Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Documental "Per una cultura a l’abast de tothom”

Durant aquests 15 anys l’ACIC ha anat veient que un dels camps prioritaris en què calia centrar la nostra lluita era l’àmbit de la supressió de les anomenades barreres en la comunicació, és a dir, en tot allò que faci més real una accessibilitat plena a la informació i a la cultura. En aquest sentit, l’any 2000 vam elaborar la primera versió del document “Per una cultura a l’abast de tothom” en el qual, a més a més de centrar el nostre interès en tot allò que es relaciona amb l’accés a la informació i a la cultura, repassàvem els grans sectors culturals (patrimoni arquitectònic i natural, museus, teatres i cinema, biblioteques, fires i esdeveniments populars) i concretàvem els problemes bàsics d’accessibilitat així com les possibles solucions. Aquest document va anar guiant la nostra feina d’elaboració de propostes concretes, de participació en comissions de treball, d’assessorament com a usuaris en iniciatives d’accessibilitat, etc.

Però aquest 2007, i en el marc de la celebració dels nostres 15 anys, vam valorar la possibilitat de traslladar allò que era essencial del nostre document, tot fent les modificacions necessàries, a un suport documental. Consideràvem que el tema de l’accés a la informació i a la cultura continua essent un gran desconegut i, malgrat algunes experiències molt interessants, continua essent un terreny gens treballat ni valorat des de les institucions culturals, ja siguin de titularitat pública o privada. El fet de disposar d’un documental àgil i entenedor, d’una mitja hora de durada, podria ser una bona eina per donar a conèixer la necessitat i la viabilitat de fer que la cultura d’aquest país també estigui a l’abast de les persones amb ceguesa o deficiència visual.

El documental, que porta el mateix títol del nostre primer document sobre aquesta qüestió, repassa els grans sectors de la cultura i, fent servir de referència experiències interessants, més o menys consolidades, de diversos àmbits i de diversos punts del país, presenta els criteris i recursos bàsics que, d’una manera sovint ben senzilla i no massa costosa, posen al nostre abast d’una manera molt directa les diverses manifestacions i expressions culturals.

El documental, a més a més de la introducció i la conclusió, s’estructura en tres parts fonamentals: En la primera es parla del patrimoni cultural i natural: patrimoni arquitectònic, espais naturals, museus, exposicions, fires. En el segon es repassen els temes relacionats amb els espectacles: òpera, teatre, cinema i televisió. Finalment, en el tercer bloc es comenta tot allò relacionat amb l’accés a la informació: sistemes de lectura, biblioteques, Internet i webs accessibles.
En el documental hi intervenen persones significatives que aporten la seva experiència: Rosa Gratacòs, professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona; Maria José Anía de l’empresa Com Access; Albert Vidal i Llorenç Blasi, audiodescriptors; Llorenç Sabaté, coordinador d’accessibilitat de la Universitat Oberta de Catalunya.

Pel que fa a l’accessibilitat dels continguts, tots els encapçalaments d’apartats, noms i referència de les persones que parlen, títols de crèdit, etc, apareixen simultàniament en suport visual i auditiu. Per altra banda, la veu en off que és present de manera contínua durant tot el documental, situa l’espectador en relació amb les imatges que s’estan veient en aquell moment. En relació amb les persones amb deficiències auditives, disposem d’una versió del documental amb subtítols en castellà.

Podeu veure el documental des de la nostra pàgina web, on hi trobareu l’enllaç a youtube (dividit en tres parts), o ens el podeu demanar.

Tot seguit podeu llegir la transcripció de la taula rodona que es va dur a terme el mateix dia de la presentació d’aquest documental a Barcelona, el 15 de desembre de 2007, just després de la seva projecció. En aquesta taula van intervenir tres persones molt significatives en el camp de les experiències de fer accessible la cultura: Rosa Gratacós, Imma Alemany i Mònica Surís. A la nostra web podeu escoltar la gravació de la taula i de les intervencions posteriors.

