Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Meritxell Aymerich (periodista)

Meritxell Aymerich va néixer a Igualada fa 24 anys. Totes les etapes de l’escolarització les va fer integrada en escoles ordinàries (la llar d’infants i l’educació infantil a Igualada, la primària a Barcelona i la secundària a Ripollet). Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma. El febrer del 2004 va llicenciar-se i amb un company de periodisme i de l’Associació de Discapacitats de la mateixa universitat van decidir crear la seva pròpia empresa relacionada amb allò que havien estudiat i que els apassionava. L’empresa que van crear va ser una productora d’audiovisuals.

L’entrevista que tot seguit podeu llegir la vam realitzar quan aquesta empresa encara estava en funcionament. Uns mesos més tard, els seus components decidien, com succeeix en molts casos d’empreses petites d’aquest sector, tancar-la i buscar d’altres oportunitats laborals cadascú pel seu compte. Van voler provar-ho i l’experiència va durar dos anys i mig, però l’entrevistada i els seus companys van creure que era prou temps per fer un balanç econòmic, que no va sortir favorable. Però si més no, asseguren que va ser una experiència vital molt enriquidora i que no se’n penedeixen.

Per aquest motiu, hem cregut convenient reproduir l’entrevista fil per randa tal com va ser feta en el seu moment (febrer de 2006), ja que és un cas interessant i en les respostes es poden conèixer els diferents processos i projectes que duien a terme, així com l’entusiasme i les dificultats que van definir l’experiència.

Setè Punt: La vostra empresa és una productora. Què feu? Com funciona?

Meritxell: La nostra empresa es diu DR audiovisual productions SLL. Som una societat limitada laboral, és a dir, un entremig entre cooperativa i societat limitada: els socis som socis treballadors i tenim contractes laborals indefinits i la seguretat social. Actualment som quatre treballadors. Som una productora que ens hem centrat en dues línies de treball: d‘una banda, elaborem material audiovisual per a empreses (vídeos que puguin servir de presentació de l’empresa a una fira, catàlegs multimèdia, vídeos per webs) i, de l’altra, elaborem reportatges i documentals. L’elaboració de material de comunicació corporativa per a empreses és la línia que ens deixa viure, mentre que la segona, la producció de reportatges, és més elaborada perquè demana molt més temps de feina, però és la part que més ens interessa. Estem centrats en l’elaboració de reportatges de temàtica cultural o social. Intentem que aquests reportatges es puguin emetre per televisions locals i, si alguna televisió autonòmica hi està interessada, millor que millor. Evidentment sempre intentem que aquests reportatges siguin accessibles. Ara, per exemple, estem fent una sèrie de reportatges en una coproducció amb Enciclopèdia Catalana sobre castells i fortaleses de Catalunya. Aquests reportatges tindran una veu en off que narrarà les imatges perquè es puguin seguir sense veure-les i estaran subtitulats en llengua de signes.

Setè Punt: Treballeu per encàrrec o elaboreu un producte i després l’oferiu?

Meritxell: Depèn. De vegades presentes un projecte sobre el paper i si agrada et fan una carta d’acreditació que diu que et donaran antena per a aquest producte, que te’l compraran. Això està molt bé perquè ja pots treballar i pots buscar patrocinadors. En el cas dels reportatges que estem fent per a Enciclopèdia Catalana, ells tenen els drets de distribució –ho editaran en DVD- i nosaltres tenim els drets d’antena per emetre’ls per televisió. També estem treballant en un altre projecte, que està en un estadi força avançat, sobre uns programes de mitja hora de durada dedicats a les discapacitats. En aquest cas, el Consorci de Televisions locals està valorant si els interessa. Hem fet un programa pilot que hem presentat a aquest Consorci de televisions locals i a uns patrocinadors que també sembla que hi estan interessats. Per a nosaltres aquest és un projecte molt important, tant pel que fa a la feina que aportaria a la nostra empresa com pel fet de ser un programa que pugui contribuir a donar a conèixer la realitat de les persones amb discapacitat.

