Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Celebrem el 15è aniversari

El fet que una entitat com la nostra ja hagi recorregut una trajectòria de 15 anys de feina, de propostes, de lluita demana –encara que sigui per a fer balanç i per agafar noves energies per seguir treballant- celebrar–ho d’una manera especial. Al marge de l’elaboració del documental Per una cultura a l’abast de tothom i de les diverses tasques que s’han anat continuant, la celebració lúdica i festiva d’aquests primers 15 anys es va concretar en un dinar i en una anada a París amb la finalitat prioritària de visitar la casa natal de Louis Braille.

El dinar de socis i sòcies i de persones que col·laboren amb la nostra entitat va servir per recordar els ja llunyans orígens de l’entitat, aquelles persones que malauradament ja no són amb nosaltres, alguns dels èxits assolits i, d’una manera molt especial, va ser un moment feliç per brindar pel futur. En aquesta foto podem veure el moment en què la presidenta Neus Salvat dirigeix unes paraules als presents.

La segona celebració va consistir en l’anada a París d’un grup de l’entitat. L’objectiu fonamental era visitar la casa on va néixer i viure la infantesa Louis Braile. Aquesta anada a París també es va aprofitar per conèixer i gaudir d’algunes de les moltes ofertes culturals plenament accessibles que hi ha a aquesta ciutat. Reproduïm la crònica que Francesc Vila, un dels membres de l’ACIC que va participar d’aquesta anada a París, en va fer.



Viatge a París


Aquest any és important per a A.C.I.C. Arribar als quinze anys, sempre és una fita notòria, I per a una entitat com la nostra, arribar-hi amb el dinamisme que anima, aquests moments l’associació, és com per a un jove muntanyenc que comença a grimpar cap els cims, assolir el seu primer 3.000.
Com sabeu, s’han programat diferents actes de celebració, i sobretot, molta feina com sempre.
Tot i així, hi ha hagut temps d’organitzar una sortida a París que cal comentar un xic.
L’esdeveniment va tenir lloc entre la nit del dia set de setembre i el matí de l’onze del mateix mes. Van ser pocs dies, però d’una intensitat i d’un aprofitament, fora de tota mesura. Vam sortir de la vella Estació de França, que per a tothom té algun record, i férem el viatge de nit, en un tren-llit, ja que la normativa que regula l’accés dels cecs als avions, no ens va deixar volar. Ara bé, l’amenitat del viatge i l’emoció d’apropar-se a París a poc a poc, van compensar sobradament, allò que en principi, semblava un contratemps. Miraré de resumir tot el que vam fer.
En primer lloc, dir que érem catorze i que ens vam allotjar en una residència adaptada, situada a les afores de París. Per a nosaltres l’adaptació consistia en tenir la numeració de les portes de les habitacions en Braille. Ens vam fer un tip d’anar en metro i Així arribàvem a tot arreu. El primer matí, i tot just després de deixar l’equipatge, vam emprendre una llarga passejada cap a la plaça de l’Ajuntament i l’Ille de France. Pel camí, vam entrar al centre Georges Pompidou, construcció de les darreries del segle XX, aixecada damunt del solar que va deixar l’antic mercat central. És un edifici de vidre i metall que contrasta amb les cases amb balcons i teulades de pissarra que l’envolten. Quan es puja per les escales mecàniques que ascendeixen adossades a la paret transparent, el paisatge urbà es va mostrant cada vegada més ampli, mentre que el sol de la fi de l’estiu, acarona la pell amb suavitat. Sempre al fons, el Sena, l’Ille de France i, Nôtre Dame. Sense quasi temps per a dinar, vam creuar la Place Hotel de Ville, on s’havien instal·lat unes grans pantalles per presenciar els partits de rugby. Molta gent contemplava l’espectacle ajaguda damunt la gespa que exhalava una forta olor de camp. Per fi vam arribar a Nôtre Dame, no hi havia cap maqueta però les nostres companyes de Comaccess i en Fredi, ens ho van explicar tot molt bé. A continuació i, sempre sense parar, un autobús… i cap el Museu d’antropologia, L’adaptació del qual està molt bé. Ja comença a l’exterior de l’edifici, amb uns panells en Braille que informen del que es visitarà. També es pot seguir un caminet podotàctil, és a dir, identificable amb els peus i amb el bastó, que mena cap a la porta i cap el bar. Tot el recinte és envoltat de jardins que l’aïllen i ajuden a donar un to de món allunyat en el temps i en l’espai. Hi són exposades moltes cultures de les anomenades primitives. S’incideix força en les cosmogonies de moltes d’elles i la seva concepció de l’univers i la seva creació. es representen en grans plafons en relleu, comprensibles amb una explicació. No cal dir que hi ha informació en Braille en cadascuna de les divisions. Va ser molt interessant trobar la maqueta de l’habitatge de cada grup humà representat, alguns dels diorames disposaven de so, i així era possible immergir-se en els crits, tambors i quasi efluvis d’una festa oceànica, poso per cas. Malgrat tot, el dia encara no havia acabat, quedaven recursos per visitar la Tour Eiffel, els seus jardins i fer, ja en plena nit, un viatge pel Sena amb el bateau parisien, molt turístic però també molt bonic. En aquells moments, havia refrescat molt, podíem recordar que la tardor era a prop.
El segon dia va ser el més trepidant de tots. El matí, al Louvre visitant la sala adaptada. Hi havia una bona quantitat de reproduccions d’escultures de totes les èpoques amb informació en Braille. Jo vaig trobar a faltar una passejada per la resta del museu, però tot no pot ser.



