Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Taula rodona: Rosa Plana. Fisioterapeuta en neurologia infantil de l’escola “Nadis”

Jo haig de dir que estic d’acord amb el que ha dit el nostre company, Ramon Solé de què tot el que basem amb bonificacions i fins i tot amb lleis ja hem vist que no serveix de massa. Pràcticament el 80% depèn de la nostra formació i actitud, la del disminuït. Nosaltres els disminuïts visuals, els cecs, precisament amb formació.

Jo que treballo i em moc en el món de tot tipus de discapacitats, sé que el disminuït visual, el cec, és el que té més formació de pràcticament tots, per quantitat. La majoria dels discapacitats no arriben a la universitat, i de nosaltres ja sabeu que hi hem arribat moltíssims. Per tant hi ha d’haver alguna altra cosa que falta lligar, que segurament deu ser unes bones bosses de treball que hi siguem tota la gent que necessita i vol tenir una altra feina i a més a més per mi, és importantíssim l’actitud i el dia a dia. O sigui, som nosaltres els que ens ho hem de treballar, abans ara i penso que segurament després també. És el disminuït el que ha de treballar el tant per cent més alt, i a més a més hi ha una altra cosa.

Nosaltres som els més formats i som els que hem de decidir dia a dia, quasi bé sempre. El fet que estiguis treballant no vol dir que l’endemà no hagis de continuar formant-te, perquè sempre surten coses noves. Potser en la majoria dels casos, en totes les feines segurament, som una mica més lents, d’entrada, però quan ho tens treballat o quan ho tens estudiat ets igual o millor, no perquè siguis cec, sinó perquè si tu ets més competent seràs més competent tot i que al començament seràs més lent.

Jo quan enviava currículums mai posava que no hi veia, perquè si tu poses que no hi veus ja no et criden. En canvi, si ho dius de persona o per telèfon, és diferent, tens opcions de lluitar. Normalment, d’una contra cinc, si parles, i et coneixen i insisteixes i proves, segurament alguna et sortirà bé. En canvi si en el currículum ho fas constar -que no tens per a què posar-ho, però tampoc tindries per a què amagar-ho- segurament per la por no et cridarien, perquè normalment, tot es basa en aquesta por que fa el desconeixement.

Jove llicenciat en una entrevista de feina



Ara ja anem a la meva vivència. Jo sóc cega total, tinc ceguesa adquirida. Em vaig quedar cega als 27 anys. Treballava i estudiava en banca. Vaig intentar reintegrar-me en una feina, però no ho vaig aconseguir perquè a l’empresa li era millor fer-me plegar. Llavors vaig decidir canviar el xip i buscar-me una feina, dintre de les que em pogués guanyar la vida, perquè no sóc rica. Una feina que m’agradés, i dins de les que podia fer i que m’agradava era la de fisioterapeuta. Em vaig posar a estudiar fisioteràpia. Als matins treballava de telefonista i a les tardes i nits estudiava. Quan vaig acabar era més dur que ara, ja que les noves tecnologies eren el punxó i la pauta i el casset, vull dir que gaire coses més no hi havia, i això no és el mateix que ara. Jo ara, quan estic a l’ordinador, amb el “jaus“ i totes aquestes coses, no té res a veure. Fa quinze anys, el que trigaves a fer en dues hores ara ho fas en deu minuts. Un cop ho tens après, ho fas rapidíssimament. Quan vaig acabar, vaig començar a buscar feina. Primer vaig enviar molts currículums. Molts, vull dir com uns tres-cents, dels quals em van contestar tres. I aquests tres em deien que moltes gràcies. No és que em cridessin, però van tenir el detall de contestar-me. Sí que és veritat que al cap de molts anys, molts anys vull dir set o vuit anys, d’enviar aquells currículums em van trucar de dos o tres llocs. Llavors em vaig adonar que no llencen els currículums. Recordo que em van trucar de Bellvitge, i els hi vaig dir que el currículum l’havia enviat ja feia molts anys, i em van dir que el tenien guardat al calaix, que no els llencen. Jo ja tenia feina, ja treballava i tot, però em van trucar. Com que els currículums no funcionaven, alhora vaig començar a buscar. Vaig trobar vàries feines sobretot de molt poca durada. Però jo m’agafava al que fos. Hi havia fins i tot suplències de dos dies, que quan m’ho tenia conegut havia de marxar. El que passa és que no em va anar tan malament i al cap de dos o tres mesos, els mateixos llocs de dos dies es convertien en 15 dies, una setmana, un mes... i així anava fent. Jo penso que si hagués hagut d’estar molt temps fent suplències a diferents llocs de dos dies i d’una setmana potser hagués tirat la tovallola, perquè se’m feia molt i molt pesat. Però vaig tenir mitjanament força sort i vaig anar rebotant d’un lloc a un altre, i en un d’aquests llocs hi havia una sèrie de treballadors, entre ells un psicòleg; que al cap d’un parell d’anys era director de l’escola on jo treballo. Pels qui no ho sapigueu, les escoles d’educació especial de disminuïts, de gent amb problemes motrius, tenen afegides a l’escola a les fisioterapeutes, perquè com són nens i nois que necessiten pràcticament rehabilitació diària, per no fer-los anar a ells i a la família cap als hospitals, van incloure a les fisioterapeutes en les escoles. És com una assignatura més que tenen i així s’estalvien que els pares els hagin d’acompanyar als hospitals a fer la rehabilitació. Quan es van quedar sense una de les fisioterapeutes, va pensar en mi, suposo per dos coses: perquè em coneixia i m’havia vist treballar i suposo que també perquè sí que el va ajudar la bonificació. Ja que és una escola que és una cooperativa de treballadors, tot i que no sé que va passar que quan em van agafar no la van cobrar. En principi, com és una escola petita i no hi ha gaire diners, la bonificació, pensant que serviria igual que un altre, sense anar a fer bones obres ja que si no ets competitiu ja pots ser cec, sord i mut, que et trauran i amb raó.

Vaig començar a treballar aquí, tot i que mai havia pensat que acabaria treballant en el món del discapacitat. Llavors em vaig haver de formar per segona vegada, perquè a fisioteràpia això, pràcticament, no existeix, i vaig haver de fer uns postgraus. La feina em va agradar força i m’hi vaig quedar. En principi no he tingut més problemes que els que hagués tingut si hi hagués vist. De relació per descomptat i ara amb les ajudes de la tecnologia i de l’ONCE, que ens deixa en préstec tots els aparells que necessito. Jo necessito ordinador i em deixa el jaws, la línia Braille...

Això és un avantatge. Ja que puc fer feina a casa, ja que els ordinadors que els toquen moltes persones, ràpidament se’ls carreguen. Així que m’ho emporto a casa, encara que hagi de fer més hores. Crec que no he tingut més problemes que els que hagués tingut, de relacions, que si hi hagués vist. Amb els companys de feina, un cop passades les primeres pors per desconeixement ja ho tens salvat. De vegades, amb qui costa una mica més, perquè són sempre nous, és en aquest cas, no els meus usuaris que són nens i mai tenen cap problema amb ningú, però de vegades són els pares. Tot i que sempre és una mica de por cap al desconeixement. Vull dir: “el meu nen no camina i l’agafarà aquesta que no hi veu”. Molt poques vegades ho he intuït o ho han dit. Només una vegada una mare em diu, i aquest sí que camina, però té una síndrome i no pot parlar i porten una traqueotomia i respirant pel coll, i això no li permet parlar i parla com els sords. I jo li faig preguntes tancades i li toco el cap i si no va a buscar algú que ens faci de traductors. La seva mare em diu: “Escolta, tu si no hi veus com sabràs que el meu nen respira?” I jo li vaig dir: ” Perquè com que el faré cansar i com respira fent soroll, ja el sentiré”. Això ja li va semblar bé.

També he tingut la sort que han entès i han vist que no era tan complicat com a ells els hi semblava. Però jo sé que han anat a direcció i han dit que preferien que fos una altra fisio, i això no se’ls hi ha permès. Però si vas a mirar tenen tot el dret a demanar-ho i des de la direcció tenen tot el dret a dir que no. Aquí hi ha una cega i una que hi veu. A tu t’ha tocat la cega, bona sort, però no et canviarem la fisio. Si fes una pífia potser, però no perquè no hi veig, però si fes una pífia qualsevol persona té el dret a dir que d’aquesta persona no se’n refia, però com que això fins ara, toquem fusta, no ha passat, doncs en principi la cosa ha anat bé
En definitiva, jo penso que la integració laboral per una normalització social és pràcticament la més important, potser també és la més complicada, i torno a repetir que el 80% depèn del discapacitat, ni de lleis ni dels empresaris.

Article anterior: Taula rodona: Ramon Solé. Director General d’una empresa de serveis informàticsArticle següent: Taula rodona: Héctor Cuesta. Lletrat de l’assessoria jurídica de l’Ajuntament de Madrid

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3