El Setè Punt
Número 8
2004
Associació Catalana per a la Integració del Cec

Apartat de Correus 35263. 08080 Barcelona.
Correu electrònic: acic10anys@hotmail.com

 en PDF
Redacció i coordinació:
Francina Garcia
Joan Heras
Jesús Serrano
 
Col·laboracions:
Montserrat Trias
Neus Salvat
Pepi Yagüe
 
 
Correcció:
Eva Monrós
Eulàlia Salvat
 
 
Maquetació
Josep Torrente
 
 
Edita: ACIC
 
 
Dipòsit legal: B-20234-98


Fil a l’agulla
 
 
Qüestionari sobre semàfors sonors
 
 
Amb l’objectiu de valorar el coneixement I el funcionament dels semàfors sonors activats amb un comandament a distància, hem elaborat una enquesta que ha estat resposta per 50 persones. Presentem aquí de forma breu les qüestions plantejades i les conclusions generals del qüestionari. També s’han recollit propostes de cruïlles on cal posar semàfor així com altres observacions sobre problemes relacionats amb l’accessibilitat.
Tots aquests resultats de l’enquesta i les propostes de millora del funcionament dels semàfors sonors s’han començat a presentar als responsables d’aquests dispositius per tal que puguin tenir en compte l’opinió dels usuaris amb la finalitat de millorar el servei en tot allò que sigui necessari.
Respostes al qüestionari sobre semàfors sonors
 
1. Població:
 

 
2. Visió funcional per a la mobilitat (et permet veure els semàfors en alguna situació):
 

 
3. Tens el comandament a distància pels semàfors sonors de la teva ciutat o de Barcelona?
 

 
4. L'utilitzes habitualment?
 

 
5. Com has sabut que hi ha semàfors sonors a Barcelona o a la teva ciutat?
 

 
6. Vas rebre informació suficient al principi?
 

 


7. Has rebut informació suficient posteriorment?
 

 
8. Creus que es donen indicacions suficients sobre com cal utilitzar el comandament i sobre l'ús que es pot fer dels semàfors?
 

 
9. Fins a quin punt consideres que els semàfors sonors són útils i et donen seguretat?
 

 
10. Com consideres que és el manteniment que s'està fent dels semàfors?
 

 
 
Conclusions
 
Els semàfors sonors són una adaptació ben aceptada entre les persones cegues; la majoria dels enquestats tenen el comandament.
- A més, una gran majoria de les persones enquestades valoren que els semàfors són segurs i útils.
-  La utilització d’aquesta adaptació per part de les persones que tenen el comandament no és tan masiva, hi ha algunes persones que diuen fer-ne un ús irregular.
- L’ONCE ha tingut un paper important en la difusió de la informació en un moment inicial.
- - Molt poques persones han rebhut la informació inicial a través dels seus municipis, tot i que e es tracta d’un servei municipal.
- - De forma majoritària es valora que la informació rrebuda en un moment inicial va ser suficient.
- Pel que fa a la informació rebuda amb posterioritat, de forma majoritària es qualifica d’insuficient, especialment pel que fa a les cruïlles on s’incorporen semàfors nous.
- Les indicacions sobre el funcionament són valorades positivament per la majoria de les persones enquestades si bé també hi ha un tant per cent important de persones que consideren que els va faltar alguna recomanació
 
 
Altres conclusions extretes de les observacions i comentaris de les persones enquestades
 
 
-     Majoritàriament es valora que el manteniment dels semàfors és insuficient.
- Totes les persones cegues haurien de poder tenir comandament per als semàfors encara que no visquin o treballin en una ciutat on n’hi ha d’instal·lats perquè això no vol dir que no es moguin per ciutats on sí que n’hi ha, sobretot per Barcelona.
- Com que sovint se sap quins semàfors hi ha probant, es deixen
d'usar perquè no se'n troben i desprès t'oblides de probar-ho.
- Triguen en arreglar-los quan s'avisa o no ho fan.
 - En cruïlles amples i irregulars es pot produir desorientació al mig. Hi ha confusió entre carrers perpendiculars, no se sap quin
semàfor sona. Caldria posar sons diferents en aquests casos en els diferents pals.
 
 
Participació de l’ACIC en dues Mostres d’Entitats
 
En el marc de l’any Europeu de la Discapacitat, durant el 2003 l’ACIC va participar en la Fira de les Roses de Sant Feliu de Llobregat i a la Mostra d’Entitats de l’Eixample .
La participació a la Fira de les Roses de Sant Feliu de Llobregat, que es celebra cada mes de maig, es va concretar en la participació en un estand compartit amb altres entitats en el qual es mostrava la feina que duu a terme cadascuna d’elles i amb l’organització d’una sessió comentada de confecció de rams de roses.
Pel que fa a la Fira d’Entitats de l’Eixample, celebrada en el mes d’octubre, la nostra participació va consistir en mostrar la nostra activitat i una petita exposició de materials etiquetats en sistema Braille (productes d’higiene personal i cosmètica, llibres, discos etiquetats, mapes en relleu, etc.) i en un taller d’aprenentatge del Braille.
La participació de la nostra entitat en fires com aquestes permet donar a conèixer la nostra activitat, així com i de forma especial, difondre el coneixement i la utilitat del sistema Braille.
 
 
 
 
 



Perspectiva
 
 
 
Per una cultura a l’abast de tothom
 
 
 
Amb el títol “Per una cultura a l’abast de tothom” l’any 2000 l’ACIC va elaborar el document que tot seguit reproduÏm amb la intenció de donar a conèixer les barreres de comunicació que impedeixen o dificulten seriosament l’accés a la informació i a la cultura a les persones cegues o amb deficiència visual. En el moment de l’elaboració del document vam considerar que la celebració del Fòrum 2004 era un moment adient perquè les administracions públiques iniciessin un treball seriós i constant en la supressió de barreres de comunicació. Aquest document ha estat presentat durant aquests anys als màxims responsables de lapolítica cultural i social d’aquet país, així com a entitats de serveis, partits polítics, mitjans de comunicació, etc.

 
Per una cultura a l'abast de tothom.
 
Propostes de supressió de barreres de comunicació
 
 
 
La societat actual, per sort, gaudeix d'un ampli ventall de possibilitats culturals on tothom pot triar. Però les persones cegues i deficients visuals tenim certs problemes, derivats de la nostra discapacitat, per a accedir-hi i, per tant, per participar en termes d'igualtat, a la majoria d'esdeveniments culturals que tenen lloc al nostre voltant.
 
Partint d'aquesta realitat i amb la perspectiva de la propera celebració del Fòrum de les Cultures a la ciutat de Barcelona, des de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec, considerem oportú reflexionar sobre les dificultats d'accés a la cultura que tenim les persones cegues i deficients visuals per tal de fer arribar aquests anàlisis a les instàncies que intervindran en l'organització del Fòrum, i així facilitar que aquestes problemàtiques es puguin tenir en compte a l'hora de planificar aquest esdeveniment cultural.
 
A més, pensem que és encara més necessari que aquestes consideracions s'apliquin de forma àmplia per aconseguir que Barcelona i tants altres pobles i ciutats de Catalunya tinguin una activitat cultural totalment accessible a les persones cegues i deficients visuals, més enllà de la celebració del Fòrum i d'altres manifestacions puntuals.
 
No hem d'oblidar que, quan fem aquestes consideracions no estem dient res nou perquè la Llei 20/91 de Supressió de Barreres Arquitectòniques i El Codi d'Accessibilitat - inclòs en el Decret 135/95 -contenen reglamentacions que fan referència a aquestes dificultats - les anomenades Barreres de Comunicació -, malgrat que aquests aspectes no estiguin desenvolupats amb massa concreció com ho estan les qüestions d'accessibilitat física (barreres arquitectòniques, en l'edificació i en el transport).
 
Així doncs, la solució d'aquestes problemàtiques és un compromís ineludible que tenen les administracions públiques, el qual es fa imprescindible per millorar les condicions de vida de les persones cegues i deficients visuals i de tots els discapacitats en general.
 
Creiem que, pel que fa a les barreres físiques, en ciutats com Barcelona s'han realitzat molts avenços, si bé encara es pot continuar treballant en aspectes com evitar els obstacles a la via pública, fer accessibles els transports: ( avís de parada, senyalització correcta de les obres, augment dels semàfors sonors, etc. )
 
En canvi, s'ha avançat poc en la supressió de les barreres de comunicació, per altra banda, les que comporten més dificultats per a les persones amb problemes de visió i, per tant, l'accés a la cultura i a la informació és encara una realitat força llunyana en els municipis catalans.
 
Caldrà doncs, que la legislació en aquesta matèria es desenvolupi, tant a nivell autonòmic com municipal i que s'iniciï una tasca decidida per aplicar-la i millorar així les possibilitats d'accés a la cultura i a la informació per a les persones cegues i deficients visuals.
 
La fita del Fòrum de les Cultures fa que actualment sigui un bon moment per treballar en aquestes qüestions i aconseguir que en els nostres pobles i ciutats la cultura pugui ser patrimoni de tothom.
 
Potser els coordinadors del Fòrum del 2004 pensen que demanem molt i aplicar les nostres propostes pot resultar car o difícil: però si les examinen amb atenció, trobaran que més que d'una qüestió de pressupost, es tracta de pensar-hi, de tenir present la nostra problemàtica, de parlar amb els tècnics especialitzats i amb representant dels col·lectius de cecs, per tal d'endegar projectes i actuacions que a ningú no perjudiquen i que, en canvi, per nosaltres poden ser extraordinàriament útils.
 
A continuació enumerarem quines són les necessitats de les persones cegues i deficients visuals pel que fa a l'accés a la cultura, i més endavant detallarem diverses propostes que permetrien fer accessibles els diversos àmbits de l'activitat cultural i informativa d'una gran ciutat.
Pensem que aquestes propostes poden aplicar-se també a municipis més petits tot adequant-les a les seves característiques.
 
 
 
Necessitats de les persones amb problemes visuals en l'àmbit de l'accés a la cultura
 
Els eixos bàsics en què es poden concretar les nostres necessitats en l'àmbit de l'accés a la cultura i la informació són:
 


Necessitat d'accedir a la informació que generen els municipis (serveis que es presten, esdeveniments culturals que hi tenen lloc, horaris dels mitjans de transport, etc.).
 
Possibilitat de gaudir plenament de les manifestacions culturals i de lleure del municipi: representacions teatrals, pel·lícules, concerts, festes, fires, actes esportius, etc
Necessitat de disposar de mitjans de comunicació que s'adaptin a les nostres necessitats (premsa informatitzada o enregistrada, pàgines web accessibles, adaptacions a les televisions, versions braille d'algunes revistes, etc.).
Possibilitat d'accedir al patrimoni cultural del municipi (existència de llibres sobre aquesta matèria en suports accessibles, provisió de maquetes dels monuments, possibilitat de fer visites guiades, accés als museus, etc.).
 
 
Propostes d’accessibilitat
 
  1. Patrimoni cultural: Facilitar l'accés al patrimoni cultural i històric del municipi:
 
1.1. Proporcionar acompanyants -degudament formats en tècniques d'acompanyament i descripció- que permetin fer visites guiades als conjunts monumentals o edificis importants de la ciutat.

- 1.2. Realització de maquetes dels monuments més
importants i situar-les en el lloc que representen.

1.3. Disposar de materials de divulgació i estudi del patrimoni cultural de la ciutat: llibres, fulletons, irevistes en sistema braille, lletra ampliada i contrastada o gravació

 
2. Museus: Adaptar els museus, tot prioritzant aquells que siguin d'interès més generalitzat , continuant experiències ja iniciades en alguns museus catalans, per tal que siguin totalment o parcial accessibles a les persones cegues i deficients visuals.
 
2.1. Seleccionar algunes obres que puguin ser tocades i posar-les a l'abast degudament retolades en sistema braille i lletra ampliada.

2.2. Fer reproduccions d'aquelles obres destacables, les característiques de les quals fan desaconsellable que siguin tocades, així com de pintures i altres obres inaccessibles.
 
- 2.3. Dotar els museus amb servei de guies - degudament formats en tècniques d'acompanyament i descripció- que permetin a les persones cegues i deficients visuals, desplaçar-se pel recinte amb comoditat i que facilitin la tasca d'accedir a la informació que s'hi conté.

- 2.4. Disposar de catàlegs en sistema braille i lletra ampliada i contrastada.
 
 
3. Teatres, cinemes, concerts, etc: Dotar aquestes sales amb els serveis que garanteixin que les persones cegues i deficients visuals gaudeixin plenament de les manifestacions culturals que en elles s'hi ofereixen.
 
3.1. Facilitar l'accés a les cartelleres per via telefònica o altres vies accessibles a les persones cegues i deficients visuals.

- 3.2. Proporcionar programes en sistema braille o lletra ampliada.

3.3. Facilitar l'acompanyament a l'entrada i la sortida.

- 3.4. Promoure la instal·lació de sistema d'àudiodescripció per explicar aquells aspectes purament visuals dels espectacles.

- 3.5. Facilitar l'accés als escenaris, sempre que sigui possible, per tal d'apreciar amb més detall els decorats i altres elements.
 
  4. Biblioteques:  Continuar la tasca ja iniciada en les biblioteques d'alguns municipis i en algunes de Barcelona, per tal de fer-les accessibles a les persones cegues o amb deficiència visual:
 
4.1. Formar el personal per tal que sàpiga orientar i buscar la informació que es necessita.

- 4.2. Existència d'algun equip de lectors professionals o voluntaris (en directe o en gravació) per a textos o materials que es sol·licitin.

4.3. Disposar d'equips tecnològics que permetin l'accés directe als textos (lupes-televisió, lectors òptics i adaptadors sonors o braille per a l'ordinador).

- 4.4. Contemplar terminis més amplis de préstec per si cal fer gravar en casset o transcriure al sistema braille un llibre fora dels serveis de la mateixa biblioteca.

4.5. Disposar com a fons propi d'alguns llibres en sistema braille i en gravació en casset.

- 4.6. Establir relacions de col·laboració i coordinació amb les biblioteques i centres de producció bibliogràfica de la O.N.C.E.
 
5. Informació telefònica: Reforçar els serveis d'informació telefònica (tipus 010, 012, audiotex) i els de realització de tràmits i denúncies municipals i preveure la possibilitat d'oferir informació clara de com arribar als llocs on es celebren les diverses manifestacions culturals, tot incloent indicacions adequades per a una persona amb dificultats visuals greus, així com algunes referències que permetin fer-se una idea de com serà l'espai on es realitzarà l'espectacle i alguna indicació general de com moure's per l'interior.
 
