Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

I Jornada d’Integració Laboral de l’ACIC

El dissabte 29 de novembre de 2008 vam celebrar a l’Auditori del Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat la I Jornada d’Integració Laboral sota el títol “La Integració Laboral de les Persones Cegues i Deficients Visuals: una Realitat, una Necessitat, una Utopia?”
La I Jornada d’Integració Laboral (JIL) va ésser dividida en dues parts: En primer lloc,una sessió matinal en la que vam gaudir d’una conferència d’en Pedro Zurita seguida d’una Taula Rodona en la que persones cegues, professionnals en diversos àmbits i també persones vidents relacionades amb la qüestió,van parlar de les seves experiències sempre amb la intenció expressa de promocionar la integració. la sessió de la tarda va ser dedicada al debat sobre el mateix tema amb l’objectiu d’elaborar un Document Marc que fos útil per a centrar la nostra posició com a entitat. .
Després de la inauguració de la jornada, que va anar a càrrec de la Teresa Calzada, Regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, i de la Neus Salvat, Presidenta de l’ACIC., en Pedro Zurita, que va ser Secretari General de la Unió Mundial de Cecs des de l’any 1986 fins l’any 2000 i que és una de les persones que coneix millor la realitat dels cecs arreu del món, va presentar la seva xerrada/col·loqui titulada: “El Empleo: Factor Importante en la Inclusión Social”. La ponència la reproduïm tot seguit i el col·loqui posterior el podeu escoltar al nostre podcast.
Després de la pausa/cafè, es va realitzar una Taula Rodona sota l’enunciat: “La Integració Laboral de les Persones Cegues: promoure, contractar i treballar”. La Taula va consistir en cinc intervencions. La primera va anar a càrrec d’en Ramon Capdevila, Director de la Fundació Universia, una fundació que promou la incorporació al mercat ordinari de persones amb discapacitat, que tinguin una titulació universitària. En segon lloc, va intervenir en Ramon Solé, Director General de C.G.I., empresa de serveis informàtics, que va tenir una experiència de contractació d’un treballador cec. Seguidament, es van dur a terme tres intervencions de persones cegues o amb deficiència visual que exposaren la seva experiència laboral: Rosa Plana, Fisioterapeuta especialitzada en neurologia infantil de l’Escola Nadís; Héctor Cuesta, Lletrat de l’Assessoria Jurídica de l’Ajuntament de Madrid i Susana González, Professora d’Educació Secundària a l’IES Abat Oliba de Ripoll. Les intervencions dels ponents les podeu trobar tot seguit transcrites i també les podeu escoltar, juntament amb el col·loqui posterior, en el nostre podcast.



XERRADA D’EN PEDRO ZURITA


[span lang="es"]Introducción
Me siento hoy muy complacido de poder hablar durante unos minutos con vosotros. Me gustaría que la ONCE fuese lo suficientemente abierta en sus planteamientos para que no hiciese necesario que surjan asociaciones como la vuestra. Estoy seguro de que vosotros sois totalmente conscientes de la conveniencia de que un grupo pequeño, como afortunadamente es el de los ciegos en España, no disperse demasiado su voz.
En términos cuantitativos, la mayoría de las personas con discapacidad visual no están en la franja de edad laboral. El aumento de la esperanza de vida conlleva el hecho de que el mayor número de personas con problemas graves de visión deba situarse en el período de vida posterior a la jubilación, esto es, después de los 65 años. En efecto, gracias fundamentalmente a los progresos de la medicina, las personas alcanzan edades muy avanzadas y es muy común que surjan en ese tiempo vital fragilidades en su salud. Una disminución visual importante constituye uno de los corolarios casi inevitables del proceso de envejecimiento. Lo más probable es que entonces esas personas no lleven a cabo una vida formal de trabajo.
El porcentaje de personas ciegas desempleadas en la franja de edad laboral es muy elevado en casi todas partes. En las últimas semanas, he podido comprobar que en los mejores casos, como Estados Unidos y Japón, la cifra de personas del grupo que nos ocupa que están efectivamente empleadas no supera el treinta y tres por ciento. El caso español representa una positiva excepción en este sentido. Hace unos años, en la Unión Soviética y en otros países con economía de planificación estatal gracias a sus empresas mixtas en las que, al menos el cincuenta por ciento, tenían que tener discapacidades visuales graves llegaban sobre el papel al pleno empleo. La transición a un sistema económico regido fundamentalmente por el mercado ha conducido a esas realidades de empleo a una estrepitosa bancarrota. Un número elevadísimo de personas con discapacidad visual han de vivir allí con pensiones muy insuficientes dentro de la nueva realidad económica de sus respectivos países. Quedé extrañadísimo cuando hace unos días una fuente muy fiable me facilitaba la cifra de 1432 personas con problemas visuales graves empleadas en la inmensa Rusia. Ahora, quedan únicamente 753 ciegos trabajando en empresas de la Asociación Panrusa de Ciegos, mientras que antes exhibían a varias decenas de miles.
Sin embargo, la mayoría de las personas afectadas de problemas graves de visión pueden y deben trabajar.



Foto: Pedro Zurita treballant al seu despatx

Panorama mundial
Si contemplamos las posibilidades de empleo reales desde una perspectiva mundial no nos faltan motivos para ser optimistas. En efecto, vemos a personas con discapacidad visual en distintas partes del mundo desempeñando una gama muy amplia de actividades laborales.
Hay personas con discapacidad visual grave que son o han sido ministros (Reino Unido, República Dominicana, Níger, Zambia, Lesotho...)o parlamentarios (españa, Italia, Reino Unido, Japón, Tailandia, Túnez...) en países en desarrollo e industrializados. En el Reino Unido se designó hace dos años a un ciego total como miembro de la cámara de los lores. Encontramos a otros que ocupan o han ocupado puestos altos en la diplomacia en países tan diferentes como los EE UU, Alemania, Panamá y Costa Rica.
Personas ciegas dotadas de la preparación y capacidad adecuadas trabajan como intérpretes y traductores. En muchos países, tenemos a personas con discapacidad visual que se ganan la vida en un amplio abanico de puestos y niveles en la gestión de empresas. No faltan incluso los que dirigen negocios de diverso tipo.
Son numerosos los que en muchas partes desempeñan con éxito actividades profesionales relacionadas con el derecho. En Alemania, por ejemplo, se logró el acceso a la profesión de jueces de cierto tipo o técnico de la administración civil. Hace no muchos años, una persona ciega jurista fue designado como miembro del tribunal constitucional en Suráfrica. Se designó también a otra persona ciega muy competente como miembro del tribunal supremo de Inglaterra.
En Italia, en la India y en otros países, hay personas con discapacidad visual grave que enseñan en escuelas secundarias para todos y en universidades. El caso italiano era hasta hace unos años muy alentador. Llegó a haber más de mil ciegos como docentes en las escuelas regulares. sin embargo, en los últimos años debido a la crisis general de la docencia en las escuelas públicas y a otros factores su número es ahora mucho más pequeño.
No es en absoluto sorprendente encontrar a personas ciegas o con baja visión como masajistas, tanto en Occidente como en Oriente. Otros son fisioterapeutas o trabajan incluso en otras ramas de la Medicina,. Sé, por ejemplo, de la existencia de psiquiatras ciegos en España, Francia, EE UU y Japón.
Hasta ahora en muchos países, sobre todo en Italia, la profesión de telefonista era una de las actividades en las que podemos encontrar a un gran número de personas ciegas o con baja visión. Sin embargo, la introducción de nuevas tecnologías, el creciente uso del correo electrónico y una nueva organización de los sistemas de comunicación están cambiando de forma significativa el perfil de esta ocupación. Muchos puestos se suprimen o ahora Son necesarias habilidades nuevas en las que es preciso utilizar eficazmente el teléfono y el ordenador.
Pese a las dificultades de seguir los progresos vertiginosos en la Informática, se logra a menudo formar y emplear a personas con discapacidad visual grave en actividades que impliquen el uso efectivo del ordenador, incluídos los analistas de sistema y los programadores de diferentes niveles.
Muchos piensan erróneamente que la ceguera y la aptitud musical forman una ecuación perfecta. Si esta hipótesis fuese cierta, las personas ciegas seríamos sin casi excepciones músicos excelentes. Sin embargo, sí es cierto que la música presenta menos obstáculos a franquear cuando las personas ciegas o con baja visión dotadas de aptitudes musicales reales emprenden una formación profesional en este campo o se proponen desempeñar en él una actividad profesional. En Japón, por ejemplo, el violinista ciego Takayoshi Wanami ha desarrollado una brillante carrera en su país y en Europa y tiene varios CDs junto a prestigiosas orquestas. Todos conocen el caso de los Estadounidenses Ray Charles, Stevie Wonder, el puertorriqueño José Feliciano, el italiano Andrea Bocelli, los españoles Tete Montoliú, Serafín Zubiri, Ignasi Terrasa, el francés Gilbert Montagné, etc. Hay ciegos que trabajan como profesores de música y en algunos países otros se ganan la vida como afinadores de piano.
Hubo un tiempo en que eran legión los que trabajaban en la industria en el manejo de máquinas herramienta, incluso cuando esos instrumentos se digitalizaron, pero su número ahora es menor.
A menudo afirmamos que la mayoría de las personas ciegas viven en las zonas rurales de los países en vías de desarrollo. Es alentador saber que muchos de ellos trabajan con éxito como agricultores y ganaderos.
La imperiosidad de nuevos enfoques
Es muy aceptable que utilicemos inteligencia e imaginación para encontrar estrategias a fin de que las personas ciegas o con baja visión trabajen en todo aquello en que no sea esencial el uso de la vista. Sin embargo, no debemos ocultar el hecho de que ahora en todo el mundo el progreso de la medicina consigue salvar muchas vidas en enfermedades en las que antes se perecía, pero que eso contribuye a que haya personas con una multiplicidad de discapacidades, físicas o mentales, que sólo tienen acceso a un empleo protegido. Es halagüeño constatar que en esas condiciones muchos desempeñan un trabajo muy útil. En cualquier caso, vale mucho más la pena que la gente haga algo en lugar de permanecer ociosa.
Tradicionalmente, hemos pensado, y, por tanto, actuado como si hubiese actividades profesionales que se adecuaban muy favorablemente a ser desempeñadas por personas ciegas o con baja visión. Así pues, en muchos países se ha formado y después se les ha ayudado a encontrar un empleo en un número muy restringido de ocupaciones. Ejemplos elocuentes son los masajistas y acupunturistas en Japón, los telefonistas en Italia y los vendedores del Cupón de la ONCE en España.
Aún cuando no es tarea nada sencilla modificar actitudes profundamente enraizadas en la mente de la gente, hemos de esforzarnos por admitir el hecho de que las personas ciegas y con baja visión poseen un abanico muy amplio de capacidades en potencia y que sus campos de interés son muy variados. El enfoque vigente en la actualidad, que tenemos que erradicar, es justamente el opuesto: la convicción de que las personas ciegas son sólo aptas para desempeñar determinadas profesiones.
Hemos de hacer cuanto nos sea posible para transformar la idea errónea que la gente tiene acerca de la ceguera o la disminución visual grave. El impacto de esas realidades es muy distinto en cada persona, en función de la constelación de factores que configuran su vida. A la hora de fomentar la elección de carreras universitarias en algunos países se favorece la dedicación a estudios de letras en detrimento de las matemáticas y las ciencias. En cambio, en Rusia se los ha orientado hacia la Matemática y la Física pura, y algunos ciegos han alcanzado niveles altos en estas ramas del saber, incluso hasta llegar a ser miembros de la Academia de Ciencias. En Alemania, los ciegos demostraron en la práctica su aptitud para profesiones jurídicas, incluida la ocupación de puestos técnicos en la administración pública, pero se admitía que los ciegos y las personas con baja visión eran aptos para enseñar únicamente en las escuelas especiales, no en los centros de enseñanza general... En Italia, se sostenía una teoría y práctica justamente opuesta a ésa. Hasta hace no mucho tiempo, allí legalmente los ciegos no podían acceder a los cargos de dirección en las administraciones públicas. Ahora, las trabas legales para acceder a esos puestos ya no existen, pero son pocos los que en efecto trabajan en esas ocupaciones.
Tenemos que bregar sin descanso en todas partes para eliminar prejuicios y abatir barreras y hemos de procurar que los únicos obstáculos a vencer sean las realidades estrictamente objetivas que nos impiden realizar una tarea determinada.
Los ciegos en España
Hemos de admitir que España es una excepción alentadora en el campo de los servicios para ciegos, incluido el empleo. Gracias a los empleos que genera la venta del cupón, ahora con una pluralidad de variantes, la reserva de puestos de trabajo en la amplia estructura administrativa de la ONCE, en su corporación empresarial en las compañías que posee o en las que es el accionista mayoritario, en la Fundación ONCE para la Cooperación e Integración Social de Personas con Discapacidad y en las empresas que están bajo el paraguas de ésta última, las cifras proporcionales de empleo de personas con discapacidad visual en edad laboral son prácticamente iguales que las de la población española general. Naturalmente, aquí también hay personas con discapacidad visual que trabajan en el mercado abierto.
En España la fuerza de la ONCE como organismo que se ocupa de todas las cosas relacionadas con los ciegos ha tenido la consecuencia no del todo deseable de transmitir a la sociedad la idea de que ella debe ocuparse de la vida de sus beneficiarios desde la cuna a la tumba. En el decreto fundacional de 1938 hay mucho idealismo positivo en cuanto a la inclusión potencial en la sociedad de las personas ciegas y el Cupón se considera sólo un remedio transitorio para proporcionar una ocupación a los que no puedan formarse en otra actividad profesional. El modelo español ha tenido tanto éxito en muchos aspectos, incluida la emancipación económica y social de las personas ciegas, que la ONCE sin proponérselo se ha convertido en un recinto simbólico que tiende a resguardar a los ciegos en su seno en lugar de ser una catapulta para que nos incluyamos en la comunidad general también en lo laboral. En el gran paso adelante que supuso la democratización de estructuras y objetivos de 1982 hubo de nuevo un gran auge de idealismo de inclusión social. No obstante, el éxito en determinadas estrategias económicas con remuneraciones y funciones muy golosas hizo una vez más que la gente no se sintiese motivada lo suficiente para emprender caminos laborales en el mercado abierto. Afortunadamente, algunos sí lo procuraron conquistar con éxito.
En estos ultimísimos años vivimos realidades nuevas. En lo escolar se fomenta con ahínco la inclusión social y la ONCE ya no es en lo económico en general y en la oferta de trabajo en particular la gallina de los huevos de oro. Tenemos ante nosotros un reto fenomenal que ojalá sepamos convertir en una oportunidad de inclusión laboral y vital.
Algunos apuntes sobre la realidad en otros países
Es cierto que la proporción de ciegos en edad laboral que trabajan efectivamente no supera el tercio de la población de ciegos en edad laboral. Sin embargo, en todas partes las cosas se mueven, aunque las nuevas realidades económicas modifiquen muchas cosas. Existe un esfuerzo por conocer los datos del empleo de los ciegos en profundidad, pero la tarea no es sencilla, pues hay una indisimulada tendencia a meter a los discapacitados visuales en el cesto de los discapacitados en general o dentro de los denominados discapacitados sensoriales. Por otra parte, las definiciones y criterios que se emplean no son unívocos. Hace pocos años causó casi escándalo cuando los británicos airearon una cifra de personas con problemas visuales graves en el Reino Unido cercana a los dos millones, pero ellos ya advirtieron que una inmensa mayoría de éstos eran señoras con un pequeño resto visual mayores de setenta y cinco años. En España el Instituto nacional de Estadística presenta la cifra de más de un millón de personas con dificultades graves de visión. Hace pocas semanas los rusos me hicieron llegar como cifra global de discapacitados visuales en su país 206.944, los alemanes 645.000 y para la pequeña Suecia, 61,550. Está, sin embargo, demostrado, que en los países industrializados el número real de personas afectadas por problemas visuales graves es más o menos el mismo en todos.
En varios países hay leyes que exigen una cuota de empleo obligatoria de personas con discapacidad y en Italia lograron la adopción de legislación específica reguladora del empleo preferencial obligatorio de personas ciegas en determinadas profesiones (telefonía y masaje) y del acceso a la carrera docente en las escuelas secundarias para todos. En Francia tienen establecido por ley que los empresarios que no emplean a la proporción obligatoria de personas con discapacidad han de pagar una multa considerable para un fondo especial destinado al acondicionamiento sin coste para el interesado de puestos de trabajo con el material necesario. En Alemania existen ocho centros específicos de formación profesional y han tenido gran éxito en el empleo de ciegos en ciertas ocupaciones como jueces de determinado tipo y técnicos de la administración del Estado. En el Reino Unido se forma y coloca a personas con discapacidades visuales en una gama de actividades mayor que en otros países europeos. Hace unos años visité un centro de rehabilitación ocupacional de ciegos y personas con disminución visual grave en Loughborough que estaba inserto dentro de un centro de formación profesional para todos. Los estudiantes con problemas visuales podían combinar su asistencia a clases en los dos establecimientos.
En Estados Unidos hay más flexibilidad que en otras partes en los terrenos educativo, de formación profesional y de empleo real. No es de extrañar que ellos hayan iniciado en los 50 y sesenta del siglo XX la enseñanza inclusiva. En lo laboral las personas que son objeto de esta comunicación acceden, sobre todo en los niveles medio y superior, a un abanico de carreras más amplio que en ninguna otra parte.
Conclusión
La consecución de una sociedad para todos es una utopía digna de movernos a caminar hacia ella. La senda a recorrer no es sencilla, pero hay que hacerla. No estamos precisamente en el punto cero. ¡Ánimo!
[/span]

TAULA RODONA

JOAN HERAS (ACIC): En nom de l’Associació Catalana per A la Integració del Cec m’ha tocat moderar, no sé si és la paraula adequada, perquè no crec que calgui moderar grans coses, aquesta Taula Rodona sobre experiències diverses al voltant de la integració laboral. El meu paper, però, és ser aquí per iniciar aquesta Taula Rodona. Abans de començar, és bo fer unes consideracions breus. Qui tingui interès de conèixer algunes adaptacions bàsiques per utilitzar un ordinador, un lector de pantalla o un escàner, aquí fora tenim una taula per consultar. Quan acabem aquesta Taula qui tingui interès de conèixer una mica, per fer-se una idea de com van aquests programes i recursos. La difusió dels molts recursos tecnològics que estan al nostre abast és un dels nostres objectius: difondre una de les eines bàsiques que contribueix força a l’accés a la informació i per tant a la integració laboral, que és la qüestió que avui ens ocupa. També volem recordar que a la carpeta que us hem donat a l’entrada hi ha material bàsic: no hi ha massa papers; però hi ha una interessant documentació en els dos suports: tinta i Braille, de la Fundació Universia, el Director de la qual ara intervindrà en aquesta Taula. També hi ha alguna informació sobre la nostra entitat. I a més hi trobareu algun full per si alguna persona, en aquest cas està en suport visual, vol donar les dades o tenir-les per establir contacte amb l’entitat. Sigui com sigui, a l’entrada crec que ja s’han recollit correus electrònics.
També hi ha un CD amb informació. Això ja ho ha dit la Neus Salvat al començament. Sobre legislació relacionada amb l’accés a la feina. Tot el que són les Xarxes possibles de Borses de Treball i llocs per informar-se i experiències com les que avui hi ha aquí.
Si algú vol participar de forma menys formal en la reflexió que a la tarda continuarem fent amb l’ objectiu d’elaborar el document que ens ha de servir de Document-Marc per treballar amb més profunditat sobre aquesta qüestió, tothom hi està convidat. Al final de la sessió quedem per l’hora i el lloc, que serà aquí mateix a les cinc de la tarda.
Dit això, després de la intervenció d’en Pedro Zurita i d’una reflexió conjunta, que sembla que tant la intervenció, per descomptat, com les reflexions posteriors que s’han fet aquí a la sala han estat molt interessants i només per això em sembla que val la pena i justifica estar avui aquí: poder reflexionar conjuntament en veu alta, amb tranquil·litat, amb diversos punts de vista sobre la realitat de la integració laboral, és ja una cosa malauradament poc habitual i, només per això, ja és positiu.
Després d’aquesta primera part que ens ha ajudat a situar-nos molt, i sobretot ens ha fet obrir línies de reflexió, ara fem la segona part, que és una part més centrada en les experiències. La integració laboral pot tenir diferents vessants: es pot reflexionar sobre aquesta qüestió des de moltes perspectives, però ens interessava completar aquesta jornada amb una visió feta des de l’experiència i des de les realitats. Faig servir amb consciència el mot realitats. El concepte realitats en plural. Perquè estem parlant d’una realitat necessariament polièdrica. I ho hem intentat reflectir en aquesta Taula. Però això sí, realitats. Ara no estem parlant de dades ni de projectes, estem parlant d’experiències. Les polítiques d’integració laboral si no es concreten en experiències reals, des dels diversos punts de vista, com ara veurem, de persones cegues, o amb deficiència visual que treballen, amb entitats que promouen l’ integració i amb empresaris que han contractat persones amb discapacitat, si no es fa, si no té una plasmació en la realitat, ens quedem en la teoria. La teoria és important si és reflexió, si només són declaracions d’intencions, evidentment no té massa sentit. No? Per tant, estem nosaltres molt contents que aquesta Taula sigui una realitat i jo, simplement els presentaré breument les persones que hi intervindran. Penso que el que aquí compta és que cadascú d’ells ens expliqui, des de la seva perspectiva, l’experiència que tenen i desprès que ho puguem comentar entre tots. A la Taula tenim, -i aquesta és una mica la línia que hem decidit adoptar a l’hora de presentar les intervencions, una persona, en Ramon Capdevila, que parlarà des de la Fundació Universia. Aquesta entitat ha decidit promoure la integració laboral de les persones amb discapacitat.
Evidentment des de la seva perspectiva en general, no només de persones cegues sinó persones amb discapacitat en general, amb programes de suport i iniciatives en aquest sentit.
La segona intervenció serà la d’en Ramon Solé, que ha estat una persona que ens pot explicar la seva experiència des de la empresa al moment de contractar, de voler trobar treballadors per realitzar tasques concretes i en tot cas, d’optar, si és possible o no, per treballadors amb discapacitat. A nosaltres ens sembla que l’aportació que ens pot fer una persona com a empresari és molt interessant. Desprès continuarem amb tres experiències: totes elles molt diferents. Hem buscat sectors molt diferents. Hèctor cuesta que és lletrat de l’Assessoria Jurídica de l’ajuntament de Madrid. Tenim la Rosa Plana que és fisioterapeuta, que treballa en una escola de nois amb discapacitats motrius des de ja fa una bona temporada.
I la Susana González que treballa com a professora de secundària. Bé... els hi passo la paraula tot seguit, però algú es podria preguntar en aquest moment perquè en aquesta Taula no hi ha representants de l’administració. És una bona pregunta, i... la resposta és molt senzilla. Qui? I per respondre això vénen els grans dubtes. Simplement ens ha semblat que malauradament en aquest país no existeixen polítiques serioses d’integració laboral, i des de les administracions no hi ha una voluntat política ferma i convençuda amb projectes concrets per promoure això. Què volem dir? Que ningú fa res? Que no hi ha cap administració que hi treballi? Evidentment que no volem dir això: Hi ha experiències interessants; però des de la perspectiva de persones amb discapacitat visual només podem expressar d’alguna manera, la nostra tristesa davant d’aquesta realitat. Bé, sigui com sigui, aquest aspecte també pot ser un element per reflexionar després de les intervencions en el torn de debat obert. Comencem, doncs, amb les intervencions dels convidats a qui agraïm molt que avui, aquest dissabte al matí, hagin volgut compartir amb nosaltres les seves experiències i les seves reflexions.


RAMON CAPDEVILA. Director de la Fundació Universia

Gràcies. En primer lloc, vull agrair-vos l’oportunitat que em doneu per poder exposar les accions i les iniciatives que té la fundació. En tot cas tampoc em penso dedicar a explicar massa la informació que ja s’ha distribuït a través de la carpeta que us han donat en començar. Primer, explicaré què és la fundació, molt breument, i després explicaré perquè fem el què fem i el que diuen aquests papers que us hem distribuït.
La fundació Universia és una fundació que neix d’una societat que es diu Universia que és una xarxa d’universitats, que en aquest moment té 1100 universitats per tot Iberoamèrica, contant Espanya, Portugal i més d’11 països d’Amèrica del sud. D’aquesta agrupació en la que hi ha totes les universitats espanyoles sorgeix la iniciativa de crear la fundació, per fer activitats fundacionals en general, coses típiques de fundacions, però una molt concreta és la de la inserció laboral de les persones amb discapacitat. En aquesta tasca ens dediquem des de fa un temps. La veritat és que tampoc som massa veterans, i per això les accions que s’han fet són reduïdes, però penso que van per bon camí. Un cop dit el que hi ha, i després si hi ha preguntes ja podrem aclarir altres conceptes, m‘agradaria explicar una mica el perquè hem organitzat la nostra actuació en forma d’una sèrie de programes. De quatre programes concrets que agrupen les accions i que són: el programa de xarxa, el programa de igualtat d’oportunitats, el programa “de empleo” que li diem, i el programa d’informació i orientació.
Ens centrem essencialment en l’actuació en l’àmbit universitari, en l’àmbit de la formació sense que deixem de banda cap altre marc. La Borsa de Treball que estem creant ho recull tot. Però les actuacions que fem les centrem essencialment en aquest àmbit.
Per què les centrem en aquest àmbit? Si mirem com està el mercat de treball en aquest moment, el mercat de treball en general, no el de les persones amb discapacitat, ja s’ha acabat aquell temps en el que una titulació o una preparació garantien el trobar un lloc de treball. En aquests moments es demanen altres coses. El nombre de titulats, el nombre de persones amb formació és suficient com per a què els empleadors no es conformin amb els coneixements i demanin coses addicionals que és el que hem vingut a denominar competències transversals o competències professionals. Que no tenen res a veure amb formació específica. Si l’objectiu de les polítiques d’inclusió és que les persones amb discapacitat s’integrin en els llocs de treball, compartit amb les persones sense discapacitat, per tant els llocs del mercat comú de treball, i no volem crear ninxos de feina per persones amb discapacitat, és bo que tothom sàpiga que existeixen aquests elements de competència i que a part de la formació que tothom pot arribar a adquirir-la, cada cop és més accessible la informació. és també molt important tenir en compte aquestes competències i contemplar el fet que en molts casos aquestes competències no són en absolut incompatibles amb el fet que existeixi alguna discapacitat. Per fer aquesta mica de reflexió, jo tallaré en el moment en el que passi del temps, ho dic perquè després podrem parlar, no vull abusar de la paciència. Però sí m’interessa dir les quatre coses que ara us diré. La primera cosa, jo us demanaria que féssim una mica de reflexió i que ens plantegem com serà el mercat de treball al 2012. No pretenc que pensem en si hi ha una crisi, o si en sortirem o no. Simplement que pensem com pot ser el mercat de treball al 2012, per posar una data.
En principi hi haurà una enorme globalització del mercat de treball, que vindrà potenciat per la introducció de les noves tecnologies, per tant aquest serà un primer nivell molt important. En segon lloc, hi haurà una major integració d’immigrants en els llocs de treball, per la qual cosa haurem de ser capaços d’adaptar-nos i fer polítiques de gestió de la diversitat. Hi haurà canvis organitzatius a les empreses, és a dir, hi haurà rectificacions del teixit industrial, conseqüència d’adquisicions, de fusions... Es preveu un dèficit de treballadors, sobretot de treballadors qualificats. I hi hauria d’haver un increment de l’ocupació de les persones amb discapacitat. Aquest és un primer element. Segon element: com serà l’entorn universitari? Per què parlo de l’entorn universitari? Perquè la conclusió de tot el que us penso explicar és que la formació és un element fonamental per trobar feina per tothom. I per tant ser capaços de formar millor a totes les persones, tot incloent, lògicament, a les persones amb discapacitat, farà que sigui més fàcil aconseguir un lloc de treball qualificat, un lloc de treball d’un nivell acceptable.
Com serà l’entorn universitari? L’entorn universitari suposem que haurà acabat el procés de convergència europea. És força irreversible, independentment d’accions que pugui haver-hi.
S’hauran establert una sèrie de títols de grau i hauran establert títols de postgrau que completaran la formació. Hi seguirà havent un doctorat i sobretot hi haurà un model de formació que estarà basat en el desenvolupament de les competències professionals. Tothom reconeix que la reforma que s’ha de fer, li diguem Bolonya o li diguem com vulguem a la formació dels estudiants i dels professionals, es basarà, no tant en canviar els coneixements, que lògicament han d’estar actualitzats, sinó en canviar els mètodes de treball i altres aptituds que ha d’adquirir la persona que vol treballar. Això ens portarà, per tant, a que l’objectiu que haurem de tenir en el mercat uns professionals que siguin flexibles, que siguin capaços de treballar en entorns dinàmics, en procés continu de canvi. Professionals que siguin, fins i tot, capaços d’anticipar-se al canvi, que el vegin venir i que siguin capaços d’adaptar-se a les millores que hi pugui haver i que estiguin preparats amb les que hem denominat competències professionals o competències transversals.
Què són les competències transversals? La definició és: tot aquell seguit de coneixements o habilitats que fan que una persona desenvolupi millor la seva tasca professional. Per tant són un conjunt d’altres coses. Quines altres coses? Si ens basem en un estudi que va patrocinar Universia i una altra empresa que es diu Accentur, que es va desenvolupar l’any passat entre universitaris, empresaris i estudiants. Es va trobar que hi havia un consens en què la gent ha de sortir preparada a més de la seva formació professional, amb competències, que no són en absolut incompatibles amb cap tipus de discapacitat. Totes elles poden ser incompatibles amb alguna cosa, però veureu que és un conjunt prou ampli com per a què es pugui estar en algun dels àmbits, perfectament format sobretot en més d’un. Hi hauria competències lingüístiques, expressió oral i escrita, idiomes, hi hauria competències motivacionals o aptitudinals, iniciativa, motivació, autonomia, motivació per la qualitat; hi hauria competències del treball en equip, aptituds per treballar en equip: organització, planificació, treball sota pressió, relacionals, habilitats interpersonals. Hi hauria habilitats cognitives: creativitat, anàlisi, crítica, síntesi.
I hi hauria les instrumentals.
Fixeu-vos que d’aquestes jo destacaria que les persones amb discapacitat en general, tenen força potència, un valor positiu, en les motivacionals i aptitudinals perquè normalment són gent lluitadora que volen aconseguir els seus objectius i jo penso que no hi ha cap problema en desenvolupar les competències cognitives (la creativitat, l’anàlisi, la crítica, la síntesi) que es fan amb el cap, no hi ha cap més problema. I les instrumentals, aquestes es desenvolupen amb productes de recolzament o simplement buscant habilitats. N’hi ha d’altres que poden ser més difícils en determinats casos, les lingüístiques poden ser realment difícils per una persona que tingui dificultats per expressar-se oralment, pot fer-ho perfectament per escrit, evidentment, no? El treball en equip, la planificació, el treball sota pressió, el lideratge potser, és més complicat. Hi ha un problema d’autoestima de les persones amb discapacitat que pot ser que en aquest punt s’hagi d’aprofundir. Les relacionals, depèn molt de les persones i de totes les persones que s’han de relacionar. Per tant aquestes són les competències que trobaríem.
És cert que aquestes competències són un factor que es considera el més important, és a dir, d’aquesta enquesta que estic parlant, tant les empreses com els professors universitaris, com els propis estudiants, van posar, de tretze coses que se’ls hi demanava què els hi semblaven importants per trobar feina, quina utilitat donaven per trobar feina. De tretze coses, que podien ser des de l’entrevista de treball fins al màster, fins a tenir un currículum vitae molt maco o ben dissenyat, o tenir experiència prèvia. Van posar com a element fonamental, en tots els casos, per sobre de tota la resta, amb una nota entre 3 i 4, sobre un màxim de 4; les competències professionals, les habilitats professionals. I al mateix temps, els professors universitaris van posar de manifest que els estudiants que acaben la seva formació estan poc preparats en les competències professionals. Comparant el nivell d’exigència amb el nivell que els professors consideren que tenen els seus estudiants, van posar que estaven pràcticament en totes per sota, menys en una: la informàtica, que tots sabem que cada cop la generació de la tecla va amunt i no hi ha res a fer. Per tant aquí sí que són perfectament competents, suposo perquè els professors universitaris com que no som de la generació de la tecla, ens fascina el que els alumnes són capaços de fer amb les tecles i per això els hem valorat per sobre. D’aquest estudi hi ha un element que també es va posar de manifest, i és que d’aquestes competències, cadascú, dins del que és la societat, té una missió a desenvolupar, i per tant és important jugar amb això. Vam preguntar la família, la societat i l’individu, quin paper jugaven en aquestes competències i vam preguntar quin paper jugaven el sistema educatiu bàsic, la universitat i l’empresa en aquest joc. Sembla ser que el consens era que hi havia un conjunt de coses que depenien molt de la família i la societat. La segona llengua, la informàtica, l’expressió oral i escrita, essencialment depenien del sistema educatiu bàsic.
Que la gestió d’informació, planificació, la síntesi, l’autonomia, la presa de decisions... Aquestes coses depenien més de la universitat i que la creativitat, el lideratge i el treball en equip depenien més de la empresa. I per tant cadascú havia de jugar el seu paper.

Òbviament hi ha elements, com la relació amb els altres, en què la família juga un paper important, i he marcat dos cites de persones amb discapacitat. Una bona i una dolenta. La nostra experiència és que les persones amb discapacitat normalment surten endavant perquè la família els recolza enormement, i per tant aquest és un element favorable de l’entorn en què es troben. Marcaré un punt en el que pensem que hi pot haver un defecte, que és la sobreprotecció, que probablement fa que algunes actuacions no es facin, com per exemple, anar a la universitat, i per tant formar-se i per tant evitar que es pregunti per què vostè no ha incorporat cap persona amb discapacitat a la seva empresa és que quan la busco no he trobat cap persona que tingui la formació que necessito. Que és el que contesta un 60% de les persones que no han ocupat. Serà així o no, però és el que han contestat i d’aquí que la nostra actuació fonamental sigui aconseguir que les persones amb discapacitat puguin accedir a la universitat, puguin progressar en la universitat i sobretot que acabin, és a dir, que no es quedin a la universitat, com un refugi controlat i vagin enllaçant una carrera rere l’altra, sinó que entenguin que un cop acaben la carrera el que s’ha de fer és integrar-se en un lloc de treball i començar a treballar. Això en general, ho fem a través d’un programa experimental que hem fet i que ha funcionat de pràctiques professionals en el que aconseguim que l’empresa i la persona es coneguin i es vegin mútuament les capacitats que tenen, no les discapacitats que tenen.


RAMON SOLER. Director General d’una empresa de serveis informàtics


Més que una visió, us puc explicar experiències que van ser absolutament improvisades, ja que va ser la realitat la que em va anar portant d’un pas a un altre. La idea és que fa quinze anys, jo estava de director d’una altra empresa, no la que estic ara. Era una empresa més o menys petita, d’unes 50 persones crec recordar. Com a director em cuidava de la selecció de personal i, un dia buscant un informàtic, un llicenciat en informàtica, va arribar un currículum d’un company vostre, d’en Jordi Rossell. Aquest currículum reunia dos condicions: era el currículum d’una persona llicenciada en informàtica i a més al·legava un bon expedient acadèmic. Al cap de dos o tres dies vaig trucar als 7 o 8 currículums que més m’havien interessat. La primera sorpresa, o així ho recordo, és que el currículum no deia res que en Jordi tingués ceguesa, i m’ho va dir en aquell moment per telèfon. La primera reacció va ser d’estar a punt de dir: “bé, doncs ho sento molt, deixem-ho estar” però llavors em va dir que encara que fos per treballar entorn Windows, que és un entorn molt visual, no era tan clàssic. Abans en dèiem orientat a caràcter, l’informàtica anterior, i ara en diem encarat a Windows. Hi ha uns dispositius que tradueixen el Windows a un tema similar al Braille i per tant jo puc treballar igual.

He de dir que en aquell moment la conversa va seguir amb molts dubtes i moltes vacil·lacions per la meva part, molta incredulitat.

Malgrat tot em sabia greu tallar allò, per educació, amb cert grau d’interès, vam seguir el procés. Vam seguir el procés i vam entrevistar-lo realment. En Jordi tenia un caràcter molt bo, molt adequat i en l’entrevista ens va semblar que tenia el perfil motivacional i actitudinal correcte. Realment ens feia molta por. En una empresa petita decisions equivocades et jugues el pa de la família. La nostra empresa estava formada amb capital sanguini, és a dir, acumulant hores de treball i res més, per tant el tema era delicat. Jo li vaig fer la prova, i ell durant sis mesos treballava des de casa seva, venia un dia a la setmana, imagino que amb un contracte temporal o un contracte estrany. Jo també he de dir que en aquells moments, jo era cap de llista municipal en un poble petit i pensava que si el contractàvem i al cap de sis mesos l’havíem d’acomiadar, una imatge d’en Jordi, el gos i jo m’enfonsava electoralment. Era cap de llista d’Iniciativa i realment era una imatge que em feia pànic.

La prova va funcionar i en Jordi va donar resultat, la percepció, no massa demostrable, és que respecte altres desenvolupadors amb la mateixa formació, en Jordi potser era més lent, sobretot pel que fa a temes nous, però ho agafava amb més rigor. Quan agafava alguna cosa era més solvent. Li costava més entrar-hi. Això és una percepció d’uns anys desprès. El que puc dir és que va ser molt positiu des del punt de vista d’empresa. No estic valorant els temes d’integració, perquè realment els motius d’empresa eren bàsicament interessos d’empresa. No hi va haver cap component extraempresarial en tot el procés. La bonificació social, sí hi era però no va influir gens. No sé si n’hi havia en aquella època. Actualment hi ha un pagament, en aquella època crec que havia menys seguretat social, i el candidat va anar molt bé. Es va integrar molt i, per tant, el resultat d’aquesta experiència va ser molt positiu. D’aquest resultat jo en destacaria tres coses. La primera, un element que heu comentat, que és el hàndicap que jo, un empresari en el sector de tecnologies de la informació no sabia, a l’any 95, que hi havien dispositius que permetien que una persona amb ceguesa pogués treballar amb Windows amb normalitat, i crec que avui encara no ho sap molta gent. Per tant, jo recomanaria molt que feu el possible per a què això sigui més conegut. Perquè la segona conclusió és que amb activitats que l’únic que fan és manipular informació, i són moltes empreses que l’únic que fan és manipular, moure informació, la realitat és que una persona que pugui fer servir l’ordinador és indiferent si és cec o no ho és en moltes tasques tot havent-hi aquests perifèrics, aquestes eines que permeten treballar amb Windows. Jo crec que això seria bo que es conegués més. Jo encara ara en una enquesta amb companys d’altres empreses, he vist que pocs creuen en això. Que hi pot haver un factor de lentitud, potser sí, potser és més ràpid mirar una pantalla que mirar aquest dispositiu Braille i moure’s de pantalla en pantalla, però això no és crític en moltes activitats. No és crític desenvolupant software i penso que no és crític en altres activitats, inclús d’atenció al contribuent o altres, i per tant penso que és quelcom que val la pena que es conegui més.
La tercera conclusió és que contractar una persona com en Jordi, una persona amb una formació de titulat superior en informàtica, amb una actitud laboral extraordinària, és fàcil per l’empresa, però en canvi, la conclusió és que vosaltres hauríeu de procurar que el vostre entorn, que tots els que estan amb aquesta dificultat, poguessin tenir el màxim de formació. Perquè al final la cosa depèn de la ocupabilitat, depèn que un es plantegi, a nivell d’empresa, inclús que ha de reunir personal. En Jordi avui, a l’empresa en la que està, crec que és tan necessari, tan útil que difícilment serà del 30% primer si hi ha una reducció de personal. A l’època en la que jo estava en aquella empresa, m’ho hagués pensat moltes vegades abans que s’hagués vist inclòs en una reducció de personal, perquè era molt útil, molt ocupable i a més, perquè, vist des d’un altre nivell, amb la formació, amb la capacitat de treball que tenia, si hi hagués hagut algun problema en aquella empresa, en Jordi podia trobar feina. A una persona com en Jordi, estic segur que és molt fàcil trobar-li feina de seguida. Per tant, el que heu de procurar d’aprendre, sobretot, els que esteu en una edat de més fàcil accés a la formació o familiars vostres, és realment, tenir una bona formació que us faci ocupables. I saber que la integració en el món laboral dependrà molt més del fet que sigueu ocupables, és a dir, que a l’empresa els hi sigui rendible tenir-vos que no pas de bonificacions o altres coses. A mi em sembla bé que hi hagin bonificacions i que hi hagi integració positiva, però això no serà un suport seriós i important per a la integració, almenys vist des de la meva experiència. I aquí vull lligar amb una segona experiència. Jo he tingut en aquest terreny tres experiències, una positiva, la que us he comentat, i dues de negatives. La segona experiència va ser influïda perquè des de fa set o vuit anys algunes comunitats autònomes, sobretot Canàries i alguna altra, a l’hora de fer concursos públics, insisteixen molt en el fet que les empreses tinguin un 2% de minusvàlids en la plantilla, cosa que és obligatòria tot i que moltes empreses no ho compleixen, però algunes comunitats insisteixen molt més en els concursos públics en què es tingui aquest 2% i arriben a valorar en un 10% dels punts per assignar el contracte a una o altra empresa, el fet de què es tingui un 2% de minusvàlids. Per tant, a l’empresa, ens faltava una persona per arribar al 2%. Us he de dir que vaig fer una mica de trampa i que els altres eren familiars meus que no treballaven, però que m’era més còmode tenir-los ja que cobraven una pensió bona, i com estaven en un poble petit no va ser possible fer-los treballar o no estaven massa en condicions. No era un cas de ceguesa, era un altre tipus de minusvalia; però ens faltava una persona, ens anava bé, i vam seleccionar una persona a Sevilla. Ens va durar un mes i mig perquè aquesta persona estava convençuda que el seu lloc de treball no depenia de què pogués fer la feina sinó de què com era minusvàlid i a les empreses els hi convenia tenir algun minusvàlid, no li calia fer el mateix que feien els altres companys. Era una feina d’auxiliar administratiu. El que pagàvem es pot considerar poc o molt. Crec que pagàvem uns 16.000 o 16.500 euros a l’any. Però és el que cobraven els auxiliars d’administratiu prop de Sevilla. Ell també manifestava que se sentia molt mal pagat, etc. vam tardar un mes i mig perquè no complia la feina i se sentia molt mal pagat. Aquesta persona, al meu entendre, volia basar la seva ocupació en el fet que era minusvàlid i en el fet que hi havia bonificacions, no la va basar en el fet d’aportar un valor a l’empresa. Evidentment, com la situació d’un comiat de minusvàlid és, almenys moralment més difícil, i pot haver-hi també altres problemes, vam optar perquè abans d’acabar amb el període de proves, no tenir problemes.
Per tant, com a actitud, si baseu la ocupabilitat i la integració laboral en els avantatges administratius, crec que és molt feble. Si basem uns i altres, s’ha de basar en què realment aporteu un valor a l’empresa o en el projecte en què esteu.
I també un tercer punt, sobre les institucions i en general sobre l’organització nostra. Vam intentar muntar, també prop de Sevilla, un servei d’atenció telefònica. Era un servei que requeria accés a la base de dades d’aquests clients i informar al contribuent del que volgués saber, inclús enviar-li informació per a qué pogués fer el pagament d’impostos, etc. És una feina que crèiem que era força vàlida, perquè volíem que fos una combinació de gent sense cap minusvalia, però que gent amb alguna minusvalia o amb ceguesa, o amb minusvalia de mobilitat no era cap problema. Per què plantejar la base d’un dia treballar, acudir a l’oficina per crear equip i per intercanviar coses, però la resta de temps treballava des de casa, amb un ADSL es pot fer el mateix que es pot fer des d’una oficina. Vam fer gestions amb l’ONCE i amb altres entitats a Sevilla, però no vam trobar cap candidat que pogués estar interessat, que tingués una formació superior en Econòmiques o en dret, perquè és l’única forma que pots gestionar temes tributaris amb certs coneixements. Demanàvem uns certs estudis i en quant a tema econòmic no era cap problema, pagàvem uns 16-18.000 euros, a Catalunya potser és menys, però a Andalusia els salaris són una mica més baixos i semblava raonable. Les condicions eren bones. Era un contracte de treball en principi indefinit i amb aquesta comoditat, de més o menys un dia treballar tots plegats i la resta de temps treballar des de casa amb un ADSL que pagava l’empresa, amb un ordinador que pagava l’empresa. No vam aconseguir identificar candidats, és a dir, les 8 persones que buscàvem i cap d’elles van ser persones amb minusvalia. Aquest fet, a mi em fa pensar dues coses: o bé hi ha poca gent amb la formació que buscàvem, però crec que no és el problema, o bé hi ha serioses dificultats de comunicació per localitzar aquesta gent i dificultat per les entitats a les que vam acudir. Potser no tenien la informació. No sé si en altres regions o llocs més avançats com Madrid o Barcelona hagués estat el mateix o no. Ens interessava, per diversos motius, Sevilla, a la perifèria de Sevilla, i potser això ho va dificultar; però sí que ho voldria esmentar com un element important ja que cal que l’oferta de candidats a treballar en aquestes condicions, si és que hi és, que jo vull pensar que sí, es gestioni millor per a què les empreses els puguem trobar.
Si em permeteu unes conclusions: formació per ser ocupables, exactament igual que els que hi veiem; empenta i actituds motivacionals positives per integrar-se en el món laboral. Com a conclusió positiva, en treballs en el sector de la informació, i avui són molts, la ceguesa és un impediment molt petit, evidentment hi ha algunes feines que no es poden fer, però en algunes feines de disseny es pot organitzar la feina a partir d’un grup de 3 o 4 persones i que una tingui la limitació visual no és cap problema. I per tant les condicions tecnològiques per una integració laboral hi són, i el que cal són les condicions subjectives per part vostra, de què estigueu formats, de què sigueu ocupables per part de les empreses que coneguin que realment hi ha aparells que permeten que feu la mateixa feina que una persona amb visualitat plena i en tot cas, per part de les vostres associacions que hi hagi una forma de canalitzar cap al mercat de treball aquesta oferta.

ROSA PLANA. Fisioterapeuta en neurologia infantil de l’escola “Nadis”
Jo haig de dir que estic d’acord amb el que ha dit el nostre company, Ramon Solé de què tot el que basem amb bonificacions i fins i tot amb lleis ja hem vist que no serveix de massa. Pràcticament el 80% depèn de la nostra formació i actitud, la del disminuït. Nosaltres els disminuïts visuals, els cecs, precisament amb formació.
Jo que treballo i em moc en el món de tot tipus de discapacitats, sé que el disminuït visual, el cec, és el que té més formació de pràcticament tots, per quantitat. La majoria dels discapacitats no arriben a la universitat, i de nosaltres ja sabeu que hi hem arribat moltíssims. Per tant hi ha d’haver alguna altra cosa que falta lligar, que segurament deu ser unes bones bosses de treball que hi siguem tota la gent que necessita i vol tenir una altra feina i a més a més per mi, és importantíssim l’actitud i el dia a dia. O sigui, som nosaltres els que ens ho hem de treballar, abans ara i penso que segurament després també. És el disminuït el que ha de treballar el tant per cent més alt, i a més a més hi ha una altra cosa.
Nosaltres som els més formats i som els que hem de decidir dia a dia, quasi bé sempre. El fet que estiguis treballant no vol dir que l’endemà no hagis de continuar formant-te, perquè sempre surten coses noves. Potser en la majoria dels casos, en totes les feines segurament, som una mica més lents, d’entrada, però quan ho tens treballat o quan ho tens estudiat ets igual o millor, no perquè siguis cec, sinó perquè si tu ets més competent seràs més competent tot i que al començament seràs més lent.
Jo quan enviava currículums mai posava que no hi veia, perquè si tu poses que no hi veus ja no et criden. En canvi, si ho dius de persona o per telèfon, és diferent, tens opcions de lluitar. Normalment, d’una contra cinc, si parles, i et coneixen i insisteixes i proves, segurament alguna et sortirà bé. En canvi si en el currículum ho fas constar -que no tens per a què posar-ho, però tampoc tindries per a què amagar-ho- segurament per la por no et cridarien, perquè normalment, tot es basa en aquesta por que fa el desconeixement.


Foto: Jove llicenciat en una entrevista de feina


Ara ja anem a la meva vivència. Jo sóc cega total, tinc ceguesa adquirida. Em vaig quedar cega als 27 anys. Treballava i estudiava en banca. Vaig intentar reintegrar-me en una feina, però no ho vaig aconseguir perquè a l’empresa li era millor fer-me plegar. Llavors vaig decidir canviar el xip i buscar-me una feina, dintre de les que em pogués guanyar la vida, perquè no sóc rica. Una feina que m’agradés, i dins de les que podia fer i que m’agradava era la de fisioterapeuta. Em vaig posar a estudiar fisioteràpia. Als matins treballava de telefonista i a les tardes i nits estudiava. Quan vaig acabar era més dur que ara, ja que les noves tecnologies eren el punxó i la pauta i el casset, vull dir que gaire coses més no hi havia, i això no és el mateix que ara. Jo ara, quan estic a l’ordinador, amb el “jaus“ i totes aquestes coses, no té res a veure. Fa quinze anys, el que trigaves a fer en dues hores ara ho fas en deu minuts. Un cop ho tens après, ho fas rapidíssimament. Quan vaig acabar, vaig començar a buscar feina. Primer vaig enviar molts currículums. Molts, vull dir com uns tres-cents, dels quals em van contestar tres. I aquests tres em deien que moltes gràcies. No és que em cridessin, però van tenir el detall de contestar-me. Sí que és veritat que al cap de molts anys, molts anys vull dir set o vuit anys, d’enviar aquells currículums em van trucar de dos o tres llocs. Llavors em vaig adonar que no llencen els currículums. Recordo que em van trucar de Bellvitge, i els hi vaig dir que el currículum l’havia enviat ja feia molts anys, i em van dir que el tenien guardat al calaix, que no els llencen. Jo ja tenia feina, ja treballava i tot, però em van trucar. Com que els currículums no funcionaven, alhora vaig començar a buscar. Vaig trobar vàries feines sobretot de molt poca durada. Però jo m’agafava al que fos. Hi havia fins i tot suplències de dos dies, que quan m’ho tenia conegut havia de marxar. El que passa és que no em va anar tan malament i al cap de dos o tres mesos, els mateixos llocs de dos dies es convertien en 15 dies, una setmana, un mes... i així anava fent. Jo penso que si hagués hagut d’estar molt temps fent suplències a diferents llocs de dos dies i d’una setmana potser hagués tirat la tovallola, perquè se’m feia molt i molt pesat. Però vaig tenir mitjanament força sort i vaig anar rebotant d’un lloc a un altre, i en un d’aquests llocs hi havia una sèrie de treballadors, entre ells un psicòleg; que al cap d’un parell d’anys era director de l’escola on jo treballo. Pels qui no ho sapigueu, les escoles d’educació especial de disminuïts, de gent amb problemes motrius, tenen afegides a l’escola a les fisioterapeutes, perquè com són nens i nois que necessiten pràcticament rehabilitació diària, per no fer-los anar a ells i a la família cap als hospitals, van incloure a les fisioterapeutes en les escoles. És com una assignatura més que tenen i així s’estalvien que els pares els hagin d’acompanyar als hospitals a fer la rehabilitació. Quan es van quedar sense una de les fisioterapeutes, va pensar en mi, suposo per dos coses: perquè em coneixia i m’havia vist treballar i suposo que també perquè sí que el va ajudar l

Article anterior: El vot secret: una realitat

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons