Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Parlem amb Francesc Miñana

Dins el marc de l’exposició sobre Louis Braille en el seu bicentenari que va organitzar l’Ajuntament de Barcelona entre l’1 i el 24 de desembre al Centre Cívic Pati Llimona (Ciutat Vella de Barcelona) Francesc Miñana va fer una interessant xerrada amb el títol suggerent de “Josep Ricard i la revolta del Braille a Catalunya”. En aquesta entrevista hem volgut recuperar algunes de les idees centrals d’aquella xerrada i, també, hem volgut conèixer de primera mà les experiències i les reflexions sempre interessants que fa Francesc Miñana sobre la història i la realitat present de les persones cegues d’aquest país.
Francesc Miñana va néixer al barri de Gràcia de Barcelona l’any 1929. De petit va perdre la visió –o, com ell diu, se li van fondre els ploms- i va continuar l’escolarització en les escoles que en aquell moment hi havia per a cecs. Va fer el batxillerat a l’institut Ausiàs March i tot seguit va estudiar dret a la Universitat de Barcelona. L’any 1949 comença a treballar a l’ONCE com a auxiliar i durant onze anys es dedica a donar classes de diverses matèries, tant a nois cecs com a nois vidents fills de cecs. L’any 1960 exerceix, per poc més d’un any, el càrrec de delegat local de l’ONCE en la que aleshores s’anomenava Delegación Local i que és l’actual agència de Terrassa. Des de l’any 1961 fins l’any 1981 estarà al davant del que en aquells moments s’anomenava departament de “Arte y propaganda” de la delegació provincial, dit això en terminologia de l’època, de l’ONCE, és a dir, el que després s’ha anomenat Relacions Públiques. L’any 1981 és nomenat director de l’Escola de Telefonia i l’any 1985, juntament amb Carme Guinea, funda el Centre de Recursos Educatius “Joan Amades” del qual en serà director des de l’any 1992 fins el moment de la seva jubilació.
Però al mateix temps que desarrollava la seva activitat professional dins l’ONCE, Francesc Miñana ha fet –i encara fa avui- diverses i variades activitats culturals: ha fet de músic, d’actor, d’impulsor de revistes, ha fet programes de ràdio, etc. Ha publicat quatre obres: dues de creació literària (“Festí de Cleopatra” i “Epistolari d’anar i venir”) i dues obres més de caràcter biogràfic i de retrat de la història dels cecs a Catalunya que són d’obligada lectura per a tots aquells que vulguin conèixer a través del personatge, dels seus records i de les seves recerques, la nostra història més recent. Aquestes dues obres són: “Els altres i jo” i “La petita història d’una gran lluita” aquesta darrera sobre el Sindicat de Cecs de Catalunya.

Cartell de l’exposició cedit per
l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat

El conjunt de la seva activitat professional i la seva tasca com a home de cultura, el van fer mereixedor l’any 1998 de la Creu de Sant Jordi. Sens dubte, Francesc Miñana és una de les veus més autoritzades per parlar amb propietat de la història i de la realitat actual de les persones cegues a Catalunya, no només perquè ha viscut de forma activa els grans moments d’aquesta història, no només perquè hi ha contribuït en molt bona part, sinó perquè també ha sabut reflexionar i estudiar el passat i entendre la realitat de les persones cegues, no com un fet aïllat de la societat –com un guetto, que diu ell- sinó com una part més d’aquesta societat que ha viscut moments tan difícils i interessants.
Ara Francesc Miñana treballa en un estudi sobre la història de les institucions educatives per a cecs a Catalunya. Esperem amb interès que aquest treball es publiqui per poder-lo llegir amb atenció. En aquesta entrevista ja ens anuncia algun element significatiu.
- Qui va ser Josep Ricart?
- Sens dubte Josep Ricart és un nom important pels cecs de Barcelona i de Catalunya. Ell va muntar la primera escola de cecs a la seva mateixa rellotgeria, al carrer de La Bòria, número 3, quasi fent cantonada amb la Via Laietana. Avui hi ha un hotel i a mi em va fer molta llàstima que s’enderroqués aquell local perquè per als cecs de Catalunya tenia una significació molt especial. Pot semblar un contrasentit que un rellotger, és a dir, una persona que fa una feina per a la qual es necessita molt la vista, fos el primer que es preocupés de l’alfabetització de les persones que no hi veien. Efectivament, va ser a la rebotiga de la seva rellotgeria on va començar la seva feina docent. Josep Ricart es va adonar que havia de fer alguna cosa per aquells nois joves cecs que anaven a la seva botiga a demanar caritat.
- El sistema que va inventar per a que poguessin llegir consistia en la reproducció de les lletres visuals en caràcters que es podien tocar, fets en relleu emprant fusta o llauna.
- Josep Ricart no va viure l’arribada del sistema Braille a Catalunya.
- No. L’arribada del sistema Braille a Barcelona es va produir el 1840, quan en Josep Ricart ja havia mort. Hem de pensar que en aquella època hi havia força contacte entre catalans i francesos. Pensem, per exemple, en els avantpassats del nostre Josep Maria Ainaud de Lasarte, que com el seu nom indica eren francesos. Pensem, també, que la influència dels francesos es notava en la formació de les noies, que fins entrat el segle XX, havien d’estudiar piano i parlar francès com a indispensables elements que eren signe de un nivell social elevat. Dins aquest context, arribat l’any 1840, Jaume Bruno i Berenguer, un dels mestres que havien treballat amb Josep Ricart, va anar a París a conèixer un nou sistema de lectura i escriptura per a cecs del qual n’havia tingut notícia. I el va portar cap a Barcelona. Per tant, podem dir que el Sistema Braille va arribar a Barcelona l’any 1840.
Poc temps després es va crear l’escola per a cecs i sordmuts dins el mateix Ajuntament de Barcelona, en el marc de l’Acadèmia Cívica, regida per mossèn Català. Es va intentar fer una secció per a cecs, però hi va haver molts problemes perquè mossèn Català ho volia portar tot a la seva manera i Josep Ricart i els seus seguidors no hi van estar d’acord.
Un moment molt important per a l’educació dels cecs va ser l’any 1857 amb la Llei d’instrucció pública. Aquesta llei deia:
“Artículo 108:
Promoverá asimismo el gobierno las enseñanzas para sordo-mudos y para los ciegos procurando que haya por lo menos una escuela de esta clase en cada distrito universitario y en las públicas de niños se atienda, en cuanto sea posible, a la educación de aquellos desgraciados".

Com veiem, aquesta llei diu que a cada districte universitari hi ha d’haver com a mínim una escola de cecs però que sempre que sigui possible els cecs seran integrats en les escoles normals. I en un altre punt es remarca que es posarà, si és necessari un professor que tingui coneixement de la ceguesa per a què a les aules on hi hagi nens cecs, aquests nens no quedin marginats. Tot això va quedar en una llei que gairebé no es va complir. Jerónimo González explica en un llibret de l’època, titulat Cuadernos de pedagogía, que una escola només per a cecs seria nefasta perquè aleshores el cec es formaria en un guetto i això és impossible per a tirar endavant. I Jaume Isern?
Jaume Isern també és una persona important en aquesta història. Era un cec de Mataró que es dedicava a la música –sembla que va ser un bon organista – i que va fer coses per a l’educació dels cecs de la seva ciutat. Ell estava en contacte amb Josep Ricart i amb els qui el van seguir; però va anar força a la seva.
- Explica’ns la teva relació amb les escoles de cecs.
- Jo vaig tenir la sort de poder anar a l’escola de Vilajoana durant els cursos de 1940, 1941 i 1942. Aquesta escola municipal de cecs havia estat, primer, al carrer Lledó, just al centre de Barcelona. I després de passar per algun altre lloc de la ciutat, durant la segona dècada del segle XX –se’n té constància que des de 1917 però probablement ja va ser abans- aquesta escola es va ubicar a Vilajoana, on l’any 1902 hi va morir mossèn Cinto. Puc dir que per a mi va ser una sort, malgrat que en aquell moment tot estava molt desballestat: tot just s’havia acabat la guerra civil. Vilajoana és un edifici que té tres plantes: a la planta baixa hi havia els sords, a la primera els deficients psíquics i a la segona planta hi anàvem els ceguets. Estàvem tots barrejats encara que només ens trobàvem a l’hora de pujar i baixar. Hi anàvem en el tren. Cadascú pujava a la seva estació i fèiem junts el camí des de l’estació de Vallvidrera fins a l’escola. I quan baixàvem, tornàvem a anar tots plegats. Era un temps difícil però a nosaltres ens va anar bé. Estava tot desballestat, ja ho he dit, però nosaltres fèiem Braille, per llegir i escriure bé, una mica de geografia i de gramàtica. Teníem una senyoreta que no sé pas d’on va sortir, però que de ceguets no en sabia gens. Quan arribava la primavera, anàvem a fer classe al bosc i això volia dir que ella s’asseia en una cadira allà al mig del bosc i nosaltres anàvem muntanya amunt i muntanya avall, rodolant, caient, pujant als arbres. Això ens va donar una mobilitat extraordinària.

De fet, l’embrió d’aquesta escola de Vilajoana l’hem de buscar en el propi Josep Ricart. Ell va anar demanant ajudes a l’Ajuntament per poder tirar endavant una escola per a cecs. Va formar part durant un temps de l’Acadèmia Cívica, una escola per a pobres i sords dirigida pel trinitari Manuel Català. Ricart la va voler dirigir quan Manuel Català va morir però no li va ser permès pel seu posicionament anticlerical i per les discussions amb el propi Català. D’aquest afer i de la intervenció de Josep Ricart en l’Acadèmia Cívica en va sorgir la que seria l’Escola de Cecs de Barcelona. I la meva mare, que va néixer el 1889, va ser mestra d’aquesta Escola de Cecs de Barcelona, quan aquesta escola estava situada al carrer Lledó.

L’escola municipal es va traslladar a Vilajoana quan la família propietària de l’edifici el va donar a l’Ajuntament de Barcelona. Com hem dit, ja l’any 1917 tenim constància que l’escola ja funcionava plenament. En aquell moment, i això és molt interessant, l’Escola estava organitzada en diverses àrees: n’hi havia una d’òptica, que portava el doctor Arruga, en la qual valoraven la vista de la criatura per tal d’incorporar-la a l’aula més adient de l’escola; també hi havia una àrea de psicologia, que estudiava la criatura des d’aquest àmbit. Però quan jo vaig anar a aquesta escola, de tot això no en quedava res. Era l’època de la primera postguerra i allà no hi fèiem gran cosa, però ens donaven esmorzar i dinar i això en aquell moment ja era molt.

A més a més de l’escola de Vilajoana, hi havia la Casa de la Caritat i l’escola i la impremta de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. La Casa de la Caritat es va crear l’any 1902 a Barcelona i uns anys després també se’n va fundar una a Lleida, a Tarragona i a Girona, perquè depenien de les respectives Diputacions. En aquestes escoles de la Diputació, aleshores en deien escola de la Misericòrdia, acollien a nens –només nens, a les nenes no se les acollia– dels pobles de les respectives províncies i que no podien anar cada dia de casa seva a l’escola. I a partir de l’any 1920 també hi va haver l’escola de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros que primer es va ubicar al carrer Ortigosa i després va passar a Rosselló cantonada amb Casanova. Jo vaig assistir un parell d’anys a aquesta escola. Però com hem dit, no només hi havia una escola sinó que també hi havia una impremta, la segona impremta Braille que existia en Espanya, i també hi havia un taller d’espart on feien escombres, fregalls, etc.

- Les escoles són molt importants però també ho són les organitzacions de les persones cegues. Si parlem dels orígens de les organitzacions hem de referir-nos als anys trenta.

En els anys de la II República hi havia a Catalunya dues tendències molt diferents: el Sindicat de Cecs de Catalunya i la Federación Hispánica de Ciegos. La Federación estava dirigida per José Ezquerra Vergés, un aragonés cec que va venir a Catalunya i que va ser el primer delegat de l’ONCE a Catalunya el 1939 i que el 1949 va ser Jefe Nacional de la ONCE.

El Sindicat de Cecs era un organisme clarament republicà. L’estiu del 1936 estava previst fer una trobada a Madrid de les diverses organitzacions de cecs de la península per veure com es podien organitzar, però aquesta trobada no es va fer perquè va esclatar la guerra. De vegades es diu que el cupó va néixer a Catalunya però jo no ho crec així, perquè de rifes ja n’hi havia a altres llocs. El que sí que va ser propi del Sindicat de Cecs de Catalunya va ser que el cupó va esdevenir el producte d’una institució ben organitzada, amb uns estatuts i un objectiu formatiu important. Els responsables del Sindicat venien el cupó durant els matins i dedicaven les tardes a les feines del Sindicat. I al mateix temps hi havia tres o quatre mestres de la Generalitat, com l’Ismael Ortells o el Miquel Fuster, perquè encara que no tenien titulació en sabien més que els altres i rebien un sou de la Generalitat per ensenyar Braille als socis del Sindicat. En aquest Sindicat es va promoure molt que el venedor de cupons tingués una mínima formació i en aquest sentit l’alfabetització era molt important. Durant la guerra el Sindicat i el seu cupó van sobreviure però amb les lògiques dificultats. A partir del març del 1939 l’ONCE es va implantar ja a Barcelona i el Sindicat es va acabar. Tota la gent que era al Sindicat de Cecs va anar al carrer i els qui estaven lligats a la Federación Española de Ciegos van ser els qui van regir els destins dels cecs de Catalunya.

- Quina relació estableix l’ONCE, creada el 13 de desembre de 1938, amb aquestes escoles que existien des de feia molt de temps?

- L’ONCE no va tancar aquestes escoles. L’ONCE va néixer el desembre del 1938 com una iniciativa d’un grup de persones del bàndol feixista, grup encapçalat per Javier Gutiérrez de Tovar i altres cecs de guerra, que van dir al general Franco que s’havia de fer alguna cosa per als cecs.

- La teva vida professional ha estat lligada des del seu inici a l’educació.

- El 1949 l’ONCE va crear una secció d’ensenyament que va ésser dirigida pel senyor Medina. Jo me’n vaig assabentar que buscaven un auxiliar. Jo aleshores tenia vint anys i tenia moltes ganes de treballar. I així va començar la meva vida laboral dins de l’ONCE.

- Per quina raó en aquella època l’ONCE no va voler muntar una de les seves escoles a Catalunya malgrat que aquí hi havia una població suficient que la justificaria i més encara si tenim en compte que ja hi havia hagut una tradició important d’escoles per a cecs?

- El fet és que les quatre escoles específiques que tenia aleshores l’ONCE i que són les que arriben fins als nostres dies –la de Pontevedra, la de Madrid, la de Sevilla i la d’Alacant- eren escoles que ja existien abans de la creació de l’ONCE i que aquesta entitat, acabada la guerra, les va incautar i se les va fer seves. A Catalunya l’ONCE no va incautar les escoles que existien sinó que va anar xuclant la gent. La Caixa, per exemple, no va deixar-se absorbir i a la
Casa de la Caritat es va formar a cecs fins ben entrats els anys quaranta. Va ser a principis dels cinquanta, aprofitant una visita del general Franco a Barcelona, que una delegació de l’ONCE de Catalunya, encapçalada pel seu delegat, el senyor Fortuny, va demanar al dictador que Catalunya també tingués una escola de cecs. Aquest fet li va costar molt car al delegat Fortuny perquè aquesta demanda no va agradar gens al general Franco. Des d’aquest moment, per aquesta demanda d’una escola per a cecs a Catalunya i per les seves tendències catalanistes en aquella època, en Fortuny va caure en desgràcia fins que l’any 1960 van venir de Madrid amb la idea de trobar irregularitats en la gestió dels cupons i poder-lo castigar. Aquí, com a tot arreu, es feien coses de sota mà per poder ajudar als nois que volien estudiar i que no tenien recursos. La cosa era que es concedia la venta del cupó a nois que estudiaven, però en realitat no en venien de cupons i cobraven un sou del 20 per cent dels beneficis d’un altre venedor. Fins i tot, no es declarava la defunció d’un venedor que moria i els cupons que li corresponien els venia un venedor que se’n quedava la meitat dels beneficis i l’altra meitat la donaven a un noi estudiant. Està clar que això es feia a tot arreu però aquí ho van aprofitar per tallar el cap dels responsables de Catalunya. El Fortuny el van enviar a Figueres, l’Ortells a Tarragona i el cap de ventes el van posar a vendre. L’escola, doncs, no es va fer mai. I el que fèiem era que cada tarda, a les sis, venien a a la seu de L’ONCE un grupet de nois i noies –la Maria Rosa Closella, la Mercè Vergés, la Maria Rosa Vives, el David Burrull i molts d’altres- i allà treballaven tot allò que a l’institut quedava més descuidat, com les matemàtiques, la física, etc. També hi havia nois que havien perdut la visió feia poc i que venien a fer classes per aprendre el Braille i per anar fent coses per poder-se incorporar més tard a l’institut. Si ens ho mirem bé, ens adonarem que abans i després de la creació de l’ONCE, la majoria dels nens i de les nenes de la resta de l’estat espanyol havien anat a escoles per a cecs mentre que a Catalunya la majoria no. Sempre hi ha algun cas de catalans que van anar a escoles de l’ONCE, però la majoria no. El senyor Medina va ser un dels grans responsables d’això perquè ell creia en la integració i sempre deia que de les escoles de l’ONCE els nois i les noies no sortien ben preparats. I és que l’Alfons Medina no només defensava la integració dels nois sinó que ell també va fer de professor de llatí i de filosofia a l’Acadèmia Civiuda del Clot. La majoria dels nostres pares no volien enviar-nos a les escoles de l’ONCE. Jo mateix vaig estudiar a l’institut Ausiàs March i després a la universitat. I és que des de Madrid sempre ens ho han posat difícil. Recordo, per exemple, que va arribar una circular de Madrid dient que tots els ceguets havien d’aprendre el Braille. El Medina i jo vam pensar que perquè la gent dels barris s’hi animés, es podien fer classes a les parròquies. Vam parlar amb parròquies d’Horta, de Gràcia, Sants, etc, -i és que el Medina això ho tenia, era molt catòlic- es tractava d’aconseguir que ens deixessin el local per a què un cop per setmana poguéssim anar a ensenyar el Braille. Però una vegada ho teníem tot muntat, van dir des de Madrid que no ho podíem fer, que no els agradava.

- Però ja en la democràcia, la Carme Guinea i tu vàreu fundar el Centre de Recursos “Joan Amades”. Com va anar aquest procés?

- Quan Convergència i Unió va guanyar les primeres eleccions, una mica inesperadament perquè ni el mateix Pujol s’ho imaginava, des del nou govern em van demanar informes sobre la situació de l’educació dels cecs a Catalunya. Primer va ser Coll i Alentorn qui em va demanar aquests informes i després vaig parlar-ne amb el president Pujol. El president em va demanar què s’havia de fer perquè Catalunya tingués una escola per a cecs. Jo li vaig respondre que només calia que el Parlament ho aprovés. I per això el Parlament va fer un requeriment a l’ONCE perquè fes una escola a Catalunya i, en el cas que no ho fes, la pròpia Generalitat se n’ocuparia. En aquell moment pel que fa a l’educació dels cecs hi havia l’escola d’Esplugues, que era de l’Once, el Gabinet Psicopedagògic de la Carme Guinea, la Carme Lòpez, la Griselda Tubau que era de la Caixa, i un grup de mestres i pares, amb la Marta Codina, el Josep Lluís Serrato, el Josep Maria Penaque donaven suport als nens que estaven a l’escola integrada. Aquest darrer grup depenia de la Generalitat. -En aquest context, el president Pujol va parlar amb Miquel Duran i li va comentar que si l’ONCE no feia una escola de cecs ho faria la Generalitat. El Miquel Duran ens va cridar a la Carme Guinea i a mi i ens va plantejar el seu projecte de fer una gran escola a Barcelona, seguint el model de Madrid, amb una capacitat per a 1.100 nens. Evidentment no hi havia prou població per a una escola d’aquestes característiques. Però vam començar a buscar locals. Vam mirar l’asil Duran, a les Corts, però ni a la Carme ni a mi ens va agradar. Però vam tenir la sort que, quan vam traslladar la Delegació de l’ONCE del carrer Ample al carrer Calàbria, vam fer un acord de permuta amb l’Ajuntament de Barcelona. L’Ajuntament estava interessat en traslladar les oficines de reclutes del Convent de Sant Agustí al carrer Ample i ens van anar oferint coses a canvi fins que ens van oferir els terrenys de Pedralbes, en el lloc on hi havia hagut un antic convent de dominiques. Vam tenir el terreny durant un temps fins que el Duran, llançat com era, va fer construir en sis mesos l’edifici. Ara bé, el que la Carme i jo vam deixar molt clar a el Duran era que no volíem una escola de cecs com les altres que hi havia a Espanya sinó que allò que necessitàvem era un centre motor des d’on s’oferissin els recursos suficients perquè els nens poguessin seguir els estudis a les escoles ordinàries i que faríem una residència petita per acollir aquells nens que per la raó que fos no poguessin seguir en una escola ordinària o bé per atendre nanos que tinguessin dificultats afegides a la ceguesa. Vam posar un autocar que feia una ruta per Barcelona i que anava recollint els nens i els tornava a la tarda. Vam tenir problemes amb molts pares que volien que els seus fills es quedessin a la residència. Recordo el cas dels pares d’una nena que vivia a Fabra i Puig i que nosaltres crèiem que era lògic i normal que la nena anés a dormir a casa seva. Doncs aquests pares van anar a parlar amb el Joan Guitart i ell em va cridar per parlar del cas. I en els casos que teníem de nanos de les Illes, vam fer un conveni amb Ibèria i cada divendres tornaven a casa i el dilluns al matí venien de nou a l’escola. Perquè nosaltres sempre dèiem que el nen ha d’estar en el seu entorn, amb la seva família, que no els podíem desarrelar. No va ser gens fàcil perquè havíem de desacostumar els pares de tota una pila de prejudicis que els feien pensar que l’ONCE havia de tenir sempre els seus fills, que ho havia de pagar tot. De pressions també en rebíem de Madrid, però sempre ho vam arreglar parlant. De vegades des de Madrid ens volien enviar nanos i nosaltres no ho consideràvem oportú. I un fet curiós és que el Centre de Recursos “Joan Amades” va començar a funcionar l’any 1985 sense autorització. Aleshores un nebot meu treballava a la Conselleria d’Ensenyament amb la Carme Laura, que era Directora General, i li vaig comentar que encara no teníem autorització. I el meu nebot em va dir que, si ho volia, redactàvem el decret i el fèiem passar a la Carme Laura i al Conseller Guitart. Van ser moments molt interessants perquè estàvem treballant de veritat per a la integració i això sempre ha estat un dels meus grans interessos. I és que crèiem que havíem de fer les coses millor perquè no passés als nois d’avui el que nosaltres havíem hagut de fer: quan jo tenia l’edat d’anar a l’institut els meus pares van haver de buscar-ne algun que va acceptar de tenir-me i van pagar un professor particular que el dia abans ja m’ensenyava coses que havíem de fer el dia següent.

- Tota aquesta informació sobre la història de l’educació dels cecs a Catalunya s’ha de convertir en un llibre. Quan el tindrem a punt per poder-lo llegir?

- Hi estic treballant i la veritat és que tinc molt material. Tinc material de la Casa de la Caritat, de l’Institut de la Caixa de pensions, de l’escola de Vilajoana. També estic esperant que m’arribi material de Girona i de Lleida, perquè allà també hi va haver experiències en el camp de l’educació dels cecs. El professor Ignasi Puidellívol, catedràtic de didàctica, m’orienta i em facilita altres materials. Jo penso que durant aquest 2010 estarà llest.

- L’apropament a la cultura sempre ha estat un dels teus interessos. Algú ens ha dit que vas ser el primer responsable, quan estaves al departament d’art i propaganda de la delegació de l’ONCE a Catalunya, de fer audiodescripció.

- Sí, en el saló d’actes de la seu del carrer Ample vam fer audiodescripció en directe. Mentre es projectava la pel•lícula en Joan Carles Peiró i alguna altra persona feien l’audiodescripció. Una pel•lícula que va tenir molt d’èxit va ser Diálogo de carmelitas. També fèiem quinzenalment tertúlies a la biblioteca. I teatre: demanava a companyies d’aficionats que vinguessin a fer un assaig general i així ja coneixíem una obra. També en vam fer nosaltres, amb obres de l’Asimov, de l’Alfonso Sastre.

- I més enllà de l’activitat cultural a dins l’ONCE també has estat molt actiu....

- Fora de l’ONCE vam fundar amb l’Antonio Joven, una companyia que es deia Teatre Popular de Barcelona i que vam fer Cándida, alguna cosa del Candel, etc, i ho fèiem per col•legis universitaris i després de la representació es feia un col•loqui. Vaig col•laborar en la fundació de la revista Pipironda, una revista antifranquista que ciclostilàvem i repartíem. Jo m’ho vaig passar molt bé amb l’orquestra,que fèiem amb piano, contrabaix i guitarra elèctrica. A la ràdio vaig començar amb un guió sobre la conquesta de Mallorca. Vaig fer aquest guió i el vaig ensenyar al senyor Torrents, que a principis dels anys cinquanta era el cap de programes de Ràdio Barcelona. A ell li va agradar i em va dir que per un capítol em podria donar vint durets i que si li allargava el guió em donaria vint durets per capítol. I en vaig fer deu. I a partir d’aquí vaig començar a fer ràdio. Vaig fer un programa a Ràdio Nacional, Los pueblos cantan, on parlàvem de les corals i els orfeons de tota Espanya. També vaig col•laborar en el programa Simpatia on acompanyava a cantants que venien. De gira. La Marisa, la meva dona, sempre m’ha dit que m’hauria d’haver dedicat més a la música, però jo sempre dic que sóc un tastaolletes, que m’agrada fer moltes coses diferents. Ara mateix escric articles a Catalunya Oberta, que és un diari digital, i a la Tortuga, que és una publicació mensual també digital. I cada dimecres faig el programa Tot hi cap a Ràdio Gràcia. A Ràdio Estel vaig fer durant dos anys un programa setmanal d’una hora de durada que es deia La porta del temps i que parlava de coses de la vida quotidiana en un any determinat.

I la meva vida personal també està molt lligada a la ràdio. Ara fa 58 anys vaig conèixer una noia que feia de telefonista a la ràdio, que després va passar a discoteca i que dos anys més tard ens vam casar.

- I per acabar, quins són els elements bàsics que hem de tenir en compte per avançar cap a un futur més integrador? Què cal fer a partir d’ara perquè les persones cegues estiguem més plenament integrades a la societat?

- A mi em sembla que un element important és entendre que la institució de cecs, sigui la que sigui ha de ser com un centre de recursos. Cal fugir d’una idea de guetto. Aquesta institució ha de donar els instruments necessaris per a què les persones amb problemes visuals pugin desenvolupar la seva vida amb tota la tranquil•litat. No es tracta de dir que hem de ser iguals a les persones que hi veuen. Cadascú, hi vegi o no, és diferent. El que cal és que la societat posi a les mans de les persones amb problemes visuals els instruments i recursos necessaris perquè puguin desenvolupar la seva vida amb tranquil•litat, com qualsevol altre persona. La ceguesa és un defecte físic i això és evident. Hem de ser plenament conscients de les limitacions que comporta la ceguesa. Però això no vol dir que podem viure –estudiar, treballar, divertir-nos, fer moltes coses- com les persones que hi veuen. Si la persona cega té el suport adient, pot estudiar i treballar en els llocs normals i no cal que ho faci en centres especials.

Article anterior: El Concierto de San Ovidio d’Antonio Buero Vallejo: un text actual, una experiència teatral interessantArticle següent: Documental “Feina i ceguesa: igualtat d’oportunitats? (La integració laboral de les persones cegues a Catalunya)”

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3