Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Llegat documental

Presentem una mostra de les dues fonts documentals escrites d’ARCE a què hem pogut tenir accés: el llibre editat en tinta –no sabem si se’n va fer una edició en Braille- de recull de les ponències de les Primeres Jornades sobre la problemàtica de la integració social dels cecs i deficients visuals a Catalunya i una bona part de la col•lecció dels números del butlletí que es feia arribar als associats.

Primeres Jornades sobre La Problemàtica De La Integració Social Dels Cecs I Deficients Visuals A Catalunya

Universitat de Barcelona. 1, 2 i 3 de juny de 1978)

Una de les activitats d’ARCE de més projecció social i de rellevància històrica va ser l’organització de les Primeres Jornades sobre la Problemàtica de la Integració Social dels Cecs i Deficients Visuals a Catalunya. Durant els tres primers dies de juny de l’any 1978 el Paranimf de la Universitat de Barcelona va esdevenir el lloc de trobada de les veus més significades i compromeses en la promoció de la integració social de les persones cegues a Catalunya. Del llibre d’actes de les jornades que es va editar, reproduïm la relació de les ponències, la presentació de les jornades i les conclusions a què es va arribar. També presentem un resum i una valoració personal que Agustí Vilar ha fet del contingut de les ponències i dues reflexions de dues persones que en van ser ponents, fetes trenta-tres anys després.

Relació de les ponències

Isabel Roura, Assistent social

La marginación de los ciegos en la tercera edad
Alfred Guilera, del Centro Social “Verge de Montserrat-àrea d’Invidents” de l’Obra Social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis
Cuestiones geriátricas en los invidentes.
Rosa Delgado i Isabel Roura, assistents socials
La integración del niño en edad escolar.
Carme Guinea, Coordinadora de l’Aula Experimental de Cecs de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis
Reflexions sobre una experiència escolar amb nens invidents.
José Luís Sarrato i José Luís Mediavilla, equipo de profesores especializados del C.N. “Carlos I”.
El Ministerio de Educación y Ciencia asume la educación del ciego.
Antònia Guimerà, Professora de l’Aula Experimental de Ambliopía
Experiencia en el Aula de Ambliopía del C.N. de Prácticas “F. Ramón Pané” de la Escuela Universitaria del Magisterio de Barcelona.
Joan Riera, psicòleg clínic i enginyer industrial
encuesta Formación profesional del invidente.
Antoni Castell i Vicent Valls, monitors de l’Escola de Telefonia per a Invidents de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona.
L’Escola de Telefonia per a Invidents de la C.E.M.P.B. i la seva tasca sociolaboral.
Dr. E. Cerdá, Jefe del Servicio de Medicina Preventiva i Auxología Escolar de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona.
Exámenes de ingreso a la Escuela de Telefonistas para Invidentes.
Lluis Messeguer, director del Departament de Publicitat de General Óptica de Barcelona, i Antoni Picornell, Director
de l’Escola de Gossos Pigall de Palma de Mallorca
La integración del ciego en la sociedad gracias al perro-guía.
Juan J. Torres Masip,
Actividades del Club de los Leones, de Barcelona, en pro de las condiciones sociales del invidente.
Jesús Galvan Ruiz i Miguel J. García Hernández, del Laboratori de Bioenginyeria de la E.T.S. d’Enginyers de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de Barcelona
Las ayudas de la tecnología electrónica al invidente, problemas y necesidades.
Centre de Recerca Tiflològica, amb el Patrocini Científic de l’Institut d’Estudis Catalans
Comunicat de Fundació, objectius socials i activitats immediates.


Presentació del volum i comunicat final

ARCE és una agrupació composta per un grup de persones —la major part invidents i deficients visuals¬-¬ les quals volem assolir la plena i activa participació del cec en la seva comunitat. Considerem que les solucions que han de donar-se a la problemàtica dels cecs en totes les seves dimensions no han de ser exclusivament determinades per la consideració que la ceguesa diferencia totalment l’individu de la seva comunitat, ja que aquesta consideració ha portat solucions molt sovint marginadores. Contràriament, les solucions que desitgem han de fonamentar-se sobre la idea que els cecs o deficients visuals som uns ciutadans més amb unes certes limitacions, però que podem i hem d’aportar tota la nostra capacitat de treball i d’imaginació dins la comunitat on vivim.
L’aprofundiment en la més gran autonomia personal possible és essencial per aconseguir una situació més lliure i menys marginadora per al cec. Aquesta convicció ha estat sempre en la nostra conscièn¬cia. Per tant, la tasca d’ARCE —en tota la seva trajectòria— ha avançat per camins diferents, seguint, però, aquesta idea cabdal.
Per aquest motiu consideràrem important organitzar aquestes Pri¬meres Jornades entorn a aquesta temàtica. Foren pensades com a un debat obert a totes aquelles persones, grups o institucions que sen¬ten aquesta mateixa necessitat de canvi. Llur tasca i llurs experiències han esdevingut l’objecte de reflexió i de discussió col•lectives.
Considerem que les solucions que se’ns han donat fins ara als invidents són —en gran part— insuficients i anacròniques, especialment pel que fa a la nostra emancipació social i jurídica. Creiem essencial, doncs, cercar noves i més justes solucions dins el marc de la societat actual. Són aquestes les raons per les quals decidírem celebrar aquestes Jornades i plantejar-nos quatre aspectes fonamentals:
Els cecs i la tercera edat.
La integració a partir de l’escola.
La inserció laboral.
-¬Problemes generals de la integració.

ELS CECS I LA TERCERA EDAT
Més que una qüestió d’integració social esdevé una problemàtica qualitativament i quantitativament molt greu, sovint es planteja a uns nivells gairebé vitals per a la persona. Qualitativament perquè, juntament als problemes propis de la tercera edat, s’hi afegeix el de la ceguesa, sovint agreujada perquè el cec ha perdut la vista en una edat avançada i sense capacitat de superar aquest problema. Quan-titativament perquè un 50% dels cecs censats a l’Estat Espanyol superen els seixanta anys, percentatge que hem de creure inferior a les xifres reals. Moltes persones que perden la visió de grans s’es¬capen dels recomptes oficials.
Al voltant d’aquesta temàtica parlaren: Isabel Roura i Alfred Guilera.

