EL SETè PUNT
N.o 4 - 1998
EL SETè PUNT
N.o 4 - 1998
Butlletí informatiu
de l'Associació catalana
per a la integració del cec
Apartat de correus: 35.263
08080 Barcelona
Correu electrònic: acic@redestb.es
Dipòsit legal: B-20236-98
Redacció i coordinació:
Francina García
Joan Heras
Col?laboració:
Neus Salvat
Eva Criado
SUMARI
PUNT I SEGUIT
L'ACIC denuncia els Ferrocarrils de la Generalitat al Consell de Promoció de l'Accessibilitat
Noves preguntes al Congrés de Diputats sobre l'accessibilitat a l'Estació de
Sants
PERSPECTIVA
La derogació de l'annex del Decret 238/87: per fi, una realitat
V debat ACIC: Les persones cegues, animals socials?
L'ACIC dedica el 10 per cent del seu pressupost a activitats solidàries
MÓN LABORAL
Escarlata Sanmartín, fisioterapeuta
ALTRES VEUS, ALTRES ÀMBITS
David Burket, ministre d'educació i de treball del govern britànic
CALIDOSCOPI
Un curs a les palpentes (per Eva Criado i Diumenge
CLUB DEL RACÓ
Monasterio de piedra, un exemple d'accessibilitat
Fotografies en relleu
EN COMPTAGOTES
PUNT I SEGUIT
L'ACIC DENUNCIA ELS FERROCARRILS DE LA GENERALITAT
AL CONSELL DE PROMOCIÓ DE L'ACCESSIBILITAT
Una de les línies de treball de la nostra Associació és la de contribuir a
superar totes aquelles barreres que dificulten o impedeixen la mobilitat
autònoma i segura de les persones cegues o de baixa visió pels carrers dels
pobles o ciutats i, naturalment, en l'ús dels mitjans de transport públic. Sens
dubte, per poder realitzar activitats d'estudi, treball, lleure, etc., les
persones amb disminució visual utilitzem el transport públic trens, metro,
autobusos , per la qual cosa necessitem que aquests transports no presentin
problemes d'accessibilitat.
Ja fa cinc anys que vam iniciar contactes amb els responsables dels Ferrocarrils
de la Generalitat. En aquelles primeres entrevistes va quedar clar que l'empresa
havia començat a treballar en la planificació del procés d'adaptació de les
seves instal?lacions i trens per tal d'adequar se als terminis que preveu la
legislació vigent en matèria d'accessibilitat. En aquesta línia, la nostra
Associació va presentar los un plec de propostes que, segons el nostre parer,
eren les més bàsiques i prioritàries. Ja en aquells primers contactes remarcàrem
amb claredat que la necessitat més important era la d'instal?lar megafonia a les
estacions per tal de poder conèixer la destinació del proper tren (en aquelles
estacions on hi circulen trens que van a més d'una destinació).
Amb la posada en funcionament l'any 1996 del Metro del Vallès, que representà un
augment molt significatiu en quantitat i en qualitat del servei, s'implementaren
algunes mesures de promoció de l'accessibilitat, com ara la col?locació d'ascensors
i especialment la posada en funcionament de megafonia interna en els vehicles
per anunciar la propera estació. Volem recordar aquí que, davant de les
crítiques que es publicaren en alguns mitjans de comunicació sobre la presència
d'informació sonora dins dels trens, la nostra Associació va respondre, en clara
defensa de la iniciativa de Ferrocarrils de la Generalitat, amb articles
publicats també en diversos mitjans de comunicació. El nostre argument era molt
senzill: la megafonia dels trens no només satisfeia les necessitats de diversos
sectors d'usuaris dels trens com les persones cegues, per exemple que necessiten
informació sonora, sinó que també i bàsicament suposava el compliment de
normatives vigents en aquest camp.
Més recentment, s'ha realitzat esforços prou importants per tal d'assegurar que
la màquina expenedora de bitllets un aparell força complicat fos accessible a
tothom, incloent hi els usuaris amb disminució visual.
Malgrat tot, aquella demanda inicial d'instal?lar megafonia a les andanes ha
continuat sense materialitzar se. Després d'insistir diverses vegades a través
de cartes i entrevistes amb responsables de l'entitat ferroviària i amb un
retard immens respecte a allò que ens havien promès, el març de l'any 1998 vam
ser convocats a una prova pilot del sistema de megafonia d'estació a Sant Cugat.
La proposta consistia a instal?lar només un punt de megafonia, en un extrem de
l'andana que seria la zona reservada per a persones amb disminució i que, per
tant, comptaria amb un itinerari de paviment diferent per arribar hi.
La nostra posició va ser clara: és inadmissible que la megafonia estigui situada
només en un extrem de l'andana. Entre altres raons, la nostra opinió es
fonamenta en les següents:
en primer lloc, considerem que per a les persones amb disminució visual no és
necessari comptar amb una zona d'embarcament especial i que, fins i tot, la
utilització d'aquesta zona pot comportar dificultats afegides ja que per arribar
hi a vegades cal recórrer tota l'andana amb els riscos que això comporta en
moments de gran afluència de viatgers, tant per a la persona cega com per als
altres usuaris.
En segon lloc, perquè estem convençuts que la megafonia aporta una informació
útil no només a les persones cegues sinó a molts altres usuaris que no tenen una
disminució visual greu.
El fet que ens indigna profundament és que els responsables dels Ferrocarrils de
la Generalitat sostenen com a únic argument per negar se a instal?lar megafonia
general a l'estació (vestíbul i andanes, tal i com fan perfectament i des de fa
molt de temps a les estacions de RENFE), el fet que els missatges sonors
produeixen contaminació acústica i poden molestar els altres viatgers.
Davant d'aquesta argumentació tan peculiar i absurda que prioritza l'opinió
purament subjectiva i particular d'algun viatger o d'algun directiu d'aquesta
empresa de transports públics per damunt del compliment de la legisslació i de
la voluntat de garantir el dret fonamental a la informació d'un col?lectiu d'usuaris,
i constatant que no hi ha ni tan sols la voluntat de parlar ne (fa mesos que
esperem que se'ns convoqui a participar en una comissió per trobar solució a
aquests problemes), no hem tingut més opció que presentar una denúncia per
aquest fet al Consell de Promoció de l'accessibilitat, organisme previst al Codi
d'Accessibilitat i creat per poder formalitzar protestes sobre aquest tipus de
vulneracions dels drets fonamentals de les persones amb discapacitat en matèria
d'accessibilitat.
Esperem que ben aviat més val tard que mai la direcció dels Ferrocarrils de la
Generalitat entengui que la supressió de barreres de comunicació en el seu àmbit
és una prioritat fonamental si volem que els transports públics siguin
precisament públics, és a dir, accessibles a tots els ciutadans. Ens produeix
una profunda tristesa constatar la manca de voluntat real que manifesten alts
responsables d'empreses públiques a l'hora de prendre mesures tècnicament sense
cap complicació que contribueixin a fer de la societat catalana una societat que
vol superar les barreres que discriminen alguns dels sectors que la composen .
Està clar que, malgrat l'existència de lleis, els mateixos organismes
directament depenents de la Generalitat de CAtalunya no fan un veritable esforç
per complir les.
Noves preguntes al Congrés de Diputats
sobre l'accessibilitat a l'estació de Sants
El 29 de setembre de 1998 es va donar resposta a una nova pregunta tramesa per
Carles Campuzano, diputat per Convergència i Unió, en la qual es demanava
informació sobre les mesures preses per fer accessible l'estació de Sants de
RENFE a Barcelona. Recordem que aquesta pregunta està en la línia iniciada l'any
1997 amb dues preguntes sobre aquesta qüestió que va respondre la senyora Amalia
Gómez, Secretaria de Asuntos Sociales (del Ministerio de Trabajo y Asuntos
Sociales). en una intervenció a la comissió corrresponent del Congrés el dilluns
30 de juny. En aquella intervenció el contingut de la qual vam reproduir en el
número 3 d'"El Setè Punt" la responsable del Ministerio de Trabajo y Asuntos
Sociales es comprometia a seguir treballant per la millora de l'accessibilitat a
l'estació de Sants de Barcelona per a persones amb disminució visual.
Un any després d'aquell compromís, la nova pregunta formulada per Carles
Campuzano tenia la intenció de conèixer en quines mesures concretes s'havia
traduït.
Des de la nostra Associació valorem molt positivament que els diputats realitzin
un seguiment dels compromisos presos pels responsables polítics, amb la qual
cosa, a més a més de poder conèixer l'opinió i les posicions d'aquests
responsables, s'evidencia de vegades fins al ridícul la dissociació entre allò
que diuen i la realitat. En aquest sentit, hem considerat oportú reproduir aquí
directament el text extret del diari de sessions del Congrés.
"Asunto: Medidas para mejorar la accesibilidad en la estación
ferroviaria de Sants de Barcelona de los deficientes visuales.
Resppuesta: Se han llevado a cabo diversas medidas para la adaptación de la
estación referida a los discapacitados visuales, entre las que destacan las
siguientes:
el cerramiento del hueco que forma el plano inclinado de cuatro escaleras de
comunicación andén vestíbulo al objeto de evitar golpes a los invidentes.
Limpieza de los bordillos perimetrales (6.000 metros) para incrementar el
contraste de color así como su textura, con objeto de diferenciarlas del resto
de pavimento del andén.