Foto: Louvre Galerie tactile
Sense dinar, ens vam traslladar al poble de Coubray, on va néixer en Louis Braille. Aquesta visita sí que va ser altament emotiva. La casa-museu es conserva igual que era en el temps del creador del nostre sistema de lecto-escriptura. És com viatjar en el temps. La senyora que en té cura va ser molt amable i ens va donar tota mena d’explicacions. És una casa petita amb un pou al costat. Té un menjador amb mobles d’època, on la família feia tota la seva vida quotidiana. Una llar de foc, i estris de cuina. També es conserva el taller del pare, amb les eines i els guarniments de cavall que feia o adobava. Hi ha un maniquí abillat amb l’uniforme que portava el personatge en la seva escola i un altre de la seva germana vestit amb la roba que duien les pageses de la comarca en aquell temps. Es guarden també els primers escrits que el seu pare li va fer dibuixant el contorn de les lletres de l’alfabet amb petites xinxetes. També hi ha llibres anteriors al Braille i els primers escrits en aquest sistema. Disposen d’una maqueta senzilla de la casa que permet fer-se una idea detallada de tot el conjunt. Vam deixar un escrit fet a pauta en el llibre del museu. La senyora ens va dir que reben unes quatre mil visites l’any. Sense cap gènere de dubte, va ser l’acte central del viatge.

Foto: Coupvray Casa Braille
Havent tornat a París, encara vam anar a Montmartre, on ens miràrem una maqueta, també senzilla però molt vàlida, del Sacre Coeur. A la fi, vam sopar i tot.
Ja només quedava l’últim dia que Va ser una mica més relaxat. Però no gaire. Pel matí vam anar a la Cité de les Ciencies. Es tracta d’un espai molt ben adaptat, amb una maqueta molt ben feta que permet fer-se una idea molt concreta del recinte. Hi havia una exposició temporal sobre el so. Em sembla important ressaltar que la persona encarregada de dirigir el disseny de les adaptacions, és una senyora cega.

Foto: Cité des Sciences
Com a cloenda, i ja a la darrera tarda, ens vam arribar a l’Associació Jeunes Aveugles. Qui més qui menys, va comprar alguna cosa a la botiga i ens van ensenyar un petit museu amb màquines d’escriure, cubaritmes, i sobretot un globus terraqui enorme, fet de ferro, que va ésser utilitzat per en Louis Braille quan ja era professor.
Ja només ens quedava el viatge de retorn a Barcelona que vam fer també en tren i de nit.
El viatge ha estat una experiència inoblidable per a tots els que hi hem participat. Crec que cal felicitar les persones que van organitzar l’esdeveniment i remarcar la col·laboració decidida de les companyes de Comaccess, la Maria José i la Mònica, Així com la d’en Fredi, sempre a punt de posar el toc precís d’alegria.
Francesc Vila (Setembre 2007)

Article anterior: Documental "Per una cultura a l’abast de tothom”Article següent: El vot secret: una realitat

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons