Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

La veu dels protagonistes: Tastet de records i d’experiències

A partir de la tertúlia amb Isabel Lozano, Carme Colomer i Josep Maria Ribalta i de la xerrada amb Manel Jimènez, vam voler recollir veus, com més variades millor, de persones que en algun moment passessin per l’entitat, i que hi tinguessin diferents graus d’implicació.

Hem escoltat divuit persones cegues i sense discapacitat visual de les diverses etapes de l’entitat, i les hem volgut plasmar en primera persona, sense preguntes explícites i redactades per tal que siguin veus sense distorsió. Les trobareu en un ordre cronològic, tot i que no és absolutament veraç, ja que els protagonistes mateixos sovint no recorden exactament les dates de la seva entrada i sortida d’ARCE.

Albert Ponce

Va ser telefonista i fisioterapeuta i actualment està jubilat. Explica al Setè Punt que “els primers socis d’ARCE van sortir de l’Escola de Telefonia” i que ell va ser un dels fundadors de l’entitat: “Podria dir que ARCE va començar cap a l’any 1971. Van aparèixer la Teresa Soler i la seva amiga Teresa Albesa. La Teresa Soler es dedicava professionalment a l’orientació i organització d’empreses. Va voler tirar endavant una associació per a fer coses i en va redactar els estatuts. Per a finançar-nos fèiem rifes. Recordo que vam sortejar una màquina de fotografiar.
Jo n’era vicepresident. La Teresa Soler era la presidenta. La primera junta es va celebrar el 8 de gener de 1972. Més tard vam llogar el pis de la Gran Via. Alguna vegada havia vingut la policia per preguntar què fèiem. La Teresa Soler sortia i els hi explicava. Es movia molt bé amb aquestes coses.” Me’n vaig anar l’any 1973 perquè havia de treballar molts dissabtes i a més a més estudiava. Força aviat va ser president el senyor Soldevila.

La Teresa Soler viatjava molt per raó de la seva feina i volia fer les coses molt seriosament i amb molta professionalitat, com una empresa. Fins i tot havia pensat arribar al Rei, que aleshores era prìncep encara. Volia arribar-hi per a oferir la presidència d’ARCE a la seva germana, la infanta Margarida, per allò de ser també una persona cega.

El que més Recordo és alguna excursió i sobretot les reunions dels dissabtes a la tarda. La Teresa Soler llogava un autocar que ens recollia a tots els cecs. Havies de quedar en un punt i passava l’autocar. No sé perquè ho feia ja que la majoria de nosaltres sabíem anar sols. A més era car, perquè ho pagàvem entre tots, i de vegades t’havies d’esperar una hora i mitja.

El que més li interessava a la Teresa Soler era principalment fer activitats per introduir-nos més en la societat. Fins i tot buscar feina. També que hi hagués alguna activitat recreativa. En aquest sentit hi va haver una revetlla de Sant Joan a una sala que es deia Gaudí. També cap a l’any 1973, pel maig o juny, es va fer una festa organitzada per la Roser Torres. La Roser dominava molt bé la dansa i va muntar una coreografia. També l’Antonio Martínez va recitar poesies. Més tard van anar a concerts i al teatre, però en aquells primers temps això no es feia.

La Teresa Soler ho va deixar aviat. Anava molt de viatge i deixava feina encarregada. Quan tornava demanava què s’havia fet. En veure que no es feia quasi res del que ella volia, s’enfadava. Va acabar marxant.” “Tant ella com la seva amiga Teresa Albesa eren dues persones molt ben preparades. La seva idea era la integració social i laboral. Les activitats lúdicorrecreatives també hi entraven però eren només una part, mai eren el més important. I la gent estava més per les festes que per altra cosa.” “De tot plegat en faig una valoració molt positiva. Vaig conèixer gent molt interessant. Les dues Tereses, l’Albert de Jesús, la Teresa Juanola, la Clarita, la Roser, el Sr. Soldevila...”.

Clara López

És cega i ha treballat de telefonista, tot i que actualment també està juvilada. Com el testimoni anterior, també va ser una de les sòcies fundadores d’ARCE i provenia de l’Escola de Telefonia: “Em penso que tenia el carnet número 17, però no n’estic segura. Pagàvem una quota, però no recordo la quantitat. A casa meva ens hi trobàvem uns quants però jo crec que era més com a reunió d’amics que com a junta d’ARCE.”
Vaig formar part del Comitè de Viatges. Organitzàvem excursions, en fèiem moltes.

La Teresa Soler va ser la primera presidenta però no la recordo gaire. Després crec que ho va ser l’Albert de Jesús i després el Sr. Soldevila. Més tard ja es va escollir en Jordi.

Féiem un butlletí. En guardo un. És el de novembre de l’any 75 perquè comunicava que havia mort la meva mare i hi havia un escrit molt bonic i emotiu, crec que de l’Albert de Jesús, parlant d’ella.