6. Accés a la informació: Fer arribar a les persones amb deficiència visual del municipi determinades informacions d'interès general en un sistema adient (braille, gravació en casset, textos amb lletra ampliada, suport informàtic, tot reforçant els serveis d'informació telefònica):
 
6.1. guies de serveis i departaments de l'Ajuntament o instituts municipals,

- 6.2. guies d'entitats i associacions del municipi,
 
6.3. fulls i butlletins informatius,

- 6.4. fulletons d'horaris i recorreguts dels transports municipals.

6.5. programes de festes majors, i celebracions,

- 6.6. guies de museus i altres entitats culturals,
 
6.7. llistats telefònics,

- 6.8. informacions institucionals diverses,
 
- 6.9. plànols de la ciutat.
 
 
7. Actes culturals i esportius: Cal facilitar l'accés a tota mena de manifestacions culturals i esportives -a banda dels espectacles que es fan en locals que tenen una programació regular, com cinemes o teatres - que es produeixen a cada municipi de forma més o menys esporàdica i molts cops en espais oberts (fires, espectacles al carrer o en locals no habituals, exhibicions esportives, actes festius, etc.), de forma que es solucionin una sèrie de dificultats que tenim les persones amb deficiència visual a l'hora de gaudir d'aquesta mena d'activitats amb propostes com:
 
7.1. Oferir informació accessible des diversos actes culturals i esportius.

- 7.2. Celebrar aquestes activitats preferentment en llocs accessibles en transport públic.

7.3. Modificar o habilitar línies d'autobús per facilitar l'accés a aquests actes quan sigui necessari.

- 7.4. Ampliar els horaris del transport públic.

7.5. Facilitar que les persones amb dificultats de mobilitat puguin accedir a utilitzar taxis tant a l'entrada com a la sortida.

- 7.6. Comptar amb personal d'acompanyament que faciliti la ubicació inicial dels assistents amb problemes visuals un cop dins l'espai, així com els seus moviments.

7.7. Preveure sistemes que permetin comunicar-se amb el personal d'acompanyament si és necessari.

- 7.8. Preveure que les senyalitzacions i la il·luminació en aquests espais s'adeqüin a les necessitats de les persones amb visió reduïda.

7.9. Evitar o senyalitzar els obstacles.

- 7.10. Preveure que en les grans celebracions es facin descripcions verbals d'elements bàsics per megafonia sempre que sigui possible.
 
7.11. Utilitzar sistemes de descripció verbal personalitzada a través d'auriculars en espectacles teatrals o similars i permetre, si és possible, l'accés a l'escenari per apreciar els decorats i altres elements.

- 7.12. Preveure la possibilitat de fer visites guiades a exposicions o fires.

7.13. Permetre tocar el material exposat sempre que no suposi un deteriorament.

- 7.14. Proporcionar el material escrit que es lliura en els congressos en suports accessibles.
 
 
Som conscients que la realització pràctica d'aquestes propostes requereix una important planificació i nombrosos estudis en diversos àmbits per tal que es puguin portar a terme d'una forma adient i útil. Cal tenir en compte que, en molts casos, es tracta de tirar endavant mesures que són molt innovadores i que no s'han provat encara en altres llocs.
 
Per tot això, proposem que es creï una comissió formada per membres de totes les administracions públiques, per tècnics especialitzats i per representants dels usuaris, la qual estudiï la millor manera de fer realitat aquest conjunt de propostes i moltes altres que el puguin ampliar, per tal d'aconseguir que les nostres ciutats tinguin una oferta cultural accessible a tothom.
 
 
Debat ACIC: Paternitat i ceguesa
 
 
Sota el títol “Paternitat i ceguesa", el passat 22 de novembre L’Associació Catalana per a la integració dels cecs (aCIC) va dur a terme un debat que es prometia força interessant i, finalment, creiem que no va defraudar les expectatives d’aquells que hi van assistir.
Primerament, es va llegir un seguit d’escrits, tant de pares cecs com de fills vidents. Els pares cecs consideraven que, malgrat les dificultats amb què es van topar, sobretot en els primers temps i després amb l'educació dels infants i en la relació amb altres pares, produeix una satisfacció tan gran portar un fill al món i unir-s'hi totalment, quan comencen a créixer, que val la pena tirar endavant per molts entrebancs que tingui el camí. Hi va haver, tanmateix, un escrit en el qual un pare cec manifestava amb valenta sinceritat que, en el seu cas, l’experiència va ser tan dura i les dificultats tan insuportables, que pensava que seria millor que els cecs renunciessin a la paternitat.
Els fills vidents de pares cecs admeten diferències significatives entre el seu rol i el dels fills de pares vidents: manifesten que, de ben petits, han hagut de concentrar més l’atenció per evitar perills o dificultats als seus pares; també han trobat a faltar una mirada, que potser podria haver augmentat la seva seguretat.... igualment, en certes èpoques, com a l’adolescència, s’han sentit diferents, observats amb curiositat anant pel carrer amb els seus pares.
Però juntament amb aquests aspectes negatius, afirmen que els obstacles són superables: a mesura que han anat madurant, s’han habituat a les coses negatives; l’estimació, la comprensió i el recolzament que han rebut dels seus pares els han dut a una edat adulta equiparable a la de la resta de persones i actualment tenen unes vides raonablement satisfactòries.
Aquest va ser el material aportat per la Comissió organitzadora del debat.
Durant el seu desenvolupament, es va comentar àmpliament el contingut d’aquests escrits i s’hi van afegir les experiències viscudes pels 14 participants que hi assistiren. Es va arribar a l'acord que hi ha dificultats d’una complexitat tan gran que és imprescindible recórrer a ajuts externs. Es va concloure, també, que els pares han de fer tots els possibles per assumir amb naturalitat i sense dramatismes les deficiències que comporta la ceguesa i d’aquesta manera els infants també les assumiran sense donar-hi massa importància.
Hi va haver un tema que va ocupar una bona part del temps dedicat al debat: quan una o les dues persones cegues de la parella tenen una ceguesa que es pot transmetre als fills, ¿han de renunciar a la paternitat? Uns quants participants van manifestar que una parella no té dret a condemnar els seus descendents a la ceguesa. Un altre grup considerava que, malgrat tota la càrrega negativa que comporta la ceguesa, viure està per sobre d’aquesta discapacitat: que un cec també pot gaudir de moltes coses importants de la vida.
Finalment, tots vam coincidir que aquest debat havia estat molt interessant i que havia aclarit un bon nombre de dubtes sobre el tema debatut.
 
 


Altres veus, altres àmbits
 
 
Una aposta per la solidaritat. Entrevista a Josefina Miret
 
 
 
 
--Josefina Miret és mestra del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, adscrita al Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals Joan Amades, i ha col·laborat amb la Plataforma Premià pel Sàhara (ACAPS), un col·lectiu de persones que treballa per la millora de les condicions dels nens i nenes dels campaments de refugiats saharauis del Polisario, situats al sud d’Algèria, prop de Tinduf. En aquesta ocasió, responent a una demanda d’ajuda per organitzar una escola per nens i nenes cecs.
Ella mateixa ho explica als redactors d’”El Setè punt”.
 
 
S.P.-- Josefina, com va ser que t’embarquessis en aquesta tasca de voluntariat?
 
