en PDF
EL SETÈ PUNT
Número 9/10
2005/2006
Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC)
Apartat de Correus 35263. 08080 Barcelona.
Pàgina web: www.webacic.cat
Correu electrònic: acic@webacic.cat
Redacció i coordinació:
Meritxell Aymerich
Francina Garcia
Joan Heras
Jesús Serrano
Col·laboracions:
Pepi Yagüe
Francesc Vila
José ángel Carrey
Correcció:
Eva Monrós
Edita: ACIC
Dipòsit legal: B-20233-98
PUNT I SEGUIT
Reconeixement oficial del sistema braille com a codi de lectoescriptura propi de les persones cegues
Un dels objectius fonamentals de la nostra associació és avançar en la supressió de les barreres de comunicació i, per tant, en la promoció de totes aquelles iniciatives que facin accessible la informació i la cultura a les persones cegues i deficients visuals. En aquest sentit, una de les condicions imprescindibles perquè la informació i la cultura estiguin realment a l’abast de tothom es concreta a fer que el sistema braille estigui molt més present en els diversos àmbits de la nostra vida quotidiana (documents bàsics, DNI i targeta sanitària; productes de tot tipus, de neteja, alimentació, farmacèutics, etc.; botoneres d’ascensors i d’intèrfons, museus, programes de mà d’espectacles, etc.).
Estem convençuts que un pas molt important perquè el sistema braille sigui realment un codi de lectura i escriptura d’ús social normalitzat és que estigui reconegut oficialment com a codi de lectoescriptura específic i propi de les persones cegues i que es valori la necessitat de promoure’n l’ús. També som conscients que amb un document escrit no n’hi ha prou, però cal que la llei ho reconegui per tal de poder, posteriorment, avançar amb més seguretat.
Després de molts contactes amb diputats i diputades i després d’haver comparegut en sessions de treball de la Comissió Social del Parlament de Catalunya, es va aprovar una proposició no de llei en el sentit de reconèixer el codi braille i de prendre el compromís de promoure’n l’ús. Una proposició no de llei amb el mateix contingut es va aprovar unes setmanes després al Parlament central.
Per a nosaltres, aquestes dues proposicions no de llei representen un pas molt important per avançar cap a la igualtat d’oportunitats en l’accés a la informació i a la cultura. Evidentment queda molta feina per fer, però sempre és molt important tenir un marc normatiu favorable i explícit que doni suport a la nostra lluita per garantir l’accés a la informació sense barreres.
Tot seguit reproduïm el text literal de les dues proposicions no de llei.
Resolució 103/VII del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per a facilitar l’accés a la informació de les persones amb problemes de visió
Tram. 250-00144/07
Adopció: Comissió de Política Social
Sessió núm. 12, 05.10.2004, DSPC-C 85
Comissió de Política Social
La Comissió de Política Social, en sessió tinguda el dia 5 d’octubre de 2004, ha estudiat el text de la Proposició no de llei sobre el reconeixement i la impulsió del sistema Braille i d’altres mesures que facilitin l’accés a la informació de les persones amb problemes de visió (tram. 250-00144/07), presentada pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i l’esmena presentada pel Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, pel Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i pel Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa (reg. 6680).
Finalment, d’acord amb l’article 135 del Reglament, ha adoptat la següent
Resolució
El Parlament de Catalunya insta el Govern a:
a) Impulsar les mesures orientades a eliminar les barreres de comunicació de tot tipus que comporten els sistemes d’informació i comunicació habituals per a les persones que tenen alteracions o discapacitats sensorials o d’una altra mena.
b) Reconèixer i impulsar el sistema Braille com a codi de lectura i escriptura de les persones cegues.
c) Promoure que les administracions públiques usin aquest sistema, per a garantir l’accés de les persones cegues a la informació sobre aspectes bàsics per a tots els ciutadans.
d) Impulsar altres mesures que facilitin l’accés a la informació de les persones amb problemes de visió, com ara la impressió en caràcters de mida i contrast adequats, l’ús de les noves tecnologies o l’enregistrament sonor de textos.
Palau del Parlament, 5 d’octubre de 2004
El secretari La presidenta de la Comissió
Esteve Vilanova i Vilà Carme Capdevila i Palau
"El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a que en el marco de la regulación que deberá establecer conforme a lo previsto en la disposición final quinta de la Ley 51/2003, de 2 de diciembre, respecto a las condiciones básicas de accesibilidad y no-discriminación en las relaciones con las administraciones públicas de las personas con discapacidad, reconozca e impulse el sistema braille como código de lectura y escritura de las personas ciegas promoviendo su uso en las administraciones públicas, a fin de que puedan acceder a la información que emana de ellas, en especial y prioritariamente aquella que sea de general cumplimiento o cuyo conocimiento garantice el efectivo ejercicio de sus derechos y deberes como ciudadanos y ciudadanas. Asimismo, el Gobierno deberá promover la utilización de cualquier otro medio tecnológico que facilite dicha información a las personas ciegas o con visión gravemente disminuida".
3 noviembre 2004.
PRESPECTIVA
VOT ACCESSIBLE
El vot accessible és aquell que permet a tothom escollir autònomament la seva opció política. En aquest cas concret parlem de l’adaptació de la papereta de vot en Braille per tal que les persones amb deficiències visuals puguin votar lliurement sense l’ajuda de tercers que podrien condicionar el seu vot. Des de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) pretenem aconseguir que els cecs del nostre país puguin exercir el seu dret a vot de forma secreta i autònoma, tal i com reconeix la Constitució Espanyola en els articles 23, 68 i 69.
Article 23
1. Els
ciutadans tenen el dret a participar en els afers públics, directament per
mitjà de representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi
universal.
2. Tenen també el dret d'accedir en condicions d'igualtat a les funcions i als
càrrecs públics, amb els requisits que les lleis assenyalin.
Article 68
5. Són electors i elegibles tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics. La llei reconeixerà l'exercici del dret de sufragi als espanyols que es trobin fora del territori d'Espanya i l'Estat els el facilitarà.
Article 69
2. Els votants de cada província elegiran quatre Senadors per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret en els termes que assenyali una llei orgànica.
Constitució Espanyola
REIVINDICACIÓ HISTÒRICA
La demanda del vot accessible és una reivindicació històrica pel respecte dels drets civils dels cecs i de les persones amb deficiències visuals que fa temps que es va posar en marxa, però que va agafar més força a les eleccions generals del març de 2004. En aquell sufragi es va fer una acció de protesta a les meses electorals i es van presentar recursos dirigits a les juntes electorals i a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fou José Ángel Carrey qui va encapçalar aquesta lluita.
Durant l’any 2004 i principis del 2005 es van dur a terme diversos actes de protesta en les diferents cites electorals (eleccions al Congrés i al Senat, al Parlament Europeu, i al Referèndum per la Constitució Europea), i es van recollir 21.011 signatures que es van presentar al Congrés dels Diputats com a suport de les proposicions no de llei del 8 de març de 2005. També es va posar en marxa la web: www.votoaccesible.com
Posteriorment l’ACIC va assumir aquesta reivindicació com a pròpia i , des del setembre de 2004, és la promotora oficial d’aquesta reivindicació al nostre país.
L’ACIC ha afavorit la presentació de diverses proposicions no de llei, aprovades en parlaments autonòmics (València i Andalusia, febrer de 2005).
També es va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats, (CIU 29/11/2004; CHA i PNV el 8/03/2005), que el Govern no va remetre a les Corts dels Diputats dins del termini establert. Tot i així es va crear una taula de treball per estudiar la reforma.
Actualment s'està tramitant una proposició de llei d'ICV/IU, que va ser presa en consideració pel vot unànime del Congrés dels Diputats el 22 de Novembre de 2005. Aquesta proposició de llei preveu reformar la llei electoral, establint un vot accessible mitjançant alfabet Braille en les paperetes de votació. El procés legislatiu (presentació d'esmenes, debat en ponència i comissió, aprovació pel Ple de la Cambra i després al Senat) s'espera que acabi a aviat amb l'aprovació definitiva de la reforma. Actualment, el projecte de llei fa mesos que està aturat en fase de presentació d’esmenes, sense que s’hagi produït cap avenç.
Darrers esdeveniments
La Generalitat de Catalunya va sol·licitar a la Junta Electoral Central poder realitzar una prova pilot de vot en Braille per al referèndum sobre l’Estatut de Catalunya que es realitzaria el juny de 2006. Per poder fer aquesta prova pilot, el govern demanava augmentar el gramatge de les paperetes per poder-les marcar en Braille. El dia 25 de maig de 2006, la Junta Electoral Central (JEC) va resoldre en contra de la petició de la Generalitat de Catalunya argumentant que per poder fer aquesta prova pilot caldria una reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que actualment està paralitzada al Congrés, des del passat 22 de novembre 2005 que va ser presa en consideració. Els experts de legislació de l’ACIC defensen que la Generalitat té prou competències com per emetre un reglament que permetria poder realitzar aquesta prova pilot.
L’ACIC va demanar a la Generalitat que impugnés la decisió de la JEC a través d’una ampliació del recurs que el govern va presentar en contra de la resolució de la Junta Electoral sobre la campanya de participació de la Generalitat. La Generalitat no va presentar aquest recurs argumentant que consideraven que no prosperaria, segons una carta que van fer arribar a l’ACIC.
D’altra banda, en el darrer Debat de Política General, els grup socialista i el d’IU-ICV van presentar una resolució on es demanava que es facilités “el dret a vot amb plenes garanties impulsant la proposició de llei aprovada en aquesta legislatura”.
A més, el passat 27 de maig de 2006 el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va comprometre’s davant del Vice-president de l’ACIC, José Ángel Carrey i de l’alcaldessa de Rubí, Carme García, a fer possible el vot accessible en Braille a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar a la primavera de 2007. Per la seva banda, l’alcaldessa de Rubí va demanar-li que el vot en Braille fos ja una realitat a les eleccions autonòmiques de Catalunya que s’havien de celebrar l’1 de novembre de 2006. En el decurs d’aquesta trobada, l’ACIC va lliurar una carta al ministre de l’Interior on se li sol·licitava que es desencalli el procés. Pérez Rubalcaba ha respost aquesta carta i s’ha compromès a implantar el vot accessible a través d’instruccions i reglaments sense la necessitat d’haver de reformar la LOREG -tal com demana l’ACIC- perquè sigui una realitat més aviat, però no com seria preferible, ja que el més just seria que es modifiqués la llei.
A finals de juliol de 2006, la Generalitat (concretament el Departament de Governació i Administracions Públiques) es comprometia amb l’ACIC a demanar
un sistema de vot accessible per a les eleccions autonòmiques de l’1 de
novembre. Aquest compromís es va materialitzar en una sol·licitud per part
d’aquest departament a la Junta Electoral Central de poder implantar el mètode
suec, que van avalar les diferents entitats de cecs de Catalunya -com la Fundació de Cecs Manel Caragol i l’Associació de Cecs i Disminuïts Visuals (ACCDV). Fins i
tot l’ONCE, que fins aquell moment no havia mostrat explícitament una postura
favorable, va donar suport a la proposta com a mètode vàlid, i va posar a
disposició de la Generalitat la impremta Braille per al cas que la resolució de
la JEC fos favorable. Però no va ser així, i per aquest motiu es convocaren
novament actes de protesta el dia de les eleccions, als quals van assistir
membres de les diferents entitats que hi donaven suport i que van ser coberts
per diferents mitjans de comunicació.
Els actes van consistir a acompanyar una persona invident a votar al seu
col·legi electoral per tal de mostrar als mitjans la problemàtica. A les portes
del col·legi, els qui es manifestaven contra la resolució de la Junta Electoral mostraven una pancarta amb els lemes
“Volem vot secret i la JEC no ens ho permet”
“Farts de votar a cegues!”
seguidament, es va mostrar als mitjans i als vianants el mètode suec i la seva senzillesa. A continuació, tota la comitiva es va adreçar a la junta Electoral Provincial on, mentre es desplegava novament la pancarta, la presidenta de l’ACIC, Neus Salvat, va llegir públicament un manifest que s’entregava i es registrava a la junta Electoral.
Com ja era habitual en totes les protestes que s’han anat duent a terme durant aquests anys, les persones cegues que van voler i que van anar a votar van demanar als diferents presidents de les meses electorals que constés en acta que no ho havien pogut fer lliurement i secretament, tal i com preveu la Constitució Espanyola.
D’altra banda, diversos votants invidents van presentar recursos a les Juntes Electorals de Zona demanant el vot secret i lliure.
COM SERIA EL VOT ACCESSIBLE?
Des de l’ACIC es proposa implementar el mateix sistema que s’utilitza a Suècia. Aquest sistema suposa enviar per correu la documentació electoral adaptada al Braille a aquelles persones invidents que ho sol·licitin, de manera que redueix costos, ja que només s’imprimeix la documentació adaptada en Braille per a les persones que ho hagin demanat i no per a tots els votants.
En el cas de llistes tancades (per exemple les eleccions municipals, autonòmiques o al Congrés), es remet a l’elector invident les paperetes habituals en tinta dins d’un sobre marcat amb una adhesiu en Braille que indica quina és la opció que hi ha dins del sobre. En aquest cas, la persona cega només ha d’extreure la papereta que triï de dins del sobre amb l’adhesiu en Braille i introduir-la dins del sobre habitual. Un cop fet això, la persona ja pot portar el seu vot al col·legi electoral o seguir el procés de vot per correu.
En el cas de llistes obertes (per exemple, eleccions al Senat), es remeten les paperetes normals, amb les seves corresponents plantilles en Braille, que permeten a l’elector cec assenyalar els candidats de la seva elecció. Les plantilles en Braille són com una carpeta de cartolina o plàstic que permet col·locar la papereta en tinta a sota i llegir per sobre els noms dels candidats. L’invident marcarà amb bolígraf la casella que correspongui.
A més del sistema electrònic, que de moment es descarta perquè no hi ha data d’implementació, també hi ha un segon mètode que és més costós i més difícil d’implementar en el nostre sistema electoral que es caracteritza per l’elaboració de moltes paperetes diferents. Aquest segon mètode, però, garanteix millor la igualtat de tots els ciutadans. De fet, l’ACIC opta pel sistema Suec només per intentar abaratir costos i deixa clar que el sistema més igualitari per a tots els ciutadans seria el què preveu el marcat Braille de totes les paperetes electorals. Així, tots els votants utilitzarien les mateixes paperetes.
VOT ACCESSIBLE A D’ALTRES PAÏSOS
Cal destacar en l’àmbit europeu les experiències de Suècia i Alemanya, on el vot accessible en Braille ja està implantat, i la prova pilot que es va fer a França en el referèndum de la Constitució Europea. També cal assenyalar els casos llatinoamericans de Bolívia o El Salvador, i especialment la lluita que van portar a terme els cecs de Costa Rica per aconseguir el reconeixement d’aquest dret en el seu país. La Fundación para el Progreso de las Personas Ciegas de Costa Rica és l’entitat que va aconseguir engegar una prova pilot a través de la qual es van distribuir plantilles en Braille que garantien el vot secret; un dels seus portaveus ho va explicar en roda de premsa el passat mes de maig a Barcelona, en el moment que l’ACIC reivindicava la prova pilot de vot accessible per al referèndum de l’estatut.
En aquesta roda
de premsa el que es pretenia era demostrar de diferents maneres (amb testimonis
d’altres països, amb paperetes d’altres llocs, amb demostracions pràctiques i
molt didàctiques) que no es demana un impossible i que és molt més senzill del
que sembla.
Mocions als ajuntaments
Reprenent una iniciativa que ja es va dur a terme al maig del 2004 a Rubí, l’ACIC va redactar una moció que s’està presentant a diferents ajuntaments amb l’objectiu que els consistoris s’adhereixin a aquesta reivindicació, la coneguin i la puguin fer arribar a la Federació de Municipis de Catalunya, a l’Associació Catalana de Municipis de Catalunya, a la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, al Parlament de Catalunya, al Govern de la Generalitat i de l’Estat, al Congrés dels Diputats i als diferents Grups Parlamentaris.
A dia d’avui ja s’ha aprovat a l’Associació Catalana de Municipis i als següents ajuntaments i Consells Comarcals: Rubí (2004), Doña Mencía (Andalusia, 2005), Cerdanyola Del Vallès, Gelida, Vinyols I Els Arcs, Castellcir, Callús, L’ Ametlla De Mar, Tàrrega, L’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi De Llobregat, Consell Comarcal del Solsonès, Vilademuls, Consell Comarcal del Garraf, Consell Comarcal de la Conca de Barberà, Ullastrell, Sant Feliu De Llobregat, Barcelona (Declaració Institucional), Siurana d’Empordà, Amposta, Premià De Mar, Almacelles, Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Manresa, Cellera De Ter, Vilabertran, Fornells De La Selva, Begur, Cubelles, Esparreguera, Castelldefels, Casserres, Vallcebre, Masroig, Torroella De Montgrí, Llívia, Cornellà Del Terri, Tarrès, Vilanova Del Vallès, Altafulla, Riner, Oliola, Torrelavit, Castellolí, Agramunt, Vilallonga Del Camp, Terrassa, Ultramort, Sant Fost De Campsentelles, Artesa De Segre, Vilagrassa, Consell Comarcal del Pla d’Urgell, Ripoll, Sant Joan Les Fonts, Arboç, Les Valls D'Aguilar, Noves De Segre, Sant Esteve Sesrovires, La Granada, La Fatarella, Portbou, Riudellots De La Selva, Ripollet i Pina de Ebro (Saragossa)
Per obtenir informació actualitzada visiteu el web
Debat 2005: eines de mobilitat
Tot seguit resumim breument les conclusions del debat titulat "Eines de mobilitat per a cecs i deficients visuals".
En aquest debat es va parlar extensament del gos pigall i del bastó com a principals instruments de mobilitat per a cecs i deficients visuals. Els avantatges principals dels gossos pigall són que detecten millor els obstacles i ens donen més seguretat i rapidesa de moviments. Però també hi ha inconvenients, com pot ser haver d'atendre les seves necessitats i la manca d'acceptació en llocs tan habituals com restaurants, discoteques o taxis, ja que, encara que amb la llei a la mà estan obligats a admetre’ls, de vegades fan l'orni i no els deixen entrar.
Quant al bastó, ens proporciona més informació de la realitat del terreny en què ens movem, és més portable, més funcional i s'adapta millor al nostre pas perquè som nosaltres qui el dominem. En contrapartida, té l’inconvenient que és més insegur i perillós, sobretot per a les persones a les quals els costa trobar els diferents obstacles que hi ha quotidianament als carrers.
Es va considerar que el més pràctic és saber utilitzar ambdós instruments, ja que segons les circumstàncies en què ens trobem pot anar millor l’un o l'altre.
A continuació es va debatre si portar gos pigall dóna més bona imatge que anar amb bastó. Des del punt de vista de l’usuari, sembla que el gos el fa sentir més segur, amb independència de quina sigui la imatge que s’ofereix. De cara als vidents, però, sí que dóna més bona imatge, perquè els fa més bon efecte la contemplació d'un animaló bonic. Per això sovint es dóna el cas que quan veuen cecs amb bastó, els pregunten per què no porten gos pigall.
El més important és que el cec s'adoni de la seva discapacitat i l'assumeixi amb totes les seves conseqüències.
En el següent punt del debat es va tractar el tema del bastó verd per als deficients visuals, que a l'Argentina està aprovat pel Parlament des del 2002. Ells diuen que utilitzar bastons de diferents colors serveix per diferenciar els cecs totals dels parcials, de manera que els discapacitats visuals no es confonen amb els cecs totals i s’evita la picaresca. A Europa, per la nostra forma de vida diferent, no s'ha plantejat aquesta qüestió. Al debat es va considerar majoritàriament que això només comportaria més confusió, perquè un cec, sigui total o amb resta visual, ja està prou identificat pel bastó blanc. Hi va haver, tanmateix, alguna intervenció en el sentit que, si hi hagués diferenciació per colors, per a la gent seria més fàcil saber qui necessita ajuda per travessar els carrers i qui no.
El tema més acarnissat del debat va ser quina opció escolliríem en el cas que sabéssim anar sols però comptéssim habitualment amb un acompanyant. La majoria opinà que, si es té autonomia personal, s'ha d’exercir per sobre de qualsevol altra opció. Així, si algú ens acompanya, no ha de ser com a favor o a canvi d'una remuneració econòmica, sinó perquè li vingui de gust compartir alguna cosa amb nosaltres. No obstant això, algú va dir que de saber-ne ja en sap, però que si l'acompanyen, millor.
En definitiva, va ser un debat interessant, del qual la principal conclusió va ser que cada persona és un món i que cadascú ha de fer servir les eines de mobilitat que més li escaiguin per al ple desenvolupament de les seves expectatives i de la seva autonomia personal.
DEBAT 2006: LES PERSONES CEGUES I LA IMATGE FÍSICA
Les persones cegues i deficients visuals i la seva imatge física
El 18 de novembre de 2006, als locals de la Casa Golferich, va tenir lloc el debat que l’ACIC celebra cada any. El tema escollit enguany va ser “Les persones cegues i la seva imatge física”. Hi van participar 17 persones. La presentació va córrer a càrrec d’en José Ángel Carrey i la ponència va ésser desenvolupada per l’Anna Herrera, especialista en estètica i imatge, que havia treballat al Centre de Rehabilitació de l'ONCE de Castell Arnau com a monitora d'estètica.
En José Ángel va començar dient que cal entendre el control que la persona cega exerceix sobre la pròpia imatge com a part de la seva rehabilitació, és a dir, de l’assoliment de la seva independència, de la mateixa manera que ho són l’aprenentatge del Sistema Braille o la mobilitat. Es tracta, doncs, d’ésser capaços de controlar la imatge que transmetem com a expressió de la nostra personalitat, interioritzant uns codis que per a les altres persones formen part de la quotidianitat, gairebé sense tenir consciència d’haver-los adquirit.
L’Anna va explicar que fa molts anys que es dedica al tema de la imatge i que La seva formació és autodidacta. Va començar dient que en la societat actual es dóna molta importància a la imatge física perquè constitueix la nostra carta de presentació. Cada lloc i cada circumstància exigeixen una imatge diferent, que podem obtenir a través del maquillatge, el pentinat i el vestit. La imatge és nostra i ens individualitza. Ens convertim en emissors de la nostra imatge, la qual formem emprant uns codis que poden ser voluntaris o involuntaris. El codi voluntari està format per un conjunt de signes que podem utilitzar a voluntat: maquillatge, pentinat, vestit. És exterior. El codi involuntari està format per un conjunt de signes tals com la manera de caminar, de seure o d’expressar-se. Són, per tant, hàbits adquirits que ens acompanyen sempre, són interiors i no ens els podem treure i posar perquè van amb nosaltres.
La combinació d’aquests dos codis ens dóna la forma de ser. La nostra forma de ser s’expressa i és captada pels altres a través del que s’anomena estil. Els teòrics classifiquen els estils basant-se en els estils artístics, els que serveixen per determinar les diferents èpoques de la història de l’art. Per tant, podem parlar d’estil romàntic, clàssic, barroc, minimalista, urbà, hippy, etc. Cadascun té unes característiques pròpies i diferents. Dins de cada estil, a més, cadascú hi posa el seu toc personal, com, per exemple, l’elegància, que pot ser innata o adquirida; definim l’elegància com aquella capacitat que té cada persona per utilitzar els elements que componen la seva imatge. La finalitat de la imatge és aconseguir una bona presència, que consisteix en l’adaptació i la utilització dels elements del codi voluntari, abans esmentat, per fer ressaltar els detalls afavoridors i per disminuir els que no ho són.
És difícil donar consells generals, però sí que es poden establir unes directrius. Les formes clàssiques tendeixen a mantenir-se a través de les modes i es poden combinar millor. També és molt recomanable crear-se un estil propi, sobretot quan s’ha superat la joventut. Cal saber envellir. Tampoc podem seguir la moda a ulls clucs perquè de vegades la moda no s’adiu a la nostra constitució física. Tot això ens porta al Saber estar, que és la forma de comportament i expressió d’un individu, adaptats als medis en què es mou.
En aquest punt, l’Anna va posar alguns exemples més concrets: Les persones plenes han d’evitar els colors clars i també els grans dibuixos, els vestits molt ajustats, els escots curts i tancats. Qui tingui el coll curt ha d’evitar el coll de cigne i les arracades llargues. Tampoc han de portar cinturons cenyits damunt els malucs. En canvi, les persones baixes queden més afavorides amb els colors clars, escots en punxa, cabell curt i vestits llargs.
Així doncs, cal fer un estudi previ de les característiques físiques de la persona per decidir quina estètica se li adapta millor. Es pretén crear una harmonia, que també pot ser una harmonia de contrast. Si es vol passar desapercebut, cal anar en harmonia total, per exemple amb colors neutres. Si es pretén anar en harmonia de contrast, cal introduir un element que atregui l’atenció. Finalment, l’Anna va fer una exposició general del cercle cromàtic, referint-se sempre als colors pigmentaris, no als de llum, és a dir, als de l’arc de Sant Martí. Considera que les persones cegues poden controlar la seva imatge si disposen dels coneixements necessaris. Hi ha colors neutres que combinen amb tots els altres, com són el negre, el blanc, el marró, el beix i el gris. La idea general es basa en el concepte de proximitat en els colors: dos colors propers sempre es conjuntaran bé, mentre que dos colors molt allunyats no combinen. Cal evitar, per exemple, combinar vermell amb verd, violeta amb taronja i groc amb blau.
A partir d’aquest moment es va obrir un viu debat en el que van participar tots els assistents i on van manifestar les seves opinions, assenyalant en molts casos la importància, major o menor, que al llarg de la seva vida han donat a aquesta qüestió, remarcant les dificultats que comporta aquest tema per a tota persona cega, ja què ha de tenir en compte uns coneixements teòrics i adquirits, i no pot utilitzar, en canvi, la seva intuïció personal.
Es va concloure dient que caldria organitzar un taller d’imatge perquè en una sola sessió només es pot plantejar el tema. Tots els assistents van estar d’acord amb la idea.
ALTRES VEUS, ALTRES ÀMBITS
L'ASCES. Un exemple de lluita i d'organització del col·lectiu de cecs salvadorencs per a assolir la seva autonomia i integració social
En el número 1 d’”El Setè Punt”, corresponent a l’any 1995,es va publicar un article en el qual es comentava la situació de les persones cegues a El Salvador, l’activitat i l’organització de l’ASCES (Asociación de Ciegos de El Salvador) i els contactes que la nostra entitat havia mantingut amb aquesta organizació de persones cegues. Avui hem tingut l’oportunitat de parlar en directe i una bona estona amb Julio César Canizales, el seu president. José ángel Carrey, vicepresident de l’ACIC, ens ofereix un resum i una valoració d’aquesta trobada.
La veritat és que aquella tarda en la qual vam tenir ocasió de conèixer personalment i entrevistar Julio César Canizales, president de l'ASCES (Asociación de Ciegos de El Salvador) va deixar en els presents, i en qui escriu aquestes línies, un emotiu record imborrable, una sensació a mig camí entre l'admiració i la vergonya en comprovar tot el que es pot fer amb pocs mitjans quan se’n tenen ganes, coratge i, el que ens falta moltes vegades a nosaltres, aquest esperit combatiu per abordar els problemes que afecten el col·lectiu de cecs. Són problemes que, encara que siguin bàsicament els mateixos que allà pel que fa a la integració -sobretot laboral- i a l'eliminació de barreres culturals i de comunicació, aquí estem en molt millors condicions de combatre. Allà falten els mitjans i sobren les ganes. Aquí, el col·lectiu d'invidents, massa aburgesat i acostumat que ens donin les coses fetes, tenim mitjans, però no sempre estem disposats a fer l'esforç de demanar el que ens toca per dret com a ciutadans i com a cecs.
Estem parlant de persones que treballen en condicions molt precàries, tant polítiques com socials, i sobretot amb una gran falta de mitjans materials, tècnics i humans.
Segons Canizales, ‘les xifres oficials estimen que hi ha unes 75.000 persones cegues a El Salvador, si bé és impossible tenir un cens precís i encara menys atendre'ls a tots, perquè la majoria de la població està repartida en les zones rurals de difícil o impossible accés per a l'entitat’. L'ASCES presta serveis a unes mil persones cegues i deficients visuals que viuen a la Capital, San Salvador, i al seu departament, però no té capacitat per crear filials i arribar a la resta del país’, explica. Amb una plantilla de només 103 persones en nòmina, dels quals unes 61 són permanentment actives, l'ASCES intenta abordar els diferents camps d'acció que hi ha darrere de la integració social del col·lectiu: educació, esport, ocupació, formació, etc.
Els serveis bàsics que ofereix l'associació, segons remarca el seu president, són:
- Una petita biblioteca on ofereixen llibres en braille i tinta, així com en suport sonor.
- Creació i adaptació de material, gràcies al suport internacional com el de l'ACIC i d'altres organitzacions de Catalunya (cessió d'obres, de material i d'impressores braille), i també gràcies a convenis amb la Universitat del Salvador, La Pedagógica, la Matías Prim, etc., que aporten personal en “hores socials” per llegir, gravar o col·laborar en l'elaboració de material en relleu.
- A més, fan cursos de Braille, màquina perkins, estenotípia i informàtica, entre d’altres.
- Destaquen també els acompanyaments a persones cegues en casos de violació de drets humans o en entrevistes de feina, on s'intenta conscienciar els seleccionadors de personal i les empreses, amb no gaire èxit, per tal que contractin persones amb deficiència visual.
En l'àmbit institucional, l'ASCES assessora el Ministeri d'Educació del Salvador en matèria d'integració educativa de les persones cegues, i participa aportant la visió de les necessitats del col·lectiu amb una regidoria suplent en el Consell Nacional d'Atenció Integral a les Persones amb Discapacitat, organisme consultiu on el Govern salvadorenc planifica, juntament amb l'assessorament i participació de les entitats i col·lectius, les polítiques generals sobre discapacitat.
La labor d'aquestes persones, que duen anys en aquesta lluita, és encomiable,. aprenen amb la necessitat i la pràctica. Relatava Julio a manera d'anècdota que en una ocasió, al principi, van haver d'atendre un encàrrec del Govern per a adaptar al Braille uns exàmens d'accés a la universitat per a diversos alumnes cecs. Com que tenien problemes tècnics i de coneixement d'ús de la impressora porta-Thiel, que era l'única que tenien, van haver d'emprar tres dies de treball ininterromput per aconseguir acabar l'encàrrec a temps i amb la qualitat deguda.
Un altre dels assoliments de l’ASCES, aprofitant els acords de pau entre el Govern i la Guerrilla, va ser aconseguir la creació d’un barri de cases que es van cedir a persones que havien quedat sense visió com a conseqüència del conflicte i que no tenien possibilitats d'adquirir un habitatge.
D'altra banda, després de diverses protestes davant l'administració electoral, l’any 2000 l’ASCES va aconseguir el vot accessible, mitjançant l'ús de plantilles amb forats i indicacions en Braille que se superposen a la papereta en tinta i permeten marcar l’opció desitjada.
Julio César Canizales ens dibuixa una situació social difícil per al col·lectiu d'invidents del Salvador, però descriu en essència problemes similars als nostres, que allà s'agreugen per la falta de mitjans tècnics i econòmics, i pel menor desenvolupament del país. L'atenció a tota la població cega, les dificultats d’integració en l'etapa educativa i per adaptar material, el complicadíssim repte de la integració laboral pel fet que els empresaris es resisteixen a incorporar persones cegues en les seves plantilles, són problemes comuns que semblen existir en tots els països.
Volem remarcar la importància de l'ús del Braille en aquests països on la tecnologia és encara de difícil accés per a la majoria de la població. L'ACIC va col·laborar activament amb l'ASCES, com ja hem dit, enviant material d'escriptura Braille, llibres, bastons, etc., que han servit de gran ajuda. I estem segurs que val la pena continuar aquest esforç i donar suport a aquesta iniciativa.
En definitiva, aquí tenim un exemple de lluita del que tots podem aprendre i amb el qual convé solidaritzar-nos.
Algunes dades d'interès
El Salvador
Situació geogràfica: És el país més petit d’Amèrica Central, amb costa a l’oceà Pacífic i l'únic sense costa al Mar Carib. El territori
és majoritàriament muntanyós amb un cinturó costaner estret i una serralada central. El seu litoral s'estén des de la desembocadura del riu Paz, al sud-oest, fins a la del riu Goascorán, al sud-est. Fa frontera terrestre amb Guatemala i Hondures.
Capital: San Salvador
Població: 6.2 milions d'habitants l’any 2006. L'àrea metropolitana de San Salvador té una població de 1.7 milions d'habitants. Aproximadament el 42% de la població salvadorenca viu en zones rurals.
Població cega o amb problemes visuals: 75.000 aprox.
Forma de govern: república
Extensió: 21.041 km²
ASCES (Asssociación de Ciegos de El Salvador)
President: Julio César Canizales
Data de fundació: 7 d'octubre de 1992
Persones actives en l'entitat: 61 aprox.
Persones en plantilla: 103
Serveis: biblioteca Braille, transcripcions, acompanyaments, enregistraments, Casa de la Cultura, formació, inserció laboral, etc.
Adreça: 1 Av. Norte, entre 21 Calle Poniente i Pasaje Lindo 1120 (Barrio San Miguelito) C.P.: 2008 – Centro de Gobierno San Salvador
Tel./Fax: (503) 225 2727
E-mail: asces@saltel.net i vyjasces@saltel.net
http://www.angelfire.com/dragon/asces/
món laboral
Meritxell Aymerich, periodista
Meritxell Aymerich va néixer a Igualada fa 24 anys. Totes les etapes de l’escolarització les va fer integrada en escoles ordinàries (la llar d’infants i l’educació infantil a Igualada, la primària a Barcelona i la secundària a Ripollet). Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma. El febrer del 2004 va llicenciar-se i amb un company de periodisme i de l’Associació de Discapacitats de la mateixa universitat van decidir crear la seva pròpia empresa relacionada amb allò que havien estudiat i que els apassionava. L’empresa que van crear va ser una productora d’audiovisuals.
L’entrevista que tot seguit podeu llegir la vam realitzar quan aquesta empresa encara estava en funcionament. Uns mesos més tard, els seus components decidien, com succeeix en molts casos d’empreses petites d’aquest sector, tancar-la i buscar d’altres oportunitats laborals cadascú pel seu compte. Van voler provar-ho i l’experiència va durar dos anys i mig, però l’entrevistada i els seus companys van creure que era prou temps per fer un balanç econòmic, que no va sortir favorable. Però si més no, asseguren que va ser una experiència vital molt enriquidora i que no se’n penedeixen.
Per aquest motiu, hem cregut convenient reproduir l’entrevista fil per randa tal com va ser feta en el seu moment (febrer de 2006), ja que és un cas interessant i en les respostes es poden conèixer els diferents processos i projectes que duien a terme, així com l’entusiasme i les dificultats que van definir l’experiència.
Setè Punt: La vostra empresa és una productora. Què feu? Com funciona?
Meritxell: La nostra empresa es diu DR audiovisual productions SLL. Som una societat limitada laboral, és a dir, un entremig entre cooperativa i societat limitada: els socis som socis treballadors i tenim contractes laborals indefinits i la seguretat social. Actualment som quatre treballadors. Som una productora que ens hem centrat en dues línies de treball: d‘una banda, elaborem material audiovisual per a empreses (vídeos que puguin servir de presentació de l’empresa a una fira, catàlegs multimèdia, vídeos per webs) i, de l’altra, elaborem reportatges i documentals. L’elaboració de material de comunicació corporativa per a empreses és la línia que ens deixa viure, mentre que la segona, la producció de reportatges, és més elaborada perquè demana molt més temps de feina, però és la part que més ens interessa. Estem centrats en l’elaboració de reportatges de temàtica cultural o social. Intentem que aquests reportatges es puguin emetre per televisions locals i, si alguna televisió autonòmica hi està interessada, millor que millor. Evidentment sempre intentem que aquests reportatges siguin accessibles. Ara, per exemple, estem fent una sèrie de reportatges en una coproducció amb Enciclopèdia Catalana sobre castells i fortaleses de Catalunya. Aquests reportatges tindran una veu en off que narrarà les imatges perquè es puguin seguir sense veure-les i estaran subtitulats en llengua de signes.
Setè Punt: Treballeu per encàrrec o elaboreu un producte i després l’oferiu?
Meritxell: Depèn. De vegades presentes un projecte sobre el paper i si agrada et fan una carta d’acreditació que diu que et donaran antena per a aquest producte, que te’l compraran. Això està molt bé perquè ja pots treballar i pots buscar patrocinadors. En el cas dels reportatges que estem fent per a Enciclopèdia Catalana, ells tenen els drets de distribució –ho editaran en DVD- i nosaltres tenim els drets d’antena per emetre’ls per televisió. També estem treballant en un altre projecte, que està en un estadi força avançat, sobre uns programes de mitja hora de durada dedicats a les discapacitats. En aquest cas, el Consorci de Televisions locals està valorant si els interessa. Hem fet un programa pilot que hem presentat a aquest Consorci de televisions locals i a uns patrocinadors que també sembla que hi estan interessats. Per a nosaltres aquest és un projecte molt important, tant pel que fa a la feina que aportaria a la nostra empresa com pel fet de ser un programa que pugui contribuir a donar a conèixer la realitat de les persones amb discapacitat.
Setè Punt: Us considereu una empresa de responsabilitat social?
Meritxell: Sí. Complim una bona part de les pautes de conducta que estableix el Llibre blanc que regula les pràctiques empresarials. Nosaltres prioritzem la contractació de persones amb discapacitats o amb altres tipus de riscos d’exclusió social. I el fet de fer accessibles els continguts dels reportatges i la col·laboració que de vegades fem de manera altruista. Aquests aspectes ens permeten considerar-nos clarament una empresa de responsabilitat social.
Setè Punt: Heu rebut ajudes per poder tirar endavant la vostra empresa?
Meritxell: En primer lloc, vam demanar un crèdit d’autoocupació a l’ONCE. A més, el fet d’estar qualificats pel Departament de Treball de la Generalitat com a iniciativa d’ocupació local per complir certs requisits –ser treballadors amb contracte indefinit, ser una empresa de comunicació, ocupar persones amb discapacitat- ens va permetre rebre una subvenció per cada contracte. De la Fundació ONCE també rebem una ajuda.
Setè Punt: Però abans de continuar parlant de la vostra empresa, fem un parèntesi i tirem una mica enrere. Per què et vas decidir a estudiar periodisme?
Meritxell: Des que feia 1r de BUP tenia una disjuntiva entre dos àmbits diferents: estudiar per fer de mestra d’educació infantil, perquè sempre m’han agradat molt els nens, o fer ràdio, perquè sempre m’ha interessat molt i, de fet, des de fa anys en faig. No em vaig decidir per fer de mestra perquè vaig pensar que potser no em seria fàcil controlar una classe de 25 nens. Vaig decidir-me, doncs, per estudiar periodisme, perquè, a més a més de la ràdio, també m’agrada escriure. Des de 2n de BUP ja em vaig decantar per la branca de lletres.
Setè Punt: Què pots dir de la teva etapa com a estudiant universitària?
Meritxell: Va estar molt bé. És clar que sempre hi ha algunes assignatures que són una mica més difícils perquè són de comunicació audiovisual. En aquests casos, jo m’havia de buscar el meu lloc: era necessari parlar amb el professor i buscar les solucions. Penso, per exemple, en l’assignatura de fotografia. Amb la part teòrica no hi havia cap problema, encara que de vegades hi havia conceptes que em resultaven una mica complicats d’entendre; i pel que fa a la part pràctica, ja que normalment es treballava en grup, jo formava part del grup com qualsevol altre membre i preníem les decisions que crèiem oportunes, i si calia fer un reportatge, m’encarregava de contactar amb les persones que s’havien de fotografiar, de buscar els decorats, en fi, de fer el que s’anomena la producció –que és el que ara faig a l’empresa. Quan treballàvem la televisió, el procediment era més o menys el mateix: en lloc d posar-me darrere les càmeres de filmar, m’ocupava del so o de la taula de mescles (on has d’anar prement el botó que correspon a la càmera que el realitzador demana). En definitiva, el que cal és buscar el teu lloc dins una dinàmica d’equip.
Setè Punt: L’actitud del professorat en general?
Meritxell: Molt col·laboradora. En aquesta facultat han estudiat força persones invidents, i això fa que hi estiguin d’alguna manera acostumats. Pocs professors et pots trobar que no hagin tingut algun alumne amb problemes visuals. Sempre hi ha algun cas d’un professor nou al qual cal explicar-li més les coses, però en general no calia gaire. En un altre sentit, també disposàvem d’ordinadors equipats amb el Jaws, i això ja facilita la feina.
Setè Punt: Vist des de fora, des del desconeixement, pot sorprendre que una persona cega es dediqui al periodisme, perquè es pensa que la dimensió audiovisual és la predominant.
Meritxell: Pensa que el periodisme és molt ampli. En una redacció es poden fer moltes coses. Treballar en una ràdio no cal ni dir-ho, perquè ja se sap que hi ha persones cegues que ho fan; a més la manera de comunicar-se amb els tècnics és molt factible: tu li pots fer senyals amb un llenguatge gestual, ell et pot parlar a tu a través dels auriculars, a través del guió imprès en tinta.
Setè Punt: I les pràctiques?
Meritxell: Primer vaig fer pràctiques en un programa de ràdio que es feia a la pròpia universitat. Després vaig fer pràctiques a RAC1, a la redacció, davant d’un ordinador fent tasques de producció, i dos anys en una revista local de Ripollet. Durant els dos anys llargs que vaig estar a la revista vaig anar aprenent moltes coses. A mi em sembla que l’experiència de treballar en un mitjà de comunicació local és molt interessant i enriquidora. De fet, si aprens a moure’t en el món local, després només cal extrapolar la manera de fer a altres àmbits més generals.
Setè Punt: Per tancar les referències a l’època d’estudiant, explica’ns una mica la feina de l’Associació de Discapacitats de la UAB que tu vas presidir.
Meritxell: Vaig entrar a l’associació quan feia primer. Vaig començar a assistir a les reunions i a participar en les seves activitats, i em va semblar que era una iniciativa molt interessant. Aquesta entitat està constituïda bàsicament per persones amb discapacitat i té com a objectiu treballar per a la supressió de barreres de tot tipus –arquitectòniques i de comunicació- dins la universitat i per a promoure la veritable igualtat d’oportunitats. Jo em vaig implicar molt en la feina d’aquesta associació i per aquesta raó, quan es va renovar la Junta, vaig acceptar ser-ne la presidenta, perquè hi havia moltes coses a millorar. I he de dir que vam aconseguir algunes coses importants. Per exemple, el claustre de la universitat va aprovar per unanimitat un reglament que nosaltres vam presentar per a garantir la igualtat d’oportunitats. Em sembla que va ser la primera universitat d’Espanya que n’aprovava un d’aquestes característiques. Evidentment s’haurà d’anar aplicant. Una cosa concreta que aquest reglament garanteix és que el preu de les fotocòpies ampliades que necessita una persona amb baixa visió fos el mateix que les fotocòpies sense ampliació: pot semblar que és una cosa molt òbvia, però és molt important ja que en moltes carreres es treballa amb dossiers. Hi ha altres temes que, encara que sembli mentida, van ser molt complicats de solucionar: treure les maleïdes boles que posen perquè no aparquin els cotxes en determinats llocs. Una activitat important que fèiem des de l’associació era fer campanyes de sensibilització adreçades a tota la comunitat universitària. Una campanya que va tenir molt èxit va ser l’elaboració i la distribució d’uns punts de llibre en els quals hi havia unes vinyetes divertides en què es demanava que no se subratllessin els llibres de la biblioteca, perquè llavors quan els escanegem donen error. En vam editar 25.000 exemplars i molta gent s’hi va interessar. També fèiem cursos de braille i de llengua de signes. Penso que a la universitat, tant pel que fa als estudiants com al rectorat i el professorat, hi ha un bon nivell de consciència sobre la discapacitat.
Setè Punt: I després la creació de l’empresa. Ja ens has explicat com funciona la vostra empresa. Explica’ns una mica com feu els reportatges. Pensa que pot sorprendre una mica el fet que persones cegues us dediqueu a fer reportatges.
Meritxell: Un reportatge comença amb una idea. A partir d’aquesta idea s’elabora un petit guió en què s’especifica com es podria començar, quins temes i subtemes es poden abordar. Després es comença la feina de producció, és a dir, buscar i contactar amb les persones o entitats que poden aportar informació sobre el tema, surtin o no surtin després en el reportatge; demanar tots els permisos necessaris per gravar; saber si s’han de pagar taxes de filmació o no, si es gravaran només interiors o exteriors; documentar-se bibliogràficament sobre el tema; buscar imatges o documents d’arxiu... Per exemple, en el cas de buscar documents en arxius fotogràfics, les persones cegues que fem la producció no anem directament a l’arxiu, però sí que fem els contactes i la recerca d’informació telefònica (saber si es disposa de materials que ens puguin ser d’utilitat). La producció, doncs, és tota la moguda que es fa abans de filmar. També elaborem el guió literari –allò que la veu en off anirà explicant-, si bé el muntador l’haurà d’ajustar a les imatges.
Per fer aquests documentals, el fet que la producció la fem persones cegues no xoca massa. Una altra cosa és quan fem de comercials, quan hem d’anar a parlar amb empreses per oferir-los el nostre producte, és una altra cosa. Cal anar preparat perquè et pots trobar amb qualsevol cosa: és molt habitual trobar-te amb persones tancades davant les nostres possibilitats o que desconeixen allò que els podem oferir. Quan vas com a comercial és bo anar ben preparat i poder ensenyar-los material. El que acostuma a passar en aquests casos és que després de deu minuts parlant de les coses que els podem oferir, s’acaba relaxant la tensió creada pel fet que la persona que els ofereix uns serveis sigui cega.
Setè Punt: Pel que dius, és necessari que les dues persones cegues de la vostra empresa que feu tasques comercials tingueu ben clar que la vostra ceguesa genera situacions de sorpresa i que cal portar un bon material preparat. Més enllà de la sorpresa inicial, no us heu trobat amb problemes directament causats pel fet de ser vosaltres, els comercials, persones cegues?
Meritxell: No, normalment no et trobes amb més problemes. És cert que sovint et trobes en situacions divertides quan tu arribes a una empresa i la persona de la recepció es queda tallada i no sap massa com dir a la persona amb qui has quedat que tu ets una persona cega. També és curiós que quan hi ha alguna persona que ja fa de filtre, que ja comunica a la persona amb qui has quedat que la noia de l’empresa de comunicació és cega, ja et tracten amb més naturalitat. Contràriament, si ja parles directament amb la persona amb la qual vas concertar la cita, notes que costa més trencar el gel, costa més de fer-los entendre que tu treballes per a una productora. Cal explicar bé, i fent servir exemples, tot allò que fem i que els podem oferir perquè vagin entenent que el nostre producte serà vàlid.
Setè Punt: I com es fa això de buscar i aconseguir clients?
Meritxell: És una cosa difícil. En un primer moment ens vam moure molt per fundacions, perquè pensàvem que pel fet de ser nosaltres una empresa amb responsabilitat social, ens seria més fàcil i lògic treballar en aquest sector. I la veritat és que sí, que va bé, però hi ha el gran problema dels diners: si les fundacions no tenen gaires diners, sempre deixen les qüestions de comunicació en un darrer terme. Moltes fundacions i associacions, que necessiten les subvencions per tirar endavant projectes de comunicació, ens diuen que sí, que estan molt interessats a fer algun audiovisual de difusió, però que no disposen ara dels diners per fer-ho. De tant en tant ens truca alguna fundació per tirar endavant algun projecte, però sempre demana molt De temps per la cosa dels diners. També intentem entrar en el món de les empreses, i això ja té un altre ritme. Una manera interessant d’entrar en el sector empresarial és assistir a fires especialitzades i oferir els nostres productes. Hem anat a fires com Construmat o les de turisme, per exemple. Les fires, més que per vendre directament projectes o productes, són útils per recollir contactes de comercials d’empreses, ja que després, passats uns dies, pots intentar connectar directament amb ells. És clar que de cent trucades que fas, poden sortir vuit o deu reunions i no en totes s’arriba a tancar un projecte. És una feina força cansada però necessària: si et limites a enviar informació sense tenir un contacte telefònic previ, no serveix de res.
Setè Punt: Esteu funcionant des de l’estiu del 2004. Quin balanç fas de tot plegat?
Meritxell: Hi ha hagut moments de tot. Hem passat èpoques en què hem estat a punt de tirar la tovallola perquè econòmicament la cosa era insostenible, però aleshores arribava alguna cosa que esperàvem de feia mesos i ens donava aire per continuar. Ara estem en un moment més positiu. Però el temps que portem encara és massa poc per poder valorar si realment es podrà tirar endavant o no. Des del punt de vista personal és una experiència impressionant. He après un munt de coses. Jo abans no sabia la diferència entre una factura i un albarà, no sabia fer un pressupost, ni sabia com encarar una reunió amb persones que estan a l’expectativa de tot el que els diràs. Sóc jove i tinc temps de fer una altra cosa si això no funciona, però he de dir que em sabria molt de greu que no es pogués consolidar el nostre projecte, la nostra empresa.
Setè Punt: Ara que ja estàs immersa en una intensa experiència laboral, què diries als nois i noies que estan estudiant periodisme avui?
Meritxell: Que facin tantes pràctiques com puguin, encara que això és dur i encara que no els paguin. Que no tinguin cap por de provar de fer coses en mitjans diferents, perquè els servirà d’experiència i aniran veient amb què se senten millor. I que pensin que l’opció de crear una empresa pròpia és una cosa molt dura, però que alhora dóna moltes satisfaccions: és com una muntanya russa. Sempre hi ha el risc que no acabi de sortir bé, això és cert, però té l’element positiu d’haver de ser tu mateixa qui pren les decisions, i això és molt interessant.
Setè Punt: Com veus, més enllà de la teva experiència personal, la situació laboral de les persones cegues joves?
Meritxell: Existeix un grau molt profund de desconeixement i de prejudicis que fan difícil trobar feina. És molt difícil que et contractin. Si penso en la gent que ha estudiat periodisme a la meva facultat, veig que la majoria no treballen en cap feina relacionada amb la carrera. Treballen de venedors de cupons o telefonistes, però no de periodistes. Jo sé de molts casos de gent ben preparada que ha lluitat de valent, presentant currículums, anant a entrevistes, fent pràctiques durant dos anys i després res. Estic convençuda que cal que les empreses entenguin que un professional amb ceguesa pot ser exactament igual de bon professional que un vident. I això no passa només amb els qui han estudiat periodisme. Recordo una enquesta que vam fer des de l’Associació de discapacitats de la Universitat sobre la incorporació al món laboral de llicenciats de totes les branques i el resultat va ser descoratjador: poquíssima gent estava treballant en alguna cosa relacionada amb allò que havia estudiat. En el cas d les persones cegues, moltes d’elles comentaven que, quan era el moment de fer l’entrevista, si deien que eren cecs ja no els trucaven o si hi anaven sense dir-ho, ja es veia que, malgrat tot el que es podia explicar de les capacitats i recursos disponibles, no hi havia res a fer. Potser en el cas de feines amb menys responsabilitat o remuneració no hi ha una selecció tan estricta, però en el cas de llicenciats és evident. Si l’empresari pot escollir entre una persona amb una discapacitat i una altra sense discapacitat aparent, no hi ha dubte del que fa. I constatar aquesta realitat tan dura arriba a cansar molta gent, que finalment acaba triant una opció laboral potser més fàcil, més a l’abast, encara que no tingui res a veure amb allò que ha estudiat. També em sembla significatiu que, quan des de l’Associació fèiem jornades per a promoure la inserció laboral destinades a empresaris, perquè s’adonessin de les possibilitats de les persones amb discapacitat, d’empresaris en venien molt pocs, mentre que la resta de participants eren de fundacions, ajuntaments, etc. El problema és seriós.
Setè Punt: I què es pot fer per millorar aquesta situació?
Meritxell: Moltes coses. Però penso que una cosa que resulta molt útil i important és el fet que es conegui que hi ha persones que estem treballant en tasques laborals diferents. Cal fer visible la realitat petita perquè es vegi que és possible. Jo sé que quan entro en una empresa nova i el meu interlocutor se sorprèn perquè jo sóc una persona cega, estic trencant barreres. I no sempre m’agrada fer aquest paper, perquè hi ha dies que no ve gaire de gust, però forma part de la nostra realitat i de la nostra possibilitat de contribuir a trencar-les.
A partir de l’agost de 2006 Meritxell Aymerich va començar a treballar com a responsable de comunicació de l’entitat Barcelona Voluntària, fet que li dona en l’actualitat l’oportunitat de continuar treballant en una feina totalment normalitzada i relacionada amb els seus estudis i interessos.
EL CLUB DEL RACÓ
Israel
Un viatge per anar a veure la Final Forth de bàsquet, que va tenir una mica de tot
El que menys em podia imaginar quan em vaig enlairar de l’aeroport del Prat en un avió de la companyia israeliana El Al eren les aventures que, al llarg de quatre dies, em tocaria viure.
Durant el “vol” ens van posar música hebrea i ens van donar un esmorzar-dinar preludi del que seria la resta del viatge: una truita molt rara, embotits exòtics, amanida i iogurt. Com que el trajecte va durar quatre hores, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els jugadors carismàtics del moment: Epi, Solozàbal... Era un vol xàrter i els jugadors anaven al mateix avió. No entenien què hi feia un cec en un Partit de bàsquet. Els vaig explicar que el meu cosí me’l radiava i que jo comptava de memòria els punts anotats, les personals, taps, rebots ofensius i defensius. No se’n sabien avenir.
Entretinguts amb tot això, vam arribar a Tel-Aviv i ens van portar a l’hotel, que, encara que era molt normalet, tenia de tot. Un cop instal·lats i després d’un parell d’hores de descans, vam anar a fer un tomb per la ciutat. Vam visitar el port i el centre urbà. De seguida ens vam adonar que era una ciutat molt occidental i que estava del tot americanitzada. Sopàrem en una pizzeria i ens va xocar molt que noiets i noietes que no passarien dels quinze anys carreguessin pistolasses més grosses que no pas ells.
Tot i que hi havia excursions facultatives per visitar en grup els indrets més interessants, nosaltres vam decidir fer-ho tots dos sols. Per tant, ens van donar les entrades dels partits i, apa, a córrer món!
L’endemà ens vam dirigir a Jerusalem. Era impactant l’ambient que hi havia a l’estació d’autobusos quan vam arribar: una cridòria espectacular, persones parlant diverses llengües, venedors anunciant amb veus estentòries les seves mercaderies..., No hi havia qui s’hi aclarís.
Vam visitar la part nova –que, per cert, no té res d’interessant- sense incidents, Però els problemes van venir quan vam voler entrar a la part vella, la palestina, on hi ha els símbols de les tres religions. Tots els taxistes que tractàvem d’aturar es negaven en rodó a portar-nos-hi. Deien que no hi anirien ni que els matessin, ni per tots els diners del món. L’única manera d’entrar-hi era en viatge organitzat amb autocar blindat i sota escorta policial. Així, doncs, no vam tenir més remei que anar-hi pels nostres propis mitjans: un noi de 27 anys i un cec agafat de la seva espatlla amb una petita bossa, d’aquelles que es portaven abans en bandolera. Vàrem travessar la Porta de Damasc i cap a la part vella falta gent!
Vam visitar el Sant Sepulcre, el Mur de les Lamentacions i una mesquita àrab que crec recordar que es deia mesquita d’Al-Aqsa. Com que hi havia grups que duien intèrpret ens hi vam afegir i ens vam assabentar de tot el que explicaven.
Indiscutiblement el que més em va impressionar va ser el Mur. Jo, que sóc catòlic però no practicant, he de reconèixer que allà se sent alguna cosa molt especial: és com una pau que t’embolcalla i una sensació com si t’empenyés fora del món, cap dins del més pregó de tu mateix. A Tots aquests llocs s’hi ha d’entrar descalç i amb el cap tapat amb una petita gorra. Després vam sortir pel mateix lloc per on havíem entrat i vam agafar un autobús amb destí a Natzaret, a una distància de dotze quilometres, on havíem pensat dinar.
Natzaret era un poble molt endarrerit, amb les gallines pels carrers i roba estesa que et tocava el cap. L’única cosa important és l’església de l’Anunciació. Com que teníem gana, vam entrar al millor lloc que vam veure: ens van donar una amanida que picava mortalment i amb dret a escollir entre un be que pudia a dimonis i un peix, que en diuen de san Peter, que veritablement era bo, però que estava farcit d’espines. De manera que, amb més gana que abans de dinar, carretera i manta cap a Jerusalem, on ens van donar el cafè més bo que he pres en tota la meva vida i tot seguit cap a Tel-Aviv, perquè a les 5,30, al pavelló La Mà d’Elías, hi començava la competició esportiva.
Primer van Jugar el Barça i la Penya (Joventut de Badalona) i van guanyar amb facilitat els badalonins. Després els va tocar a l’Olimpiakós i al Panatinaikós que són dos equips d’Atenes d’una rivalitat comparable a la que hi ha entre el Barça i el Madrid a espanya.
Al nostre grup li va tocar estar situat entre totes dues afeccions i, com que van començar a llançar-se coses els uns als altres, ens havíem d’ajupir tant com podíem perquè no ens toqués el rebre. Això, juntament amb els cants, que no paraven..., formava un ambient infernal que et feia parar boig.
En acabar l’esdeveniment esportiu, ens informaren que, donat que ja era molt tard, no trobaríem obert enlloc. O sigui que dos sandvitxos al mateix pavelló i tornada cap a l’hotel a dormir.
L’endemà no hi havia partits perquè era la jornada de descans i això ens donava més temps. De manera que vam decidir aprofitar-lo.
Al matí passàrem per Jerusalem, perquè no hi havia cap més remei, i ens vam dirigir a Betlem per veure l’Església de la Nativitat, que ens havien dit que era preciosa... Però, vet aquí que, quan arribàrem a la placeta on hi ha la Basílica, ens sobtà un gran xivarri: trets i pedrotes que rebotien contra una paret. Era una de tantes batusses DE LES que es produeixen, gairebé cada dia, entre israelians i palestins i que ens va agafar al mig.
De sobte, em vaig sentir empès cap a un costat i un individu, que em va dir que era policia, em va posar una metralleta al pit i ens va preguntar on cony anàvem. El meu cosí, que domina l’anglès, li va explicar que érem a Israel per presenciar uns partits de bàsquet, que érem espanyols i que, com que havíem sentit parlar de la fama de l’Església de la Nativitat, volíem visitar-la. El policia digué que no, però, com que ja i érem, el meu cosí va tenir la pensada de dir-li que jo era cec i que havia fet la promesa d’entrar al recinte.
El poli no s’ho va pensar dues vegades i, sense treure’m l’arma del damunt, m’agafà pel braç i...cap dins! Ens va ensenyar l’església i, en sortir, escortats per dos combois militars, ens va treure de la ciutat i ens va advertir que no volia veure’ns més per allà.
Vam Dinar a Jerusalem en un restaurant italià i a la tarda, per tal de relaxar els nervis i també perquè, encara que érem a l’abril, allà hi feia calor, vam decidir anar a fer una remullada al Mar Mort. La veritat és que va ser un encert: quina felicitat! Primer una bona nedada i després unes terrassetes on hi havia una música excel·lent i on s’hi podia prendre el que volguessis... Era una invitació al romanticisme i a la nostàlgia.
I finalment arribà l’últim dia, que no fou menys interessant que la resta. Al matí vam anar a la fortalesa de Masada, fronterera amb Jordània. Allà, l’any 50, quan l’Emperador Titus va enderrocar Jerusalem, un grapat de jueus van aguantar durant tres mesos el setge dels romans, fins que van morir de gana. Primer hi ha una pila d’escales i després, per acabar-ho d’adobar, un parell de quilòmetres de pujada per una muntanya escarpada i pelada...., de manera que quan arribes a dalt, amb una temperatura de 48 graus i la petita gorra que t’obliguen a posar-te, et trobes al límit de les teves forces, completament esgotat. El pitjor va venir després, perquè per allà no hi havia ningú que sabés angles i vam tenir molts problemes per trobar el camí de tornada.
A la tarda vam Tornar a perdre i vam quedar els últims, mentre que els badalonins guanyaven la Copa d’Europa. Els grecs continuaren fent de les seves. I, només amb un petit mos, vinga, cap a l’aeroport!, on va passar el més sorprenent i impensable. Als catalans ens dugueren a una sala, mentre els grecs n’ocupaven una altra. En ajuntar-se els de l’Olimpiakós i els del Panatinaikós, es van enganxar amb tanta fúria que hi va haver d’intervenir la policia hebrea, fent servir gasos lacrimògens i disparant trets a l’aire.... Es va organitzar un batibull terrible. Quan aconseguiren controlar-los, els van ordenar que embarquessin a l’avió i ens quedàrem sols. Llavors vam tenir una bona sorpresa, quan ens van fer posar en fila i, a mesura que ens anava tocant, ens havíem de despullar i un “tio” ens registrava la roba -la que ens acabàvem de treure i la de la maleta- i ens palpava tot el cos. Tot seguit, una agent dels serveis secrets israelians ens entrevistava un per un. Ens preguntava què hi havíem fet allà, a més de veure partits de bàsquet. Jo li vaig dir la veritat: que m’havia aventurat dins la part vella de Jerusalem, saltant-me a la torera la prohibició de fer-ho tots sols, i es va organitzar un bon embolic. No ens volia deixar sortir del país. Argumentava que com sabia ella que no portava als palestins qualsevol carta, paquet o alguna informació constitutiva de delicte. Finalment, van haver d’intervenir els directius del Barça i crec que el fet de no veure-hi em va salvar.
Després de tres hores a l’aeroport, ens deixaren enlairar. Eren les sis del matí quan arribàvem a Barcelona i, sense temps ni per deixar les coses a casa, au!, cap a la feina, que és salut. En definitiva, va ser un viatge molt interessant que, si les circumstàncies polítiques canvien, m’agradaria repetir.
Jesús Serrano Gonzàlez
EXPOSICIÓ DE SALVADOR MAÑOSA
Durant els mesos de Febrer i març de 2006, l’artista Salvador Mañosa va exposar part de la seva obra –escultura, dibuixos i muntatges fotogràfics- a la sala municipal d’exposicions Enric Granados de Cerdanyola del Vallès (Vallès occidental). Salvador Mañosa és un escultor nascut a la mateixa ciutat on es va presentar aquesta mostra del seu treball i que té una àmplia presència d’obra en espais públics, des de Cerdanyola fins a diverses ciutats europees i americanes. sota el títol Una mirada plural, presentava un recull ben significatiu de la seva obra més recent. De tota l’obra exposada en aquesta mostra, remarquem aquí dos àmbits fonamentals que eren perfectament accessibles a una aproximació tàctil: en primer lloc, la col·lecció de torsos i bustos fets amb fang refractari recobert amb una capa de diversos materials, de persones nascudes o que viuen a Cerdanyola i que mostren la pluralitat i diversitat reals que defineixen la Cerdanyola d’avui; i, en segon lloc, un conjunt de peces de materials diversos i amb una representació en volum que denuncien la realitat de l'asbestosi, una malaltia que afecta les vies respiratòries i que té una forta presència a Cerdanyola a causa del fet que en aquesta ciutat va estar en funcionament molts anys una empresa que treballava la Uralita (en l’elaboració d’aquest producte es generava una pols que produeix la malaltia).
L’exposició estava oberta a ser gaudida amb la vista i amb el tacte. Salvador Mañosa considera que “tocar les escultures no és només necessari perquè les persones cegues puguin gaudir-ne, sinó que és interessant per a tothom”. “La percepció de l'art, especialment quan parlem d’obres escultòriques, no s’ha de reduir a la mirada visual, sinó que cal complementar-la amb la mirada tàctil, més directa, més en contacte amb els materials i amb la forma”.
Per tal que tothom tingués a l’abast la informació necessària, es disposava del programa de l’exposició en sistema Braille i d’unes explicacions addicionals sobre les escultures. També s’organitzaven visites guiades en grups petits i el dissabte 11 de març va tenir lloc una interessant sessió en la qual, abans de fer la visita guiada a l’exposició, es va dur a terme un taller en què s’explicava de manera pràctica el procés d’elaboració d’una escultura com les exposades en aquella mostra i s’ensenyaven les eines i els materials utilitzats.
Aquesta exposició palesa una vegada més que la possibilitat de fer accessible l’art a les persones cegues és absolutament viable. Cal, però, la voluntat de l’artista i dels responsables de l’exposició. En aquest cas, tant Salvador Mañosa com la regidoria de cultura de Cerdanyola ho han demostrat.