Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

El Concierto de San Ovidio d’Antonio Buero Vallejo: un text actual, una experiència teatral interessant

Com a contribució a la celebració del bicentenari del naixement de Louis Braille, va sorgir la idea de fer una lectura dramatitzada d’“El concierto de san Ovidio”, de Buero Vallejo, una de les poques obres literáries que toquen el tema de la ceguesa. Al mateix temps, la idea consistia a fer una lectura dramatitzada en la qual els personatges cecs fossin interpretats per actors cecs, de manera que, com que es tractava d’una lectura, aquests actors haurien de llegir els seus papers en sistema Braille.

Abans de continuar, recordem breument l’argument o, millor, donem-ne unes pinzellades: un grup de cecs desgraciats recollits en un convent, que malviuen de les almoines; França en els tems prerevolucionaris; un home sense escrúpols que fa servir els cecs per a una orquestina de fira i guanyarà diners explotant el ridícul dels cecs i els baixos instints del públic; i, enfrontat a aquest horror, un dels cecs que, de bon començament, pensa que ha arribat l’oportunitat de realitzar els seus somnis de millora i integració per als cecs, però descobreix un engany cruel i la incomprensió dels seus companys. L’obra és la història d’aquesta revolta i del seu tràgic desenllaç; realment tràgic si no fos per la inesperada connexió dels fets amb Valentin Haüy, precursor del sistema tàctil de lectoescriptura per a cecs, i que ens ve a recordar que, malgrat tants fracassos, potser no són impossibles els somnis del protagonista.
Com a final de les activitats que havia fet per a la commemoració del bicentenari, l’ACIC va preparar un debat entorn d’aquesta representació. Era ja al final de les festes nadalenques, un dissabte a la tarda molt fred i plujós a Barcelona, que no va poder treure a l’acte el seu caliu alegre de festa.
Ja repartits torrons i begudes, va començar el col•loqui, enriquit amb la presència del director i de bona part dels actors cecs que havien participat a l’obra. Podríem resumir tot el que es va dir en dos apartats: d’una banda, allò que té a veure amb les peculiaritats del muntatge, centrades en la participació d’actors cecs; i, de l’altra, les possibles lectures i la vigència de l’obra.

Tant el director com els actors cecs que hi participaren van posar de manifest la satisfacció que sentien pel resultat, tot i reconèixer que havien passat per alguns moments d’incertesa i dubte.

El punt que va suscitar més comentaris al col•loqui fou la utilització del Braille a la lectura de l’obra. Alguns actors van reconèixer que no fan servir-lo habitualment, per la qual cosa no tenien prou velocitat de lectura per llegir davant el públic, de manera que van haver de buscar “estratagemes”, com ara –aprendre’s el paper de memòria –cosa que, de fet, no s’advertia a la lectura dramatitzada. Aquestes confessions van portar a una discussió sobre la pregunta de si el Braille permet, sense altres ajuts, una fluïdesa de lectura similar a la de les persones vidents. Com sol passar, no s’arribà a conclusions fermes.

Davant la satisfacció dels actors i del públic pel resultat, se li va preguntar al director per la possibilitat que l’experiment tingués continuïtat; en concret, la possibilitat d’oferir el mateix muntatge més endavant i també preparar altres obres amb participació d’actors cecs i vidents. En general, es valorava que l’experiment podia ser una forma concreta d’integració.

El director va declarar estar satisfet i disposat a continuar l’experiència, però sempre que l’ONCE també ho vegi així i hi colabori. Naturalment, i de manera unànime, vam pensar que, si depenia de l’interés de l’ONCE, podíem donar l’experiència per acabada.

Pel que fa a l’obra mateixa i a la seva vigència, gairebé tots vam coincidir que es manté actual, malgrat haver estat escrita en una situació sociopolítica molt diferent. El director ens va fer una breu explicació del context de l’obra –escrita sota la dictadura franquista-, que va ajudar a copsar la singularitat i el valor del text. En conjunt, vam coincidir a afirmar que l’obra segueix essent vigent, tant si es fa una lectura simbólica –els cecs com a símbol dels oprimits i marginats- com, des de la nostra perspectiva de cecs, llegint-la en clau de la nostra problemàtica específica.

La varietat de temes que va sorgir al llarg del debat és clara mostra de la vigència de l’obra, així com de la riquesa del seu contingut. En el debat, massa breu per poder aprofundir en tot com hagués calgut, no va faltar la nostra crida: que l’obra ens fa recordar que, sense ignorar avenços innegables, estem molt lluny encara d’una integració dels cecs real i integral; fins i tot, va sorgir alguna reflexió sobre la naturalesa d’aquesta integració, és a dir, si havia de ser entesa com a mera assimilació o bé havia de partir de la dificultat d’assumir les diferències.

Anant més enllà, el director va fer una lectura que entén l’obra com una denúncia de l’espectacle que la televisió fa de les misèries de persones marginades, cultivant la crueltat de l’espectador. Això prova, crec, que l’obra és més rica del que pensàvem i susceptible de noves lectures, senyal que ens trobem davant d’una veritable obra d’art.

L’endarreriment sobretot en l’àmbit de la integració laboral, la viabilitat de parelles formades per cec i vident, el mateix ideal de la integració, la incomprensió que sovint suscita entre els cecs mateixos, la necessitat de la revolta i l’inconformisme, són alguns temes que el text ens suggereix i que, naturalment, demanen una reflexió més profunda. No obstant això, el debat va ser molt útil per posar damunt la taula un bon grapat de temes i de consideracions sobrel’experiència teatral, la situació de les persones cegues avui, les diverses actituds davant d’un mateix fet, etc. En definitiva, la riquesa del debat confirma l’actualitat de la peça teatral, fet que, juntament amb la força que transmet, la converteixen en un clàssic del teatre espanyol del s. XX.

UN MÓN ENCEGAT

Durant tot l’any 2009 es va commemorar arreu del món el segon centenari del naixement de Louis Braille (Coupvray, 1809-París, 1852). L’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET), especialment sensibilitzada per la problemàtica dels cecs perquè alguns dels seus socis ho són, conscient de la importància d’aquesta commemoració i sobretot seguint la voluntat pròpia del seu anterior president, Ricard Salvat, i de la seva filla Neus, va programar un petit però sentit homenatge a l’home que va fer possible que els cecs tinguessin accés per si mateixos al món de la cultura. És per tot això que l’AIET en va encarregar dirigir una lectura dramatitzada de l’obra del dramaturg Antonio Buero Vallejo, El concierto de San Ovidio, ja que aquesta interessant obra de teatre està basada en el sensible món dels cecs i en el personatge de Valentin Haüy, precursor en l’ús dels caràcters tàctils i mestre de Louis Braille, així com en María Teresa von Paradis (1759-1825), a qui es fa al•lusió en múltiples ocasions sota el nom de Melania de Salignac i que, a pesar d’haver quedat cega, va compondre música per a piano i per a clavicèmbal.

L’obra la va escriure Buero commocionat després de la contemplació d’un gravat del segle XVIII on hi ha una orquestrina de cecs vestits de forma estrafolària que estan tocant a la fira de Saint-Ovide a París. Jo ja la coneixia i l’havia vist quan la van emetre per televisió fa molts anys. És una obra dura, en el sentit que no admet cap feblesa en el tractament que fa dels cecs a les darreries del segle XVIII a la França just abans de la revolució. Tot i la distància en el temps i la situació social, molts dels conflictes de la relació dels cecs amb el món que els envolta no s’han superat. Un món, el nostre, que davant aquesta realitat es comporta més cec que el propi món dels cecs. Un món encegat. Aquesta relació, sovint dificultosa, em va fer pensar i em va fer descartar una lectura només amb sistema Braille i actors cecs. Calia arriscar-se i fer-la conjuntament amb actors no cecs, que llegirien amb el sistema convencional, amb tot el que això significava per tal de coordinar el ritme de lectura i que quedés prou equilibrat perquè l’espectador en tancar els ulls no s’adonés de la diferència entre les interpretacions d’uns i altres. Mols varen pensar que era una quimera irrealitzable. Vaig treballar de valent, Varen treballar tots plegat de valent.

El 21 de desembre de 2009, dins les activitats de la setmana de Santa Llúcia i com a commemoració del segon centenari de Braille, es va representar la lectura dramatitzada de l’obra a l’Auditori de l’ONCE Catalunya, amb 7 actors cecs i 6 actors vidents, acompanyats per una violinista. La lectura va ser interpretada per: Antonia Saladié, Jenar Escolar, Oriol Capelles, Jordi Blesa, Jaume Solé, Fidel Figuero i Elías Barco, tots ells actors i actrius cecs, amb la col•laboració dels actors no cecs Enric Majó, Lluïsa Castell, Carles Sales, Frank Capdet i Manel Solàs, que llegien amb el sistema convencional. Tots ells acompanyats de la violinista Raquel Gomila.La lectura va aconseguir un gran èxit de públic i algunes revistes especialitzades es van fer ressò de l’esdeveniment, valorant l’activitat com insòlita i d’alt risc per la seva novetat. L’espectacle va ser seleccionat en la convocatòria de “La Caixa”: Suport d’activitats culturals d’impacte social 2010, la qual cosa va permetre a l’Associació programar tot un seguit d’actuacions.

En total es van fer 7 lectures. Dues d’elles van participar a l’eclèctic Festival de Tarragona i el Barribrossa 2011 de Barcelona. Vaig ser testimoni privilegiat de com l’activitat, dia a dia, anava generant de forma extensa la inserció de les persones amb dificultats físiques en les mateixes condicions que tothom. Quin homenatge millor es podria fer al creador del sistema Braille que una lectura de teatre on tots els intèrprets, siguin quin siguin els seus condicionaments, són iguals a l’hora de llegir el text? La gira de la lectura no sempre es va fer amb el mateix repartiment, fet que motivava que la interrelació personal s’anés incrementant i guanyant en confiança i seguretat entre les persones i l’espectacle. A la gira es van incorporar l’actor cec Ricard Cordoncillo i els actors no cecs Miquel Gelabert, Fina Rius i Àngela Jové, entre d’altres.
Molts han estat els records entranyables, experiències irrepetibles, llàgrimes amagades en els moments poètics durant les lectures, silencis expectants dels espectadors, sense emetre cap paraula, on només la remor de la respiració omplia la sala…Vaig ser testimoni del gran esforç dels actors cecs i de la sorpresa del públic i dels actors no cecs davant d’un sistema de lectura equiparable al convencional. Un altre cop la supèrbia del món encegat quedava evidenciada en la seva gran ignorància envers les persones que l’envolten. He après tant! Aquest món dels cecs, que desconeixia totalment, m’ha fet veure un altre món. Tota una experiència que penso repetir.

Pere Daussà
Director d’escena

Article anterior: Coses quotidianes: Un conte de Francesc VilaArticle següent: Parlem amb Francesc Miñana

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3