J.--L’any passat per aquestes dates vaig rebre la petició de l’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Saharaui) per anar a uns campaments de refugiats del Frente Polisario i veure què es podia fer, en relació a l’ensenyament, pels nens i nenes cecs, perquè no van a l’escola: ni a l’escola ordinària, que en tenen, ni a l’escola especial, que també en tenen... I hi vaig anar, aprofitant una expedició que es feia, per portar material a una escola especial... vaig conèixer les persones que volen tirar endavant aquest projecte, vam avaluar la situació i les necessitats, i vam quedar que miraríem d’ajudar-los des d'aquí i, de fet, aquest any tenim previst tornar-hi i fer formació.
 
S. P.-- Què et va decidir a fer aquest pas?
 
J.--Ja sabem que sempre hi ha llocs on s’ha de fer feina. Però el que a mi em va decidir va ser la demanda concreta: el fet que vinguessin i em diguessin: "Mira, Josefina, en aquests campaments hi fa falta algú que entengui de cecs”, em va fer pensar que no podia dir que no.
 
S.P.-- Has dit que els nens cecs no van a l'escola. Per què?
 
J.—Fins fa no gaire, suposo que tampoc no se n'havia valorat la necessitat. D’altra banda, han d'anar sempre acompanyats: allà no hi ha carrers i és molt difícil trobar punts de referència....les escoles poden quedar força lluny de les cases i per a les famílies haver d'acompanyar els nens a l'escola és força complicat... A l'escola especial els que hi van són nens que pateixen altres discapacitats, com ara la sordesa.
 
S. P.-- Què vas experimentar quan vas arribar allà? Et vas sentir satisfeta de participar en aquest projecte?
 
J.-- Sempre estàs més contenta fent una cosa que creus que està bé que no pas al contrari. Però, realment, allà el que vaig trobar va ser una situació inimaginable per a mi des d’aquí. I vaig passar-me els dies amb tots els sentits ben alerta per tractar d’entendre la seva situació, perquè realment allò és un altre món, una altra història. Em vaig sentir privilegiada i alhora confosa, veient com es viu aquí i com es viu allà.
 
 
 S. P.- Com és la vida allà, Josefina?
 
J.--La vida allà és molt dura, perquè és un desert absolut, pedregós, sense ni gota d’aigua.... La gent viu en tendes o bé en petites edificacions que construeixen amb maons fets amb sorra del desert i excrements de camell. No tenen bones condicions sanitàries i l'alimentació és precària. Hi ha molts nens amb dèficit alimentari i moltes malalties que allà són força problemàtiques i que aquí no ho serien....
 
S.P.-- I els joves, en quines condicions es troben?
 
J.-- Els joves reben formació a Cuba o a Algèria, perquè hi tenen convenis, però quan arriben als campaments no poden aplicar els seus coneixements, perquè són uns campaments provisionals, tot i que fa trenta anys que duren.... Des que el Marroc va deixar de ser espanyol, molt poc abans de la mort de Franco el 1975.
 
S. P.-- On estan situats aquests campaments?
 
J.-- Aquests campaments són en territori algerià, perquè quan el poble saharaui va fugir del Sàhara el van anar perseguint i es va instal·lar a Algèria, prop de la frontera amb el Sàhara. Les autoritats algerianes els han permès estar-s'hi. En aquest territori hi tenen la seva organització, el seu país amb el seu president i els seus ministres: la República Àrab Saharaui Democràtica. Els algerians no interfereixen en la seva organització. Els proporcionen gas i gasolina.
 
S. P.-- Les terres on s'estan no són seves?
 
J.— No, perquè les que ells reclamen són les de l’antic Sàhara espanyol, que actualment està dividit entre Marroc i Mauritània.
 
S. P.-- I davant d’aquesta vida tan dura que porten com reaccionen ells?
 
J.- Tenen molta paciència. Procuren acceptar la seva situació. Són molt hospitalaris, malgrat que no tenen res... Et regalen coses, t’ofereixen el que tenen... Els joves són els que he vist més neguitosos, més que perquè la vida sigui dura, perquè no poden treballar pel futur.
 
S. P.-- Creus que algun dia aconseguiran la independència?
 
J.-- No tinc prou coneixements històrics, però em fa la impressió que no... Penso que la situació actual no la podran resistir gaire temps: per una banda, Algèria darrerament els ha dit que han de marxar i, per una altra, l’ONU ha fet uns tractes amb el Marroc perquè els ofereixin una autonomia. Per això em sembla que tot plegat farà que es vegin forçats a acceptar-ho, encara que si un saharaui em sentís dir aquestes coses, potser no hi estaria d’acord... No ho sé, no tinc dades, no estic prou ficada en el tema. Crec que és una situació molt difícil d’aguantar i que la independència ningú els l’ha ofert.
 
S. P.-- Recordes alguna anècdota, alguna vivència que t’hagi impactat especialment?
 
J.—Tot m’ha impactat, però com a anècdota recordo aquesta:
Ells tenen el costum, quan reben alguna visita, de ruixar-la amb un perfum molt fort, que compren a Mauritània. I recordo un dia que vaig anar a veure una família i una àvia em va ruixar amb un perfum i va anar corrent a buscar encens, perquè també tenen costum de cremar-ne. Jo entre el perfum i l’encens estava una mica K.O. Llavors em va penjar un collaret de clau, que és una espècia que fa una olor molt forta. Aleshores jo vaig pensar: “ara cauràs, amb aquesta barreja d’olors.... no donaràs la talla”....
Dissimuladament vaig apagar l’encens, em vaig treure el collaret i vaig poder resistir. És que ells respecten molt la gent que va a treballar allà i de seguida volen demostrar-t’ho. A més aquesta àvia després em va donar aquell cremador d’encens, que era el seu, i va insistir molt perquè me l’emportés. També us haig de dir que tenen molt bon concepte de Catalunya, perquè es veu que en reben bastants ajuts.
 
S. P.-- Repetiries l'experiència?
 
J.-- Bé. de fet, la repetiré a l'abril d'aquest 2004. Perquè amb la gent que vaig conèixer, vam quedar que des d'aquí miraríem d'ajudar-los a tirar endavant el projecte de formació. Hi ha una sèrie de mestres i monitors que es volen especialitzar en l’educació de nens i nenes cecs. He demanat ajuda a l’equip del CREC i em penso que algú s’apuntarà.
 
S. P.-- Quins aspectes tocareu en aquest projecte adreçat a la formació de futurs mestres de nens i nenes cecs?
 
J.-- Intentarem tocar-los tots. Una mica la part psicològica de l’evolució del nen cec, i després el coneixement de l’espai, orientació y mobilitat, habilitats motores, aprenentatge específic del Braille, habilitats socials, de la vida diària... Intentarem fer una pinzellada sobre diversos temes. La idea és que ho posin en pràctica i el curs següent valorarem quines necessitats creuen que requereixen una atenció més urgent.
 
 S. P.-- Un cop formats els mestres que s'especialitzin en l'educació dels nens i nenes cecs, on tindrà lloc l'aprenentatge d'aquests nens?
 
J.--No hi ha cap escola actualment, però l’ajuntament de Torrevella a Alacant ha enviat una dotació de material per als campaments específic per a cecs, que em van demanar que revisés i penso que és una dotació força correcta.... han enviat els diners per construir una aula per a nens cecs i també han enviat una furgoneta per anar-los a buscar a les cases. Sembla que en principi tindrem el més necessari per a aquest projecte de formació.
 
 
S. P.-- Se’n beneficiaran molts nens cecs, d’aquest projecte de formació?
 
J.-- Encara que la formació es donarà en un campament que es diu Aaiun, perquè Aaiun era la capital del Sàhara ocupat, vindran mestres i monitors de tots els campaments, de manera que a poc a poc, a mesura que es construeixin més escoles, se’n podran beneficiar tots els nens dels campaments.
 
S.P.- Són tots d’allà els mestres i monitors que rebran aquesta formació?
 
J.—Sí, tothom és d’allà. Hi ha monitores, bàsicament dones, que ja fa temps que estan aprenent el Braille amb alguns mestres, que estan fabricant materials....que estan començant a fer coses...
 
S. P.-- Si alguna persona que llegís aquest article s'interessés pel tema i volgués ajudar d’alguna manera, podria fer-ho?
 
J.--La necessitat més important que tenim ara és l’econòmica. Anar allà costa diners, el bitllet d’avió és car. A més està organitzat d’una manera que no pots anar directament als campaments: has de passar una nit a Algèria. Quan ets allà, encara que ells et donen un lloc per dormir i et fan el menjar, tu has de deixar uns diners per les despeses... També hem de portar materials....
 
S. P.-- No rebeu cap subvenció?
 
J.-- Un cop aprovat el projecte per l’ACAPS i el Polisario ara l’hem d’anar presentant a diferents llocs, a veure qui ens dóna diners.... De moment l'ONCE cobreix els sous del personal que hi va i a més els dóna dietes... en canvi els que pertanyem a la Generalitat de moment no ho tenim cobert, tot i que miraré què s’hi pot fer. Com que de material de moment en tenen, si alguna institució ens donés alguna cosa, ens podrien sortir els números, perquè tampoc representen costos massa elevats.
 
S.P.—Josefina, t'agraïm molt que ens hagis introduït en aquest tema, que, sens dubte, els lectors de la nostra revista llegiran amb interès.
 
 
 
Carta de Pedro Zurita a Louis Braille.
 
 
 
Benvolgut Louis:
 
Sé que ja n'hi ha més d'un que es pensa que estic ben tocat del bolet per aquesta dèria que darrerament m'ha agafat d'escriure cartes a personatges que ja heu passat a l'altra dimensió.
Sí, noi... El passat mes de novembre, des de París, vaig enviar una missiva a Valentin Haüy, en la qual hi compartia els èxits i les dificultats que els cecs d'arreu del món gaudien i patien en el camp laboral. Ara que hi atino: com que em fa l'efecte que et farà gràcia poder‑la llegir, t'agradarà saber que, pel mes de març d'enguany, la van publicar a una revista francesa que duu el teu nom. Ja m'empescaré la manera de fer-te'n arribar una còpia, via Internet, perquè de ben segur que tu hi tens accés, a aquesta xarxa, i que no et passa el que em passa a mi, que sempre em diuen que ja em connectaran el mes que ve.
Louis, hi ha unes coses que, a vegades, m'entristeixen i unes altres que, fins i tot, m'irriten. Hi va haver, i encara hi ha, persones que no solament no han arribat mai a copsar el valor del teu sistema sinó que, a més a més, sempre estan a l'aguait per veure si surt alguna cosa que el substitueixi. Colla de brètols! Jo et confesso que el primer cop que vaig posar els dits sobre un full escrit en el teu codi (jo tenia, si fa o no fa, uns deu anys), em vaig espantar de valent i, per dintre meu, vaig pensar que mai aconseguiria desxifrar aquell garbuix de punts; però al cap de ben pocs mesos d'estar-me en una d'aquelles escoles de les que en diuen "especials", vaig superar la barrera psicològica i vaig començar a llegir mitjançant el tacte amb gran facilitat.
És molt probable que, encara que no sempre es manifesti d'una forma explícita, es jerarquitza a les persones en funció de la capacitat sensorial que tenen, i com que el que hi veu és millor que el que hi veu poc, i el que hi veu poc és superior al que no hi veu gens, sempre que hi ha una resta visual, per minsa que sigui, es recomana al nen, o a l'adult, que aprengui a llegir en tinta i, en molts casos, no s'informa ni a ell ni a la família que existeix el sistema Braille. De tota manera, però, és del tot just recordar, Louis, que en aquell temps llunyà en què jo anava a l'escola, als nens que hi veien bastant també els obligaven a llegir el teu codi amb els dits i, està clar, com que això no els motivava gens ni mica, s'estimaven més jugar a futbol que no pas dedicar‑se a estudiar.
Quan, a principis dels anys setanta, va aparèixer un aparell, que encara avui anomenen Optacon -de debò, Louis, que era una cosa revolucionària-, vaig llegir a molts llocs que havia arribat la fi del Braille. Per què tanta animadversió, Louis?... ¿És que, potser, el fet de llegir amb els dits té a veure amb alguna cosa obscena?... Prou que ho sé que tu, després d'haver estat discutint durant hores i més hores amb Charles Barbier, et vas decidir per les combinacions de sis punts perquè eren la millor opció per a la percepció tàctil.
És obvi que tu eres molt conscient que el punt s'adaptava al tacte millor que no pas la línia.
Quan vas presentar la teva idea a la direcció del teu Institut, als professors vidents la teva troballa no els va agradar. Es pensaven que, per aquesta via, els cecs només podrien aspirar a inscriure's als serveis secrets. El teu codi -deien ells‑ constituïa una indesitjable barrera per a la comunicació entre els que hi veuen i els que no. Sóc molt conscient que tu et vas haver d'esforçar molt per tal de persuadir-los que, mitjançant el teu mètode, la lectura podria ser molt més ràpida i que, en conseqüència, l'accés a la informació arribaria a ser molt més complet.
Però, malauradament, vas haver de anar‑te'n del nostre món sense la satisfacció que la gent hagués entès allò essencial del teu sistema.
Permet-me, Louis que comparteixi amb tu la meva frustració, gairebé diria que el meu dolor, pel fet que, en un trasllat de pertinences, algú hagués llençat al foc els llibres escolars que, sota l'auspici del meu pare, mestre, i d'alguns cuidadors de l'escola on jo anava o, simplement, copiant-los jo mateix a partir de materials que trobava als llocs més insospitats, jo tenia a casa dels meus pares. En aquells anys de la meva tendra adolescència, quantes i quantes hores vaig robar al temps que, naturalment, hauria hagut d'haver dedicat a l'esbarjo o als àpats col·lectius i que, en canvi, vaig dedicar, a base de regleta i de punxó, a fer-me la meva pròpia biblioteca. I vols saber, Louis, què em van contestar quan vaig voler saber que per què ho havien fet...? "Perquè ocupaven molt de lloc."
I una cosa molt semblant em va passar, després d'unes vacances de l'estiu europeu, al tornar a la residència universitària on m'estava: tots els meus volums en Braille havien desaparegut. Quan vaig descobrir qui havia estat l'autor d'aquella mala passada, se'm va justificar dient-me: "És que eren tan grossos i tan lletjos!"
Doncs mira: ja que al·ludim a l'estètica, que els preguntin (sigui dit de passada) als amics de la FBU de Montevideo si un llibre Braille pot o no pot ser bonic.
Declaro solemnement, Louis, que el teu sistema és del tot innocent a l'atemptat al sentit comú que va suposar el fet que més d'una persona m'aconsellés que no llegís en Braille a l'autobús, al tren o a l'avió, perquè això cridava massa l'atenció i generava una imatge negativa de mi.
Com m'hauria agradat, Louis, que haguessis percebut la rebel·lia interior que vaig experimentar quan, l'any 90, a Mongòlia, vaig descobrir un cec, un matemàtic que gaudia d'un gran prestigi científic en aquell país i que, malgrat haver perdut la vista als 30 anys, havia trobat unes certes condicions favorables per poder dedicar-se a la docència universitària... Quin mal em feia, Louis, sentir-li dir les hores que es passava, amb un magnetòfon, memoritzant reflexions, conclusions, fórmules matemàtiques....! I és que li havien dit, Louis, que el Braille no li serviria per res. I fins i tot, divendres passat, al Líban, un alt dignatari del seu Govern, orgullós, exhibia, en persona i per telèfon, les persones cegues que, gràcies a la seva sensibilitat, havien trobat feina a les oficines governamentals. Però quina pena, Louis, que l'única persona a qui vaig conèixer directament, fruit dels èxits aconseguits en aquell lot de bones intencions i amb qui vaig tenir l'oportunitat de parlar personalment, em respongués amb un "no" quan li vaig preguntar si havia après Braille!
Potser que pari ja de donar-te la tabarra amb aquest turment d'injustícies comeses contra el teu meravellós sistema, tot i que -estic disposat a admetre-ho-, en la gran majoria dels casos, el més probable és que fossin generades per la pura i simple ignorància o, fins i tot, a vegades, en el nom de la bona fe.
Per sort, vista la situació des de l'aquí i l'ara, aquesta genial eina que tu ens vas llegar té, també, una història engrescadorament lluminosa, i els que la valoren, l'entenen (i fins i tot l'estimen) en són avui una bona pila i, entre ells, Louis, sense cap mena de dubte, hi ha tots els que en aquest moment tenen la paciència de escoltar aquesta carta que, amb tant d'entusiasme i afecte, des de Montevideo, et faig arribar. El teu sistema -l'anomenem pel teu cognom, "el Braille"- des dels darrers mesos s'ensenya cada cop més als Estats Units i això és així perquè, malgrat l'encaparrament d'alguns, uns altres van lluitar per aconseguir plasmar a les lleis de molts dels estats de la Unió el principi que reconeix, com un altre dret humà més, que, qui ho vulgui, l'ha de conèixer.
El teu Braille es produeix amb costos inimaginablement inferiors, així com en quantitats espectacularment superiors, en relació amb el que passava no fa pas massa. I això és així, Louis, perquè van ser molts -tant cecs com vidents- els que van creure que valia la pena consagrar imaginació i intel·ligència a l'hora de cercar fórmules que fessin possible aplicar a la seva producció els descobriments de la informàtica i de l'electrònica. De debò, Louis: la tecnologia no està fent superflu el teu codi, tan extraordinàriament senzill, sinó que en potencia les seves possibilitats. Per a mi i per a molts d'altres ja no és una utopia consultar, mitjançant el Braille, voluminosos diccionaris i enciclopèdies fent servir CD roms i altres mecanismes d'accés electrònic. Ara tampoc m'he de preocupar de si és o no viable fer-me una biblioteca personal, la qual, en realitat, serà la meva biblioteca Braille, ja que el problema d'emmagatzemament no es cap obstacle gràcies als sistemes de memorització electrònica.
I voldria, Louis, que tinguessis la indulgència de continuar atenent-me perquè et puguis assabentar d'algunes anècdotes que reflecteixen actituds diametralment oposades a les que figuraven a la part inicial d'aquesta carta.
T'explicaré, per exemple, el que em va passar en un curs d'estiu que vaig fer a Cambridge (Anglaterra) el 1971 amb aquell professor de semàntica, el qual, quan es va assabentar que jo era un dels seus alumnes, va tenir la lloable, enginyosa i ingènua pensada de tenir preparats a l'inici del corresponent taller tots els diagrames amb un relleu que ell mateix havia aconseguit fer amb un bolígraf. No hi faltaven, inclòs, les lletres corresponents, fetes com cal en el teu codi, basant-se en un alfabet que algú m'havia demanat misteriosament sense que jo sabés el perquè.
O el cas, el desembre passat, d'aquella senyoreta de l'aeroport de Tòquio, la qual, mentre estava intentant resoldre els problemes pràctics relacionats amb l'embarcament de l'avió que m'havia de tornar a Espanya, no podia dissimular la seva alegria mentre em deia: "Senyor, tingui aquests fulls que va deixar-se a l'avió la setmana passada". I pots ben creure'm, Louis, que la meva intenció havia estat que el destí final d'aquells fulls fos el de les escombraries, perquè jo ja no els necessitava. Gràcies als nous mitjans, Louis, puc fer això amb freqüència.
O el d'aquella senyora encarregada del servei de menjars a domicili, la qual, i d'això només en fa quatre dies, s'interessava per saber com m'ho feia per distingir l'enorme varietat de plats que conformaven el dinar dietètic que havia contractat amb ells. "No massa bé" (I t'estalvio, Louis, els detalls de l'incident en què vaig incórrer, ja que em van fallar les habilitats olfactives de reconeixement.) Que bonic va ser constatar la reacció que ella va tenir! "A veure què puc fer!" La propera vegada els recipients venien marcats amb enganxines, mitjançant les quals ella va fer una convenció de tal manera que una rodona fossin les postres; una creu, el plat principal, i una ratlla, l'aperitiu. La pega va ser que va voler anar tan lluny que també va posar en el seu concepte d'escriptura en relleu els noms de cada cosa. I, entusiasmada, va tornar a posar-se en contacte amb mi per tal d'avaluar el resultat del seu intent integrador. Davant tantíssima positivitat, em vaig atrevir a proposar-li que immediatament li enviava targetes adhesives per escriure Braille amb un punxó i una petita regleta, al dors de la qual hi figuren les lletres del teu alfabet, i el repte no la va espantar pas gens ni mica.
A partir d'aleshores, i sense cap error, tot ve etiquetat en el teu sistema. D'aquesta manera, ja puc distingir, sense cap dificultat, la salsa de l'amanida de la de la carn. Quina alegria, Louis, pel fet d'haver aconseguit transformar la seva inicial actitud benefactora, de la mena de Valentin Haüy, en una altra de molt més emancipadora i que, en realitat, és, precisament, Louis, la que el teu sistema possibilita.
N'estic segur, Louis, que em creuràs si et dic que jo no vull, de cap de les maneres, ser ni excepcional ni privilegiat; que desitjo, de debò, que tots aquests nens i adults que encara em trobo a l'Àsia, a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina, dedicant un esforç i un temps preciosos a copiar a mà els llibres que d'altres els podrien produir, tinguin accés a les eines i als material bàsics que avui en dia ja existeixen. No dubto, Louis, que em donaràs suport en la petició que formulo a un tal David Blyth, del qual m'han dit que representa a tots els cecs del món, i a una senyoreta, molt eloqüent i intel·ligent, que es diu Norma Toucedo, i a la qual, segons he sabut han encomanat promoure la millora d'oportunitats d'alfabetització per tal que, l'un i l'altra, facin mans i mànigues perquè el meu fervent desig no es quedi en un somni quimèric.
I, saps què et dic, Louis?... Que, des de fa bastant de temps, m'és ben igual, només faltaria si no!, allò que alguns pensin de la meva imatge. Exhibeixo amb orgull el teu invent a qualsevol lloc. Llegeixo material, escrit tal i com tu el vas dissenyar, dret, ajagut, assegut..., de qualsevol manera. I, a la butxaca, mai m'hi manca aquesta regleta que vaig posar a la disposició de la senyora dels meus postres i aliments. I és que el teu codi, Louis, a moltíssimes persones cegues -i a mi també, per descomptat-, ens ha atorgat dignitat, llibertat, autonomia i moltes hores d'incomparable gaudi espiritual.
Et prometo solemnement ser-te fidel, encara que sé que, al cap i a la fi, vingui pel camí d'on sigui, d'una forma o d'una altra, si algun dia algú troba alguna cosa que superi el sistema que tu vas proposar al món el 1825, tu, jo i tothom ens n'alegrarem a desdir.
 
Aprofito l'avinentesa per saludar-te.
 
Ben cordialment,
 
Pedro Zurita
 
Montevideo, 27 de març del 1996.
 
Traduït del castellà per Enric Bayé i Blanch, el març del 2004.
 
 
 


Món laboral
 
 
Jaume Oliveras, advocat
 
Jaume Oliveras Malla, nascut el 1964, es va quedar cec als dotze anys, després que cinc anys abans comencés a patir els efectes d’una atròfia bilateral del nervi òptic. Va fer l’EGB a l’escola “Espíritu Santo” de l’ONCE a Alacant. Allà va rebre formació en orientació i mobilitat per anar pel carrer amb bastó. Anys després, va sol·licitar un gos pigall als Estats Units, amb qui es va moure fins fa un any i mig. Reconeix que amb ell va guanyar autonomia i seguretat, però actualment es desplaça amb el bastó o acompanyat.
 
Setè Punt: Ets usuari d’aparells i programes específics per a persones cegues?
 
Jaume: Al despatx tinc dos ordinadors amb el revisor de pantalla Jaws instal·lat, que és el que més utilitzo. Faig servir també un Sonobraille, un escàner i una impressora braille.
 
Setè Punt: Has rebut instrucció tiflotecnològica o ets autodidacte?
 
Jaume: Assisteixo a les classes de l’ONCE i estic extraordinàriament satisfet d’aquest servei que presta l’organització i de la manera que m’ha ensenyat l’instructor. L’accés a internet m’ha obert el món, sobretot pel que fa a la feina, ja que és difícil trobar normativa i legislació transcrita al sistema braille.
 
Setè Punt: Estàs informat de les novetats tiflotecnològiques?
 
Jaume: Suposo que sí. Sovint rebo unes notes del CIDAT on m’anuncien les novetats. Quan alguna cosa m’interessa per la feina o per l’ús personal, truco immediatament al meu instructor i li demano el parer.
 
Setè Punt: Parla’ns dels teus estudis.
 
Jaume: Quan vaig acabar l’EGB al col·legi d’Alacant, em vaig plantejar si volia fer BUP i COU a Madrid (l’únic lloc on l’ONCE oferia aquests estudis) o si preferia anar a un institut ordinari. Vaig decidir anar a Sabadell, prop de Palau de Plegamans, on havia viscut sempre, a un centre d’estudis concertat on anava molta gent del poble. Després, tot i que a mi em cridava més l’atenció la psicologia, vaig decidir fer dret, juntament amb altres companys. Vaig estudiar els tres primers anys a l’Abat Oliva -a Barcelona- i els dos últims a la Universitat de Barcelona. Sóc llicenciat en dret i tinc el títol d’especialista en dret civil de catalunya. Un cop acabada la carrera, em vaig treure la titulació de corredor d’assegurances i en vaigh exercir durant set o vuit anys.
 
Setè Punt: Com recordes aquella època d’estudiant universitari?
 
Jaume: Considerant tot el que hi ha ara, llavors treballàvem molt. Ara treballaria molt poc. Jo estudiava a les tardes. Em gravava les classes i l’endemà em passava tots els apunts a braille amb la màquina Perkins. Recordo que els companys de classe em gravaven llibres sencers, com el codi de comerç, el codi penal o la història del dret, i jo me’ls transcrivia al braille si calia. Tot això ara ja no seria necessari fer-ho, perquè tots aquests llibres els podríem escanejar per llegir-los, per imprimir-los o, simplement, per arxivar-los a l’ordinador.
 
Setè Punt: Et vas sentir integrat al grup d’estudiants amb els quals estudiaves?
 
Jaume: Sí, de seguida. No he tingut cap mena de problema amb això. Recordo que, quan havia de començar a l’institut Vidal i barraquer de sabadell, el meu pare i jo vam anar a parlar amb el director per comunicar-li la meva condició de persona cega. El director ens va dir que no tenien cap experiència al respecte, però que es reuniria amb el claustre per veure com ho podien enfocar. Després em van trucar i em van dir que ja em podia matricular. El primer dia de curs em van fer esperar una estona, que la meva tutora va aprofitar per explicar a la resta d’alumnes que hi aniria un noi invident, que potser m’haurien d’ajudar de vegades, però que em tractessin amb normalitat. I així ho van fer. Aviat em vaig relacionar amb altres nois i vaig fer amics amb els quals vaig anar després a la universitat.
 
Setè Punt: Com vas trobar la teva primera feina?
 
Jaume: Només n’he tingut una, de feina. He fet d’advocat des del primer dia. El novembre de 1990 em vaig col·legiar al col·legi d’advocats de Sabadell i vaig mirar si algun advocat em podia agafar com a passant, però això és molt difícil en el cas d’una persona cega, perquè fer de passant significa anar amunt i avall a fer encàrrecs, a presentar instàncies o escrits, a prendre notes a les reunions, etc. Veient aquestes dificultats, els meus pares i jo vam decidir habilitar una habitació que teníem a la planta baixa com a despatx i vam posar una placa a la porta. I així va ser com, a poc a poc, van començar a venir clients, i fins ara, que sóc extraordinàriament feliç de tanta feina com tinc.
 
Setè Punt: Vas rebre ajut de l’ONCE o de qualsevol altra institució per començar a treballar?
 
Jaume: No, ho vaig fer sense l’ajut de cap institució. Vaig anar fent publicitat, donant veus pel poble, etc. A més a més, vaig fer de regidor de cultura, joventut i informació a l’Ajuntament, la qual cosa també em va fer molt conegut a Palau. Això sí, sempre dic que la gran aportació de l’ONCE són les adaptacions tiflotecnològiques que, per tractar-se d’adaptacions del lloc de feina, per mi són totalment gratuïtes.
 
Setè Punt: Reps algun suport personal per realitzar la teva feina?
 
Jaume: Al començament, rebia l’ajut dels meus pares. Més endavant em vaig casar i des de llavors treballo amb la meva dona. Quan vam tenir la nostra filla, vam contractar una secretària per treballar al despatx a la tarda. Als matins, que és quan he de sortir més per anar als jutjats, m’acompanya la meva senyora.
 
Setè Punt: Creus que la manca de visió repercuteix negativament en el desenvolupament de la teva professió o creus que tens una eficiència comparable a la d’una persona vident?
 
Jaume: Negativament no hi repercuteix. Fins i tot de vegades diria que ho fa positivament. Crec que, en el meu cas, la gent que m’envolta, la gent amb la qual em relaciono per desenvolupar la meva feina no té en compte la manca de visió. Com a element negatiu no la tenen en compte. De vegades –i també és un problema- ho tenen en compte com a mitificació: pensen que ets més bo del que ets. N'hi ha alguns que destaquen la teva gran capacitat perquè, per exemple, no prenc notes durant els judicis o pujo a l’estrada sense papers a les mans. Altres et diuen que ets més bo que els altres advocats perquè, tot i no veure-hi, has aconseguit ser-ho. Doncs no, sóc un advocat com qualsevol altre. No queda bé dir-ho, però sempre dic que vaig acabar la carrera estudiant com tothom, tan poc com el que menys, sense treure matrícules ni excel·lents.
 
Setè Punt: De veritat recordes tot el que es diu en un judici?
 
Jaume: sí, és clar. Quan arribo a casa repasso com ha anat tot, però mentre sóc al judici, miro de recordar només allò que realment m’interessa que diuen uns o altres; el que no m’interessa recordar, ho oblido ràpidament. Això no vol dir que jo sigui una mena de superdotat; només es tracte de potenciar aquestes àrees que no potencies si hi veus.
 
Setè Punt: Has hagut d’adaptar la teva feina a la teva discapacitat? És a dir, hi ha alguna tasca o algun tema que prefereixis no tocar perquè et comporti més dificultats?
 
Jaume: En principi, diria que no. Ara bé, jo em dedico només a dret civil en tots els àmbits (família, successions, reclamacions dineràries, etc.) i al dret penal, sempre que la pena que es pugui demanar pel delicte que ha comès el meu representat no sigui superior a tres anys de presó. Mai no portaré assassinats, violacions, etc. És cert que hi ha alguna cosa que jo no podré fer mai com a persona cega; per exemple, assistir com advocat a una roda de reconeixement. En aquests casos, truco algun altre advocat perquè em substitueixi en aquesta activitat i no passa res. He après molt treballant durant anys en el torn d’ofici. Jo pensava que en l’àmbit penal potser sí que em trobaria amb dificultats I reticències pel fet de ser cec, però no ha estat així, en absolut, per part de ningú. Tothom ha actuat sempre amb absoluta normalitat i ha col·laborat en tot el que calia. Ara fa un any, em vaig donar de baixa del torn d’ofici penal arran dels judicis ràpids, a causa de la dificultat que em suposa haver d’atendre el cas amb agilitat i, al mateix temps, portar els casos particulars del despatx.
 
Setè Punt: Com soluciones els problemes provocats per un imprevist? Imagina’t que la teva dona té una grip insuportable i que la teva secretària s’ha trencat una cama. Què fas?
 
Jaume: M’he de buscar algú. Si vaig sol a un judici, el procurador no té cap problema a assistir-me en la lectura d’un document, per exemple. Tots tenen molt bona predisposició amb mi, fins i tot els jutges.
 
Setè Punt: Tens alguna anècdota per explicar-nos?
 
Jaume: En catorze anys que fa que treballo, només un cop he viscut una anècdota negativa. Fent una guàrdia en el torn d’ofici, vaig assistir un detingut per violència domèstica i com sempre vaig entrar a la declaració amb la meva dona, però en aquella ocasió el jutge es va negar a deixar que hi fos present. En canvi, la fiscal va ser la que em va llegir la declaració i em va mostrar on podia firmar per ratificar-la. En una altra ocasió, un jutge que era professor de la Universitat Autònoma de Bellaterra, em va demanar si li podia llegir l’examen d’un alumne cec que tenia a classe. I tant que podia fer-ho!
 
Setè Punt: Estàs satisfet amb la feina?
 
Jaume: I tant! No ho canvio per res, això! En absolut. Tinc molta feina i estic estabilitzat des del punt de vista laboral, familiar, econòmic... No em puc queixar de res.
 
Setè Punt: com et sembla que valoren la teva feina les persones que t’envolten (familiars, amics, companys, cliennts...)?
 
Jaume: Bé, tinc una relació molt bona amb els advocats de l’entorn. Tot es troba dins d’una normalitat absoluta. Penso que ni els meus companys em miren com una persona amb dificultats, ni jo estic parlant amb ells i pensant que les tingui. El que cal fer és actuar amb normalitat. Si li volem buscar massa solemnitat a la cosa, ho farem feixuc.
 
Setè Punt: Per acabar, vols afegir alguna cosa?
 
Jaume: No. Només vull insistir que jo vaig fer-me advocat per casualitat, però que estic plenament satisfet d’haver agafat aquest camí. Encoratjo a tothom que vulgui dedicar-se a aquesta professió que ho faci sense pors.
 
Setè Punt: Moltes gràcies, Jaume.
 
Jaume: Gràcies a vosaltres.
 
 


Club del Racó
 
 
Monuments a l’abast de les persones cegues
 
 
Aquesta és la relació de nou maquetes que, la Generalitat de Catalunya i la Fundació ONCE van fer ara fa deu anys a fi que les persones cegues poguessin conèixer i gaudir del patrimoni monumental català. Ara set continuen depenent de la Generalitat, dues han passat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (el mausoleu romà de Cencelles i la vil·la romana dels Munts) i una al museu municipal de Sant Cugat del Vallès.
 
El més important és que estan totes disponibles al visitant, en general en qualsevol moment que es faci la visita, encara que sempre és recomanable trucar abans i confirmar que no hi haurà cap problema per la seva disponibilitat.
 
 
Castell i Canònica de Sant Vicenç de Cardona
Adreça: 08261 Cardona (Bages)
Tel.: 93 868 41 69
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
És imprescindible trucar abans de la visita i consultar a la persona responsable si es podrà disposar de les maquetes, ja que estan envitrinades i no sempre és possible destapar-les.
 
Reial Monestir de Sant Cugat
Museu de Sant Cugat
Adrdeça: Jardins del Monestir, s/n.
08190 Sant cugat del Vallès (Vallès Occidental)
Tel.: 93 675 99 51
Web: www.museu.santcugat.org
Les maquetes es troben a l’aula didàctica i cal demanar a la persona de l’entrada que n’obri la porta o advertí al guia perquè ho tingui en compte si és una visita concertada amb aquest servei.
 
Canònica de Santa Maria
Adreça: C/Abadia 4,
17760 Vilabertran (Alt Empordà)
Tel.: 972 50 87 87
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
 
Seu Vella de Lleida
Adreça: Turó de la Seu Vella,
25002 Lleida (Segrià)
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
 
Convent de Sant Bartomeu
Adreça: Ctra. de Belianes, s/n.
25250 Bellpuig (Urgell)
Tel.: 973 32 02 92
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
 
Reial Monestir de Santes Creus
Adreça: Plaça Jaume el Just, s/n.
43815 Santes creus. Aiguamúrcia (Alt Camp)
Tel.: 977 63 83 29
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
Les maquetes estan en una sala tancada perquè no hi accedeixi, sense control, tot el públic. Per això és necessari trucar-hi primer per saber si el monument disposarà del personal suficient per atendre’ns el dia previst.
 
Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
Adreça: Ctra. d’Escornalbou, s/n.
43771 Riudecanyes (Baix Camp)
Tel.: 977 83 40 07
Web: http://cultura.gencat.net/mapa/index.htm
No hi ha problemes per disposar de la maqueta, però des del monument es demana que, si la visita és de grup, s’avisi per anticipat, ja que es troba a la sala de vídeo i es podria crear un conflicte d’espai amb altres grups de visitants.
 
Els Munts (Altafulla):
Secció del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona;
Adreça: passeig del Fortí s/n,
43893 Altafulla (Tarragonès)
Tel.: 977 65 28 06
Web: www.mnat.es
 
Mausoleu Romà de Centcelles:
Secció del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
Adreça: Afores s/n,
43120 Constantí (Tarragonès)
Tel: 977 52 33 74
web: www.mnat.es.


números anteriors