Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Apunts per a una història

Francesc Vila


Primera part : 1972-1978



ARCE es va fundar el 9 d’octubre de 1972. El motiu de la seva fundació va ésser crear un centre de disminuïts visuals amb una doble funció: en primer lloc, es pretenia obrir una etapa d’integració. Aquesta etapa s’entenia a partir de la creació d’un conjunt de persones cegues i vidents que compartissin l’organització i la realització d’activitats recreativoculturals que interessessin per igual a tots els membres del grup i, com a conseqüència, aconseguir que l’associació esdevingués un pont que facilités la plena integració dels no vidents en la societat. És a dir: treure els cecs de casa.

En segon lloc, ARCE havia de tenir cura de la problemàtica que afecta les persones cegues i cercar la seva resolució plantejant-la als organismes i entitats públiques i privades que tinguessin competència per resoldre-la.

Sens dubte cal buscar els orígens d’ARCE a l’Escola de Telefonia que subvencionava l’Obra Social de la Caixa de Pensions i Monte de Piedad de Barcelona. Aquesta escola, que va iniciar les seves activitats al final dels anys seixanta, era dirigida pels senyors Antoni Castell i Vicent Valls i tenia les instal•lacions en un edifici del principi de l’actual Avinguda de les Drassanes. En les seves aules i centraletes adaptades es van formar la majoria de telefonistes catalans que a partir dels setanta van anar demostrant que la integració laboral era possible.

L’escola era el lloc on tots els alumnes es trobaven i en les estones de descans i lleure parlaven de les seves coses. Aviat es va fer palès que el problema més greu de les seves vides el constituïen els diumenges i dies festius. Durant la setmana, qui més qui menys estudiava o venia el cupó, però en arribar el cap de setmana no hi havia res per fer, tret d’escoltar la ràdio, veure la televisió o sortir amb la família o amb alguns amics. Els altres joves feien les seves festes, anaven al cinema, al teatre, a la muntanya; però els que no hi veien, res de res. Aquesta inquietud va ser recollida i compartida pels professors i molt aviat també van entrar en acció altres persones conegudes. Se’n va començar a parlar molt i es va veure clar que calia organitzar-se i passar de la teoria a la pràctica, de les paraules als fets.

Així les coses, no es va trigar gaire a tenir redactats uns estatuts que serien la base de la futura entitat. Ara hi farem un cop d’ull:

Resum dels primers estatuts d’ARCE


Els Estatuts d’ARCE estaven redactats en onze capítols dividits en quaranta-tres articles.

L’article segon diu: «la agrupación no tiene fines lucrativos. Sus objetivos son: a. primordialmente, fomentar el compañerismo y la relación entre sus socios. B. Interesar a sus socios por la música, organizando toda clase de actividades musicales y artísticas en general. C. Organizar viajes y excursiones. D. Organizar actividades de divulgación cultural entre los socios para elevar el nivel intelectual de los mismos”.

Es declarava, Així mateix, que l’associació no tindria caràcter polític.

En el capítol segon es deia que l’àmbit territorial era el de Barcelona i la seva província.

L’article disset del capítol quart estableix que l’òrgan superior de representació serà l’Assemblea General de Socis.

Hi havia quatre classes de socis: Socis Actius, Socis Fundadors, Socis Honoraris i Socis de Número.

Els Socis Actius eren els que pagaven quota i tenien veu i vot a les assemblees. Els Socis Fundadors eren els que havien demanat d’ésser soci abans de la celebració de l’Assemblea Constituent de l’agrupació i havien confirmat aquest desig durant l’assemblea. Els socis honoraris no pagaven quota. Finalment, els Socis de Número pagaven quota, però no participaven en les activitats. Venien a ser com uns socis protectors.

També estava prevista la possibilitat de retirar la condició de soci si la conducta d’un soci perjudicava l’agrupació.

En el capítol quart es declarava que l’òrgan superior de govern i representació de l’agrupació era l’Assemblea General de Socis, que prenia els acords per majoria simple.

El capítol cinquè parla de l’Assemblea de Socis i estableix que aquesta assemblea pot ser ordinària o extraordinària. L’Assemblea General Ordinària havia de reunir-se almenys una vegada cada any durant els primers tres mesos de l’exercici. També havia de cobrir
per elecció les vacants que s’haguessin produït en la Junta Directiva. També era de la seva incumbència aprovar la gestió social, aprovar la Memòria de la Junta Directiva i aprovar els pressupostos.

El capítol sisè estableix que la representació de l’entitat és a càrrec de la Junta Directiva, elegida per l’Assemblea General. Aquesta Junta Directiva estarà integrada pel President, Vicepresident Primer, Vicepresident Segon, Vicepresident Tercer, Secretari, Tresorer i nou Vocals. La Junta Directiva té les més altes atribucions per a governar i representar l’entitat, comparèixer i realitzar tota mena d’actes davant els organismes públics i privats. Era competència de la Junta Directiva nomenar els Comitès Permanents o també aquells que es podien constituir amb caràcter eventual. També era competència seva l’elaboració del pressupost d’ingressos i despeses. S’establia que mai es podien autoritzar despeses o deutes superiors als fons dels que disposava l’agrupació.

El capítol novè parla de Sessions d’Estudi i Comitès i diu que periòdicament se celebraran reunions d’estudi que podran tenir caràcter general o per seccions. Tots els comitès tindran un President, un Vicepresident i diferent nombre de membres.

El capítol desè parla del patrimoni. Diu que l’agrupació no té patrimoni i que els seus recursos procediran de les quotes dels socis, possibles donacions i del producte d’activitats econòmiques degudament autoritzades per la Junta.

Finalment el capítol onzè parla de la dissolució, que haurà d’ésser decidida per una assemblea extraordinària que nomenarà el o els liquidadors. Si queda remanent en el compte, s’hauran d’establir beques per a estudiants no vidents.

Aquests estatuts, que van ser modificats l’any 1976, sense que les modificacions afectessin l’essència de l’entitat, van ser presentats al Govern Civil el 28 de Febrer de 1972 per Albert de Jesús i Manel Jiménez. Els signaven Teresa Soler, Carme Soler, Teresa Albesa i Albert de Jesús, tots ells persones vidents. Era presidenta de l’entitat Teresa Soler.

Se’ls va dir que tractant-se d’una entitat creada per afavorir les persones cegues, era convenient que qui la presidís fos també una persona cega. Així doncs, va ser elegit president d’ARCE el Sr. Soldevila.

El sr. Soldevila havia estat un dels primers alumnes de l’Escola de Telefonia i aleshores treballava exercint la seva professió en l’empresa Cocinas Corberó, amb seu a Esplugues de Llobregat.

Tot era a punt perquè ARCE emprengués el seu camí.

No es disposava de local social i per tant les primeres reunions es van celebrar al despatx de la Teresa Soler a la Ronda de la Universitat. També se’n va fer alguna a la impremta de’n Manel Jiménez, al carrer Sant Agustí de Gràcia. Molt aviat, però, la sòcia Clara López va oferir el seu domicili, on els components de la Junta, acollits per la família López-Antelo, s’hi trobaven d’allò més bé.

L’Albert de Jesús, per la seva professió de guia turístic, coneixia moltes persones i els parlava del projecte o de la ja realitat d’ARCE. La Maria Teresa Juanola va arribar a través d’aquesta via. El boca a orella també funcionava entre els invidents. Hi havia una cosa nova i engrescadora!. El nombre de socis augmentava ràpidament.

Ja aquell primer hivern del 1972, quan l’entitat encara no estava legalment constituïda, es van fer algunes excursions. La més recordada va ser una sortida a Núria, on, després de l’emoció del cremallera, hi va haver qui va trepitjar la neu per primera vegada, en va sentir la flonjor i el fred humit, i es va divertir llançant boles i relliscant per damunt la blanca catifa.

D’aquella primera època, també es parla molt d’una revetlla de Sant Joan. Va tenir lloc a la Sala Gaudí, que es trobava en el passeig del mateix nom, i va ser l’origen de moltes noves coneixences i algunes amistats d’aquestes que duren tota la vida.

Així les coses, era evident que calia un local. Es va trobar a la Gran Via entre Roger de Llúria i Bruc a la part de muntanya. Era un pis immens, fred a l’hivern, però va ser útil. La Junta ja no havia de peregrinar i es disposava d’un magnífic espai per a les festes, tan corrents en aquell temps.

No hi ha documentació d’aquests primers anys, però a partir del mes de juny de 1975 disposem dels butlletins que s’editaven, conservats per en Josep Maria Ribalta, L’iscle Pladellorens, la Maria Teresa Carbonell i la Isabel Lozano.

El local de la Gran Via resultava car i al gener de l’any 1976 l’associació ja s’havia traslladat al Poble Nou, Al carrer Bogatell. En el mateix local assajava la Coral Moderna, però no hi havia relació entre ambdues entitats.

En aquest temps, el sr. Soldevila no podia continuar com a president i a l’assemblea celebrada el dia 9 de maig del 1976 es va elegir la nova junta, que quedà integrada pels següents membres: Ppesident, Jordi Pons Sala; vicepresident 1r, Manel Jiménez; vicepresident 2n, Félix Antón; vicepresident 3r, Albert de Jesús; secretària, María Victoria Madolell; secretari adjunt, Josep Maria Ribalta; tresorer, Iscle Pladellorens; vocals, Maria Teresa Carbonell, Maria del Carme Colomer, Anna Comadevall, Rosa María García, Maria Teresa Juanola, Clara López, Isabel Lozano i Ana Pérez.

Aquesta junta va convocar tots els comitès pel 12 de juny.

En Jordi Pons va ser reelegit president en tots els anys successius fins a la dissolució de l’agrupació.

En assemblea extraordinària celebrada el 6 de febrer del 1977 es decideix canviar de local i ocupar algunes dependències de la Peña Cultural Barcelonesa, en el número 55 del carrer Més Baix de Sant Pere. es buscava un lloc més cèntric i sobretot es volia donar un pas endavant en la integració. La Peña tenia moltes seccions i molts socis i s’esperava que la gent d’ARCE hi trobés un bon acolliment i compartís cada vegada més les activitats de la Peña. Aquest projecte no va reeixir i en assemblea extraordinària que va tenir lloc el 23 d’octubre del mateix any, es va decidir abandonar la Peña, que també tenia l’inconvenient de ser molt cara. El lloguer dels locals de la Peña havia significat un increment en la quota de soci de més del seixanta per cent, ja que es va passar d’una mensualitat de 75 ptes. A pagar-ne 125.

Calia trobar nou local. En assemblea extraordinària celebrada el 14 de gener del 1978 s’aprova la proposta d’incorporar-se als locals del Casal de Montserrat, al carrer Mercaders 42, molt a prop de La Via Laietana i de la Catedral. La quota del soci baixa a 100 ptes mensuals.

Ja no hi va haver cap més canvi de local, i ARCE va romandre al carrer Mercaders fins a la dissolució.

Els Comitès

Tal com establien els estatuts, la Junta Directiva nomenava els comitès que es consideraven necessaris per assolir els objectius previstos.

Es pot assegurar que l’any 1976 treballaven a ARCE els següents comitès: “Comité Artístico-Cultural. Comité de Viajes, Comité de Biblioteca y Publicaciones, Comité de Deportes i Comité de Relaciones Públicas.” Cadascun d’ells desplegava una gran activitat. Ara ho veurem amb més detall.

Comitè Artisticocultural

Aleshores aquest comitè tenia una activitat molt elevada. Organitzava una festa quasi quinzenalment. No solien faltar mai les festes tradicionals com la Castanyada, Carnestoltes i la Revetlla de Sant Joan. També s’organitzaven sortides per anar als concerts del Palau de la Música Catalana. També s’assistia a algunes representacions teatrals, com per exemple “La Doble Vida del Doctor Balmi”, d’Antonio Buero Vallejo i “Equus”, una obra de la qual jo recordo que es va parlar molt. Es va representar al teatre Barcelona, avui dia desaparegut. Aquest comitè era l’encarregat d’organitzar xerrades i conferències. Entre les més destacades podem citar les següents: a la tardor de 1976, “Situació Social i Econòmica del Moment Actual”, “Què Va Ser La Setmana Tràgica de 1909?”, “Què Va Ser El Sindicat de Cecs de Catalunya?”. Aquesta última va tenir lloc el 12 de desembre de 1976. La va pronunciar el Sr. Ribatallada, que en va ser membre.


El 9 de novembre del mateix any, es va organitzar en el propi local de l’entitat, una taula rodona sobre la integració escolar a Catalunya. En va ser el moderador el president, Jordi Pons.
Ja en el següent hivern: “Les Persones Cegues a La Xina Comunista”, pronunciada per uns estudiants que havien vingut del país asiàtic, i també una xerrada sobre l’Índia, feta per l’Albert de Jesús i per en Josep Gómez Ibars.

L’octubre del 1976 es va proposar la creació d’un grup escènic, però sembla que no va reeixir.

Comitè de Biblioteca i Publicacions

Aquest comitè s’encarregava de recollir llibres en Braille que romanien al local a disposició dels socis. El més important però, era que també es dedicava a la gravació d’algunes novel•les, segurament recollint la demanda d’algun soci. És també molt interessant veure com es van enregistrar alguns articles de la revista de tendència d’esquerra, “Triunfo”, que tenia molt d’èxit durant la transició. Al mateix temps s’ofereix la possibilitat que els socis suggereixin quin tipus de premsa els agradaria llegir. També es comunica la creació de la revista de la UNESCO en Braille i la manera de fer la subscripció, i es fa una relació de les revistes Braille editades per diferents associacions de cecs del món. També es fa saber que la revista de la UNESCO es pot rebre enregistrada, per la qual cosa cal enviar Quatre cassets verges a una entitat de cecs de Buenos Aires, República Argentina, des d’on els retornaran gravats.

Comitè de viatges

Aquest comitè desplegava una gran activitat. Cada mes s’organitzava una sortida en autocar que es preparava amb molt de compte. Es va recórre quasi tot Catalunya. Les que van causar més impacte van ser les de la primera època per allò de la novetat. Més tard van arribar a ser una activitat normalíssima, però al darrera hi havia la gent que feia el recorregut prèviament, anava a veure el restaurant, s’assegurava bé de l’itinerari i les visites, etc. Aquesta tasca sempre era duta a terme per un equip format per gent que hi veia i gent que no.

Cada hivern era un clàssic anar a la neu. No a esquiar però sí a baixar en trineu o damunt de plàstics i, en definitiva, a gaudir de la natura. En arribar juny i juliol s’anava a algun poble de la costa (Blanes,Cadaqués). Hi ha sortides de caire més cultural com la del Miracle. Per la ressonància que va tenir entre els socis, cal esmentar la Castanyada de l’any 1976, que es va celebrar a Prullans. Va ser la primera excursió de dos dies i al llarg de la vetllada es van destacar els socis Genaro Escolar amb la seva guitarra i Ramon Codina amb la seva melòdica. Es va fer famosa la frase, “Doroteo, Doroteo, donde estás que no te veo”. Cal aclarir que en Doroteo era el vi. La festa va acabar organitzant una espontània coral que va actuar pels carrers del tranquil poble de la Cerdanya fins ben entrada la matinada.

Comitè de Relacions Públiques

Era el que es dedicava a posar en relació l’associació amb les institucions, tant públiques com privades.

El mes de setembre de 1976, ARCE va recolzar la iniciativa de la “Coordinadora de Moviments de Base” en les seves gestions davant de l’Ajuntament de Barcelona per fer més accessibles els desplaçaments dels disminuïts pels carrers de la nostra ciutat. Es va enviar una enquesta als socis.

Amb data 2 d’octubre de 1976 s’envia una carta al Dr. Trueta exposant-li la problemàtica de les persones cegues a l’hora de desplaçar-se per la ciutat. Es feia especial esment del fet que aquesta problemàtica augmenta considerablement en la tercera edat. Aquesta iniciativa es va prendre amb motiu de la celebració a Barcelona d’un simposium sobre la tercera edat, presidit pel Dr. Trueta.

Sense cap dubte, l’esdeveniment cabdal de la història d’ARCE va ésser l’organització i direcció de les Primeres Jornades d’Integració Social de l’Invident, que van tenir lloc en el paranimf de la Universitat de Barcelona el mes de juny del 1978. Es van dividir en Quatre àrees: Integració Escolar, Integració Laboral, Tercera Edat i Ceguesa i Integració Social. Van obtenir un gran ressò mediàtic. Per la seva importància, hi dedicarem un escrit monogràfic.

Comitè d’Esports

ARCE tenia un club esportiu en el que hi cabien tots els esports. El club enviava els socis a participar en les competicions que s’organitzaven arreu de l’Estat i fins i tot a l’estranger, informava dels cursets de natació que tenien lloc a la Piscina del carrer Reina Amàlia, regentada pel Club Natació Montjuïc i dirigits per la Rosor Campgròs, i animava els socis a assistir-hi.

Durant la curta etapa de la Peña Cultural Barcelonesa es van fer alguns cursets de lluita grecorromana al gimnàs d’aquest centre.

No es pot donar per tancat aquest apartat sense referir-se a l’aparició d’una nota del “Comité de Formación Profesional”, en el butlletí de juliol de 1975. Pel seu interès la transcrivim literalment: “Comité de Formación Profesional.- Hacemos un llamamiento a todos los socios que deseen ocuparse en algo tan interesante como es la promoción de nuevos puestos de trabajo para invidentes para que se incorporen a este comité a fin de poder llevar a cabo varias gestiones que tenemos en proyecto.”

El comité el componien Rosa María García, Jordi Pons i Josep Maria Ribalta.

Aquest comité no apareix en cap altre butlletí ni hem trobat cap altre document que en faci referència. Tampoc ningú recorda res al respecte.

Cursets

Per finalitzar aquesta part podem fer una relació dels cursets que es van organitzar.

En el local de la Gran Via es va celebrar un curset de sexologia, en 10 sessions que van tenir lloc els dissabtes a la tarda dels mesos d’abril, maig i part de juny de 1975. Va ser impartit per personal mèdic de l’Hospital Clínic de Barcelona i es va utilitzar material didàctic modelat en fang.

En el local del Poble Nou se’n va fer un de primers auxilis i cures casolanes al llarg de la tardor de l’any 1976. A la Peña Cultural Barcelonesa se’n va fer un de bricolatge.
També se’n va fer un de llengua catalana però no ha estat possible determinar les dates. Segons el soci Ramon Codina hi van assistir 5 alumnes i es van utilitzar llibres en Braille. La professora es deia Rosa.

Així mateix, també s’hi va fer mobilitat amb bastó llarg, activitat que va anar a càrrec d’en Pitu Borrull.

La tardor de 1975 es va convocar un premi literari. Els treballs podien ésser presentats en castellà i en català, en negre i en Braille. El tema va ser el Nadal. El jurat, format per professors d’institut i de la Universitat, va premiar Maria Dolors Colomer, germana de la sòcia Carme Colomer, amb el primer premi. En Josep Maria Ribalta va ésser guardonat amb el segon i la Roser Torres amb el tercer.

Primeres Jornades d’Integració Social

Aquesta etapa es va tancar amb un acte solemne. Va ser l’organització i desenvolupament de les Primeres Jornades d’Integració Social. Van tenir lloc els dies 1, 2 i 3 de juny de 1978.

En aquell any la Junta Directiva d’ARCE era formada per les següents persones: president, Jordi Pons Sala; vicepresident primer, Agustín Martín Sánchez; vicepresident segon, Gabriel Burgués Matellán; vicepresidenta tercera, Maria Rosa Plana Aubets; secretària, María Victoria Madolell Trias; secretari Adjunt, Josep Maria Ribalta Gassó; tresorer, Iscle Pladellorens Guàrdia; vocals, Elías Barco Lòpez, Rosa María García Carrillo, María Amparo Pérez Fonfría, Ana Comadevall Gallemí, Ramon Codina Mir, Montserrat Bertran de Codina, Manuel Jiménez Ruiz y Félix Antón Alonso.

Aquestes jornades van constituir un veritable punt d’inflexió que va tancar la primera etapa d’ARCE, que potser prestava atenció preferent a les qüestions ludicorecreatives, per donar pas a una segona etapa caracteritzada per un major aprofundiment en la reflexió de la problemàtica de les persones cegues.


Segona part: 1979-1989

Hem arribat a l’any 1979. Enrera havien quedat les Primeres Jornades per a la Integració de les Persones Cegues, que havien constituït un gir considerable en la trajectòria de l’entitat. Així mateix la situació sociopolítica del nostre país havia canviat sensiblement. El 15 de juny del 1977 s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques després de la Segona República, que havien donat lloc a les Corts Constituents. La Nova Constitució s’havia aprovat per referèndum. ARCE havia participat, com entitat lligada i integrada en els esdeveniments del país, en la manifestació de l’11 de setembre de 1977 que va aplegar un ingent nombre de persones al Passeig de Gràcia i que va precipitar la vinguda de Josep Tarradellas al cap d’un mes i mig per fer-se càrrec de la Generalitat provisional.

A l’ONCE tot va més lent, però a poc a poc els aires de renovació també agiten el seu si. Molts joves discapacitats visuals comencen a veure possibilitats de dir-hi la seva. Malgrat això, les primeres eleccions democràtiques encara es faran esperar fins el mes de gener de 1982. Mentrestant, es van movent coses, comencen a formar-se grups polítics interns, uns més o menys continuistes i d’altres que es deien renovadors. ARCE va tenir pressions però en una assemblea es va decidir que no s’intervindria en els afers interns de l’ONCE, deixant llibertat, com no podia ser d’una altra manera, a tots els socis per tal que fessin el que volguessin sense que això fos motiu per no continuar en l’agrupació, si Així ho desitjaven. Així les coses, veiem com el ritme dels comitès s’alenteix. Les excursions es van espaiant i només se’n fa una cada trimestre. Es deixen de fer festes en el local, que tan sols s’aprofita en aquest aspecte per celebrar-hi lluïts balls de disfresses amb motiu del Carnestoltes. Això, però, dura uns anys. Es continuen fent conferències, com ara una que va oferir Avelí Artís Gener, Tisner, sobre les seves experiències biogràfiques, la República, la Guerra Civil, l’Exili a Mèxic, la seva obra pictòrica i literària. El club d’esports queda inactiu. També es redueix al mínim la quantitat de llibres enregistrats.

Aquest panorama pot suggerir que s’ha entrat en un període de decadència; res més lluny de la realitat. Podem afirmar que aquest era l’èxit més reeixit del grup. Per què no hi havia tanta activitat? Perquè no calia, ja que l’ONCE, amb molts més mitjans, anava agafant el relleu. A la nova Delegació del carrer Calàbria s’hi començaven a organitzar cursets de gimnàstica de manteniment, que van aconseguir que l’any 1985 es construís un gimnàs ben equipat. També s’hi feien conferències, com una pronunciada per Josep Maria Ainaut de lasarte que va ésser organitzada i presentada per en Francesc Escaler. Així mateix, existien cabines de gravació on s’enregistraven llibres i apunts. També s’incrementava l’activitat esportiva. Però no perdem el fil i tornem a ARCE.

Sens dubte, l’activitat de tipus acadèmic més remarcable d’aquest segon període el van constituir les Jornades d’Orientació Sexual que van ser organitzades per la sòcia Maria Rosa Plana i que van ser impartides per l’Institut Genus, dirigit per Federic Boix. Van tenir lloc el mes de juny de l’any 1979 en unes instal•lacions cedides per la Caixa i que es trobaven a l’edifici del Carrer Montcada, on avui tenim el Museu Picasso. En parlem més extensament en una entrevista que ens ha concedit la Maria Rosa.
Pel que fa a les excursions, cal assenyalar-ne una de dos dies a Maçanet de Cabrenys que va coincidir amb una castanyada. Una altra al Berguedà, l’estiu posterior al 23 F. L’autocar es va espatllar i vam quedar tirats a la carretera. Feia molta calor i en Jordi Pons, acompanyat d’algú, va anar a buscar aigua fent autostop. Va tornar acompanyat per la Guàrdia Civil i amb una bona provisió d’ampolles d’aigua. La gent el va rebre festivament amb la cançó de La Trinca “tranquil, Jordi tranquil, que és la guàrdia civil.” Els simpàtics guàrdies també van riure.

Una altra sortida interessant va ser la que es va fer a l’hipogeu romà de Cencelles, a Tarragona. En Jordi la va preparar molt bé des del punt de vista històric i vam poder baixar a la cripta. Ara és un dels museus que compten amb adaptació i maquetes.

La Muntanya

A Catalunya hi ha hagut una important tradició excursionista de la qual hem de buscar els orígens en les últimes dècades del segle XIX. Alguns socis d’ARCE sentíem també aquesta inquietud, que per a qualsevol persona amb discapacitat visual més o menys greu és molt difícil, per no dir impossible, d’apaivagar. Hem vam parlar i vam decidir posar-ho damunt la taula en una reunió de Junta del Casal de Montserrat. En aquells moments, parlo de l’any 1981, tenien el seu local en el Casal de Montserrat La Lliga de Nostra Senyora de Montserrat, ARCE i dos agrupaments escoltes, un d’ells es deia Gerau de Liost. Els escoltes ens van dir que s’ho havien de pensar i que ens donarien una resposta en la junta següent. La resposta va ser que no entenien què volíem anar a fer els cecs per la muntanya. Davant d’aquesta manera de veure les coses, ho vam deixar córrer. Però ara va venir la sorpresa, com totes inesperada. L’oleguer Bellavista, membre de la Lliga de Montserrat, aleshores exercint com a sacerdot catòlic, molt aficionat a la muntanya, ens va dir que a ell sí que li interessava el tema, que entenia què volíem anar a fer els cecs a la muntanya, és a dir, el mateix que va a fer tothom, gaudir de la natura i enriquir-se espiritualment i físicament.

Dit i fet. L’Oleguer ens va proposar el primer itinerari, pujar al Tagamanent des del Figaró. És un clàssic dels escoltes i dels centres excursionistes. És un camí molt fàcil, però que per qui no està gaire acostumat a superar alguns desnivells, no està gens malament. Calia trobar prou gent vident disposada a caminar i no tots els socis ho estaven. L’Oleguer va trobar gent que va completar l’equip i cap a finals de novembre de 1981 vam pujar i baixar del Tagamanent.
És el quart cim del Montseny, crec que arriba a uns 1200 metres d’altitud. Hi pugen nens petits, però per a nosaltres era una gran cosa. La sortida va ser un èxit i probablement va ser la primera vegada que un grup organitzat de persones cegues va pujar un cim encara que fos petit.

Va venir el parèntesi de Nadal i en tornar gener ja n’hi havia una altra de preparada. Aquesta vegada vam anar a Centelles, poble de l’Oleguer, i vam fer un llarg circuit passant per Castellcir i Castellterçol. Era un dia clar d’hivern. Estàvem exultants. El grup es consolidava. Quasi no ens ho podíem creure.
Vam intentar fer alguna cosa a l’hivern però no va ser possible. A primers de maig, amb l’eclosió de la primavera, vam anar al Montnegre des de Breda passant per Fuirosos. Aquells camins vorejats de flors, aquells alzinars densos, aquella flaire de vegetació renaixent, amb tota la cantadissa d’ocells i amb les notes de clarinet del cucú arribant des del més profund de l’espessa arbreda, eixamplaven realment el cor.
Encara quedava la prova definitiva de la temporada. Va ser pujar al Taga, cim de la Serra de Cavallera, en ple Ripollès. Hi vam anar el darrer cap de setmana del mes de juny de l’any 1982. Tot estava molt ben organitzat: viatge en tren fins a Ribes de Freser, caminada fins a Pardines, nit a una pallissa i l’endemà Ascensió al Taga. Cim de 2035 metres. Els excursionistes amb experiència qualifiquen el Taga com un cim de vaques. El Taga és un gran Prat inclinat, però la pujada des del Coll es fa llarga. Vam arribar al cim vuit expedicionaris, cinc vidents i tres cecs. Va ser emotiu.

Val a dir que la idea del president Jordi Pons i que havíem comentat abastament, era organitzar com a cloenda de la temporada següent, Una pujada a la Pica d’Estats, que és el sostre de Catalunya i és fronterer amb França i Andorra. Si s’hagués fet, hauríem invitat a un periodista i hagués estat un element més per a demostrar que les persones cegues poden fer coses.

La veritat va ser que al llarg de la segona temporada només vam fer dues activitats: la travessa de Tavertet a Rupit, el mes de desembre del 1982 i la pujada des de Santa Fe del Montseny al Turó de l’Home a l’abril del 83. L’Oleguer ho va haver de deixar per motius personals i no vam trobar un substitut del seu nivell. Aquí va acabar l’aventura; però com també havia succeït en altres activitats, tres anys més tard l’ONCE recollia el testimoni i de la mà de la Rosor Campgròs.

Es creava el grup de muntanya que va fer la primera sortida el 29 de juny de 1986 pujant a la Mola de Sant Llorenç del Munt. Hi van anar tres persones cegues, eren els mateixos que havien arribat al cim del Taga amb ARCE Quatre anys abans: en Jordi Pons, en Josep Maria Ribalta i en Francesc Vila.

El grup de muntanya de l’ONCE té una esplèndida trajectòria i en diferents etapes ha arribat als nostres dies en els quals està vivint una segona joventut sota la direcció d’en Manel Bueno.


Museus

Un camp molt important pel que fa a l’accés a la cultura és fer possibles les visites a museus. En Jordi Pons havia llegit la seva tesi doctoral que va versar sobre la distribució territorial de la Catalunya Romana, publicada pòstumament. Portat per la passió que ell sentia per aquest món antic, base de la història del nostre país, tan llunyà i tan proper alhora, el va voler fer arribar al col•lectiu de persones amb visió disminuïda, fent accessible el contingut dels museus. Així doncs, ell mateix va preparar molt minuciosament una visita al Museu d’Història de la Ciutat. Si bé era una activitat d’ARCE, considero que el seu abast ultrapassa les dimensions d’una associació i entra de ple en el terreny de la tiflologia. És a dir, posar la cultura a l’abast de tothom -com en va dir ara l’ACIC en posar títol al seu primer documental de divulgació: “Per Una Cultura a l’Abast de Tothom”.

La preparació va ser llarga i va ser necessari parlar amb molta gent: la Direcció del Museu, mantenidors i monitors, professors d’art. En Jordi es va desplaçar un munt de vegades a les instal•lacions de la Plaça del Rei.
Cal tenir en compte que el Museu ocupa quasi exactament el perímetre que ocupava la Barcino Romana del segle I, D. C. Per fi va arribar el dia de la visita. Era un diumenge de finals de novembre, potser de 1985. El grup era relativament nombrós. En primer lloc es va fer un recorregut pel Barri Gòtic, posant especial atenció en aquells punts que havien constituït centres neuràlgics de Barcino. El Mont Taber n’era el centre amb els seus 13 metres d’alçària damunt del mar i que avui dia coincideix amb l’edifici on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, el popular CEC, en el Carrer Paradís. Vam seguir les direccions del Cardus i el Decumanus, que formaven l’eix de qualsevol ciutat romana, construïdes seguint el model dels campaments militars. Vam tocar les columnes del Temple d’August conservades a la seu del CEC , que impressionen per la seva altura i el seu diàmetre. A continuació, els visitants van poder estudiar un croquis de la ciutat fet en termoform, on era possible observar el perímetre de la ciutat completament rodejada per la muralla.

Ja dins del museu i després de l’erudita explicació del Mateix Jordi i d’algun tècnic i historiador del Museu, vam passar a tocar, literalment, les maquetes de les muralles, tant les del segle I com les del segle III. Va ser necessari baixar als fossats on es trobaven. Eren fetes amb guix o escaiola i permetien seguir perfectament el contorn dels merlets i les torres que guarnien les portes i els angles més estratègics. Hi havia torres quadrades i torres rodones. Un cop feta aquesta primera operació, ens vam immergir en el que podia ésser un dia quotidià en la vida d’aquella ciutat, coneguda en tot l’Imperi per la qualitat de les seves ostres. Vam veure les teules que cobrien les cases, primer en maquetes i després tocant les originals. Especial importància va tenir l’explicació de la manera com es lligaven unes amb les altres. Vam baixar a les piscines de la petita terma que també hi havia i vam resseguir les conduccions d’aigua fetes en plom. Vam estar a l’interior de les torres de defensa tocant els grans carreus de pedra, enganxats els uns als altres, que les componien.

A continuació Vam entrar a l’àmbit de la llar. Vam poder tocar distints tipus de claus de ferro per obrir i tancar les portes, les clàssiques lucernes, o làmpades d’oli que s’empraven per il•luminar les llars, ceràmica, Fíbules o agulles per lligar les túniques i, sobretot, un vas de vidre, peça de gran valor, que vam tenir a les mans un per un, amb el professor al costat. El delicat recipient se’n va sortir i pel que fa a mi, vaig respirar a tot pulmó quan me’l van recollir. Vam continuar amb l’esplèndida col•lecció d’àmfores, que eren els contenidors de l’època. Les que transportaven vi, les de l’oli, les dels fruits secs i les del gra. Totes amb la seva forma cònica, amb el vèrtex mirant a terra per poder ser col•locades en els espais circulars que s’obrien en els taulons dels vaixells, impedint així que es moguessin. Finalment vam tocar la magnífica col•lecció de retrats del museu admirant els complicats pentinats que presenten alguns dels retrats femenins. Per acabar vam veure làpides funeràries i commemoratives i algunes formes de sepultures com les que es troben en la Plaça Villa de Madrid.
Va ser una visita que va obrir el camí a tot el que tenim ara i que jo crec que no s’ha superat.

Seguint la mateixa línia, més tard es va fer una visita al Museu d’Etnologia, a Montjuïc, on vam visitar una exposició monogràfica sobre els aborígens australians. També molt interessant. En el context d’una excursió a Banyoles, es va visitar el Museu Darder. També s’havia preparat i es van poder tocar els grans felins i rèptils que formen part del museu.
Finalment es va assistir a una exposició sobre l’evolució de l’ésser humà que va tenir lloc al Museu d’Arqueologia, que es trobava també a Montjuïc.

Es van iniciar contactes per visitar el Museu d’Història Natural del Seminari Conciliar de Barcelona, però no van quallar.

El camí estava desbrossat i l’ONCE va recollir el testimoni. Encara ara, no es comprèn com no se li va encarregar a Jordi Pons, que era qui tenia més experiència contrastada en aquest camp, aquesta tasca quan ell ja treballava en aquells moments com a Tècnic Superior de Serveis Bibliogràfics, dirigint la Biblioteca de la Delegació de l’ONCE de Barcelona.

Altres activitats



Durant aquest temps es van dur a terme alttres activitats, com un curs d’Expressió Corporal organitzat pel centre El Timbal, al que van assistir uns quants socis. Aquesta activitat va tenir lloc al Casal de Montserrat.

Cloenda i dissolució

Com hem vist fins ara, aquesta segona etapa d’ARCE es caracteritza per l’evident disminució d’activitats, a canvi d’una major especialització de les que es fan. L’entitat va deixar de ser un focus d’atracció perquè n’hi havia d’altres que per a certs sectors eren més interessants.
Es van continuar fent algunes excursions a les que acudia un grup de persones vinculades a l’associació, però també hi participava gent que amb prou feines coneixia què era ARCE i que s’apuntaven com si ho fessin en una agència de viatges.

La tardor de 1987 es va anar a la Segarra i més o menys en aquelles temporades es va visitar Mura i el Monestir de Sant Benet del Bages, molt abans de l’actual restauració. Encara en la tardor de 1988 es va fer alguna sortida.

Finalment, es va arribar a la conclusió que no hi havia cap motiu que justifiqués la continuïtat d’ARCE i es va decidir la dissolució.
Els fons que quedaven en el compte van ésser entregats al Cotolengo. Així va encalçar la fi del seu camí l’entitat que al llarg de quasi dues dècades havia representat per a molts l’oportunitat de desenvolupar iniciatives i realitzar projectes que potser, d’altra manera, haurien restat només en el món de la imaginació.

Article anterior: PresentacióArticle següent: Llegat documental

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3