EL SETè PUNT
N.o 3 - 1997

Butlletí Informatiu de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec

Dipòsit legal de l'edició en suport informàtic: B-20236098.

Apartat de Correus 16.226 (08080 Barcelona)
Correu Electrònic: acic@redestb.es

Redacció i Coordinació: Franzina Garcia i Joan Heras

Col.?laboradors: Óscar Gorri, Neus Salvat.

Fil a l'agulla

ACIC I LES NOVES TECNOLOGIES DE LA COMUNICACIÓ: JA TENIM UNA PÀGINA 2EB.



L'ACIC, conscient de l'època en què vivim, ha iniciat el seu camí per Internet. A la nostra pàgina web s'hi podranconsultar totes aquelles activitatsque realitzem, conèixer elsd nostres estatuts, llegir-hi aquesta mateixa publicació i altres documents que elaborem, establir enllaços amb altres pàgines web d'interès per a les persones amb disminució visual i, naturalment, també poder establir contacte amb nosaltres.
En una primera fase de la pàgina, hem mantingut una presència testimonial, només amb els agraïments al nostre proveidor d'Internet, dos enllaços amb pàgines de l'àmbit de les persones amb disminució visual (la d'ONCE i la de Tiflonet) i, a títol informatiu, la normativa electoral per a representants a l'Institut Municipal de Persones amb Disminució de Barcelona.
A partir d'ara, pretenem que tots els documents, activitatsS, opinions que genera la nostra Associació estiguin a l'abast de tothom a qui li puguin interessar, d'arreu del món.

Agraïm la gentilesa de Redestb, empresa d'informàtica i de serveis d'Internet, que ens ha cedit gratuïtament l'espai de la nostra pàgina. Sense ells, aquesta aventura no hauria estat possible.

Les adreces són les següents:

Adreça de la pàgina web: http:/www2.redestb.es/acica:
Adreça de correu electrònic: acic@redestb.es

DUES ENTREVISTES AMB ANTONI COMAS, CONSELLER DE BENESTAR SOCIAL

Durant els primers mesos de 1997 es van mantenir dues entrevistes amb el Sr. Antoni Comas, Conseller de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Durant la primera trobada -mantinguda el 10 de gener de 1997- els dos representants de l'ACIC van expressar al Conseller la gran preocupació pel fet que l'annex del Decret 238/87 continua vigent i, per tant, segueix posant dificultats a l'accés de les persones amb deficiència visual a la funció pública, després de més de quatre anys de gestions i promeses de solució del problema.
En aquesta entrevista, el Conseller va manifestar la seva expressa voluntat de solucionar el problema en un breu termini de temps mitjantÇant la promulgació d'un reglament provisional que substituïs el Decret 238/87 fins a l'aprovació de
la legislació queha de desenvolupar la nova llei 9/94 de Funció Pública. Així doncs, el Conseller es va comprometre a gestionar aquest tema i a informar-nos dels resultats passats uns mesos.
La segona trobada dels representants de l'ACIC amb el Conseller Comas es va celebrar el dia 18 d'abril i en ella, ens va ser entregat un projecte del reglament provisional que s'havia esmentat a l'entrevista anterior, tot assegurant-nos que entraria en vigor abans del setembre del 97.
Malhauradament, els mesos han passat i el nou reglament no ha estat aprovat, tot mantenint-se vigent, per tant, el Decret 238/87. Degut a aquesta situació, des de la nostra Entitat ens plantegem reiniciar contactes amb el Conseller Comas per saber com segueix la qüestió i remarcar que, en un futur immediat, volem portar a terme accions de pressió, si no s'ofereixen solucions reals a curt termini.



ADAPTACIONS aLS CAIXERS AUTOMÀTICS DE "LA CAIXA"

Darrerament, "La Caixa" ha implantat en moltes de les seves oficines un nou model de caixer automàtic que, malgrat tenir el teclat senyalitzat en Braille, no és accessible per a les persones cegues perquè, per fer-lo servir, cal utilitzar una pantalla tàctil. Davant del fet que aquests models de caixer no estan fabricats per ser accessibles a tots els usuaris, en el mes de juliol passat, des de l'ACIC vam fer arribar una reclamació a "La Caixa".
Com a resposta a lanostra queixa, se'ns va informar que s'estava ideant un sistema d'adaptació d'aquests nous caixers i se'ns convidava a provar-lo i donar la nostra opinió.
Així doncs, durant l'últim trimestre de l'any, hem pogut conèixer l'adaptació i seguir de prop el procés de la seva adequació a les necessitats, tot aportant les nostres opinions.
L'adaptació consisteix a implantar un programa en tots els caixers del model nou (aquells que tenen teclat en Braille) que, quan s'activi a través d'un codi, permetrà executar amb les tecles del teclat numèric, moltes de les funcions que es fan pressionant punts de la pantalla tàctil. A més, el programa fa que el caixer emeti sons diferents (so d'error, so d'encert, so que indica que el procés continua adequadament), els quals permeten tenir una idea a proximada del que està fent la màquina en cada moment.
Per activar el programa cal teclejar el següent codi -abans d'introduir la targeta-: primer un 1 i després de tres segons el número 1111. Aleshores sentim el so de benvinguda i a partir d'aquell moment, les tecles del teclat numèric fan les funcions que s'haurien d'activar amb la pantalla tàctil. L'ordre que segueixen les funcions al teclat numèric és el mateix que hi havia en els teclats dels models de caixer anteriors.
La nostra valoració d'aquesta adaptació és positiva, malgrat considerar-la una solució provisional, perquè només evita el problema parcialment, ja que no permet als usuaris cecs, fer el procés tenint tota la informació que tenen els usuaris vidents, ni realitzar algunes funcions complexes com consultar extractes. Així doncs, cal buscar altres sistemes d'adaptació més complets que permetin accedir a la pantalla a través de veu, i ens satisfà saber que els responsables de "La Caixa" són conscients d'aquest fet, tal com ens han manifestat. Esperem doncs, que en un futur proper, els models de caixer que s'implantin siguin accessibles des del moment del seu disseny per a tot tipus de clients, tal com marquen les lleis vigents en qüestions d'accessibilitat, i s'evitin així despeses suplementàries per a la'adaptació.
Com a valoració global però, considerem que l'adaptació que s'ha fet actualment és important perquè permetrà utilitzar moltes de les funcions dels nous caixers de forma autònoma, i considerem que cal donar-li la màxima difusió entre el col?lectiu de persones amb problemes visuals. També pensem, i així els ho hem manifestat als responsables de "La Caixa", que cal formar els clients cecs perquè puguin utilitzar amb comoditat i eficàcia la nova adaptació, tot evitant el risc que la seva implantació hagi estat una despesa poc aprofitada, per manca de coneixement.



ELS TRAMVIES A BARCELONA: DEL PASSAT AL FUTUR SENSE PASSAR PEL PRESENT.



Aquest any s'ha commemorat el 125è aniversari de la posada en funcionament del primer tramvia de Barcelona que feia un recorregut des del Pla de la Boqueria fins a la vila de Fràcia. Aquest primer tramviaanava tirat per cavalls i, naturalment, no
era accessible a les persones amb disminucions.
L'any 1972 van desaparèixer dels carrers de Barcelona tots els tramvies, excepte el tramvia blau que va quedar com a record per aa la gent gran i com a atracció pels nens i els turistes.
Durant aquests anys, els tramvies han seguit circulant per altres ciutats del móni s'han anat adaptant als nous temps. Ara, a Barcelona, l'Ajuntament ha decidit reimplantar novament el tramvia a la ciutat com a metro lleuger per comunicar la Diagonal amb la comarca del Baix llobregat.
Durant els darrers mesos s'han anat realitzant diverses proves en un curt tram de la Diagonal de Barcelona. Els vehicles que s'està provant no tenen res a veure amb el model de jardinera descoberta del tramvia blau, ja que són supertramvies articulats de vint-i-vuit metres de llargada, ràpids i silenciosos , amb aire condicionat, rampes per a disminuïts, etc.
Fins ara s'ha provat dos vehicles. El primer va ser un model ja homologat i que està en funcionament a Grenoble. Aquest vehicle té una bona accessibilitat si es resolen certs problemes, com la presència d'elements en els passadissos que dificulten la lliure circulació dels passatgers. Per accedir al vehicle no hi ha cap desnivell ni separació entre el vehicle i l'andana, i en cas que n'hi hagi, el vehicle està dotat de rampes en totes les portes per facilitar-hi l'accés. El vehicle té un sistema de megafonia per avisar de les parades així com pulsadors ben diferenciats per sol.licitar que s'obri les portes i que es col.loqui les rampes si és necessari.
La plataforma del tramvia és pràcticament llisa, només hi ha petites rampes damunt dels dos eixos centrals i un graó a cada extrem . Com a mancança, podem remarcar la falta de senyals acústics que avisin del tancament de portes.
El segon model era un vehicle que està en funcionament a Alemanya, conegut amb el nom de "combinat". Aquest model no està tan ben dissenyat com el primer: les portes d'accés a lvehicle no són uniformes en la seva amplada; les portes dels extrems estan massa a propp de les cabines del conductor, la qual cosa pot causar confusions: la cabina del conductor té una forma triangular que pot desorientar en el moment d'introduir-se al vehicle; la porta d'aquesta cabina s'obre cap enfora i pot convertir-se així en un possible perill; el vehicle no disposa de rampes per a l'accés, sinó que aquest s'ha de fer des d'uns dispositius que es troben en les parades, la qual cosa fa que la persona amb discapacitat motriu hagi d'ocupar sempre un lloc concret a l'andana i que hi pugui haver problemes per fer coincidir aquest dispositiu amb la porta del vehicle; és un vehicle menys silenciós que el primer model, la qual cosa "s'agraeix" perquè permet sentir millor que el tramvia s'acosta, però resulta més desagradable quan es viatja amb ell. L'únic avantatge que ofereix respecte al primer model és que el passadís interior no té cap obstacle, si bé les rampes que superen els eixos són una mica més pronunciades.
En aquest moment no se sap quin vehicle s'escollirà o bé si es realitzarà proves amb altres models de vehicles.

En una ciutat moderna, en la qual la gent es mou amb freqüència, per anar a la feina, per anar a comprar o simplement per divertir-se, cada vegada es fa més difícil utilitzar el cotxe propi. Els autovbusos i taxis depenen en gran mesura dels embussos de trànsit i les línies de metro resulten cares, excessivament agressives amb la ciutat i difícils de modificarr, ja que necesiten d'una gran infraestructura subterrània per circular.
El tramvia, per les seves característiques, evita alguns d'aquests problemes: ocupa espais residuals de vorera o calçada, no es veu sotmès a embussos perquè circula per vies delimitades, el seu recorregut pot ser modificat amb certa facilitat segons les necessitats del moment, etc. Si a tot això hi afegim que el seu cost és més econòmic que altres mitjans de transport, sembla que eltramvia pot ser el transport del futur, malgrat que per decisions polítiques del passat es va perdre a Barcelona.

Des de la nostra Associació pensem que cal fer tots els esforços possibles perquè les actuacions que es realitzi a Barcelona per reimplantar el tramvia es facin segons les necessitats de totes les persones, siguin discapacitades o no.
En aquest sentit, volem destacar que considerem molt adequada la manera com s'ha senyalitzat l'existència del tranvia. Creiem que és adient que s'hagi col.?locat tanquesper evitar caigudes a les vies i, sobre tot, destaquem la forma com s'ha resolt el semàfor que hi ha al recorregut, ja que a banda i banda de les vies s'ha marcat una franja de paviment diferenciat tant pel que fa al color com a la textura. A més cal remarcar l'actitud receptiva dels responsables de les obres, els quals van modificar la textura de les franges indicadores, després que els van fer arribar la nostra opinió en el sentit que no era massa fàcil d'identificar.
Esperem que aquesta receptivitat i interès per satisfer les necessitats de tots els usuaris es mantingui al llarg de tot el procés de reimplantació dels tramvies a la ciutat de Barcelona. Només així en podrem gaudir tots els ciutadans.

Perspectiva

DOCUMENT SOBRE ACCESSIBILITAT A ACTES CULTURALS I ESPORTIUS

Durant els primers mesos de l'any 97, tot recollint una demanda formulada pels representants de l'Institut Municipal de Persones amb Disminució de Barcelona en un dels seus grups de participació, la Comissió d'Accessibilitat d'ACIC va elaborar un document sota el títol ALGUNES CONSIDERACIONS A L'ENTORN DE L'ACCÉS DE PERSONES CEGUES I DEFICIENTS VISUALS A ACTES CULTURALS/ESPORTIUS EN LOCALS O ESPAIS OBERTS, el qual recull algunes reflexions sobre els problemes que tenim les persones amb dificultats visuals a l'hora d'accedir a aquesta mena de manifestacions i, sobretot, intenta aportar un conjunt de propostes per solucionar aquestes dificultats. Es un document que conté reflexions i propostes sorgides a través de la posta en comú de les experiències de diverses persones que tenim aquesta problemàtica i que ens hem trobat en aquestes situacions. Per tant, tot el que s'hi exposa és fruit de l'opinió dels afectats i no dels coneixements de cap tècnic especialitzat en la matèria, raó per la qual, segurament, les solucions són insuficients i no sempre encertades.

Donat que és difícil definir clarament de què estem parlant quan ens referim a "actes culturals o esportius". nosaltres hem optat per concretar l'objecte del document en una sèrie d'esdeveniments que es produeixen a les ciutats i així ens ha estat més fàcil poder fer propostes concretes. Esmentem a continuació en quina mena d'esdeveniments ens hem basat tenint en compte que no s'hi inclouen els espectacles que es realitzen en locals habituals, els quals s'hauran d'adaptar a les necessitats dels disminuïts en la forma i els terminis que preveu el Codi d'Accessibilitat i amb les recomanacions que facin els tècnics al respecte:

- tota mena d'espectacles (obres de teatre, concerts, pel.lícules) que no es facin en recintes habituals si no al carrer o en locals o espais que, esporàdicament, s'habiliten per aquesta mena d'actes.

- Actes esportius: partits de futbol, bàsket, ..., exhibicions de patinatge artístic, gimnàstica, ...

- Fires, congressos, exposicions i grans exposicions.

- Actes festius: Festes Majors, desfilades, rues, ...

Cal tenir en compte que, per a les persones cegues i deficients visuals, l'accés a aquesta mena d'actes pot presentar força dificultats en molts casos i que, malgrat tot, és una qüestió que, segons les nostres informacions, ha estat poc tractada. Així doncs, vam elaborar una proposta, la qual s'estructura en 4 apartats que corresponen a diferents grups de dificultats que es generen quan volem gaudir de les manifestacions culturals o esportives. A continuació fem un resum de les dificultats que trobem en cada àmbit i enumerem, molt breument, les solucions que es proposa al document per pal?liarles:

1. Informació prèvia: Sovint la publicitat de les manifestacions esportives i culturals es fa en suports no accessibles a les persones amb problemàtica visual.

Per millorar aquesta situació es fan propostes com: editar programes en suports accessibles (Braille, enregistrament en casset i lletra ampliada); crear telèfons d'informació sobre actes culturals o esportius; publicar una revista en suports accessibles amb aquesta informació o, augmentar la informació radiofònica sobre aquests actes.

2. Accés als espais on es realitzen els actes culturals o esportius: L'accés fins al lloc on es celebren els actes culturals i esportius pot ser difícil per a les persones amb problemes visuals si no s'hi pot arribar amb transport públic. A més cal tenir en compte que sovint són llocs poc familiars i de difícil trànsit donada la presència d'elements imprevisibles com tanques, vehicles etc. També presenta problemes el desplaçament que cal fer des de l'entrada al recinte fins al lloc on s'ubiquen els espectadors.

Per pal?liar totes aquestes dificultats es proposa idees com: garantir que hi hagi transport públic als llocs on es fa els actes culturals i esportius, tot allargant les línies d'autobús, ampliant els horaris, dotant d'autobusos especials; permetre l'accés de taxis fins a l'entrada als espais, tant al moment d'entrar com de sortir; dotar els llocs on es celebren els actes amb personal -fàcil de localitzar- que faci servei d'acompanyament fins a l'entrada i fins a la ubicació final; en actes molt multitudinaris, preveure una zona adequada per a la ubicació d'assistents amb dificultats visuals, per aquelles persones que ho desitgin; complir les normatives d'accessibilitat quant a retolació, senyalització i evitació d'obstacles dins els espais destinats a manifestacions culturals i esportives.

3. Orientació interna: Moure's per dintre dels espais on es realitza actes culturals o esportius presenta dificultats pel fet de ser llocs poc coneguts i sovint poc adients per facilitar l'orientació.

Algunes de les solucions que es proposa són: dotar el lloc de servei d'acompanyament amb personal ben format i fàcilment localitzable; complir les normatives d'accessibilitat quant a les qüestions de retolació, senyalització i evitació d'obstacles o, preveure sistemes tecnològics, en cas d'espais molt grans, que permetin que les persones cegues o deficients visuals puguin demanar ajuda quan la necessitin.

4. Seguiment de l'acte: Les Persones cegues i deficients visuals perdem total o parcialment la informació visual i, per això, no podem gaudir de les manifestacions culturals o esportives de forma completa.

Cal que la informació que no ens arriba a través de la visió, la puguem tenir a través d'altres sentits com, per exemple, a través d'explicacions verbals (através de megafonia quan sigui possible, amb sistemes com els de traducció simultània en altres tipus d'actes o, amb descripcions fetes pel mateix personal d'acompanyament) sobre aspectes com el vestuari dels artistes, la decoració de l'escenari, les evolucions dels esportistes, etc.; permetre que les persones cegues o deficients visuals s'acostin als escenaris, sempre que sigui possible, per poder tocar els decorats i altres elements; dotar amb personal que condueixi visites guiades (ja sigui de forma concertada o no) els espais grans com fires o exposicions; fer accessible tota mena de material imprès o projectat que s'utilitzi als congressos o conferències; permetre que els visitants cecs de les exposicions puguin tocar tot allò que els permeti gaudir d'aquella manifestació cultural, ja sigui a través dels originals o de reproduccions.

Cal tenir en compte que, si bé algunes de les propostes que recull el document poden comportar grans despeses econòmiques i uns esforços suplementaris considerables, altres poden ser portades a terme sense grans inversions ni canvis importants en les actuacions que ja es preveu.
En aquest sentit per exemple, una de les propostes que fem en diversos apartats del document es refereix a la dotació de personal d'acompanyament als actes culturals i esportius, necessitat que es podria cobrir segurament amb el personal -sovint voluntari- que fa tasques d'atenció al públic (informació, auxili en cas d'accident, etc.). Aquesta pot ser un exemple de solució fàcil i econòmica per a alguns dels problemes que tenim els deficients visuals quan accedim a actes culturals o esportius.

Amb l'elaboració del document que ara comentem, preteníem contribuir modestament a generar una discussió a l'entorn del tema de l'accessibilitat de les persones cegues i deficients visuals als actes culturals i esportius, per tal d'anar establint pautes clares en aquesta qüestió.

Així doncs, creiem que és molt important que s'analitzi les dificultats d'accés a les manifestacions culturals i esportives, per buscar després solucions factibles dintre de les possibilitats disponibles en cada moment, sense esperar a fer les adaptacions quan es compti amb els recursos adients per afrontar grans inversions. Estem segurs que, si hom fa anàlisis serioses, es trobarà amb certa facilitat solucions adients i assequibles que contribuiran a millorar les possibilitats d'integració de les persones cegues i deficients visuals en relació al seu accés a la cultura i a l'esport i al lleure.

Tothom que estigui interessat a conèixer el document, pot consultar-lo a la nostra Pàgina Web o demanar-nos-el al nostre apartat de correus.

IV DEBAT ACIC: ANAR PEL CARRER, UNA GImCANA QUOTIDIANA"

En aquesta ocasió la jornada de debat i de reflexió que l'ACIC convoca cada any durant el primer trimestre del curs es va dedicar a analitzar els principals problemes que les persones cegues o amb deficiència visual ens trobem a l'hora de moure'ns autònomament pels carrers. El títol que encapçalava la jornada, "Anar pel carrer: una gimcana quotidiana", pretenia al?ludir, de forma irònica, a la quantitat d'obstacles amb què ens trobem quan ens desplacem per la via pública.
L'objectiu de la sessió era doble: en primer lloc, fer una relació tan exhaustiva com fos possible de tots els obstacles o impediments que dificulten el desplaçament autònom i segur de les persones amb disminució visual pels carrers i, davant de cada problema concret, suggerir-ne les possibles solucions; en segon lloc, anar més enllà dels obstacles o impediments físics i analitzar altres aspectes que també hi intervenen i que també formen part de la mateixa realitat: l'actitud de la persona amb disminució visual -l'ús que fa de les tècniques d'orientació i mobilitat, l'actitud davant d'aquells vianants que li ofereixen ajuda, etc.-, les legislacions sobre supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l'accessibilitat existents i el seu grau de compliment real, etc.
Per tal de preparar el debat, uns dies abans es va fer arribar a tots els socis, sòcies i altres persones que es va convidar al debat, un document en què es recollia un seguit de problemes que ens trobem a la via pública i algunes de les possibles solucions. També s'hi adjuntà un guió amb preguntes per anar pensant en diversos aspectes relacionats amb aquesta problemàtica.
La sessió es va introduir amb dos vídeos: "Ciudades sin barreras" i "Qué hace usted cuando ve a un ciego?".

Una part de la sessió es va dedicar a estudiar i completar el document que prèviament s'havia elabvorat i al qual es recollia tots els obstacles i impediments que ens trobem quan anem pels carrers. En aquest sentit, al document s'establien els següents apartats:
- a) motos i bicicletes aparcades en qualsevol lloc damunt de les voreres que esdevenen obstacles per als vianants i que poden, fins i tot, causar lesions donada la seva estructura;
-.b) cotxes, furgonetes o camions aparcats damunt de les voreres o als passos de vianants;
- c) terrasses de bars i de restaurants que ocupen una part -o la quasi totalitat- de les voreres i hi dificulten el pas;
- d) exteriors de les botigues (tendals baixos, aparadors que sobresurten de la faÇana i altres elements com caixes, plantes, jocs recreatius per a nens, etc.), elements tots ells que es converteixen en obstacles si incompleixen les normatives d'accessibilitat;
- e) obres a la via pública, que sovint no estan correctament senyalitzades i protegides i poden ocasionar caigudes i altres lesions;
- f) estat de la via pública (desnivells al paviment, forats, excrements d'animals, obstacles aeris, etc.) que pot crear incomoditat i sensació d'inseguretat i, mobiliari urbà (papereres, pals, contenidors, cabines telefòniques, fitons, etc.), que molts sovint es converteixen en obstacles perquè no són detectables per al bastó;
Davant d'aquests problemes es va suggerir les possibles solucions que, en general, anaven en les següents línies:
- a) Es evident que per a la pràctica totalitat dels obstacles indicats hi ha una reglamentació, una normativa, que els elimina. Cal, doncs, insistir i recordar la necessitat del compliment de les diverses normatives existents. Aquesta tasca és la que han de realitzar aquells qui tenen les competències per fer complir la legislació, és a dir, les administracions públicques.
- b( cal sensibilitzar els diferents sectors implicats sobre la necessitat d'evitar els obstacles al carrer i fer així de la via pública un espai accessible i transitable per a tots els vianants, la qual cosa va en benefici de tota la col.lectivitat.
- c) en alguns casos, sobretot en relació al mobiliari urbà, es considera important garantir que el disseny sigui adient per assegurar l'accessibilitat i evitar que esdevingui una barrera.


Tothom que vulgui conèixer el document que va resultar de tot aquest debat el pot consultar a la nostra pàgina Web o ens el pot demanar al nostre apartat de correus.


L'altra part del debat es va dedicar a analitzar altres elements no físics que intervenen en la nostra seguretat i comoditat a l'hora de desplaçar-nos pels carrers. Apuntem aquí, d'una forma sintètica, algunes de les idees que van anar sorgint. L'ordre d'exposició no indica un ordre jeràrquic d'importància.

1. Per garantir la seguretat als desplaçaments per la via pública, a més a més de la necessària supressió dels diversos obstacles indetectables, cal que la persona cega tingui un domini suficient de les tècniques d'orientació i mobilitat i les utilitzi correctament. La formació inicial, i també la permanent, en aquest camp és una peça important de l'autonomia de la persona amb disminució visual. L'entrenament d'orientació i mobilitat que rebem ha d'incloure la reflexió sobre la manera com cal fer la feina d'educació de totes aquelles persones que, en el nostre dia a dia, ens volen ajudar i no saben com fer-ho. Aquesta formació també hauria d'aportar a la persona amb disminució visual un coneixement d'aquells elements relacionats amb el trànsit que siguin més significatius (com són i què volen dir determinats senyals de trànsit, com estan visualment indicats els passos de vianants, algunes indicacions sobre la direcció dels cotxes o quin són els carrils on poden estacionar-se, etc), amb l'objectiu de conèixer millor l'espai i els símbols que estan presents en els carrers per on ens desplacem. També es considera important que s'estableixi sistemes eficaços i àgils que permetin a les persones amb disminució visual conèixer aquelles novetats que siguin significatives per a la mobilitat (canvis als mecanismes d'obrir portes d'accés a transports públics, la implantació de semàfors sonors, etc) per evitar, d'aquesta manera, la incerrtesa que provoquen els canvis que no són prèviament coneguts.

2. Es constata que d'uns anys ençà ha crescut la sensibilització del conjunt de la població en relació a les persones amb disminució. Un aspecte en què es concreta aquesta creixent senssibilització és el nombre cada vegada més important de persones que ofereixen ajuda d'una forma més natural, amb un cert coneixement de les estratègies bàsiques (com és ara, sobretot, preguntar si es necessita ajuda abans d'oferir-la, oferir el braç a les persones cegues perquè aquestes s'agafin segons la tècnica guia). Malgrat això, també és cert que encara hi ha una part important de la població que no sap oferir la seva ajuda a les persones cegues de la manera més adient, la qual cosa té com a conseqüència que la pretesa ajuda esdevé més un impediment que altra cosa. Davant d'aquest fet, i com ja apuntàvem al paràgraf anterior, la persona cega és qui millor pot -i ha de- realitzar la tasca d'educació, tot explicant allò més bàsic i elemental per tal que la persona que ofereix ajuda comprengui qina és l'actuació més correcta. També és cert, però,. que la persona cega no sempre està en condicions de fer una tasca d'educació -pot tenir pressa estar de mal humor, etc- i també cal remarcar que hi ha una franja de població que no és massa receptiva a certes explicacions i que difícilment canviarà les formes d'actuació.
Es considera, doncs, necessari que sigui el mateix/la mateixa deficient visual qui faci la tasca principal d'educació a aquelles persones que no saben oferir-li l'ajuda de la manera més adient, però esssent conscients que això no és possible en totes les ocasions i que no sempre la persona cega pot estar en disposició d'educar.

3. En estreta relació amb el punt anterior, es considera que hi ha poca informació que ensenyi, d'una manera gràfica i entenedora, quina és la millor manera d'actuar quan un vianant vol oferir ajuda a un altre vianant amb disminució visual. Existeix algun material àudiovisual, com el segon vídeo que es va passar per introduir el debat, i algun material imprès, però és molt necessari que se n'elabori de nous i més adequats a la nostra realitat (és a dir, produïts a Catalunya) Es valora com a molt interessant la redacció d'una proposta on s'expressi la necessitaqt de produir materials d'aquestipus per presentar-la a la Generalitat.L'objectiu d'aquests materials seria el de poder disposar d'unes eines didàctiques adients per ser difoses en escoles, instituts, el món associatiu, etc .
Es discuteix sobre el contingut adequat d'aquests materials: hi ha un acord en el fet que siguin molt clars i il.lustratius, amb un missatge central -que hauria de fer insistència en el fet que allò bàsic és preguntar si es necessita ajuda i, en cas afirmatiu, ajudar en allò que la persona cega sol.liciti. Es discuteix sobre l'oportunitat d'incloure en aquests tipus de materials informacions més concretes, més especialitzades, sobre estratègies o tècniques de mobilitat. En aquest darrer punt, sembla que hi ha un cert acord en el fet que unes indicacions bàsiques són imprescindibles, si bé caldria que els especialistes en aquest àmbit en seleccionéssin lesque consideressin més adients.
A nivell general, les idees bàsiques que semblaria oportú remarcar podrien ser: la necessitat de fer una indicació clara perquè la persona cega sàpigaque se li estan dirigint, com ara un contacte al braç; la noció que la millor manera de guiar una persona cega és oferir-li el braç perquè s'hi agafi; la certesa que cal no deixar la persona cega al mig d'un creuament sinó acompanyar-la fins a l'altra vorera, etc.
Malgrat tot, allò que es considera més important és fer arribar al comjunt de la població el missatge central: cal preguntar si es necessita ajuda i entendre, també, que la persona cega no la necessiti en aquell moment sense viure aquest fet com un rebuig o un menyspreu. La millor actitud a transmetre és dons, sens dubte, la de viure amb naturalitat el fet d'oferir i acceptar ajuda. La resta pot derivar-se'n, fruit del diàleg i de 'lintercanvi.
En un altre sentit, també es valora que aquest tipus de materials didàctics o de divulgació es facin ressó de la diversitat de realitats que existeixen sota l'etiqueta de "disminució visual". Amb això volem dir que, fins ara, la pràctica totalitat de materials de divulgació en aquest àmbit té com a protagonistes les persones cegues totals i no s'ocupa mai de les persones amb visió parcial. Caldria, doncs, sensibilitzar la població respecte a la problemàtica d'aquest col.lectiu de persones amb disminució visual i donar a conèixer les ajudes òptiques que utilitzen (lupes, telescopis, etc.). Cal tenir en compte que les dificultats de les persones que conserven una resta de visió són molt desconegudes pel fet de ser menys aparents (aquestes persones es desplacen per la via pública sense mostrar de forma visible, la seva problemàtica perquè, molts cops no porten bastó i, en canvi, tenen serioses dificultats, per exemple, per veure el número de l'autobús).Cal tenir en compte que, actualment, hi ha una franjha molt important de persones amb problemes visuals entre la gent gran.
En definitiva, doncs, cal que les institucions endeguin campanyes de sensibilització i d'educació de la població de Catalunya pel que fa al coneixement de la deficiència visual i de la seva diversitat, i que li facin arribar unes indicacions clares, atractives, entenedores, sobre la manera com oferir ajuda a aquest col.lectiu dde persones.
Cal evitar, de totes totes, fórmules massa denses o poc atraients: cal trobar un sistema atractiu, divertit i rigorós alhora., que permeti que de mica en mica, s'avanci en una creixent sensivilització de la població.
Som conscients, com ja s'ha apuntat abans, que s'ha avançat en aquesta línia, però encara cal anar més lluny, si bé evidentment la feina en aquest sentit és lenta i els resultats no es manifesten, d'una forma palpable i amb certesa, fins que no ha transcorregut un grapart d'anys.

4. També es constata que d'uns anys ençà la preocupació per la supressió de barreres arquitectòniques és una realitat molt més present, viva i real que en temps passats. Les administracions p´úbliques, entitats prestadores de serveis, moviments associatius, etc,demostren una preocupació i una voluntat en aquest terreny. Sens dubte,, però, quan es parla de barreres arquitectòniques o de problemes d'¡accessibilitat, es pensa en les persones amb disminució física, la qual cosa és lògica ja que per a elles les barreres arquitectòniques representen un obstacle dramàtic. Ara bé, també és cert que, per aquest motiu, alguns problemes de les persones amb disminució visual (com per exemple, la importància fonamental de la megafonia als autobusos per avisar de la propera parada) queden en un segon pla o ni tan sols s'hi pensa.
Aquesta realitates pot explicar a partir del fet que les persones amb disminució visual constituïm un col.lectiu reduït o perquè tradicionalment no ens hem manifestat públicament.
Per tant, cal exigir a les administracions públiques que s'ocupin de les barreres arqitectòniques i de comunicació que afecten les persones amb dificultats visuals. Així doncs, sense menystenir en cap moment les enormes dificultats que suposa per a la mobilitat de les persones amb disminució visual l'existència d'obstacles a la via pública -com els que s'enumeren al document-, també cal demanar des del nostre punt de vista que es tinguin en consideració alguns aspectes que les persones amb disminució visual necessitem.

5. També constatem que, sens dubte, a nivell legislatiu, s'ha avançat moltíssim, ja que ara tenim un seguit de normatives molt interessants que tenen com a finalitat la supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l'accessibilitat (recordem, per exemple, el Codi d'Accessibilitat, i la prescripció d'aquest decret que cada ajuntament ha d'elaborar un pla d'accessibilitat). Ara bé, també constatem que a la majoria d'administracions públiques -Ajuntaments i Generalitat- no hi ha una actitud veritablement responmsabvle, seriosa i rigorosa d'aplicar les normatives que tenen per objetiu la supressió de barreres. Sovint hem constatat que a les mateixes àrees d'urbanisme de moltsajuntaments ni tan sols coneixen les normatives de supressió de bvarreres arquitectòniques. També ens preocupa molt el fet que molt sovint les mateixes administracions púbvliques, a l'hora de realitzar adaptacions per a persones amb disminució, no adopten criteris rigorosos i tècnicament comprovats (en aquesta línia ,recordem el "Manifest sobre l'adequació de les adaptacions per a personesamb disminució visual en matèria detransport públid" que van presentar p´bublicament l'estiu de l'any 96, on denunciàvem la manca de rigor en la realització d'adaptacions importants que, al capdavall. es queden en no-res). Per altra banda, constatem que en alguns casos, i afortunadament cada vegada més freqüents, quan un Ajuntament remodela determinats espais de la via pública té en compte les necessitats de les persones amb disminució, però encara cal una determinació seriosa del compromís polític d'aplicar aquella legislació vigent en aquest àmbit. Dins d'aquest tema, també es consideera que l'ONCE no ha complert amb la funció de pressionar les administracions perquè tirin endavant polítiques veritablement serioses i rigoroses en l'àmbit de la supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l'accessibilitat.

6. Com a element significatiu de la dificultat d'integrar plenament les necessitats de les persones amb disminució dins dels programes i dissenys dels especialistes en urbanisme i en política urbanística, és important assenyalar que dins els estudis d'urvanisme la qüestió de les barreres arquitectòniques i de l'accessibilitat no forma part del currículum obligatori i només figura en el d'estudis de postgrau.


Com a conclusió del debat, n'assenyalem els següents aspectes en forma de proposta de treball per als propers mesos:
-.fer arribar el document sobre els problemes d'accessibilitat a la via pública, que s'ha aacabat d'elaborar en aquesta jornada de debat, a les diverses administracions amb competències en matèria d'urbanisme i de via pública;
-fer arribar a diversos sectors aquelles parts del document que tenen relació amb el seu àmbit (gremis decomerciants i hosteleria, associacions de veïns, professionals de l'arquitectura i el disseny, constructores, autoescoles, etc);
-elaborar i fer arribvar a Acció Cívica de la Generalitat la proposta de realittzació de materials àudiovisuals que difonguin d'una forma didàctica les actituds més adients per ajudar una persona amb problemes visuals al carrer;
-dissenyar una petita campanya de sensibilització sobre la necessitat d'aparcar motos i cotxes correctament, sense obstruir el pas per les voreres o pels passos de vianants. Aquesta campanya es faria principalment a partir d'una "multa" sensibilitzadora que es deixaria a cada vehicle mal aparcat (seguint la idea d'una campanya realitzada per la Generalitat fa uns anys) i es completaria amb altres actuacions a través dels mitjants de comunicació;
-difondre missatges de sensibilització a través de revistes sectorials o gremials
- Fer arribar als responsables de l¡'ONCE (Cap de Serveis per a Afiliats i Tècnics de rehabilitació) la necessitat d'incloure als programes de rehabilitació continguts com: qüestions bàsiques d'educació vial (els senyals de trànsit existents, com s'indica els passos de vianants, algunes normes de trànsit, etc.), reflexions sobre la relació amb els vianants que ens ofereixen la seva ajuda al carreri, per altra banda, contemplar la possibilitat d'oferir alguna mena de formació permanent o reciclatge, tant pel que fa a la revisió de tècniques ja apreses, com a l'aprenentatge de la forma d'utilitzar nous elements (caixers, nous mitjants de transport, semàfors amb comandament, etc.), i a la reflexió sobre les actituds en la relació amb els vianants.


CONVERGÈNCIA I UNIÓ PRESENTEN DUES PREGUNTES A LA COMISSIÓ D'AFERS SOCIALS I OCUPACIÓ DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS SOBRE QÜESTIONS D'ACCESSIBILITAT PER A DEFICIENTS VISUALS.



Arran de la publicació i difusió del nostre "Manifest sobre l'adequacióde les adaptacions per a persones amb disminució visual en matèria de transports públics", Carles Campuzano, diputat al Congrés per CiU, va demostrar interès a conèixer més profundament aquesta problemàtica, per la qual cosa vam mantenir amb ell contactes telefònics i entrevistes.
L'interès de Carles Campuzano per la problemàtica relacionada amb les qüestions d'accessibilitat per a persones amb disminució visual va cristal?litzar en la presentació de dues preguntes a la "Comisión de Asuntos Sociales y Empleo" del Congrés de Diputats. Una vegada superats tots els tràmits pertinents, el dilluns 30 de juny la senyora Amalia Gómez, Secretaria General de Asuntos Sociales del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, va comparèixer a la comisió pertinent del Congrés per donar-hi resposta.
El contingut de lespreguntes era el següent: en primer lloc, es demanava als responsables d'Afers Socials del Ministeri quins són els criteris generals que defensen i propugnen a l'hora de realitzar adaptacions als transports públics per a persones amb disminució. La segona, demanava una valoració concreta del sistema d'intercomunicadors instal?lat a l'estació de Sants (RENFE de Barcelona) com a sistema d'orientació i informació per a persones cegues.
A la primera intervenció, la senyora Amalia Gómez va explicar als diputats membres de la comissió de política social i ocupació les línies generals de l'actuació del govern en matèria de promoció de l'accessibilitat i supresssió de barreres arquitectòniques, que, en definitiva, es concreten al desenvolupament del "Plan de Acción de las Personas con discapacidad", i molt especialment al punt 5 .3. segons informà la sra. Gómez, aquest Plas'inicià l'any 1991, si bé de forma força voluntària, i la voluntat del govern actual és organitzar la intervenció i dotar aquest pla d'una designació pressupostària anual (durant l'any 1997 ha estat de 400 milions de pessetes). La desstinació d'aquest pressupost ha estat, entre d'altres, per als següents punts:
-a través d'Inserso s'ha aportat 387 milions per a l'elaboració de projectes locals de supressió de barreres i promoció de l'accessibilitat i l'execució d'aquests projectes. Aquesta acció s'ha realitzat a tres bandes: hi ha intervingut l'Inserso, les entitats locals corresponents i la Fundació ONCE, aportant cada entitat un terç del total;
-L'Inserso ha destinat 450 milions per a l'adquisició d'autobusos de terra baix (un total de 225 vehicles);
-Inserso i Fundació ONCE han destinat 100 milions cadascuna per a l'entrada en circulació de cent taxis adaptats;
-altres convenis, com per exemple per promoure l'accessibilitat a la comunicació telefònica a persones sordes o a la instal?lació de connectors de tele-assistència per a persones grans o discapacitades en situació de risc, etc.
En aquest mateix àmbit temàtic, reproduïm uns fragmentsd de les intervencions de les diputades Mercè Amorós (del grup de Convergència i Unió) i d'Amalia Gómez, Secretaria General de Asuntos Sociales.

"Mercè Amorós: (...) desearíamos conocer los criterios que desde su departamento se siguen para desarrollar un proyecto de accesibilidad a los medios de trransporte dependientes de la administración central; también, si para el buen desarrollo y aplicacion del proyecto se tiene en cuenta a las asociaciones de los colectivos afectados. Y nos resultaría de gran utilidad conocer los recursos económicos que su gobierno va a destinar para desarrollar los programas de accesibilidad al transporte, así como si existen estudios de evaluación una vez realitzados y utilizados estos proyectos. (...) Los medios de transporte, la movilidad libre y segura, son necesarios para el buen desarrollo personal, laboral, educativo y social de este colectivo. Es necesario que desde el ministerio, en concreto desde la Secretaría General que usted representa, se tome consciencia de la importancia de este programa, pues será difícil la integración laboral y va a ser poco beneficiosa para este colectivo si la parte que tendría que ser más fácil, que es la de llegar al lugar de trabajo, resulta la más complicada. (...) Si queremos -y estoy segura de que queremos- conseguir la plena integración de todas las ciudadanas y todos los ciudadanos con discapacidad, su integración en las universidades, escuelas, centros de trabajo, espectáculos, deportes, centros turísticos, debemos entender la importancia de la adecuación de los medios de transporte para hacérselos accesibles. No son programas necesarios, sino imprescindibles, para dar cumplimiento, de una vez para todas, a un derecho tantas veces reivindicado por este colectivo".

"Amalia Gómezz: (...) Tengo que decir, señorías, que el gobierno este año ha hecho un importante esfuerzo y habrán visto, señorías, que he pasado la documentación al presidente para que sela haga llegar, porque así podrán vercómo se ha ido haciendo un incremento en el esfuerzo, a pesar de las dificultades, dificultades que yo tengo que decirque, por lo que suponía el ejercicio del año 1996 para 1997, se vieron incrementadas en un 5,9. (...) Lo que no existe y se va a hacer es una especie de censo de la situación. ?Y por qué censo o registro de la situación? Porque ha habido eliminacion de barreras, posiblemente atendiendo a lo quera más urgente de resolver; en esto estaran ustedes de acuerdo conmigo. Pero lo más urgente no quiere decir ir dejando lo que sigue siendo necesario. Hablamos, por ejemplo, de bibliotecas, estaciones, de lugares de uso público; \(...) Qué es lo que queremos hacer? Yo creo que impulsar en primer lugar, que eso no tiene coste económico, pero si de negociación y convencimiento, no sólo a las administraciones, sino todos los programas que tienen que ver con la normalización de la persona con discapacidad. (...) ¡En qué nos estamos moviendo? Tengo que decirles, y es sólo un deseo, en la conveniencia de incrementar la dotación presupuestaria que se destina a este menester, es decir, una parte de lo que se destinará al Plan de Acción. (...) ¿Qué va ha hacer el Gobierno? Indudablemente fortalecer la colaboración e incrementar -es un deseo- la dotación presupuestaria. La campaña de sensibilización pretendemos realizarla en colaboración con las comunidades autónomas (...) para que el ciudadano se vea más representado.



A continuació reproduïm integrament les intervencions que es van produir en aquella mateixa sessió a propòsit de la pregunta sobre els criteris de l'adaptació realitzada a l'estació de Sants de RENFE a Barcelona.


"Pregunta del Sr. Campuzano i Canadés, del Grupo Catalán Convergència i Unió, sobre valoración del sistema de adaptación de la estación de Sants de Barcelona, para deficientes visuales a través de intercomunicación.
(...)
Sra Amorós i Sans: En julio de 1995, el arquitecto técnico encargado de proyectos de accesibilidad y supresión de barreras arquitectónicas de Renfe informó de un proyecto de adecuación de la estación de Sants a las necesidades de usuarios con deficiencias visuales. Este proyecto estaba totalmente centrado en la ubicación, dentro de la estación, de una serie de intercomunicadores que, activados mediante un mando a distancia, habían de informar al usuario sobre su localización y la manera de acceder a las diferentes instalaciones de la estación, así como ponerle en contacto con la oficina de atención al viajero, si así lo deseaba.
Las asociaciones de ciudadanos y ciudadanas con deficiencias visuales se brindaron ya en marzo de 1994, y antes del inicio del proyecto técnico, a colaborar con Renfe en la realización de este proyecto, aportando alternativas a los intercomunicadores que, no estando suficientemente experimentados, eran de elevado costo económico.
A pesar del ofrecimiento de los representantes de las asociaciones, la supresión de barreras arquitectónicas para deficientes visuales y ciegos se llevó a cabo sin tener en cuenta las valoraciones de estos usuarios.
Por este motivo y aún siendo conocedores de que en la fecha de puesta en funcionamiento del sistema su Gobierno no ostentaba ninguna responsabilidad, si quisiera conocer la valoración del sistema de adaptación de la estación de Sants, de Barcelona, para deficientes visuales a través de los intercomunicadores.
(...)
Sra Secretaria General de Asuntos Sociales (Amalia Gómez Gómez): Desde el año 1993 se está desarrollando un programa de colaboración con Renfe para favorecer la progresiva accesibilidad a las estaciones y vehículos de la red. Entre las actuaciones llevadas a cabo en el contexto indicado, destacan las dirigidas a promover la accesibilidad de la estación de Sants, en Barcelona, desarrollada en el año 1994. Precisamente pensando en las personas ciegas se instalaron emisores de voz, consistentes en un sistema basado en un equipo que se coloca en un lugar preciso de la estación con la finalidad de que emita un mensaje oral cuando es solicitado. La activación del mensaje se realiza mediante un pequeño emisor de bolsillo a bolsillo o de mando a distancia. Esta instalacion ha sido completada en la estación de Sants con un interfono de comunicación directa con la oficina de atención al cliente de Renfe, cuya misión fundamental es la de ofrecer información y ayuda ante cualquier tipo de necesidad que se requiera.
En la estación de Sants se instalaron doce puntos de referencia, también denominados letreros parlantes, situados dosde ellos en las paradas de taxis y los otros diez distribuidos, dos a dos, en las columnas centrales del vestíbulo. Según informa Renfe, el contenido de los mensajes de los letreros parlantes fue elaborado por unapsicóloga invidente dependiente dela ONCE.
La descripción funcional del equipo consiste en un cable de conexión a la red eléctrica, entrada de micrófono para grabación de mensajes, indicador de alimentación, indicador de activación que se elimina cuando se estágrabando o reproduciendo un mensaje y una cerradura para abrir el dispositivo de cónsola. El alcance de activación es de veinte metros aproximadamente y, por lo visto, el dispositivo de la batería dura unas diez horas retenido el mensaje.
Estos equipos fueron utilizados por primera vez con ocasión de las paralimpiadas Barcelona 92, y se instalaron con carácter experimental en un servicio de atención a los viajeros en la estación de Sants en el año 1994. Los emisores de voz en la estación de Sants están ofreciendo un servicio útil y eficaz a los usuarios invidentes, quienes en su inmensa mayoría lo valoran positivamente. No obstante, como es habitual en los sistemas tecnológicos innovadores,presentan algunas dificultades y desajustes que exigen mejorar su funcionamiento y mejorarlos. La firma fabricante y suministradora de este producto ha sido Ciberveu, S.A., empresa absorvida por Technicaid integrada en el grupo de empresas de Fundación ONCE, y Renfe está negociando con Technicaid una futura sustitución de los equipos por otros que mejoren las prestaciones, resolviendo los pequeños problemas planteados en la práctica de su funcionamiento.
Aquí hay una carta del delegado territorial de la ONCE en Cataluña, en la que manifiesta su acuerdo con el proyecto y afirma la utilidad del mismo. El coste de estas instalaciones, cofinanciadas en su momento por el Inserso, ascendión a 552 millones. Con mucho gusto, traslado esta carta al Presidente para que se la haga llegar, porque le puedo informar de algo ya concluido, pero con mucho gusto se la ofrezco por si la necesita.
(...)
Sra Amorós i Sans: Doña Amalia, la tecnología es muy buena y funciona, el problema está en que los intercomunicadores son muy escasos. No sé si usted conoce la estación de Sants, que es enorme, en la que confluyen cantidad de trenes, cantidad de pasajeros, hay gran movilidad de personas de un lado a otro, hay un ruido enorme. Estos intercomunicadores no sirven, y usted ha mencionado la parada de taxis, porque es imposible entenderse y saber dónde está uno.
Los intercomunicadores no se suministran en la misma estación, hay que ir a buscarlo a Renfe, con lo cual un invidente que venga de fuera, que no esté enterado de este sistema de accesibilidad a la estación, no tiene acceso a ellos. Usted ha dicho en su comparecencia que una de las cosas de mayor importancia es la comunicación de un lado a otro; un invidente no puede utilizar una supresión de barreras si no lo conoce. Este colectivo, que me hizo llegar sus quejas, daba la solución de hacer unos suelos con distintas rugosidades para poder, cimplemente con el bastón que ellos utilizan, tener conciencia de dónde estaban.
Sé muy bien que los recursos son pocos, pero usted acaba de decir que la adecuación de esta estación ha costado 500 millones de pesetas. Una de las prioridades que tenemos que tener es que si los recursos son pocos deben estar bien gastados. Creemos que doce intercomunicadores para una estación tan grande como Sants, pudiendo haber realizado otras alternativas más económicas y más extensibles a toda la estación, no es hacer una buena utilización; estarían mejor gastados estos dineros si hubieran escuchado verdaderamente a todos los colectivos de ciegos y deficientes visuales que son usuarios de esta estación.
(...)
Sra. Secretaria General de Asuntos Sociales (Amalia Gómez Gómez): Usted citaba el Quijote y yo tengo que citar a un torero: lo que no puede ser no puede ser y, además, es imposible. Quiero decir que lo que está está y en ese sentido lo que sí le digo es que me voy a tomar todo el interés del mundo en ver la posibilidad, en primer lugar, de mejorar esto, porque hemos hecho una obra y resulta que hay más ruido del que se preveía y que los puntos no están donde deben. Me voy a tomar todo el interés, como me corresponde por la competencia del departamento, ante el Inserso, ante Renfe y ante la ONCE. En cualquier caso, trataré de que se pongan en contacto con la comisión técnica que existirá, por supuesto, en la Generalitat, para ver de qué manera entre todos podemos resolverlo. Pero repito que lo que está está y creo que siempre es mejor que esté, fíjese usted, a pesar de los ruidos, porque eso nos va a obligar ahora reconducirlo y a hacer que sea posible.
Además de lo de los suelos rugosos, sí conocía un sistema que trataban de establecer en Cantabria, que son imágenes en volumen para saber donde están en cada momento las cosas, es en lenguaje braille, y también con símbolos. Como es una innovación, trataremos de utilizar lo mejor que tenga, en el sentido de buscar una solución para un problema. Repito que es problema, pero esto va a significar que a partir de lo que hay iremos intentando mejorar.
El dinero. Si no lo hacemos en un año lo haremos en dos, pero quiero decir que me comprometo formalmente a apoyar, en la medida que sea posible, una solución conjunta que debe venir por parte de todos los implicados.

(extret del Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Comisiones. Any 1997, número 207. Política social y Empleo. Sesión 20, 30 de juny de 1997, pàgs. 7.708-7.712, 7.721)


Des d'ACIC valorem molt positivament que en una comissió del Congrés de diputats es debati sobre temes relacionats amb la problemàtica de les persones amb disminució i, molt concretament, amb disminució visual. Considerem que és important que els programes de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques siguin discutits i analitzats als organismes públics amb competències en aquesta matèria per tal que es pugui valorar la seva eficàcia i rigorositat. En aquest sentit, hem de lamentar que la màxima responsable d'aquests programes justifiqui plenament la realització d'adaptacions ineficaces i realitzades sense cap mena de rigor com el cas de l'estació de Sants de Barcelona. Per altra banda, remarquem el caràcter positiu de la darrera intervenció de la Sra. Amalia gómez en la qual es compromet a revisar l'adaptació de Sants per intentar modificar-la i millorar-la. Esperem que aquest compromís no quedi en una simple declaració d'intencions.




Món Laboral



Òscar Gorri treballa des de principis de 1988 com a telefonista/informador de TV3. Va fer els seus estudis primaris a l'escola de l'ONCE a Pontevedra: després va fer un curs d'afinació de piano a Madrid i, una mica més tard, el curs de telefonia a la Delegació Territorial de l'ONCE a Barcelona. La direcció de la mateixa escola de telefonia va jugar un paper decisiu perquè l'Òscar Gorri accedís a aquest lloc de treball. L'Òscar Gorri té una resta visual només en un ull, la qual cosa li permet veure la llum, les ombres i distingir els colors, però no pot reconèixer visualment els objectes ni tampoc
llegir.

Setè Punt: Explica'ns quina és la teva feina.
Òscar: -Faig de telefonista, atenent la centraleta de la Televisió, i d'informador. A través d'un ordinador dono informacions sobre tot allò que genera l'empresa (programació, títols de programes, telèfons de concursos, etc).
Setè Punt: Quins instruments utilitzes per fer la teva feina?
Òscar: Disposo d'una centraleta Ibercom adaptada amb una línia braille que em proporciona tota la informació que surt a la pantalla i que té un teclat convencional. També tinc un ordinador a través del qual jo rebo tota la informació i que també té una línia braille (una Ecobraille de 80 caràcters). Aquest ordinador treballa amb programes windows
de creació de la pròpia empresa, per la qual cosa necessito un programa que m'hi permeti accedir: és el tiflowin.
Seté Punt: Els programes de sistema windows representen una dificultat d'accés important per a les persones cegues, ja que no podem fer moure un ratolí. Quan tu vas començar a treballar a TV3 ja s'utilitzaven programes windows?
Òscar: No. Va venir després. El primer ordinador que hi va haver al despatx era un ordinador exclusivament per a llistats telefònics: penseu que en aquells moments la plantilla de treballadors ja era d'unes 900 persones -ara és de 1.200, aproximadament- i els programes o les seccions anaven canviant molt de pressa. Era molt necessari, doncs, tenir uns llistats per ordinador per poder facilitar una consulta àgil. Més endavant van començar a venir les programacions informàtiques i haver de connectar una xarxa, i d'aquesta xarxa van anar venint més coses, com el correu electrònic pèr a la comunicació interna entre departaments. Ara, per exemple, si tinc una trucada per a una persona que no hi és li puc enviar un missatge al seu ordinador perquè quan ella hi arribi sàpiga que li han trucat. La darrera innovació és l'entrada a Internet.
Setè Punt: Per tant, vas haver d'adaptar-te a un canvi en el sistema d'accés a la informació. Com va anar?
Òscar: Va ser un moment difícil, perquè quan l'empresa va decidir fer el canvi cap a les noves tecnologies, encara no existia cap navegador de windows per a invidents (en aquest cas, el Tiflowin). Vaig exposar el meu cas als tècnics de l'ONCE de Madrid i se'm va dir que no hi havia res a fer, que el windows era un sistema tancat per als cecs, que no hi havia cap forma d'accés possible. El que passava era que ells veien que un programa d'aquest tipus valia molts diners, era una inversió molt forta perquè s'havia de desenvolupar tot i no se sabia si funcionaria.Però al final, i no sé ben bé perquè, hi va haver un canvi d'actitud i van decidir tirar endavant: jo vaig fer de conillet d'índies d'aquest nou programa. En tot aquest procés jo tenia molt clar que volia continuar amb la meva feina, perquè m'agradava , i per això fins i tot vaig invertir-hi calés propis en els viatges a Madrid per veure els tècnics de l'ONCE i explicar-los el meu problema i fer-los veure que m'ahavien d'ajudar fos com fos. Haver de deixar la feina per la incomprensió d'una entitat com l'ONCE em dolia molt. Però des que van decidir tirar endavant, les solucions ja van anar sortint. Fins i tot ara sóc un "betatester", és a dir, un provador de les noves versions d'aquest programa. A Catalunya som dues persones que fem de "betatester" .
Setè Punt: Quin ha estat el paper de l'empresa en tot aquest procés?
Òscar: A mi m'han donat moltes facilitats. Van posar a la meva disposició i dels tècnics de l'ONCE totes les instal.lacions informàtiques de la Televisió perquè es fessin proves, no van tenir cap inconvenient que un tècnic informàtic de TV3 vingués amb mi a Madrid per conèixer de prop el programa d'accés a windows que s'estava elaborant. I durant elscinc mesos que va durar el temps que va necesitar l'ONCE per desenvolupar el programa i arribar als acords que calgués i a deixar-me a mi el material, van mantenir en paral.lel els dos sistemes: tothom treballava amb windows, perquè per la gent que hi veu fer anar un ratolí és molt senzill, i jo encara treballava amb l'antic. Per als tècnics de la Televisió també era important que el sistema que implantaven de nou fos el màxim possible compatible.
Setè Punt: Partint del teu cas com a exemple, però pensant en general: ¿creus que juga un paper important la sensibilitat dels directius de l'empresa en moments en què cal readaptar el lloc de treball?
Òscar: -A mi em sembla que la sensibilitat va lligada amb de qui és el diner amb el que s'està jugant: en aquest cas els diners de l'empresa són públics i els directius són gestors. Està clar que en el meu cas van fer un esforç suplementari, com t'he explicat abans, deixant-me utilitzar les instal.lacions informàtiques per fer proves i mantenint els dos sistemes en paral.lel durant un temps. Però jo crec que ho haurien fet a tothom. També és cert que a mi em veuen treballar i em veuen com sóc i això els fa tenir una determinada sensibilitat. A mi em sembla que això de la sensibilitat de les empreses depèn molt de la persona a qui va adreçada i de com aquesta demana les coses. Tu no pots anar exigint o plorant. Has de demanar si's plau i explicant els motius del que vols fer o necessites. El que no es pot fer és anar exigint que "com que sóc cec, m'heu de fer això". Sempre ets tu que t'ho has de guanyar. S'ha de ser inconformista dins del que tu tens, sabent les teves limitacions però no explotant les teves limitacions. El que has d'explotar són les teves capacitats.
Setè Punt: La telefonia, des de fa força anys, és la sortida laboral integrada més important, majoritària, per a les persones cegues. De tant en tant sembla que se senten veus que parlen de crisi de la telefonia com a sortida laboral integrada. ¿Què en penses?
Òscar: Hi ha un problema evident: les tecnologies avancen molt ràpidament i les persones cegues ens quedem molt enrere. Potser és un problema de formació del personal: no és lògic, per exemple, que actualment es demanin menys estudis per poder fer el curs detelefonia que fa deu anys. També hi ha el fet que cada vegada més el telefonista es professionalitza en altres coses: actualment el telefonista no es limita a agafar trucades, en moltes empreses ha de fer altres tasques. També el telefonista ha de fer de venedor de l'empresa, de relacions públiques, i en aquest sentit fins fa dos anys no es donava, als cursets de formació, cap mena de nocions de màrketing d'empresa. S'ha de tenir clar que en tot moment tu estàs venent la imatge de la teva empresa: des del moment que dius el nom de l'empresa quan atens la trucada fins que li passes a la persona que et demanen.
Setè Punt: Creus, doncs, que el problema fonamental és la manera com es formen els futurs telefonistes?
Òscar: Sí, aquest és un gran problema. Un altre aspecte d'aquesta qüestió és que s'abandona el sistema braille. El braille deixa de ser un sistema que cal que els telefonistes dominin. Sovint surten telefonistes sense un sistema de lectura clar: no coneixen el braille i no tenen un accés clar a la lletra en tinta. I si a aquests problemes en la formació hi afegim que cada vegada amb les noves tecnologies es requereixen menys telefonistes en el sentit més ampli de la paraula, perquè el telefonista es requereix per a altres funcions, ja tenim, doncs, aquí la crisi servida.
Setè Punt: El paper de les noves tecnologies cal tenir-lo en compte en la formació dels futurs telefonistes...
Òscar: Sí, sí, és molt important. És molt important que una persona que entri a fer de telefonista sàpiga fer servir una base de dades, on pugui tenir els seus telèfons, les seves agendes. És molt important saber fer funcionar un ordinador, perquè et serveix per comunicar-te amb l'empresa (allò que tu escriguis a l'ordinador ho pots adreçar a l'empresa) i a l'inrevés, poder utilitzar correu electrònic i poder fer servir totes les possibles innovacions que vinguin. És molt important fer servir qualsevol nova tecnologia que et pugui facilitar la feina, i per fer-ho servir naturalment ho has d'aprendre. I si al lloc on t'ho han d'ensenyar no t'ho ensenyen, malament. Però més greu que tot això encara hi ha un altre factor: no sé per quin motiu el cec té una tendència clara a vendre cupons perquè veu que és un diner fàcil. I la feina de telefonista és una de les feines pitjor pagades -encara que hi ha algunes empreses que ho paguen bé. I encara apuntaria una cosa més: la gent que avui està fent de telefonista no té ambició de formar-se, de conèixer noves tecnologies. Per exemple: en un curset de formació sobre telemàrketing que va organitzar fa uns anys la mateixa escola de telefonia, dels aproximadament dos-cents telefonistes que exercim a Catalunya, només n'hi vam anar dos. La gent és molt conformista. A mi em sembla que és interessant que les empreses vegin que tu tens unes idees de millorar: no s'ha de ser conformista, cal tenir idees de progressar. Si tens idees de progressar arribaràs lluny, però si t'estanques malament. I el cec és de per si molt immobilista, no li agrada arriscar-se en les coses.
Setè punt: Creus que els qui formen els futurs telefonistes no tenen en compte, un cop aquests ja exerceixen com a tals, de formar-los permanentment?
Òscar: No, no és té en compte. Però potser és que com que en un temps sí que ho van tenir en compte però van fracassar. Si tu prepares un curs de formació i d'un potencial de dos-cents només hi assisteixen dos...
Setè Punt: I abans d'acabar, tornem una mica al teu lloc de feina. Els aparells específics que utilitzes són propietat de la teva empresa, TV3?
Òscar: No, són unes adaptacions tiflotecnològiques que em cedeix l'ONCE perquè pugui realitzar la meva feina.
Setè Punt: Has parlat que van haver de fer un programa perquè poguessis treballar amb el sistema windows. Explica una mica com funciona.
Òscar: Bé, en realitat el programa ja existia a Alemanya. El que es va haver de fer va ser agilitar els tràmits per adaptar-lo al castellà. El programa consisteix en un interpretador d'icones gràfiques, que després de passar pel programa, es converteixen en text que tu pots llegir per la línia braille o sentir pel sintetitzador del PC. Actualment, es treballa per millorar les condicions d'accés a més aplicacions i al windows 95, un altre entorn encara més gràfic que el windows conegut com 3.11. Aquest programa es diu Tiflowin, i em permet accedir aproximadament a un 75% de la informació que hi ha a la pantalla: això és suficient per poder realiitzar perfectament la meva feina.

Altres Veus, Altres Àmbits



LA JOVE CAMBRA ORGANITZA UNES JORNADES DE SENSIBILITZACIÓ SOBRE L'ACCESSIBILITAT


Els dies 31 de maig i 1 de juny, la Jove Cambra de Catalunya va organitzar en diverses ciutats del país unes jornades de sensibilització sobre la problemàtica de les barreres arquitectòniques i les dificultats en l'accessibilitat que tenim els diversos col.lectius de persones amb disminució.
Sota el lema "I jo què? Contra les barreres...accés!" aquesta entitat va organitzar un seguit d'actes. Reproduïm a continuació el pregó que va obrir les jornades a Terrassa. Aquest pregó va ser escrit per una persona amb disminució física i va ser llegit a la Plaça Vella d'aquesta ciutat per una representant de l'ACIC. Després de la lectura del pregó, i durant tot el dia, es va oferir al públic la possibilitat de dur a terme diverses activitats relacionades amb l'experiència quotidiana dels discapacitats, com ara, un itinerari amb obstacles -simulant un carrer qualsevol de les nostres ciutats- ja fos amb cadira de rodes o bé amb els ulls tapats i un bastó blanc.
Des de la nostra Associació valorem molt positivament que entitats com la Jove Cambra es facin seva una problemàtica com és la de lesbarreres arquitectòniques i dediqui esforços a contribuir a la sensibilització del conjunt de la ciutadania.


"Sempre se'ns ha tractat al marge de la història. Encara, ara, de tant en tant, es denuncien fets aberrants com el d'amagar una persona any rere any o el de tenir-la lligada a la pota d'un llit perquè pateix alguna anomalia. Si es tractés d'animals, senzillament se'ls mataria, se'ls sacrificaria; en canvi, a aquestes persones se les amaga. Si per alguna raó poden estar-se entre els seus semblants, es converteixen en motiu de riota, burla o picaresca mal entesa. Quantes vegades no hem vist escenes medievals en les quals no pot faltar un bufó nan o un geperut lleig. No és això un crim contra la condició humana?

Resulta lògic, llavors, que amb aquestes idees els nostres avantpassats, en la seva marxa gloriosa cap a un món millor,aixequessin ciutats amb palaus per als nobles, cases per als treballadors i oblit per a nosaltres. Persones paralítiques, coixes, manques, cegues... han hagut de sobreviure gràcies a la caritat familiar o l'almoina aliena. Amb el sorgiment de les grans urbs, es van aixecar cap al cel torres, ascensors, escales cap als ascensors, plans cap a altres plans de formigó enganxats per escales de marbre fred. Sempre m'he preguntat, perquè els palaus de justícia tenen aquestes infinites altures de graó rere graó on un Cèsar caigué apunyalat? Què pretenien els constructors de la torre de Babel allunyant-se de la nostra vista? Són les nostres ciutats un monument al cel espartà per llençar al buit els qui no servien per a la vida militar? Quanta ironia! Quantes guerres no han contribuït a augmentar el nombre d'invàlids per després refusar-los al treball, allunyar-los dels transports, fer-los sentir ignorats per aquells qui no s'hi barallaren. Surrrealisme social de segles i segles amuntegats.

La veritat és una flor que sempre reneix. A la porta de l'any 2000 tots sabem que ningú tria ser com és, que ningú tria els seus gens i que ningú està exempt d'una anomalia genètica o de ser víctima d'un accident. A la porta de l'any 2000 sabem perfectament que allò que ens diferencia dels animals és la intel.?ligència i que el discapacitat té la capacitat i, sobretot, el dret de poder-ho demostrar si així ho pretén. A la porta de l'any 2000 notem tímits símptomes de canvi envers les minusvalies, algun esdeveniment esportiu, algunes mostres culturals..., algun discurs ben intencionat... però se'ns continua tenint llàstima i això és, estimats amics, un error. Tots som iguals i les ciutats han d'arribar a ser accessibles a tothom. El gest és d'agrair però no n'hi ha prou. L'atenció ha de ser en funció del respecte a un semblant i no a un inferior. L'ésser humà no es mesura pel seu aspecte exterior sinó pel seu esperit de superació, per la seva capacitat d'enlairar-se per sobre dels inconvenients que la vida pot plantejar, siguin aquests físics, psíquics, emocionals... i que aquesta capacitat no té per què trobar barreres, aquestes separen països, a nosaltres ens separen de la societat... S'exigeix un canvi, una presa de consciència... Un intercanvi real d'acció i opinió entre individus i estat... Hem de construir el futur amb el criteri més ampli possible... Sense límits ni impediments... Que ningú, per la causa que sigui, quedi fora d'un cinema, un teatre, una botiga, un restaurant, una escola... Que els passejos i les places siguin realment públics... Que els transports resultin aptes per a tothom que pagui el seu bitllet... Que es pugui fer servir una cabina telefònica, un caixer automàtic... Que cap porta no es tanqui als nassos de ningú... Que cap festa se t'escapi de l'ànima...

Som aquí, amb el caliu humà de la Jove Cambra de Terrassa per inaugurar aquestes jornades sota el lema: "Jo què? Contra les barreres... Accés". La intenció? Especialitzar-nos en fer caure barreres físiques, psicològiques, laborals, educacionals, a l'oci... Som aquí per aprendre i ensenyar a dir i sentir un "no" rotund a la discriminació en la convivència humana".




Entrevista a Nobuko Ishida, treballadora social
de l'Ajuntament de Tokio.


Nobuko Ishida ens explica en aquesta entrevista alguns aspectes remarcables de la situació de les persones cegues al Japó. Nobuko i la seva gossa-guia Ceres venen sovint a l'Estat espanyol. En un castellà força correcte, Nobuko ens presenta una realitat per a nosaltres aparentment llunyana, però en molts aspectes comuna.


Setè Punt: Nobuko, explica'ns de què treballes.
Nobuko: Sóc una treballadora social de l'Ajuntament de Tokio. Treballo en una Institució d'aquest Ajuntament destinada a persones cegues amb altres disminucions -físiques, amb retard mental...Aquestes persones hi viuen -hi ha una residència- i hi treballen, sobretot en tasques manuals com empaquetar. La meva feina és ensenyar-los a llegir i a escriure, ja sigui en braille o en tinta, i a utilitzar els ordinadors amb les seves adaptacions.
Setè Punt: Fas de professora, vaja!
Nobuko: Sí, però no només això. També forma part de la meva feina donar conferències, ensenyar el braille, etc, a les persones del barri on es troba la nostra institució per tal que coneguin millor la realitat de les persones que estan dintre de la institució i s'hi puguin comunicar. Ara, al Japó, les institucions com aquesta en la qual jo treballo fan una feina cap endins, però, cada vegada més, també cap enfora, cap a les persones que no tenen una disminució.
Setè Punt: I quina edat tenen? Són nois i noies?
Nobuko: No. Són adults. Des dels setze fins als seixanta-cinc anys. Però ara entren a partir dels vint anys.
Setè Punt: I és molt gran la Institució on treballes?
Nobuko: Hi ha unes cinquanta persones i una trentena de treballadors (comptant tot el personal).
Setè Punt: Totes les persones que ateneu són de Tòkio?
Nobuko: Sí. La nostra Institució depèn de l'ajuntament de Tokio. L'ajuntament de Tokio també té una altra institució en la qual s'atenen les persones cegues amb una disminució psíquica profunda. També hi ha altres institucions privades, tant per atendre persones cegues com amb altres disminucions.
Setè Punt: Vas haver de fer unes oposicions per tenir aquesta feina...
Nobuko: Sí, vaig fer unes oposicions. En aquest cas, l'ajuntament de Tokio té previst adaptar les proves per a cecs donant-nos-les en braille, però encara hi ha alguns ajuntaments i alguns governs de província del país que no ho fan.
Setè Punt: I hi ha moltes persones cegues que treballen per a l'ajuntament de Tokio?
Nobuko: No sabria dir-ho exactament, però fent la mateixa feina que jo faig, de treballadora social, som uns deu. Després hi ha alguns massatgitstes que treballen als hospitals públics (on, lògicament, treballen amb altres treballadors..."normals" -a mi no m'agrada gens aquesta paraula-...doncs, amb treballadors que hi veuen).
Setè Punt: Tens algun tipus d'ajuda per fer la teva feina?
Nobuko: Sí, en el meu cas, tinc una senyora que ve al meu despatx quatre hores la setmana i em llegeix totes aquelles informacions d'interès, com poden ser les informacions que arriben del Govern, i també m'ajuda a corregir textos a l'ordinador o a escriure aquells que tenen coses difícils com gràfiques.
Setè Punt: Aquesta senyora que t'ajuda cobra de l'ajuntament de Tokio.
Nobuko: Sí, sí. Es una ajuda que tenim els treballadors socials.
Setè Punt: Així doncs, no tots els treballadors cecs de l'ajuntament de Tokio tenen ajudes com aquesta...
Nobuko: No, tots no. Depèn del Ministeri per al qual treballis. Per exemple: els treballadors socials de benestar social sí que tenim ajudes com aquesta, però els massatgistes, que depenen del Ministeri de Sanitat, no en tenen.
Setè Punt: Has dit que hi ha cecs treballant com a assistents socials i com a massatgistes, quines altres feines fan els cecs al Japó?
Nobuko: Alguns treballen a les biblioteques: cada província o cada ciutat té biblioteques, i en alguns casos aquestes tenen serveis per a cecs i en aquests serveis hi treballen algunes persones cegues. També hi ha telefonistes. Però la majoria són massatgistes : un 80% o 90% dels cecs que treballen fan aquesta feina.És com aquí amb la venda del cupó.També hi ha professors, la majria treballen a les escoles per a cecs i alguns, molt poquets, treballen en escoles ordinàries. També n'hi ha alguns que es dediquen a la música, que fan de programador informàtic...
Setè Punt: Molts massatgistes, doncs.
Nobuko: Sí, la majoria. Abans, fa potser més de trenta anys, la feina de massatgista i acupuntor era reservada exclusivament a les persones cegues, però ara ja no, ara ja la pot fer tothom, hi vegin o no. Però malgrat això encara hi ha molts cecs que fan aquesta feina que durant molt de temps era la sortida professional gairebé obligada per als cecs. També cal dir que a cada província hi ha una escola superior on els cecs poden estudiar aquest ofici.
Setè Punt: I és difícil, avui, al Japó, fer alguna feina, com ara la teva, que no sigui de massatgista i acupuntor?
Nobuko: Sí, sí, és difícil. Hi ha cecs que treballem en altres coses, però la majoria fan de massatgista i acupuntor.
Setè Punt: I un cop tenen el títol de massatgista i acupuntor?
Nobuko: Llavors han de passar un examen nacional i, si l'aproven, poden treballar en un hospital públic o posar una consulta particular. Des de fa poc, alguns fan de massatgista en grans magatzems per atendre les dolències derivades de la feina en aquests establiments.
Setè Punt: L'Estat dóna algun tipus de prestació econòmica a les persones amb disminució?
Nobuko: Sí, però no és d'una quantitat alta. Només amb aquesta quantitat és molt difícil viure: no n'hi ha prou. I quan guanyes un sou, aquesta pensió es rebaixa o es perd en funció de la quantitat de diners que cobris.
Setè Punt: Parla'ns una mica dels nens i nenes. Com és la seva escolarització?
Nobuko: La majoria de nens cecs que no tenen cap altre problema van a l'escola ordinària.
Setè Punt: I tenen alguns professors de suport?....
Nobuko: Sí, però el tipus o sistema de suport depèn de cada província. Precisament d'aquest tema en vaig fer un treball quan era a la universitat. Hi ha casos en què hi ha el professor que ensenya i un assistent que està quasi sempre a la classe, per atendre tots els alumnes, però si n'hi ha un de cec li dedica una atenció especial; en altres casos, hi ha un professor de suport només per al nen cec; i també hi ha casos en què la professora sola s'ho fa tot.
Setè Punt: I queden escoles només per a cecs?
Nobuko: Sí, gairebé a cada província n'hi ha una. També n'hi ha alguna de privada i una de nacional. Jo vaig estudiar en aquesta escola nacional.
Setè Punt: No hi ha cap escola que sigui d'una organització de cecs?
Nobuko: No, allà no tenim una organització de cecs. Hi ha dues grans associacions però que no tenen una quantitat d'associats gaire alta...
Setè Punt: Teniu, doncs, dues associacions de persones cegues en tot el país?
Nobuko: Sí, de grans sí, només dues. Després hi ha moltes associacions petites per a temes concrets.
Setè Punt: Però d'àmbit de tot el Japó són dues...¿Com es diuen?
Nobuko: Uf! És molt difícil traduir-ho! A veure, una és més o menys Unió de Cecs del Japó i l'altra Associació Nacional per a la Protecció de la Vida i els Drets dels Cecs. Cadascuna d'elles respon més o menys a unes idees o tendències polítiques. Podríem dir que una és més de dretes i l'altra més d'esquerres.
Setè Punt: Aleshores tu t'apuntes a una o a l'altra en funció de les teves idees.
Nobuko: Jo no pertanyo a cap de les dues. Hi ha molts cecs, sobretot els joves, que no estan afiliats a cap de les dues associacions.
Setè Punt: I aquestes dues grans associacions ofereixen algun tipus de servei a les persones cegues?
Nobuko: Sí, algunes coses sí, però tampoc no moltes. Per exemple, la Unió de Cecs del Japó és una associació però funciona com una empresa, i a la seva delegació de Tokio hi ha biblioteca, hi ha professores que ensenyen el braille, etc. I si tu vols, per exemple, aprendre a cuinar, pots fer un curs en aquesta delegació però és l'ajuntament de la ciutat qui ho paga a l'associació.
Setè Punt: Però escoles no en tenen.
Nobuko: No, escoles no.
Setè Punt: Quantes persones cegues hi ha al Japó?
Nobuko: Unes tres-centes vint mil.
Setè Punt: I la majoria d'aquestes persones són autònomes en els seus desplaçaments?
Nobuko: Pràcticament a tots els ajuntaments del país hi ha un servei al qual tu truques si necessites que algú t'acompanyi per anar a fer una gestió, al metge. etc. Quan tu truques, l'ajuntament busca una de les persones que ja tenen concertades perquè t'acompanyi. No és una feina de voluntariat: l'ajuntament els paga.
Setè Punt: A veure, Nobuco, aclarim una mica les coses. Tota l'estona parles de ciutat, província i nació. Digues, en quantes províncies es divideix el país?
Nobuko: A veure...són quaranta-vuit províncies.
Setè Punt: I Tokio és una ciutat o una província?
Nobuko: Tokio és la província. El que passa és que ella està dividida en 23 parts, com si fossin districtes o ciutats, i cada part té el seu sistema propi. Depèn de la part on visquis, és millor o pitjor. Tokio és molt gran i la seva organització és difícil d'explicar. També és diferent de la resta de províncies.
Setè Punt: Tu tens una gossa-guia, la Ceres. Quina escola te la va proporcionar?
Nobuko: Una de les vuit escoles que hi ha de gossos-guia en tot el Japó. és l'escola de Tokio, que està a prop de casa meva, i que és on molts cecs van a buscar un gos-guia perquè és una bona escola. És l'escola més antiga, la primera en tot el Japó.
Setè Punt: I de qui són les escoles de gossos-guia?
Nobuko: Són totes privades. Però tu no pagues: si vols un gos-guia, és la teva província que ho paga. Cada província paga un nombre determinat de gossos-guia, per això a Tokio no és problema tenir-ne un, perquè cada any en paga, no ho sé exactament, però potser uns deu, i això fa que de seguida en puguis tenir, de gos-guia. Però hi ha províncies que paguen només un gos-guia cada dos anys.
Setè Punt: I tu no pagues res...
Nobuko: Bé, ara a la meva escola es paga una mica, només el menjar de les quatre setmanes que dura el curs. El meu professor em va explicar que ho feien per evitar que anessin a buscar un gos-guia persones que després no se'n preocupen gens o que el porten molt malament. També volia comentar que un dels problemes que ens trobem els cecs que anem amb gos-guia és que no hi ha cap llei que ens protegeixi. No hi ha cap llei, ni a nivell nacional ni provincial que parli dels gossos-guia. Només se'n parla en una norma del trànsit que diu que sempre que un conductor vegi que un cec, amb un gos-guia o amb un bastó blanc, vol creuar el carrrer, ha d'aturar-se: si no ho fa, el conductor en tindrà la culpa i haurà de pagar el que calgui.
Setè Punt: No hi ha, doncs, cap norma que permeti entrar amb el gos-guia a restaurants, transports públics, etc.
Nobuko: No. I tenim força problemes. Als transports públics normalment s'hi pot viatjar sense dificultats, però els problemes els tenim en hotels, restaurants, botigues de menjar...Cada vegada has d'explicar que és un gos-guia i tot això. Jo viatjo sovint per Espanya i no m'he trobat mai amb cap problema als hotels o restaurants...
Setè Punt: Dona!, de vefades encara hi ha algun problema, però, en general, hi ha força consciència.
Nobuko: El que trobo diferent és que al meu país a tothom li agrada molt fer carícies als gossos i em sembla que aquí no tant. Allà quan vas pel carrer amb el gos-guia tothom el vol tocar, tothom se't queda mirant i tothom et fa moltes, moltes, preguntes sobre el gos.
Setè Punt: Aquí també passa això, però potser és veritat que no tant.
Nobuko: És que allà al meu país es fa difícil caminar. Tothom el vol acariciar. Fins i tot una vegada un senyor em va donar uns diners perquè comprés menjar a la meva gossa.
Setè Punt: Parlant de transports públics, estan adaptats?
Nobuko: A Tokio, hi ha megafonia a les andanes de les estacions per anunciar el tren que arriba i també hi ha megafonia dins els trens. Pel que fa als autobusos, tenen anunci de parades amb veu a dins els vehicles però a les parades no n'hi ha. Per a nosaltres la megafonia és molt important. Però també cal anar treballant perquè poc a poc els transports estiguin més ben adaptats: no fa gaire, per exemple, una associació que lluita per la superació de barreres -no només de persones cegues, sinó en general- va aconseguir que les targetes de viatges tinguin una marca per saber com s'han de posar a la màquina cancel.ladora.
Setè Punt: I els carrers?
Nobuko: Hi ha molts obstacles, sí. Però, cada vegada més, hi ha a les voreres una marca amb paviment diferenciat per anar en línia recta i que també té indicacions sobre si arribes a una escala, a un semàfor, a una parada d'autobús. És el que nosaltres coneixem com "broke braille". Això encara no està a tots els carrers però poc a poc es va fent. Ara a Tokio hi ha una llei de supressió de barreres als carrers i es va fent de mica en mica.
Setè Punt: Has parlat de semàfors: són sonors?
Nobuko: Sí, n'hi ha a molts carrers, però encara en falten. Quan tu prems un botó s'activa, quan es posa verd, un piu-piu o una musiqueta. Això és útil. Però al meu país el que passa és que la gent t'ajuda molt poc, fins i tot quan demanes ajuda per saber, per exemple, quin és el número de l'autobús en una parada, no et diuen res. Aquí al vostre país la gent t'ajuda molt més pel carrer.
Setè Punt: Bé, Nobuko, ja em repassat alguns aspectes interessants de la realitat de les persones cegues al teu país. Explica'ns, abans d'acabar, una cosa que ens interessa molt: els sistemes d'escriptura en japonès i com és el braille en japonès.
Nobuko: Hi ha tres sistemes. Un és el kangi, que és una mica similar al xinès: consisteix en uns símbols que tenen el significat de coses o idees (com ara "lluna", "sol", "cosa", "vell", "nou"...). Per exemple, el meu nom, Nobuko, es pot escriure amb els símbols que representen el seu significat: "Nobu" vol dir "cor valerós" i "Co", "nen", i pel que fa al cognom "Ishi" vol dir "pedra" i "Da", "camp". Un segon sistema expressa síl.labes, com ara ma-mi-mu-me-mo. I el tercer sistema és l'alfabètic, que utilitzem per escriure aquelles paraules estrangeres que no podem representar en cap dels dos sistemes anteriors.
Setè Punt: I els nens, en quin sistema aprenen a llegir?
Nobuko: Primer es comença pel segon que us he explicat, el sil.làbic, perquè és més fàcil. I després es va introduint de mica en mica el kangi.
Setè Punt: I quan escriviu, quin feu servir? Per exemple,als diaris, llibres, etc.
Nobuko: Tots tres, es combinen. El kangi necessita de síl.labes per fer, per exemple, la funció de les preposicions en castellà. El sistema alfabètic serveix per les paraules estrangeres que s'incoporen.
Setè Punt: I en braille?
Nobuko: El braille només s'escriu en un dels tres sistemes: el sil.làbic. El kangi no es pot fer. El tercer, de fet, s'incopora en certa manera al segon. També passa que, en alguns casos, no en tenim prou amb els sis punts del braille i necessitem dos caràcters més per representar cadascun dels sons.
Setè Punt: I per escriure a màquina...
Nobuko: és molt difícil perquè hi ha moltes tecles, una per cada síl.laba (a-i-u-e-o, ka-ki-ku-ke-ko, ma-mi-mu-me-mo, etc). Ara, però, amb els processadors de textos és molt més fàcil: primer, perquè puc escriure directament a través dels sis punts del teclat braille, i segon, perquè allò que he escrit amb el sistema sil.làbic ho puc imprimir en kangi si vull. I aquesta conversió la puc fer jo sola, sense problemes. El que és molt difícil encara és convertir de kangi a braille: hi ha un programa que ho fa, però encara no ho pot convertir tot.
Setè Punt: Molt bé, molt interessant. I no podem acabar sense que ens expliquis per què t'agrada tant Espanya. Vens sovint per aquí....
Nobuko: M'agrada molt, sí. Ho he pensat molt i no sabria dir exactament per què. M'agrada molt el menjar, la música, passejar per ciutats antigues, m'interessa la cultura...però el que més m'agrada, en el fons, és la gent, que és molt oberta i agradable.
Setè Punt: Sabem que vols escriure un llibre sobre Espanya.
Nobuko: Sí, m'agradaria fer-ho. D'aquí a uns anys...
Setè Punt: Amb quin tema?
Nobuko: sobre "la meva Espanya".


Calidoscopi

Ens accepten les persones vidents?
Fem nosaltres tot el que cal per facilitar- los la tasca?

Som cecs però treballem, caminem, vivim i gaudim o patim entre persones vidents.
Cada dia, tot just sortim de casa ens trobem amb algun veí; al carrer contactem amb vianants; possiblement, esmorzem o dinem en un bar. Assistim a alguna escola o treballem. Anemm a tota mena de reunions, llocs d'esbarjo i tot un seguit d'activitats que seria llarg i pesat enumerar.
La gent que ens envolta pot comportar-se de molt diferents maneres, les quals dependran:
- Del concepte que tinguin de nosaltres.
-Del seu nivell cultural.
-Dels condicionants a què estiguin sotmesos en cada moment: una persona que té molta pressa, si ens intenta ajudar a creuar un carrer, difícilment será eficaç; algú molt angoixat en un consultori mèdic poc ens podrà solucionar o, segurament, ja no se'ns adreçarà, encara que ens faci falta, cosa que és molt natural.

Quan ens relacionem amb persones vidents, als llocs o situacions més comuns o en d'altres menys usuals, ens podem trobar amb tot un seguit d'actituts ben variades i diferents:
- Ignorar-nos totalment.
- Tractar d'ajudar-nos inadequadament: es precipiten, parlen de pressa, manifesten un accentuat nerviosisme...
- Ens parlen, peró sense oferir-nos ajuda, com si no notessin les nostres dificultats.
-D'altres ens ajuden eficaçment, i es comporten amb naturalitat.

A què es deu aquest ventall tan ampli de comportaments? els hem enunciat abans, però ens proposem aprofundir-hi una mica.
La primera cosa que un cec està obligat a fer, si vol comprendre mínimament el tema que tractem, ès procurar analitzar quina persona tè al davant.
La gran majoria de la gent vident de nivell cultural baix tendeix a quedar-se molt parada quan topa amb un cec, perquè immediatament es planteja què faria si de sobte, en aquell mateix moment perdès la vista; i l'ensurt és tan fort que es bloqueja i manifesta conductes realment insólites.
Si una persona ha pensat, s'ha cultivat, ha tingut ocasió d'assolir un gran nombre d'experiències té una ment més oberta, i comprèn que el cec ha hagut d'adaptar-se a la seva situació: que necessita ajuda, però que també ha desenvolupat habilitats per contrarestar la seva discapacitat.
Un altre tipus és la persona amb voluntat d'ajuda i que podria donar-la eficaçment, peró que no sap si es passa o no hi arriba, si ofèn o no és adequada la seva actitud. Personalment, m'he trobat amb molta gent que m'ha manifestat aquestes inquietuds.
En ambients on tot depèn de la comunicació i de la participació, hi ha vegades que ens converteixen en el centre d'atenció i esperen grans coses de nosaltres; en altres ambients es prescindeix totalment de nosaltres, talment com si no hi fóssim..En altres ocasions se'ns tracta com si no hi sentíssim bé, com si fóssim minusvàlids motòrics, com si mentalment no poguéssim comprendre allò de què es tracta...
Però el que és més determinant és amb quin tipus de cec es trobi el vident.
és indiscutible que, si volem rebre, haurem de donar, que no podem esperar que els altres ens arrangin la vida i que, moltes vegades, hem de prendre la iniciativa. No podem negar que estem en inferioritat de condicions: ens falten informacions que ells reben sobre nosaltres perquè ens veuen. Peró hem de suplir amb atenció i habilitat aquesta mancança. Un cec nerviós, desorientat desorientarà i posarà nerviós el vident amb què contacta.
Una actitud somrient farà molt més fàcil la comunicació que una excessiva seriositat. Si quan s'adrecen a nosaltres al carrer contestem que "no necessitem ajuda" els nostres interlocutors tindran problemes quan estiguin amb un altre cec, perquè recordaran la nostra negativa, i pitjor encara si contestem amb manca d'educació, perquè molts pensaran que aquest comportament és inherent a tota la resta dels cecs. En canvi, sí podem, amb amabilitat, indicar-los la manera més correcta d'ajudar-nos i tractar-nos
En llocs públics -escoles, tota mena de reunions, llocs de treball, espais recreatius, etc- hem de ser força participatius, parlar, no semblar massa cohibits, perquè això facilitará força la nostra integració. Malauradament el cec amb frequència tendeix a amagar els seus problemes i la majoria de les famílies han inculcat als seus fills cecs una absurda por al ridícul que ha minvat la seva agilitat de comunicació a l'edat adulta.
Encara que costi admetre-ho la gent moltes vegades vol adreçar-se a nosaltres i no saben com fer-ho:
Massa sovint el vident pren amb qui no hi veu una d'aquestes dues actituts: o intenta superprotegir-lo perquè no s'adona de les seves possibilitats o pensa que está sobrenaturalment dotat i que sabrá sortir-se'n de qualsevol situació i, per tant, fins i tot el sorprèn que aquest necessiti ajuda.
En una societat on es tendeix a models preestablerts, de la mateixa manera que molts altres col'lectius amb factors diferencials, el dels cecs també és un gran desconegut.
Com a col'lectiu hem d'endegar campanyes dirigides a tots els sectors de la nostra societat per donar a conèixer els nostres problemes, allò que necessitem i alló que podem aportar.


Francina Garcia.

En Comptagotes



L'Ajuntament de Barcelona, des de l'Agència municipal de serveis a les Associacions, ha tret a la llum una nova publicació: "L'Associació". L'objectiu d'aquesta nova publicació és el d'"esdevenir una eina útil per a tot aquest ric i complex món associatiu".
Des de la nostra associació hem sol.licitat que aquesta revista estigui també a l'abast de les persones cegues i deficients visuals, en un suport accessible que ens permeti poder llegir-la (sistema braille, suport informàtic, enregistrament sonor, edició amb lletra ampliada). De moment, i malgrat la nostra insistència, no hem rebut cap notícia sobre les mesures que es prendrà per superar aquesta barrera en la comunicació.


L'Institut Municipal de Persones amb Disminució (IMPD) ens ha fet arribar una de les seves darreres publicacions. Sota el títol Les Empreses davant la Integració Laboral de Persones amb Disminució (Experiències i iniciatives de l'Equip d'Assessorament Laboral). En aquest llibre es recull l'experiència i les reflexions sobre els projectes i les realitats assolides per l'Equip d'Assessorament Laboral en matèria d'integració al mercat ordinari de persones amb disminució. Sens dubte, aquest llibre és una mostra evident de la feina rigorosa i eficaç d'aquest Equip que, des de fa ja molts anys, treballa en aquest camp aconseguint resultats molt remarcables.
Per poder llegir amb profunditat i autonomia aquest treball, hem sol.licitat a l'IMPD que ens el proporcioni en una versió accessible. En aquest sentit, ens han assegurat que ens en faran arribar una versió en suport informàtic.

Des de fa uns mesos, podem anar a un herbolari accessible per a persones amb disminució. Es tracta de l'"HErbolari Ferran", un establiment situat a la Plaça Reial, i en el qual podem conèixer, comprar o degustar allà mateix una àmplia varietat de tes, herbes, etc. Aquest establiment disposa, ja, d'una carta en braille de tots els seus productes. Us el recomanem.

El Club del Racó




Malgrat la no-coincidència

per Francina Garcia


Dediquem aquest "Club del Racó" a Josep Gómez Ibars, un dels socis d.ACIC, que ens ha deixat per sempre. Tot remarcantt la no- coincidència entre molts dels seus plantejaments i els nostres, considerem que mereix unes paraules de record i reconeixement.


El dia 21 de maig de 1997 va morir, a Barcelona, Josep Gòmez Ibars, un home força conegut per la majoria de nosaltres pels seus llibres sobre la ceguesa, pel gran nombre de conferències que havia pronunciat i perquè, durant molts anys de la seva vida, va mantenir correspondència amb cecs de diversos països del món.
Josep Gòmez va néixer a Aitona (Lleida), el dia 21 de juny de l'any 1920..Si bé entre els anys 1945 i 1984 va treballar al CPB de Barcelona, primer com a estenotipista i com a corrector de textos després, va dedicar la seva vida a quatre camps d'actuació molt concrets: la música, els idiomes, els problemes de la ceguesa i l'esoterisme. Hi va treballar amb entusiasme i constància i, com que no li interessaven els diners ni la celebritat, no va declinar de les seves idees davant de ningú i va saber mantenir-s'hi fidel i actuar en conseqüència amb elles.
Vva donar classes d'Anglès, Francès i Solfeig i, en diverses ocasions, va treballar com a intèrpret en congressos i conferències dintre i fora del nostre país.
Malgrat estimar apassionadament la música, mai no va aconseguir de tocar el piano com ell hauria desitjat, perquè les seves mans no li van respondre. Això hauria estat per a ell una greu frustració, si no hi hagués interposat la fermesa d'unes creences que l'impulsaven a no prendre cap contrarietat seriosament: pensava que la vida no és més que un aprenentatge envers la consecució d'una futura perfecció. Per això deia molt sovint: "Xiquets, hem de cremar karma".
Convençut que l'única solució vàlida dels problemes col?lectius de la humanitat rau en la fraternitat universal, estudià la Gramàtica de l'Esperanto del doctor ZamenHoff i col'laborà molt activament en una revista, avui desapareguda, anomenada "Esperanta Ligilo? El nostre amic va morir creient fermament en l'eficàcia d'aquesta llengua internacional. Recordo que una de les últimes coses que em va dir va ser: "Que no es perdi l'esperanto?.
Tenia molta facilitat per escriure. Ho feia d'una manera molt concreta i senzilla; expressava grans idees amb poques paraules. La majoria dels seus llibres han estat publicats solament en Braille, però n'hi ha un que s'ha editat en tinta: "En el mòn dels invidents?. Va escriure una gran quantitat d'articles per a diverses revistes; i un d'ells, "Vers l'home nou de la Nova era?, sobre ciències ocultes, que ignoro si s'hha arribat a publicar.
Tenia una idea del cec molt diferent de la nostra: pensava que la ceguesa ha de ser assumida individualment,, però també socialment, i que nosaltres havíem d'aspirar a realitzar-nos com a persones fora de l'àmbit laboral. En un article que va donar peu a un dels debats més interessants que recordem dintre de l'ACIC, acabava dient: "Que treballin els robotets?.
Ell vivia amb gran austeritat, però demanava tot allò que necessitava i no pensava a integrar-se ni a professionalitzar-se en el món de tots. I és que els seus temps van ser molt diferents dels nostres: va viure l'època en què els cecs subsistien confinats en el seu món, i amb prou feines se'n sortien amb la venda del cupó o treballant en algun departament de l'ONCE. Això, i la sobreprotecció de la seva família, va fer que, després d'haver tractat de lluitar pel futur de les persones cegues, se sentís incapaç de seguir endavant. Ja en la seva vellesa, la nostra associació va ser per a ell una mena d'última porta oberta a l'esperança: una porta que se li havia obert massa tard. Quan ens va deixar, confessava: "Nois, us felicito! Esteu fent una tasca molt maca, però jo sóc vell i ja no hi crec en la Integració dels cecs?.
Per força hem de fer esment del seu gran sentit de l'homor i la seva facilitat per versificar sobre les coses quotidianes, amb visió enginyosa i satírica.
Amic Josep, siguis on siguis, descansa en pau. D'alguna manera, segueixes entre nosaltres, que sempre et recordarem amb afecte i simpatia.


Anar a la pàgina anterior