EL SETè PUNT
N.o 5 - 2000

Butlletí Informatiu de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec



Número 5. 2.000


A.C.I.C.

Apartat de Correus 35263.
08080 Barcelona.


Correu electrònic: acic@latinmail.com




Redacció i coordinació:
Francina García
Joan Heras
Eva Monrós



Col.laboració:

Neus Salvat.


Dipòsit Legal: B-20233-98



Punt i Seguit



Campanya de sensibilització sobre la necessitat d'aparcar correctament cotxes i motos.



El dijous 1 de juliol de 1999 la nostra Associació va engegar formalment una campanya de sensibilització dirigida als conductors i les conductores de cotxes i de motos perquè siguin conscients de les greus dificultats que provoquen a una bona partde la ciutadania quan aparquen malament els seus vehicles. Aparcar damunt la vorera, obstruir el pas de vianants, etc. són pràctiques massa habituals als carrers de les ciutats i pobles de catalunya. Aquest fet dificulta seriosament la mobilitat autònoma i segura de les persones cegues. Però no només a elles, sinó que representa un inconvenient i un perill per a una bona part de la població (persones grans, pares i mares amb el cotxet dels nens, etc.).
La campanya, que recull una idea ja duta a terme anys enrrere per institucions i organitzacions de persones amb disminució, consisteix a deixar a cada cotxe o moto mal aparcat que trobem una papereta que aparentment -pel format i color- simula una multa, però que en realitat és una crida a la consciència.
Hem preparat dos models de paperetes, un per als cotxes i un altre per a les motos. Els dos models comparteixen el mateix encapçalament: "Ep, company, no ens ho posis més difícil". En cada model hi ha una historieta diferent de tres vinyetes on s'exposa una situació en què una persona cega té problemes per culpa d'un vehicle mal aparcat.
- En el cas de la moto, hi ha una noia cega que va avançant per una vorera on hi ha una moto que té el manillar malposat fins que s'hi dóna un cop. Aleshores la moto diu: "Ep, company, aparca'm bé que no m'agrada fer mak!".
- En el cas del cotxe, es veu un noi cec que avança per una vorera amb un cotxe aparcat al damunt de tal forma que li impedeix el pas i el noi ha de passar per damunt. Aleshores el cotxe diu: Ep, company, si m'aparques malament, hi ha gent que ha de fer acrobàcies!"
Darrere de les paperetes, hiha un text, que és igual en els dos models, en el qual es convida a reflexionar sobre els problemes que causen els vehicles mal aparcats i destacant que també en són afectats altres col?lectius, com ara la gent gran, les persones que porten cotxets, etc.
L'acte de presentació de la campanya va tenir lloc a Barcelona, concretament a la cruïlla del carrer de Sants amb el carrer Alcolea. Allà es va explicar als mitjans de comunicació que van assistir a la nostra convocatòria l'objectiu de la campanya i, tot seguit, es va començar a fer el primer repartiment de "multes" a tots aquells cotxes o motos que estaven mal aparcats.
Posteriorment, també s'han fet actes de presentació de la campanya a Terrassa i a Sabadell, amb els mitjans de comunicació locals.
Però més enllà de les presentacions de la campanya, des del mes de juliol els membres de la nostra entitat, així com altres persones que hi han volgut col?laborar, portem habitualment paperetes en els nostres desplaçaments diaris i les anem deixant en tots aquells vehicles que anem trobant mal aparcats.
Som conscients que el problema dels cotxes i les motos mal aparcats és un dels més complicats que pateixen les nostres ciutats. Evidentment, doncs, una campanya com la nostra no pretenia solucionar totalment aquesta problemàtica, però sí que volia com a mínim contribuir-hi modestament, tot incidint en la sensibilització dels conductors i conductores. Es tracta de posar-los de manifests que la seva acció perjudica seriosament la nostra mobilitat. En aquest sentit, vam optar per un estil simpàtic -mostrar el problema en unes vinyetes de còmic-, perquè en realitat creiem que la solució arribarà abans a través de la conscienciació individual que a través de les sancions dràstiques.
Amb aquesta campanya, doncs, hem apostat clarament per la sensibilització, i per això hem volgut apropar-la de forma especial als nens i nenes, nois i noies que en un futur immediat seran també conductors i conductores. Així doncs, hem comptat amb una col?laboració molt especial, la dels nois i noies de l'Esplai Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, que durant quatre dissabtes ens han ajudat a repartir paperetes als cotxes i motos mal aparcats de la seva ciutat.
L'Experiència duta a terme amb aquest esplai de Sant Feliu ha estat molt interessant i enriquidora i volem agrair molt especialment la col?laboració dels nois i noies que hi han intervingut, així com dels seus monitors. En cadascuna de les quatre sessions, hi han participat els nois i noies de cadascun dels diversos grups de l'esplai.
La campanya s'ha aprofitat per donar a conèixer als nois i noies algunes de les maneres que tenim les persones cegues per superar les nostres dificultats i els recursos que utilitzem per fer una vida similar a les persones del nostre entorn. Tot això s'estructurava en quatre tallers:
- mobilitat amb els ulls tapats i amb bastó;
- Goal-ball: joc de pilota sonora;
- lectura i escriptura en braille;
- jocs de taula adaptats.
Després de fer aquests tallers, i de comentar la problemàtica dels cotxes i les motos mal aparcats, els nois i noies repartien paperetes pels carrers propers a l'esplai.
Després d'haver portat a terme aquesta experiència, creiem que és una forma de sensibilització molt útil. Per tant, estem disposats a fer activitats similars a altres llocs si n'hi ha ocasió.
Per acabar, volem deixar constància de quina ha estat la projecció en premsa que ha tingut la campanya. Diversos mitjans de comunicació se n'han fet ressò, com per exemple "El Periódico", Antena 3 TV, BArcelona Televisió, Onda Ramblas, Ràdio Barcelona, Ràdio Estel, COM Ràdio, ?El 9 Nou" (de Terrassa i de Sabadell); Diari de Terrassa i Diari de Sabadell, Ràdio Terrassa... També volem deixar constància que la Revista del Reial Automòbil Club de Catalunya, en el número 367, corresponent als mesos de setembre i octubre de 1999, ens va dedicar un espai.
Si voleu repartir paperetes als vehicles mal aparcats que us trobeu cada dia quan aneu pels carrers del vostre barri, demaneu-nos-en. Us les farem arribar.
l'eslògan general és: "ep, company, no ens ho posis més difícil". La moto diu: "Ep, tu, aparca'm bé que no m'agrada fer mal". I el cotxe diu: ?Ep, tu, si m'aparques malament, hi ha gent que ha de fer acrobàcies".

10 punts bàsics per afavorir la integració durant la propera legislatura

Arran de les Eleccions Autonòmiques de l'octubre passat i davant la perspectiva de l'inici d'una nova legislatura a Catalunya, el juliol passat l'Associació va elaborar un document que recollia 10 punts que considerem bàsics per fomentar laintegració de les persones cegues i amb deficiència visual a la nostra societat. Aquest document el vam adreçar als principals partits que es presentaven a les eleccions, alhora que sol?licitàvem una entrevista amb el cap de llista de cadascun d'ells. Cal remarcar que, malgrat la nostra insistència amb contactes telefònics, només vam entrevistar-nos amb representants de Convergència i Unió i d'Iniciativa per Catalunya.
El document, que reproduïm a continuació, inclou aspectes molt diversos referits als temes en els quals, segons la nostra opinió, les persones amb problemes visuals tenim més dificultats i que són també aquells que treballem des de la nostra Associació: l'accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, l'accés a la informació i la cultura, i la integració laboral. Per altra banda, aquests punts convinen demandes que podrien tenir una solució a curt termini, com ara el reconeixement legal del sistema braille, amb d'altres que requereixen un treball continuat amb resultats a llarg termini, com ara l'adaptació de museus i biblioteques. A més, hem intentat incloure al mateix temps propostes generals i d'altres molt concretes, com pot ser demanar que s'incorpori la megafonia a les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat.





1. Reformar el Codi d'Accessibilitat (Decret 135/95) de manera que les barreres de comunicació (capítol 5è), que representen la dificultat més greu amb què ens trobem les persones amb disminució sensorial, tinguin el mateix grau de DESENVOLUPAMENT i de concreció que les barreres arquitectòniques en el transport, en l'urbanisme i en l'edificació.

2. Reconeixement legal explícit del Sistema Braille com a sistema propi de lectura i escriptura de les persones cegues. Edició de documents d'interès general -lleis, guies de serveis, informació sobre activitats culturals...- en sistema braille i/o en altres de complementaris (gravació en casset, suport informàtic, lletra ampliada).

3. Cal que l'Administració Pública fomenti que els Ajuntaments realitzin el seu Pla d'Accessibilitat, tot promovent la unificació de criteris. Cal també que pressioni les entitats prestadores de serveis -companyies de transport, constructores, mitjans informatius, etc.- per tal que compleixin les normatives en matèria d'accessibilitat.

4. Instal?lar, de manera immediata i en compliment de la legislació vigent (Codi d'Accessibilitat, article 33.d), megafonia en les andanes dels Ferrocarrils de la Generalitat, ja que per a les persones cegues aquesta és una prioritat bàsica per a garantir una autonomia en la mobilitat.

5. Fomentar l'adequació de les biblioteques i els museus a les necessitats de les persones cegues i de baixa visió, tot promovent l'aplicació de criteris d'adaptació homogenis. Facilitar l'accés al coneixement del patrimoni cultural (monuments, conjunts històrics, ....) amb actuacions com l'organització de visites guiades, la realització de maquetes, etc.

6. Promoure que les entitats culturals com el Teatre Nacional, el Liceu ..., facilitin l'accés a les seves representacions al públic amb dificultats visuals (incorporació de sistemes d'audiodescripció, edició de programes en Braille).

7. Posar a l'abast -através de suports informàtics- eines bàsiques que millorin les possibilitats d'accedir al coneixement de la llengua i la cultura catalana a les persones cegues (facilitar la utilització d'alguns diccionaris, enciclopèdies, manuals, ...

8. Promoure actuacions que fomentin la integració laboral de les persones cegues i, en general, de les persones amb disminució, tant dins de l'Administració Pública com en els diversos sectors empresarials, tot donant a conèixer les obligacions legals, els incentius econòmics que preveuen les normatives i els recursos tecnològics que faciliten la integració laboral. Garantir que com a mínim en l'administració pública es compleixi i superi el 2 per cent (*) de treballadors amb disminució que estableix la legislació vigent.

9. Promoure campanyes de sensibilització que fomentin el civisme dels conductors i dels ciutadans en general en relació a qüestions com respectar els passos de vianants, evitar deixar tota mena d'obstacles a la via pública, tot contribuint així a augmentar la seguretat en els desplaçaments a les persones amb problemes de visió.

10. Garantir que les persones cegues puguem gaudir de la igualtat d'oportunitats a l'hora d'exercir el dret bàsic de vot, bo i disposant de paperetes en sistema Braille i en lletra ampliada.




Participació en Comissions de l'Institut Municipal de Persones amb Disminució


Des dels primers anys d'existència de l'ACIC, hem participat en diverses comissions de l'Institut Municipal de Persones amb Disminució de Barcelona dins l'àrea de transports. Inicialment formàvem part d'una comissió que tractava específicament tots els temes d'accessibilitat en relació amb les persones deficients visuals, encara que en els darrers temps la temàtica es va ampliar per donar cabuda a les dificultats de les persones amb deficiència auditiva.
Aquesta comissió, que es va reunir periòdicament al llarg d'uns dos anys, va tractar la majoria dels temes que suposen més dificultats per a les persones amb problemes de visió: l'accessibilitat al metro, la col?locació de semàfors sonors i la determinació del model més idoni, les formes més adients per avisar de la propera parada dins els autobusos així com per identificar el número de l'autobús quan l'estem esperant, etc.
Després que aquesta comissió deixés de reunir-se, vam entrar a formar part d'una altra comissió més general que tracta temes relacionats amb l'accessibilitat als transports i que està integrada per representans de moltes associacions de persones amb diversos tipus de disminució. Malauradament, els temes que es tracten en aquesta comissió pel que fa a persones amb deficiència visual són en gran mesura els mateixos que s'havien tractat anteriorment en l'antiga comissió. Això fa palès que, en moltes qüestions, malgrat que s'ha parlat molt dels temes i que sembla que hi ha solucions tècniques no gaire complexes, és molt difícil que s'arribin a aplicar.
Recentment hem començat a participar en una nova comissió que tracta els temes de cultura, lleure i esports, ja que aquesta també és una àrea que l'ACIC treballa de forma específica. Pensem que la participació en aquestes comissions és molt enriquidora, perquè permet conèixer quins són els temes que es treballen a l'Institut, així com saber quins són els temes que preocupen els altres col?lectius de persones amb disminució. En algunes ocasións hem pogut col?laborar en la realització de proves i la redacció de documents juntament amb l'Institut i els altres col?lectius. Tot això ens ha permès conèixer més profundament quins són els problemes d'accessibilitat al transport que tenen els altres col?lectius de persones amb disminució i ens ha obert vies per entrar en contacte amb representants d'altres associacions de persones amb disminució, per tal de col?laborar-hi tant en temes proposats per l'IMPD com en altres temes d'interès per a l'ACIC o per a les altres associacions.

Megafonia a les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat


Malgrat que el desenvolupament dels fets que s'han anat produint al llarg d'aquest any semblava indicar que el problema de la manca d'informació sonora en les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat estava lluny de solucionar-se, cap al març s'ha implantat un sistema de megafonia en alguna de les estacions de FFGC. Quan hem demanat informació sobre aquest sistema, ens han dit que ja s'ha instal?lat en unes quantes estacions de forma definitiva i que es preveu generalitzar-lo a tota la xarxa.
Així doncs, queda clar que no es tracta de proves com les que s'han fet en altres moments. Creiem, tanmateix, que és important recordar la feina que s'ha fet al llarg d'aquest últim any en relació amb el tema que ens ocupa, ja que possiblement ha tingut un pes important en la solució que ara us expliquem.
En primer lloc, la nostra denúncia al Consell de Promoció sobre la manca de megafonia a les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat se'ns va contestar amb gairebé un any de retard, la qual cosa ens va sorprendre molt negativament. A més, els termes de la resposta posaven en dubte la finalitat per a la qual es va crear aquest Consell -fer complir els preceptes del Codi d'aCcessibilitat en aquells casos en què es detectés un incompliment-, ja que, tal com podeu llegir en el fragment que reproduïm més avall, no semblava que s'hagués posat en marxa cap acció per solucionar el problema que plantejàvem: més aviat semblava que des del Consell de Promoció s'aprovés totalment l'actuació de FFGc, en la mesura que exposaven les mateixes justificacions que ja hem sentit tantes vegades en paraules dels responsables de la Companyia.
Pel que fa a la comissió que s'havia compromès a formar la Companyia amb representants de les persones amb disminució i del CRID, tot i que amb molt retard, finalment es va constituir, però només s'ha reunit una vegada.
Pel que fa a contactes directes amb responsables de la Companyia dels Ferrocarrils de la Generalitat, al llarg de l'últim any no n'hem mantingut, tret de l'ocasió en què un responsable de FFGC va contestar, a través del diari, les declaracions de Neus Salvat a El Periódico de feia unes setmanes, en les quals afirmava que era inadmissible que no hi hagués megafonia a les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat. La seva resposta defensava els mateixos procediments d'adaptació que ja ens havien descrit abans altres directius amb qui havíem mantingut contactes. Més avall reproduïm la carta de Francesc Xavier Balagué, així com la resposta que posteriorment va adreçar-li Neus Salvat i que va ser publicada també a El Periódico.
Però ara, uns mesos més tard, ens complau poder constatar que, com ja hem dit al principi, el problema de la manca d'informació sonora a les estacions de FFGC s'ha solucionat, encara que d'una manera inesperada i sense que sapiguem com s'ha arribat a aquesta situació. Ens alegra molt que això sigui així, perquè estem segurs que amb la informació sonora utilitzar els ferrocarrils serà molt més còmode per a molta gent, i no només per a les persones amb problemes de visió. Per altra banda, també ens alegra que s'hagi solucionat aquest problema perquè semblava molt absurd invertir gaire energia per demanar a una companyia de la Generalitat que complís una llei dictada per aquesta mateixa institució.


Sra,
Per donar resposta a la seva denúncia de 30 de desembre de 1998, la vàrem trametre a la Direcció General de Ports i Transports del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, que és l'organisme competent en les estacions de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Analitzada la seva demanda, el Subdirector General d'Ordenació i Gestió, entre d'altres consideracions ens contesta el següent:
"Segons informació rebuda per FGC, tot i que encara no compten amb un servei de megafonia específic per a cecs, s'estan duent a terme proves d'un nou sistema que permeti la possibilitat d'innformar sobre la destinació dels trens i els seus horaris en una zona especial de l'andana.
Tanmateix, s'ha de tenir en compte l'especial dificultat que representa l'ús de la megafonia a causa de l'alta freqüència dels trens i per la ubicació d'estacions en zones de gran densitat d'habitatges.
Prop del 50% de les estacions ja tenen els anomenats camins de cec, un sòl específic que detecten els cecs amb el bastó i que els permet guiar-se per l'estació. Les màquines expenedores de bitllets també estan dotades de sistemes adaptats per a cecs, i el 60% dels trens incorporen la megafonia d'informació per anunciar les estacions.
Ens consta que en aquests moments s'està realitzant el Pla d'Accessibilitat de totes les estacions de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
En el mateix pla es reflectirà el programa a seguir per arribar a una total adaptació dels itineraris sensorials i auditius.
Atentament,


Ramon Baro i Vidal

Secretari del Consell
Barcelona 17-11-1999

Serveis dels Fgc i els Invidents

Neus Salvat, una noia invident, es queixava en una entrevista de la mancança de megafonia a les estacions de Ferrocarrils de la Generaliltat de Catalunya. A FGC sempre hem intentat ser capdavanters en aspectes de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques als nostres trens i estacions. Tot i que encara no compten amb un servei de megafonia específic per a invidents, s'estan duent a terme proves d'un nou sistema que permeti la possibilitat d'informar sobre la destinació dels trens i els seus horaris en una zona especial de l'andana. Tanmateix, s'ha de tenir en compte l'especial dificultat qu representa l'ús de la megafonia causa de l'alta freqüència dels trens i per la ubicació d'estacions en zones de gran densitat d'habitatges. És important destacar la col?laboració permanent que existeix entre FGC i el Consorci de Recursos i Documentació per a l'Autonomia Personal en temes d'adaptació de les nostres instal?lacions per a persones de mobilitat reduïda. Aquest pla ens permetrà complir els acords legals pel que fa a l'adaptació de les nostres instal?lacions en el període màxim que s'estableix, tot i que intentarem fer'ho amb anticipació. Així mateix prop del 50% de les estacions ja tenen els anomenats camins de cec, un sòl específic que detecten els invidents amb el bastó i que els permet guiar-se per l'estació. Les nostres màquines expenedores de bitllets també estan dotades de sistemes adaptats per a invidents, i el 60% dels nostres trens incorporen la megafonia d'informació per anunciar les estacions.

Francesc X. Balagué
Responsable de FGC. bARCELONA
El Periódico, Dimecres 8-9-1999

Els Ferrocarrils de la Generalitat i les Persones Cegues

En relació a la carta del Senyor Francesc X. Balagué, responsable de Comunicació de FGC, publicada en aquest diari per tal de donar resposta a les meves declaracions sobre la manca de megafonia en les estacions d'aquesta companyia, des de la nostra Associació volem fer les següents puntualitzacions:
1. Pels continuats contactes mantinguts amb FGC, ens consta que compten amb projectes per a fer accessibles les seves instal.lacions a usuaris amb mobilitat reduïda i així adequar-les a la legislació vigent. Coneixem també les diverses adaptacions que ja s'han iniciat (col.olocació d'ascensors, megafonia als trens, adaptació de les màquines expenedores de bitllets). Malgrat tot, considerem que per ser "capdavanters en aspectes de promoció de l'accessibilitat" cal, a més de complir amb les exigències legals, tenir una actitud oberta vers les demandes dels col.lectius d'usuaris, a l'hora de prioritzar les actuacions relacionades amb la promoció de l'accessibilitat. En aquest sentit, no entenem que FGC, malgrat haver-s'hi compromès en diverses converses amb la nostra entitat, retardi la solució d'una necessitat tan bàsica com és oferir informació sonora en les seves estacions i, en canvi s'hagin esforçat per portar a terme adientment altres projectes molt més complexos i potser menys imprescindibles, com pot ser la incorporació de veu a les màquines expenedores; l'explicació que ens sembla més clara és que l'actuació de FGC obeeix bàsicament als seus interessos i no a les necessitats dels seus usuaris.
2. Hem manifestat la nostra discrepància en relació amb el projecte d'instal.lar megafonia només en una zona de l'andana, tant en converses amb responsables de FGC com del CRID, organisme que assessora la companyia. No entenem per què la majoria de companyies de ferrocarrils del món poden tenir megafonia a les seves estacions i, en canvi, FGC afirma que és difícil i, enlloc de veure la informació sonora com una ajuda per a tots els usuaris, considera que genera contaminació acústica i cal restringir-la.
3. Es necessari que, abans de portar a la pràctica les diverses adaptacions, aquestes siguin àmpliament supervisades i provades per usuaris i tècnics especialistes en cada àmbit i es garanteixi així la seva utilitat. Creiem, per exemple, que, en el cas dels camins de cec, no s'ha fet un estudi adient del tema i s'ha fet una inversió important per incorporar-los en estacions petites on no calen perquè ja hi ha suficients punts de referència.
Des de la nostra Associació esperem que FGC modifiqui la seva actitud en aquests temes i reiterem la nostra voluntat de col.laborar, tal com ja ho hem fet en d'altres ocasions, en la tasca de fer que les seves instal.lacions siguin cada cop més accessibles a persones amb problemes visuals i a tots els viatgers.

Neus Salvat


Presidenta de l'Associació Catalana
per a la Integració del Cec (ACIC)

Perspectiva




Propostes per a un Programa Electoral Dirigides a fomentar la Integració


A l'abril de l'any passat vam presentar un document que recollia tot un seguit de propostes que considerem que podrien contribuir a millorar les possibilitats d'integració que ofereixen els municipis de Catalunya. El document es va lliurar als principals partits que es presentaven a les Eleccions uns mesos abans de les votacions, tal com ja havíem fet l'any 95, i posteriorment també a la premsa. Alhora que presentàvem aquest recull de propostes, sol?licitàvem una entrevista amb el Cap de LLista per Barcelona per tal de poder comentar les nostres aportacions. Vam tenir l'oportunitat d'entrevistar-nos amb representants de Convergència i Unió, Iniciativa per Catalunya i amb Jordi Portavella, Cap de Llista per Barcelona d'Esquerra Republicana de Catalunya. També vam assistir a un acte organitzat per la Federació ECOM, on van assistir representants dels principals partits per tal d'escoltar les propostes de les diverses entitats de persones amb disminució i contestar les seves preguntes.
El document que vam presentar aquest any és una ampliació del que havíem elaborat per a les eleccions municipals del 95. Les propostes que inclou són molt generals, per tal que es puguin adaptar a les molt diverses realitats dels diferents municipis de Catalunya. Així doncs, són orientacions que cal adaptar a les necessitats de cada poble o ciutat.
Les propostes s'estructuren en els següents apartats:
1. Serveis socials.
2. Urbanisme, via pública i transport.
3. Treball.
4. Cultura i accés a la informació.
5. Educació
6. Esports.
7. Sanitat.

Món laboral


Jordi Rosell, programador informàtic

Jordi Rosell treballa de programador informàtic des de fa més de cinc anys. Va fer els seus estudis primaris a l'escola Sant Gregori de Barcelona, i va ser en aquest moment -entre els 11 i els 13 anys- que va perdre totalment la visió. La voluntat dels seus pares, dels professors i el suport de l'equip van permetre que continués els seus estudis d'EGB i de Batxillerat en aquesta mateixa escola. Va fer la llicenciatura en Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Setè Punt: Explica'ns quina feina fas.
Jordi: Treballo en una empresa que es diu TAO, que vol dir Tècnics en Automatització d'Oficines, que es dedica a fer programes informàtics per a tota mena d'administracions públiques (ajuntaments, diputacions, universitats, etc.).
Setè Punt: Vas acabar d'estudiar i de seguida vas començar a treballar?
Jordi: Vaig acabar el juny d'ara deu fer cicn anys. Vaig fer vacances fins el setembre i llavors vaig començar a buscar feina -a llegir diaris, a enviar currículums... Mentre no em responien, vaig començar un postgrau sobre alguns temes que durant la carrera no havia tocat i m'interessava conèixer. Aleshores el director del postgrau em va oferir una beca per ajudar-lo en treballs per a la seva tesi doctoral, la qual cosa em permetia pagar-me el postgrau. Vaig estar més de mig any col?laborant amb ell. El mes de novembre, però, em va sortir una primera oferta de feina, que no em va interessar, ni a mi ni a ells: era per treballar a l'Institut Cartogràfic de Catalunya i, és clar, no era jo la persona més adient per treballar amb mapes digitalitzats... la segona oferta ja va ser a l'empresa on estic treballant ara.
Setè Punt: El fet que et cridessin per aquestes ofertes de feina era com a resposta a uns currículums que tu havies enviat...
Jordi: Sí, sí, aquest era el camí: anunci a "La Vanguardia", enviar currículums -no en vaig enviar molts, potser una vintena- i resposta. En aquell moment vaig decidir que no volia buscar feina a dins de l'ONCE: volia demostrar-me a mi mateix que era possible treballar en una empresa normal, volia conèixer les dificultats, volia que les empreses, l'ONCE inclosa, també veiessin que un informàtic cec pot estar en una empresa normal. Era com un repte personal. Això no vol dir que jo no vulgui treballar mai a l'ONCE. Al contrari, si la Unitat -Tiflotecnològica de l'ONCE fos a Barcelona, m'agradaria treballar-hi. Crec que és una experiència interessant, això de no llançar-se directament a l'empar de l'ONCE, però si després vols treballar-hi, em sembla perfecte. En el moment de buscar feina, he de dir que en els currículums vaig optar, després de donar-hi moltes voltes, per no posar que era invident, ja que em semblava que era més fàcil defensar-ho cara a cara que en un paper i no volia que s'espantessin. Ara, un cop em trucaven i havíem concertat el dia i l'hora per fer l'entrevista, llavors els ho deia. Es quedaven de quadros, però ja havien concertat l'entrevista. D'aquesta manera els deixava unes hores perquè es mentalitzessin.
Setè Punt: I com va anar l'entrevista?
Jordi: Em van fer l'entrevista el Gerent i el Cap de Projectes. El Gerent, que també és informàtic, estava al?lucinat i el primer que em va dir va ser que li expliqués com punyetes m'ho feia per treballar amb l'ordinador, perquè no entenia com m'ho podia fer. A ell li va picar la curiositat i no li va fer por. Però, a més a més de la sorpresa inicial, em vaig trobar amb el handicap que ells treballaven només amb windows i jo no havia treballat mai amb aquest entorn. De fet, en aquell moment, fa cinc anys, encara no hi havia Tiflowin. Però a mitja entrevista, mentre parlàvem, els vaig comentar que havia sentit que a Madrid s'estaven fent proves per poder treballar amb aquest entorn. Ells em van dir que me n'assabentés i que els digués alguna cosa. sortint de l'entrevista vaig anar corrent cap a la Delegació Territorial de l'ONCE per veure què en sabien i em van dir que efectivament a madrid s'estaven fent proves. L'endemà vaig anar a Madrid a provar-ho i em va agradar mínimament. Els ho vaig explicar als de l'empresa i ells van enviar-hi el delegat de l'empresa de Madrid a mirar-ho. A ell també li va agradar. Llavors em van dir que sí, que d'acord, que em donaven la feina, però que com a prova m'assignaven un projecte pertquè el desenvolupés des de casa, per anar-me familiaritzant així amb el programa per treballar amb windows. A mi em va semblar bé, perquè ni jo mateix estava segur si podria fer aquella feina. Durant més o menys mig any, doncs, vaig estar treballant des de casa: baixava un dia a la setmana a les oficines de Barcelona per parlar amb els companys i amb el cap de projectes. El setembre següent ja em vaig incorporar a la plantilla de l'empresa.
Setè Punt: Durant aquests mesos de prova tu ja estaves cobrant com a treballador de l'empresa?
Jordi: Vam fer una mena d contracte d'obra per a l'elaboració d'aquell projecte. Quan es va acabar el projecte ja em van fer un contracte temporal i, més o menys un any després, em van fer fix. Després d'aquells primers sis mesos que vaig treballar a casa, ja em vaig incorporar en un departament de l'empresa.Un any després, el cap, per assegurar-se'n més, em va canviar de departament. En realitat ho va fer per dos motius: un, per assegurar-se'n més, veient com treballava amb un altre cap, i segon, perquè el departament en què havia estat era un departament més estàtic i em va passar a un altre en què es trevallava més, on es creaven coses noves, en definitiva on hi havia més necessitat de personal.
Setè Punt: I ara, amb el programa Tiflowin, que permet a les persones cegues moure's per windows, ja pots treballar sense problemes amb aquest entorn?
Jordi: Diguem que entre cometes. Com sempre anem una mica endarrere: quan jo m'havia acostumat a treballar amb el Tiflowin per a la versió de windows 3.11, llavors tothom es va passar al windows 95 i el Tiflowin per a aquesta versió no existia. Calia canviar urgenment a windows 95 i jo vaig ser l'últim a fer-ho: a l'ONCE de Madrid encara no tenien aquesta versió i vaig haver de demanar-la directament a la casa alemanya on es fabrica. Vaig haver d'instal.lar-me'l a casa, amb un manual en alemany, i anar-ho provant. I ara passa el mateix amb el windows 98. Les adaptacions per a cecs sempre van una mica més endarrerides que la tècnica i això em fa anar sempre una mica escopetejat. A més, aquestes adaptacions funcionen agafades pels pèls: el Tiflowin funciona si no el forces gaire. A mi em dóna problemes, perquè hi he de treballar tot el dia, amb programes potents i amb diversos programes alhora. Cada dues hores se'm queda l'ordinador penjat. Malgrat tot, puc treballar. És clar que per preveure una mica cal estart molt al dia de les novetats, estar en contacte amb la Unitat tiflotecnològica de l'ONCE, amb gent de l'estranger, aprofitar tots els canals per estar al dia. Vaig fent, tanmateix.
Setè Punt: Però vas fent la feina al mateix nivell de rendiment que els teus companys de feina?
Jordi: Depèn de com ho mirem. Jo sempre dic que hi ha coses en les quals sóc més lent i coses en les quals sóc més ràpid. En les feines més mecàniques és on tinc més dificultats i on rendeixo menys (diguem un 70 per cent). Són les feines que a mi més em costen, hi estic més incòmode. En canvi, en les feines de pensar, de dissenyar, puc rendir amb la mateixa velocitat. Si ho mirem en global, reconec que no puc rendir el 100 per cent, perquè treballar amb windows vol dir que tot és molt visual, i un company pot veure tota la pantalla només amb un cop d'ull.
Setè Punt: I com ho veuen els teus caps, això?
Jordi: ho van entenent, però els costa d'acceptar-ho. És cert que també depèn del cap. Al cap més llunyà li costa més, però el cap d'àrea ho entén millor, veu els problemes que tinc, veu que en uns temes vaig més ràpid, veu amb què i per què m'¡encallo.
Setè Punt: Fa un moment deies que en les feines més mecàniques no rendeixes tant com en les més creatives. Explica'ns una mica què vol dir això. Posa'ns-en, potser, algun exemple perquè ho poguem entendre millor...
Jordi: La part creativa és la de pensar, dissenyar un programa, com en diem nosaltres, i la part mecànica és construir-lo. Per entendre'ns, i simplificant-ho molt, penseu que a la nostra empresa la meitat de persones que hi treballem som informàtics, però l'altra meitat són economistes, persones que entenen en dret, comptabilitat, etc. Quan un client encarrega un programa, primer parla amb l'economista -nosaltres, els informàtics, no hi intervenim. En un segon mmoment ja hi entrem nosaltres: elseconomistes i els informàtics elaboren una idea general de com hauria de ser el programa (el que s'acostuma a dir una anàlisi funcional). El tercer pas, ja en mans de l'informàtic, és pensar com hauria de ser per dintre el programa: dissenyar-lo tenint en compte tota la informació i les necessitats. Fins aquí és la part creativa. Tot aquest disseny es concreta en un document on s'explica com ha de ser el programa, quines pantalles tindrà, com es farà cada cosa, quines tecles s'hauran de tocar per cada cosa, etc. A partir d'aquí ve la part més mecànica: desenvolupar el programa. És clar que si ets tu mateix qui fas la part mecànica, no fas una anàlisi i tan concreta per escrit, vas fent variacions. Però si has de programar una cosa que ha dissenyat una altra persona, és més complicat. Una comparació que ho explica bé la trobem en arquitectura: l'arquitecte parla amb el client i en funció del que aquest vol fa un projecte, i després els paletes són els qui van construint seguint les indicacions de l'arquitecte. Nosaltres fem una mica d tot. El que és més fotut és fer només de manobre, perquè aquesta és la part que a mi em costa més (anar picant els codis, anar fent les proves dels programes).
Setè Punt: Però aquestes dificultats que et trobes en la part més mecànicca de la feina es deuen a les mancances en les adaptacions que has d fer servir com a persona cega?
Jordi: Sí i no. A veure, aquesta part mecànica és la més difícil per a tothom. És una feina molt minuciosa i de globalitat: totes les peces han d'encaixar. Una mica, seguint l'exemple d'abans, un arquitecte pot trigar un mes a fer els plànols d'una edificació, però els paletes poden estar-hi ben bé un any treballant-hi i trobant-se amb els problemes concrets. Per això la part mecànica és difícil per a tothom, a tothom li costa. Però com a invident també és cert que tinc més dificultats. Per fer un programa et mous amb una quantitat molt gran de dades ii per això utilitzem eines que ajuden a detectar molt ràpidament els errors, però ho fan destacant-los amb colors molt vius i, és clar, jo ho he d'anar buscant més pas a pas.
Setè Punt: I en la programació hi ha una part de gràfics, de dibuixos...
Jordi: Sí, i aquesta part, la de dibvuixar el quadre de diàleg, jo no la puc fer. Posem, per exemple, un programa d'empadronament: jo no puc fer la part de dibuixar la fitxa on surt "NOm" i un espai en blanc per omplir. Jo penso la fitxa, demano a un company que me la dibuixi i ell m'ho fa amb un moment. En realitat, aquesta és per sort una part molt petita de la feina, com un 1 per cent. REcordo que quan vaig entrar a treballar, el gerent estava molt espantat amb aquest tema; vaig tenir sort que el meu company de projecte d'aleshores va dir que era cert que jo no ho podia fer, però que ja m'ho faria ell. Fer els quadres és molt ràpid si jo li dono tota la informació de com ha de ser exactament. I quan me'l fan , ja tinc feina per uns quants dies més .
Setè Punt: Parlem una mica més de les adaptacions que utilitzes. Tirem, però , una mica enrere. Tu vas estudiar informàtica a la Universitat Politècnica. ¿Quines adaptacions vas fer servir llavors? ¿Són les mateixes que fas servir ara?
Jordi: Vaig començar a la universitat tal com ho havia fet fins aleshores: prenent apunts amb la pauta i el punxó, gravant classes i passant-me els aapunts en net després a casa. Això era molt lent. Quan feia primer de carrera vaig descobrir el Braille'n Speak; amb ell la velocitat per prendre apunts eera molt més alta i quan arribava a casa només volcava els apunts a l'ordinador i els repassava una mica. Tot això pel que fa a agafar apunts. Per altra banda, tenia la possibilitat de tenir una línia-braille com a adaptació de lloc d'estudi i vaig decidir posar-me-la a casa. Podria haver-la instal.lat a la Facultat, però allà fèiem pràctiques amb molts ordinadors diferents . A la Facultat, quan fèiem les pràctiques, com que les fèiem en grup, els companys em llegien la pantalla. I és que una "eina" molt important que vaig fer servir van ser els companys . DE bibliografia informàtica en braille o gravada en casset no n'hi havia i si demanaves que te'n transcrivissin alguna, trigaven dos anys i no hi havia ni la nomenclatura feta. La meva mare també va ser molt important: em llegia els apunts d'informàtica en aglès, i ella no sap ni anglès ni informàtica... Va ser a partir de segon curs que vaig començar a treballar molt en grup, a partir d'un dia que vaig quedar amb un company perquè m'expliqués unes gràfiques. Ens va agradar de treballar així i ja ho vam fer durant tota la carrera. Després vam ampliar el grupet fins a quatre o cinc que ens passàvem totes les tardes a la facultat fent problemes, fent pràctiques, llegint llibres. I és que el treball en grup ens anava bé a tots, no només a mi: poder parlar de les coses, comentar-ho entre tots, intentar entendre una demostració, etc. La informàtica és una cosa molt abstacta, d'anar-hi donant voltes. Tinc un record genial d'aquell grup.
Actualment, a la feina treballo amb una Línia-braille i el programa Tiflowin 95. Tinc el Braille'n Speak per fer-lo servir d'agenda, de llibreta per prendre alguna nota, però podria prescindir-ne. De fet, he dit que tinc el Tiflowin 95 i en realitat és una versió que he modificat amb versions que he trobat per Internet...
Setè Punt: El problema fonamental, en aquest terreny, és poder disposar de les adaptacions ràpidament a mesura que canvien els tipus de programes que s'utilitzen.
Jordi: Sí, aquest és un problema. I crec que ho continuarà essent. És cert que cada vegada és una mica menys greu. Que sortís l'adaptació per al windows 3.11 va costar molt, la de windows 95 va trigar una mica menys i la de windows 98 es va dir que ja sortiria amb l'adaptació incorporada, però això no ha estat així. Crec que sempre anirem una mica a remolc, i més si els necessitem per fer-los funcionar al 100 per cent, com jo, perquè treballem amb diversos programes i molt potents.
Setè Punt: Malgrat aquestes dificultats, aquests retards en l'elaboració de les adaptacions, sembla que la informàtica obre
perspectives a les persones amb deficiència visual .Des del punt de vista de les adaptacions per treballar amb els ordinadors, ¿creus que fa deu anys, per exemple, podries estar fent la feina que fas ara?
Jordi: Sí i no. A veure, fa deu anys les adaptacions estaven molt pitjor, és clar, però les eines bàsiques ja hi eren. A més, les empreses aleshores treballaven amb MSDOs , i per a nosaltres, les persones cegues, ens és més fàcil treballar amb MSDOS. Si tirem més enrere, ja no hauria estat possible perquè no hi havia línies-braille i sense aquesta eina seria impossible.
Setè Punt Les adaptacions per estudiar abans i per treballar actualment, te les proporciona l'ONCE?
jORDI: Sí.
Setè Punt: N'estàs satisfet? Les has pogut utilitzar ràpidament?
Jordi: Tots els materials que tenen i que jo necessitava me'ls han proporcionat de seguida. Fins i tot m'han proporcionat programes que encara no estaven al mercat, com la primera vegada, perquè me'n depenia la feina. Ara bé, crec que l'ONCE hauria de tenir més materials, estar al dia, destinar més recursos a la investigació. Si vols conèixer programes dels que ells no tenen, ningú de l'ONCE sap explicar-te com funcionen. És clar que jo ho podria anar provant a casa, però no tinc temps per fer-ho i amés a més de la feina també tinc altres interessos i activitats.
Setè Punt: La Fundació Caragol també s'ocupa de proporcionar adaptacions per treballar amb els ordinadors...
Jordi: Sí. Ells estan una mica més avançats que l'ONCE; per exemple, el programa Jaws el van descobrir abans que l'ONCE. Però per mi la Fundació Caragol té un problema, i és que treballen el cent per cent amb
sintetitzadors de veu i no treballen gens amb braille. Jo treballo el 99 per cent amb braile. Sempre els dic que m'hi posaré i que compartirem coses, però no tinc prou temps.
Setè Punt: Bé, ara que ja coneixem uuna mica la teva experiència laboral, et demanarem que ens la valoris.
Jordi: A veure, jo la valoro bé. Tot i que he tingut elsmeus problemes i he passat èpoques en què m' hesentit poc realitzat i he estat a punt d'engegar-ho a rodar. Valoro el fet que per mi és un repte, perquè em costa més que als altres. Això m'esperona cada dia a anar-me superant i a intentar fer-ho millor. I això mateix m'obliga també a donar-me dosis d'humilitat: saber que hi ha coses que no puc fer, coses en què sóc més lent que els altres, coses en què sóc menys rendible, i això ho he d'assumir. També valoro el fet d'estar integrat, no només laboralment, sinó humanament, en el sentit d'estar en una empresa on hi ha els problemes que té la majoria de la població, treballant en un ritme real, on t'exigeixen igual que als altres i amb tots els problemes reals d'aquest mon on tot va molt ràpid i on tot ha d'estar fet per ahir. El que a mi em costa és saber fins a quin punt quan em frustro perquè no em valoren prou la feina, perquè m'encallo en feines massa mecàniques, això passa perquè sóc invident o simplement és perquè no es valora a ningú, perquè aquesta és una feina molt competitiva i es vol que tothom s'impliqui molt: et demanen que donis el 150 per cent de tu mateix, perquè si dónes només el 100 per cent, no està gaire ben vist. I és que a mi, a part de ser invident, no m'agrada per principi donar un 150 per cent. Això porta a una situació una mica delicada, perquè has de jugar un doble joc: has de donar al màxim per produir de tal manera que tu i l'empresa estigueu satisfets, però tampoc fer moltíssimes hores, perquè per principi no les vull fer. També crec que l'empresari ha d¡'assumir que, de vegades, no pots rendir el cent per cent i que per això ell té uns avantatges fiscals que cobreixen aquests punts que no pots cobrir. El que és evident és que tu t'has d'esforçar més que els altres per rendir el màxim possible, però jo tampoc vull treballar quinze hores. A l'empresa ja es veu que hi ha dos tipus d persones: els que tenen ambició i rendeixen molt, que es veu com van pujant, que els van assignant projectes, i els que ens agrada anar vivint, que estem una mica més estancats. Però això no és només perquè jo sigui invident, hi ha altres companys -tots vidents- que també van pujant com jo, a poc a poc, perquè no ens agrada dedicar tota la vida només a la feina. Jo em marco el límit amb la referència del company estàndard que fa la mateixa feina; és clar que si ell ho fa en vuit hores, per produir el mateix jo en necessito nou. Si volgués produir el mateix que els companys que s'¡hi passen dotze hores, jo me n'ahauria de passar setze, i això no vull fer-ho, no és la meva aspiració en aquesta vida.
Setè Punt: I la relació entre companys?
Jordi: Molt bona. En alguns moments de crisi, que he pensat llençar la tovallola perquè no em sentia a gust, l'equip de companys em va convèncer que m'hi quedés, perquè una feina d'aquestes característiques no és fàcil de trobar. M'hi trobo molt a gust i crec que seria difícil trobar un lloc així.
Setè PUnt: Has comentat que t'interessen, més enllà dela feina, altres activitats. Sabem que a les darreres eleccions municipals has sortit escollit com a regidor d'ERC a Gelida, el teu poble. Comenta'ns una mica l'experiència.
Jordi:Sí, però la política és una mica la conseqüència d'haver estat des de fa molt de temps implicat en diverses associacions del poble: he estat monitor de l'esplai, a l'emissora municipal, als castellers, a l'esbart dansaire. A molts d'aquests llocs ja hi era de petitt, abans de perdre la vista, i després hi vaig continuar. Algunes coses les he hagut d'anar deixant per manca d temps. Ja quan vaig començar a estudiar la carrera vaig deixar l'esbart, perquè no tenia prou hores per dedicar-hi. Però tot això va fer que anés coneixent gent, fins que em vaig implicar amb un grup polític; primer no gaire, una mica perquè un amic meu hi era, i fa quatre anys em van proposar per anar a la llista en un lloc de no gaire compromís. I a les darreres eleccions em van enredar a presentar-me com a número tres.

Setembre de 1999


Altres veus, altres àmbits





Conferència Iberoamericana del Braille


Entre el 14 i el 17 de setembre de 1999 es va celebrar a Buenos Aires la Conferència Iberoamericana del Braille, en homenatge als 190 anys del naixement de Lluís Braille i als 75 de la fundació de la "Biblioteca Argentina para Ciegos". En aquesta trobada es va reflexionar sobre la importància del sistema braille per a les persones cegues. Hem cregut oportú reproduir una part de les conclusions del document. Pensem que la majoria d'idees que es van debatre són perfectament vàlides i aplicables a la situació de les persones cegues en el marc de la societat catalana.
Si us interessa una versió completa d'aquest document, podeu sol?licitar-nos-la a través de les adreces que figuren en aquesta publicació.



Considerando
-a) Que el sistema Braille constituye una de las bases de la identidad de las personas ciegas; que refuerza su autoestima, asegura su independencia y posibilita su integración.

-b) Que por la significación que tiene en la personalidad e identidad de la persona ciega, el libre ejercicio del sistema Braille es un derecho que debe protegerse y volverse accesible a todos.

-c) Que tanto Luis Braille con quienes promovieron la introducción del sistema por él inventado en los distintos países iberoamericanos y se esforzaron para lograr su difusión entre las personas ciegas deben ser considerados auténticos "libertadores" más que benefactores.

-d) El papel decisivo que juega la familia en la orientación, guía y educación de los niños.

-e) Que entre las herramientas básicas para esa orientación, guía y educación figura el sistema Braille.

-f) Que como los docentes, rehabilitadores y dirigentes juegan un rol trascendente en la concienciación y transmisión del sistema Braille, las personas con discapacidad deben valorar la real dimensión de este sistema.

-g) Que los tiempos actuales requieren tecnologías nuevas que posibiliten una mayor integración con el mundo en que les toca vivir y que dispositivos como las computadoras coadyuvan en el desarrollo y afianzamiento de los procesos de aprendizaje y comunicación, en los que el sistema Braille tiene un papel fundamental.

-h) Que las publicaciones periódicas constituyen un medio para informar y facilitar la actualización en todo lo que signifique avances culturales, sociales y educativos.

-i) Que el diseño y la diagramación Braille en idioma español han tenido un desarrollo cualitativo importante en el transcurso de los últimos 25 años.

-j) Que las innovaciones y experiencias han dado como resultado el creciente aumento de los lectores por efecto de una mejor y más actualizada presentación del sistema Braille.

-k) Que estos adelantos no fueron recogidos por manuales o guías para producción, transcripción y preparación de material Braille.

-l) Que no en todos los países de Iberoamérica existen monumentos, plazas o calles dedicados a Luis Braille.

-m) Que la inclusión en el nomenclator ciudadano, además de hacer justicia a la obra de Braille, es un eficaz y permanente medio de promoción e integración.

-Que la Unión Mundial de Ciegos procura que el 4 de enero sea reconocido mundialmente como Día de Luis Braille y que proyecta crear el Consejo Mundial del Braille sobre la base de consejos de las diversas áreas lingüísticas.

-ñ) Que es fundamental el esfuerzo integrador de los países de habla portuguesa y española en la promoción del Braille.

-o) Que la discapacidad visual tiene características específicas que crean necesidades especiales específicas.

-p) Que por razones de mal entendida economía se observa una alarmante tendencia cada vez más generalizada en los gobiernos a reunir a diferentes discapacidades en un cuerpo único de adopción de políticas y prestación de servicios.

-q) Que "El Braille nos sigue integrando en el tercer milenio" según el lema de este encuentro.

A partir d'aquesta anàlisi, en aquesta conferència es van fer un gran nombre de propostes relacionades amb àmbits tan diversos com: la difusió i valoració de l'obra de Louis Braille i d'altres personatges que han contribuït a difondre l'ús del sistema Braille, la investigació sobre temes relacionats amb el sistema, la renovació en la didàctica de la lectoescriptura Braille, la formació de docents i altres professionals en el camp de la deficiència visual, la producció de material Braille, la implicació de les famílies, una legislació que contribueixi a la difusió del sistema, la promoció de polítiques actives que fomentin l'accés dels cecs a les noves tecnologies, la introducció del Braille en aspectes de la vida quotidiana, etc.
Algunes de les propostes concretes que es van encarregar al "Consejo Iberoamericano del Braille" son:
- Donar suport a la proposta d'establir el dia 4 de gener com a Dia Mundial de Louis Braille;
- Demanar a les diverses organitzacions i associacions de cecs que gestionin i financiïn la construcció de monuments dedicats a Louis Braille, així com que facilitin que es doni el seu nom a carrers o places en els diversos països;
- Convocar el Premi Iberoamericà d'Investigació sobre Braille amb caràcter bianual i sota diversos lemes;
- Estructurar una disciplina àmplia que inclogui aspectes diversos relacionats amb el sistema Braille i que serveixi per formar als docents, dirigents i altres professionals que han de treballar en el camp de la ceguesa;
- Promoure especialment l'alfabetització en Braille dels adults;
- Afavorir les innovacions didàctiques que fomentin la motivació en el aprenentatge del Braille;
- Mantenir la franquícia postal per al material imprès en Braille (cecograma);
- Elaborar un manual que inclogui totes les innovacions recents referides a qüestions de transcripció i diagramació en Braille;
- Difondre manuals sobre signografies específiques: musicografia, estenografia, codi matemàtic, etc.;
- Promoure la publicació de revistes en Braille i en suports alternatius;
- Fomentar la coordinació de les diverses impremtes i editorials Braille per evitar la duplicació d'esforços;
- Sol?licitar la utilització del Braille en aspectes relacionats amb la vida quotidiana: retolació de medicaments, elaboració de guies de transport, senyalització, etc;
- Fomentar la creació de serveis específics per a persones deficients visuals amb la participació dels propis afectats i en els quals es posi gran ènfasi en l'ensenyament del sistema Braille.

En comptagotes


Des de fa uns mesos, la biblioteca pública Bonnemaison de Barcelona compta amb un equip tiflotecnològic per fer possible l'accés autònom de les persones cegues als textos en suport visual. En un espai determinat de la sala de lectura s'ha instal?lat, per una banda, una Lupa-Televisió, que les persones amb baixa visió poden utilitzar lliurement i directament; i, per altra banda, un ordinador equipat amb una línia braille de 80 caràcters (de la marca Ecobraille), un sintetitzador de veu i un programa d'ampliació de la pantalla, així com un escàner amb un OCr per tal de poder accedir a la informació. Aquesta iniciativa, patrocinada per l'Institut Municipal de Persones amb Disminució de Barcelona i l'ONCE, representa un primer pas per fer accessibles les biblioteques a les persones cegues o amb deficiència visual .




A la perfumeria Occitane hi podem trobar diversos productes etiquetats en braille, ja sigui en el mateix pot o en una caixa exterior. Els productes són gels de bany, essències, cremes corporals, etc. Es tracta d'una línia de productes francesos que han incorporat el braille en la seva presentació. Pensem que és una iniciativa interessant i esperem que la vagin adoptant altres marques, de productes de perfumeria o de qualsevol altre tipus. També creiem que seria bo que Occitane continués treballant per tal d'ampliar la quantitat d'informació que s'ofereix en braille, especialment quina és l'olor que tenen els diversos productes, ja que en aquest moment la retolació en braille només es refereix al tipus de producte.
Aquesta botiga es troba situada a la Rambla de Catalunya cantonada amb Aragó (xamfrà de mar/Llobregat) de Barcelona.


Club del racó






Miquel Albert Soler publica un estudi sobre la didàctica multisensorial de les ciències


Miquel Albert Soler és Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, pedagog, porfessor diplomat en ciències. Treballa des de fa setze anys com a mestre al Centre de Recursos Educatius de l'ONCE de Catalunya. Recentment ha publicat el llibre Didáctica multisensorial de las ciencias (Un nuevo método para alumnos ciegos, deficientes visuales y también sin problemas de visión), número 40 de la col.lecció "Papeles de Pedagogía" de l'editorial Paidós .Aquest llibre és una part de la seva tesi doctoral i el fruit d'una investigació de molts anys en el camp de l'ensenyament de les ciències a alumnes cecs o deficients visuals. Ja està disponible en sistema braille i en gravació al Centro Bibliográfico y Cultural de l'ONCE -Madrid. El seu autor està fent gestions per poder editar la seva obra en llengua catalana.



Setè Punt: Aquest llibre que has publicat recentment és una part de la teva tesi doctoral...
Miquel Albert: Sí, és el resum de la part més divulgativa de la tesi. Ens hem menjat la part més pròpiament d'investigació, perquè és una part massa tècnica que interessa, naturalment, per a la tesi, però en el llibre ho hem reduït a un petit capitolet, només perquè es tingui notícia dels estudis que avalen la investigació, però no hi dediquem una part important del llibre. Però si bé és cert que aquest llibre és una part de la tesi, en realitat és la culminació de molts anys d'interès, estudi i treball en aquest tema.Jo sempre dic que tot això va començar quan estudiava: a mí sempre m'han agradat moltles ciències. Quan vaig estudiar BUP i COU, i quan vaig fer els estudis de professorat per la branca de ciències, m'adonava que a mi tot allò que m'ensenyaven m'agradava molt, però que hi trobava a faltar alguna cosa, perquè les explicacions dels llibres, les pràctiques al laboratori eren només visuals. Jo tenia altres interessos i de vegades demanava informacions als professors, que sovint no sabien què dir-hi: per exemple, quan em vaig interessar molt pels sons naturals, pels cants d'ocell, no hi havia professors de la universitat que en sabessin. A partir d'aquí, i ja que a la mateixa universitat no podies trobar respostaa aquests interessos, em vaig començar a moure pel meu compte. Aleshores em vaig trobar amb gent gran, sobretot de pobles, que els ocells els coneixien tots pel seu cant i que sabien moltes coses sobre herbes i olors. Vaig començar, doncs, a ser com un autodidacte en tota aquesta part de l'assignatura que la universitat no em donava. Una mica després, quan vaig acabar la carrera de magisteri i vaig entrar a treballar com a professor a l'escola de l'ONCE d'Esplugues, ja no va ser només una qüestió de curiositat personal, això de voler saber coses de les ciències que no entressin només per la vista, sinó que hi havia la necessitat de trobar la manera de transmetre als meus alumnes aquells conceptes bàsics sense fer-ho de la forma visual, que era la típica que es feia en tots els llibres. Es tractava, doncs, de transmetre els conceptes que establien els programes oficials d'una manera diferent, adaptada als alumnes cecs, tot utilitzant alhora les formes visuals per als alumnes amb resta visual. Amb tota aquesta pràctica vaig anar recopilant un seguit d'¡experiències i de coneixements que són l'origen d'aquest nou mètode, que he anomenat "didàctica multisensorial de les ciències". En dic didàctica multisensorial perquè es tracta d'ensenyar i aprendre ciències utilitzant tots els sentits, deixant enrere l'enfocament exclusivament visual, que és el que encara avui es fa a tots els nivells, sigui primària, secundària o a les universitats. Sí que és veritat que cada vegada més es tenen en compte coses com els sons de la natura, i això està molt bé, és un primer pas, però es nota que encara s'utilitza d'una forma ametòdica, com una curiositat i prou. El que pretén la didàctica multisensorial és que tot això ja estigui previst des d'un principi, programat en l'assignatura, perquè sigui part de la formació científica. Cal abolir el tòpic que només és científic allò que entra per la vista. Aquesta didàctica no està pensada només per als nens petits, sinó que és vàlida per a totes les edats, per atots els nivells formatius.
Setè Punt: El llibre presenta, doncs, un nou mètode didàctic.
Miquel albert: Sí, proposa un nou mètode que es fonamenta en un enfocament diferent de l'ensenyament i l'aprenentatge de les ciències naturals. El llibre té una primera part que pretén conscienciar la gent que les persones cegues i deficients visuals poden fer ciències, perquè volia trencar amb el tòpic, molt generalitzat, que les persones cegues poden fer molt bé tot allò que es relaciona amb les "lletres", però que no poden fer gairebé res de la branca de "ciències". La segona part del llibre està dedicada als diferents sentits. Hi ha un capítol per a cada sentit, menys per a l'oïda que en té dos. I quan dic "a tots els sentits" també hi incloc, es clar, la vista, parlant de la resta visual (no està dedicat a la vista en si, perquè l'enfocament estrictament visual de les ciències ja és més que sabut: és el que s'ha fet sempre). En cadascun dels capítols dedicats a un sentit hi ha, d'entrada, un estudi biològic del funcionament del sentit, perquè ens fem una idea de les possibilitats que té cada sentit; en segon lloc, hi ha un apartat dedicat a com educar el sentit des de petits; seguidament, i ja concretant en el cas de les ciències naturals, s'explica allò que hem de fer amb els nens des de petits perquè puguin aprendre ciències naturals amb aquest sentit. Un cop hem estudiat tot això, presentem tot un recull de pràctiques, experiències de laboratori, i conceptes de ciències naturals que poden entrar a través d'aquella via sensorial. Una altra part del llibre fa referència als recursos didàctics que necessitem per posar en marxa aquest nou mètode. La darrera part presenta una proposta de generalització del mètode: si bé és cert que aqeust mètode va néixer primer amb la intenció que fos vàlid per a alumnes cecs i deficients visuals, després la investigació demostra que és un mètode igualment vàlid per a alumnes sense problemes visuals , la qual cosa el fa interessant no només per a les escoles de nens cecs -o les escoles en les quals hi ha nens cecs integrats-, sinó que també és útil per als nens vidents: amb aquest mètode els nens que hi veuen tenen més estímuls, no centren tota l'atenció només en l'estímul visual, sinó que centren l'atenció de diversos sentits en el fenomen que estan estudiant. Aquesta particularitat del mètode és interessant molt especialment per a aquells nens que tenen problemes d'aprenentatge, ja que centra i reforça la seva atenció: l'infant no rep només un estímul per una via, sinó diversos estímuls per diverses vies. Sens dubte, treballar amb els diversos sentits és un element motivacional per a tots els nens, siguin cecs o hi vegin bé. Aquesta és la generalització del mètode, que és l'aspecte que tanca el llibre.
Setè Punt: Pel seu contingut, sens dubte és un llibre que pot interessar a un públic ampli i divers...
Miquel Albert: Jo diria que pot interessar a estudiants de mestres de primària, estudiants de ciències en general -que podran ser professorsde secundària-, a mestres que ensenyin ciències naturals -sigui al nivell educatiu que sigui-, a pedagogs -perquè la qüestió de la multisensorialitat pot donar idees generals- i, també, crec que pot interessar a la gent que treballa en esplais a l'hora de preparar activitats a la natura. I, en general, pot interessar a qualsevol persona que li agradila natura, encara que no tingui una activitat docent, perquè potser aquest llibre li servirà per fixar-se en coses en les quals no s'havia fixat mai.
Setè Punt: Es tracta, doncs, d'un mètode que pot ser aplicat i pot interessar en àmbits molt diferents.
Miquel Albert:Sí, crec que la didàctica multisensorial de les ciències espot aplicar a qualsevol nivell educatiu. No és només per a nens petits, es pot aplicar també a lamateixa universitat. La raó d'això és que qualsevol fenomen científic té un vessant no visual. Dues premisses bàsiques fonamenten aquesta nova didàctica:
1. Tot fenomen científic té estímuls que no són visuals.
2. Si un fenomen científic és estrictament visual, es pot extrapolar al camp perceptiu no visual.
Setè Punt: Posa'ns alguns exemples...
Miquel Albert: Un exemple del segon pressupòsit és el de la refracció de la llum. Aquest fenomen és estrictament visual, però és extrapolable al camp sonor. Si agafem un diapasó, acoblat a la seva caixa de resonància per sentir-lo millor, i el fem percuptir, aquelst diapasó emet una ona sonora: si apropem, enfoquem, l'ona sonora cap a l'aigua, notem que la freqüència de so també canvia; és a dir, el comportament de l'ona sonora ha estat el mateix que el el raig de llum -ha canviat la seva freqüència: el so s'ha refractat en passar de l'aire a l'aigua. Aquest, doncs, és un exemple de com un fenomen científic, per visual que sigui, pot ser extrapolable.
I com a eexemple del primer pressupòsit, podem parlar de la detecció de la clorofil.la: sempre es fa amb l'experiència de laboratori que permet veure com un líquid normalment l'alcohol- queda tenyit de color verd. Doncs bé, podem fer la mateixa experiència picant unes fulles al morter, hi posem aigua -i no alcohol, que la seva olor ens destorbaria- i ens podem adonar que la clorofil.la dins de l'aigua, no només la tenyeix de verd, sinó que fa una olor especial. Tots els llibres diuen que l'aigua s'ha tenyit de color verd, però cap explica que l'aigua ha agafat una olor especial, típica de la clorofil.la verda (és l'olor de quan es talla gespa). I un segon exemple d'aquell primer pressupòsit és l'estudi dels ecosistemes: quan es vol estudiar elsocells d'un determinat entorn natural, tothom corre amb els prismàtics, però gairebé tothom ha oblidat el casset per enregistrar el so dels ocells. . I és que és molt més fàcil detectar ocells, amfibis, insectes pel so que emeten que no pas veient-los, perquè s'amaguen. En canvi, el so és la seva forma de comunicar-se i n'emeten constantment i tranquil.lament. Aquests són uns exemples. Al llibre hi ha recollits aproximadament un centenar de casos i d'experiències.
Setè Punt: Explica'ns una mica el procediment de la investigació.
Miquel Albert:Jo vaig agafar la tècnica d'investigació qualitativa i em vaig centrar en la tècnica d'investigació/acció. Aquest model d'investigació té com a etapes pròpies: la planificació, l'acció, l'observació i la reflexió. La reflexió et porta a unes determinades conclusions, a partir de les quals tornes a iniciar el cicle. Vam fer servir com atècniques l'observació directa i participativa, tècniques com la triangulació i també alguna demés quantitativa -com el qüestionari. Per analitzar dades vam fer servir el que s'anomena anàlisi semàntica. La tècnica de l'anàlisi semàntica permet englobar les conclusions en diferents grups; nosaltres, seguint l'esperit dela reforma educativa, les agrupavem en grups segons com influïa aquest mètode didàctic en els aprenentatges conceptuals, com influïa en els aprenentatges procedimentals, com influïa en els aprenentatges d'actituds i valors i, encara, un quart grup que feia referència a la qualitat de la percepció envers la qualitat de l'aprenentatge (ja que durant la investigació an'àvem veient que segons la qualitat amb què es percebien els estímuls -ja fossin sonors, tàctils, etc.- els resultats eren diferents). Tota aquesta investigació la vam fer, seguint la tècnica de la triangulació, en tresambients, que és el que es considera necessari per poder generalitzar una investigació d'aquest tipus: una part la vam fer al laboratori de l'escola especial per a cecs -al Centre de Recursos-, que era un ambient tancat, controlat, típica experiència de laboratori escolar; un segon ambient el constituïren tot d'experiències al Museu de Zoologia de Barcelona, que era també un ambient tancat, controlat, però que era extern a l'escola i disposava de més recursos que en un laboratori; finalment, un tercer ambient va ser el Centre d'Educació ambiental Can Coll, on s'estudiava un ecosistema en un espai obert -el bosc, la basa...-, és a dir, espais pròpiament naturals, oberts, sense control humà .
Setè Punt: I era un mateix grup de nois i noies que pasaven pels tres ambients?
Miquel Albert: D'una banda, un mateix grup de nanos passava pels tres ambients durant el curs. Però amb un sol grup no n'hi havia prou per a lainvestigació: aquest cicle de planificació, acció, observació i reflexió s'ha d'anar repetint, perquè sempre s'ha d'anar investigant i hi ha coses que cal modificar. Aleshores, el curs següent repetíem el cicle i de vegades ja no era possible fer-ho amb el mateix grup de nanos, perquè potser ja no els teníem a l'escola. Per altra banda, no només vam treballar amb grups de nois i noies de l'escola específica, sinó que també ho vam fer amb grups de nois i noies vidents on hi havia un alumne cec integrat (concretament va ser amb l'escola Tavor, on hi havia un noi cec). Sempre que ens vèiem forçáts a canviar de grup, intetàvem agafar una mostra paralel.la, és a dir continuar treballant amb una mostra de nanos que s'assemblés tan com fos possible a la mostra amb qè ja havíem treballat; es tractava d'evitar introduir factors estranys a les mostres. En aquestes mostres, si eren de l'escola específica, sempre hi havia nois cecs totals, nois amb resta visual, nois amb facilitat per aprendre les ciències i nois amb dificultats per aprendre-les. Sempre es va treballar en la franja de sisè, setè i vuitè d'EGB -perquè vam començar a treballar quan encara hi havia l'EGB-, o bé de sisè de primària i de primer i segon d'ESO. Evidentment, la investigació és generalitzable, però per realitzar-la cal centrar-la en un sector determinat.