Refuerzo de la información pictográfica con mayor luminosidad para facilitar un
buen entendimiento y contraste de color en los aseos y en la oficina de atención
al cliente.
Respecto a los letreros parlantes (que en la actualidad se accionan con un mando
a distancia por infrarojos), el Consorcio de Recursos y Documentació per a
l'Autonomia Personal, de Barcelona (CRID), ha aconsejado que sea un único mando,
accionado mediante el sistema de ultrasonidos vía radio, el que active la
información para discapacitados visuales en transporte público, semáforos,
edificios públicos, etc., por lo que actualmente RENFE está negociando con una
empresa suministradora sectorial la adaptación o la sustitución de los 14
letreros parlantes de la estación para adaptarlos a este criterio; mientras
tanto, los letreros parlantes están fuera de servicio, ya que la ONCE está
retirando los mandos existentes. No obstante, siguen funcionando los teléfonos
S..S. y los interfonos de ayuda conectados con la oficina de atención al
cliente, así como el teléfono de asistencia concertada."
Madrid, 23 de septiembre de 1998. Fdo. Secretario de Estado de Relaciones con
las Cortes.
PERSPECTIVA
La derogació de l'annex del Decret 238/87:
per fi, una realitat.
Un dels objectius prioritaris que, en el camp de la promoció de la integració
laboral, l'ACIC es va proposar des d'un començament des de principis de 1993 ,
va ser aconseguir la derogació de l'annex del Decret 238/87 que establia unes
condicions mínimes de visió que havia de tenir qualsevol persona amb disminució
visual si volia concórrer a un procés d'oposició per ocupar un lloc de treball
en la funció pública de l'administració de la Generalitat. Les condicions
mínimes, a més de representar una concepció dogmàtica i immobilista d'adopció de
criteris rígids, eren d'una injustificable falta de seriositat en la seva
redacció: exigien una visió mínima de dos terços (en altres paraules: cap
persona que tingués un grau superior al 33 per cent de disminució visual segons
els òrgans d'avaluació dels Centres d'Atenció als Disminuïts de la mateixa
Generalitat és a dir, que fos considerada com a persona amb una disminució
visual legalment reconeguda no podia presentar se a cap oposició de l'administració
catalana).
Aquest famós decret, doncs, deixava ben clar que segons el parer de la
Generalitat de Catalunya cap persona cega o de baixa visió no estava capacitada
per realitzar cap feina dins de l'Administració.
Des d'aquella primavera del 1993 fins avui hi ha hagut una infinitat de
contactes, entrevistes, telefonades, presentació de documents, cartes, etc,
entre la nostra Associació i els màxims responsables de la Funció Pública i del
Departament de Benestar Social.
En els primers mesos vam concentrar els esforços, per una banda, a aconseguir
una sortida provisional per a aquelles persones cegues que volien concórrer a
algun procés d'oposició, i per l'altra a aconseguir que la nova llei de la
funció pública la Llei 9/91 que en aquells mesos s'estava elaborant deixés de
fer referència a la necessitat d'establir unes condicions mínimes de caràcter
físic, psíquic o sensorial per garantir l'aptitud laboral de les persones amb
discapacitat. De fet, s'aconseguí aquest objectiu ja que la nova llei suprimia
aquestes condicions mínimes.
Des d'aquell moment, i mentre no es desplegués la nova llei en els corresponents
decrets que abolirien el 238/87 , des de la nostra Associació vam defensar la
necessitat d'elaborar un Decret provisional que el substituísr. Amb aquesta
intenció es va elaborar un text que presentat conjuntament amb l'ONCE i, malgrat
la suposada bona predisposició per part de les persones responsables de les
diferents àrees de la Generalitat implicades, no es va arribar a aplicar.
Davant aquesta situació incomprensible, vam demanar insistentment tant a la
Funció Pública com al Departament de Benestar social una intervenció clara en
aquet sentit, ja que la referència a les condicions mínimes continuava essent
present en les diferents convocatòries d'oposició.
En els mesos de gener i de març de 1997 vam mantenir dues entrevistes amb el
Conseller de Benestar Social en les quals ens va garantir que era imminent l'aprovació
d'un decret provisional que derogaria els aspectes clarament discriminatoris del
Decret 238/87. Però l'estiu del 1998 encara no hi havia cap realització concreta
en aquest sentit. Per aquest motiu, el mes de setembre vam fer arribar al
Conseller de Benestar Social un dossier en el qual li presentàvem un recull de
documentació sobre aquest tema, tot comunicant li que, si no es produïa la
promulgació en un temps breu d'aquest nou decret, no tindríem més remei que
endegar tota mena d'iniciatives a fi de pressionar la Conselleria pel compliment
dels compromisos presos. Afortunadament, el projecte de nou reglament ja ha
passat pels diversos organismes i tràmits pertinents i ja està llest per a la
seva aprovació. Confiem que quan aquesta publicació estigui al carrer ja s'hagi
produït la desitjada i necessària promulgació del nou decret.
Sembla que, finalment, arribem a la superació del que era una vergonyosa
discriminació que exercia la Generalitat de Catalunya amb les persones cegues i
amb qualsevol altre discapacitat del nostre país, i més tenint en compte que, en
la convocatòria de juliol de 1997, una persona amb visió disminuïda i una altra
amb ceguesa total van superar les proves d'oposició per optar a places del cos
de professorat de Secundària i, a hores d'ara, estan finalitzant el segon curs
com a funcionàries de carrera en sengles instituts de la Generalitat.
Esperem que la derogació de l'annex del decret 238/87 i la promulgació d'aquest
nou Reglament representi un pas endavant en la promoció de la veritable igualtat
d'oportunitats en el camp de l'accés al món laboral per a les persones amb
discapacitat. Ara és el moment que tots plegats responsables polítics, tècnics,
associacions de persones amb discapacitats siguem capaços de deixar de pensar en
termes rígids i de condicions mínimes, que no són adequats a la realitat, i ens
posem a promoure la veritable integració laboral de les persones amb
discapacitat atenent a les capacitats i possibilitats de cada aspirant en funció
del lloc concret de treball per al qual oposita. D'aquesta manera podrem
aconseguir que l'Administració Pública sigui l'exemple i la referència per al
conjunt de la societat a l'hora de demostrar com se superen barreres en el camp
de la integració laboral.
V Debat A.C.I.C.:
Les persones cegues, animals socials¿
El propassat 21 de novembre de 1998 es va celebrar el 5è debat d'A.C.I.C. a la
sala cedida pel Centre Galleg de les Rambles de Barcelona.
En aquesta ocasió cal assenyalar l'alta assisténcia de socis i simpatitzants de
l'associació, tan persones cegues com vidents.
Sota aquest títol, preteníem reflexionar tots plegats sobre les relacions que es
generen entre les persones cegues i deficients visuals amb la societat en
general: família, amics, parella, veïns, etc.
"Ens accepten¿" "Els acceptem¿ "Fem tot allò que cal per millorar ne les
relacions¿" Aquestes són algunes de les preguntes que ens van servir per
reflexionar.
En un debat com aquest, no és fàcil extreure conclusions, però sí us podem fer
cinc cèntims del què s'hi va dir.
Com a punt de partença de la discussió, es va llegir
un document elaborat per la comissió que es va encarregar de
la preparació del debat. Tot seguit, es va iniciar el debat amb dues preguntes
clau: "Ens acceptem com a cecs¿". "Tenim
una idea clara d'allò que som i d'on volem arribar¿".
A partir d'aquí, tothom hi va dir la seva, expressant les següents opinions:
* Abans que cecs o deficients visuals, som persones. Elfet de la ceguesa és
secundari. Hem de saber conviure amb laceguesa i fer hi conviure les persones
amb què ensrelacionem, amb plena naturalitat i acceptant el que tenim,les
nostres limitacions i les nostres capacitats.
* Som un element de la societat i com a tal ens hem decomportar, assumint les
nostres responsabilitats. Lasocietat pot prescindir de nosaltres, però nosaltres
nopodem prescindir de la societat. Per tant, qui s'had'esforçar a integrar s'hi
som nosaltres. Cal que esbrinemsi volem servir nos de la societat o integrar nos
hi.
* Les persones vidents tendeixen a considerar elsdeficients visuals molt
superiors o, de vegades, massalimitats, per la qual cosa manifesten dues
actituds bendiferents: admiració o sobreprotecció. Nosaltres hem dereconèixer,
però, les nostres limitacions i no les que ensimposen els altres.
Davant d'aquesta afirmació, les persones vidents que vanassistir al debat van
considerar que hem d'elevar la nostraautoestima i que ens hem de sentir inclosos
dins lasocietat. També van assenyalar que hem d'ésser conscients deles
limitacions que tenen en certs moments i que encara hand'aprendre moltes coses
referents a les persones cegues,coses que aprendran a força de repetir conductes.
* Tots som iguals dins la societat; tots partim del mateixi tots hem de tenir
les mateixes oportunitats en tots elsámbits.
Malgrat això, la nostra societat té uns criteris denormalitat i la manca de
visió és una anormalitat moltmanifesta, com n'hi ha d'altres. Hem de tractar d'acostar
nos tant com sigui possible a aquest patró de normalitat queestableix la
societat. Però també hem d'exigir que aquestasocietat vagi canviant els seus
valors de fons idemocratitzant aquest patró, entenent que a la societat hiha d'haver
diversitat i que tothom ha de poder expressar laseva diferéncia.
