Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

La veu dels protagonistes: Un Cafè-Tertúlia a Arenys de Mar

La història i la investigació es fan a partir de documents, però també, sobretot en aquest cas, amb la cerca dels protagonistes d’aquella entitat per tal de compilar informació i donar-los veu.

L’equip del Setè Punt ha parlat amb un nombre important de persones que van formar part d’ARCE per tal de tenir visions complementàries dels qui van viure en primera persona l’experiència d’aquesta entitat, cadascuna des de la seva perspectiva i des del seu grau d’implicació en l’organització, en les activitats, potser només com a usuaris, en l’administració, etc. A tots ells dediquem un gran bloc d’aquest número especial.

Per situar-nos i poder tibar del fil que ens portés a més testimonis i dades, vam parlar, en primer lloc, amb tres persones que van viure els principis d’ARCE en una tertúlia de sobretaula a Arenys de Mar que hem volgut reproduir el més fidelment possible per tal que els matisos d’uns i d’altres quedessin reflectits correctament. La conversa, per si sola, va reconduint els records i ajuda a fer-se una millor composició de la situació. Vam parlar amb la Isabel Lozano, comptable, vident i companya del Jordi Pons (que des de 1976 fins el moment de la dissolució, va ser el president de l’associació); Josep Maria Ribalta, telefonista, cec; i Carme Colomer, telefonista també cega.

Setè Punt (en endavant S.P.): Com i quan vau entrar en contacte amb ARCE?

Isabel (en endavant I.L.): Jo col•laborava en una entitat que es deia Auxilia i que atenia nens malalts i minusvàlids i vaig començar a conèixer ARCE el Sant Joan de l’any 72, perquè una persona que també participava en aquesta entitat i que era vident em va dir "hi ha un grup de gent invident que munta una revetlla, si hi voleu venir?". Nosaltres ens dedicàvem a qualsevol activitat per ajudar els altres i aquí ens van dir "tots són invidents i, per tant, ens ho passarem bé i a la vegada podrem fer la B.O.", que en aquells moments es deia”. Recordo perfectament que hi havia un grupet de tres nois, un d’ells era el Josep Maria Ribalta, l’altre era el Ramon Codina i l’altre era el Jordi Pons. Nosaltres érem tres amigues que veníem d’Esplugues i, com que la revetlla es feia a Barcelona, ens havíem de desplaçar. Doncs ens van dir "allà hi ha tres nois que són molt seriosos, molt estudiosos, a veure si els aneu a treure a ballar", i nosaltres com que de vergonya tampoc no en teníem, doncs cap allà que vam anar i els vam treure a ballar, i vam decidir distribuir-nos per alçades perquè ja que els trèiem a ballar, doncs que el més alt, ballés amb la noia més alta, en aquest cas eren la Ma. Teresa Carbonell i el Josep Maria Ribalta, un altre que era més baixet, el Ramon Codina el vam agrupar amb la Maria Lluïsa Sans, i jo, la Isabel amb el Jordi Pons. Així vam començar i vam estar ballant no només amb ells sinó amb molts altres, però d’inici vam arrancar, com si diguéssim, aquell grupet que era molt poc ballador, em sembla. Al cap del temps ens van dir que aquella associació necessitava gent vident perquè estava intentant fer diverses activitats com conferències, sortides a la muntanya, excursions diverses, etc. L’entitat ja tenia uns estatuts i estava organitzada en comitès i jo vaig pensar que podia ajudar en les qüestions d’organització de viatges: triar els llocs, parlar amb les agències, etc.

Josep Maria (en endavant J.M.): jo vivia a Tàrrega, a la província de Lleida, i per circumstàncies de feina em vaig traslladar a Barcelona. Aleshores estava molt aïllat, a l’ONCE no hi havia activitats. Abans, a l’Escola de Telefonia de la Caixa de Barcelona, quan estava fent el curset, sentia que es parlava d’ARCE. El Sr. Valls i el Sr. Castell em deien que estaven iniciant un grup per fer coses i jo els deia que quan anés a viure a Barcelona, hi entraria. És que jo vaig fer el curset de telefonia concentrat en uns dies a la setmana, mentre encara vivia a Tàrrega. Quan vaig anar a viure a Barcelona, vaig començar a anar a alguna reunió i, com diu la Isabel, la primera trobada en la que vaig conèixer gent va ser la Revetlla de Sant Joan de l’any 72, de la què me’n recordo molt. Va ser a la Sala Gaudí que vam estar amb elles ballant i em va impactar molt perquè venia d’un poble i d’un tipus d’educació molt paternalista, per exemple, sempre em venien a buscar a la parada de l’autobús, pràcticament no tenia relació amb noies i aleshores vaig començar a sortir algunes vegades al cinema amb la Maria Teresa Carbonell. Llavors ja parlant més concretament d’ARCE, jo recordo que vaig fer més aviat tasques de secretaria juntament amb la Ma. Victòria Modolell; ella portava les coses més dirigides a vidents i jo m’encarregava més de les coses dirigides a invidents i el que fes falta: fer de relacions públiques, si s’havia de trucar a algun lloc...

Carme Colomer. (en endavant C.C.): Jo vaig fer el curset de Telefonia amb el Sr. Valls i el Sr. Castell a l’escola que tenia la Caixa de Barcelona, per poder tenir un altre mitjà de feina; jo aleshores treballava a l’Escola de la Caixa de Pensions, on hi havia pocs alumnes i, per tant, no se sabia si l’escola continuaria. Després d’haver fet el curset, el Sr. Valls i el Sr. Castell em van proposar de fer una associació i, si no recordo malament, era amb la idea que, com que l’ONCE aleshores no feia activitats lúdiques, en aquesta associació s’hi podrien reunir les persones cegues, que potser els caps de setmana es quedaven a casa seva sense sortir, per poder fer activitats. Però no les persones invidents soles, sinó també amb gent vident per no fer un grup aïllat, sinó un grup que compartís les coses amb gent vident. Jo no sé si va començar a anar augmentant aquest grup amb la gent que havia fet telefonia perquè, per exemple, jo me’n recordo que van venir la Carme Porras, la Margarita Álvarez, la Clara Lòpez, l’Ana Comadevall, l’Ana Pérez, la Montse Farré, la Rosa María García; hi havia molta gent. Jo no sé massa com va continuar però sé que per anar formant aquest grup, els dissabtes ens reuníem en una cafeteria, que no puc recordar on era, però ens trobàvem en aquesta cafeteria el SR. Valls, el Sr. Castell i després va venir el Sr. Ricard Soldevila. I a partir d’aquí jo crec que va començar a funcionar d’alguna manera aquest grup per tirar endavant.

S.P.: De quin any estàs parlant?

C.C.: Jo vaig fer el curs de Telefonia el curs 70-71. El curs següent va ser quan l’Associació es va gestar a la cafeteria els dissabtes i encara no es feia cap activitat.

S.P.: Sembla que la constitució oficial va ser l’octubre del 72.

C.C.: Jo això no ho sé. I per aquella època hi havia un senyor que no sé si era metge o advocat i em sembla que es deia Delatorre, i no sé que va passar amb aquest senyor perquè no ho recordo, però sé que es varen disgustar amb el Sr. Castell i el Sr. Valls, i aquest senyor va desaparèixer. Em sembla que el primer president d’ARCE va ser el Sr. Soldevila i ho va ser molts anys. I després d’això, no sé en quin moment, va aparèixer la Maria Teresa Soler i va portar l’Albert de Jesús perquè havia estat guia en un viatge en el qual havia anat ella amb la seva companya Victòria. Llavors al cap de poc ja vam començar a pensar en quin nom li posaríem a l’Associació i tothom va proposar noms i al final va quedar ARCE. Aleshores ja es van fer els carnets i es varen organitzar els comitès. També vam començar a organitzar festes. Recordo que un fi de curs la Roser Torres, que ballava molt bé, ballava ballet, va fer un número que era una paròdia de les nines d’una tómbola. els donaven corda i ballaven, i anaven ben vestides, eh? Al final de tot representava que entrava un personatge que era l’Albert de Jesús i agafava una de les nines, que era la Roser, i se l’emportava en braços. També havíem fet cants, per exemple l’Agustí Vila, el germà de l’Adrià Vila, cantava cançons populars, i altres deien poesies, cantaven sarsueles.

I.L.: A posteriori, en un d’aquests festivals va venir la Mari Sampere per mitjà del Jordi Pons.

C.C.: Va ser quan es van donar els premis de l’únic premi literari que va organitzar ARCE. Va venir la Mari Sampere amb un pianista. Amb aquest concurs hi va haver una mica de polèmica perquè va resultar que s’hi podia presentar tothom qui volia i la meva germana s’hi va presentar. Llavors com que la Maria Teresa Juanola i la Montse Aldrich estaven a la Universitat, varen demanar a alguns professors que fessin de jurat i els van portar els treballs que s’havien rebut -havent passat a màquina els que es van presentar en Braille-. Finalment li van donar el premi a la meva germana. Aleshores alguns van dir que això ja estava previst perquè jo estava en el comitè que organitzava el concurs, però us puc assegurar que no era gens veritat perquè ni la Maria Teresa ni la Montse van dir res als professors del jurat. I jo, quan ho vaig saber, em vaig disgustar.

S.P.: On us reuníeu?

C.C.: Vam anar canviant de local. Primer de tot ens reuníem al bar i després d’això, em sembla que ja vam anar a la Gran Via.

J.M.: Sí, era un pis molt gran.

C.C.: Inclús quan teníem aquest local de la Gran Via, els dissabtes passava un autocar a recollir-nos a tots per anar a les reunions, però això no va durar gaire perquè era molt car. En aquest local de la Gran Via vam començar a fer de tot.

I.L.: Aquí es van arribar a fer conferències sobre sexualitat a través de l’Institut Genus i altres sobre altres temes com l’Esperantisme, -la va fer el Sr. Gómez Ibars-, l’Esperitisme, la Reencarnació, etc.

S.P.: En aquell moment les activitats es feien més al mateix local en lloc de sortir a fora?

C.C.: Sí, es feien festes al local: revetlles, carnestoltes i activitats culturals. Només algun cop es va organitzar alguna sortida al teatre o a algun lloc així. Després de la Gran Via vam passar a aquell local que hi havia prop de l’Estació de França.

J.M.: Sí, al Carrer Bogatell.

C.C.: Una sala molt gran, amb una llar de foc.

J.M.: Es deia Coral La Moderna i allà fèiem balls... Després vam estar un temps al Carrer Més Baix de Sant Pere compartint local amb la Penya Cultural Barcelonesa.

C.C.: quan estàvem allà sí que fèiem sortides al teatre i a concerts. I també ens van començar a ensenyar a ballar sardanes i el Pitu Borrull ens va començar a ensenyar a utilitzar el bastó.

J.M.: En aquest local recordo que es feia sarsuela. D’aquí vam passar al Carrer Mercaders, al Casal de Montserrat i allà compartíem local amb un grup d’escoltes i la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat. Aleshores participàvem a les juntes amb les altres entitats. Des d’ARCE vam proposar participar en les sortides de muntanya que organitzaven des de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat i ens van respondre que no entenien que volien fer els cecs a la muntanya. Aleshores el Pare Oleguer es va oferir per organitzar sortides i en vam fer algunes amb ell.

S.P.: I les excursions, quan van començar?

C.C.: No ho recordo, se’n feia una cada mes i omplíem l’autocar.

J.M.: L’Ana Pérez s’encarregava d’apuntar la gent.

S.P.: I en les reunions aquestes dels dissabtes, de què es parlava?

C.C.: Jo recordo que es parlava dels pros i els contres de fer les diverses coses i cada setmana s’afegia algú més. Després es va triar el President i els altres membres de la Junta, es van redactar els Estatuts i es parlava de com ens organitzaríem.

S.P.: Quins projectes teníeu en aquells primers temps?

C.C.: Jo penso que abarcava més coses a part de l’organització d’activitats lúdiques i culturals, però no recordo exactament què podia ser.

J.M.: ARCE era per buscar un esbarjo.

C.C.: I per relacionar-nos amb la gent vident i fer activitats conjuntament.

J.M.: La persona vident a ARCE hi estava en pla d’igualtat, no com a protector. La idea era fer activitats conjuntament.

S.P.: Com féieu el butlletí?

C.C.: El butlletí en tinta el feia l’Albert de Jesús, després la clara el passava a Braille amb la màquina i posteriorment el portaven a la Impremta de la Caixa de Pensions per fer-ne còpies.

J.M.: Hi havia una separata sobre els signes del Zodíac que la preparava l’Iscle Pladellorens i estava molt bé.

C.C.: Més endavant per Sant Jordi fèiem paradetes i veníem objectes fets per nosaltres. Posàvem la paradeta a la Plaça del Rellotge, a Gràcia.

S.P.: Com va ser la vostra experiència a ARCE?

I.L.: La meva participació dintre d’ARCE va ser fonamentalment la cosa de les excursions. Ens posàvem d’acord amb L’Ana Pérez per buscar llocs adequats i intentàvem contactar amb els restaurants, etc. L’Ana s’encarregava d’apuntar la gent, contractar els autocars,...

S.P.: Es feien moltes excursions?

I.L.: Una cada mes. Sortíem de la Plaça Catalunya, de davant del Corte Inglés. Vam anar per tot Catalunya. Cada any anàvem a la neu, encara que no esquiàvem.

C.C.: I en temps del Jordi Pons sempre intentava que en les excursions hi hagués alguna activitat cultural.

I.L.: Perquè és que hi havia sortides d’aquestes que duraven tot un cap de setmana.

J.M.: Recordo la sortida a la Cerdanya, a Prullans, on vam batejar el vi, li vam dir Doroteo. I també un Campament a Aigua Freda, que vam dormir en el convent d’unes monges, a La Llobeta.

I.L.: Sí, però, llavors hi havia molt pocs invidents i recordo que ens va ploure moltíssim.

C.C.: Jo la que recordo amb molt d’afecte és la de Llíbia. Érem un grup petit, d’unes 20 persones. M’ho vaig passar molt bé. El Josep Maria a la nit dormia, i els altres explicàvem acudits i vinga riure i ell, de tant en tant, es despertava i deia "encara no dormiu?". Va ser una excursió molt familiar.

J.M.: I us en recordeu d’una que vam fer cap allà a Bagà, que vam dormir en un lloc que es deia Can Batista?

C.C.: Sí, i una altra de dos dies a Maçanet de Cabrenys. Després les excursions es van anar espaiant, es feien cada dos mesos, després cada tres i quan l’ONCE va començar a fer activitats, la gent de mica en mica se n’anava cap a l’ONCE. Llavors vam quedar un grup petit de 20 o 30 persones i potser fèiem una excursió o dues a l’any.

I.L.: Però això va passar perquè últimament, la gent que venia molts cops no eren socis d’ARCE i si no hi havia una amistat forta entre tots, doncs era com si anéssim en una agència de viatges que era el que nosaltres en aquells moments no volíem; el que volíem era que participéssim tots, però llavors només venien a les excursions i molts cops venia la persona invident i un o dos familiars vidents. I clar, nosaltres no preteníem que allò fos una agència de viatges sinó una cosa perquè les persones s’anessin integrant i si ja s’anaven integrant en activitats a l’ONCE, ARCE perdia el sentit perquè l’ONCE anava cobrint totes les coses que ARCE havia fet.

J.M.: Jo penso que va ser una època molt enriquidora perquè em va permetre conèixer gent, no ficar-me dintre del món tancat de l’ONCE. Vaig fer amistats que les vaig mantenint encara. Les valoro molt i encara ens anem veient. Tot això m’ha enriquit, han estat uns anys profitosos perquè hem fet excursions i altres coses. A mi m’ha anat molt bé perquè venia d’un poble i Barcelona és molt gran i aleshores jo pensava “què passarà?” i ARCE em va suposar una millora, tenir una relació social maca. Ho valoro molt positivament.

C.C.: Com a valoració estic d’acord amb el Josep Maria que va ser molt enriquidor i amb aquesta colla, mira si en fa d’anys, i encara mantenim l’amistat. A mi se’m va obrir tot un món que no coneixia: jo mai havia anat a un ball, mai havia fet una castanyada, etc. Perquè vaig passar de ser alumna al col•legi a ensenyar al mateix lloc on només tenia l’ambient de les monges i, ARCE va suposar un altre ambient molt enriquidor i molt maco. I per aquella època crec que va ser un gran què, una cosa que potser no la valorem suficientment. Si ho valorés li posaria el número més alt que es pogués.

S.P.: Quines tasques feies?

J.M.: Jo més aviat, feines de secretaria, si s’havia de fer alguna trucada per contactar amb gent que havia de fer alguna conferència; qüestions sobre la relació amb els socis; amb la Maria Victòria fèiem les actes, les passàvem a Braille, en fi, feines més internes a part de participar en les activitats.

C.C.: Jo una feina concreta no la recordo. Recordo haver fet moltes coses diferents que em demanaven. Per exemple, quan rebíem cartes en Braille criticant o alabant -recordo que una temporada ens escrivien dient-nos que érem paternalistes-, llavors jo les passava a màquina en tinta per tal que els membres vidents de la Junta ho poguessin llegir. També recordo fer treballs manuals per Sant Jordi. Però així coses que les fes seguides, no les recordo. Jo era del comitè de Relacions Públiques, però no recordo quines tasques concretes feia dintre aquest comitè. Naturalment assistia a les reunions i recordo que la primera vegada que vam escollir una nova junta -perquè fèiem assemblees amb votacions, és clar- em van dir que com que era la primera vicepresidenta havia de dir unes paraules per obrir la sessió i jo estava nerviosíssima perquè no ho havia fet mai.

S.P.: Com funcionàveu a nivell organitzatiu?

C.C.: Es convocaven assemblees, per correu o per telèfon, no ho recordo gaire, i a les assemblees venia molta gent, omplíem tota la sala. Es parlava de les coses que s’anaven fent, eren els dissabtes a la tarda. N’hi havia una de general on s’explicava tot el que s’havia fet durant l’any i, quan tocava, no sé si era cada quatre anys, es feien votacions per escollir la nova junta; es presentava els candidats, que alguns eren els mateixos perquè, per exemple el Sr. Soldevila va ser bastants anys president, i aleshores es feia la votació, com si fos un Parlament. A la junta hi havia molta gent: un president, un secretari, un tresorer, tres vicepresidents i cinc o sis vocals, un per cada comitè, que n’era el President.

S.P.: Tothom era soci en igualtat de condicions fos cec o vident?

J.M.: Sí, no hi havia distincions. Tothom pagava una quota que eren unes cent pessetes.

I.L.: Hi havia més vidents que cecs.

S.P.: Heu dit que hi havia comitès, quins comitès hi havia?

C.C.: Sí, recordo els de: conferències, teatre, excursions, relacions públiques, esports

S.P.: Parleu-nos de les Jornades que es van celebrar a la Universitat de Barcelona el juny de 1978.

J.M.: Recordo que la preparació va portar molta feina i vam treballar tots en un equip, buscant adreces, contactant amb gent i penso que van anar molt bé.

I.L.: Però això va ser perquè en aquell moment el Jordi encara estava dins de la Universitat i tenia molts contactes i això va permetre fer les Jornades dintre de la Universitat, cosa inaudita perquè fins aleshores ningú havia fet res per donar a conèixer qüestions sobre la ceguesa i ARCE sí que ho va fer i a més es van imprimir les actes.

J.M.: Hi va anar molta gent. Van anar molt bé. També voldria esmentar la revista El Joglar que potser era una cosa més personal del Jordi perquè ho portava ell, però penso que també cal comentar-ho.

I.L.: Era una revista sonora i es feia perquè hi havia una persona, l’Eduard Van der Bosche, que tenia una sèrie d’aparells de gravació i unes persones voluntàries que anaven a llegir. La revista es feia amb articles trets de revistes com Serra d’Or, l’Avenç, el Temps, tot el que fos en català, i aleshores anàvem a casa d’aquest senyor, allà ho gravaven i ell ho portava a un lloc perquè li fessin còpies i en acabat a embossar-ho i enviar-ho.

J.M.: La revista es deia Món Sonor.

C.C.: Això encara dura, ara fan una revista sonora que es diu Paraula Viva que té un caire religiós.

J.M.: Després també hi ha una cosa a remarcar: jo tinc per casa articles llegits per la Maria Teresa Juanola i per la Montserrat Aldrich de revistes com Cambio 16. A més a ARCE teníem com una mica de biblioteca amb llibres en Braille i material sonor gravat en casset.

C.C.: Havíem arribat a fer una mica de tot.

J.M.: També es va fer alguna cosa d’esports.

I.L.: Ho portava l’Ignasi Gómez i hi participava el Lluis Pujol.

J.M.: Jo recordo que allà a la Penya BARCElonesa anàvem al gimnàs i aprofitàvem els aparells que hi havia. Això corresponia a la política d’integrar-se amb altres associacions. I també havíem fet alguns contactes polítics. El Francesc Vila, el Jordi Pons i jo vam anar a parlar amb en Coll Alentorn. La idea del Jordi era fer una mica l’enllaç amb el que va ser el Sindicat de Cecs en temps de la República. I recordo també haver parlat amb la Pilar Malla que penso que tenia un càrrec dins de la Generalitat i abans va estar a Càritas.

C.C.: Hi havia molts projectes.

J.M.: Sí, per exemple, jo recordo ara que un cop es va parlar en una assemblea d’organitzar serveis de l’estil d’una cosa que a Anglaterra es deia el Banc de Temps. Tot això era molt novedós i consistia en què hi havia gent que oferia el seu temps a persones cegues per fer coses diverses: anar a passeig, anar a la biblioteca, a mirar llibres, etc. Fins i tot, vam demanar informació suposo que al Royal Institut for the Blind, però finalment no ho vam arribar a fer, va quedar com a projecte. I també recordo que el Jordi, una idea que tenia -tenia moltes idees- era fer viatges a l’estranger, per exemple pensàvem que podíem anar a Venècia...

I.L.: Això ve perquè al Jordi li agradava molt viatjar i havia viatjat molt.

J.M.: I una activitat que havíem parlat dins el grup de muntanya però que no vam arribar a fer era anar a Maçanet de Cabrenys, passar la frontera i entrar als pobles del Vallespir: Murallàs, La Bajol...

S.P.: Heu parlat de les classes de Mobilitat, com va funcionar això?

C.C.: Ho vam fer quan teníem la seu a la Penya BARCElonesa, però només ho fèiem allà dintre i allò no va durar gaire temps, no sé si és que el Pitu tenia feina. Ens va ensenyar a portar bé el bastó però sempre per dins de les dependències, jo no recordo haver sortit mai al carrer.

J.M.: Al carrer es feia de forma puntual.

C.C.: També recordo que van començar a ensenyar-nos de ballar sardanes.

J.M.: Volia comentar també que vam fer visites a alguns museus. vam fer una visita molt interessant al Museu d’Història de la Ciutat perquè em sembla que el Jordi coneixia el Director que es deia Joan Granados. vam fer una visita a la Ciutat Romana amb ajuda de material i vam tocar molta cosa, després vam baixar a les instal•lacions de les petites termes que hi havia i vam veure estris de la vida quotidiana. Això devia ser als vuitanta.

I.L.: Amb el Jordi, com que li agradava molt viatjar, havíem anat al Museu Guugenheim a Portugal i quan vam entrar, que anàvem el Jordi, jo i una altra persona, i van veure que ell era cec ens van dir que tenien en Braille les descripcions de cada sala amb les peces més importants. El Jordi va quedar impressionadíssim perquè, és clar, Portugal que és com més endarrerit que Espanya i en canvi tenien això i ell deia que ho haurien de tenir tots els museus. I quan vam tornar va començar a organitzar aquestes trobades perquè la gent pogués tocar els objectes, encara que no es tinguessin els textos en Braille.

J.M.: Llavors això era pioner. Després vam fer una altra visita molt interessant també al Museu d’Etnologia perquè el Jordi era molt amic d’una conservadora que hi treballava. vam fer una visita a una exposició monogràfica sobre Austràlia en la qual hi havia molt material per tocar: reproduccions dels animals que viuen allà, cistells, vestits, un mapa en relleu, etc. Més endavant vam fer una visita amb material del fons del museu sobre l’Evolució Humana i vam tocar diversos cranis i altres objectes.

S.P.: I com va ser el procés quan es va decidir dissoldre l’Associació?

I.L.: Recordo que havia quedat un remanent de diners i es va decidir donar-los al Cotolengo.

J.M.: Hi havia dues-centes mil pessetes.

I.L.: El Manel Jiménez va ser qui es va encarregar de fer aquestes últimes gestions econòmiques per donar de baixa l’entitat al Govern Civil. Penso que això de la destinació del remanent de diners ho recollien els Estatuts i es va considerar oportú donar els diners al Cotolengo per tal que tinguessin una finalitat adequada encara que no fossin pels cecs. Quan es va decidir tancar l’Associació ja estava tot més encaminat perquè l’ONCE havia recollit tot el que es volia fer des d’ARCE..

C.C.: Nosaltres vàrem deixar d’existir perquè la gent no venia. Al final érem un grupet de 20 persones i ja no tenia sentit organitzar activitats.

S.P.: Vosaltres us vau mantenir fins al final?

I.L.: Sí, i ens mantenim fins ara perquè a banda ha quedat una forta amistat que encara uneix amb un grup de 18 o 20 persones que ens trobem un cop al mes. Inclús d’aquí van sortir diverses parelles: el Ramon Codina i la Montserrat Bertran.

C.C.: La Isabel Lozano i el Jordi Pons, l’Iscle Pladellorens i la Maria Teresa Carbonell, el Toni Doménech i la Chelo. Aquests dos, el dia que es varen casar nosaltres fèiem un ball o no sé quina festa en aquell local de prop de l’Estació de França; doncs a la tarda, quan van acabar el dinar o el que fos, tots dos ens van venir a veure en el local vestits de nubis.

J.M.: I una altra parella va ser el Jordi tena i la Mari Cruz Pérez.

S.P.: Com valoreu l’existència d’aquesta entitat? Què ha aportat ARCE a nivell col•lectiu?

I.L.: A nivell col•lectiu de tot Catalunya va aportar la possibilitat que la integració del cec amb la gent vident fos un fet normalitzat. Per a mi això va ser el més important, a banda que a nivell particular ens hagi perdurat una molt bona amistat, però allò més fonamental era intentar que l’invident s’integrés a la vida normal de cada dia amb totes les altres persones.

C.C.: I que els vidents coneguessin també una mica el món del cec perquè abans per la gent el cec només era aquell que venia cupons.

J.M.: I els caps de setmana te’ls passaves tancat a casa.

C.C.: Això és el que deia el Sr. Castell, que calia alguna entitat que treiés a la gent d’aquesta monotonia. Jo ho valoraria molt positivament.

J.M.: És que, és clar, entre setmana tots treballàvem en diferents coses, llavors també era un incentiu pel cap de setmana saber que hi havia una excursió, una visita a un museu, una festa, i per tant ja no et quedaves a casa. Jo recordo que amb la Maria Teresa Carbonell vam anar al cinema i era una cosa impensable. I arribo a casa a les onze i la meva germana estava al carrer; jo li vaig dir "què passa?, si només són les onze" i em va dir que la meva mare estava plorant. Havíem anat al cinema i a prendre alguna cosa. Quan vaig arribar a dalt, la meva mare em va preguntar "què fas nen?". I jo li vaig contestar "A partir d’ara, això passarà tot sovint". És que jo estava molt lligat a la família que era molt paternalista, però a partir d’aleshores ja s’ho van anar prenent com una cosa normal. És el que diu la Isabel, ens va ajudar a normalitzar aquesta relació. Jo venia molt tocat també del poble i estava molt lligat als pares. Així doncs, penso que ARCE va aportar la normalització de la relació entre cecs i vidents per evitar els complexos d’inferioritat i per a què no et miressin com un bitxo estrany, evitant els estereotips i la mentalitat segons la qual el cec havia d’estar tancat a casa. Després cal remarcar que ARCE va desvetllar també una mica l’ONCE.

C.C.: va ser la llavor de moltes coses que ara es fan.

J.M.: Exacte i, per tant, va ser positiu, una feina molt valuosa que va valer la pena.

S.P.: Carme, has parlat de cartes que es rebien que deien que ARCE era paternalista, quins arguments donaven? Com responíeu?

C.C.: Ens disgustava quan es llegien les cartes a l’Assemblea. Recordo que una vegada que vam rebre una carta molt forta que ens van escriure, tota la Junta estava superdisgustada perquè ells no ho veien així. Però jo no recordo què volien dir exactament amb això del paternalisme. La carta estava firmada i coneixíem bé la persona, era soci d’ARCE. Això va ser en la primera època quan a la Junta hi havia l’Albert de Jesús, la Maria Teresa Juanola, l’Ana Pérez, jo mateixa... Potser el que es deia era que el vident anava a ajudar els cecs com si fes una obra de caritat, no ho recordo bé, però sé que aquella carta va donar molt malestar. És veritat que també es rebien cartes de recolzament i en realitat els que deien que érem paternalistes només eren poques persones, però aquesta va molestar més, potser perquè era la primera i era molt llarga i molt explícita.

S.P.: Pel que fa a la catalanitat de l’Entitat, què ens podríeu dir?

C.C.: No recordo si fèiem les assemblees en català o en castellà. Els butlletins eren en castellà.

J.M.: En el de les Jornades hi ha algun text en català i no recordo com van ser els butlletins posteriors. El que sí recordo és que quan el Jordi va ser President, alguna gent va deixar la Junta perquè no estava d’acord amb el caire català que prenia l’entitat.

C.C.: Jo no me’n recordo gens.

I.L.: Nosaltres les reunions les fèiem en català, potser després ho transcrivíem al castellà per tal que ho entengués tothom.

J.M.: Clar, perquè hi havia gent castellanoparlant.

C.C.: Però per exemple la meva germana quan va fer aquell escrit pel concurs literari, el va escriure en castellà, i ara quan jo li pregunto perquè el va fer en castellà, em diu que no ho sap.

J.M.: Perquè era l’època.

Article anterior: Llegat documentalArticle següent: La veu dels protagonistes: Un refrigeri per refrescar la memòria

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons