Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Calidoscopi: La Integració no és cosa dels altres

Aventurem aquest any la nostra mirada a través del calidoscopi, una nova secció que voldríem plural i diversa, de colors i formes canviants, com sens dubte són les opinions de tots vosaltres -disminuïts i tècnics, polítics i familiars d’afectats, intel?lectuals i gent del carrer-.
Si no és massa atreviment per part nostra suposar que almenys alguns de vosaltres ens llegiu de tant en tant i que us motiva el nostre compromís, ens agradaria comptar amb la vostra col?laboració per conèixer i donar a conèixer el mosaic d’idees i actituds que, amb tota seguretat, són vigents avui a casa nostra a l’entorn de les maneres de veure i de viure la discapacitat.
Us demanem que adreceu els vostres articles d’opinió a

ACIC
Apartat de Correus 16.226
08080-Barcelona

Els escrits han de consignar els vostres nom i cognoms (encara que, si ens hi feu constar el desig de mantenir l’anonimat, en la publicació només hi apareixeran les vostres inicials) i un telèfon on localitzar-vos (per si fos necessària alguna mena de puntualització). Animeu-vos!

La Integració no és cosa dels altres

D’un temps ençà, la integració està de moda: tots els minusvàlids estem integrats en la societat, tots els mestres fan integració escolar, tots els alumnes disminuïts són integrables; hi ha lleis d’integració social dels minusvàlids, percentatges d’integració laboral dels disminuïts, estadístiques sobre els deficients integrats, debats sobre la integració de tota mena de discapacitats en tota mena d’entorns...
Si bé, d’entrada, aquests fets ens duen a considerar l’avenç en el posicionament global de la comunitat enfront de la problemàtica de les persones "diferents" -perquè passar d’ignorar-ne l’existència a teoritzar sobre els seus drets constitueix un notabilíssim canvi d’actitud-, correm el risc que la paraula "integració" se’ns hagi convertit en un tecnicisme a l’abast de qualsevol per designar una realitat -tal vegada no tan palpable- que molt pocs sabríem omplir d’un sentit concret.
És cert que s’ha invertit força en recursos humans i materials (tan per part de les Administracions com de les persones motivades pel tema i, cal no oblidar-ho, també dels propis afectats). És cert que tots plegats haurem de seguir invertint-hi diners, temps i esforÇos (termes, aquests, ordenats segons una escala de valoració creixent) si volem que l’escomesa arribi a ser reeixida, però no és menys cert que no podrem parlar d’autèntica integració -encara que nosaltres lluitem fins al límit de les nostres forces per guanyar medalles en competicions esportives i ells ens admirin quan ho fem; encara que ells considerin (i, de vegades, nosaltres considerem) una proesa la nostra assistència a classe o a la feina o a la discoteca amb gent que no pateix limitacions aparents, encara que de tant en tant ells ens ajudin acadèmicament i nosaltres els superem en èxits acadèmics (o nosaltres els ajudem acadèmicament i ells ens superin en èxits acadèmics)- si uns i altres no aprenem a mirar-nos mútuament amb uns altres ulls. Em refereixo, és clar, als ulls interiors, aquells que ens fan ignorar l’aparenÇa exterior i aprofundir en el sentit autèntic de les coses:
Si les persones amb disminucions no som capaces de veure’ns a nosaltres mateixes com a persones tan vàlides com qualsevol de les altres, si no sabem deixar de mesurar-nos amb el raser de la suposada "normalitat", si no en tenim prou amb el propi sofriment per comprendre la necessitat de trencar esquemes gastats; si les persones pretesament "normals estan privades de la capacitat de valorar les potencialitats latents en els discapacitats, si no veuen en nosaltres altra cosa que l’anècdota que uniformitza la superfície de la nostra peripècia particular; si no gosen d’una vegada acceptar que la diferència està dins de cada un de nosaltres, però també dins de cada un d’ells, perquè és consubstancial a l’individu; si no comencem a assumir tots plegats -i a evidenciar-ho en les nostres actituds quotidianes- que som tots iguals perquè tots som diferents, que un cec pot ser tant diferent d’un altre cec, un paralític d’un altre paralític, un sord d’un altre sord com ho són entre si dues persones que hi veuen, dues persones que caminen, dues persones que hi senten, la integració no serà mai veritat. I seguirem necessitant un tecnicisme ambigu per designar aquesta manera de trobar-nos bé els uns amb els altres -els altres amb els uns- que tots desitgem.
Crec, sincerament, que no és tant difícil: potser n’hi ha prou amb no tenir por d’aturar-se a observar l’altre sense prejudicis, sense clixés prefixats, amb ganes de descobrir-lo de debò. De segur que ens n’endurem més d’una sorpresa.

E. C. D.

Article anterior: Altres veus, altres àmbits: La situació dels estudiants amb disminució visual A AlemanyaArticle següent: En comptagotes

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3