LA INTEGRACIÓ A PARTIR DE L’ESCOLA
El paper imprescindible que juga l’escola com a factor de socia¬lització del nen determina la singular importància que suposa vers la ulterior vida de l’invident adult. Per això l’escola ha d’ésser adequa¬da a les necessitats de l’infant invident, les quals superen els plante¬jaments acadèmics encarcarats.
Cal, doncs, convertir el sistema educatiu en un factor de socia¬lització i no en un factor de marginació com malauradament ha es¬devingut en general fins avui. És en aquest camp on cal procurar assolir la integració del nen invident en centres educatius ordinaris.
La discussió a l’entorn de les deficiències escolars actualment existents a Catalunya, la necessitat que l’escola s’adapti a les carac¬terístiques específiques dels infants invidents, la vinculació del centre educatiu amb el familiar i la possibilitat de la integració en centres educatius ordinaris han estat els objectes fonamentals d’estudi i de discussió de les comunicacions presentades per: Rosa Delgado, Isa¬bel Roura, Josep-Lluis Sarrato i Josep-Lluis Mediavilla, Carme Guinea i Antònia Guimerà.

LA INSERCIÓ LABORAL
La solució econòmica dels invidents s’ha anat resolent majorità¬riament durant els darrers anys a través de la venda del cupó. Un sector d’invidents cada vegada més nombrós sent, però, la necessitat d’obrir altres camins que li permetin la més plena integració en el món del treball. En aquest aspecte hom observa particularment la transformació de la nostra societat per la qual els invidents amb una preparació cultural i tècnica cada vegada més grans, cerquen alter¬natives més adequades a la seva preparació i a llurs anhels socials.
Els resultats en la integració laboral que s’han realitzat fins avui, i l’estudi de les necessitats i perspectives actuals han esdevingut els temes de les ponències de Joan Riera, Vicent Valls, Antoni Castell.

PROBLEMES GENERALS DE LA INTEGRACIÓ
Hi ha moltes persones i institucions que treballen en l’ampli camp de la integració social del cec. És en aquest camp on és també urgent l’ampliació i la creació de nous serveis que cobreixin els diversos aspectes de la reinserció social. Diferents aspectes han estat tractats per Joan-Jesús Torres, Antoni Picornell, Lluis Messeguer, Jesús Galvan.

Recollim en aquest volum totes les comunicacions presentades en aquestes Primeres Jornades. Volem agrair, ensems, l’esforç d’aquelles persones que, sovint anònimament han lluitat pel millorament de la nostra situació.