* Com a persones que som, no tots els cecs tenim lamateixa problemàtica, però és
cert que som "quelcom quegrinyola" dins els eixos de la societat: necessitem
ajuda,moltes vegades en depenem. Hem de saber establir unequilibri consistent a
demanar només allò que necessitem ino sobrecarregar els vidents que ens envolten.
Per la seva banda, els vidents també han de saber trobaraquest punt d'inflexió
just en el tracte amb els deficientsvisuals.
Les actituds de les persones cegues cap a les ofertesd'ajut de la resta de
persones influiran, positiva onegativament, en el concepte que la societat
tingui delscecs. S'ha de considerar, però, que com a persones que som,l'estat d'ànim
fa que no sempre es rebin de la mateixamanera les propostes d'ajut.
* La persona cega serà més o menys acceptada dins lasocietat segons el seu grau
de pròpia acceptació i de laidea que tingui de la pròpia situació, idea que es
formaràen part per influència de la família on hagi anat a raure,per la manera
com l'hagin educat i per la idea que li hagintransmès de la societat en la qual
es troba inclosa.
* El cec, com a persona amb minusvalidesa, ha de sabercomunicar a la societat
allò que necessita, però també had'aportar quelcom a aquesta societat.
* Ha de quedar clar que cada cec té les sevesparticularitats i que no es pot
generalitzar.
La societat tendeix a personalitzar quan la persona cegadestaca per alguna cosa
positiva, però en canvi tendeix ageneralitzar quan el que destaca és alguna cosa
negativa.Això és perillós perquè podria donar se el cas que hihagués
discriminacions entre les persones cegues quedestaquen positivament i les que
sobresurten per motius nogaire favorables.
* S'assenyala el fet que moltes persones no només les quepateixen alguna
minusvalidesa depenen dels altres en moltsaspectes de la vida. El problema
sorgeix quan lesdependències s'atribueixen a la ceguesa, passant aquestconcepte
per damunt de la persona.
Es necessari que la societat s'acostumi a veure'ns primercom a persones i
després com a minusvàlids.
* Es va arribar a la conclusió que, socialment, s'han produït canvis envers les
persones cegues. Ja no esconsidera la ceguesa com un càstig diví i s'aprecia
unamillor acceptació en tots els àmbits.
No obstant, encara s'ha d'educar la societat per qué cadadia sàpiga tractar les
persones cegues amb més naturalitat.
* La integració és haver trobat, malgrat les limitacions,
una manera satisfactòria de viure. Però per viure d'aquestamanera satisfactòria
cal tenir en compte que, com totes
les persones, tenim uns drets, molts dels quals no estangarantits i que hem d'anar
conquerint los. Per assolir los,però, el conjunt de la societat no ha de tenir
barreresfísiques ni mentals que facin que, pel fet que siguem cecs,tinguem
dificultats sobreafegides.
* Finalment, es va remarcar l'existència de les personescegues que mai
assistiran a un debat sobre aquest temaperquè no creuen en la integració.
Probablement, no viuenuna vida satisfactòria, no assumeixen la ceguesa nis'accepten,
però no volen ni sentir a parlar d'aquells quelluiten per aconseguir la igualtat
d'oportunitats, ja que hoconsideren una utopia.
L'ACIC DESTINA EL 10 PER CENT DEL SEU PRESSUPOST
A FINALITATS SOLIDÀRIES
Des d'un bon començament, les persones que constituïm l'ACIC vam creure que no
podíem quedar nos tancats en els temes que ens preocupen de manera immediata i
pels quals treballem. Vam pensar que seria oportú destinar el 10 per cent del
nostre pressupost anual a una organització o entitat de persones cegues o que
treballés d'alguna manera per elles en aquelles zones del planeta en què la
situació d'aquests grups socials es troba, per diverses raons, en un estat més
difícil que el que nosaltres vivim aquí.
Destinar un 10 per cent del presupost era, i continua essent, des del punt de
vista estrictament econòmic, una aportació merament simbòlica. La nostra entitat,
que es dota només a partir de la quota anual dels seus socis i sòcies, no mou,
evidentment, una quantitat de diners rellevant. Però estàvem segurs que aquest
gest, abans que la quantia econòmica, significaria per a nosaltres la necessitat
de mirar més enllà i de no oblidar el context general del món en què vivim, amb
la qual cosa no perdríem la perspectiva de la nostra pròpia i immediata realitat.
En aquests anys passats, aquesta petita aportació ens ha permès contactar amb
realitats molt diferents de la nostra:
Els dos primers anys vam invertiraquesta quantitat de diners en material bàsic
que, mitjançant un equip de l'Associació Catalana per la Pau, vam poder fer
arribar a l'Asociación de Ciegos de El Salvador. Amb aquesta associació
salvadorenca hem mantingut, des d'aleshores, diversos contactes i hem pogut
conèixer les dificultats que té una associació de cecs que, des d'una
perspectiva proggressista, vol treballar per la integració de les persones
cegues en un país que surt d'un conflicte civil de profundes conseqüències. Al
número 1 de ?El Setè Punt" vam dedicar un llarg article a explicar la situació
d'aquesta Associació de El Salvador.
L'any en què Catalunya es va mobilitzar en solidaritat amb Bòsnia, vam destinar
el nostre 10 per cent a material bàsic per als cecs d'aquell país, a més a més
de fer públic un comunicat de solidaritat amb les persones que patien la guerra
en general i aquelles que tenien alguna discapacitat en particular, comunicat
que es va difondre per Catalunya Ràdio i que va ser entregat en aquesta emissora
a l' en aquells moments alcalde de Saraievo.
Els darrers tres anys hem triat com a destinatària la Fundació Vicenç Ferrer,
que manté al Sud de l'Índia unes escoles en les quals atén nens i nenes amb
discapacitats.
MÓN LABORAL
ESCARLATA SANMARTÍN, FISIOTERAPEUTA
Escarlata San Martín fa quasi nou anys que treballa com a fisioterapeuta. Va fer
l'educació bàsica al col?legi de l'ONCE (en aquell moment situat a Esplugues de
Llobregat) i després va fer el Batxillerat en un centre educatiu del seu barri
de sant Andreu de Barcelona. Els estudis de fisioteràpia els va cursar al Centre
Gim Bernat. Actualment té una resta visual que li permet veure el contrast de
llum i foscor i certs volums , la qual li és útil com a complement en la
mobilitat i orientació, però no, en l'exercici de la feina ni per llegir o
escriure.
Setè Punt: Explica'ns una mica la teva feina.
Escarlata: Treballo com a fisioterapeuta per a una Mútua d'accidents laborals
des de fa ja vuit anys i mig. La meva feina consisteix a fer els tractaments, la
rehahabilitació dels meus malalts. Em trobo amb malalts que tenen múltiples
fractures, que són tetraplègics o paraplègics. Ara tenim molts malalts que es
fracturen alhora una cama, un braç i una mà. I quan es troben en una fase aguda
o el traumatisme és molt recent, no poden aixecar se per anar al gimnàs i
llavors has d'anar tu a l'habitació. També hi ha casos que estan molt malament i
que llavors són a la Unitat de Cures Intensives.
S. P.: Per tant, no tens un espai concret on treballes sinó que t'has de moure
per tot l'hospital...
Esc.: Sí. Em moc en un espai físic de quatre plantes, des del soterrani 2 fins a
la planta segona. Una part important de la feina la faig a la zona de
rehabilitació, que està situada a l'ala est de l'hospital, i que es composa d'un
gimnàs, d'una àrea d'hidroteràpia, una àrea d'electroteràpia (on hi ha tots els
aparells de corrents), els diferents despatxos i l'àrea de teràpia ocupacional.
Però també tinc malalts a les plantes i a la UCI. ës a dir que si tu em truques
per telèfon a l'hospital és difícil de trobar me. Vaig allà on em demanen, igual
que els meus companys.
S. P.: El fet d'haver te de moure constantment per un espai tan gran no et
representa una dificultat de mobilitat?
Esc.: Em conec bé les cinc plantes per on treballo. L'any 1996, quan la clínica
que era a Sarrià es va traslladar a Sant Cugat, vaig tenir el suport d'un Tècnic
en Rehabilitació bàsica de l'ONCE per conèixer les noves instal?lacions. Calia
que conegués bé el lloc nou perquè no se'm endarrerís la feina, ja que es
tractava d'acabar un divendres a la clínica de Sarrià i començar dilluns al nou
hospital de Sant Cugat. Jo tenia, doncs, la necessitat prèvia de conèixer l'espai.
Tant l'empresa com l'ONCE van col?laborar sense cap problema. Durant
pràcticament un mes l'empresa em va inhibir de la meva feina perquè pogués
conèixer perfectament les noves instal?lacions i poder treballar hi des del
primer dia. Ara em desplaço per l'hospital amb el bastó, no perquè no me'l
conegui, sinó perquè la gent em reconegui. Porto el bastó en vertical, sense fer
lo servir, però el porto perquè se sàpiga que jo no hi veig. Et trobes
constantment amb malalts, amb familiars de malalts, i faria molt mal efecte que
anés topant per tot arreu. Primer es queden una mica així, dient "què passa",
però com que et van veient cada dia, tothom et respecta i ningú no et diu res:
al contrari;.La gent et mira però com que tu vas segura fent la teva feina ningú
no et diu res. Ara, dins de la meva àrea de rehabilitació no utilitzo el bastó,
perquè necessito les mans per treballar i perquè allà ja no hi ha trastos. També
és cert que els meus companys estan bastant sensibilitzats amb el tema. A més a
més, treballem amb moltes cadires de rodes . Estan bastant sensibilitzats a no
col?locar trastos pel mig, a tenir les coses organitzades. Potser a mi m'agradaria
que ho estigués una mica més, però tampoc els hi puc demanar tant; no puc estar
exigint tot el dia. També he de mirar una mica per ells, i no posar los en una
situació d'estrés.