Setè Punt: Us considereu una empresa de responsabilitat social?

Meritxell: Sí. Complim una bona part de les pautes de conducta que estableix el Llibre blanc que regula les pràctiques empresarials. Nosaltres prioritzem la contractació de persones amb discapacitats o amb altres tipus de riscos d’exclusió social. I el fet de fer accessibles els continguts dels reportatges i la col·laboració que de vegades fem de manera altruista. Aquests aspectes ens permeten considerar-nos clarament una empresa de responsabilitat social.

Setè Punt: Heu rebut ajudes per poder tirar endavant la vostra empresa?

Meritxell: En primer lloc, vam demanar un crèdit d’autoocupació a l’ONCE. A més, el fet d’estar qualificats pel Departament de Treball de la Generalitat com a iniciativa d’ocupació local per complir certs requisits –ser treballadors amb contracte indefinit, ser una empresa de comunicació, ocupar persones amb discapacitat- ens va permetre rebre una subvenció per cada contracte. De la Fundació ONCE també rebem una ajuda.

Setè Punt: Però abans de continuar parlant de la vostra empresa, fem un parèntesi i tirem una mica enrere. Per què et vas decidir a estudiar periodisme?

Meritxell: Des que feia 1r de BUP tenia una disjuntiva entre dos àmbits diferents: estudiar per fer de mestra d’educació infantil, perquè sempre m’han agradat molt els nens, o fer ràdio, perquè sempre m’ha interessat molt i, de fet, des de fa anys en faig. No em vaig decidir per fer de mestra perquè vaig pensar que potser no em seria fàcil controlar una classe de 25 nens. Vaig decidir-me, doncs, per estudiar periodisme, perquè, a més a més de la ràdio, també m’agrada escriure. Des de 2n de BUP ja em vaig decantar per la branca de lletres.

Setè Punt: Què pots dir de la teva etapa com a estudiant universitària?

Meritxell: Va estar molt bé. És clar que sempre hi ha algunes assignatures que són una mica més difícils perquè són de comunicació audiovisual. En aquests casos, jo m’havia de buscar el meu lloc: era necessari parlar amb el professor i buscar les solucions. Penso, per exemple, en l’assignatura de fotografia. Amb la part teòrica no hi havia cap problema, encara que de vegades hi havia conceptes que em resultaven una mica complicats d’entendre; i pel que fa a la part pràctica, ja que normalment es treballava en grup, jo formava part del grup com qualsevol altre membre i preníem les decisions que crèiem oportunes, i si calia fer un reportatge, m’encarregava de contactar amb les persones que s’havien de fotografiar, de buscar els decorats, en fi, de fer el que s’anomena la producció –que és el que ara faig a l’empresa. Quan treballàvem la televisió, el procediment era més o menys el mateix: en lloc d posar-me darrere les càmeres de filmar, m’ocupava del so o de la taula de mescles (on has d’anar prement el botó que correspon a la càmera que el realitzador demana). En definitiva, el que cal és buscar el teu lloc dins una dinàmica d’equip.

Setè Punt: L’actitud del professorat en general?

Meritxell: Molt col·laboradora. En aquesta facultat han estudiat força persones invidents, i això fa que hi estiguin d’alguna manera acostumats. Pocs professors et pots trobar que no hagin tingut algun alumne amb problemes visuals. Sempre hi ha algun cas d’un professor nou al qual cal explicar-li més les coses, però en general no calia gaire. En un altre sentit, també disposàvem d’ordinadors equipats amb el Jaws, i això ja facilita la feina.

Setè Punt: Vist des de fora, des del desconeixement, pot sorprendre que una persona cega es dediqui al periodisme, perquè es pensa que la dimensió audiovisual és la predominant.

Meritxell: Pensa que el periodisme és molt ampli. En una redacció es poden fer moltes coses. Treballar en una ràdio no cal ni dir-ho, perquè ja se sap que hi ha persones cegues que ho fan; a més la manera de comunicar-se amb els tècnics és molt factible: tu li pots fer senyals amb un llenguatge gestual, ell et pot parlar a tu a través dels auriculars, a través del guió imprès en tinta.

Setè Punt: I les pràctiques?

Meritxell: Primer vaig fer pràctiques en un programa de ràdio que es feia a la pròpia universitat. Després vaig fer pràctiques a RAC1, a la redacció, davant d’un ordinador fent tasques de producció, i dos anys en una revista local de Ripollet. Durant els dos anys llargs que vaig estar a la revista vaig anar aprenent moltes coses. A mi em sembla que l’experiència de treballar en un mitjà de comunicació local és molt interessant i enriquidora. De fet, si aprens a moure’t en el món local, després només cal extrapolar la manera de fer a altres àmbits més generals.

Setè Punt: Per tancar les referències a l’època d’estudiant, explica’ns una mica la feina de l’Associació de Discapacitats de la UAB que tu vas presidir.

Meritxell: Vaig entrar a l’associació quan feia primer. Vaig començar a assistir a les reunions i a participar en les seves activitats, i em va semblar que era una iniciativa molt interessant. Aquesta entitat està constituïda bàsicament per persones amb discapacitat i té com a objectiu treballar per a la supressió de barreres de tot tipus –arquitectòniques i de comunicació- dins la universitat i per a promoure la veritable igualtat d’oportunitats. Jo em vaig implicar molt en la feina d’aquesta associació i per aquesta raó, quan es va renovar la Junta, vaig acceptar ser-ne la presidenta, perquè hi havia moltes coses a millorar. I he de dir que vam aconseguir algunes coses importants. Per exemple, el claustre de la universitat va aprovar per unanimitat un reglament que nosaltres vam presentar per a garantir la igualtat d’oportunitats. Em sembla que va ser la primera universitat d’Espanya que n’aprovava un d’aquestes característiques. Evidentment s’haurà d’anar aplicant. Una cosa concreta que aquest reglament garanteix és que el preu de les fotocòpies ampliades que necessita una persona amb baixa visió fos el mateix que les fotocòpies sense ampliació: pot semblar que és una cosa molt òbvia, però és molt important ja que en moltes carreres es treballa amb dossiers. Hi ha altres temes que, encara que sembli mentida, van ser molt complicats de solucionar: treure les maleïdes boles que posen perquè no aparquin els cotxes en determinats llocs. Una activitat important que fèiem des de l’associació era fer campanyes de sensibilització adreçades a tota la comunitat universitària. Una campanya que va tenir molt èxit va ser l’elaboració i la distribució d’uns punts de llibre en els quals hi havia unes vinyetes divertides en què es demanava que no se subratllessin els llibres de la biblioteca, perquè llavors quan els escanegem donen error. En vam editar 25.000 exemplars i molta gent s’hi va interessar. També fèiem cursos de Braille i de llengua de signes. Penso que a la universitat, tant pel que fa als estudiants com al rectorat i el professorat, hi ha un bon nivell de consciència sobre la discapacitat.

Setè Punt: I després la creació de l’empresa. Ja ens has explicat com funciona la vostra empresa. Explica’ns una mica com feu els reportatges. Pensa que pot sorprendre una mica el fet que persones cegues us dediqueu a fer reportatges.

Meritxell: Un reportatge comença amb una idea. A partir d’aquesta idea s’elabora un petit guió en què s’especifica com es podria començar, quins temes i subtemes es poden abordar. Després es comença la feina de producció, és a dir, buscar i contactar amb les persones o entitats que poden aportar informació sobre el tema, surtin o no surtin després en el reportatge; demanar tots els permisos necessaris per gravar; saber si s’han de pagar taxes de filmació o no, si es gravaran només interiors o exteriors; documentar-se bibliogràficament sobre el tema; buscar imatges o documents d’arxiu... Per exemple, en el cas de buscar documents en arxius fotogràfics, les persones cegues que fem la producció no anem directament a l’arxiu, però sí que fem els contactes i la recerca d’informació telefònica (saber si es disposa de materials que ens puguin ser d’utilitat). La producció, doncs, és tota la moguda que es fa abans de filmar. També elaborem el guió literari –allò que la veu en off anirà explicant-, si bé el muntador l’haurà d’ajustar a les imatges.

Per fer aquests documentals, el fet que la producció la fem persones cegues no xoca massa. Una altra cosa és quan fem de comercials, quan hem d’anar a parlar amb empreses per oferir-los el nostre producte, és una altra cosa. Cal anar preparat perquè et pots trobar amb qualsevol cosa: és molt habitual trobar-te amb persones tancades davant les nostres possibilitats o que desconeixen allò que els podem oferir. Quan vas com a comercial és bo anar ben preparat i poder ensenyar-los material. El que acostuma a passar en aquests casos és que després de deu minuts parlant de les coses que els podem oferir, s’acaba relaxant la tensió creada pel fet que la persona que els ofereix uns serveis sigui cega.

Meritxell: No, normalment no et trobes amb més problemes. És cert que sovint et trobes en situacions divertides quan tu arribes a una empresa i la persona de la recepció es queda tallada i no sap massa com dir a la persona amb qui has quedat que tu ets una persona cega. També és curiós que quan hi ha alguna persona que ja fa de filtre, que ja comunica a la persona amb qui has quedat que la noia de l’empresa de comunicació és cega, ja et tracten amb més naturalitat. Contràriament, si ja parles directament amb la persona amb la qual vas concertar la cita, notes que costa més trencar el gel, costa més de fer-los entendre que tu treballes per a una productora. Cal explicar bé, i fent servir exemples, tot allò que fem i que els podem oferir perquè vagin entenent que el nostre producte serà vàlid.

Setè Punt: I com es fa això de buscar i aconseguir clients?

Meritxell: És una cosa difícil. En un primer moment ens vam moure molt per fundacions, perquè pensàvem que pel fet de ser nosaltres una empresa amb responsabilitat social, ens seria més fàcil i lògic treballar en aquest sector. I la veritat és que sí, que va bé, però hi ha el gran problema dels diners: si les fundacions no tenen gaires diners, sempre deixen les qüestions de comunicació en un darrer terme. Moltes fundacions i associacions, que necessiten les subvencions per tirar endavant projectes de comunicació, ens diuen que sí, que estan molt interessats a fer algun audiovisual de difusió, però que no disposen ara dels diners per fer-ho. De tant en tant ens truca alguna fundació per tirar endavant algun projecte, però sempre demana molt De temps per la cosa dels diners. També intentem entrar en el món de les empreses, i això ja té un altre ritme. Una manera interessant d’entrar en el sector empresarial és assistir a fires especialitzades i oferir els nostres productes. Hem anat a fires com Construmat o les de turisme, per exemple. Les fires, més que per vendre directament projectes o productes, són útils per recollir contactes de comercials d’empreses, ja que després, passats uns dies, pots intentar connectar directament amb ells. És clar que de cent trucades que fas, poden sortir vuit o deu reunions i no en totes s’arriba a tancar un projecte. És una feina força cansada però necessària: si et limites a enviar informació sense tenir un contacte telefònic previ, no serveix de res.

Setè Punt: Esteu funcionant des de l’estiu del 2004. Quin balanç fas de tot plegat?

Meritxell: Hi ha hagut moments de tot. Hem passat èpoques en què hem estat a punt de tirar la tovallola perquè econòmicament la cosa era insostenible, però aleshores arribava alguna cosa que esperàvem de feia mesos i ens donava aire per continuar. Ara estem en un moment més positiu. Però el temps que portem encara és massa poc per poder valorar si realment es podrà tirar endavant o no. Des del punt de vista personal és una experiència impressionant. He après un munt de coses. Jo abans no sabia la diferència entre una factura i un albarà, no sabia fer un pressupost, ni sabia com encarar una reunió amb persones que estan a l’expectativa de tot el que els diràs. Sóc jove i tinc temps de fer una altra cosa si això no funciona, però he de dir que em sabria molt de greu que no es pogués consolidar el nostre projecte, la nostra empresa.

Setè Punt: Ara que ja estàs immersa en una intensa experiència laboral, què diries als nois i noies que estan estudiant periodisme avui?

Meritxell: Que facin tantes pràctiques com puguin, encara que això és dur i encara que no els paguin. Que no tinguin cap por de provar de fer coses en mitjans diferents, perquè els servirà d’experiència i aniran veient amb què se senten millor. I que pensin que l’opció de crear una empresa pròpia és una cosa molt dura, però que alhora dóna moltes satisfaccions: és com una muntanya russa. Sempre hi ha el risc que no acabi de sortir bé, això és cert, però té l’element positiu d’haver de ser tu mateixa qui pren les decisions, i això és molt interessant.

Setè Punt: Com veus, més enllà de la teva experiència personal, la situació laboral de les persones cegues joves?

Meritxell: Existeix un grau molt profund de desconeixement i de prejudicis que fan difícil trobar feina. És molt difícil que et contractin. Si penso en la gent que ha estudiat periodisme a la meva facultat, veig que la majoria no treballen en cap feina relacionada amb la carrera. Treballen de venedors de cupons o telefonistes, però no de periodistes. Jo sé de molts casos de gent ben preparada que ha lluitat de valent, presentant currículums, anant a entrevistes, fent pràctiques durant dos anys i després res. Estic convençuda que cal que les empreses entenguin que un professional amb ceguesa pot ser exactament igual de bon professional que un vident. I això no passa només amb els qui han estudiat periodisme. Recordo una enquesta que vam fer des de l’Associació de discapacitats de la Universitat sobre la incorporació al món laboral de llicenciats de totes les branques i el resultat va ser descoratjador: poquíssima gent estava treballant en alguna cosa relacionada amb allò que havia estudiat. En el cas d les persones cegues, moltes d’elles comentaven que, quan era el moment de fer l’entrevista, si deien que eren cecs ja no els trucaven o si hi anaven sense dir-ho, ja es veia que, malgrat tot el que es podia explicar de les capacitats i recursos disponibles, no hi havia res a fer. Potser en el cas de feines amb menys responsabilitat o remuneració no hi ha una selecció tan estricta, però en el cas de llicenciats és evident. Si l’empresari pot escollir entre una persona amb una discapacitat i una altra sense discapacitat aparent, no hi ha dubte del que fa. I constatar aquesta realitat tan dura arriba a cansar molta gent, que finalment acaba triant una opció laboral potser més fàcil, més a l’abast, encara que no tingui res a veure amb allò que ha estudiat. També em sembla significatiu que, quan des de l’Associació fèiem jornades per a promoure la inserció laboral destinades a empresaris, perquè s’adonessin de les possibilitats de les persones amb discapacitat, d’empresaris en venien molt pocs, mentre que la resta de participants eren de fundacions, ajuntaments, etc. El problema és seriós.

Setè Punt: I què es pot fer per millorar aquesta situació?

Meritxell: Moltes coses. Però penso que una cosa que resulta molt útil i important és el fet que es conegui que hi ha persones que estem treballant en tasques laborals diferents. Cal fer visible la realitat petita perquè es vegi que és possible. Jo sé que quan entro en una empresa nova i el meu interlocutor se sorprèn perquè jo sóc una persona cega, estic trencant barreres. I no sempre m’agrada fer aquest paper, perquè hi ha dies que no ve gaire de gust, però forma part de la nostra realitat i de la nostra possibilitat de contribuir a trencar-les.

A partir de l’agost de 2006 Meritxell Aymerich va començar a treballar com a responsable de comunicació de l’entitat Barcelona Voluntària, fet que li dona en l’actualitat l’oportunitat de continuar treballant en una feina totalment normalitzada i relacionada amb els seus estudis i interessos.

Article anterior: PresentacióArticle següent: Oscar Gorri (telefonista/informador)

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3