COMUNICAT FINAL

Donada l’àmplia i activa participació que hom va donar a aquestes Primeres Jornades, la Junta Organitzadora, recollint les opinions i la voluntat manifestades pels seus participants, vol expressar les se¬güents consideracions:
a) Tot i que hom és conscient de la complexitat i les metes assolides pels cecs a l’Estat Espanyol, es considera que les solucions que avui se’ns donen són en gran part insuficients, anacròniques i molt sovint marginadores.
b) Cal que aquestes noves solucions tinguin com a fonament el fet urgent i profund d’un nou replantejament, buscant noves i més adients solucions a la problemàtica que actualment ens afecta als cecs.
Cal que aquestes noves solucions tinguin com a fonament el fet que la manca o deficiència visual no ha d’ésser motiu de mar¬ginació. En una societat més lliure i més democràtica com la que avui s’està volent construir, cal que la persona cega hi pugui participar més plenament i activament com un ciutadà més.
És necessari obrir immediatament un diàleg amb aquelles insti¬tucions a les mans de les quals rau la possibilitat i el deure de realitzar aquests serveis necessaris. Hom va expressar formalment i explícitament en aquestes jornades, aquesta voluntat d’establir un diàleg que porti a unes solucions reals, referint-se especialment a la ONCE Tot i que és fonamental la col•laboració i la coordinació de tots els cecs de l’Estat Espanyol, considerem bàsic un atançament més gran entre els centres de decisió i els problemes concrets. Per tant, creiem necessari que les decisions i la planificació referents als cecs de Catalunya i, especialment pel que afecta a l’acció social (ensenyament, inserció laboral...), siguin preses des de Catalunya mateix.
Jordi Pons i Sala
President d’ARCE i Director
de les Jornades.
Barcelona, juny de 1978
Notes sobre les ponències. Per Agustí Vilar
ARCE, com a entitat que sorgeix durant els setanta, Recull insatisfaccions sobre el model d’existència de les persones cegues d’aquella època. El seu nom ja explica les escasses llibertats de l’època. Tot i així, durant la primavera del 78 convoquen unes jornades de debat i reflexió. El marc universitari ja demostra el seu to d’apertura i llibertat. Els objectius són clars i contundents. Volen una visió de conjunt i un full de ruta. La crítica és unànime, hi ha massa anacronisme i s’accentua la marginació. Entre les seves veus més lúcides, hi ha demandes de clara emancipació. Aquesta discussió és sobretot social. Amb tot, les reivindicacions són de caire jurídic, fins i tot polític. Les jornades tracten de Quatre eixos. Gent gran, educació, món laboral i integració social. Amb aquest debat, ARCE depassa la seva vocació de serveis. Per primera vegada, al Principat, la crítica s’organitza al marge de tuteles i institucions. La gent d’ARCE busca una mirada pròpia. Cal la construcció d’un discurs arrelat en realitats. Vejam quines conclusions treuen.
Sobre la gent gran, les dades són esfereïdores. És a dir, més del 60% del col•lectiu ultrapassa els seixanta-cinc anys. En la majoria dels casos, com que la gent perd la vista en una edat avançada, la rehabilitació brilla per la seva absència. Per descomptat, si no hi ha rehabilitació, tampoc no hi ha adaptació, ni autonomia ni accessibilitat. Quant a l’educació i la formació, el debat encara interessa més. Vull dir que la inclusió, entre altres coses, genera dubtes. En tot cas, mestres i assistents postulen que infants i adolescents demanen xarxa escolar. Però s’imposa la convivència d’un model que aplegui necessitats, no pas el conreu exclusiu de l’autonomia. Tot i així, la inclusió amb suport reglat és el camí. A pesar de l’ambient gueto, les persones cegues demanen més formació. Potser el món laboral acull el gruix de les inquietuds de l’entitat. En efecte, la discussió gira entorn de dos grans debats. D’entrada, tant per a l’entitat com per als professionals, món laboral i integració és la recepta idònia. Amb tot, La discussió sobre una enquesta que aplega sector, ja suggereix dades de clara marginació. L’altre debat, d’estricte sentit positiu, és la construcció i evolució de l’Escola de Telefonia. De fet, aquesta cristal•lització, subratlla una experiència de clara integració laboral. Tant resultats de l’enquesta com l’evolució d’aquell centre d’ensenyament, fan un abans i un després del col•lectiu al Principat. En aquella època, l’Escola de Telefonia fa un solc profund en l’autonomia de les persones cegues. Per descomptat, L’enquesta subratlla insatisfaccions. Sobretot destaca una progressiva exclusió dels DISCAPACITATS visuals. Cupó i telefonia bifurquen models d’integració laboral. L’últim apartat del simpossi també concreta. Oi més quan la discussió sobre la integració social, sempre és àrida i difícil. L’aportació sobre mobilitat amb gossos pigall és exemplar.
Tant Frank Morris com Josep Picornell expliquen dos mons, dues trajectòries. El ianqui és pioner al seu país com a invident amb gos pigall. El mallorquí és un altruista que munta la primera escola de gossos pigall a la península. Morris es fa mundialment famós en travessar una meridiana de Nova York amb el seu gos. El ressò mediàtic del fet, catapulta un camí d’autonomia. No cal oblidar que són els durs anys de la depressió. Amb tot, aquestes escoles de gossos pigall sorgeixen d’aquests espectacles mediàtics. En canvi, Josep Picornell ensenya un altre model. Picornell és un exemple de solidaritat excepcional. Com a conseqüència de la ceguesa d’una amistat, inicia la seva fértil singladura. Comença en l’ensinistrament de gossos pigall. Durant els seixanta, munta la primera escola de gossos pigall a Mallorca. Gràcies a entitats solidàries, Morris implanta aquestes escoles als EUA. En canvi, Picornell pidola amb escassos resultats. Ni institucions benèfiques ni administratives li donen suport. Tot i així, surt endavant. aquestes dues persones, amb el seu amor als gossos guies, tracen històries paral•leles distintes. Paral•leles perquè es preocupen de la mobilitat del sector. Distintes perquè enfoquen l’autonomia des de punts de sortida diferents. Sens dubte, Morris estimula afectats. En canvi, Picornell ofereix opcions bo i disposant del gos pigall. El ianqui demostra que l’autonomia parteix de l’afectat. L’europeu demostra que l’altruisme pot ser insuficient. Per últim, uns apunts sobre la societat dels lleons, una entitat de voluntariat americana. Aquesta va sorgir durant els durs anys de la depressió i les seves facetes eren múltiples i excepcionals. En efecte, les societats opulentes també donen exemples de solidaritat molt eficaces. Als E..U.A., els Lleons van recaptar recursos per a les escoles de Frank Morris. Fins i tot aquest voluntariat va ajudar Picornell en la seva comesa. Al capdavall, aquesta societat voluntària va convertir-se en una entitat d’àmbit mundial. Astora l’eficàcia d’aquestes iniciatives contra venalitats institucionals. No cal oblidar que les iniciatives més avançades al nostre territori, vénen d’entitats públiques de caire privat. En tot moment , les ponències fan èmfasi en aquests avenços. Per últim, hi ha una ponència en què es rastregen possibilitats enormes en el món de la tecnologia. És clar, els avenços científics al servei de la integració social de les persones cegues.
Dues Valoracions des del Present
Isabel Roura va treballar durant 27 anys com a treballadora social de l’ONCE i de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic per a Deficients Visual
"La meva col•laboració amb ARCE va ser arran del projecte que el grup va desenvolupar per donar visibilitat a la societat d’aquells anys, a la situació de les persones cegues a Catalunya i poder abordar solucions a determinades mancances que el mateix grup volia fer evidents en un marc més ampli del de la mateixa ONCE que de manera única pretenia assumir.
Recordo el dia que en Jordi Pons, membre d’ARCE va venir al meu despatx a demanar la meva col•laboració en unes Primeres Jornades a la Universitat Central de Barcelona. Em va comentar que s’havia invitat a l’ONCE però aquesta va contestar dient que només participava en els actes públics organitzats per ella mateixa, així que vaig entendre que ho havia de fer de manera personal i així li ho vaig comunicar al aleshores Delegat Provincial D. Félix Hernández que ho va entendre i acceptar.
La meva participació va ser amb dues comunicacions: una sobre infància i una altra sobre la gent gran, que descrivien la situació d’ambdós col•lectius, objecte del meu treball social. Vaig escollir aquests dos col•lectius per la necessitat que hi havia d’adoptar serveis i recursos inexistents fins aleshores.
Com a antecedents en el procés de l’educació dels infants cecs, gràcies a l’acció dels pares constituïts en Associació, la primera a l’Estat Espanyol, s’havia obert una petita escola, com a branca de la secció de cultura de la Delegació Provincial de l’ONCE de Barcelona, a Esplugues de Llobregat evitant així el desplaçament dels nens i nenes catalans a internats fora de Catalunya.
ARCE, posteriorment a les Primeres Jornades, va treballar un Projecte per a la integració dels nens i nenes cecs i deficients visuals a l’escola ordinària, en el qual hi vaig també col•laborar i que va ser presentat al Primer Govern de la Generalitat, al Conseller Sr. Guitart, que el va acollir i se’n va servir per al propi treball del seu Departament. Amb la creació dels EAPS (Equips d’Assessorament Psicopedagògics) es van oficialitzar els programes d’integració dels anomenats aleshores disminuïts físics i sensorials, i en el cas dels cecs amb col•laboració de l’ONCE i de professionals de l’Obra Social de la Caixa de Pensions.
M’ha semblat oportú recordar aquí, encara que sigui molt breument, els orígens de l’actual situació, donant testimoni de la importància d’aquell petit grup d’universitaris que des d’ARCE van contribuir a generar un canvi de tanta transcendència en el tema de l’educació dels infants cecs en uns moments prou complicats.

Carme Guinea va ser Coordinadora del Centre Psicopedagògic per a l’Educació dels Deficients Sensorials CPEDS de la Caixa de Pensions, des que es va crear en el curs 1977-78 i posteriorment va dirigir el Centre Joan Amades des del moment de la seva creació el 1985 fins l’any 1992. Ha estat una figura cabdal en la transformació de l’educació per a cecs a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

“Jo venia del Moviment de Renovació Pedagògica. Estava vinculada amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Des de la Direcció de la Caixa de Pensions, el Sr. Joan Antoni Samaranch em va demanar que fes un informe sobre l’escola per a nens cecs i sords que aquesta institució tenia en aquell moment, per tal de poder valorar quin havia de ser el seu futur.
Vaig enfocar aquest informe des de plantejaments de la pedagogia de transformació i, per tant, proposava partir de la globalitat del nen i no només de la seva discapacitat. Al final de l’informe jo afirmava que aquesta transformació l’havien de portar a terme especialistes en educació, i no tant especialistes en cecs. Aleshores els dirigents de la Caixa em van demanar que em posés jo al davant d’aquest procés.
En aquell moment, jo no tenia coneixements sobre l’educació de cecs i sobre la ceguesa, i quan vaig contactar amb ARCE em va ajudar molt a conèixer aquesta realitat.
Vaig participar a les Jornades que van organitzar el juny del 78, però aleshores ja feia temps que estàvem en contacte i havíem fet diverses reunions per parlar de com havia de ser la futura educació dels nens cecs. Aquelles jornades van suposar una aliança entre tota la gent que creia en la integració de les persones cegues. La meva intervenció va consistir bàsicament en el plantejament de projectes, no de realitats, perquè en aquell moment tot estava començant. Feia un curs que ens havíem fet càrrec de l’Aula Experimental de Nens Cecs de La Caixa i també havíem iniciat la integració amb algun alumne. Hi havia les idees però estava tot per fer.
Jordi Pons va ser una figura molt important dintre d’ARCE, ell li va donar un enfocament més reivindicatiu, una expressió social. Ell pretenia que ARCE formés part de la societat civil i participés activament en el procés de construcció que suposava la transició. En aquest sentit, ARCE va ser una institució molt interessant.
El Centre Psicopedagògic tenia un projecte global: la transformació de l’escola especial de la Caixa i la implantació de la integració. El Jordi estava molt interessat pel procés que seguíem des del Centre Psicopedagògic i en els anys posteriors recordo diverses reunions amb ell i amb altres persones que treballaven en la integració dels nens cecs.
La visió del nostre Centre coincidia amb la visió d’ARCE sobre la inserció de les persones adultes. Les Primeres Jornades van posar en evidència dos projectes que eren coincidents. Tots teníem clar que calia conquerir drets per a les persones cegues en el mateix moment que s’estaven conquerint drets civils a nivell general. S’havia d’aprofitar el revulsiu que va representar la transició. Era un moment d’eufòria i vam treballar amb molta coordinació”.

El Butlletí

El butlletí va ser el mitjà escrit a través del qual l’associació es comunicava amb els seus socis. Era l’òrgan de difusió més important. Informava dels acords de la Junta i de les activitats programades pels comitès, com podien ser excursions, noves aportacions al fons bibliogràfic, sortides culturals diverses, activitats institucionals, cursets, etc.
El butlletí s’editava en tinta i en Braille o en negre i Braille, com es deia aquells anys. S’intentava que la seva periodicitat fos mensual, però no sempre s’assolia aquest objectiu.
Els socis Josep Maria Ribalta, Maria Teresa Carbonell, Iscle Pladellorens i Isabel Lozano n’han conservat alguns, en Josep Maria en Braille i la Isabel, L’Iscle i la Maria Teresa en tinta. Entre tots hem aconseguit reunir fins a vint-i-set exemplars que cobreixen l’interval de temps comprès entre el mes de juny de 1975 i el mes de juliol de 1978. Ens falten els dotze primers. No sabem exactament quan va aparèixer el primer butlletí ja que des de la data de la fundació oficial d’ARCE, octubre de 1972, fins a maig de 1975, hi ha un període de trenta-dos mesos que va ser cobert per només dotze butlletins. Per tant, és fácil deduir que el butlletí es devia començar a editar força més tard dels inicis de l’entitat. D’altra banda, l’últim que tenim pertany al mes de juliol de 1978. Aquest número fa un resum de les Primeres Jornades d’Integració Social. No se sap amb certesa si aquest va ser l’últim o si n’hi va haver d’altres que s’han perdut. A partir de gener de 1978 es perd la periodicitat mensual. La versió tinta s’imprimia a la impremta d’en Manel Jiménez i la versió Braille a la impremta de la Caixa de Pensions.

El butlletí s’escrivia íntegrament en castellà. La primera col•laboració que apareix en català és el segon premi del concurs literari que va ésser atorgat a en Josep Maria Ribalta. Cal esperar un cert temps per a trobar un nou article en llengua catalana. És un escrit no firmat que glossa la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, aparegut amb motiu de la celebració de la festa de l’any 1977. Tornem a trobar un extens article en català en el butlletí núm. 41, que comenta abastament les Jornades d’Integració de juny del 1978.

El butlletí se solia dividir en tres parts: la primera era informativa. Comunicava els acords de la Junta, la seva composició després de la renovació anual i totes les activitats o esdeveniments que havien tingut lloc el mes anterior. Una segona part amb la qual els comitès convocaven els socis a les activitats que organitzaven. També podem incloure en aquesta part les notes de secretaria. La tercera part es dedicava a les col•laboracions dels socis. Hi havia tres col•laboracions molt habituals: La d’en Josep Prats, que signava sota el pseudònim del Noi de Tona i que escrivia sobre modes i cuina; La de l’Albert de Jesús, que enviava articles d’art, d’història i de viatges; i les participacions de l’Iscle Pladellorens, que va incloure la col•lecció d’escrits que explicaven els signes del zodíac i sobretot redactava articles de divulgació científica i d’ecologia. Hi havia col•laboracions puntuals, com per exemple un article de la Maria Lluïsa Vivó comentant l’Optacon, que era un aparell lector que va arribar ells anys setanta.