S. P.Anar trobant l'equilibri...
Esc.: Sí, un equilibri. Però en aquest sentit jo estic molt i molt contenta.
Tinc uns companys fantàstics. M'hi trobo molt bé.
S. P.: Hi ha altres fisioterapeutes?
Esc.: Sí, i tant. Som sis fisios, quatre auxiliars, una terapeuta ocupacional i
un auxiliar de teràpia ocupacional. I tots ens estem movent constantment. Fins i
tot a dins el gimnàs també ens anem movent. Al principi tenia un espai de dues
camilles per a mi que sempre me'l reservaven, perquè m'era una mica més fàcil,
però ara ja no. Ara ja m'és igual.
S. P.: Segurament deus utilitzar alguns aparells. Els tens adaptats?
Esc.: Sí. Els aparells d'electroteràpia els tinc tots adaptats. Com que
normalment són senyalitzacions de dosis i d'intensitat els tinc marcats amb dymo.
Aquesta adaptació amb dymo la vaig fer amb el consentiment de l'hospital i amb
l'ajuda de la Terapeuta Ocupacional, que és una persona molt sensibilitzada amb
aquest tema. Hi ha un aparell, però, que l'han fabricat especialment per a mi:
és un aparell que jo ja tenia però preparat per a persones vidents. Llavors
aquesta casa, que està molt sensibilitzada amb les qüestions dels cecs, va
consstruir aquest mateix aparell fent sortir per veu tot allò que sortia en
pantalla. Es tracta d'un aparell d'electroestimulació. Vaig haver de demanar
aquest aparell perquè els aparells que utilitzaven els meus companys jo no els
podia utilitzar: podia memoritzar els programes on posen les freqüències, dosis,
etc...i llavors sí que els podia fer servir, però el que passava era que moltes
vegades les memòries em saltaven i de vegades no funcionaven o me les variaven i
és clar, vaig haver de fer un pensament i vaig demanar un aparell que jo pogués
utilitzar. Aquest aparell el tinc des del 1994. Malgrat aquestes adaptacions de
vegades necessito l'ajuda d'algun auxiliar ?escolta'm, diguem això o allò". Hi
ha un aparell que, ni amb adaptació ni sense el puc usar, perquè és un aparell
de làsser, i el làsser és purament visual (és un espectre de llum): en aquest
cas he de demanar ajuda i llavors ho demano al company de la tarda amb el que
comparteixo el malalt. Mai m'han dit: ?Ostres, si és un malalt teu, fes ho tu".
he tingut la sort que mai m'ho han dit, i si algun dia m'ho diuen... no ho sé...no
ho faré.
S. P.: I adaptacions per accedir a la informació?
Esc.: Sí, al despatx que tinc a l'hospital, hi tinc un escàner, una línia
braille i el programa tiflowin per accedir al sistema windows. Aquests aparells
són cedits per l'ONCE. Aquests aparells em permeten accedir a les històries
clíniques que estan en una xarxa, en un programa En aquestes històries els
metges i les infermeres hi escriuen cada dia, nosaltres, els fisios, no ho fem
cada dia perquè no hi ha valoracions diàries tan importants a fer i perquè
encara no tenim el programa ben fet, ben construït per poder anar molt ràpid.
Però per a mi la línia braille és meravellosa perquè em dóna una autonomia
importantíssima per consultar i introduir anotacions als historials clínics.
ABans ho havia de demanar als companys. Espero que duri molt temps aquest
programa, que no el treguin i tornem endarrera perquè tothom es queixa que ha d'escriure
a l'ordinador i això porta un temps, però una vegada està fet queda fantàstic.
S. P.: Comenta'ns una mica la situació que es produeix amb els teus pacients
quan s'adonen que ets una fisioterapeuta cega.
Esc.: La primera impressió és de desconfiança. És molt important que el primer
dia et vegin tranquil?la, segura, relaxada. Però el primer dia sempre xoca. Ara,
despprés sempre s'ha establert una bona relació, excepte en alguns casos en els
que hi ha una incompatibilitat de caràcters que a mi m'ha passat alguna vegada i
llavors no funciona perquè no hi ha feeling, però això no depèn de ser cec o no.
Penso que a mi els malalts em respecten molt, que es troben bé amb mi: la
veritat és que després no volen marxar... .Intentes donar la màxima confiança al
malalt.
S. P.: A tu aquesta situació del primer contacte amb el malalt, quan se n'adona
que tu ets cega, et produeix angoixa?
Esc.: No, angoixa no, perquè ho tinc clar. Sóc el que sóc: sóc cega. Mira, jo ho
entenc, perquè m'ho plantejo a l'inrevés: m'imagino que estic al llit i que
estic molt malament i que arriba una tia que és cega. Planteja't què pensaries.
Jo m'ho plantejo i estic convençuda que seria reticent, desconfiada. Segur. I
això no vol dir que jo no confiï en els cecs, sinó que és una primera reacció
natural.
S. P.: I pel que fa a la relació amb els teus companys de feina?
Esc.: Jo tinc uns companys que, no sé si per sort o per desgràcia, de vegades
han estat molt cruels amb mi, i això jo els ho agraeixo moltísssim perquè em
tracten com si hi veiés, perquè de vegades se n'obliden que no hi veig. De
vegades em diuen: "És que no li has vist la cara, perquè si li haguessis vist
segur que hauries canviat la reacció". Per a mi això és molt important. El fet
d'estar amb persones que hi veuen t'ensenya moltes coses. De vegades comento als
meus companys que és normal que els malalts els mirin a ells i no a mi, perquè
busquen la mirada, i això és normal. S. P.: I no creus que entre els teus
companys hi ha una admiració sobrevalorada de la teva actuació? A veure, no
volem dir que no facis bé la feina, sinó si has detectat aquella sobrevaloració
que de vegades es produeix quan veuen que te'n surts bé...
Esc.: No, o almenys a mi mai no m'ho han manifestat. Suposo que ho explica el
fet que tots som gent jove, al voltant dels trenta anys. Evidentment que jo
tampoc no vull que ho manifestin. La veritat és que tots som més o menys de la
mateixa edat i que tots hem treballat en condicions més o menys semblants. Jo
crec que moltes vegades se n'obliden. Pensa, però, que quan treballes amb gent
vident ells imposen un ritme molt fort i jo intento seguir lo; de vegades no m'adono
que protesto perquè no el segueixo i penso que no el segueixo perquè no hi veig.
Ells van molt forts i jo quasi vaig igual al seu ritme, però no del tot: reconec
que ells sempre seran més ràpids que jo. I això no es compensa de cap manera:
Ara, jo sóc molt conscient que això és així.
S.:P.: Retrocedim en el temps i anem als orígens: als estudis i a la
incorporació al món laboral. Tu vas fer els estudis a l'Escola Universitària de
Fisioteràpia Gimbernat. que era i continua essent la única existent avui a
Barcelona. Quan tu vas fer aquests estudis ja existia l'Escola de Fisioteràpia
de l'ONCE de Madrid. No et vas plantejar mai d'anar a aquella escola
universitària?
Esc.: No m'ho vaig plantejar perquè en aquell moment vaig pensar que seria una
incoherència: jo tenia tot el meu entorn fet aquí, tenia els meus pares aquí, i
havent hi una escola de fisioteràpia aquí què hi feia jo allà a Madrid?.
Possiblement si hagués anat a l'escola de Madrid hauria sortit tècnicament més
ben preparada, però el meu entorn era aquí, on jo podia treballar era aquí i la
meva família era aquí. Si hi hagués anat, hauria estat millor o pitjor? No ho
sé, però la veritat és que tinc feina i que n'estic contenta.
S. P.: Vas tenir problemes remarcables a l'hora de fer els teus estudis?
Esc.: NO, amb això mai he tingut problemes.
S. P.: I de seguida que vas acabar els estudis ja et vas posar a treballar...
Esc.: Vaig acabar d'estudiar al juny i al juliol ja estava treballant a
l'Hospital de sant Pau fent una substitució. Després vaig estar en una consulta
privada d'un fisio que treballa per a l'ONCE. De fet, jo ja havia estat en
aquesta consulta fent pràctiques voluntàries als estius mentre feia la carrera,
com també en vaig fer al Gutmann. Vaig estar en aquesta consulta els matins,
però durant aquest període del setembre del 1989 fins al febrer del 1990 vaig
anar buscant feina, presentant me a totes les entrevistes. Era un moment bo
perquè hi havia moltes places de fisio, tant per a vidents com per a invidents.
Em vaig anar presentant, doncs, a tot el que podia. Jo volia treballar en un
hospital, jo volia experiència hospitalària. I llavors em va sortir això de la
Asepeyo. A mi em van avisar a través de l'Institut Municipal de Persones amb
Disminució, perquè suposo que l'empresa volia complir la LISMI amb el 2 per cent
de treballadors amb disminució. A la casa hi ha dos treballadors amb
discapacitat: una noia que té una amputació de mà i que és telefonista i jo. Em
van trucar, doncs, i després de fer unes proves em van fer un contracte de tres
anys per cobrir una excedència. I un cop passat aquest temps ja m'hi he quedat
definitivament. En el moment que em van avisar de Asepeyo també em van trucar
d'un altre lloc i vaig haver de decidir. Però és que aquell era un moment molt
dolç per a la fisioteràpia.
S.: P.: Creus que ara és més complicat?
Esc.: Ara sí, ara és molt complicat. A més a més, si ara trobes feina has de ser
molt polivalent. Jo en el moment que vaig començar fei a una feina molt
específica. Jo vaig entrar amb unes condicions molt bones de feina i compte:
tothom que ve a treballar amb nosaltres ja s'hi quedaria , i si ara em diguessin
que haig d'anar a fer una substitució en un gran hospital em podria morir, t'ho
dic de veritat. I no ho dic per la feina sinó per l'entorn, per les condicions:
has d'estar en sales fent substitucions, o bé et posen en un lloc on tens 250
persones en una tarda...Jo no sé si ara m'arreglaria. Però, vaja, amb les ganes
que en tenia, en aquell moment suposo que hagués fet qualsevol cosa.
S. P.: I per acabar, què li diries a un estudiant cec d'avui que vulgui ser
fisioterapeuta?
Esc.: Mira, precisament ara he tingut un alumne de pràctiques invident. I en
general els diria que això no és fàcil, que el més important són les ganes de
fer ho i sempre tenir molt present que ets un cec i que per tant tindràs
limitacions. És molt important tenir clar que primer cal acceptar les
limitacions i, un cop fet això, ja es pot fer tota la resta. Cal lluitar, perquè
és un camí on es va avançant lentament i a poc a poc, que no tot s'aconsegueix
en un dia. Requereix un esforç que has de fer cada dia i que has d'estar content
de fer lo. Sempre hem de tenir present la nostra realitat i que fem les coses de
manera diferent però arribem al mateix lloc.
ALTRES VEUS, ALTRES ÀMBITS
David Blunket, Ministre d'Educació i Treball
del govern britànic
David Blunket és Ministre d'Educació i Treball al govern britànic presidit per
Tony Blair. Cec de naixement, va fer els seus estudis primaris i secundaris en
una escola per a cecs en règim d'internat. Nascut a Sheffield l'any 1947, va
perdre el seu pare en un tràgic accident laboral quan ell tenia 12 anys.
Actualment viu a Londres, pRop de la Casa dels Comuns. Té una gossa guia, la
Lucy, que va aparèixer a les fotografies oficials de presentació de l'equip de
govern. És amic de Tacher (ella li va escriure una carta quan va morir el seu
anterior gos guia). Té tres fills i actualment està separat de la seva dona.
Hem cregut interessant reproduir aquí uns fragments de l'article que publicà Tim
Walker a les pàgines del diari "Daily Mail" el dissabte 7 de febrer de 1998. No
hem considerat necessari traduir tot l'article sencer, d'una extensió força
considerable, i n'hem seleccionat aquells fragments que ens permeten dibuixar el
perfil del personatge. Hhem deixat de banda, doncs, les referències a la seva
vida particular i ens hem centrat en aquells elements biogràfics i de pensament
que ens permeten conèixer una mica el ministre d'educació i treball britànic.
(...) "El que passa amb la meva vida personal és que si en parlo, deixa de ser
personal, per tant no ho faré. Vull dir, els polítics acaben com els actors i
les actrius si no guarden per a ells mateixos cap part de la seva vida i crec
que això els desqualifica". La gent necessita el seu espai, alguna cosa que
sigui pròpia.
(...)És comprensible que el excel?lentíssim Sr. David Blunkett, Secretari d'Estat
d'Educació i Treball, posi particular èmfasi en la privacitat. Als quatre anys,
va ser apartat cruelment dels seus pares i, després de la intervenció del
Consell Estatal de Sheffield, va ser enviat a un internat per a cecs a l'altra
banda de la ciutat.
L'Arthur i la Doris Blunket no tenien cap altra alternativa perquè no hi havia
altres escoles per a cecs a la zona. A més va ser un temps especialment dolorós
per a ells perquè l'escola havia establert que només es podien endur el nen una
setmana cada mes.
El David trobava a faltar un munt de coses quan era allà: els petons i les
abraçades de la seva mare, els jocs a què jugava amb el seu pare, els llibres
que li llegien, però el que trobava realment difícil de soportar, diu ell, era
"la manca de privacitat". "No hi havia cap lloc tranquil i privat on poder estar
sol o on les coses de cadascú fossin segures", ens diu. "Durant els 16 anys que
vaig haver de compartir dormitoris d'escoles i col?legis, mai no m'hi vaig
acostumar".
Fins que va començar l'escola, David no es va adonar que era cec. El nervi òptic
que hi ha darrera dels seus dos ulls no es va desenvolupar correctament degut a
una incompatibilitat dels gens dels seus pares, una possibilitat entre un milió.
Pel fet que mai no se li havia negat que portés a terme cap repte, mai no havia
sentit que hi hagués alguna cosa que no podia fer. Probablement va ser també
perquè, durant la seva primera infantesa, els seus pares mai no li van dir que
ell fos diferent en cap aspecte; fins i tot, mai no van pronunciar la paraula
cec".
"Crec que és molt important que, si ets cec o tens alguna mena de disminució, la
gent que t'envolta no posi límits als teus horitzons quan ets petit i no et faci
creure que pateixes una desgràcia. Ara m'adono, quan miro enrere, que el meu
pare no va fer mai cap concessió a la meva ceguesa; es passava hores jugant amb
mi, amagant se sota la taula i fent veure que estava espantat quan jo tirava
dards de goma amb el meu arc o disparava amb la meva pistola plena de pilotes de
ping pong. No crec que a la meva mare sempre li semblés bé tot el que féiem,
però ella també va obrir altres móns per a mi. No hem de menystenir el plaer
pels llibres. Es passava hores llegint me històries curtes d'Enith Blyton i d'altres
escriptors així com repassant els diaris . Si bé el meu pare em feia creure que
ho podia fer tot, la meva mare em va donar humilitat; sempre que jo aconseguia
alguna cosa, ella em recomanava que m'assegués i em prengués una tassa de tè;
mai perdia el seu sentit de la perspectiva".
(...)
Et pots preguntar si, després de les seves experiències, ell aprova els
internats com a opció en general.
"El meu sentiment personal és que no són dolents en petites dosis, però estar hi
dels quatre als dinou anys com jo vaig fer, no és una cosa que jo recomanaria.
Si uns pares em comentessin que estan pensant en la possibilitat d'enviar el seu
fill a un internat, jo els diria que s'ho pensessin molt bé, però això ho dic
més per motius socials que educatius".
Ell accepta que la seva estada a l'escola va fer que creés una cuirassa entorn
seu".
ës molt important per als nens creure que algú es preocupa per ells i saber que
hi ha seguretat i estabilitat a les seves vides i que són estimats i necessitats",
diu ell "els meus pares em feien sentir tot això quan estava a casa, però hi
havia molts intervals llargs de temps, quan estava a l'escola, que em sentia
profundament insegur i poc estimat. Després d'un temps, es fa difícil expressar
les pròpies emocions i compartir les amb els altres i un tendeix a tancar se en
sí mateix".
(...)
"La política realment es va convertir en substitut d'un matrimoni poc afortunat"
diu ell.
(...)
"Desgraciadament, avui en dia quan parles per televisió la gent s'interessa més
per la manera com vas vestit que pel que has de dir".
(...)
Blunket evidentment ha demostrat que hi ha molt poques coses a la vida que un
vident pugui fer i un cec,no. Però el que està clar és que el cec, alguns cops
necessita una mica més d'ajuda i una mica més de temps. Ell desitjaria, per
exemple, poder agafar un informe i simplement examinar lo de la mateixa manera
que ho fan els seus companys de gabinet, però a ell l'hi han de gravar o
transcriure al Braille i aquests processos consumeixen temps i això pot ser un
problema per a un polític que vol fer la feina ràpidament.
"Jo desitjaria poder saludar efusivament la gent mentre camino per la Casa dels
Comuns, donar los cops a l'esquena, encaixant los la mà, perquè això és molt
important, però evidentment molt sovint passo pel costat de la gent i semblo
molt tivat i distant ".
Et pots preguntar si es va posar en política només per demostrar que un cec ho
podia fer o perquè realment ho volia fer.
"Crec que jo volia demostrar me a mi mateix que jo ho podia fer" Diu ell, "Jo,
conscientment, mai no em vaig dir que ho estava fent per demostrar el que pot
fer la gent cega. Realment al llarg de la meva carrera política, m'ha molestat
sentir que la gent preguntava, sovint amb la millor intenció, si jo seria capaç
de fer la feina que m'assignaven. Sempre he estat preparat per afrontar la
circumstància que la gent estigui en desacord amb mi o que em digui que pensa
que estic procedint de forma equivocada, però mai no he acceptat que em diguin
que no puc fer la meva feina perquè sóc cec. Crec que de vegades potser realment
he volgut provar excessivament que ho podia fer. Hi ha hagut nits en que m'he
trobat escoltant cintes fins tard o fent altres coses i he pensat que potser
estava anant massa lluny, ficant me en massa complicacions".
Ell diu que, encara que no hagués estat cec, una terrible tragèdia que va
afectar la seva família (la mort del pare) li hauria donat també un desig
d'intentar fer alguna cosa per ajudar els qui estan en desavantatge dins la
societat".
(...)
"Hi havia gent al Partit, que venien d'orìgens més pròspers, que elogiaven el
fet de ser pobres. No veien que no hi ha res a elogiar del fet de ser pobre. Si
ets pobre, només vols deixar de ser ho".
(...)
Diuen que no és el que es diria el típic polític d'esquerres.
Només s'ha sortit un cop de les normes marcades pels polítics laboristes (del
que se suposa que han de fer): quan es va publicar una carta sobre la pensió d'invalidesa.
Ell diu que van filtrar informació d'un document intern que ell no volia que es
publiqués. Era alguna cosa sobre el suport del govern en relació a aquest
subsidi.
Parlem dels polítics que envien els fills a escoles privades i ell no vol
contestar gaire, ho troba difícil de respondre.
"Hem d'afrontar les responsabilitats col?lectives per les coses que fem. La
supervivència del nostre govern,que té una agenda radical, depèn molt del fet
que ens recolzem uns als altres i que no ens desqualifiquem". No vol criticar,
diu que hi ha desacords normals com en totes les relacions.
Parla de la diferència entre ser a l'oposició i governar, com si li retreguessin
coses i diu que cal trobar l'equilibri entre l'idealisme i el realisme perquè un
govern tingui èxit. Admet que ha hagut de canviar.
"Si bé els seus punts de vista han canviat, Blunket com a persona no ha canviat
gens. Els que el coneixen bé realment et diuen que, entrar al govern l'ha
afectat sorprenentment poc. Fins fa poc, la majoria de dies anava en metro a l'oficina
des del seu pis del Sud Oest de Londres i només recenment ha anat a viure a una
residència del govern a Belgravia".
No està gaire content d'haver ho fet i diu "la meva llar és encara a Sheffield i
també el meu cor; i el que em diu la gent d'allà és el que compta per a mi. Em
pregunten alguns cops si em podran separar de les meves arrels però no pots anar
cap a la ciutat, la llar del Full Monty, i no sortir ne escaldat si et dones
aires de grandesa".
(...)
Des que va començar al Departament, només s'ha hagut de fer algunes concessions
a la seva ceguesa. Entre elles, la instal?lació d'una unitat especial de lectura
per suministrar documents enregistrats, l'ampliació d'alguns armaris per posar
hi papers en Braille i l'establiment d'uns torns per assegurar que la Lucy pot
fer el seu passeig diari".
Hi ha hagut només un gran error i va passar, com si la sort ho hagués volgut
així, en la seva primera reunió ministerial amb Tony Blair. Recorda el moment
amb horror: va treure les seves notes impreses en Braille i, quan va passar les
mans per sobre, es va adonar que no entenia res, però no va ni empal?lidir i va
improvisar tant brillantment que el primer ministre no va tenir ni idea del que
havia passat. Fins que Blunket va tornar a la seva oficina, no va descobrir que
els papers havien estat impresos en braille suec perquè la impresora que havia
comprat el Departament provenia d'Escandinàvia. Podeu imaginar, que molts d'altres
ministres davant d'aquesta incompetència tan flagrant haguessin demanat el cap
dels responsables, però Blunket només riu
CALIDOSCOPI
A finals de 1998, Carme Alcoverro, directora de la revista "Escola catalana", em
va demanar un article en què donés a conèixer al col?lectiu d'ensenyants de
Catalunya la meva trajectòria fins esdevenir cega i arribar a superar les proves
d'oposició per accedir al cos de professorat de Secundària del Departament d'Ensenyament
de la Generalitat de Catalunya, així com la meva experiència com a professora de
català cega a l'IES Barres i Ones del barri de Llefià de Badalona durant el curs
97 98. Aquest article va sortir publicat al número de febrer de 1999 de l'esmentada
revista, i m'ha semblat que podia resultar d'interès per a alguns dels lectors
del "Setè punt". Així, doncs, us el faig a mans.
UN CURS A LES PALPENTES
per Eva Criado i Diumenge
Preliminars
Vaig arribar a la docència gràcies a la ceguesa, després d'un breu període d'exercici
professional dins del camp de la medicina de capçalera. Tenia 24 anys i la
imparable necessitat que el fet que m'haguessin apagat els llums sense demanar
me'n permís no representés una aturada forçosa en l'emocionant tot i que dura
aventura de viure. No sabia res de cecs, però sabia que me'n sortiria, perquè
estava disposada a aprendre'n.
De seguida vaig aprendre a llegir en sistema Braille i vaig tenir la sort que em
contractessin a l'ONCE per organitzar un servei d'integració d'estudiants cecs i
deficients visuals als instituts de Secundària: els adolescents que van haver de
patir la meva inexperiència tenien tantes ganes de sortir se'n com jo i el
mateix entusiasme.
Sempre, fins i tot en l'època d'absoluta dedicació a la medicina, m'havia
preocupat la formació de les persones, però vaig decidir que no n'hi havia prou
per dedicar m'hi professionalment i vaig aconseguir de compaginar treball i
estudi, per treure'm la llicenciatura en pedagogia. Uns anys més tard, em van
encarregar de fer classes de català als alumnes d'FP de l'escola "Joan Amades"
de l'ONCE a Barcelona, i hi vaig veure l'oportunitat d'introduir me en el món de
la llengua i la literatura, que m'havia apassionat des de petita. De manera que
vaig tornar a la universitat a llicenciar me en filologia catalana. El mes de
juliol de 1997 vaig superar les proves d'oposició per accedir al cos de
professors de secundària de la Generalitat, i l'1 de setembre vaig aterrar,
sense previ avís, a l'IES Barres i Ones de Badalona.
Aterra hi com puguis
Abans de parlar de l'ensurt que es van endur els meus actuals companys de feina,
he de dir que el fet que algú com jo hagi pogut arribar a ser funcionària de
carrera de la Generalitat es deu a la insistència i a l'esperit de lluita d'uns
quants companys i companyes visualment discapacitats que, convocatòria rere
convocatòria, van tenir la força de no donar se per vençuts fins i tot quan els
feien presentar a l'oposició amb un certificat d'idoneïtat per a la feina que
els desqualificava totalment . Afortunadament, ara les coses, si no resoltes,
comencen a ser un xic diferents i algun d'aquests pioners està fent suplències
pels instituts de Catalunya (tasca molt més feixuga que no pas la de formar part
d'una plantilla concreta durant almenys un curs sencer).
Quan em vaig presentar com la nova professora de català, els companys del Barres
i Ones es van quedar de pedra. M'ho van confessar uns mesos més tard, quan
començaven a tenir me confiança, però no calia: per a una persona cega, les
inflexions de la veu i fins i tot els silencis són, per força, una font d'informació
impagable (a banda que era lògic esperar aquesta reacció). El curs anterior
havien tingut alguna substituta que havia abandonat abans del mes d'incorporar
se a la plantilla perquè, tot i no patir cap discapacitat de les que es veuen,
no va ser capaç de suportar l'estrès que la feina comporta. Com és lògic, no
devien patir només per mi, sinó, sobretot, pel terrabastall de curs que els
podia caure al damunt, ja que, a més a més, m'havien tocat en sort dues classes,
de trenta alumnes cadascuna, de primer d'ESO. El cert és que imagino que de grat
per força van fer el cor fort i que, donat que jo era una professional que havia
accedit com qualsevol altre a la feina, van deixar totes les portes obertes per
tal que l'evidència dels fets ens demostrés a tots plegats si es tractava d'un
miratge o d'una possibilitat real.
No diré que no va ser dur: recórrer els racons del centre com un ratolí dins
d'un laberint, per incorporar al repertori dels meus paisatges habituals la
imatge mental de l'institut, amb la certesa de ser observada pels desconcertats
col?legues que devien imaginar se a si mateixos bo i palpant les parets, les
finestres, els mobles de l'edifici, sense acabar de fer se càrrec de la
quantitat d'informació que un cervell entrenat pot arribar a processar a partir
de dades tàctils, auditives, olfactives, intuïtives; memoritzar les veus dels 51
docents, els 4 PAS i els 95 alumnes amb qui hauria de tractar durant el curs (amb
l'agreujant que els nens i nenes de 12 anys tenen tots veu de nena); fer
transcriure, cuita corrents, al sistema Braille els textos que havia de
treballar durant el curs; buscar una persona amb qui m'avingués perquè em fes de
lectora dels deures i exàmens manuscrits...
Els companys em van ajudar molt, especialment amb les seves ganes d'ajudar me.
Sé, encara que no m'ho ha dit ningú,que hi va haver un treball de la nova
situació, a nivell de tutories i de junta directiva, amb els alumnes. A alguns
els he d'agrair el fet d'haver estat sempre a l'aguait, d'una marera gairebé
imperceptible per a qualsevol menys acostumat a observar que jo; a d'altres, el
d'haver estat exigents amb la meva feina com amb la de qualsevol altre; però la
seva sorpresa i el meu propi desconcert pesaven només sobre les meves espatlles,
perquè era conscient que, si jo no em creia cegament que me'n podia sortir, no
s'ho creuria ningú. Al cap i a la fi, per a la majoria D'ells es tractava de la
primera topada amb la ceguesa.
Un jurat de dotze anys
Ells no ho van sospitar mai, però la resposta als dubtes que els adults ens
plantejàvem estava en mans d'aquells nois i noies de dotze anys que, per primera
vegada a la vida, es trobarien amb una professora cega a l'aula.
. Sabia que havia de jugar amb la part atractiva de la discapacitat ben assumida:
sabia que, si ho enfocava bé, per als alumnes petits seria una mena de mascota,
abans de convertir me en la seva professora de català, alhora que aprenien a
conviure quotidianament amb aquesta diversitat de la qual, darrerament, tant se'ls
parla. Vaig jugar aquesta carta: els vaig anar descobrint les petites i grans
coses que m'ajuden a funcionar amb normalitat amb aquesta relativa normalitat, a
la qual, en el fons, tots estem un xic sotmesos i que a ells els semblaven
misteris fascinadors (s'alçaven de la cadira per veure'm signar la llista de les
faltes d'assistència; els desconcertava el fet de veure'm escriure a la pissarra;
els fascinava el petit ordinador parlant que duc sempre al damunt; els
inquietava que descobrís qui estava xerrant, fins i tot quan em girava d'esquenes...);
alhora que s'adonaven que podien comptar amb mi, que en ocasions depenien de mi
com de qualsevol altre adult.
Un dia una alumna no pas de les millors va dir me que, quan li feia classe, no
se'n recordava que jo era cega, i vaig pensar que aquell era l'objectiu
fonamental que, no gaire conscientment, m'havia proposat d'assolir, perquè la
intuïció em deia que, si allò no era la normalitat, s'hi assemblava molt.
El difícil art d'educar
Potser, el fet que es tractés d'alumnes de primer, en els quals és tan important
treballar les actituds i que són encara tan permeables, em va facilitar la
tasca, tot i l'aparent dificultat de fer los creure. Vaig procurar de fomentar
en ells i elles un principi de responsabilitat: cadascú havia de fer se càrrec
de la pròpia actitud a classe, encara que la professora no els veiès, justament
perquè la professora no els veia. Vaig aprendre que havia de tenir molta
paciència i em va costar uns quants moments de desànim, però, excepció feta d'aquells
casos en què es barregen situacions familiars extremes, vaig aconseguir que a
final de curs fossin capaços de manifestar espontàniament que havien fet alguna
malifeta, quan n'eren responsables.
A meitat de curs ja tenia clar que havia guanyat la batalla de la relació
interpersonal amb els alumnes, però em preocupava molt el fet de ser capaç de
trobar l'equilibri entre aquest objectiu i el de transmetre continguts,
procediments i valors específics de l'àrea de llengua i literatura.
A final de curs, quan els alumnes sabien que les notes ja estaven posades, vaig
passar los un qüestionari perquè m'avaluessin anònimament. El resultat em va
sorprendre agradablement: els alumnes deien, majoritàriament, que havien après
coses que abans no sabien sobre la llengua catalana, essent capaços de posar ne
exemples concrets, i que entenien molt bé les explicacions de la professora de
català; que s'havien adonat que les persones poden fer coses que d'entrada
semblava que no podien fer i que havien de ser responsables amb la seva feina.
Una de les fites que em fa sentir més convençuda que l'esforç esmerçat durant el
curs passat no ho va ser en va és el fet d'haver aconseguit que la majoria dels
seixanta alumnes de primer dels quals no n'hi havia cap que procedís d'un entorn
catalanoparlant acabessin el curs adreçant se a mi en català i que encara ho
facin enguany, que no els tinc a classe, quan els trobo pels passadissos.
Amb una mà al davant i l'altra al darrere
La integració està de moda, però, malgrat parlar ne i sentir ne parlar a totes
hores, per a la majoria no és més que un concepte purament teòric. Aquesta
situació és perfectament comprensible, ja que no fa pas gaire temps que les
persones discapacitades hem deixat de quedar nos a casa per vergonya o per manca
de recursos personals i materials o econòmics que ens permetessin superar les
dificultats que, un món pensat des de paràmetres de normalitat aparent per
professionals aparentment normals, ens oposava.
Ara, tots plegats comencem a adonar nos que la normalitat és assumir nos amb les
pròpies limitacions, de la mena que siguin d'aquestes que ens humanitzen a tots
plegats, ens agradi o no i que, per força, no només el món ha de ser una llar
per a tothom, sinó que necessitem la col?laboració de tothom per tirar lo
endavant sense llasts inútils.
Ara que la gent del carrer comença a estar ne convençuda, per pròpia experiència,
és imprescindible que hi hagi una entesa entre les institucions, públiques i
privades, per tal de fer funcionar les coses amb coherència: no és admissible
que una professora de català treballi sense tenir accés de manera autònoma al
Diccionari normatiu o al programa d'avaluació que fan servir els seus companys
visualment no discapacitats, sobretot quan la informàtica està a l'abast de
qualsevol cec, i fóra tan senzill eliminar les barreres que ens priven d'utilitzar
aquells recursos; resulta impensable que, amb tota la propaganda que s'emet a
través de tots els mitjans de comunicació, un professional discapacitat que ha
accedit amb normalitat a un lloc de treball normalitzat, no pugui desenvolupar
la seva feina sense haver d'invertir hi un sobreesforç considerable, només
perquè les institucions no s'han posat d'acord sobre la fórmula per compartir la
responsabilitat de facilitar li les adaptacions que necessita per fer ho.
No és de savis ni tan sols resulta rendible ignorar l'evidència: comença a
existir un col?lectiu de persones amb diferències evidents, disposades a
demostrar que són capaces de rendir com qualsevol altre a l'hora d'assumir
responsabilitats. Ajudar los a aconseguir ho no és només una prova de respecte
envers els drets dels ciutadans, sinó també una estratègia per no desaprofitar
el seu esforç.
Un horitzó de normalitat
Aquest curs segueixo al Barres i Ones. Tot és molt més senzill: m'he estalviat
la feinada de començar de zero (em conec l'edifici; em conec la veu dels
companys i companyes; sé com funciona l'institut i tothom, tret d'aquells
professors i professores de nova incorporació al Centre, esperava trobar m'hi).
No he de demostrar res: la gent és conscient de les meves limitacions, però sap
que pot comptar amb mi, perquè ho ha anat descobrint sobre el terreny. Segueixo
amb la coordinació lingüística del Centre, tasca que em va permetre, ja el curs
passat, dur endavant una sèrie d'iniciatives més o menys engrescadores a l'entorn
de la difícil escomesa de la normalització lingüística. Torno a tenir dos grups
de primer i m'estreno amb un parell de crèdits variables. La coordinadora de
l'ESO m'ha recolzat com a tutora individual dels vuit alumnes de primer amb
necessitats educatives especials; formo part de la comissió organitzadora de les
festes escolars i del grup de professors que tracta de motivar els alumnes en
temes de solidaritat.
És cert que encara falta molt perquè, quan em destinin a qualsevol institut del
país, la meva arribada deixi de representar, en un primer moment, un trasbals
emocional per a la junta directiva; perquè algú com jo pugui accedir sense
entrebancs a l'ordinador de la sala de professors o, fins i tot, a la informació
més quotidiana, aquella que se sol escriure a la pissarra o penjar al tauló d'anuncis;
perquè pugui picar les notes al disquet d'avaluació sense haver de demanar que
algú li'n faci el favor; perquè tingui a l'abast qualsevol eina de treball que
li calgui; però el fet que una colla de docents, d'alumnes i de pares hagin
assumit sense escarafalls la circumstància que algú evidentment diferent pugui
compartir amb ells responsabilitats educatives, en igualtat de condicions,
demostra que comença a fer se la llum en el nostre el de tots plegats horitzó de
normalitat, perquè, al cap i a la fi, educar és qüestió de vocació, de caràcter
i de capacitat per fer se entendre; mai, d'agudesa visual.
CLUB DEL RACÓ
MONASTERIO DE PIEDRA: UN EXEMPLE D'ACCESSIBILITAT.
El parc natural i el monestir cistercenc que porten el nom del riu Piedra,
situats al terme municipal del poble aragonès de Nuévalos (a uns cinquanta
minuts en autobús des de Calatayud), representen un exemple paradigmàtic de la
manera com es pot fer accessible un entorn natural i un monument històric a les
persones amb disminució.
La passejada per aquest parc natural, d'una durada d'unes tres hores i mitja
aproximadament, permet conèixer la diversitat d'arbres que creixen en aquesta
zona tan humida, les espècies d'animals que hi viuen o que hi estan només de pas
(les aus migratòries), el procés d'erosió de la pedra i la formació d'estalactites
i estalacmites, etc. probablement l'atractiu més espectacular del recorregut per
aquest entorn natural és la possibilitat de baixar a la gruta Iris, situada just
a sota del curs del riu, i on es pot conèixer de prop la formació d'estalactites
i sentir un salt d'aigua d'una quarantena de metres des del seu interior.
Per aconseguir que les persones cegues poguem gaudir i conèixer aquest entorn,
els responsables d'aquest espai han establert els següents elements:
1. La possibilitat de fer la visita del parc natural amb un guia. Sens dubte,
aquest és l'element bàsic perquè un grup de persones cegues pugui recórrer
l'itinerari establert per aquest espai natural.
2. Els tallers dels sentits. En tres moments del recorregut s'ha instal?lat uns
tallers dedicats a cadascun dels sentits. Al taller del tacte hi trobem
reproduccions en baix relleu de les petjades dels animals que habiten en aquest
paratge, una silueta en alt relleu d'aquests animals, diversos tipus de troncs
corresponents a les diverses espècies d'arbres que hi creixen, amb totes les
explicacions en sistema braille. El segon taller, el de l'olfacte, mostra una
selecció de les plantes que podem trobar al parc natural, amb la possibilitat d'olorar
les (n'hi ha una petita mostra de cadascuna dins una capsa de fusta), juntament
amb una explicació en braille de les propietats terapèutiques o preventives de
les plantes. El darrer taller posa a l'abast el coneixement de les diverses
espècies d'aus que habiten o passen per aquest paratge, tot podent tocar els
relleus dels diversos ocells i escoltar el seu crit (en prèmer un botó que
activa una cinta).
3. Diversos plafons durant el recorregut que informen, també en sistema braille,
d'aspectes d'interès, com ara el procés de formació de grutes, estalactites, etc.,
o informacions sobre les aus migratòries que fan estada una temporada en aquest
parc, etc.
4. Rètols situats al peu de diversos tipus d'arbre, tot indicant en sistema
braille el nom científic i el nom popular de l'arbre i amb la reproducció en
metall d'una de les seves fulles.
Sens dubte, aquests quatre elements garanteixen que les persones cegues poguem
conèixer amb profunditat aquest entorn natural i gaudir ne plenament.
Pel que fa al monestir cistercenc, començat a construir el segle XII (una part
de les antigues instal?lacions del qual avui són un hotel), disposa de guies que
acompanyen els grups de visitants. Davant de les persones cegues, aquestes guies
ja han pensat quins són els detalls (columnes, capitells, tombes, etc.) més
significatius i de fàcil accés per a un reconeixement tàctil, a més de
desenvolupar estratègies per poder donar una visió de l'espai (recórrer de cantó
a cantó la sala capitular, el terreny on hi havia la capella, etc.). Al claustre
i en algunes sales hi ha exposats estris d'interès (bótes, premses, carros, etc.)
que són perfectament accesibles al tacte.
Aquesta proposta d'accessibilitat real a un espai natural i a un monument
històric, que es va realitzar l'any 1996 amb el suport de la Fundació ONCE,
demostra, d'entrada, que per garantir la veritable accessibilitat no calen grans
inversions d'esforços o diners: N'hi ha prou amb unes idees clares, uns criteris
adients i una quantitat no excessiva de diners. I, en segon lloc, també posa en
evidència, una vegada més, que allò que es fa per garantir l'accessibilitat a
persones amb disminució també pot ser útil almenys parcialment per a la resta de
la població: posem per exemple els diversos tallers dels sentits que trobem, com
ja hem dit, en tres moments de l'itinerari pel parc natural. Aquests tallers són
una eina útil com a suport pedagògic en les activitats que desenvolupa l'escola
de la natura (un altre recurs que ofereix aquest complex lúdic) quan hi van
escoles.
Creiem, doncs, que fer una visita al Monestir de Piedra és francament
recomanable.
Algunes informacions pràctiques:
Monasterio de Piedra. Terme municipal de Nuévalos.
Telèfon: 976 84 90 11.
Horaris: El Parc Natural obre tots els dies de dos quarts de nou del matí a sis
de la tarda. El monestir obre també tots els dies des de les deu del matí a dos
quarts de sis de la tarda.
Cal concertar prèviament la visita guiada pel parc natural. El preu és de 5.000
ptes.
Per arribar hi amb transport públic: una possibilitat és anar fins a Calatayud
amb el tren (línia Barcelona Madrid) i des d'allà agafar un autobús de línia,
que ve de Saragossa, i que en uns 50 minuts arriba al Monasterio. Aquest autobús
surt de Calatayud a les 9 del matí i surt a les 5 de la tarda del Monasterio per
retornar a Calatayud. Les set hores de què es disposa permeten fer la vissita
completa al parc natural, menjar alguna cosa i visitar el monestir. Si no hi ha
prou temps per visitar ho tot amb tranquil?litat, això servirà d'excusa per
tornar hi un altre dia. Valdrà la pena.
OTOGRAFOTOGRAFIES EN RELLEU
Durant unes setmanes dels mesos de juliol i agost, a la sala d'actes de FNAC de
l'Illa Diagonal, el fotògraf Diego Alquerache, d'origen argentí, resident des de
fa anys a Barcelona, va exposar la col?lecció de fotografies sota el títol "Jinetes
del horizonte". Es tractava d'un recull d'una quinzena d'imatges sobre la vida
dels "gauchos".
Però allò que fa remarcable des del nostre punt de vista aquesta exposició és
que es tractava d'un intent de fer arribar les fotografies a les persones cegues.
A sota de cada fotografia hi havia la seva reproducció en relleu, damunt un
termofon negre, i amb una explicació en sistema braille del contingut de la
imatge.
L'experiència d'aquest artista, que tingué el suport del C.B.C de l'ONCE a
Madrid i del Laboratori del C.P.B de Barcelona per realitzar les versions en
relleu de les fotografies, representa un intent seriós i molt interessant d'apropar
a les persones cegues allò que fins ara era una expressió artística
exclusivament visual.
Sens dubte, la versió en relleu de la fotografia que el seu autor va voler
adaptar sobre fons negre, per evitar ne tota forma de reconeixement diferent de
la tàctil no pot reproduir en la seva totalitat la diversitat de matisos ni la
infinitat de detalls que pot mostrar una fotografia. Però esssent conscients d'això,
sí que permet a la persona cega fer se una idea d'allò que mostra la imatge. És
evident que l'explicació del contingut que acompanyava cada fotografia era
imprescindible per tenir ne una idea, una orientació. En aquest sentit, era molt
més fàcil reconèixer tàctilment aquelles fotografies que reproduïen objectes
concrets (un cinturó, per exemple) que aquelles que mostraven una imatge
panoràmica (com un "gaucho" a cavall pel mig d'una gran avinguda).
En alguns casos, probablement no n'hi havia prou amb la informació escrita que
acompanyava la imatge en relleu per comprendre la plenament. En aquests casos
era necessari que el reconeixement tàctil fos guiat, orientat i assesssorat per
tal d'aconseguir fer se'n una idea prou ajustada. Un cas molt exemplificador de
la necessitat d'una explicació es trobava quan hi havia imatges en què la
perspectiva era present (carrers, una corrua de cavalls, etc). No és fàcil d'entendre
tàctilment la perspectiva ja que es tracta d'un fenomen visual, però sí que hom
se'n pot fer una idea.
L'experiència de poder assistir a una exposició de fotografia i poder accedir
tàctilment al seu contingut representa un fet insòlit fascinant i que obre, al
nostre entendre, grans possibilitats d'investigació i experimentació en el pas
de les dues a les tres dimensions d'imatges (fotografies o pintures).
Felicitem Diego Alquerache i esperem que continuï aprofundint en aquest i altres
terrenys. Fets com l'exposició "Jinetes del silencio" demostren que hi ha molts
camins que es poden obrir.
Felicitem, també, els components del CBC de Madrid i del Laboratori del CPB de
Barcelonade L'ONCE que han fet posible que tots nosaltres haguem pogut gaudir d'aquesta
iniciativa.
EN COMPTAGOTES
Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la Declaració Universal dels Drets
Humans, el Centre de Producció Bibliogràfica de l'ONCE a Barcelona ha dut a
terme la iniciativa de l'Associació de les Nacions Unides de Catalunya de posar
a disposició de les persones cegues alguns materials que permeten l'apropament
al coneixement d'aquesta Declaració. En aquest sentit, s'ha editat tres
documents: la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans en sistema braille
i en llengua catalana, el text divulgatiu "Qué son Naciones Unidas" (en sistema
braille y en llengua castellana), i, en tercer lloc, en suport sonor, la mateixa
Declaració Universal acompanyada del llibret titulat Respostes sobre els drets
humans. 50è aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (1948 1998),
escrit per Javier Sánchez Cano i editat per la mateixa Associació de les Nacions
Unides a Espanya. D'aquesta manera, tres documents bàsics per al coneixement i
valoració dels drets humans i de les Nacions Unides estan a disposició de totes
aquelles persones que hi estiguin interessades. Cal remarcar que el Centre de
Producció Bibliogràfica de l'ONCE a Barcelona va trametre a tots els usuaris
dels seus serveis d'arreu dels Països Catalans la Declaració Universal dels
Drets Humans, pels volts d'aquest aniversari. Sens dubte, gràcies a aquesta
iniciativa les persones amb discapacitat visual de Catalunya, País Valenciá i
les Illes Balears hem pogut participar, de forma més directa i amb més
coneixement del contingut de la Declaració, en les discussions i comentaris que
durant els dies de la commemoració van omplir mitjans de comunicació i converses
a tots nivells. Esperem que aquesta iniciativa tingui continuïtat amb altres
textos d'interès general.
Francesc Miñana va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria personal
i per la seva aportació professional tot contribuint a la normalització social
de les persones cegues a Catalunya. Des de la nostra Associació, volem deixar
constància pública de la nostra felicitació per aquest prestigiós reconeixement.
Anar a la pàgina anterior