Taula rodona

Joan Heras (ACIC):
Reprenem aquest acte de celebració dels 15 anys d’ACIC amb la segona part després d’haver vist el documental que esperem que us hagi agradat. Doncs ara ve una segona part que a nosaltres ens fa especial il·lusió. Hem dedicat temps i esforços per fer el documental, però és cert que aquest documental no l’hauríem fet si, per una banda, nosaltres no fóssim tossuts i pesats com una entitat que treballa en aquest camp i, per altra banda, si no hi hagués hagut persones en aquest país, com les tres amb les que tenim el plaer de compartir aquesta taula, que des de fa més o menys anys -algunes des de fa molts anys, altres des de no en fa tants, però totes amb intensitat i constància i amb ganes- han fet aportacions decisives en l’àmbit de l’accessibilitat a la cultura per a les persones amb discapacitat, un àmbit que, com hem comentat abans, és un àmbit molt oblidat i molt maltractat i molt deixat. Les seves aportacions han estat i són importants i es podrien considerar illes de realitat i d’esperança en un àmbit en què l’accés a la cultura es podria definir com un desert en el qual les institucions s’han caracteritzat per la ignorància més clara. Però en tot desert hi ha oasis en els quals la curiositat i l’esplendor són importants, són les coses que donen sentit.
En el moment de planificar aquest acte vam pensar que seria molt interessant que, a més a més de projectar i presentar el documental, una segona part molt complementària seria poder comptar amb les persones que han vingut i acceptat de ser-hi. Hem de confessar que, encara que quedi malament dir-ho, ens ha costat molt poc que vinguessin perquè entre les tres convidades a la taula i la nostra entitat hi ha relació de fa tems i la voluntat de col·laborar la tenen molt clara. Nosaltres no volem fer res més que presentar-les. Només hem demanat que durant 15 minuts ens exposin la seva trajectòria: com han arribat al camp de l’accés a la cultura per a les persones amb discapacitat visual, les seves experiències en aquest camp i també que ens apuntin una reflexió sobre la realitat actual (què està passant o, potser hauríem de dir més encertadament, què no està passant, (perquè passa poc en aquest camp i en aquest país).
Ara elles intervindran i desprès tindrem un espai per fer una part molt necessària en una taula que és el debat entre la taula i tots, perquè tots puguem compartir, expressar i comentar les coses que elles ens aportin, les coses que hem vist en el documental i totes les idees i comentaris que vulguem. Pensem també que una part d’intervencions obertes per part del públic o de la taula és necessària perquè estrictament tenim pocs àmbits en què la reflexió sobre l’accessibilitat a la cultura es pugui fer. Aleshores vam pensar que no quedaria prou bé, que no seria just ni lògic ni aniria en la línia que nosaltres defensem de la participació de base, de la participació activa de tothom, si només féssim unes petites conferències, sinó que calia també el debat, perquè al capdavall, l’accés a la cultura és una acció de tots. No dic res més i dono la paraula a la Rosa Gratacós, que fa molts anys que treballa en aquest àmbit. Hi ha aquí persones que tenen una edat respectable que ja van viure quan eren tendres criatures experiències amb ella, en un moment en que parlar d’accés a la cultura en aquest país per persones cegues era impensable. Durant molts anys ha estat professora -ara emèrita- de la Universitat Autònoma de Barcelona i té una llarga trajectòria en aquest camp. Voldria recordar que no fa massa va presentar un llibre que és un bon document de recull d’experiències i de reflexions en aquest terreny. És un document teòric i pràctic necessari i imprescindible. La biblioteca de l’ONCE ja el té disponible en suport sonor. Rosa, quan vulguis.

Rosa Gratacós:
Bon dia a tothom, en primer lloc donar les gràcies per convidar-me a la presentació del vostre documental sobre la reivindicació de l’accés a la cultura. Sempre és un plaer veure com una associació té tantes ganes de treballar per possibilitar una integració social. Esperem que, tal i com ha dit abans la Neus, no costi tant d’esforç i que sigui una cosa absolutament habitual el que la cultura estigui a l’abast de tothom. Quan dic tothom vull dir tots els ciutadans, tinguin la mancança que tinguin. Respecte al vídeo, crec que és un magnífic recull de totes les coses que es poden fer o que s’haurien de fer. Penso que és un bon document per presentar a tothom, però sobretot a l’administració o a les autoritats responsables de la programació cultural dels ciutadans. Perquè sovint no ho tenen en compte, ho saben, ho escriuen, però no s’arriba a aquesta realitat. En canvi si se’ls demostra, se’ls ensenya, i es veu que hi ha realment un interès, podria ser que les coses canviessin. Fa molts anys que esperem que canviïn.

La meva trajectòria personal respecte a l’accés a la cultura comença als anys 70, i la meva aportació a tal reivindicació ha estat en tres àmbits: ENSENYAMENT, RECERCA i DIFUSIÓ. Tots tres tenen en comú que sempre hi aprenem mètodes, estratègies, entre d’altres coses, i sempre hi descobrim nous problemes, noves solucions, noves valoracions.

Respecte a l’educació, la meva tasca la vaig dur a terme a l’AULA EXPERIMENTAL DE DEFICIENTS VISUALS DE TORREBONICA. La inquietud per poder fer arribar l’art i la seva expressió en les arts plàstiques, em portà a estudiar una alternativa creativa propera a les experiències artístiques que es realitzaven en les programacions educatives vigents. També em portaren a indagar en estudis d’altres països, principalment França, que posteriorment varen continuar en una relació i col·laboració professional molt valuosa per a tots. Recordo en aquesta època les visites als Museus d’Art i també visites corresponents a d’altres matèries que eren bàsiques com estímul dels nostres treballs, tenint sempre com a escenari, la programació de l’Aula Experimental.