Així mateix, el butlletí no rebutjava els anònims, tant si contenien elogis com crítiques.
A tall d’exemple posem una col•laboració de moda, una d’història i art, una de cuina, una de divulgació científica i una carta anònima.

Moda para este invierno.

Hola amigas: a ver si una vez más, puedo con vuestra belleza y os dejo hechas unas birrias.
Como sabéis, la moda es muy varonil, (sólo faltaba eso). Se llevan muchos conjuntos de falda-chaqueta con blusa y corbata, los bajos de la chaqueta redondos y las faldas por debajo de la rodilla. Muchos colores grises, negros y beig, pero todos combinados con complementos adecuados a cada prenda.
Se llevan los abrigos muy amplios, con sueters de cuello alto y bufandas muy largas.
Para calzar, mucha bota y, en algunos casos con los pantalones dentro de ellas; pero sólo cuando queráis ir muy de sport.
Los vestidos son como las faldas, un poco tubo y los cuellos bastante abiertos.
Si sois morenas, podéis poneros colores granates que son muy de actualidad.
Sino es para ir a una fiesta, tenéis que vestiros mucho de sport. Quedaréis un poco informales pero muy de actualidad. Si alguna quiere ser “repipi”, (que lo dudo), que se ponga cosas muy finolis.
Mucho se llevan los bolsos colgados al hombro.
Bastante bisutería tipo “hippy” y nada de perlas. Esto queda para las señoras mayores.
Jerseys con punto grueso y cuellos muy grandes.
Como siempre un abrazo y, ahora pasaré a informar a los muchachos.

Hola amigos: este año los dibujos para los trajes son rayas y lisos; pero en especial, rayas y bastante marcadas. Las chaquetas no son tan largas, más o menos unos dos centímetros más cortas que el año pasado y los bajos de los pantalones también un poco más estrechos, lo normal es unos treinta centímetros.
En trajes, lo más moderno es el chaleco, tanto en traje de vestir como de sport.
Los colores van desde toda la gama de los marrones y beige hasta los azules en todas sus tonalidades. Para vestir, trajes oscuros con rayas claras.
Chaquetas. Se llevan mucho cruzadas y con seis botones, en azul marino y marrón, para combinar con pantalones grises y beige respectivamente. Está también muy de moda la chaqueta y el chaleco de un color y los pantalones diferentes; pero siempre jugando con los mismos colores.
Los zapatos normales, nada de tacón, y los cinturones estrechos. Las corbatas también se llevan más estrechas, tipo italiano. Para sport, se llevan los combinados de ante con pana y debajo sueters con cuello cisne y camisas con dibujos y fulars.
Un abrazo

El Noi de Tona (Desembre 1976)

Las Culturas Mexicanas.

Hace aproximadamente unos 30.000 años, el Norte de Asia estaba habitado por unas tribus de cazadores que dominaban amplias zonas del terreno que defendían fieramente. Al aumentar las tribus, algunas tuvieron que emigrar y buscar nuevas tierras donde poder establecerse. Fue así como empezó a poblarse el continente americano, penetrando en él por el estrecho de Behring, antes terreno sólido. Algunas de estas tribus se quedaron en lo que hoy es terreno mexicano, llamado originalmente, Mesoamérica. Desde el año 2000 antes de Cristo, hasta el principio de nuestra era, las sociedades mesoamericanas se establecen y desarrollan como aldeas y ciudades básicamente agrícolas. Con el tiempo sigue la evolución natural y en cada nación fueron naciendo civilizaciones propias y fuertemente diferenciadas entre sí. Sobre todo, entre las sociedades del altiplano y las tierras bajas o tropicales. Entre las primeras, estaban la sociedad Teotihuacana, la de Oxaca, la Azteca y las del centro de Veracruz. En las tierras bajas se desarrolla la Cultura Maya en una gran extensión que comprende actualmente los estados de Tabasco, Chiapas, Yucatán, Quintana, Roo y las repúblicas del Salvador, Guatemala y Honduras. Cada una de estas culturas tenía su personalidad, arte y arquitectura propia, así como sus propias divinidades, aunque muchas de ellas eran las mismas y lo único que cambiaba era el movimiento de una lengua a otra. Por ejemplo, el dios de la lluvia era Tlaloc, en azteca, mientras que en Maya era Chaz, aunque era siempre el mismo dios.
Todo se desarrolló de una manera natural hasta la llegada de los españoles, en 1519, capitaneados por Hernán Cortés, que cambió de un modo total y absoluto la vida e incluso la raza de la mayoría de las antiguas civilizaciones, quedando en algunos casos no sólo transformadas sino también anuladas y destruidas.
La ciudad que más creció en época precolonial, fue Tiotihuacán, que significa lugar de los dioses en antiguo azteca, llegando a alcanzar hasta los 20.0000 habitantes, pero sobre todo hacia el año 700, sufrió un abandono, distribuyéndose sus habitantes en otras poblaciones. Gracias a este abandono, podemos hoy contemplar la parte más monumental de esta antigua capital, con sus magníficos templos, avenidas y pirámides. Concretamente la del Sol es la mayor de todo el país, con sus 65 metros de altura y 200 metros de longitud de cada base. Cuando los conquistadores pasaron por aquel lugar, vieron montículos cubiertos de maleza sin poder imaginar que debajo había templos y pirámides.
La Cultura Maya en la zona tropical fue extraordinaria. Grandes arquitectos y artesanos, trabajando maravillosamente la cerámica, las piedras duras y toda clase de materiales. Tenían un sistema métrico vigesimal y dos calendarios, Uno solar, de 360 días más 5 extras y otro ritual de 200 días. En el calendario solar, cada mes tenía 20 días, por ello el año constaba de 18 meses. Conocían perfectamente el comportamiento de ciertos planetas, como Venus, y valoraban los equinocios y los solsticios, creyendo que el sol giraba alrededor de la tierra.
Una de las diversas tribus del altiplano fueron los Méxicas, llamados también aztecas porque decían venir de un lugar mítico llamado Atzlán. Iban errantes buscando el lugar exacto donde según su dios, Hutzilopochtli, el nombre se las trae, ¿verdad? Pretende fundar una ciudad. El lugar exacto tenía que ser donde un águila devorase una serpiente sobre un nopal, especie de cactus.
Finalmente, en el año 1.325 vieron claramente la señal; pero lo malo fue que esto ocurría sobre un pequeñísimo islote en el centro de un inmenso lago. Decididos, empezaron inmediatamente la construcción de la más bella e impresionante de las ciudades sobre las islas artificiales, ganando terreno al agua. Fue una extraordinaria y monumental ciudad, con una corta vida, pues en 1.521 fue totalmente arrasada y de sus ruinas surgió la nueva México de la conquista española, capital del Virreinato de Nueva España. Fin total de una era y comienzo de otra. Así se escribe la historia.

Albert de Jesús (Abril-Maig 1978)

Pollo rebozado para comer frío.

Se corta el pollo a trozos no muy grandes y se coloca en una fuente. Se le echa leche hasta que los cubra, se le echa también un poco de pimienta negra, nuez moscada y dos hojas de laurel. Se deja así en adobo durante dos horas. Pasado este tiempo, se escurren bien los trozos sin lavarlos y se les pone sal, la normal como para guisar.
Se pone en un plato pan rallado y se va rebozando el pollo procurando que quede bien por todos los lados. Se pone al fuego una sartén con bastante aceite y se espera a que esté muy caliente. Se le van echando los trozos rebozados dándoles vueltas para que queden bien cocidos y dorados.
Se prepara una bandeja de servir, adornando el fondo y los lados con hojas de lechuga. Cuando el pollo esté frío, colocadlo en ella añadiendo medias rodajas de limón y naranja.
Para acompañar este plato recomiendo que hagáis unas rodajas de manzana rebozada que se hace igual que si fuera berenjena.
Ni el pollo ni la manzana deben ponerse en la nevera. Es mucho mejor que lo hagáis dos o tres horas antes de comerlo ya que se enfría normalmente. Es mejor y gana en sabor. Este plato se puede hacer también con conejo. En el momento de servir, rociadlo con un poco de limón.
Un abrazo y hasta pronto.

El Noi de Tona (Juliol 1975)

El empleo de bastones, piedras u otros elementos naturales a modo de herramientas por algunos vertebrados, es uno de los temas más apasionantes de la conducta animal, a la vez que plantea una salida a la difícil pregunta de cuando empezó la hominización. Según las últimas teorías de los antropólogos, la humanización debió empezar cuando el animal superior manifestó los primeros síntomas de inteligencia que se expresaron por el uso de instrumentos naturales en su provecho. Aquí se halla el paso de los primates superiores al hombre primitivo.
Actualmente sabemos que existen dos especies de pájaros y tres de mamíferos, dos de ellos primates, que pueden utilizar objetos en su provecho. Con respecto a los pájaros se conoce desde antiguo la destreza del pinzón de las Islas Galápagos, que con una púa de cactus en su pico, excarva las grietas de los árboles en que viven los insectos de quienes se alimenta. También en lo que se refiere a pájaros, la señora Goodall observó en las llanuras de Tanzania que los alimoches, especie de buitres de pequeño tamaño, empleaban piedras para romper la cáscara de los huevos de avestruz ya que debido a su dureza no podían hacerlo con el pico. Observó que lo realizaban de dos maneras: una era cogiendo una piedra en su pico y golpeando con ella los huevos hasta romper la cáscara o bien en vuelo a poca altura, dejando caer en un picado rápido las piedras sobre los huevos.
En cuanto a los mamíferos, debemos citar la nutria de California que emplea en el mar las piedras para abrir conchas de molusco de los que se alimenta. Esto lo consigue poniéndose panza arriba en el agua a fin de colocar el molusco sobre su pecho y con una piedra que tiene cogida entre sus dos patas anteriores, golpea la concha hasta romperla.
Los datos referentes al uso de palitos, bastones, piedras e incluso hojas por parte de los primates en estado natural, son relativamente numerosos y se refieren casi exclusivamente a los chimpancés. Solamente se tiene una cita de haberse observado un gorila, en el Congo Oriental, empleando un palo curvo para lograr frutos silvestres que no alcanzaba con su mano.
No ocurre lo mismo con los chimpancés de los que se conocen infinidad de citas al respecto. El profesor Qortlandt de la universidad de Amsterdam, colocó en una zona de Guinea en la que los chimpancés son abundantes, un leopardo disecado que movía la cabeza y la cola mediante un mecanismo eléctrico. Los monos al ver el felino se asustaron, retirándose a una distancia prudencial pero pronto reaccionaron y luego de cortar unos potentes garrotes en la vegetaación y de recoger palos del suelo, arremetieron contra el leopardo, destrozándole totalmente.
En Liberia, otro investigador, J. Beaty, observó chimpanzés que utilizaban piedras para romper frutas y comer su contenido. La señora Goodall cita que los chimpancés que viven cerca del lago Tanganica, usan muy comunmente hojas machacadas al igual que esponjas para lograr agua de lugares que no eran accesibles directamente por la boca del animal. También se sirven de palitos para conseguir termitas, hormigas blancas, del interior de sus termiteros. Para ello introducen un bastón por la entrada del nido, lo dejan unos minutos en esta posición y luego lo retiran. Al sacarlo, las termitas que se han agarrado con sus mandíbulas al palo creyendo que era un enemigo que las atacaba son arrastradas al exterior. También hay chimpancés que utilizan hojas para rascarse y limpiarse el pelo e incluso arrojan piedras a fin de ahuyentar a los intrusos.
Los impulsos competitivos, juegos, jerarquía social, relación sexual, es muy probable que hayan estimulado, aunque sea de forma accidental, la inventiva de estos animales. Por ejemplo en el caso de los bastones, parece tratarse de un elemento característico y muy estandarizado, ya que la mayoría de bastones encontrados tienen un tamaño determinado, son casi rectos y han sido despojados de sus hojas. Es aquí donde radica el gran interés de esta cuestión, pues sitúa los chimpancés en un lugar no muy alejado de los protohomínidos africanos.

Iscle Pladellorens (Juliol 1975)

Queridos amigos de la Junta Directiva de Arce: en realidad no hago otra cosa que meterme donde no me llaman, pues no soy ningún socio, solamente un familiar de uno de ellos; pero tengo ante mí y he leído con gran interés, la carta que D. Alberto de Jesús ha insertado en el presente boletín y que considero acertadísima pues expresa de forma clara y convincente varios detalles que ponen de relieve algo que yo en calidad de espectadora, he ido observando desde hace algún tiempo en mis pequeños contactos con esta agrupación y sus asociados. Cuando ARCE se fundó, me ilusionaba pensar que la juventud, y entre ellos los no videntes, encontrarían un buen cobijo para los días festivos. Que se hallarían muy bien, juntos en franca camaradería, que algunos aportarían sus ideas y que se iría ensanchando el número de diversiones con que amenizar las reuniones, como por ejemplo enseñanza de sardanas, o algún otro baile regional, veladas artísticas musicales, representación de alguna pieza teatral o coloquios sobre un tema concreto que aportara un poco más de cultura, etc. Etc. Pero ahora puedo comprobar con pena y desaliento que quizá esta agrupación no cuaja del todo ya que bastantes de sus socios andan diseminados por ahí y en vez de acudir en masa a los actos que se les ofrecen, prefieren ir dando vueltas sin ton ni son por las calles de nuestra ciudad, cosa a mi entender, tan poco a propósito para personas de visión escasa o deficiente. Este hecho me preocupa y después de leer la carta del Sr. Alberto de Jesús, no hago más que darle vueltas en mi cabeza haciéndome estas preguntas: ¿Qué es lo que realmente quieren? ¿qué es lo que les falta? ¿Qué es lo que les desagrada?
Se me ocurre una idea la cual me permito exponer y es lo siguiente: hacer una especie de encuesta a contestar por escrito, para que cada cual indique sus preferencias y según su criterio personal, aquello que falla o decae.
Ya sé que no todos los socios poseen el mismo nivel cultural o intelectual, pero yo creo que tal vez la mayoría respondería a algo y quizá se podría llegar a una pequeña concordancia.
Si es cierto que la luz de los ojos es importante, considero que no lo es menos la luz de la mente. Sería maravilloso que se pudiera conseguir que alguno de esos seres encerrados en el caparazón de la indiferencia, abrieran una rendija, por la cual pudiera penetrar algo de cultura. Que intuieran la belleza, que poseyeran el don de una amena conversación. Me sentiría muy satisfecha si supiera que las cintas para cassetes de música clásica, que tan gentilmente son ofrecidas, serán solicitadas con interés y escuchadas con fruición y que las lecturas sobre el arte románico sean asimiladas por una mayoría de socios ansiosos de saber.
Ya no quiero molestar más la atención de ustedes exponiendo mis opiniones que nadie me ha pedido y, si prefiero quedar en el anonimato, no es por otra cosa más que por sentirme desfasada. Yo ya he dejado la juventud, soy de otra época. Por eso miro a mi alrededor con ecepticismo, completamente conciente de la ingratitud humana; pero no obstante, lo que yo quiero deciros con estas líneas es lo siguiente: ánimo amigos! Tened paciencia y esforzaros un poquito más. No abandonéis. No desmaiéis en esta tarea tan admirable, tan digna de encomio que estáis realizando: hacer el bien al prójimo.

Cordialmente.

A. M. (Juliol 1975)


Algunes Iniciatives per a la Integració
A partir de documents publicats en el butlletí de l’entitat, presentem una mostra de diverses actuacions que, des de perspectives diferents, volien promoure la integració social de les persones cegues.

Enquesta sobre accessibilitat (Butlletí 27, setembre de 1976)
Del Comité de Relaciones Públicas, recibimos la siguiente comunicación: un conjunto de asociaciones de minusválidos agrupados, La Coordinadora de Movimientos de Base, están gestionando ante el Excelentísimo Ayuntamiento la resolución de algunas de las graves dificultades que el disminuido físico halla en su desplazamiento por la ciudad.
Es una preocupación básica de ARCE la integración del minusválido y, especialmente la del disminuido visual en la sociedad. Por este motivo, está trabajando con estas asociaciones, los graves problemas que el disminuido visual encuentra para desplazarse por sí mismo a través de la ciudad. Esto nos ha llevado a hacer un estudio de esta problemática cara a una futura acción ante aquellos organismos en cuyas manos está la posible solución del problema. Por esta razón, hemos confeccionado un cuestionario que recoja las distintas necesidades y soluciones que el disminuido visual sugiera. La respuesta a la siguiente encuesta aportará un mayor conocimiento de causa, a la hora de plantear los problemas y las posibles soluciones, Siendo las contestaciones obtenidas de interés para todos.
Esta encuesta debe remitirse en negro o en Braille, a la siguiente dirección: ARCE, calle San Agustín 3-5 Bajos, Barcelona 12.

Encuesta:

1º. ¿Considera que las obras de la vía pública debieran tener alguna indicación o protección especial? ¿qué sistema utilizaría?
2º. ¿Su problema de desplazamiento se vería resuelto en parte con la adaptación de los semáforos más conflictivos, tanto para localizarlos como para saber cuando nos permiten el paso?
3º ¿De qué forma haría la adaptación lo menos molesta posible para el resto de ciudadanos? ¿Estima oportuno que los autobuses se detengan en las paradas sin la previa señal, al haber un deficiente visual en las mismas?
4º. ¿Hasta qué punto considera peligrosas las escaleras y desniveles, tanto en las calles y plazas como en el metro? ¿Sería suficiente con la existencia de señales táctiles a ras del suelo, antes de las escaleras, cubrir los hoyos de los árboles, etc.?
5º ¿Está de acuerdo en solicitar la eliminación de los obstáculos inútiles y colocados sin seguir normativa alguna?
6º ¿Le facilitaría su desplazamiento, el qué, como ya se hacía en algunos trayectos, fueran anunciadas oralmente las estaciones del metro?
7º. ¿Sería útil la concienciación de la ciudad para atenuar todas nuestras necesidades en el campo de la mobilidad?
8º. ¿Cómo enfocaría esta labor de concienciación? Sugerencias.

No ens ha estat possible trobar els resultats d’aquesta enquesta ni l’ús que se’n va donar. Malgrat tot, queda ben clara la preocupació per establir criteris que fomentin l’accessibilitat. Cal recordar que el primer Decret de la Generalitat de Catalunya sobre aquesta matèria serà el 100/84 de 20 de juliol- sobre la necessitat de coordinar-se amb altres entitats del sector de la discapacitat.


Carta al Doctor Trueta

Ilmo Doctor:
Don Josep Trueta. Presidente del Primer Simpósium en torno a la Tercera Edad.
Barcelona 1976.

Sintiéndonos partícipes de este Simpósium, nos dirigimos a vds, para explicarles qué es ARCE. ARCE Fue fundada el día 9 de octubre de 1972. El motivo de su fundación fue crear un centro de integración de disminuidos visuales con una doble función:
1º. Dentro de una primera etapa de integración como centro de videntes y de deficientes visuales en el que se desarrollan distintas actividades de carácter recreativo-cultural; pero al mismo tiempo, sirviendo de puente hacia una plena integración del deficiente visual en la sociedad.
2º. Por otra parte, Arce se preocupa de los problemas que afectan al deficiente visual y busca plantearlos ante los organismos competentes.
Por este motivo, estamos estudiando actualmente los problemas que el disminuido visual encuentra en su desplazamiento por la ciudad: (señalización de obras públicas, escaleras públicas, obstáculos diversos situados en los lugares de paso, etc.).
ARCE, sumándose a la problemática estudiada en este simpósium, cree necesario que en el momento de estudiar soluciones a los problemas de la Tercera Edad, se tenga en cuenta las dificultades de los deficientes físicos. Especialmente consideramos que esto es de vital importancia cara a la construcción de residencias y centros para ancianos, puesto que a parte de las personas que sufren estos problemas en la edad joven, el número de los deficientes visuales aumenta considerablemente al llegar a la Tercera Edad.
ARCE siente la necesidad, no sólo de hacer conocer esta problemática, sino que también se ofrece en la medida de sus posibilidades, para colaborar en el estudio de soluciones concretas a esta amplia temática.

Barcelona, 2 de octubre de 1976.

Amb la carta dirigida al Doctor Trueta es mostra la preocupació per un dels col•lectius que constituiran una àrea de treball en les futures Jornades d’Integració que se celebraran dos anys més tard. Es tracta de la gent gran que, sobretot en els casos de ceguesa adquirida en edat avançada, mereix una atenció especialitzada.

Trasllat a un Local Compartit (Butlletí 33, març de 1977)

Secretaría nos comunica que en Asamblea General Extraordinaria celebrada el pasado 6 de febrero, en el apartado del orden del día relativo al cambio de local, se acordó por unanimidad de los asistentes el traslado de la agrupación a la Peña Cultural Barcelonesa situada en la calle Más Baja de San Pedro 55, donde disponemos de dos salas para realizar nuestras actividades. Además de contar con los servicios y secciones de la Peña.
ARCE al dar este paso no pierde autonomía alguna, sino que por el contrario se amplían sus posibilidades de integración social. Los motivos que nos han impulsado a tomar esta decisión han sido los siguientes: en primer lugar lo céntrico que es este local, ya que está ubicado a unos 50 metros de La Vía Layetana, en el Casco Antiguo, a unos 100 de la Catedral, cerca de las plazas de Urquinaona y Cataluña i muy próximo al Palau de la Música.
En segundo lugar lo bien comunicado que está, no sólo por el metro sino también por distintas líneas de autobuses.
En tercer lugar porque es muy importante considerar que ARCE ha llegado a un momento de círculo cerrado y que si pretendemos principalmente la integración social del invidente, ¿qué mejor que llevarla a cabo en una entidad como esta?
Una vez expuestos los puntos principales que nos han movido a tomar la decisión de un cambio de local. Expliquemos que es la Peña Cultural (...).…

Un evident intent d’integrar les persones cegues en un àmbit normalitzat. L’experiment no va donar bon resultat.

Carta dirigida al director de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis i Monte de Piedad de Barcelona.

Barcelona, 19 d’abril de 1978.

Distingit senyor: en relació amb la participació d’aquesta entitat en les Primeres Jornades sobre la problemàtica de la integració dels cecs i deficients Visuals de Catalunya, mitjançant una comunicació entorn a l’àmplia obra realitzada per l’Escola de Telefonia en pro de la integració laboral dels cecs i deficients visuals, creiem que seria d’un gran interès que aquesta comunicació anés acompanyada d’un reportatge filmat d’aquest centre, servint de complement visual a aquesta comunicació.
En aquest curt, hom hauria de recollir fonamentalment, la manipulació que els alumnes fan de les diferents centraletes telefòniques avui existents en aquesta escola. Mostrant els diferents tipus d’adaptadors avui utilitzats, i l’activitat laboral dels telefonistes invidents en algun centre de treball: velocitat en la seva tasca, utilització de l’escriptura en Braille en llur treball. Creiem que aquesta segona part del reportatge es podria filmar en la mateixa centraleta telefònicca de la Caixa. Per l’interès que tindria aquesta filmació seria convenient que vostès encomanessin la seva realització en 16 mil•límetres, a un equip de professionals. Tanmateix, si aquesta possibilitat no es considera factible, ARCE podria intentar realitzar aquesta filmació. En aquest cas però, deuria realitzar-se en superwin, el que redundaria en la seva qualitat ja que les possibilitats econòmiques de la nostra associació són massa limitades.
En espera de la seva resposta, i donant-li les gràcies anticipadament per la seva col•laboració en aquestes jornades, el saluda cordialment la Junta Organitzadora de les Primeres Jornades per a la Integració dels Cecs i Deficients Visuals de Catalunya,

Director, Jordi Pons. Secretari, Josep Maria Ribalta.

Les jornades eren a punt de començar. Calia treure’n el màxim partit possible. Què millor que presentar una filmació que divulgués la preparació i capacitació dels telefonistes i que es pogués utilitzar no només en les jornades sinó potser també en el futur? No sabem si es va arribar a dur a terme. No cal dir que hauria estat un precedent, més de trenta anys abans, del documental d’ACIC “Feina i Ceguesa: Igualtat d’Oportunitats? (La Integració Laboral de les Persones Cegues a Catalunya)”.

Article anterior: Apunts per a una històriaArticle següent: La veu dels protagonistes: Un Cafè-Tertúlia a Arenys de Mar

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3