Jordi Rosell (programador informàtic) 

Jordi Rosell treballa de programador informàtic des de fa més de cinc anys. Va fer els seus estudis primaris a l'escola Sant Gregori de Barcelona, i va
ser en aquest moment -entre els 11 i els 13 anys- que va perdre totalment la visió. La voluntat dels seus pares, dels professors i el suport de l'equip
van permetre que continués els seus estudis d'EGB i de Batxillerat en aquesta mateixa escola. Va fer la llicenciatura en Informàtica a la Universitat Politècnica
de Catalunya.

Setè Punt: Explica'ns quina feina fas.
Jordi: Treballo en una empresa que es diu TAO, que vol dir Tècnics en Automatització d'Oficines, que es dedica a fer programes informàtics per a tota mena
d'administracions públiques (ajuntaments, diputacions, universitats, etc.).
Setè Punt: Vas acabar d'estudiar i de seguida vas començar a treballar?
Jordi: Vaig acabar el juny d'ara deu fer cicn anys. Vaig fer vacances fins el setembre i llavors vaig començar a buscar feina -a llegir diaris, a enviar
currículums... Mentre no em responien, vaig començar un postgrau sobre alguns temes que durant la carrera no havia tocat i m'interessava conèixer. Aleshores
el director del postgrau em va oferir una beca per ajudar-lo en treballs per a la seva tesi doctoral, la qual cosa em permetia pagar-me el postgrau. Vaig
estar més de mig any col?laborant amb ell. El mes de novembre, però, em va sortir una primera oferta de feina, que no em va interessar, ni a mi ni a ells:
era per treballar a l'Institut Cartogràfic de Catalunya i, és clar, no era jo la persona més adient per treballar amb mapes digitalitzats... la segona
oferta ja va ser a l'empresa on estic treballant ara.
Setè Punt: El fet que et cridessin per aquestes ofertes de feina era com a resposta a uns currículums que tu havies enviat...
Jordi: Sí, sí, aquest era el camí: anunci a "La Vanguardia", enviar currículums -no en vaig enviar molts, potser una vintena- i resposta. En aquell moment
vaig decidir que no volia buscar feina a dins de l'ONCE: volia demostrar-me a mi mateix que era possible treballar en una empresa normal, volia conèixer
les dificultats, volia que les empreses, l'ONCE inclosa, també veiessin que un informàtic cec pot estar en una empresa normal. Era com un repte personal.
Això no vol dir que jo no vulgui treballar mai a l'ONCE. Al contrari, si la Unitat -Tiflotecnològica de l'ONCE fos a Barcelona, m'agradaria treballar-hi.
Crec que és una experiència interessant, això de no llançar-se directament a l'empar de l'ONCE, però si després vols treballar-hi, em sembla perfecte.
En el moment de buscar feina, he de dir que en els currículums vaig optar, després de donar-hi moltes voltes, per no posar que era invident, ja que em
semblava que era més fàcil defensar-ho cara a cara que en un paper i no volia que s'espantessin. Ara, un cop em trucaven i havíem concertat el dia i l'hora
per fer l'entrevista, llavors els ho deia. Es quedaven de quadros, però ja havien concertat l'entrevista. D'aquesta manera els deixava unes hores perquè
es mentalitzessin.
Setè Punt: I com va anar l'entrevista?
Jordi: Em van fer l'entrevista el Gerent i el Cap de Projectes. El Gerent, que també és informàtic, estava al?lucinat i el primer que em va dir va ser que
li expliqués com punyetes m'ho feia per treballar amb l'ordinador, perquè no entenia com m'ho podia fer. A ell li va picar la curiositat i no li va fer
por. Però, a més a més de la sorpresa inicial, em vaig trobar amb el handicap que ells treballaven només amb windows i jo no havia treballat mai amb aquest
entorn. De fet, en aquell moment, fa cinc anys, encara no hi havia Tiflowin. Però a mitja entrevista, mentre parlàvem, els vaig comentar que havia sentit
que a Madrid s'estaven fent proves per poder treballar amb aquest entorn. Ells em van dir que me n'assabentés i que els digués alguna cosa. sortint de
l'entrevista vaig anar corrent cap a la Delegació Territorial de l'ONCE per veure què en sabien i em van dir que efectivament a madrid s'estaven fent proves.
L'endemà vaig anar a Madrid a provar-ho i em va agradar mínimament. Els ho vaig explicar als de l'empresa i ells van enviar-hi el delegat de l'empresa
de Madrid a mirar-ho. A ell també li va agradar. Llavors em van dir que sí, que d'acord, que em donaven la feina, però que com a prova m'assignaven un
projecte pertquè el desenvolupés des de casa, per anar-me familiaritzant així amb el programa per treballar amb windows. A mi em va semblar bé, perquè
ni jo mateix estava segur si podria fer aquella feina. Durant més o menys mig any, doncs, vaig estar treballant des de casa: baixava un dia a la setmana
a les oficines de Barcelona per parlar amb els companys i amb el cap de projectes. El setembre següent ja em vaig incorporar a la plantilla de l'empresa.
Setè Punt: Durant aquests mesos de prova tu ja estaves cobrant com a treballador de l'empresa?
Jordi: Vam fer una mena d contracte d'obra per a l'elaboració d'aquell projecte. Quan es va acabar el projecte ja em van fer un contracte temporal i, més
o menys un any després, em van fer fix. Després d'aquells primers sis mesos que vaig treballar a casa, ja em vaig incorporar en un departament de l'empresa.Un
any després, el cap, per assegurar-se'n més, em va canviar de departament. En realitat ho va fer per dos motius: un, per assegurar-se'n més, veient com
treballava amb un altre cap, i segon, perquè el departament en què havia estat era un departament més estàtic i em va passar a un altre en què es trevallava
més, on es creaven coses noves, en definitiva on hi havia més necessitat de personal.
Setè Punt: I ara, amb el programa Tiflowin, que permet a les persones cegues moure's per windows, ja pots treballar sense problemes amb aquest entorn?
Jordi: Diguem que entre cometes. Com sempre anem una mica endarrere: quan jo m'havia acostumat a treballar amb el Tiflowin per a la versió de windows 3.11,
llavors tothom es va passar al windows 95 i el Tiflowin per a aquesta versió no existia. Calia canviar urgenment a windows 95 i jo vaig ser l'últim a fer-ho:
a l'ONCE de Madrid encara no tenien aquesta versió i vaig haver de demanar-la directament a la casa alemanya on es fabrica. Vaig haver d'instal.lar-me'l
a casa, amb un manual en alemany, i anar-ho provant. I ara passa el mateix amb el windows 98. Les adaptacions per a cecs sempre van una mica més endarrerides
que la tècnica i això em fa anar sempre una mica escopetejat. A més, aquestes adaptacions funcionen agafades pels pèls: el Tiflowin funciona si no el forces
gaire. A mi em dóna problemes, perquè hi he de treballar tot el dia, amb programes potents i amb diversos programes alhora. Cada dues hores se'm queda
l'ordinador penjat. Malgrat tot, puc treballar. És clar que per preveure una mica cal estart molt al dia de les novetats, estar en contacte amb la Unitat
tiflotecnològica de l'ONCE, amb gent de l'estranger, aprofitar tots els canals per estar al dia. Vaig fent, tanmateix.
Setè Punt: Però vas fent la feina al mateix nivell de rendiment que els teus companys de feina?
Jordi: Depèn de com ho mirem. Jo sempre dic que hi ha coses en les quals sóc més lent i coses en les quals sóc més ràpid. En les feines més mecàniques és
on tinc més dificultats i on rendeixo menys (diguem un 70 per cent). Són les feines que a mi més em costen, hi estic més incòmode. En canvi, en les feines
de pensar, de dissenyar, puc rendir amb la mateixa velocitat. Si ho mirem en global, reconec que no puc rendir el 100 per cent, perquè treballar amb windows
vol dir que tot és molt visual, i un company pot veure tota la pantalla només amb un cop d'ull.
Setè Punt: I com ho veuen els teus caps, això?
Jordi: ho van entenent, però els costa d'acceptar-ho. És cert que també depèn del cap. Al cap més llunyà li costa més, però el cap d'àrea ho entén millor,
veu els problemes que tinc, veu que en uns temes vaig més ràpid, veu amb què i per què m'¡encallo.
Setè Punt: Fa un moment deies que en les feines més mecàniques no rendeixes tant com en les més creatives. Explica'ns una mica què vol dir això. Posa'ns-en,
potser, algun exemple perquè ho poguem entendre millor...
Jordi: La part creativa és la de pensar, dissenyar un programa, com en diem nosaltres, i la part mecànica és construir-lo. Per entendre'ns, i simplificant-ho
molt, penseu que a la nostra empresa la meitat de persones que hi treballem som informàtics, però l'altra meitat són economistes, persones que entenen
en dret, comptabilitat, etc. Quan un client encarrega un programa, primer parla amb l'economista -nosaltres, els informàtics, no hi intervenim. En un segon
mmoment ja hi entrem nosaltres: elseconomistes i els informàtics elaboren una idea general de com hauria de ser el programa (el que s'acostuma a dir una
anàlisi funcional). El tercer pas, ja en mans de l'informàtic, és pensar com hauria de ser per dintre el programa: dissenyar-lo tenint en compte tota la
informació i les necessitats. Fins aquí és la part creativa. Tot aquest disseny es concreta en un document on s'explica com ha de ser el programa, quines
pantalles tindrà, com es farà cada cosa, quines tecles s'hauran de tocar per cada cosa, etc. A partir d'aquí ve la part més mecànica: desenvolupar el programa.
És clar que si ets tu mateix qui fas la part mecànica, no fas una anàlisi i tan concreta per escrit, vas fent variacions. Però si has de programar una
cosa que ha dissenyat una altra persona, és més complicat. Una comparació que ho explica bé la trobem en arquitectura: l'arquitecte parla amb el client
i en funció del que aquest vol fa un projecte, i després els paletes són els qui van construint seguint les indicacions de l'arquitecte. Nosaltres fem
una mica d tot. El que és més fotut és fer només de manobre, perquè aquesta és la part que a mi em costa més (anar picant els codis, anar fent les proves
dels programes).
Setè Punt: Però aquestes dificultats que et trobes en la part més mecànicca de la feina es deuen a les mancances en les adaptacions que has d fer servir
com a persona cega?
Jordi: Sí i no. A veure, aquesta part mecànica és la més difícil per a tothom. És una feina molt minuciosa i de globalitat: totes les peces han d'encaixar.
Una mica, seguint l'exemple d'abans, un arquitecte pot trigar un mes a fer els plànols d'una edificació, però els paletes poden estar-hi ben bé un any
treballant-hi i trobant-se amb els problemes concrets. Per això la part mecànica és difícil per a tothom, a tothom li costa. Però com a invident també
és cert que tinc més dificultats. Per fer un programa et mous amb una quantitat molt gran de dades ii per això utilitzem eines que ajuden a detectar molt
ràpidament els errors, però ho fan destacant-los amb colors molt vius i, és clar, jo ho he d'anar buscant més pas a pas.
Setè Punt: I en la programació hi ha una part de gràfics, de dibuixos...
Jordi: Sí, i aquesta part, la de dibvuixar el quadre de diàleg, jo no la puc fer. Posem, per exemple, un programa d'empadronament: jo no puc fer la part
de dibuixar la fitxa on surt "NOm" i un espai en blanc per omplir. Jo penso la fitxa, demano a un company que me la dibuixi i ell m'ho fa amb un moment.
En realitat, aquesta és per sort una part molt petita de la feina, com un 1 per cent. REcordo que quan vaig entrar a treballar, el gerent estava molt espantat
amb aquest tema; vaig tenir sort que el meu company de projecte d'aleshores va dir que era cert que jo no ho podia fer, però que ja m'ho faria ell. Fer
els quadres és molt ràpid si jo li dono tota la informació de com ha de ser exactament. I quan me'l fan , ja tinc feina per uns quants dies més .
Setè Punt: Parlem una mica més de les adaptacions que utilitzes. Tirem, però , una mica enrere. Tu vas estudiar informàtica a la Universitat Politècnica.
¿Quines adaptacions vas fer servir llavors? ¿Són les mateixes que fas servir ara?
Jordi: Vaig començar a la universitat tal com ho havia fet fins aleshores: prenent apunts amb la pauta i el punxó, gravant classes i passant-me els aapunts
en net després a casa. Això era molt lent. Quan feia primer de carrera vaig descobrir el Braille'n Speak; amb ell la velocitat per prendre apunts eera
molt més alta i quan arribava a casa només volcava els apunts a l'ordinador i els repassava una mica. Tot això pel que fa a agafar apunts. Per altra banda,
tenia la possibilitat de tenir una línia-braille com a adaptació de lloc d'estudi i vaig decidir posar-me-la a casa. Podria haver-la instal.lat a la Facultat,
però allà fèiem pràctiques amb molts ordinadors diferents . A la Facultat, quan fèiem les pràctiques, com que les fèiem en grup, els companys em llegien
la pantalla. I és que una "eina" molt important que vaig fer servir van ser els companys . DE bibliografia informàtica en braille o gravada en casset no
n'hi havia i si demanaves que te'n transcrivissin alguna, trigaven dos anys i no hi havia ni la nomenclatura feta. La meva mare també va ser molt important:
em llegia els apunts d'informàtica en aglès, i ella no sap ni anglès ni informàtica... Va ser a partir de segon curs que vaig començar a treballar molt
en grup, a partir d'un dia que vaig quedar amb un company perquè m'expliqués unes gràfiques. Ens va agradar de treballar així i ja ho vam fer durant tota
la carrera. Després vam ampliar el grupet fins a quatre o cinc que ens passàvem totes les tardes a la facultat fent problemes, fent pràctiques, llegint
llibres. I és que el treball en grup ens anava bé a tots, no només a mi: poder parlar de les coses, comentar-ho entre tots, intentar entendre una demostració,
etc. La informàtica és una cosa molt abstacta, d'anar-hi donant voltes. Tinc un record genial d'aquell grup.
Actualment, a la feina treballo amb una Línia-braille i el programa Tiflowin 95. Tinc el Braille'n Speak per fer-lo servir d'agenda, de llibreta per prendre
alguna nota, però podria prescindir-ne. De fet, he dit que tinc el Tiflowin 95 i en realitat és una versió que he modificat amb versions que he trobat
per Internet...
Setè Punt: El problema fonamental, en aquest terreny, és poder disposar de les adaptacions ràpidament a mesura que canvien els tipus de programes que s'utilitzen.
Jordi: Sí, aquest és un problema. I crec que ho continuarà essent. És cert que cada vegada és una mica menys greu. Que sortís l'adaptació per al windows
3.11 va costar molt, la de windows 95 va trigar una mica menys i la de windows 98 es va dir que ja sortiria amb l'adaptació incorporada, però això no ha
estat així. Crec que sempre anirem una mica a remolc, i més si els necessitem per fer-los funcionar al 100 per cent, com jo, perquè treballem amb diversos
programes i molt potents.
Setè Punt: Malgrat aquestes dificultats, aquests retards en l'elaboració de les adaptacions, sembla que la informàtica obre
perspectives a les persones amb deficiència visual .Des del punt de vista de les adaptacions per treballar amb els ordinadors, ¿creus que fa deu anys, per
exemple, podries estar fent la feina que fas ara?
Jordi: Sí i no. A veure, fa deu anys les adaptacions estaven molt pitjor, és clar, però les eines bàsiques ja hi eren. A més, les empreses aleshores treballaven
amb MSDOs , i per a nosaltres, les persones cegues, ens és més fàcil treballar amb MSDOS. Si tirem més enrere, ja no hauria estat possible perquè no hi
havia línies-braille i sense aquesta eina seria impossible.
Setè Punt Les adaptacions per estudiar abans i per treballar actualment, te les proporciona l'ONCE?
jORDI: Sí.
Setè Punt: N'estàs satisfet? Les has pogut utilitzar ràpidament?
Jordi: Tots els materials que tenen i que jo necessitava me'ls han proporcionat de seguida. Fins i tot m'han proporcionat programes que encara no estaven
al mercat, com la primera vegada, perquè me'n depenia la feina. Ara bé, crec que l'ONCE hauria de tenir més materials, estar al dia, destinar més recursos
a la investigació. Si vols conèixer programes dels que ells no tenen, ningú de l'ONCE sap explicar-te com funcionen. És clar que jo ho podria anar provant
a casa, però no tinc temps per fer-ho i amés a més de la feina també tinc altres interessos i activitats.
Setè Punt: La Fundació Caragol també s'ocupa de proporcionar adaptacions per treballar amb els ordinadors...
Jordi: Sí. Ells estan una mica més avançats que l'ONCE; per exemple, el programa Jaws el van descobrir abans que l'ONCE. Però per mi la Fundació Caragol
té un problema, i és que treballen el cent per cent amb
sintetitzadors de veu i no treballen gens amb braille. Jo treballo el 99 per cent amb braile. Sempre els dic que m'hi posaré i que compartirem coses, però
no tinc prou temps.
Setè Punt: Bé, ara que ja coneixem uuna mica la teva experiència laboral, et demanarem que ens la valoris.
Jordi: A veure, jo la valoro bé. Tot i que he tingut elsmeus problemes i he passat èpoques en què m' hesentit poc realitzat i he estat a punt d'engegar-ho
a rodar. Valoro el fet que per mi és un repte, perquè em costa més que als altres. Això m'esperona cada dia a anar-me superant i a intentar fer-ho millor.
I això mateix m'obliga també a donar-me dosis d'humilitat: saber que hi ha coses que no puc fer, coses en què sóc més lent que els altres, coses en què
sóc menys rendible, i això ho he d'assumir. També valoro el fet d'estar integrat, no només laboralment, sinó humanament, en el sentit d'estar en una empresa
on hi ha els problemes que té la majoria de la població, treballant en un ritme real, on t'exigeixen igual que als altres i amb tots els problemes reals
d'aquest mon on tot va molt ràpid i on tot ha d'estar fet per ahir. El que a mi em costa és saber fins a quin punt quan em frustro perquè no em valoren
prou la feina, perquè m'encallo en feines massa mecàniques, això passa perquè sóc invident o simplement és perquè no es valora a ningú, perquè aquesta
és una feina molt competitiva i es vol que tothom s'impliqui molt: et demanen que donis el 150 per cent de tu mateix, perquè si dónes només el 100 per
cent, no està gaire ben vist. I és que a mi, a part de ser invident, no m'agrada per principi donar un 150 per cent. Això porta a una situació una mica
delicada, perquè has de jugar un doble joc: has de donar al màxim per produir de tal manera que tu i l'empresa estigueu satisfets, però tampoc fer moltíssimes
hores, perquè per principi no les vull fer. També crec que l'empresari ha d¡'assumir que, de vegades, no pots rendir el cent per cent i que per això ell
té uns avantatges fiscals que cobreixen aquests punts que no pots cobrir. El que és evident és que tu t'has d'esforçar més que els altres per rendir el
màxim possible, però jo tampoc vull treballar quinze hores. A l'empresa ja es veu que hi ha dos tipus d persones: els que tenen ambició i rendeixen molt,
que es veu com van pujant, que els van assignant projectes, i els que ens agrada anar vivint, que estem una mica més estancats. Però això no és només perquè
jo sigui invident, hi ha altres companys -tots vidents- que també van pujant com jo, a poc a poc, perquè no ens agrada dedicar tota la vida només a la
feina. Jo em marco el límit amb la referència del company estàndard que fa la mateixa feina; és clar que si ell ho fa en vuit hores, per produir el mateix
jo en necessito nou. Si volgués produir el mateix que els companys que s'¡hi passen dotze hores, jo me n'ahauria de passar setze, i això no vull fer-ho,
no és la meva aspiració en aquesta vida.
Setè Punt: I la relació entre companys?
Jordi: Molt bona. En alguns moments de crisi, que he pensat llençar la tovallola perquè no em sentia a gust, l'equip de companys em va convèncer que m'hi
quedés, perquè una feina d'aquestes característiques no és fàcil de trobar. M'hi trobo molt a gust i crec que seria difícil trobar un lloc així.
Setè PUnt: Has comentat que t'interessen, més enllà dela feina, altres activitats. Sabem que a les darreres eleccions municipals has sortit escollit com
a regidor d'ERC a Gelida, el teu poble. Comenta'ns una mica l'experiència.
Jordi:Sí, però la política és una mica la conseqüència d'haver estat des de fa molt de temps implicat en diverses associacions del poble: he estat monitor
de l'esplai, a l'emissora municipal, als castellers, a l'esbart dansaire. A molts d'aquests llocs ja hi era de petitt, abans de perdre la vista, i després
hi vaig continuar. Algunes coses les he hagut d'anar deixant per manca d temps. Ja quan vaig començar a estudiar la carrera vaig deixar l'esbart, perquè
no tenia prou hores per dedicar-hi. Però tot això va fer que anés coneixent gent, fins que em vaig implicar amb un grup polític; primer no gaire, una mica
perquè un amic meu hi era, i fa quatre anys em van proposar per anar a la llista en un lloc de no gaire compromís. I a les darreres eleccions em van enredar
a presentar-me com a número tres.

Setembre de 1999

Anar a Antoni Pallarès.
Anar a Jaume Oliveras.
Anar a oscar gorri.
Anar a Escarlata San Martín.
Anar a experiènces laborals.