Posteriorment, vaig continuar els meus estudis sobre diversos modes d’interactuar en l’entorn i aprofundir i indagar al mateix temps sobre la problemàtica vinculada a l’educació artística i al patrimoni cultural. Aquesta tasca la vaig dur a terme des de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’he continuat fins avui ampliant-la amb la difusió cultural per mitjà del disseny i realització d’itineraris artístics tals com les visites a museus i exposicions com per exemple el Museu d’Art Contemporani, el Museu d’Història de Catalunya i la Fundació Miró; o al patrimoni arquitectònic tal com el Monestir de Sant Cugat, el Parc Güell, i la Seu de Lleida. Totes aquestes visites tenen com a finalitat conèixer i apreciar el patrimoni cultural i l’art per part de les persones invidents.

Tots els estudis que hem realitzat ens fan descobrir i ens incentiven a treballar perquè encara queda molt camí per recórrer i descobrir per trobar noves vies que ens condueixin a no perdre l’esperança, i que sigui una realitat el fet de poder gaudir de l’art i del patrimoni cultural que, recordem-ho, és de tots.

Joan Heras (ACIC):
Moltes gràcies per la teva intervenció, després tindrem ocasió de seguir parlant i comentant entre tots. Hem parlat un parell de vegades de França, que possiblement és una de les referències imprescindibles, EVIDENTMENT no l’única, però és molt imprescindible en el camp de les experiències pel que fa a la cultura a l’abast de tothom. Possiblement perquè França és un estat força més europeu que el nostre en aquest sentit. Passem la paraula a l’Imma Alemany que

ja fa uns quants anys que està treballant en aquestes qüestions. Nosaltres la vam conèixer quan treballava a l’institut municipal de persones amb discapacitat, ja fa uns quants anys d’això. I d’una forma molt especial vam tenir molta relació amb ella perquè va ser la responsable dels programes d’accessibilitat del fòrum 2004. Abans la Montserrat Trias ha comentat que l’inici o origen d’aquest documental que avui hem presentat es troba en el nostre document que porta el mateix títol que el documental: “per una cultura a l’abast de tothom”. La primera versió la vam fer al 2000 pensant en el fòrum 2004 com a referència, com a esdeveniment important i com a punt d’inflexió d’allò que havia de ser l’inici d’un disseny de la cultura per a tothom. Des d’aquell moment, el nostre document va funcionar i en aquest cas concret i centrant-nos en l’àmbit del que va ser el fòrum, l’Imma Alemany en va ser la responsable. Cal dir que en aquell moment també va treballar molt estretament amb l’Ignasi Terraza, que avui hem tingut la sort de tenir present amb una bona part de la música del documental. L’Imma, després del fòrum 2004, va seguir treballant en aquest àmbit i actualment està treballant en la fundació, Desenvolupament Comunitari. Va ser responsable també de les mesures d’accessibilitat per a tothom a l’exposició sobre divulgació científica que surt en el DVD. Com deia al principi, no ha estat gens difícil muntar aquesta taula perquè la seva voluntat de col·laborar ja hi era i perquè totes elles estan presents físicament o darrera de les experiències que surten en el documental. Per tant l’Imma té la paraula.

Imma Alemany:
Primer de tot, gràcies per convidar-me i disculpar l’absència de l’Ignasi Terraza que no ha pogut ser avui aquí perquè està de concerts amunt i avall del país. Felicitats pel documental, realment serà una eina molt valuosa per tots els que ens dediquem a difondre i assessorar en temes d’accessibilitat.
En Joan em va demanar que primer de tot fes una valoració del meu procés i de la meva trajectòria professional. Que em dediqui avui dia, al tema de l’accessibilitat suposo que el fet no es deu només a un motiu concret, sinó a un cúmul de coses i casualitats de la vida. A nivell personal he de dir que estic en relació amb persones amb discapacitat visual des de la meva infantesa ja que la meva àvia tenia una discapacitat visual greu i també auditiva. D’ella tinc molts records, però el que m’agradaria explicar avui és que quan els meus avis venien de Girona cada 15 dies, els diumenges els dedicàvem a anar a algun museu o a alguna exposició. La meva àvia no portava bastó ni gos, però tenia els néts per anar amunt i avall. Era una persona molt espontània, divertida i tinc un record molt clar d’una vegada que vam anar a un Palau, suposo que era Pedralbes -jo era molt petita- , i va seure en una trona del segle XVII restaurada. Ella havia de percebre les coses d’una altra manera i la va trobar fantàstica, no sé si algun responsable del lloc ens va cridar l’atenció, però jo la recordo fantàsticament asseguda. Després d’aquesta anècdota entranyable, he de dir que estic treballant des de l’any 1989 en el tema de la discapacitat. He estat 14 anys treballant en un equip d’assessorament laboral a l’institut municipal de persones amb discapacitat de Barcelona. És el primer equip de l’estat espanyol que ha treballat amb temes d’integració laboral amb treball en suport. Després d’aquests 14 anys treballant en aquest equip per circumstàncies personals i casualitats també, em van demanar, des de la Fundació Desenvolupament Comunitari que fes el projecte d’acolliment a persones amb discapacitat al Fòrum de les Cultures. Vaig estar un any i mig treballant en el Fòrum. Després d’aquest any i mig, vaig tornar a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i vaig treballar a l’equip de promoció i suport del mateix institut, dedicant bona part del meu temps al desenvolupament d’alguns projectes de promoció de la cultura a la ciutat de Barcelona.

