Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Jordi Pons, una figura clau

Des de l’any 1976, Jordi Pons (Barcelona, 1950-1992) va ser el president d’ARCE. La seva passió per la història i la cultura, el seu compromís amb la discapacitat visual i la voluntat d’avançar cap a una societat catalana plenament integradora van marcar, d’una manera especial, les actuacions i les línies de treball de l’entitat.

Presentem els retrats que el Francesc Vila i la Montse Vallès han fet del Jordi i que, des de l’amistat que els unia, ens acosten a alguns elements biogràfics i de la seva personalitat. Amb aquests textos i amb tot aquest número d’”El Setè Punt” volem retre un homenatge modest però sincer a la persona que ha estat una figura clau en els moviments per a la integració de les persones cegues a Catalunya.

”Vaig conèixer en Jordi un matí qualsevol al despatx del Sr. Medina, quan la Delegació de l’ONCE a Barcelona ocupava l’edifici del Carrer Ample que ara acull el Registre Civil de la ciutat.

Aquella planta dedicada a l’ensenyament era la que jo més coneixia. Allí havia après el Sistema Braille i m’havia capacitat per a reemprendre els meus estudis, bruscament interromputs i que vaig continuar finalment en l’Institut Milà i Fontanals.

Quan ens vam trobar amb en Jordi, crec que jo feia segon de Filosofia i ell primer. Vam començar a parlar i molt aviat es va establir un corrent de complicitat i afinitats entre nosaltres. Anys abans, havia conegut el seu pare, el Sr. Ventura, que havia vingut a casa meva per a rebre informació sobre la meva recent integració en un institut. El meu amic, en Ramon Codina, ja el coneixia i de vegades me’n parlava. Més tard, en Jordi m’explicava les seves experiències escolars a l’antic Palau Macaia on tenia la seu la “Escuela de Sordomudos y Ciegos”, que l’Obra Social de la Caixa mantenia des de les primeres dècades del segle XX.

A Barcelona, l’ONCE no hi havia fet cap escola i la mainada catalana havia de sortir del seu país per anar als grans internats d’Alacant o de Madrid o bé, prendre l’opció de quedar-se a casa aprofitant els serveis de la Caixa. Aquesta possibilitat va ésser la que van utilitzar moltes famílies d’arreu de Catalunya. Les criatures que vivien a Barcelona anaven a l’esmentada escola de la Caixa en el Passeig de Sant Joan, s’hi quedaven a dinar i després de les classes de la tarda tornaven al seu domicili, mentre que els alumnes de la resta del territori s’hi quedaven com interns tota la setmana.

En Jordi havia nascut el 8 de gener de 1950. Tenia un germà bessó, en Francesc, que va morir sent molt petit. Tenia també dos germans més grans, en Josep i en Ventura, i més tard va tenir una germana, dotze anys més petita que ell, La Maria Dolors.

La seva Mare, la Sra. Lola, tenia sempre la casa oberta i un plat a punt pels amics que els seus fills portaven a dinar, de vegades sense cap avís.

La infantesa d’en Jordi va estar molt determinada per la malaltia ocular que patia i que va fer que passés llargues temporades a Anglaterra on rebia tractament. No cal dir que això significava un gran esforç per als seus pares i per a tota la família. Suposo que el fet de conèixer gent nova i molt diferent, romandre temps fora de la llar i haver d’adaptar-se a entorns allunyats del redòs familiar, el devia ajudar a forjar la seva manera de ser.

De l’escola del Passeig de Sant Joan m’explicava més anècdotes que fets relacionats amb l’activitat escolar. Em deia que els cecs eren la infanteria i els sordmuts la cavalleria. Les hores de pati esdevenien una batalla campal cada dia entre els dos exèrcits.

La seva primera escola, però, va ser el Col•legi Sant Gregori on va fer la Primera Comunió, llavors encara tenia una petita resta visual. Va ser quan va perdre la vista del tot, quan va anar a l’escola de la Caixa. Acabats els estudis primaris, la família va decidir que per estudiar el batxillerat podia tornar al Col•legi Sant Gregori, però la direcció d’aquest centre s’hi va negar. Finalment el van admetre amb la condició que si no podia seguir el ritme dels altres companys, el farien fora. El resultat va deixar amb un pam de nas als que no creien en aquest cas d’integració escolar i molt aviat en Jordi va destacar pel seu magnífic expedient acadèmic. En acabar el cicle mitjà, els seus companys li van regalar un mapa d’Europa en relleu, fet amb la combinació de diferents textures i gruixos de paper de vidre. Val a dir que com correspon a un gran aficionat als viatges, en Jordi dispensava una especial atenció a la geografia. El Preu, (preuniversitari) el va fer en l’Acadèmia Peñalbert.

Tenia molt bona relació amb els seus companys vidents i solia estudiar en grup, sobretot per a traduir llatí i grec. El fet de tenir un excel•lent nivell de continguts curriculars, així com estar al dia de tot i tenir fermes opinions i criteris, li facilitava enormement la integració social.

Va ser cap d’un grup d’escoltes, i d’aquí li venia el seu gran delit per la muntanya.

És fàcil d’imaginar que aquestes tasques en l’escoltisme anessin formant el seu caràcter emprenedor, la seva gran capacitat com a organitzador i forgessin també el seu gran sentit de la responsabilitat i de la feina ben feta i sobretot ben acabada.

Passava els estius a Arenys de Mar a la casa de la família i li agradava molt nedar. No tenia un sentit competitiu de l’esport, però sí un alt sentit participatiu, és a dir, compartir l’activitat amb d’altres. M’explicava que si trobava algú que tingués ganes de nedar, es llançava mar endins i feia una bona quantitat de metres. Un dels estius, deixava la platja abans d’hora per no perdre’s un programa de televisió que parlava de la Prehistòria, que era una de les seves aficions. També feia viatges d’estiu amb els companys d’estudis. Es desplaçaven fent autoestop i anaven de càmping en càmping.

Ja en ple període universitari, va passar tot un estiu a la República d’Irlanda. Va compartir el dia a dia d’una família de grangers. La seva feina consistia en embolicar pomes amb paper fi i col•locar-les acuradament en caixes de fusta. Els caps de setmana anava al pub amb l’amo de la casa. Aquesta experiència li va anar molt bé per millorar el seu domini de la llengua anglesa, que ja era exel•lent, però no li va resultar gens agradable l’estada. L’estiu se li va fer etern.

Li agradava molt llegir, no cal especificar que utilitzant el codi Braille. No obstant, també se servia en gran manera del Llibre Parlat, demostrant que ambdós maneres d’accedir a la informació són complementàries. Era un entusiasta del teatre i en bona mesura em va encomanar l’afició a mi. Això quan no es parlava d’audiodescripció. Li agradava la música però protestava quan trobava algú que creia que els cecs estudiàvem només Braille, com si aquest sistema de lectoescriptura fos una carrera, i música.

Ja a la Universitat, prenia els apunts amb pauta i punxó que era l’única manera de fer-ho en aquells anys, i cal dir que els seus apunts tenien una altíssima cotització entre els companys perquè estaven molt ben presos.

Encara va tenir temps de fer el curset de telefonia que dirigia el Sr. Castell però no va arribar a treballar com a telefonista.

Es va llicenciar en Història Moderna i Contemporània i va continuar treballant en el Departament d’Història de la Universitat de Barcelona com a becari. Feia tasques d’investigació i donava classes quan li ho manaven o demanaven; però a l’hora de la veritat, les places de docent van ser per a altres. Va tenir una gran decepció però fidel als seus principis, inassequible al descoratjament, es va concentrar en la investigació que va donar com a fruit la seva tesi doctoral, llegida el mes de juny de 1987 i que va rebre la qualificació de “Cum Laude”.

Paral•lelament a tot això, es dedicava intensament als treballs tiflològics, és a dir, la feina en favor de les persones cegues que tenien la mateixa problemàtica que l’afectava a ell. Era molt emotiu veure la preocupació que sentia quan coneixia algun neòfit en això de la ceguesa i com mirava de fer-li el camí més planer.

I va ser llavors quan es va trobar amb una eina molt apropiada i potser inesperada. Aquesta eina va ser ARCE. L’associació que ja feia un cert temps que funcionava i anava bastint un edifici obert a infinites possibilitats. Ell li va donar un gir de força graus afegint als molts valors que l’associació ja tenia, la voluntat ferma i decidida de fer arribar a tots els estaments de la nostra societat l’anhel de les persones amb discapacitat, en aquest cas, discapacitat visual, de participar plenament en la gran empresa social. Es tractava de donar un pas endavant i passar de la condició de membres passius a membres actius, constructors, juntament amb els altres, d’un món millor per a tothom. Tenim l’exemple més palès de tot això en les Jornades d’Integració del mes de juny de 1978.

També va donar a l’associació un inequívoc caràcter d’entitat plenament identificada amb el nostre país.

Cal citar també la seva tasca com a director de la revista sonora especialitzada en història “El Joglar”. Aquesta revista era editada per Sonopremsa i s’enviava als subscriptors enregistrada en cassets. Cada revista tenia tres hores de duració i consistia en un recull d’articles seleccionats d’entre les millors revistes d’història que es publicaven en llengua catalana aquells anys.

En Jordi es va casar amb la Isabel Lozano el 21 de juliol de 1989. La Isabel el va recolzar en els moments més difícils i durs. Primer en la decepció de la Universitat i finalment en la llarga malaltia. Van ser dos anys que van començar amb una operació quirúrgica per extirpar el tumor que havia aparegut, seguida d’un tractament amb molts alts i baixos. En Jordi no va perdre mai els ànims ni l’alegria de viure. Sempre parlava del futur i feia projectes nous. Era literalment increïble. Només va estar de baixa laboral quan no podia més i molts dies sortia de la feina a la Biblioteca de l’ONCE per anar a rebre les sessions de radioteràpia a l’hospital de Bellvitge.

Des de l’any 1986 fins l’any 1992, va dirigir la Biblioteca de la Delegació de Barcelona. La seva missió principal era confegir el catàleg. Fidel al seu sentit de la responsabilitat, es va formar en els coneixements de biblioteconomia, en la qual cosa el va assessorar la seva germana Maria Dolors,
bibliotecària de professió.

Va morir el 7 de setembre de 1992.

Havia fet moltes coses i segurament n’hi quedaven moltes més per a fer. A molts de nosaltres ens va deixar un buit que encara, vint anys més tard, no em sabut omplir”.

Francesc Vila



“Teclejo al Google Jordi Pons I Sala i em surten prop de 1.070.000 resultats. Em sorprenc positivament. Òndia!, que diria un lingüista assenyat, si que n’era d’important!. Dono un cop d’ull als encapçalaments i el primer link em deriva a un article de “El País” del 28 de setembre de 1987 – “Jordi Pons Salas, un invidente de 37 años de edad, nacido en Barcelona, obtuvo el pasado mes de junio la calificación de cum laude para la tesis doctoral que realizó bajo el título Aproximación a la Cataluña Romana del Alto Imperio...”.

Em ve a la memòria aquell moment. Hi vaig assistir per compartir amb ell aquell moment inoblidable. Hi havia tanta gent, igual que el dia del seu enterrament, que no vaig poder saludar-lo. El vaig felicitar el matí següent tant bon punt vam coincidir a la feina. Estava radiant però tímid. Semblava que li feia una mica de vergonya haver rebut aquella distinció. Fins i tot diria que hi havia un punt de ràbia per no poder llegir, amb els seus propis ulls, aquella tesi fruit de tants anys i esforços.

El vaig conèixer l’any 1986, quan tots dos treballàvem a la biblioteca de l’ONCE. Ell havia estat contractat per confeccionar un catàleg del fons i jo per transcriure al Braille tot el que tinguessin a bé donar-me. Dels qui treballàvem allà, podríem dir que tots dos érem defensors aferrissats del sistema de punts. Tot just feia poc que s’havia implantat un nou accés a la lectura: el Llibre Parlat, i semblava que els sistemes es menjarien l’un a l’altre, en comptes de ser complementaris. Començaven a fer-se bàndols, a favor o en contra. Encara no havien nascut, ni ens imaginàvem que existirien, lectors de pantalla com el Jaws o la Línia Braille pels cecs totals ni el Zoom Text i d’altres pels qui encara conserven resta visual.

De ben segur, en Jordi hauria viscut amb alegria aquests avenços en el món tecnològic, i n’hauria tret bon profit de tot això a favor de la seva autonomia i amplitud de mires. Si amb una pauta i un punxó a la universitat va aconseguir fer carrera, què no hagués pogut investigar, estudiar o senzillament gaudir amb tot el món a l’abast només amb un ordinador i una Línia Braille?
El que hagués volgut! Segur que hauria fet el que hagués volgut; i nosaltres, com sempre, l’hauríem ajudat.”
Montse Vallès

Article anterior: La veu dels protagonistes: Tastet de records i d’experiènciesArticle següent: Reflexions des del present: punts de contacte?

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons