EL SETè PUNT
N.o 2 - 1996
EL SETè PUNT
N.o 2 - 1996
Butlletí Informatiu
de l'Associació Catalana
per a la Integració del Cec
Apartat de Correus: 16.226
08080- Barcelona
Redacció i Coordinació:
Eva Criado
Francina García
Joan Heras
SUMARI
PUNT I SEGUIT.
Una persona, un vot.....
El Metro del Vallès...
De nou, el conflicte de les adaptacions...
Una experiència encoratjadora...
PERSPECTIVA.
El manifest sobre l'adequació de les adaptacions per a persones amb disminució
visual en matèria de transports públics...
III Debat ACIC: ceguesa i autonomia personal...
ALTRES VEUS, ALTRES àMBITS.
La situació dels estudiants amb disminució visual a Alemanya...
Ocupació i legislació (del Boletín de la Unión Mundial de Ciegos)...
CALIDOSCOPI.
La integració no és cosa dels altres (per E. C. D.)...
EN COMPTAGOTES
CLUB DEL RACó:
Andreu Clariana: la idea entre les mans...
UNA PERSONA, UN VOT
Amb motiu de la proximitat de les darreres eleccions generals, vam decidir d'adreçar
aquesta carta al director del Periódico, diari en què s'havia esmentat
esqüetament la polèmica suscitada arran del dret de les persones deficients
visuals al vot lliure i secret. La carta va ser publicada -no sense la prèvia
traducció al castellà i els consabuts retalls per qüestió d'espai- a la secció
Opinión de l'edició del dia 28 de febrer de 1996. Ara la reproduïm íntegrament i
en versió original per a vosaltres.
A l'edició del diumenge 28 de gener d'aquest diari, apareixia un petit article
que consignava la demanda, feta per Izquierda Unida a la Junta Electoral Central,
d'imprimir paperetes de votació en sistema Braille, per tal de permetre a les
persones deficients visuals la possibilitat d'exercir de manera autònoma el dret
al vot lliure i secret de què, en una democràcia, suposadament gaudim tots els
ciutadans. Igualment s'hi feia referència a la resposta que la institució
competent en matèria electoral havia fet arribar a l'esmentat partit, en la qual
es feia constar que la proposta era improcedent (per citar paraules textuals,
"no cabe"), donat que ni a França, ni a Alemanya, ni a Itàlia, ni a Bèlgica no
s'ha instaurat un sistema semblant.
A aquells que ens considerem ciutadans de ple dret, siguin quins siguin els
nostres condicionaments, no ha deixat de sorprendre`ns gratament el fet de
comprovar que algú dins d'aquesta societat nostra comença a adonar se, no
solament que existim cosa evident des de fa un temps per a la majoria, com a
conseqüència sobretot del nostre esforç diari per ser presents en qualsevol
esfera de participació , sinó del fet que en justa lògica hauríem de poder
desenvolupar amb normalitat una responsabilitat que assumim amb normalitat.
Alhora, malgrat estar acostumats a tota mena d'evasives, dilacions i oblits en
l'abordament dels problemes que afecten específicament els deficients visuals i
les minories en general, no hem pogut evitar un sentiment d'indignació enfront
de la resposta de la Junta Electoral: A cap institució d'un Estat que es diu
democràtic i que gaudeix d'una Constitució que protegeix les persones de la
discriminació, no li escau i molt menys quan presumeix d'integrador, a través de
constants manifestacions públiques i mitjançant la mateixa legislació- de
negligir en cap àmbit la responsabilitat que ha assumit de vetllar pels drets
dels ciutadans; i encara menys, d'al?legar per justificar la seva negligència
raons tan apressades com la de la improcedència (que la pròpia Constitució
invalida) o la de l'emmirallament en d'altres Estats que, si bé poden ser
capdavanters en moltes iniciatives, per la manca de previsió al respecte, no han
demostrat ser ne en la qüestió que ens ocupa.
Som conscients que dins del propi àmbit electoral hi ha sense resoldre encara
aspectes que reclamen la mateixa urgència (per exemple, l'accés dels disminuïts
físics als col?legis electorals, les barreres arquitectòniques de molts dels
quals impedeixen tot intent de participació normalitzada per part de les
persones que han de desplaçar se amb cadira de rodes) i que hom pot adduir hi
raons econòmiques o d'organització que fins i tot estaríem disposats a acceptar
amb una mitja rialla, tot i que paguem els impostos com tothom i estem
convençuts que no hauria de resultar ni tan car ni tan complicat , però la
referència a aquells Estats que encara no han fet el pas d'avaluar amb un mateix
raser la dignitat de tots els individus que els integren, resulta una pobra
excusa que transllu la manca de reflexió sobre les implicacions que comporta,
perquè, al cap i a la fi, segons els principis del funcionament democràtic, els
vots de les persones cegues compten com els de qualsevol altre.
Eva Criado i Diumenge
Associaci9 Catalana per a la Integració del Cec
EL METRO DEL VAllès
El passat mes de juny va entrar en funcionament el Metro del Vallès que
representa un augment important del servei dels Ferrocarrils de la Generalitat
en les línies de Terrassa i Sabadell.
A més a més d'un increment important en la freqüència de pas dels trens, també
s'hi ha incorporat noves unitats que compleixen la legislació vigent a Catalunya
sobre accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques. En aquest sentit,
l'element més important de l'adaptació és la incorporació de megafonia a
l'interior dels vagons per anunciar el nom de les estacions en què el tren va
aturant-se.
Des de la nostra associació valorem molt positivament aquesta adaptació per la
seva rellevància específica i perquè ens consta que forma part d'un pla general
d'accessibilitat elaborat amb rigor i d'implantació progressiva.
També tenim constància que els tècnics i responsables de l'entitat de transports,
conjuntament amb tècnics d'organismes especialitzats en adaptacions per a
persones amb disminució, estan estudiant la millor manera de fer més accessibles
els serveis en d'altres aspectes, com ara les màquines expenedores o la
informació acústica a les estacions.
Pel que fa a la informació sonora a les andanes sobre la destinació del tren que
arriba a l'estació -aspecte aquest de vital importància per als viatgers cecs o
deficients visuals-, els responsables de la companyia ens han comunicat que en
un període breu de temps estarà en funcionament. La data prevista és el setembre
de 1997, data en la qual totes les estacions de la línia disposaran de megafonia.
Esperem poder gaudir ben aviat d'aquest servei tan imprescindible, així com d'altres
adaptacions (millor retolació de la informació visual, horaris accessibles en
sistema braille i en lletra ampliada, etc) que facin més fàcil, còmode i
agradable viatjar en qualsevol de les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat.
DE NOU, EL CONFLICTE DE LES ADAPTACIONS
A principis del mes de juny de 1996 l.ACIC va rebre una invitació del
Departament de Relacions Públiques del Parc d.Atraccions del Tibidabo mitjançant
la qual se'ns convidava a assistir a una festa que havia de tenir lloc el 14 de
l.esmentat mes amb motiu de la inauguració d.unes adaptacions per a minusválids
incorporades al parc.
Gratament sorpreses pel fet que una entitat qualsevol s'hagués adreçat a
nosaltres per oferir-nos espontàniament la possibilitat de gaudir d'un d'aquells
drets que sempre hem d'estar recordant a tothom que també ens pertoquen, dues
membres de la Comissió de Cultura i Espectacles ens vam apropar al Parc en la
data assenyalada, amb la intenció de comprovar sobre el terreny l'adequació de
la iniciativa.
El dia convidava a passejar-se i, aprofitant l'avinentesa, molts minusválids
físics i psíquics, fins i tot de fora de Catalunya, havien tingut la mateixa
pensada que nosaltres i, segurament van tenir més sort, perquè, per més que vam
voltar, no vam veure sinó una sola atracció adaptada -la dels dinosaures, però
adaptada exclusivament per a les cadires de rodes.
Convençudes que el fet de no haver trobat cap adaptació específica per a
deficients visuals es devia a incapacitat nostra, ens vam dirigir al Departament
d.Informació, segures que ens hi aclaririen allò que no enteníem. Les nostres
preguntes els van sorprendre tant com les seves respostes ens van desconcertar a
nosaltres: no semblaven adonar-se que nosaltres també som disminuïts. Era com si
esperessin que les adaptacions per a minusválids físics haguessin de ser
profitoses per a qualsevol col@lectiu de minusválids.
Un cop aclarit que no disposaven de cap adaptació pensada per als cecs ens van
proposar de contactar amb la persona que havia planificat les millores d'accessibilitat
a les atraccions del parc. La veritat és que han passat molts mesos i aquesta
persona no s.ha posat en contacte amb nosaltres... i molt ens temem que no s.hi
posarà pas.
Davant d.això no podem evitar la desagradable impressió que l'única cosa que
interessava als directius del Parc era utilitzar els minusválids com a esquer
publicitari, per posar a l'aparador la seva solidaritat amb els col@lectius
marginats.
Un cop més insistim en la idea que les adaptacions són quelcom de seriós i que
cal conèixer les necessitats reals dels interessats per projectar-les amb
coherència i aconseguir que facin amb eficàcia el servei que tots n'esperem.
UNA EXPERIèNCIA ENCORATJADORA
El catedràtic d.arqueologia Joan Santacana, ajudat per un competent equip, ha
reconstruït a Calafell, partint de troballes producte de nombroses excavacions i
amb l'elaboració mitjançant tècniques modernes d'objectes que imiten els emprats
per l'home dos mil anys abans de la nostra Era, un poblat ibèric, amb l'objectiu
-entre d'altres- de donar-lo a conèixer al públic en general. El seu treball ha
estat tan acurat que els objectes elaborats per ells es poden confondre amb
aquells que procedeixen de les excavacions. A més han reproduït les
característiques físiques de l'entorn en tan reculada època: textures del terra,
olors, etc.
Els visitants del poblat se senten tot d'una traslladats a una època que res no
té a veure amb l.estrés de les grans ciutats ni amb llurs cabòries quotidianes:
han estat transportats als llunyaníssims temps prehistòrics.
A banda del seguit de sorprenents sensacions que hom hi experimenta, és lògic
plantejar-se el valor didàctic de la visita: quants estudiants no aprendrien més
història de la humanitat amb una experiència com aquesta que no pas damunt de
les fredes planes d'un llibre de text? De fet, hi sovintegen els nanos a partir
dels nou anys.
El dia 25 de juny de 1996, atenent la invitació del professor Santacana, dos
components de la Comissió de Cultura i Espectacles de la nostra associació vam
visitar les instal?lacions del poblat. La idea del responsable de tan particular
museu és de condicionar-lo per fer-hi possible l'accés a les persones amb
disminucions i, per comprovar la viabilitat del projecte, abans de dur-lo a la
pràctica va voler demanarne el parer als interessats (actitud ben poc freqüent
entre els professionals de la cultura, que el converteix en un capdavanter en la
matèria).
A banda de la visita sota l'atenta tutela del professor -al qual agraïm l'amabilitat,
vàrem tenir un interessant canvi d.impressions sobre les adaptacions fetes i les
encara pendents i volem assegurar que molt rarament una persona mancada de visió
pot gaudir amb tanta intensitat de la visita a un museu històric, experiència
fins ara -com tantes d'altres- reservada exclusivament a aquells que no pateixen
deficiències.
PERSPECTIVA
EL MANIFEST SOBRE L'ADEQUACIó DE LES ADAPTACIONS PER A PERSONES AMB DISMINUCIó
VISUAL EN MATèRIA DE TRANSPORTS PúBLICS
A principis de juliol de l'any 96 vam elaborar un document per fer conèixer als
mitjans de comunicació, a l'Administració Pública i a les entitats implicades en
la promoció de l'accessibilitat per als disminuïts, la nostra opinió sobre l'orientació
que semblava prendre la fonamental qüestió de les adaptacions per a deficients
visuals en els vehicles i les instal?lacions de les diferents xarxes de
transport públic.
Aquest document recull les reflexions sorgides de l'experiència adquirida amb la
tasca realitzada al llarg dels quatre anys d'existència de l'Associació,
especialment, el treball emmarcat dins de la Comissió d'Accessibilitat i
Supressió de Barreres Arquitectòniques.
El manifest, que podeu llegir tot seguit, va obtenir gran ressò a la premsa: va
motivar un article al Diari de Terrassa del dia 15 d'agost i un altre al
Periódico de Catalunya del dia 27 del mateix mes. Cal destacar el reportatge que,
sobre el tema, va emetre TV3 en l'edició del telenotícies vespre del dia 1 d'agost
i el que es va emetre a principis de setembre a l'informatiu de TV de Barcelona.
Quant a la ràdio, va produir-se una breu intervenció d'un representant de l'Associació
en un informatiu d'Onda Rambla.
A banda, hem obtingut resposta al respecte del Sr. Antoni Comas, Conseller de
Benestar Social de la Generalitat de Catalunya; la Federació ECOM-Layret, que
agrupa associacions de disminuïts físics; l'Entitat Metropolitana del Transport
i del Sr. Carles Campuzano, diputat per Convergència iUnió al Parlament espanyol.
Hem pogut saber també que el nostre document ha estat comentat en organismes que
treballen en el camp de la supressió de barreres arquitectòniques.
La difusió d'aquest manifest inaugura la projecció exterior d'una de les línies
de treball de la nostra associació, la de la reflexió crítica sobre els
problemes que afecten els deficients visuals, consolidada a partir del treball
conjunt de gran part dels associats. Els contactes aconseguits gràcies a aquesta
iniciativa obren perspectives de seguir avançant en aquest i d'altres àmbits del
nostre interès.
TEXT DEL MANIFEST
L'ACIC és una associació que, a partir de l'experiència dels seus membres, es
dedica a abordar els problemes quotidians amb què ensopega un ciutadà del nostre
país, pel fet de patir una deficiència visual.
En aquest sentit, i tenint en compte que la posta en funcionament a casa nostra
d'adaptacions específiques en matèria de transport públic és un fet, creiem
propícia l'elaboració d'un balanç global de la tendència seguida fins ara en una
qüestió que ens preocupa i que té suficient transcendència social, urbanística i
econòmica per merèixer una atenció acurada. Per això, hem decidit de fer arribar
a les entitats responsables del transport públic, a les administracions
públiques, als tècnics especialitzats en adaptacions i al conjunt de la societat
catalana les nostres reflexions sobre el tema:
1 Si bé existeix un marc legal adient que regula les intervencions en matèria d'accessibilitat
i adaptació dels transports públics, la lentitud en l'aplicació de la normativa
vigent no garanteix la possibilitat d'una utilització autònoma d'aquests per
part dels usuaris amb disminució (limitació imposada, per exemple, per la
megafonització parcial d'autobusos, trens i estacions).
2 L'observació poc rigorosa dels criteris tècnics establerts per a les
adaptacions condueix sovint a resultats poc o gens operatius (com en el cas de
certs itineraris senyalitzats amb paviments de textures diferents però no
detectables pel tacte).
3 La manca de confrontació de les solucions proposades amb l'experiència real
dels usuaris afectats i l'opinió professional dels especialistes coneixedors de
cada disminució específica, condiciona moltes vegades despeses improductives i,
fins i tot, innecessàries (és el cas dels intercomunicadors instal?lats a l'estació
de Sants, de què parlarem amb detall més endavant).
4 La pervivència de normatives sobreproteccionistes, que disfressen de
paternalisme la manca de criteri respecte a les necessitats i els recursos de
les persones amb disminucions, limita l'exercici del dret a decidir lliurement
sobre la pròpia vida (tal com passa amb la "Normativa de Operaciones de Tráfico"
de les companyies Iberia i Aviaco, que, per raons de seguretat, impedeix de
viatjar juntes a més de dues persones cegues o sordes sense un acompanyant
vident o un gos guia).
Per la complexitat dels factors intercurrents i l'actualitat de l'adaptació,
l'alternativa desenvolupada a l'estació de Sants ens servirà com a exemple de
tot plegat:
Com que una de les majors dificultats de les persones amb disminució visual és
l'orientació en espais oberts , considerant les dimensions i la distribució del
vestíbul de l'estació, s'ha pretés facilitar nos l'accés a andanes i altres
dependències a través de la ubicació d'una sèrie d'intercomunicadors que,
activats mitjançant un comandament a distància, haurien d'aportar la informació
pertinent. Després d'haver provat el sistema, arribem a les següents conclusions:
a) Els intercomunicadors es troben situats als punts d'entrada a l'estació i d'arribada
a andanes i deixen l'usuari sense cap mena d'ajut al llarg del trajecte
intermedi, que és on veritablement el necessitaria;
b) són difícilment detectables en un espai tan gran i tan concorregut;
c) la informació que proporcionen és insuficient i, de vegades, poc precisa o
espacialment incorrecta per facilitar els desplaçaments d'algú que se n'ha de
refiar absolutament per bellugar se;
d) els problemes de manteniment no estan ben resolts, cosa que implica una total
incertesa per part de l'usuari a l'hora d'utilitzar los; i, finalment,
e) la majoria d'usuaris potencials no han estat convenientment informats sobre
la implantació i el funcionament del sistema.
Potser, molts d'aquests inconvenients haurien estat evitats, per exemple, amb la
utilització de paviments de textures diferents i detectables al tacte (solució
possiblement més barata i duradora).
D'altra banda, aquesta adaptació pretesament global deixa sense solució altres
qüestions, com les d'accés a la informació (la informació consignada als panells
és poc visible per a les persones amb resta visual), i les de seguretat (les
vores de les andanes no estan senyalitzades ni s'ha barrat el pas als
sotaescales).
Un cop valorades les deficiències, pensem que es tracta d'un clar exemple d'adaptació
molt cara i poc eficaç, cosa que posa en perill, no només la confiança dels
interessats en l'efectivitat de les adaptacions en general, sinó també el futur
d'altres intervencions que podrien ser dutes a terme amb un criteri més apropiat.
En conseqüència, donada la importància que assoleix el transport públic per al
desplaçament autònom de les persones amb disminució visual i fent insistència en
la particularitat que moltes de les reivindicacions essencials per a nosaltres
constitueixen considerables millores per a la majoria dels usuaris, tot i que
som conscients del fet que l'experiència en aquest camp és encara reduïda i
sense deixar de valorar positivament l'existència d'iniciatives al respecte,
considerem necessari que les entitats responsables es replantegin amb rigor la
manera de dur les a terme, ja que lamentaríem profundament, pel propi interès i
pel de la col?lectivitat, que aquesta mena d'actuacions acabés convertint se en
una simple excusa per justificar unes inversions rendibles exclusivament a
nivell propagandístic.
III DEBAT ACIC
CEGUESA I AUTONOMIA PERSONAL
El dia 9 de novembre de 1996 va tenir lloc el ja habitual debat anual d'ACIC
sobre qúestions de particular interèsper als deficients visuals. Aquest cop la
trobada es va desenvolupar a l'hotel d'entitats que el Departament de Benestar
Social de la Generalitat té al n.o 2 del carrer de Cuba i la qüestió escollida
com a tema de reflexió fou la de l'autonomia personal.
Prèviament al debat es va projectar la pel$lícula Les papallones són lliures.
Després d'una àmplia discussió, vam arribar a les conclusions següents:
1.- Autonomia és la capacitat de governar les nostres vides amb la possibilitat
de prendre les decisions necessàries per fer-ne allò que lliurement i
voluntàriament desitgem. La ceguesa, pel fet de ser una minusvalidesa, limita el
nostre grau d'autonomia.
2.- El fet que desitgem ser més o menys autònoms ve condicionat a nivell
individual per una sèrie de circumstàncies personals, familiars i socials.
3.- Hi ha un patró ideal d'autonomia, socialment acceptat, consistent a assolir
una sèrie d'habilitats bàsiques per aconseguir un mínim grau d¡independència.
Aquest patró pot marginar aquelles persones que no l'assumeixin com a propi.
4.- Les institucions han de posar a l'abast dels cecs aquells mitjans que n'afavoreixin
l'autonomia i tendir a l'eliminació d'aquells altres que els la limitin
Com a conclusió, considerem imprescindible de respectar la llibertat de cada
persona deficient visual per decidir el grau d'autonomia a què vol arribar, però
creiem important que, com a mínim, tothom sigui capaç de determinar les pròpies
necessitats.
ALTRES VEUS, ALTRES àMBITS
LA SITUACIó DELS ESTUDIANTS AMB DISMINUCIó VISUAL A ALEMANYA.
Aquesta comunicació ens ha estat tramesa per Christoph Bungard i Dorothee
Feuerstein.
A Germersheim som,actualment, cinc estudiants amb disminució visual: dos cecs i
tres amb resta visual. Estudiem en una petita acadèmia d'idiomes que forma part
de la Universitat de Magunzia. Potser la nostra situació no sigui representativa
de la de tot el país, perquè aquesta facultat (amb només dos mil estudiants) és
molt petita, circumstància que afavoreix un ambient força positiu per a les
persones amb disminucions, ja que se'ns proporciona una bona atenció.
Per a les persones amb deficiència visual, la professió d'intèrpret o traductor
té bones sortides. L'estudi d'idiomes és una de les carreres preferides per les
persones cegues. També ho són carreres com dret, psicologia, sociologia i
informàtica.
En aquesta Universitat hem constituït un grup de persones amb disminucions.
Recentment, hem aconseguit algunes coses que milloren la nostra situació, com
per exemple: per als cecs tenim un ordinador amb línia braille, veu sintètica i
una impressora braille. L'ordinador està connectat amb un scànner. Per als qui
tenim un residu visual, tenim un altre ordinador amb una pantalla més gran. Els
dos ordinadors tenen accés al CD-Rom. Per fer més fàcil la consulta de
diccionaris, n'hi ha diversos en disquets i en diferents idiomes. També hi ha
dos objectors de consciència que estan a la nostra disposició. Si, per exemple,
un cec ha de traduir per a la propera classe un text de l'espanyol a l'alemany,
l'estudiant dóna el text a un dels objectors i aquest el passa pel scànner i
l'hi retorna, bé per correu electrònic, bé en disquet o en braille. Els
estudiants amb residus visuals poden demanar als objectors que els facin
fotocòpies ampliades dels textos. Aquests serveis també inclouen ajuda en la
biblioteca.
En general, els professors es mostren ben disposats a col?laborar i ajuden les
persones amb problemes, per exemple, Concedint condicions especials en les
proves d'avaluació (com ara, més temps per desenvolupar l'examen o la
possibilitat de fer-lo en una altra sala amb un ordinador que l'alumne porta de
casa...).
Moltes persones tenen ordinadors a casa, ja sigui que els compren amb diners
propis o que els els paga l'estat.
L'estudiant que necessita un equip electrònic per poder realitzar els seus
estudis pot sol?licitar-lo al seu Estat federal. El mateix interessat decideix
quin tipus d'equip necessita i envia una llista amb els pressupostos consultats
al seu districte. L'Estat pren en consideració aquest pressupost i, si no hi ha
res en contra, l'autoritza. Es l'estudiant que es posa en contacte amb les
empreses per demanar els seus perifèrics electrònics -veu, impressora braille,
etc.
A Alemanya els cecs rebem una pensió d'unes 100.000 ptes al mes, independentment
dels nostres sous. Cada país federal té la seva pròpia associació de cecs que,
al seu torn, forma part d'una associació d'àmbit federal. En els darrers anys,
han sorgit alguns grups amb interessos especials, com per exemple els usuaris d'ordinadors
o cecs acadèmics. Aquests grups també publiquen les seves revistes en cinta o en
braille i ofereixen suport als seus afiliats en qüestions legals, de mobilitat,
etc.
Els cecs, juntament amb altres grups de persones amb disminució, tenim força
influència: hem aconseguit canvis en molts sectors públics com el del trànsit (semàfors
acústics, més contrast en escales, senyals tàctils en el paviment de les
estacions de tren, etc). Fins a un cert punt, podem utilitzar els mitjans de
transport gratuïtament i, per moure'ns per tot el país, podem portar un
acompanyant que no paga el bitllet.
Per mantenir el nivell assolit, els diferents grups han de col?laborar els uns
amb els altres. Però, malgrat tot això, encara queda molt a fer per tal que els
cecs tinguem les mateixes oportunitats que la resta de la societat.
OCUPACIó I LEGISLACIó
La Conferència Helios sobre "Pràctica d'ocupació i legislació" que afecta les
persones cegues i deficients visuals, celebrada a Belfast (Irlanda) del 22 al 24
de juny del 1995, va presentar a la junta directiva de la Unió Europea de Cecs
les ressolucions que resumim a continuació.
1. La inclusió de les persones cegues i deficients visuals en tant que membres
de ple dret de la força laboral requereix una col?laboració efectiva entre
treballadors, organitzacions que representen els interessos d'aquest col?lectiu,
sindicats, proveïdors de serveis i governs.
2. La legislació que eviti la discriminació en l'ocupació i en altres camps és
un mitjà important per donar sentit i eficàcia a aquests esforços.
3. Es reconeix que la legislació i bones mesures pràctiques no són suficients en
si mateixes, sinó que haurien de reforçar-se mitjançant la promoció i
conscienciació de treballadors i empresaris. L'ocupació d'aquest col?lectiu
hauria de fonamentar-se en la seva idoneïtat, qualitats i competència per
desenvolupar la feina, enlloc de veure's obstaculitzat pels prejudicis.
4. S'exhorta als governs nacionals de tota Europa a assumir un seguit de mesures
legislatives i pràctiques positives (com la reserva obligatòria de percentatges
de llocs de treball, incentius financers...), en un esforç per combatre la
discriminació d'aquest col?lectiu en l'ocupació, en base a normes comunes entre
Estats membres de la Unió Europea (UE), tot reflectint-hi i respectant-hi les
circumstàncies nacionals.
5. La UE té un paper crucial a jugar en l'assumpció del lideratge a nivell
europeu, exercint la seva poderosa influència en aquest camp.
5.1. Caldria animar a la Comissió Europea a prendre la decisió de preparar un
codi de pràctica positiva sobre ocupació de les persones amb disminucions en el
si de la Comissió i d'altres institucions de la UE, així com a llançar una
campanya paneuropea de conscienciació d'els empresaris. La UE també hauria de
facilitar la col?laboració entre sindicats europeus i organitzacions patronals
dins dels mecanismes consultius amb la finalitat d'establir àrees de base comuna
i de desenvolupar iniciatives conjuntes.
5.2. L'ajuda financera del Fons Social Europeu, el programa Horizon i el
programa d'acció Helios han suposat un valuós suport a les mesures per integrar
aquest col?lectiu en el mercat laboral. Aquestes fonts de finançament haurien d'ésser
mantingudes i millorades per tal de donar suport a projectes de desenvolupament.
5.3. La UE ha d'incorporar una clàusula que garanteixi els drets de les persones
discapacitades en la Revisió del Tractat de Maastricht el 1996. S'acull amb
satisfacció el reconeixement efectuat per la Comissió Europea de la necessitat
d'incorporar a les polítiques de la Unió el dret fonamental a la igualtat d'oportunitats,
contingut en el "Llibre Blanc sobre Política Social".
5.4. Les polítiques de la UE haurien de tenir en compte les necesitats d'aquests
col?lectius de manera que reconeguin i promoguin el seu status, en qualitat de
membres de ple dret de la societat.
5.5. La legislació referida a ocupació és particularment importantt en relació
amb això, ja que el treball proporciona la clau per tal que moltes persones d'aquest
col?lectiu assoleixin la independència i la integració. La igualtat d'oportunitats
és essencial per a aquells que desitgen trobar i mantenir una feina i
promocionar-se professionalment.
5.6. La UE hauria d'adoptar les "Regles Uniformes de la ONU sobre Igualtat d'Oportunitats
per a les persones discapacitades". Aquestes Regles proporcionarien una base d'amplis
principis sobre els quals els governs nacionals haurien d'elaborar la legislació
pertinent i models de pràctica positiva per intentar assegurar que les persones
d'aquest col?lectiu estiguin ocupades en treballs útils, productius i remunerats.
Aquestes mesures haurien de ser revisades regularment.
5.7. Tenint en compte les diferents economies i cultures europees, la UE hauria
de reconèixer l'important paper que pot jugar l'ocupació protegida.
5.8. La UE hauria d'emprendre accions per garantir que aquet col?lectiu tingui
totes les oportunitats d'ocupació dins dels seus països i en la resta d'Estats
membres, i a més a més permetre el mutu reconeixement de les concessions de
viatge per facilitar la seva llibertat de moviment en l'ocupació.
5.9. Els canvis en el mercat laboral, en gran mesura com a resultat dels avenços
tecnològics, amenacen algunes àrees d'ocupació tradicionals d'aquest col?lectiu
a tota Europa. Per tant, la UE hauria de portar a terme accions per evitar la
pèrdua d'ocupació. Es fa una referència especial a la directiva sobre
teleterminals.
6. Es disposa de fons limitats de la UE dirigits a organitzacions en els Estats
membres per a la prestació d'assessorament, formació d'experts i altres tipus de
suport a les organitzacións dels països del Centre i Est d'Europa que ajuden a
millorar el benestar social, econòmic i cultural d'aquest col?lectiu. Aquest
suport és requerit amb urgència.
7. Les accions dutes a terme en el pla nacional i europeu per incrementar les
oportunitats d'ocupació d'aquest col?lectiu, haurien d'intentar assegurar la
igualtat entre l'home i la dona i tenir en compte les persones amb discapacitats
addicionals, igualment que altres grups.
8. Aquesta Conferència sol?licita a la junta directiva de la EBU de portar a
terme representacions directes sobre aquests temes a tots els nivells de la UE i
continuar presionant en el pla europeu per aconseguir els canvis necessaris en
la legislació, la política i la pràctica.
Publicat al número 13 de "Los ciegos en el mundo", butlletí de la Unió Mundial
de Cecs. Abril 1995-abril 1996.
CALIDOSCOPI
Aventurem aquest any la nostra mirada a través del calidoscopi, una nova secció
que voldríem plural i diversa, de colors i formes canviants, com sens dubte són
les opinions de tots vosaltres -disminuïts i tècnics, polítics i familiars d'afectats,
intel?lectuals i gent del carrer-.
Si no és massa atreviment per part nostra suposar que almenys alguns de
vosaltres ens llegiu de tant en tant i que us motiva el nostre compromís, ens
agradaria comptar amb la vostra col?laboració per conèixer i donar a conèixer el
mosaic d'idees i actituds que, amb tota seguretat, són vigents avui a casa
nostra a l'entorn de les maneres de veure i de viure la discapacitat.
Us demanem que adreceu els vostres articles d'opinió a
ACIC
Apartat de Correus 16.226
08080-Barcelona
Els escrits han de consignar els vostres nom i cognoms (encara que, si ens hi
feu constar el desig de mantenir l'anonimat, en la publicació només hi
apareixeran les vostres inicials) i un telèfon on localitzar-vos (per si fos
necessària alguna mena de puntualització). Animeu-vos!
LA INTEGRACIó NO éS COSA DELS ALTRES
D'un temps ençà, la integració està de moda: tots els minusvàlids estem
integrats en la societat, tots els mestres fan integració escolar, tots els
alumnes disminuïts són integrables; hi ha lleis d'integració social dels
minusvàlids, percentatges d'integració laboral dels disminuïts, estadístiques
sobre els deficients integrats, debats sobre la integració de tota mena de
discapacitats en tota mena d'entorns...
Si bé, d'entrada, aquests fets ens duen a considerar l'avenç en el posicionament
global de la comunitat enfront de la problemàtica de les persones "diferents"
-perquè passar d'ignorar-ne l'existència a teoritzar sobre els seus drets
constitueix un notabilíssim canvi d'actitud-, correm el risc que la paraula "integració"
se'ns hagi convertit en un tecnicisme a l'abast de qualsevol per designar una
realitat -tal vegada no tan palpable- que molt pocs sabríem omplir d'un sentit
concret.
És cert que s'ha invertit força en recursos humans i materials (tan per part de
les Administracions com de les persones motivades pel tema i, cal no oblidar-ho,
també dels propis afectats). És cert que tots plegats haurem de seguir
invertint-hi diners, temps i esforÇos (termes, aquests, ordenats segons una
escala de valoració creixent) si volem que l'escomesa arribi a ser reeixida,
però no és menys cert que no podrem parlar d'autèntica integració -encara que
nosaltres lluitem fins al límit de les nostres forces per guanyar medalles en
competicions esportives i ells ens admirin quan ho fem; encara que ells
considerin (i, de vegades, nosaltres considerem) una proesa la nostra
assistència a classe o a la feina o a la discoteca amb gent que no pateix
limitacions aparents, encara que de tant en tant ells ens ajudin acadèmicament i
nosaltres els superem en èxits acadèmics (o nosaltres els ajudem acadèmicament i
ells ens superin en èxits acadèmics)- si uns i altres no aprenem a mirar-nos
mútuament amb uns altres ulls. Em refereixo, és clar, als ulls interiors,
aquells que ens fan ignorar l'aparenÇa exterior i aprofundir en el sentit
autèntic de les coses:
Si les persones amb disminucions no som capaces de veure'ns a nosaltres mateixes
com a persones tan vàlides com qualsevol de les altres, si no sabem deixar de
mesurar-nos amb el raser de la suposada "normalitat", si no en tenim prou amb el
propi sofriment per comprendre la necessitat de trencar esquemes gastats; si les
persones pretesament "normals estan privades de la capacitat de valorar les
potencialitats latents en els discapacitats, si no veuen en nosaltres altra cosa
que l'anècdota que uniformitza la superfície de la nostra peripècia particular;
si no gosen d'una vegada acceptar que la diferència està dins de cada un de
nosaltres, però també dins de cada un d'ells, perquè és consubstancial a l'individu;
si no comencem a assumir tots plegats -i a evidenciar-ho en les nostres actituds
quotidianes- que som tots iguals perquè tots som diferents, que un cec pot ser
tant diferent d'un altre cec, un paralític d'un altre paralític, un sord d'un
altre sord com ho són entre si dues persones que hi veuen, dues persones que
caminen, dues persones que hi senten, la integració no serà mai veritat. I
seguirem necessitant un tecnicisme ambigu per designar aquesta manera de
trobar-nos bé els uns amb els altres -els altres amb els uns- que tots desitgem.
Crec, sincerament, que no és tant difícil: potser n'hi ha prou amb no tenir por
d'aturar-se a observar l'altre sense prejudicis, sense clixés prefixats, amb
ganes de descobrir-lo de debò. De segur que ens n'endurem més d'una sorpresa.
E. C. D.
EN COMPTAGOTES
Des de fa un parell de cursos funciona a la Universitat de Barcelona un servei
d'ajuda als universitaris disminuïts, integrat per objectors de consciència i
voluntaris i coordinat per la relacions públiques de la Facultat de LLetres, Sra.
LLuïsa Padilla. Ofereixen tant acompanyament en els desplaçaments poc coneguts o
que representin dificultat per a l'interessat, com d'altres ajuts, del tipus
fotocopiatge de textos per scannejar o enregistrament d'apunts i articles.
La veritat és que, si bé queda encara molt de camí a recórrer perquè poguem
estudiar en igualtat de condicions, iniciatives com aquesta ens fan una mica
menys dur l'esforç de seguir-ho intentant.
Volem felicitar els components d'aquest equip per la bona disposició i els
progressos en la tasca que estan desenvolupant.
Per posar-vos-hi en contacte només cal trucar al telèfon 4035410. Utilitxeu-lo:
que funcioni més i millor depèn també del nostre interès.
La Fundació Braille de l'Uruguay ha editat una col?lecció de deu fascicles sobre
"Las Naciones Unidas y los discapacitados". Aquests documents recullen tots els
textos relatius a les disminucions en general que s'ha anat elaborant i aprovant
en el marc de les Nacions Unides. L'edició és en sistema braille.
Si esteu interessats a demanar-los, l'adreça és la següent:
FUNDACION BRAILLE DEL URUGUAY.
Durazno, 1772.
11200 MONTEVIDEO
URUGUAY.
Recordem que existeix a Barcelona un telèfon d'informació per a persones amb
disminució sobre tot allò que fa referència a l'accessibilitat dels transports
públics o edificis de la ciutat. El telèfon és el 2124444.
Hem de remarcar, però, que aquest servei, pel que fa a la informació que
necessitem les persones cegues o deficients visuals, presenta moltes
imprecisions i demostra una falta evident de formació en aquest àmbit. Esperem
que aquest fet se subsani i que, per tant, aquest servei esdevingui una eina
útil -ja que és necessària- per a la promoció de l'accessibilitat.
L.ACIC, amb la intenció de continuar treballant per aconseguir la integració
dels cecs en els diferents àmbits de la societat, s'ha posat en contacte amb la
Federació d.Hostalers de Catalunya i ha proposat als restauradors que hi són
adscrits que enviïn les cartes dels seus establiments al CPB de Barcelona, on
les transcriuran al sistema Braille. D'aquesta manera, tindrem a l'abast la
informació necessària per triar nosaltres mateixos els nostres plats preferits.
Aprofitem l'ocasió per demanar-vos un cop de mà, ja que si cadascú de vosaltres
informa d'aquest servei al restaurant on habitualment menja, tots en sortirem
beneficiats.
CLUB DEL RACó
ANDREU CLARIANA. LA IDEA ENTRE LES MANS
Nascut a Barcelona fa vint-i-tres anys, Andreu Clariana de Brú de Sala pot
semblar, en un primer moment, una persona molt tímida i difícil d'abordar, però
la realitat ens reserva en aquest cas algunes sorpreses que arriben a ser
paradoxals: l'Andreu pateix una sordesa profunda des del naixement, però és un
conversador amatent, i fins i tot entusiasta, si el tema de la xerrada gira a l'entorn
de la seva obra artística.
Acabada l'escolarització obligatòria, cursà estudis de pintura a l'Escola Carmen
Muset i d'escultura, a l'Escola Massana de Barcelona, disciplines en les quals
segueix aprofundint, potser perquè la formació d'un autèntic artista no acaba
mai. L'Andreu té un camp visual reduïdíssim, circumstància que no li impedeix de
pintar paisatges i objectes imitats de la realitat. Ben al contrari, les seves
escultures -que un dels seus professors, Joaquim Chavarria, defineix com a
escultures que volem tocar; formes estilitzades de la figura humana, ben
resoltes conceptualment- són sempre fruit de la imaginació: Tinc moltes idees
sobre les formes del cos humà i he llegit sobre les idees d'altres artistes al
respecte -em diu, quan l'interrogo sobre la seva manera de concebre una
escultura-; tracto de plasmar, amb formes abstractes, les meves idees sobre el
cos, especialment sobre el nu femení. Primerament, faig diversos dibuixos a l'entorn
d'una mateixa idea; després, elaboro maquetes de fang basades en cada un dels
dibuixos. Si alguna d'aquestes maquetes em convenç, em serveix de guia per
confeccionar l'escultura definitiva en pedra o fusta. Entre els materials,
prefereixo el marbre i la fusta per la coloració de les seves vetes, però l'alabastre,
per la suavitat del seu tacte.
Des de l'any 1992, ha exposat en múltiples ocasions (entre d'altres, al Museu
Tiflològic de l'ONCE a Madrid, a la Sala d'Exposicions de la Caixa a Barcelona,
a la XXVII Exposició de Pintura FRATER de Madridal Col?legi Joan Amades i a la
Sala Sant Jordi de Barcelona) i ha venut gran nombre de peces. Té en perspectiva
una exposició a l'Ajuntament de la Pobla de Claramunt i, per al setembre de l'any
vinent, una altra a la Sala Lola Anglada de l'Àrea de Joventut de la Generalitat.
Es declara admirador de Picasso i de Miró. I confessa, amb certa recança, que la
preferida entre les pròpies creacions segueix essent, per la seva originalitat,
AFRODITA, un nu femení en alabastre, que algú li va comprar fa un cert temps.
Les seves mans, afables en l'encaixada, clouen el misteri de la sensibilitat i
de la força creadora, que fan especials a aquells éssers que les posseeixen.