Quan l’any 2003, la Fundació va rebre aquest encàrrec des de l’organització del Fòrum va intentar fer una millor acollida a les persones amb discapacitat. El Fòrum, en aquell moment, comptava amb diferents assessors temàtics: dels àmbits de les dones, d’immigració, d’infància, pobresa, esports i també de discapacitat. Aquests assessors tenien com a objectiu fer present cadascun dels àmbits i intentar proposar temàtiques i espais específics. En el cas de la discapacitat, l’assessor era el nostre amic Ignasi Terraza que des del primer moment, va insistir que la temàtica de les persones amb discapacitat no fos present només en un espai concret i com una temàtica exclusiva sinó que tot el Fòrum fos per ell mateix un espai acollidor i que les persones amb discapacitat poguessin rebre tota aquella informació i tot aquell coneixement que el Fòrum volia posar a l’abast del ciutadà. I fer-ho des de tots els punts de vista, és a dir, pensant en què les persones amb discapacitat podien arribar al Fòrum com a visitants, però també podien participar com a ponents en un congrés, també podien ser artistes o treballadors. És a dir, que conjuntament amb l’Ignasi i des de la Fundació, el nostre objectiu d’acolliment en el fòrum va anar encaminat, en primer lloc, a potenciar totes aquelles accions i mesures accessibles que donessin al recinte un caire acollidor per a què totes les persones amb discapacitat poguessin rebre aquest contingut. Tenint en compte que en el moment en què nosaltres vam intervenir les mesures més físiques d’eliminació de barreres arquitectòniques estaven, en principi, força assegurades. En segon lloc, que les persones amb discapacitat fossin presents d’una manera transversal, és a dir, que qualsevol exposició o qualsevol congrés contemplés també aquest col·lectiu. Per exemple, es va fer un congrés de salut i pobresa, doncs també parlar de la salut de les persones amb discapacitat en aquests països pobres; o com quan es va fer el congrés de la problemàtica de l’accés al treball, del món laboral, es parlés ta bé de la dificultat de les persones amb discapacitat en aquest àmbit. També com quan es fa un audiovisual, per exemple de vianants passejant per una ciutat, que també hi sortís alguna persona amb discapacitat.
En tercer lloc, com he dit, es va treballar per a què la participació de les persones amb discapacitat no fos només com a visitants, sinó que participessin activament en aquest esdeveniment. Així vam tenir la participació d’artistes, treballadors amb discapacitat visual i vam aconseguir que es visualitzessin les persones amb discapacitat com qualsevol altre ciutadà. Per últim, el que vam fer també va ser intentar que les entitats del col·lectiu també participessin d’una manera activa prèviament al fòrum per a què ens ajudessin a dissenyar-lo i a dir realment quines eren les necessitats que veien que s’havien de contemplar.
En el mes de novembre de 2003 es va lliurar aquesta proposta a la direcció. Una proposta que era força ambiciosa, que contemplava tots aquests aspectes i que pretenia principalment donar suport a l’accessibilitat al recinte. No cal que us digui que a l’organització del Fòrum els va semblar desmesurada i econòmicament inviable.
Va ser gràcies a la insistència i a la crítica constructiva de moltes entitats de persones amb discapacitat el que va aconseguir que l’organització del Fòrum ho veiés com una necessitat i una prioritat. També s’ha de dir que econòmicament el pressupost es va rebaixar bastant, quasi el 50%, però tot i així, estàvem parlant d’un milió d’euros. Gairebé la meitat, és a dir, tot el que fa referència al material que vam utilitzar el vam rebre a través d’una subvenció de la ONCE i de la Fundació ONCE.
A nivell d’accessibilitat, aquesta proposta tenia dos vessants importants. El que fa referència a les adaptacions i al material específic del que vam gaudir, i una segona part important va ser els recursos humans.
Pel que fa al material i a les adaptacions específiques, vam tenir des del correu electrònic accessible, el web accessible, una revista i els menús dels restaurants en Braille. Els punts d’informació al portal de l’Àngel també accessibles a les persones amb discapacitat visual. Vàrem lluitar molt per la retolació del recinte. Després, ja a nivell d’accessibilitat als continguts: audio-guies, maquetes, plànols en relleu, l’audiodescripció en les diferents obres de teatre, etc. Pel que fa als recursos humans es van posar a disposició de les persones amb discapacitat i concretament de les persones amb deficiències visuals, els guies acompanyants. En total vàrem comptar amb més de 100 professionals treballant en la nostra unitat, concretament per les persones amb discapacitat. Aquestes 100 persones estaven repartides en tres torns per donar serveis durant 18 hores seguides durant els 141 dies que va durar l’esdeveniment. Era un servei personalitzat que s’ajustava a les demandes i necessitats però també a les motivacions de cada una de les persones. Vam estar donant suport 24 hores al dia a persones cegues que van venir de l’Àfrica i de l’Índia, que realment necessitaven suport continuat. I també vam donar suport als tres treballadors amb discapacitat visual que venien cada dia al fòrum, i que tenien dificultats per orientar-se dins del recinte.
Si reflexionem sobre els punts forts i punts febles d’aquest esdeveniment, des del meu punt de vista, i estic segura que molts dels professionals que hi han treballat també hi estaran d’acord, ara ho faríem d’una altra manera. Ara faríem un fòrum 2 molt millor perquè començaríem segurament des d’un altre punt de partida. Un dels punts febles que vam tenir fou que era un recinte enorme, massa gran per poder senyalitzar. Un recinte que una vegada finalitzat l’esdeveniment, tot menys dos edificis havia de desaparèixer, per tant no podíem posar cap senyalització fixa. Era un recinte que volia acollir milers de persones diàriament. I un esdeveniment que mostrava molta informació, molt valuosa, informació i molts continguts sobre diversitat, pau i sostenibilitat, i aquests continguts havien d’arribar també a les persones amb discapacitat. Moltes vegades aquests continguts eren audiovisuals. Una característica molt comuna de totes les exposicions i congressos i per tant, s’havia de donar un suport específic per a què realment els continguts arribessin.


Un altre punt molt feble que va ser molt angoixant va ser que un any abans de l’inici del fòrum, quan nosaltres vam dissenyar el projecte i vàrem estar parlant amb cadascun dels responsables dels espais i de les exposicions, dels congressos... hi havia 300 treballadors als quals vam insistir, assessorar i finalment quasi tots van accedir a fer-ho tot més acollidor per a tothom. Però quinze dies abans de l’inici del Fòrum no érem 300 sinó 3000 persones les que treballaven al fòrum i per aquesta raó va ser força impossible en 15 dies poder tornar a fer aquesta feina o pensar que aquests 300 farien una difusió adequada de la nostra proposta.
Per la nostra part, amb els nostres 100 treballadors va passar més o menys el mateix. Vaig començar jo sola amb l’Ignasi Terraza i poc a poc vàrem anar fent Fòrum. 3 mesos abans es van incorporar els coordinadors, aquí tenim a la Gloria Navarro i la Yolanda Anguita que ara estan treballant a l’institut municipal de persones amb discapacitat. Ells van formar les coordinadores que vam tenir. 3 mesos abans es van incorporar elles i quinze dies abans es van incorporar les 100 persones. 100 persones que eren professionals que havien treballat o tenien alguna experiència amb algun tipus de discapacitat, que no coneixien el fòrum ni el recinte i en quinze dies van acabar de completar la seva formació i el coneixement dels espais. Tot això pensant que era el primer fòrum que fèiem tots, els 3000.

Punts forts que va tenir aquest esdeveniment: aquests mateixos punts febles ens van ajudar a argumentar la necessitat d’algunes eines i d’aquests recursos humans. Es necessitava un suport per fer explícit el que el fòrum exposava i alhora vam poder demanar aquest servei d’acompanyament perquè el recinte no era precisament acollidor.
Alguns de vosaltres ja m’heu sentit dir que jo penso que el fòrum no va ser un esdeveniment exitós a nivell d’accessibilitat perquè nosaltres ens inventéssim alguna tecnologia o alguna eina. Si va ser exitós és perquè durant 141 dies seguits es van posar molts recursos a la vegada. I sobretot recursos que es van personalitzar, que van ser flexibles segons les necessitats de cada persona i segons les seves motivacions.
El fet que no féssim un servei exclusiu de guia acompanyant per a persones amb disminució visual o féssim un altre tipus d’eina per a un altre tipus de discapacitat sinó que utilitzéssim tots els recursos per tothom, penso que aquest punt també va ser una fortalesa. Quant a
personal, els nostres acompanyants, estaven preparats per fer un acompanyament a una persona amb discapacitat visual, però també per fer un acompanyament a una persona amb discapacitat física. Podies estar a la porta d’una conferència pendent de si una persona amb dèficit auditiu necessitava ajuda. Podies estar donant suport en un àpat a un grup o individualment a una persona o podies estar explicant una exposició a un grup de persones que necessitava rebre els continguts d’una manera més planera.
Un altre punt fort que penso que hem tingut, i que veiem ara, és que tots aquells professionals a qui vam insistir, vam batallar fins que realment van entendre l’accessibilitat, un cop finalitzat el fòrum, totes aquestes persones treballen a altres llocs i des d’aquests llocs de treball moltes ens han demanat assessorament per a fer el seu espai accessible o bé ens han demanat informació per contractar una persona amb discapacitat, o han engegat un projecte europeu i han inclòs l’àmbit de la discapacitat dins del projecte. Per a mi això, i pels meus companys és realment una gran satisfacció.
Un altre dels punts forts crec que va ser la gratificació de les persones amb discapacitat. Hem rebut un premi a la solidaritat i la superació de l’ONCE, però també hem rebut moltes felicitacions de moltes persones i moltes institucions i entitats i persones amb discapacitat. Això ha sigut realment engrescador i durant aquests 141 dies ens van ajudar molt i ens van donar forces per a continuar amb aquella energia que necessitava l’esdeveniment.
Ara, una vegada finalitzat el fòrum, penso que no podem dir que tot es va quedar allà, que no ha quedat ni una mica d’aquesta energia. Hi ha gent que ha continuat fent coses, fent possible més representacions teatrals subtitulades per a persones sordes, o més audiodescripció i, va ser a partir d’aquí que les entitats i les persones amb discapacitat ens trobàvem que ara que s’ha acabat el fòrum, què? Va ser així com des de la fundació Desenvolupament Comunitari ens vam començar a animar a organitzar un servei que donés sortida a totes aquestes iniciatives del Fòrum, un servei estable a la ciutat i al país, que pogués oferir qualsevol esdeveniment cultural, o en qualsevol exposició o conferència, els mateixos serveis que havíem fet al fòrum. I aquí estem i per això hem fet accessible una exposició del Govern, hem fet accessible un congrés aquesta setmana passada, i anirem fent tots aquells encàrrecs que des
de la ciutat o des del país se’ns encarreguin.
Pel que fa a les perspectives de futur, penso que és important com ha dit l’altra companya de taula, que els polítics s’hi posin. El codi d’accessibilitat ara s’està renovant i penso que s’ha de concretar molt més. Confio que aquest nou codi concreti més i que realment es posi fort en aquest tema. Penso que és important comptar amb el suport polític i amb les institucions culturals i sempre dic una cosa: quan fem un espai accessible facilitem la cultura a les persones amb discapacitat, que hi tenen tot el dret, però a més a més, facilitem també l’entorn i el contingut a la resta de la població. Això és un fet important que s’ha de remarcar perquè ajudem a tots a entendre millor les coses i a fer realment que la cultura arribi a tothom.
Vaig rebre un correu d’una persona del fòrum amb dèficit visual, n’he escollit tres línies que em van agradar molt i penso que reflecteixen molt el que va ser l’esdeveniment. Diu així: “sóc un usuari cec del vostre servei i avui he pogut constatar l’eficàcia i bon funcionament que ens heu ofert. No parlo del material del taller del qual ja se n’ha parlat prou, sinó del servei de guia. Un servei així fa que una persona cega com jo se senti absolutament lliure de decidir on vol anar en cada moment. Si vull anar a un concert que no li agrada a ningú més que a mi sé que puc contar amb vosaltres. Si vull anar a veure una exposició també. Moltes gràcies de nou per un servei que fa del fòrum un espai de llibertat per a les persones amb alguna discapacitat. El problema és que ho heu fet tan bé que almenys jo tinc intenció de repetir de nou”.
Moltes gràcies.

Joan Heras (ACIC):
Moltes gràcies Imma per la teva exposició, sens dubte, deixant de banda altres tipus de consideracions, l’esdeveniment del fòrum 2004 pel que fa a referències de l’accessibilitat, a la cultura per les persones amb discapacitat és un fet a tenir molt en compte i probablement també molts de nosaltres la podíem haver escrit o com a mínim la subscrivim, demostra que un efecte fonamental, absolutament imprescindible quan estem parlant d’espais grans, de grans manifestacions culturals és la guia, l’acompanyament.

Per tancar les intervencions des de la taula tenim a la Mònica Surís, que és una de les representants de COM ACceSs, comunicació accessible. És una empresa que ha entrat en el camp de l’accessibilitat a la cultura per a les persones amb discapacitat des de fa un parell d’anys. Probablement és una de les persones més joves en aquest escenari. Ella potser per casualitats de l’atzar, les seves aportacions més remarcables són l’accessibilitat a les exposicions temporals a la Pedrera. Probablement per atzar o per circumstàncies que ara ella ens explicarà, els hi va tocar una part complicada, perquè no ens enganyem, treballar per l’accés a la pintura per a persones cegues probablement ha de ser com a mínim el més complicat que podem trobar en aquest panorama cultural. Per tant la Mónica ens ho explica.

Mònica Surís:
Bon dia a tothom, benvinguts: m’ha encantat això de jove. No em voldria repetir ni fer-me pesada, però realment aquest documental ha estat extraordinari. Estic d’acord amb la Rosa i la Imma en què és una eina de futur molt important, així que enhorabona a tots.

Bé, la meva primera experiència en la percepció sensorial de l’art va ser l’any 95, quan jo feia de guia turística. La visita al Museu d’Art de Girona em va impactar, en veure les adaptacions que hi havia per a persones cegues i alhora per a tothom. Per a mi aquella manera tan integradora d’explicar les col·leccions del museu va ser una experiència extraordinària, que em va despertar un gran interès per la difusió de l’art entre el públic amb discapacitat visual.

L’aventura Com Access, com deia en Joan, va començar l’any 2005. Precisament aquest mateix any és quan coneixem la Neus. Va ser una trobada curiosa perquè va tenir lloc a Madrid, al Saló TifloInnova. Ens la vam trobar allà visitant un stand i vam començar a parlar en castellà. De seguida vam connectar molt i, és clar, ja vam continuar parlant en català.

Un dels primers objectius de ComAccess va ser fer la Pedrera accessible. És un edifici molt emblemàtic i que ofereix moltes possibilitats tàctils quant a formes i materials. Per això ens vam proposar de fer un projecte. Un cop presentat ens van dir que estava molt bé i que podíem començar amb la propera exposició temporal. La nostra sorpresa va ser quan vam saber que es tractava de “gravats de Rembrandt”. Se’ns plantejava un repte però també una oportunitat per demostrar que també les exposicions temporals es podien fer accessibles. Després de Rembrandt vam adaptar exposicions d’escultura, de pintura, de música... Sempre ens ha interessat escoltar la veu dels usuaris i en això hem tingut la col·laboració d’algunes de les persones que tenim aquí entre nosaltres.

Ara també estem fent un seguit de maquetes tàctils per als mòduls multisensorials que la Diputació de Barcelona està instal·lant a diversos museus municipals. També hem fet sensibilització, que vol dir explicar què és l’accessibilitat cultural a la gent que desconeix aquest camp per tal que s’hi impliqui. La xerrada que vam fer amb els estudiants de l’escola de disseny Elisava, per exemple, va servir per conscienciar-los sobre la importància del disseny per a tothom i la necessitat de tenir en compte la diversitat de públics.

I ara, per ajustar-me al tema d’aquesta taula rodona, voldria fer un repàs ràpid del passat, present i futur de la cultura accessible a l’abast de tothom. Quan parlem de passat, a la nostra ciutat hi ha dos moments clau en el camí cap a l’accessibilitat. L’any 1992, amb els jocs olímpics, ja es va produir un primer canvi radical en la conscienciació de la gent. Es va aconseguir que hi hagués un abans i un després pel que fa a l’accessibilitat física en l’espai públic i els equipaments. La segona fita important va ser el Fòrum de les Cultures al 2004, que marca un pas endavant en l’àmbit de l’accessibilitat comunicativa i cultural. Aquests dos esdeveniments han contribuït, d’alguna manera, a obrir un camí i preparar el terreny per a poder parlar de la integració de les persones amb discapacitat a la vida ciutadana i les activitats culturals. Queda molt per fer i estem a les beceroles, és cert, però algunes iniciatives ja es comencen a portar a terme, tal com demostra el DVD que avui es presenta. I parlant del documental, voldria fer un comentari sobre la frase que es diu a propòsit de les "actuacions que no perjudiquen ningú". Jo crec que cal anar més lluny i dir que no només no perjudiquen ningú sinó que són actuacions útils per a tothom.
Quan parlem del present i de les coses que s’estan fent, cal observar i aprendre de les bones pràctiques que es poden trobar a altres indrets, més enllà de les nostres fronteres. De fet, ComAccess es va proposar que això fos una eina de formació i per tant, hem analitzat què es fa a altres països que tenen més tradició i experiència en fer que la cultura estigui a l’abast de tothom. Podríem dir que hi ha per una banda, el món francòfon i per l’altra el món anglosaxó. En el primer trobem alguns referents com ara el Museu d’Art i d’Història de Brussel·les, un dels pioners en l’acollida de públic cec des de fa més de vint anys. A París, la galeria tàctil del Louvre també és un bon exemple, o el nou museu del Quai de Branly, on hi ha un jardí amb paviment podotàctil que permet a una persona cega moure’s lliurement per l’espai obert. Cal dir que a l’entrada del recinte hi ha un plànol de bronze en relleu i en Braille on s’indica tot el recorregut i la distribució dels espais. Una cosa semblant passa a la Cité des Sciences et de l’Industrie, un gran museu dedicat a la divulgació científica i tècnica. A dins també hi ha un recorregut permanent que permet moure’s de manera autònoma. L’adaptació de les exposicions per als visitants cecs i de baixa visió és realment exemplar. Cal dir que en això ha estat decisiva la tasca de la cap d’accessibilitat del propi museu, que és precisament cega i tota una autoritat en l’àmbit de l’accessibilitat cultural. Si passem al món anglosaxó, trobem un panorama molt generalitzat de museus que tenen en compte el públic cec i de baixa visió. Des del Victoria & Albert Museum a Londres, on també es dóna el cas que el cap d’accessibilitat és cec. Fins la Tate Modern, passant per la Royal Academy, el British Museum o la National Gallery, tots disposen de la informació en grans caràcters o en Braille, i tenen sovint relleus i objectes tàctils, a banda de programar habitualment visites comentades descriptives i tàctils. Si mirem què passa als Estats Units, hem de pensar que els museus accessibles arrenquen a partir del 1945. Per tant, un país on en principi no hi ha massa protecció social, en canvi estan molt avançats en aquest sentit. Només cal dir que en el Museu d’Art Modern de Nova York, des de l’any 92 es fan visites tàctils. Però no només passa a aquest nivell, sinó que organitzacions privades com The Light House, està totalment adaptat per facilitar la circulació per les seves instal·lacions. De fet al principi van posar un sistema de radiofreqüència que et guiava per l’edifici, però ara està tan ben fet que no cal ni radiofreqüència, et pots moure tot sol. Una altra institució, Art Education for the Blind, que el seu propi nom ja ens ho diu tot: educació artística per a cecs, i es dediquen realment a això, a promoure la divulgació de l’art i recolzar els museus a l’hora de les seves adaptacions.
Quan analitzem tot això i intentem treure’n conclusions per parlar del futur a casa nostra, ens preguntem què ens diferencia a nosaltres d’aquests països? Entre altres coses perquè hi ha unes lleis que estan molt més desenvolupades. A Estats Units tenen la American with Disabilities Act des de l’any 1990, i al Regne Unit la última Disability Act del 2005 està molt avançada en temes de cultura. Un altre aspecte decisiu és també la
professionalització. També és molt important que els mateixos usuaris hi estiguin implicats des de dins i això és el que hem d’aconseguir. D’alguna manera,
la petita tasca que fem des de ComAccess demostra que és possible. Ens comenten de vegades que hi ha institucions que volen fer coses, però no saben qui els hi pot fer. Saben que es pot fer però no troben qui els hi pot tirar endavant. D’alguna manera parlant en llenguatge de l’empresa, és important que hi hagi professionals perquè no ho podem deixar tot només en mans de les associacions i el voluntarisme. En aquests països hi ha una gran demanda social i dels usuaris, però mai és suficient. Cal arribar al punt en què si arribem a un lloc i no està retolat en Braille, ens indignem. Això passa també per un procés de formació de la pròpia societat i dels usuaris. Des de la primera exposició de la Pedrera fins ara, tots plegats hem anat evolucionant i anem trobant el camí. És una formació mútua. Per altra banda, l’accessibilitat ha d’anar guanyant terreny i estar cada vegada més present en tots els àmbits. Per exemple, en el congrés de l’Associació Americana de Museus, és rellevant que dins les diverses conferències que es feien, ja n’hi havia quatre sobre temes d’accessibilitat que a més a més tocaven temes sensorials. Sens dubte el punt clau està en la regularitat i la continuïtat, perquè de vegades passa allò de què una flor no fa estiu. Hem de saber que regularment trobarem unes coses i per això cal regularitat des dels dos costats: des dels que fan i des dels que reben atenció.
Finalment, qui ha d’estar sensibilitzat no només són les persones que estan al càrrec d’un museu o un equipament cultural, sinó que aquí hi ha de participar tota la societat i per tant ens hem de posar les piles tots plegats.
Moltes gràcies a tots per venir.

Article anterior: PresentacióArticle següent: Celebrem el 15è aniversari

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3