Setè Punt: El sentit de la teva investigació és potenciar l'ús de tots els sentits en el coneixement de les ciències. Tal com has dit, aquesta voluntat xoca amb el mite, el tòpic -que, de fet, està present a tots els llibres de text i els programes educatius- que la ciència només es pot conèixer a través de la vista. També és curiós el que has comentat que la gent que viu al camp té molt més interioritzat l'ús dels diversos sentits -com l'oïda en el reconeixement dels sons. Per què creus, docns, que la ciència oficial, la de les universitats, els laboratoris, etc., històircament ha descuidat tant els altres sentits?
Miquel albert: Penso que vivim en una cultura de la imatge. Ara se'n parla moltíssim pel tema de l'anorèxia. Però és que aquesta cultura de la imatge ve de fa molt de temps, si bé és cert que cada vegada les conseqüències són més greus: es valora les persones per la imatge que ofereixen, l'estètica d'un lloc només es valora per la imatge (penso en locals on es fan actes oficials, conferències, etc., en què s'ha cuidat molt l'estètica visual, però potser en aquell local hi fa una calor terrible, s'hi respira un ambient molt carregat, les butaques són molt incòmodes...). Aquesta cultura de la imatge també es nota en el fet que als nens els entren millor els vídeos que els llibres, en la influència poderosíssima de la televisió. S'està avançant molt i estudiant molt en com impactar a través de la imatge perquè és això el que es valora més. Aquesta cultura de la imatge ho ha influït tot, l'educació, la ci'ència. En canvi, potser la gent que viu en altres entorns on la influència de la televisió no és tan gran, o que viu en entorns rurals i relativitzen més el tema de la imatge -perquè l'estètica del camp, de les cases, és diferent- respon molt millor a l'hora de fixar-se en tot allò que proporcionen els altres sentits. En certa manera, la qüestió rau en el fet de ser conscients que l'home forma part de la natura, perquè sovint les cultures que anomenem desenvolupades, urbanes, separen molt la persona de la natura, com si la persona fos una cosa al marge de la natura. Les persones del camp, dels pobles, potser se senten més integrats en la pròpia natura i és llavors que s'hi fixen més, l'escolten més, es fixen en les olors...

Anar a la pàgina anterior