També vaig participar en uns tallers d’artesania. Fèiem articles de macramé, ràfia, fusta i altres materials. Vam tenir alguna paradeta per Sant Jordi i potser per la Festa Major de Gràcia. El producte de la venda anava per l’Associació.”

Crec que ARCE va ser molt important. La majoria de gent s’hi trobava bé i tothom podia expressar les seves idees i aportar el que podia. Va ser extraordinari”.

Ana Pérez

Va vendre el cupó de l’ONCE i des de l’any 1972 fins a la seva jubilació va treballar de telefonista. Explica la seva experiència a ARCE: “Jo vaig fer el curset de telefonia l’any 71 i l’any 72 ja estava treballant en una empresa de transports. Vaig conèixer ARCE a l’Escola de Telefonia amb el sr. Castell. Va venir la Teresa Soler i la seva amiga Teresa Albesa i van organitzar l’associació. No sé exactament què volien fer però miraven molt cap a les altures. Encarregaven feina i si no es feia s’enfadaven. Ens venien a buscar amb un autocar i ens portaven al local de la Gran Via per a fer les reunions. No volien fer massa excursions. Ho van deixar aviat.
Jo tenia el carnet número 10. Més tard, quan hi havia en Jordi, vaig ser del Comitè de Viatges. Recollia les trucades dels que s’apuntaven a les sortides. També portava el borrador del butlletí en tinta a la impremta de la Caixa, a General Mola, que en dèiem aleshores perquè el fessin en Braille. Després el fèiem arribar als socis.
ARCE va estar molt bé. Positiu cent per cent. Vam fer moltes coses”.

Rosa María García

Ha treballat des de molt jove com a telefonista. Va ésser present en ARCE molt aviat. En va ser un membre molt actiu durant la primera etapa: “No recordo exactament quan vaig fer-me d’ARCE ni quant de temps hi vaig estar, però crec que van ser cinc o sis anys.

Treballava en la Comissió de Cultura, aixó sí, abans que el Jordi pons en fos president.

vaig ajudar a redactar els estatuts. Recordo que fèiem conferéncies i vam fer un certamen literari. No estic segura si només va ser un o més d’un.

L’Albert de Jesús, traspassat fa pocs dies, participava molt activament en les comissions. Era una de les persones més actives que hi havia aquells anys.

Penso que el seu tarannà integrador va ser la llavor que ha fet possible l’existència de les associacions que operen actualment.”

Maria Teresa Carbonell

És administrativa i no té discapacitat visual. El seu testimoni relata les pors inicials de les persones vidents i la integració posterior que ARCE propiciava: “Vaig anar a ARCE perquè en Manel Jiménez, un gran amic meu de tota la vida, des que érem petits, em va comentar que s’havia posat en un grup que era encara una associació incipient, que pretenia la integració de persones vidents i de persones invidents i era de tipus recreatiu i cultural. Em va dir que anaven a fer una excursió a la neu, exactament a Núria i que de moment s’hi havien apuntat més invidents que vidents i que per tant, necessitaven més gent que hi veiés. Calia que el nombre d’uns i d’altres fos equilibrat. Ens ho va dir a la Isabel, a la Lluïsa i a mi. Quan m’ho va dir, jo vaig pensar: “ui,! Ui!, ui!”, i li vaig contestar que no sabia com s’ha de tractar una persona que no hi veu.
Per a mi era un món totalment desconegut i pensava que no sabria com parlar, que ficaria el peu, que diria coses inconvenients. Tampoc sabia si havia d’ajudar o esperar que em demanessin ajuda. Em feia una mica de por. De fet, no en tenia massa ganes. Però em vaig dir: anem a donar un cop de má. Devia ser per aquesta part social o solidària que volia tenir. I li vaig dir al Manel: vindré però només a aquesta excursió.

Ja a Núria, em va sorprendre molt trobar unes persones a les que jo podia oferir el meu braç i la vista, però que ells tenien una percepció dels espais i de les olors que em complementaven. I vaig veure que jo feia coses, però que també en descobria a partir d’ells. Vaig percebre que ells observaven coses a través del to de veu. Jo veig a la cara de la gent si em diuen una cosa seriosament o en broma, si algú està ammoïnat o content, en canvi ells això ho captaven amb el to de veu. Pel meu compte vaig fer proves de tancar els ulls i caminar una mica a veure si m’adonava d’on hi havia una porta oberta, o un espai. Davant de la meva sorpresa, em vaig adonar que sí que notava l’alternança de llocs buits i llocs plens. Vaig anar a altres sortides i m’hi vaig anar ficant. Va venir una revetlla de Sant Joan, i en Manel ens va dir: “Va, veniu a la revetlla. Sí. Fem una revetlla amb aquell grup. Vinga va, veniu!” I... hi vam anar perquè hi anaven els nostres amics de sempre, amb els que anàvem de revetlla cada any. Aquesta vegada era una cosa nova, perquè hi havia gent d’aquella i ens preguntàvem què com s’ho faran per ballar, si és que ballen. De bon principi penses que com ballará una persona que no ha vist mai ballar ningú. ‘Agarrat’ sí, però ‘suelto’ no saps que has de fer. Penses que anirà un per aquí i l’altre per allà. Era una altra incògnita. De seguida vaig veure que ballaven tan malament com jo mateixa. No hi havia diferències i per tant, cap problema.”
A partir d’aquesta revetlla, vaig anar normalitzant les relacions i així com de bon principi hi anava per a fer una tasca solidària, després hi vaig anar perquè hi tenia amics, i d’aquests amics n’hi havia que hi veien i n’hi havia que no hi veien. Res de tasca solidària. Hi havia amics, coneguts, algú amb qui només hi havies parlat un cop, com passa a qualsevol grup. Arriba un moment en el que ja no penses en si la gent hi veu o no. Aleshores ja penses en en Manel, en la Maria, en la Carme, en en Josep, en en Ramon, en la Montse, etc. Vols saber una cosa que no saps on trobar i penses, -Això m’ho pot dir en Jordi o potser també la Montse. Ja no tens en compte qui hi veu i qui no. Només consideres qui és la persona més adequada per ajudar-te en allò.”
A ARCE, jo no organitzava res. Animava molt, que és el que faig a tot arreu. Participava amb ganes i m’ho passava bé. Pot ser que estés de vocal en alguna junta però no vol dir res.”

Vaig descobrir un món de persones que no hi veuen i observes que, si bé la vista és molt important, també ho vas minimitzant i creus que hi ha coses de tota mena que són pitjors. La gent que jo conec que no hi veu, viu el fet de no veure-hi d’una manera que a mi m’ha normalitzat aquesta situació de no veure-hi. Ara ja no sóc conscient que un hi veu i l’altre no, penso en la persona íntegra, no en les seves particularitats físiques o sensorials, per a mi a deixat de ser un motiu diferencial.”

ARCE va ser important, hi havia persones que no havien anat mai a la neu, gent que sempre anava acompanyada i que va acabar venint pels seus propis mitjans, és a dir, van aprendre a anar sols. Gent dependent que va créixer molt i va guanyar molta autonomia i seguretat. ARCE va sortir quan calia. Si no hagués sortit, s’hauria hagut d’inventar. Va fer una tasca molt bona i va ser un revulsiu pels altres, que a partir d’aquí van fer coses que no feien. Es va conèixer gent, fins i tot els que no hi veien, i van veure moltes possibilitats, un veia que un altre feia coses que ell mateix no havia fet mai, i també les volia fer.”

Teresa Juanola

És administrativa i tampoc té discapacitat visual. Explica que “vaig conèixer ARCE mitjançant l’Albert de Jesús (que, per desgràcia fa poc que ha traspassat). Recordo que quan em va explicar el projecte el vaig trobar molt engrescador i m’hi vaig incorporar de seguida, i alhora també s’hi van enganxar amistats meves. O sigui que vull dir ben alt: GRÀCIES ALBERT!!!. Eren els primers anys de la dècada dels 70”. “Durant un temps vaig formar part de la Junta Directiva. En un altre moment també vaig fer tasques relacionades amb el butlletí.”
Atesa la condició de disposar de vehicle, una de les tasques que vaig realitzar en tot moment, a voluntat pròpia i amb molt de gust, era la de transportar gent i material.
“els objectius principals d’ARCE eren l’organització d’actes culturals i recreatius i fomentar la participació i les relacions humanes entre tots els socis, i crec que, en la seva modèstia, els va assolir plenament. Tenint en compte, a més a més, que en els anys 70 l’ONCE no contemplava cap d’aquests aspectes, crec que la presència d’ARCE va ser fonamental per plantejar-se la seva importància, adonar-se d’aquesta mancança i, de mica en mica, corregir-la.”
“ARCE em va permetre conèixer una realitat que fins aquell moment m’era totalment aliena i vaig descobrir uns valors en aquella col•lectivitat que van ser molt enriquidors. L’única cosa que requeria era dedicar-hi una mica del meu temps lliure i el que rebia a canvi em proporcionava una satisfacció indescriptible. També vaig entrar en contacte amb persones entranyables, amb alguna de les quals segueixo tenint amistat actualment”.

Elías Barco

Tenia resta visual quan va estar a ARCE. Va vendre el cupó de l’ONCE.. Actualment jubilat, ara dirigeix Alternativa Social, un grup polític intern de l’ONCE. “Vaig estar a ARCE des de l’any 1973 fins l’any 1979.
Vaig participar en l’organització d’actes d’oci: excursions, festes, etc.

Considero aquesta associació única en la integració dels cecs dins la societat. No es contemplava la figura del voluntari, però les persones vidents ajudaven les persones cegues en tot allò que fos difícil per a elles: acompanyaven als qui ho necessitaven, feien tasques administratives i tot allò que fes falta.

D’aquella convivència entre cecs i vidents en van sorgir algunes parelles, que encara continuen vivint juntes.

En un temps en qué l’ONCE feia ben poca cosa i en què no hi havia les associacions que tenim actualment, ARCE va ampliar les possibilitats de tota mena per a les persones cegues.”

Anna Comadevall

Quan era a ARCE tenia una important resta visual. Va treballar de telefonista des de molt jove. Ens transmet l’entusiasme que li produïa la seva participació a ARCE: “Jo i la Clarita López ens encarregavem dels viatges. L’Albert de Jesús ens va posar en contacte amb l’Agència Galàxia i nosaltres ens cuidàvem d’anar a demanar llocs, pressupostos, restaurants per menjar... Després per telefon, informàvem a la gent sobre tot allò que feia referència al viatge o excursió.
Ja en plena excursió, cobràvem l’import en el mateix autocar i l’endemà entregàvem els diners a l’agència.

Aquests viatges o excursions tenien una periodicitat mensual i hi participaven unes cinquanta persones aproximadament.

També es feia un butlletí en Braille.

Entre cecs i vidents hi havia molt bona vibració i de cap de les maneres és cert que els vidents manipulessin els cecs. Els cecs eren els veritables responsables de l’associació.

En els primers moments portaven ARCE entre el Senyor Valls i el Senyor Castell, però penso que hi va haver alguna diferència entre ells i aleshores va agafar el relleu l’Albert de Jesús.

Darrerament ho va portar el Jordi Pons; però ja va ser l’últim.

Em sembla que no existia la figura de president: funcionàvem a base de grups de treball i amb una Junta directiva.

Van tenir una gran importància les Jornades Educatives a la Universitat. Van ser molt positives per informar els pares dels nens cecs sobre la integració en les escoles no específiques.”

Montserrat Aldrich

No té discapacitat visual i és administrativa en una gestoria. Va participar a l’associació des de molt aviat: “Vaig conèixer ARCE a través de la Maria Teresa Juanola. Les dues fèiem el batxillerat nocturn i em va dir que havia conegut un noi, que era l’Albert de Jesús, que li havia parlat d’aquesta associació. Li va dir que feien una excursió i que si hi volia anar.

La Maria Teresa em va dir que l’associació era de persones invidents, que en aquell moment l’ONCE estava molt pel franquisme i que aquest grup nou era com una cosa alternativa. Precisament s’havia de dir Agrupació Cultural Esplai per dissimular, perquè no es podia dir que era per als invidents. Vaig anar a aquesta primera excursió i a partir d’aquí vaig continuar anant-hi i col•laborant.

Vaig col•laborar en el butlletí. El primer butlletí va sortir quan va sortir el Diari Avui i a mi em va semblar molt important que aparegués el Diari Avui i ho vaig posar en primera plana del butlletí. Una noia que tenia un gos i portava el cabell curt em va dir que perquè havia posat això de l’Avui en primera plana, que això no tenia cap importància. Jo em vaig quedar paradíssima. A mi em semblava molt important. Potser era com a catalana.

En el butlletí, de vegades hi comentàvem estrenes de cinema i hi havia col•laboracions. En Josep Prats sempre hi posava receptes de cuina. Hi posàvem coses que ens cridaven l’atenció, sempre de l’actualitat. Jo, tot això ho plasmava i ho portava al carrer Bonavista i en Manel ho imprimia.

No recordo haver tingut cap càrrec. Era dir: això ja ho faré jo!.
T’haig de dir una cosa: ara han passat, quants?, trenta anys?, jo ara després d’aquests anys, -ho dic tal com ho veig ara-, crec que hi havia un ambient paternalista i distant. No vull dir que no hagi servit a molta gent, però tinc la sensació que molta de la gent que hi vèiem, semblava que anàvem a fer la b.o. Bona obra. Això és una sensació, Sí. Perquè tambè haig de dir que jo conservo amistats d’aquella època. La Colomer, L’Ana Pérez i altres.
Globalment en faig una valoració molt positiva. Crec que hi havia gent que ho necessitava; però sempre m’ha quedat la cosa de pensar que hauríem pogut fer més. Anaves a una excursió i hi trobaves gent que volia que els expliquessis el paisatge i això estava molt bé. Penso que va ser molt positiu, però hi ha coses que per exemple: les revetlles. Sempre hi ha algú que es desmadra. I tinc la sensació que nosaltres hi anàvem com a posar ordre. Si algú feia una mica el burro, li cridàvem l’atenció. Com una senyoreta Rotenmayer. Suposo que en aquell moment pensaves que havies de fer allò.
No és que féssim de pares, però volies que es portessin bé. Ho veig una mica així. Ara bé, segur que molta gent s’ho va passar bé. La prova és que encara ho recordem.

Quan ho va agafar en Jordi va ser una altra etapa. Llavors es va acabar el paternalisme. En Jordi portava realment l’associació. Abans el president era com honorífic però els que tallaven el bacallà eren els vidents. Quan va venir en Jordi va canviar tot. Potser que hagués d’haver estat així des del principi, però els que ho portaven potser no estaven preparats. De fet, hi va haver gent que ho va deixar perquè no estaven d’acord amb la nova orientació. Molts de nosaltres vam descobrir un món i vam pensar que hi podíem fer alguna cosa.
També haig de dir que quan en Jordi se’n va fer càrrec hi va haver molta oposició. Tots aquests que remenaven les cireres, vull dir els del paternalisme, no els agradava gens.

Els del paternalisme no volien que en Jordi fos president. Si us hi fixeu, molts es van retirar. Estic parlant de memòria però crec que és això. Amb en Jordi era una altra cosa. Si no podien remenar les cireres es van anar retirant.”

Ramon Codina

Ha treballat com a telefonista des de sempre i va ser un dels socis cecs actius d’ARCE en tots els sentits: “En vaig tenir notícia a través de la gent de telefonia. Estava molt bé. Fèiem reunions, festes, excursions i més coses. Recordo un curset de sexologia que es va fer a la Gran Via. També recordo molt un curs de català. Érem cinc alumnes i teníem llibres en Braille. Vaig estar a vàries juntes com a vocal. Ens reuníem i parlàvem del que volíem fer. Va ser molt important. Va obrir un món nou.”

Montserrat Bertran

És administrativa, dona del Ramon Codina i no té discapacitat visual. Explica que la seva participació a ARCE va començar amb algunes reticències: «M’hi va portar en Ramon que és el meu marit des de fa trenta-quatre anys. Jo no hi volia anar perquè ja participava en altres grups. Quan hi vaig anar, m’hi vaig trobar bé. L’ambient era molt positiu i la gent era optimista. Jo participava en tot el que podia. M’agradaven molt les excursions. Recordo un curs de bricolatge que va fer un noi que es deia Manel Oliveres. Es tractava d’aprendre a fer petits adobs de la llar. Crec que per a molta gent va ser important i tots ens vam enriquir en conèixer tanta gent diferent.”

Ángel Goicoechea

Va participar a ARCE bàsicament com a usuari puntual entre 1973 i 1975: “Jo mai en vaig ser soci perquè no m’agrada lligar-me a res; anava amb ells d’excursió i a festes quan m’interessava. De vegades anava a vàries sortides seguides i, tot d’una, estava un temps sense anar-hi. Quan hi anava, pagava el que em demanaven i llestos. Crec que l’existència d’aquesta associació va ser força productiva, perquè l’ONCE en aquells temps no feia res i era una manera molt maca que els cecs s’ho passessin bé i es relacionessin amb persones vidents.”

Jordi Tena

Venedor del cupó de l’ONCE i actualment jubilat. Va ser també un dels socis cecs d’ARCE: “Em van parlar d’ARCE alguns amics que ja hi anaven. Jo assistia a diverses activitats, festes, xerrades. També vaig estar en un grup de teatre quan teníem el local de la Gran Via. vam assajar una obra però no la vam arribar a representar. Ara bé, sobretot hi vaig participar prenent part en el Comitè d’Esports. Recordo que vam organitzar una gimcana aprofitant una acampada. La valoració que faig d’ARCE és molt bona perquè en aquells moments a l’ONCE només s’hi venia el cupó i no hi havia cap altra mena d’activitat engrescadora i la gent necessitava més coses. ARCE va omplir un buit.”

Pili Rodríguez

Va ser treballadora de l’ONCE i també és cega. Segons ella, “el temps difumina els records i esborra dates i detalls; però crec recordar que vaig pertànyer a ARCE des de l’any 1975 fins, aproximadament, l’any 1979. Vaig conèixer moltes persones cegues i vidents, però ho recordo tot confusament.
Hi ha, però, dos actes que recordo com si acabessin de succeir ara mateix:
Un, les jornades sobre sexualitat. La gent semblava que no tingués massa coses a dir, però jo m’hi vaig llançar de valent, perquè el tema del sexe el coneixia bé i no em feia vergonya parlar-ne, com semblava que passava a la resta de la gent.”
“L’altra és la pujada al Taga. Hi vaig anar amb els meus dos fills, d’onze i Tretze anys, que s’ho van passar d’allò més bé. Però jo el recordo com un dels dies més difícils de la meva vida. Em vaig quedar a dos-cents metres de la fita, però és que no podia més. En Canvi, els meus fills sí que hi van pujar.”
“ARCE va fer que les persones cegues poguessin sortir i relacionar-se en uns moments en què no hi havia més on triar.”

Maria Rosa Plana

Treballa com a fisioterapeuta i és cega: “No recordo massa bé com vaig arribar a ARCE però jo diria que me’n va parlar en Jordi Pons. Érem veïns i suposo que per aquí va venir el fil que m’hi va portar.”
Em van agradar les reunions del Carrer Mercaders. Hi havia gent de òmnium. Gent que hi veia i gent que no hi veia. I això m’agradava.”

Tampoc recordo bé això que em dius que jo havia estat en alguna junta. Jo hi era quan es van fer les Jornades de Sexologia i això va ser l’any 79. El que és segur és que no hi era quan tenien el local de la Gran Via ni quan estaven al Poble Nou. Em sona el Carrer Sant Pere més Baix, el de la Peña Cultural Barcelonesa; però ho tinc com en una nebulosa. El que sí recordo són les Jornades d’Integració; però crec que per preparar-les ens trobàvem més aviat ara a casa d’un, ara a casa d’un altre. No crec que hagués anat mai per aquest motiu al Casal de Montserrat del Carrer Mercaders. hi vaig anar més tard.”

De les Jornades d’Integració en recordo molts dies de feina. També em veig asseguda al Paranimf escoltant ponències. Ara bé, ho tinc com molt difuminat.

Això sí, vaig fer una introducció general en representació d’ARCE. També en vaig presentar alguna, concretament la d’en Toni Barnés que parlava de fisioteràpia en la tercera edat.”

El que sí puc explicar millor és la meva participació en la preparació de les Jornades de Sexologia de l’any 79. El grup ARCE va pensar que jo ho podia lligar i em vaig posar en contacte amb el Grup Genus, que estava format per professionals de la medicina, sobretot de la psiquiatria. La sexologia no era una disciplina universitària i la portaven els psiquiatres. Aleshores em vaig posar en contacte amb en Frederic Boix que era el cap del Institut Genus. Aquest institut va ser el primer grup de professionals que anava a donar classes de sexologia a les escoles més punteres de Barcelona en aquells moments. Per això, vam pensar que serien les persones més adequades per introduir la sexologia en el món dels discapacitats i més concretament en el dels discapacitats visuals. Sobretot, el que es volia era desdramatitzar el sexe que fins llavors havia estat una cosa tabú, negra i dolenta.”
“Vam fer les xerrades en un edifici que ens va deixar la Caixa, que actualment és on hi ha el Museu Picasso, al Carrer Montcada. Si no ho recordo malament, van ser dues o tres tardes. Sempre va parlar el mateix Frederic Boix amb la col•laboració, alguna vegada, d’una noia. Jo crec que va anar molt bé per a treure aquesta por, aquesta cosa amagada i fer més natural el tema, com qualsevol altre del que se’n podia parlar. No va servir per a res més perquè en realitat no ensenyaven res. Només s’hi podia aprendre que el sexe era una cosa natural, que no passava res, i que el que un havia pensat o sentit i no ho deia a ningú, també ho havien pensat i sentit molts altres. Va ser una presa de consciència per part de la gent en el sentit que allò mateix ho havia pensat i sentit molta altra gent i que per tant, no era cap cosa estranya ni distorsionada.”

A partir d’aquestes jornades, l’Institut Genus va organitzar unes altres jornades al Clínic, sobre el que en podríem dir Sexualitat Alternativa. Entenent com a tal la sexualitat fora de la parella establerta, casada, estable, oficial i reconeguda. Va ser la primera vegada que es va parlar dels gays obertament. També es va parlar de la sexualitat dels discapacitats i es va dir que en el cas dels sensorials no hi havia cap diferència amb les altres persones. Van parlar molt dels paraplègics i dels lesionats medul•lars.”
ARCE va ser plenament positiu. Va ser la pota que li faltava a la societat civil dels cecs, és a dir: l’ONCE, per a fer coses noves. Va ser una forma d’esperonar l’ONCE a fer coses que ells no feien. Per a mi va ser un lloc on vaig conèixer persones cegues amb les que podia conectar força. Vull dir persones del meu perfil, que diuen ara, de la meva manera de pensar i de fer, que fins aquest moment no havia trobat en aquest àmbit.”

Iscle Pladellorens

És pèrit mercantil i no té problemes de visió. Va ser soci actiu i tresorer d’ARCE: “Em van dir si volia anar a una revetlla de Sant Joan. Hi vaig anar i va estar molt bé. Hi havia gent que hi veia i gent que no. Vaig conèixer amics amb els que encara hi tinc relació. Vaig participar en més activitats perquè m’hi trobava bé. Més tard em van dir si volia ser tresorer i a partir de llavors ho vaig ser fins que vam plegar.”
“Va ser una entitat que va omplir un buit que hi havia.”

Francesc Vila

És cec i treballa al Centre de Recursos Educatius de l’ONCE. Va participar a la segona etapa d’ARCE: “Jo vaig arribar tard a ARCE. Sabia el que feien perquè els meus amics, en Ramon, en Josep Maria i en Jordi M’ho explicaven. Per fi, a la tardor del 79, me’n vaig fer soci. Des de feia més de set anys que vivia a Figueres per raó de la meva feina. Havia estat molt interessat per les Jornades d’Integració del 78 i recordo haver sentit una entrevista radiofònica que li van fer en en Jordi. Quan vaig arribar a ARCE em penso que ja no s’editava el butlletí i que les convocatòries i novetats es transmetien pel vell procediment del boca-orella. Vaig participar en l’organització d’una sortida de dos dies a Maçanet de Cabrenys, a l’alt Empordà, d’on jo venia. Va ser el temps de la castanyada.

Aquella va ser l’etapa del Casal de Montserrat al Carrer de Mercaders. Era un casalot antic i senyorial. A l’entrada hi havia un taller de tapiceria amb un gran sofà que devia fer de reclam publicitari. Allí fèiem les nostres reunions, alguna festa, com va ser un ball de carnestoltes, i poca cosa més. Teníem un despatx amb un armari on hi guardàvem la nostra documentació, alguns llibres en Braille, algunes cintes de bobina i alguns cassets amb cursets i llibres gravats. Assistia a algunes juntes del Casal, acompanyant o substituint en Jordi. En el Casal s’hi celebraven conferències organitzades per les altres entitats que el compartien amb nosaltres i els socis d’ARCE hi podien anar.

Era un temps de moviments institucionals. Nosaltres crèiem que la Recuperada Generalitat també s’havia de preocupar dels seus ciutadans amb problemes de visió i recordo haver acompanyat en Jordi Pons i en Josep Maria Ribalta a fer una visita al Conseller Miquel Coll i Alentorn per parlar-li de la problemàtica de les persones discapacitades visuals a Catalunya.

Avui dia, la Generalitat es preocupa de l’educació dels alumnes cecs, també ha fet alguna cosa en el camp de la cultura i ha col•locat força telefonistes en les centraletes de les Conselleries, però en altres àmbits, com per exemple la política d’integració laboral i la formació professional, poca cosa.

A ARCE hi vaig conèixer molta gent tant vident com no vident i amb alguns hi vam iniciar una amistat que encara perviu. Hi havia gent de tota mena i que feien tota mena de feines però tots compartíem l’anhel de millorar la situació del nostre col•lectiu i de ser membres actius de la societat. Aquesta reflexió em fa pensar en una sòcia, la Cesarina Quintana. Havia exercit la medicina fins que una diabetes molt greu li va destruir les retines. Estava, lògicament, molt desanimada i a ARCE hi va trobar noves il•lusions i va veure que encara tenia molt a fer i a dir en la vida. Va col•laborar en moltes coses, sobretot en el terreny de les gestions institucionals. La malaltia era greu i ens va deixar aviat.

ARCE també va tenir aquest aspecte rehabilitador en més d’un cas. » »

Montse Villas

És vident i és professora de Català en un Institut de Barcelona. Explica que “vaig contactar amb ARCE perquè des dels divuit anys feia tasques de voluntariat.
He fet voluntariat, i he tingut relació amb gent discapacitada i he procurat ser sensible amb les persones que tenen algun problema, les persones que pateixen. Concretament, a l’època que vaig entrar a ARCE, jo estava dins un grup que va sorgir mitjançant un anunci posat a la revista Or i Flama. A més d’activitats lúdiques, vam fer també voluntariat a la Perona, fent classes als adults gitanos, ja que molts d’ells no havien estat escolaritzats mai. En aquest grup hi havia un company, el Guillem que, a través d’una amiga, em va posar en contacte amb el Josep Maria Ribalta. El tema de la discapacitat visual sempre m’havia interessat perquè jo tinc miopia magna. Després de conèixer el Josep Maria, de seguida vaig entrar en contacte amb el grup i vaig conèixer molta gent: en Francesc Vila, la Isabel Lozano, la Carme Colomer, la M. Teresa Carbonell, l’Iscle, el Félix Anton, l’Ana Pérez, el Gabriel Burgués, etc.

Jo col•laborava fent acompanyaments a les excursions, als concerts, al teatre... Després em van demanar que em posés a la junta i vaig ser secretària, i recordo que repassava les actes.

L’intent d’ARCE -amb el qual jo estava completament d’acord- era que les persones invidents poguessin fer les mateixes coses que les altres persones, no només un cert nombre d’activitats determinat. Anàvem, per tant, a ballar, a esquiar, d’excursió, al teatre, a concerts...

La idea era suplir l’ONCE que, en aquell moment, organitzava molt poques activitats. Després, amb la democratització, L’once va canviar i va acceptar fer més coses, i per això vam creure que la tasca que fèiem a ARCE ja no era necessària.

Entre la gent que va crear ARCE hi havia força persones que tenien estudis i, sobretot, tothom tenia molts afanys de superació. En aquest sentit, ARCE va ajudar no només les persones invidents, sinó les vidents, tot facilitant que s’entengués que les persones cegues podien fer allò que volguessin, i també va contribuir molt a ajuntar vidents i invidents en igualtat.

Així doncs, va fer molt pel món invident, però també pels vidents, perquè ens va permetre aprendre molt. A mi em va ensenyar, entre moltes altres coses, a tractar les persones invidents amb naturalitat.

De cara a la gent de fora també contribuïa a normalitzar les persones invidents perquè anàvem a tot arreu, i això les feia més visibles.

Jo creia que éreu vosaltres, els invidents, els que havíeu d’opinar sobre com calia fer les coses a ARCE perquè sabíeu allò que us era més convenient, per la qual cosa creia que era millor que a la cúpula hi hagués moltes persones invidents.

La gent tenia moltes ganes d’aprendre, de compartir i d’entendre les persones invidents per tal de facilitar-los les coses. Tothom estava molt benavingut, érem amics, per això es va continuar molt de temps. Penso que ARCE va néixer amb una filosofia, però també va fonamentar una amistat.

Era un centre de reflexió i també teníem uns objectius de reivindicació, per això ens semblava interessant que l’ONCE assumís moltes de les coses que havia fet l’ARCE, i quan va ser així, ens va fer molta il•lusió. Alhora es buscava que hi hagués esbarjo, sempre amb qualitat.

També destacaria que hi havia molt interès per fomentar la major autonomia i seguretat possibles per als invidents, i recordo que entre els membres d’ARCE hi havia de tot, gent que tenia gos, gent que utilitzava el bastó i gent que anava acompanyada.

Qui portava el timó de tot era el Jordi Pons, era el Cap i Casal, i hi deixava moltíssimes hores i esforços, així com també ho feren la Teresa Carbonell i l’Iscle Pladellorens.

A ARCE jo vaig estar molt bé, molt contenta, i vaig aprendre molt. Vaig intentar ajudar, potser no diria ajudar, sinó estar disponible pel que pogués fer: acompanyar, escoltar... Vaig aprendre a comprendre el pensament de les persones cegues, que és igual que el de les altres persones, però amb els seus condicionants. Per això ara quan veig una persona cega m’hi adreço, però no hi insisteixo, perquè m’heu ensenyat que és millor així: respectar les persones i la llibertat; deixar el camí de la compassió, i agafar el de la comprensió.

Vaig estar poc temps a ARCE, però vaig aprendre moltes coses que he pogut aplicar posteriorment a la meva vida, i també he intentat que altres persones ho entenguin, per exemple, els alumnes que tinc a l’Institut.

Penso, malauradament, que encara hi ha poca relació amb les persones discapacitades, i crec que si n’hi hagués més, ens entendríem més, les entendríem més”.

Francesc Mir

Treballa com a massatgista i és pràcticament cec, tot i que tenia força resta visual quan va ser soci d’ARCE en els últims anys de l’entitat: “Encara era estudiant quan vaig saber de l’existència d’ARCE, de fet començava COU a Barcelona, després de passar tota la vida en un poble. La ciutat era un repte per a mi. De l’entitat me’n va parlar en Gabriel burgués Matellán. Ell és com una enciclopèdia, se’n recorda de tot i podria ser una molt bona font d’informació per a aquest número especial però actualment viu a Colòmbia i no tinc el seu contacte. Pensant, de fet... el primer que em ve al cap és que a ARCE vaig conèixer molta gent sensata, amb ganes de fer coses… i que em van ajudar molt a situar-me pel que fa a la discapacitat visual. Jo no havia tingut cap suport ni havia conegut persones cegues abans i durant els meus anys universitaris em va ajudar a fer moltes coses. En tinc un record entranyable.”
“No em vaig implicar a comitès ni a l’equip directiu de l’entitat però participava força a les activitats. Recordo excursions, festes, balls de disfresses... m’hi van donar un premi d’originalitat... i també recordo, sobretot, un taller d’expressió corporal que va organitzar el Grup Timbal de Sarrià. Va ser molt motivador i alliberador. Crec que tant a cecs com a vidents els va anar molt bé aquella experiència, i de fet, crec que més tard, a l’ONCE s’han fet tallers d’aquest tipus perquè són molt útils.
La gràcia d’ARCE era que tenien veu i vot per igual cecs i vidents i que hi havia una integració cent per cent amb un tracte igualitari de persona a persona i com a persona.”
“A ARCE el muntanyisme també es practicava bastant i de fet, crec que molts dels que en feien van estar al grup que després es va crear a l’ONCE amb aquesta finalitat.”
“Algunes persones de l’etapa final d’ARCE vam estar implicats en l’impuls de l’inici de la democratització d’ONCE (no tots, és clar). Quan va començar a democratitzar-se alguns vam pensar que aquell tipus d’activitats s’havien d’anar fent i passant a ONCE. Tot i així, ara, diria que caldria una idea com la d’ARCE, una idea integradora que realment fes que persones cegues i vidents facin activitats en igualtat. Actualment no existeix i potser alguna entitat podria recollir-ne aquest llegat, aquesta filosofia”.

Article anterior: La veu dels protagonistes: Un refrigeri per refrescar la memòriaArticle següent: Jordi Pons, una figura clau

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons