Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

El sistema Braille: una via que il·lumina el coneixement

Miquel Albert Soler

El Sistema Braille és el codi de lectura i escriptura per excel•lència de les persones cegues o amb deficiències visuals greus. Actualment aquest sistema és alternat amb l’anomena’t "llibre parlat", és a dir, llibres que abans es gravaven en cinta casset mitjançant un procediment de màxim aprofitament (una casset de 90 minuts podia arribar a durar 6 hores) i gràcies a la lectura professional de persones dedicades a aquesta tasca; avui, la cinta ha estat substituïda pel CD, suport que també es grava en un sistema especial, anomenat Daisy, que permet allargar molt la durada del disc i localitzar amb molta més facilitat qualsevol pàgina, capítol o apartat del llibre digital. D’altra banda, les persones afiliades a l’ONCE però que mantenen una resta visual aprofitable (sempre menor al 10% de visió) també fan servir estris tals com ulleres especials, lupes o petits telescopis que els permeten de llegir la lletra convencional impresa en tinta. També existeixen els llibres informatitzats, que poden ser llegits en el mateix sistema Braille o mitjançant una veu sintetitzada gràcies a dispositius especials que es poden incorporar als ordinadors. No obstant això, els puntets del Braille són els que més autonomia aporten a les persones amb problemàtiques visuals greus, sobretot quan aquest codi de lectoescriptura és après de petit, quan la sensibilitat tàctil dels dits està en el seu millor moment psicobiològic i d’adaptabilitat física.
Amb l’alfabet que porta el seu nom, Louis Braille (1809-1852) va donar als cecs la clau per poder-se desenvolupar com a persones amb accés al coneixement, tot permetent-ne la inclusió social, educativa i laboral. La seva obra el va convertir en un dels grans del segle XIX que ha perdurat i perdurarà en el temps i que ha donat, alhora, un exemple de superació, encoratjament i estímul a totes les persones amb discapacitat visual. Al petit poble de Coupvray, als afores de París, ningú no podia imaginar que el fill del baster acabaria donant nom a un dels seus carrers, amb un monument a la plaça major i essent enterrat, al final de la seva vida terrenal, al Panteó de la capital francesa, l’honor més gran per a un ciutadà d’aquest país.

Louis Braille era el petit de quatre germans, un noi despert, simpàtic i que queia bé a tothom. Un dia, jugant amb les eines del seu pare, patí un greu accident que li va provocar de forma progressiva una ceguesa irreversible als cinc anys. En aquella època, inicis del segle XIX, les persones cegues eren considerades com a retardades mentals i es pensava que el millor per a elles era recloure-les en un internat per evitar que prenguessin mal. I com sovint passa, existien també les diferències injustes: només els cecs fills de rics podien accedir a una de les poques escoles especialitzades que hi havia a França. Aquest no era el cas d’en Louis Braille, però el seu pare va aconseguir que pogués anar al col•legi del poble amb els altres nens, cosa que en aquell temps era impensable. Podríem dir, doncs, que també va ser l’iniciador de la integració escolar.

El fet que a Braille li manqués el sentit de la vista va incentivar el ràpid desenvolupament i agudització de la resta de sentits, la qual cosa va possibilitar que es fes una perfecta idea del seu entorn: sabia de qui era el carro que passava pel soroll de les rodes, de qui era el gos pel seu lladruc, es coneixia l’escola i el poble, la gent i els amics per la veu, ajudava el seu pare al taller i la seva mare en les feines de la casa, etc. Tot això va motivar que, sorprenentment per a la gent de l’època, Louis Braille destaqués com a alumne avantatjat a l’escola del poble i que el mestre i el rector es preocupessin d’ell fins aconseguir que un noble ric, sensible a les necessitats socials del moment, concedís a Braille una beca per pagar-se els estudis en una escola específica per a cecs a París. Hi va anar als 10 anys i, com abans, va destacar de seguida en activitats musicals, de geometria, àlgebra, geografia i moltes altres matèries i oficis artesans. Així, la formació que anava assolint era molt més àmplia que la que li haguessin pogut donar a la seva població natal. Braille va seguir mantenint contactes freqüents amb la família i els amics del poble, però part de la seva vida, primer com a estudiant i després com a professor, la va passar a la institució on havia ingressat als 10 anys. El nen de tarannà dolç i espiritual s’havia anat convertint en un líder humà, just i generós per als seus alumnes també cecs. Però, com va succeir tot això?

L’any 1821 (quan Louis Braille tenia 12 anys), un oficial d’artilleria americà, de nom Charles Barbier, va anar a la institució parisenca de cecs per tal d’exposar un mètode de comunicació que havia ideat per als seus soldats en la foscor de la nit. Val a dir que fins aleshores els estudiants cecs podien llegir textos amb les lletres convencionals en relleu, però no les podien escriure. El mètode de Barbier es basava en un sistema de punts i ratlles que simbolitzaven sons i paraules bàsiques. En Louis Braille va aprendre ràpidament aquest llenguatge i va parlar amablement amb el Sr. Barbier per fer-li entendre que allò que els ensenyava era important, però tenia moltes mancances, com ara no poder escriure números, ni accents, ni signes ortogràfics o matemàtics, etc. Era massa complex. Però Charles Barbier es va tancar en banda: com podien demanar més uns nens cecs que fins ara no podien ni escriure?
Braille, davant d’aquesta negativa, va preferir treballar en solitari. Aprofitant les vacances d’estiu d’aquell mateix any, va explicar al seu pare el disseny que mentalment havia ideat d’una tauleta, un punxó i una reixeta que permetria fer puntets en un paper. El seu pare va fabricar l’enginy en el seu taller amb l’ajut del mateix Louis. Tota la gent del poble al•lucinava aquell estiu veient el jove de 13 anys fent puntets en un paper, però ningú s’imaginava el que en la ment de Braille s’estava gestant. Louis Braille sempre va reconèixer les influències de Barbier, però era conscient que el punt s’adapta molt millor a la sensibilitat tàctil del dit que no pas les ratlles de Barbier i, per això, va idear el seu propi alfabet amb diferents combinacions de punts.

Quan va tornar a l’inici del curs a l’escola (havia fet els tretze anys), va exposar al director el treball realitzat al llarg de l’estiu, el seu alfabet perquè les persones cegues poguessin llegir i escriure. Era fantàstic. El van posar a prova entre tots els alumnes i funcionava d’allò més bé. Ràpidament s’estengué per tot França i es començaren a editar, encara que de forma rudimentària, els primers escrits i llibres en sistema Braille. Posteriorment el va completar amb la signografia científica i musical. I d’aquesta manera va ser reconegut com a professor a la seva escola i seguí lluitant per anar divulgant el seu gran invent. Quan ja feia 26 anys de la seva mort, la comunitat internacional va acceptar l’alfabet Braille com el millor sistema de lectoescriptura per a persones cegues. Malgrat els seus orígens, és just afegir que l’alfabet Braille és mèrit exclusiu del seu inventor; queda massa lluny del sistema Barbier per trobar-hi relacions.

El sistema Braille està format per signes que són el resultat de diferents combinacions d’un nombre variable de punts que deriven de l’anomena’t "signe generador", el qual està integrat per dues fileres verticals de tres punts cadascuna. Aquests punts es numeren de l’1 al 6 de manera que els tres punts de la filera esquerra, de dalt a baix, són els punts 1, 2 i 3 respectivament; igualment, els de la filera de la dreta, i de dalt a baix, són els punts 4, 5 i 6. Així, per exemple, la lletra "a" és el punt 1 (el superior esquerre en el signe generador); la lletra "b" està formada pels punts 1 i 2; la "c" pels punts 1 i 4; la "d" pels punts 1, 4 i 5. I així arribem a formar totes les lletres, signes de puntuació, accents, signes matemàtics i científics en general i els signes musicals. En definitiva, qualsevol signe en "tinta" té el seu equivalent en Braille. En algunes ocasions (lletres majúscules, números, signes nous d’avui …), un caràcter en tinta equival a dos caràcters en Braille.

Actualment el sistema Braille està considerat mundialment com el millor sistema lectoescriptor per a les persones cegues i la seva utilització és majoritària i recomanable. Evidentment que la tecnologia d’avui ha superat en escreix aquella primera tauleta amb punxó, però val a dir que tots els nous dispositius informàtics i tecnològics que van apareixent destinats als cecs s’adapten al sistema Braille original, la qual cosa ens dóna idea de la vigència que encara té i del talent amb què va ser ideat.

Louis Braille ens va deixar als 43 anys d’edat, però ens va demostrar que a la vida, si se sap aprofitar, es poden fer coses molt importants en poc temps. Serveixi aquest article, doncs, com a símbol d’agraïment a Louis Braille per la seva obra, ja que com a persona cega que sóc, i com a tants d’altres, el seu sistema m’ha ha permès poder realitzar tots els meus estudis, llegir molt, escriure aquest treball que esteu llegint (fet amb un ordinador portàtil Braille que es connecta a un ordinador convencional per imprimir el text en tinta) i, en definitiva, integrar-me a la societat on tots vivim.

Miquel Albert Soler Martí
Dr. En Ciències de l’Educació i
Professor Diplomat en Ciències

Article anterior: PresentacióArticle següent: Maleta didàctica: Coneixem el Braille

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3