Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

La veu dels protagonistes: Un refrigeri per refrescar la memòria

A partir de la tertúlia a Arenys, vam voler recollir testimonis més o menys extensos per obtenir més detalls sobre les activitats, opinions, motivacions, objectius i formes de participació a ARCE.

vam decidir parlar extensament amb en Manel Jimènez, una de les persones que van estar presents en els moments de la fundació de l’entitat i que durant els primers anys hi va desenvolupar una tasca molt important.

En Manel no té cap discapacitat visual i va ser empresari, tot i que actualment està jubilat. Ell i la seva muller Maruja ens reben molt amablement al seu domicili d’Esplugues de Llobregat. Ens asseiem en una terrassa que dóna a la Carretera de Cornellà. Malgrat la fressa de l’intens trànsit, puntejada per la campana del Trambaix, és el millor lloc per evitar la intensa calor d’aquest setembre. Comencem a parlar d’ARCE.

Setè Punt: Com vas entrar en contacte amb ARCE?

Manel: Jo vaig entrar en contacte amb ARCE a través de l’Albert de Jesús, Que era amic de la Maria Teresa Juanola, de la Maria Teresa Carbonell i d’en Josep Maria Pasadisas. En Josep Maria Pasadisas i l’Albert de Jesús s’havien conegut als Jesuïtes de Rosselló-Balmes, d’on eren alumnes. Jo era amic d’en Pasadisas. Ell treballava a la gestoria que un cunyat seu tenia a Sant Cugat, i portava feina de la gestoria a la meva impremta. A la impremta els fèiem els impresos que necessitaven a la gestoria. després en Josep Maria es va independitzar. ARCE es va fundar perquè a l’ONCE no hi havia activitats. A més a més, el sr. Soldevila, el sr. Valls i el sr. Castell, juntament amb la Maria Teresa Soler, es van posar d’acord i van fundar aquesta agrupació d’esplai, que per aquesta raó, es deia ARCE, que volia dir: Agrupació Recreativa Cultural Esplai. Era una cosa d’esbarjo, perqè la cosa de la feina estava solucionada amb l’Escola de Telefonia i amb l’ONCE.

S.P.: Quan hi vas arribar tu, Manel, ARCE ja estava constituït?

M: No. S’estava constituint i necessitava una sèrie de gent que hi pogués estar i treballar en tot allò que calia fer de bon principi. Era indispensable redactar uns estatuts i portar-los al Govern Civil per donar d’alta oficialment la nova associació. La primera presidenta va ser la Teresa Soler i l’Albert de Jesús en va ser el vicepresident. Quan van anar al Govern Civil, els van dir que tractant-se d’una agrupació d’invidents, el president havia de ser un invident. Llavors la Maria Teresa Soler va agafar molts gelos de l’Albert de Jesús perquè tenia més èxit entre els socis i se’n va retirar. Aleshores li vam demanar al sr. Soldevila, que vivia aquí a Esplugues i treballava a la Corberó de telefonista, si volia ser ell, el president d’ARCE. El sr. Valls i el Sr. Castell no ho podien ser per la molta feina que tenien. Jo era un d’els vicepresidents, perquè l’Albert de Jesús en aquella època viatjava molt, ell treballava a “Rutas Galaxia”, i vam estar molt de temps així.
Al principi no teníem local i anàvem a casa de la Clarita on el seu pare i la seva mare ens acollien amb molt d’afecte. Ens preparaven el cafè i les pastes i fèiem les reunions allí, un cop al mes. Va arribar un moment en el que ja érem molts a l’associació i vam agafar un local a la Gran Via, no recordo a quin número. Era entre Bruc i Làuria, a la part de muntanya. Era un quart pis, un pis molt gran. Una part estava llogat per oficines i l’altra part, que donava a la Gran Via, la teníem llogada nosaltres. Allí hi podíem organitzar festes. En aquest pis s’hi va anar coneixent molta gent d’ARCE i s’hi van formar moltes parelles. -Ens diu somrient.
Aquell local, el vam haver de deixar perquè no arribaven els quartos, resultava car i llavors vam tenir el local social al meu taller, al carrer Sant Agustí 3-5 baixos on rebíem tota la correspondència. En aquell moment, el sr. Soldevila va dir que ell ja era gran i que això d’haver de baixar a Barcelona a les reunions no li anava gens bé. No hi havia cap problema perquè anava i venia amb mi en cotxe; però ell ja n’estava cansat i com que la cosa ja estava més o menys encarrilada, vam fer unes eleccions. No va ser a “dedo” com va ser amb el sr. Soldevila, i vam decidir, dos o tres, que la persona idònia per a ser president d’ARCE era en Jordi Pons. Hi havia gent, parlant amb claredat i dient les coses tal com van ser, que no volien de cap de les maneres que fos en Jordi. em penso que volien posar la Carme Colomer, però la Carme tampoc ho volia ser i al final, jo vaig batallar molt, la Isabel diu que en Jordi va ser president perquè “tu vas batallar molt”.
En Jordi era una persona molt vàlida, molt entesa i que s’hi va dedicar molt a ARCE. Vam fer votacions i ell va ser president, no vam fer coses rares com fan en alguns països, va tenir molts vots, molt pocs en contra. La veritat és que els que volíem que en Jordi fos president vam parlar molt i amb molts socis explicant que era molt vàlid i era el que ho havia de ser.

S.P.: Això va passar a les eleccions de la Junta del 76?

M: Sí. Quan havíem de fer gestions oficials anàvem els dos en cotxe. L’altra gent de la Junta no podien deixar la feina i els que teníem més llibertat érem en Jordi i jo. Crec que vaig ser vicepresident molt de temps encara que desprès ja no hi anava gaire.

S.P.: La idea d’ARCE veiem que surt de l’Escola de Telefonia. I el vincle amb la Sra. Teresa Soler d’on va venir?

M: La devien conèixer els srs. Valls i Castell.

S.P.: I l’albert de Jesús?

M: El devia conèixer aquesta senyora d’algun viatge.

S.P.: Quines activitats féieu?

M: Anàvem al cine, i quan acavàvem les reunions anàvem a fer un pa amb tomàquet a l’Ovella Negra o llocs aixì. Van agradar molt les sortides a la neu, Núria i rasos de Peguera. Molts invidents no hi havien estat mai. Tampoc havien anat d’acampada, i una vegada en vam fer una a Aigua Freda en els terrenys d’unes monges. Un lloc que es diu la Llobeta. Són les monges de la Sagrada Família.
Quan vam fer aquesta acampada, les monges ens feien l’esmorzar, el sopar i el dinar. Nosaltres acampàvem en un camp que tenien. Quan arrivem ens diuen que no podem acampar perquè hi havia hagut un atracament a Centelles i els atracadors estaven amagats per allà, i no ens deixaven acampar en aquell terreny. Jo em vaig inventar una història que va sortir bé. Me’n vaig anar a veure les monges i els vaig dir “No ens deixen acampar”.
Havia vingut també el germà de la Clarita a muntar les tendes, perquè uns quants vam anar-hi al matí perquè quan vinguessin tots ja trobessin les tendes plantades. I Els pregunto a les monges:
“No podem acampar aquí, al terreny de vostès?”
Era un terreny de muntanya. Era com una vall. Les monges van dir que sí però que ho havien de dir a la Guàrdia Civil de Centelles. Llavors la Montse aldrich i jo anem al cuartel de Centelles, i els diem als guàrdies:
“mirin: som d’una agrupació de Barcelona, per si senten soroll, ja sabem que hi ha hagut un atracament, és que nosaltres estem acampats a les monges de la Llobeta”.
Tornem a les monges i els hi diem sense dir cap mentida:
“la guàrdia civil sap que som aquí”.
Va ser un èxit. S’ha de dir que havíem calculat per cinquanta persones i se’n van presentar noranta. Va arribar el tren i comença a baixar gent i més gent. Vam fer una gimcana. Hi havia molt bon ambient. A les tendes hi havia més gent de la que hi cavia.

S.P.: Parla’ns dels fundadors. Vau seguir tots amb la mateixa empenta durant el temps que vau ser a l’entitat?

M.: La Teresa Soler va durar poc. Els fundadors vam ser l’Albert, la Maria Teresa Juanola, en Josep Prat, jo mateix, i en Josep Maria Pasadisas; però ell no venia gaire.

S.P.: Quants socis vau arribar a ser?

M: Entre vidents i invidents vam ser cap a dos-cents.

S.P.: Cada mes sortejàveu unes entrades ?

M: Sí. Això ho va implantar la Madolell.

S.P.: Com s’anava incrementant el nombre de gent?

M: A la Maria Teresa Carbonell i a la Isabel els ho vaig dir jo. La primera vegada que van venir, la Maria Teresa preguntava què havia de dir. De seguida va ser tot molt fàcil. De vegades jo li deia a la Carme Colomer.
“Carme, mira això!”.
I ella em responia.
“Manel! Per molt que miri no veuré res”.
Ja saps que la Carme fa moltes bromes. Per a les excursions ens trobàvem a la Plaça Catalunya davant del Corte Inglés i a vegades jo sentia que quan arribava un invident li deia a un altre,
“Cuánto tiempo sin verte!”
I l’altre responia.
“Si no me has visto nunca!”
Són coses d’aquestes que se’t queden per sempre perquè et sorprenen.

S.P.: Així les primeres persones cegues, qui van ser?

M: La Carme Colomer, la Clarita, l’Ana Pérez, la Margarita Álvárez, la Carmen Porras, la Roser Torres. Quan jo estava a la Fraternitat van venir alguna vegada, la Roser Torres feia balls i l’Ana Pèrez es va disfressar de japonesa i la Margarita de Maria Antonieta.

S.P.: Ja per acabar, creus que ARCE va aconseguir una finalitat i va ser important la seva existència?

M: I tant que sí. Els invidents tenien feina i estudiaven però la qüestió del lleure no la tenien gaire bé. ARCE va servir perquè la gent vident i la gent invident veiéssim que no érem diferents, que sentíem i volíem les mateixes coses i que el fet de la vista no ens separava en absolut. Va ser molt enriquidor per a tothom. I més tard es van fer coses molt bones com les Jornades. En aquells moments, jo hi anava ja molt poc. Em necessitaven més en altres llocs; però em van quedar amics per a tota la vida.

Article anterior: La veu dels protagonistes: Un Cafè-Tertúlia a Arenys de MarArticle següent: La veu dels protagonistes: Tastet de records i d’experiències

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3