Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Coses quotidianes: Un conte de Francesc Vila

En Jaume va tancar el llibre, ja feia més de tres hores que llegia i havia d’anar al súper a comprar algunes coses que li faltaven. Ah, sí! Darrerament la memòria no li era gaire fidel. Seria millor que deixés un punt a la pàgina on havia acabat la lectura. Ho va fer. Quin temps feia al carrer? Premé el botó del termòmetre parlant, que li va dir que la temperatura exterior era només de dos graus. Es posà l’abric i la bufanda, i cap al súper!

En sentir el cop de la porta del pis, es va adonar que el bastó havia quedat a l’altre costat. Quin desastre! Tornà a obrir, l’agafà i esperà l’ascensor. Un cop al carrer una glopada d’aire glaçat li colpejà el rostre. Sort que la botiga era ben a la vora.

- Bon dia!
- Passa, Jaume. Ho tens tot lliure. Vols un cistell?
- Sí, gràcies.

S’endinsà decidit pel passadís del mig. L’establiment encara restava força buit en aquella hora. Girà a la dreta i es creuà amb una reposadora.

- Ei, Jaume!
- Bon dia, Sònia.
- Vols que t’ajudi?
- Si et necessito, ja et cridaré. Ho teniu tot al seu lloc?
- I tant!

Ja havia arribat al prestatge que volia. Amb cura començà a llegir les marques dels productes làctics : flams, iogurts, cremes, mousses de xocolata... Va anar posant al cistell alguns paquets. Ara cap a les llets! En efecte, a l’extrem de la lleixa va aparèixer el petit rètol escrit amb un meravellós i acaronador punt de plàstic. Allí hi havia llet per afartar quatre granges de vedells afamats. Va trobar una marca que no coneixia i cap al sac. Algú remenava al seu costat.

- Vol que l’ajudi a buscar alguna cosa?
- No, gràcies, ja m’ho vaig mirant jo mateix.
- Ah! Vostè sap de quines marques es tracta perquè els envasos porten etiquetes escrites en el seu idioma.
- Sí, senyora; però no és el meu idioma. Es tracta exactament del mateix que llegeix vostè, però en aquest cas les lletres estan fetes combinant punts en relleu. Això sí, el que jo no puc veure són aquests dibuixos tan bonics de vaques pasturant en Prats molt verds i de nens amb cara de felicitat. Què hi farem! El més important és saber què compro.
- Així vostè pot comprar completament sol?
- Des que tot està escrit en Braille, sí que ho puc fer.
- Molt bé. Ara jo vaig cap a la neteja. I vostè?
- A mi encara em queda passar pels congelats, per les xocolates, per les galetes, pels fruits secs i per les conserves.

Amb el cistell ple, en Jaume va arribar a la caixa. Després de guardar una breu i educada cua, li va tocar pagar.

- Són vint-i-dos euros i disset cèntims.
El noi remenà les targetes que duia a la butxaca; la sanitària, el dni. La de la biblioteca, la del club esportiu…, i per fi va aparèixer la del supermercat.
- A tu no et cal treure les coses de la butxaca per llegir-les -digué la caixera amb un somriure.
- És un petit avantatge -respongué ell amb un deix d’ironia.
- T’ho arreglo en dues bosses. Ho podràs portar bé?
- Crec que sí.
- Pesa una mica.
- Ja saps que visc molt a prop.
S’acostà un reposador:
- Hola, Jaume. T’ho porto en un moment, ara no hi ha gaire feina. I tu vius aquí al costat.
- Gràcies. Ja em va bé. Jo amb el bastó ja tinc una má ocupada abans de començar.

Esperem que aviat aquest conte sigui realitat

Article anterior: La màgia del Braille a tot el mónArticle següent: El Concierto de San Ovidio d’Antonio Buero Vallejo: un text actual, una experiència teatral interessant

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3