Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Club del racó: Xerrada amb Joan sorroca, Director del museu d’art de Girona

A Girona, al número 12 del carrer de la Pujada de la Catedral, just al costat de la seu, ocupant els cinc pisos del Palau episcopal -una edificació dels segles XIII al XVI que conté elements romànics, gòtics i renaixentistes- trubem el Museu d’Art de la ciutat, que, -a banda d’una biblioteca, un centre de documentació i un departamento d’acció cultural (entre d’altres serveis)-conté en exposició permanent mostres de l’art català, des de l’estil preromànic fins a l’actual. Hi podem trobar, també, exposicions monogràfiques dedicades a la ceràmica, el vidre, l’orfebreria i l’art litúrgic, així com exposicions temporals de temàtiques diferents.

Fins aquí, res no sembla desviar-se de les característiques que estem acostumats a trobar als postres museus. Però, com gairebé sempre, les aparences enganyen! El Museu d’Art de Girona és capdavanter en una iniciativa encara poc habitual a casa Nostra: L’equip del museu -amb en Joan Sorroca al capdavant- està interessat a col•laborar en l’aproximació de l’art a tothom i, en aquest sentit, a més de moltes altres coses,es va proposar d’endegar l’experiència “veure amb les mans”.


L’adaptació: veure amb les mans.-

Repartides per les sales del museu, i fácilment localitzables (gràcies a la textura diferenciada del paviment i al catàleg en Braille), trobarem deu peces -triades a posta perquè el visitant cec es pugui fer càrrec de l’evolució de l’art català des del romànic al segle XX- que podrem tocar, amb una nota informativa en Braille (amb dades com: autor, títol, descripció, data d’execució, procedència, material o tècnica emprats).

Això és només el principi: està a punt d’inaugurar-se una maqueta (totalment “Braillejable”) que ens farà cinc cèntims de la perspectiva de la ciutat de Girona que es pot apreciar des del mirador del museu. No cal dir que tots hi estem convidats.

Val la pena mostrar tot el nostre interès per aquesta MENA d’iniciatives: la gent que entén la vida d’aquesta manera és, avui per avui, una minoria i fóra una llàstima que, per manca d’estímuls o de reconeixement, es desencantés.


Entrevista

(per Jaume Daudé)

J. D.- Senior Sorroca, des de quan és director del Museu?
J. Sorroca.- Des del mes de febrer de l’any 1991.

J. D.- Què li va fer pensar que el Museu havia d’estar obert a tothom?
J. Sorroca.- La primera cosa que vam fer l’any 1991, quan ens vam fer càrrec del Museu, va ser redactar un projecte amb catorze objectius, per evitar el risc de caure en l’activisme; és a dir, en el parany de fer per fer, sense adreçar-se enlloc.

Una de les coses que penso que val la pena és canviar el tipus de societat: superar una societat que només aplaudeix el triomfador i condecora aquell que ha destacat per haver fet Diners, per haver fet uns estudis superiors…, però ignora els esforços de la gent modesta, i construir una societat molt més agermanada, en la qual no hi hagi ciutadans de primera, de segona i de tercera; una societat basada en el respecte a la llibertat individual, a les diferents maneres de ser; en la qual tothom té cabuda. A partir d’aquesta MENA de reflexions, t’adones de seguida que hi ha una sèrie de persones a qui, pel fet de necessitar unes atencions complementàries que requereixen temps o despeses afegides, la societat no ha fet cas. Sovint, la gent té molta pressa i, en comptes de donar la mà a l’altre, l’esclafa.

Vam pensar que un dels col•lectius que ha estat més ignorat al museu d’art -potser per l’equivocació de valorar exclusivament el sentit de la vista- és el dels cecs. Per això, ens vam espavilar a fer la primera adaptació del museu per a cecs, que no ha de quedar en aquesta fase, sinó anar millorant i enriquint-se amb noves propostes com, per exemple, la d’aquesta maqueta que estem fent per al mirador.

J. D.- Ha tingut moltes dificultats, per dur a la pràctica aquesta iniciativa?
J. Sorroca.- Bàsicament, ens vam posar en contacte amb una professora d’aquí que es dedica a la integració d’estudiants cecs, que ens va ajudar a fer els rètols en sistema Braille i a organitzar la mostra d’una manera adient. També hem rebut visites de persones vinculades a l’ONCE, que ens han donat orientacions concretes. Així hem fet aquesta primera adaptació, però ens interessa més que cap altra cosa, conèixer la manera com els propis cecs perceben l’exposició, les deficiències que hi poden trobar

J. D.- Quina ha estat l’actitud de l’Administració al respecte?
J. Sorroca.- No hi ha hagut cap dificultat. L’Administració ha trobat molt bé aquesta iniciativa i espero que altres museus la tirin endavant.

J. D.- Per vostè,el Museu d’Art és un principi, o un principi i una fi?
J. Sorroca.- Tinc la sensació que la feina feta al Museu és un mitjà per aconseguir que la societat sigui més com cal. L’art no és, en si, una finalitat, sinó que ha d’estar sempre al servei de la persona i, per tant, el museu ha d’estar al servei de les persones.

J. D.- Creu que aquesta iniciativa tindrà continuïtat en d’altres museus?
J. Sorroca.- Penso que sí,però és un procés molt lent, perquè la gent ho veu encara com una cosa estranya. Per exemple, ara estem fent l’adaptació del Museu per als discapacitats físics: hi hem posat rampes; hem comprat una cadira de rodes, que està a disposició de les persones que visiten el Museu, tant si van amb croses, com si són grans… Al nostre país, aquestes actituds són molt i molt minoritàries: Fora d’aquí, fa vint anys que s’hi treballa, però aquí tot just estem començant i xoca. No obstant, estic convençut que d’aquí uns anys tots els museus estaran adaptats per a les persones amb diferents discapacitats.

J. D.- Té previst fer més adaptacions al Museu?
J. Sorroca.- Sí: Per als cecs falta inaugurar la maqueta del mirador, però també hi hauria d’haver més peces adaptades i un fullet més explicatiu que el que ara tenim. Hi hem de posar tres ascensors més, més rampes, rampes elevadores… per als discapacitats físics. Encara ens queda un treball bastant considerable.

J. D.- Què és, per vostè, la integració?
J. Sorroca.- La inttegració implica que tots respectem les diferents característiques -de temperament, de carácter, físiques o intel•lectuals- dels altres. Com deia el Mestre del meu pare -que era un bon Mestre-, de persona a persona va zero; és a dir, tots som iguals quant a dignitat. La integració s’aconseguirà el dia en que tots els individus, sigui quina sigui la seva condició física o psíquica, es puguin desenvolupar plenament en la seva comunitat.
Aixó diria que val per als mateixos immigrats: No pot ser que una persona del Marroc o de Gàmbia no vingui al museu, perquè hi ha unes imatges que no li resulten familiars. El museu ha de ser un lloc de trobada, un lloc de diàleg entre les diferents cultures. Per això, també hem rebut persones africanes. Jo diria que la integració és aconseguir que tothom es trobi per tot arreu com a casa seva.

J. D.- Creu que val la pena lluitar per aconseguir-la?
J. Sorroca.- És clar: Jo diria que gairebé és l’única cosa que val la pena a la vida, perquè si no et dediques a aixó -que és una manera d’estimar l’altra gent- la vida deixa de tenir sentit. Per mi, la vida té sentit quan entre tots ens ajudem per tal de fer un món una mica més planer.

J. D.- Per vostè, què és la utopia?
J. Sorroca.- La utopia és una necessitat. Jo cada dia m’hi dedico, com a mínim un minut, perquè és absolutament necessària. Hi ha gent que la desprecia, però aquelles persones que no tenen el minut d’utopia difícilment avançaran.
Crec molt en aquell refrany oriental que diu: “Quan algú assenyala la lluna, hi ha gent que, en comptes de mirar la lluna, mira el dit”. Cal mirar la lluna! Potser no hi arribarem mai, però cada dia arribarem més lluny. La utopia és com aquell infant que tirava pedres a la lluna i, encara que tothom l’advertia que no hi arribaria mai, encara que els savis li deien que la lluna és a 384000Km., seguia tirant-hi pedres. Quan l’infant va ser gran, al poble van organitzar un concurs de llançament de pedres i ell,malgrat no haver aconseguit arribar a la lluna, va arribar més lluny que ningú. La utopia ens mostra el límit fins on podem arribar.
I no cal dir que les utopies d’ahir són les realitats d’avui: Si s’hagués aturat als revolucionaris francesos, no hauríem arribat on hem arribat; si no hi hagués hagut la revolució russa, seríem molt més endarrera. D’acord que moltes vegades la revolució no ha servit per dur a terme la càrrega de bondat que comportava en un principi, perquè tot va degenerant; però la utopia originària sempre és positiva, perquè ens diu que la Humanitat ha de tirar endavant.
Ara hi ha molta gent que creu que hi veu, però no veu la veritatt de les coses, perquè només es fixa en el “tenir” i val la pena aprendre a parar esment en el “ser” de les persones “per se”. Crec que arribarà un dia en què, entre tots, entre els cecs i els qui hi veiem, aprendrem a veure la veritat.

J. D.- Així doncs, a la ratlla del segle XXI, vostè encara creu que la utopia és realitzable?
J. Sorroca.- Crec que és totalment necesaria, tot i que no hi ha dia que no senti la temptació de tirar el barret al foc, perquè hi ha motius de sobra per desanimar-se; però també és veritat que no passa un sol dia en què no tingui motius per a l’esperança: El fet que ara parlem i em recordeu i haguem previst una propera visita al Museu, que em permetrà trobar-me amb un grup de joves com vosaltres, em produeix una alegria immensa i i m’empeny a continuar endavant.


Només hem d’afegir que ACIC ha atorgat a Joan Sorroca el carnet de soci honorari, com a mostra simbòlica de reconeixement.

Article anterior: Punt i seguit

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3