Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

El club del racó: Israel

Un viatge per anar a veure la Final Forth de bàsquet, que va tenir una mica de tot

El que menys em podia imaginar quan em vaig enlairar de l’aeroport del Prat en un avió de la companyia israeliana El Al eren les aventures que, al llarg de quatre dies, em tocaria viure.

Durant el “vol” ens van posar música hebrea i ens van donar un esmorzar-dinar preludi del que seria la resta del viatge: una truita molt rara, embotits exòtics, amanida i iogurt. Com que el trajecte va durar quatre hores, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els jugadors carismàtics del moment: Epi, Solozàbal... Era un vol xàrter i els jugadors anaven al mateix avió. No entenien què hi feia un cec en un Partit de bàsquet. Els vaig explicar que el meu cosí me’l radiava i que jo comptava de memòria els punts anotats, les personals, taps, rebots ofensius i defensius. No se’n sabien avenir.

Entretinguts amb tot això, vam arribar a Tel-Aviv i ens van portar a l’hotel, que, encara que era molt normalet, tenia de tot. Un cop instal·lats i després d’un parell d’hores de descans, vam anar a fer un tomb per la ciutat. Vam visitar el port i el centre urbà. De seguida ens vam adonar que era una ciutat molt occidental i que estava del tot americanitzada. Sopàrem en una pizzeria i ens va xocar molt que noiets i noietes que no passarien dels quinze anys carreguessin pistolasses més grosses que no pas ells.

Tot i que hi havia excursions facultatives per visitar en grup els indrets més interessants, nosaltres vam decidir fer-ho tots dos sols. Per tant, ens van donar les entrades dels partits i, apa, a córrer món!

L’endemà ens vam dirigir a Jerusalem. Era impactant l’ambient que hi havia a l’estació d’autobusos quan vam arribar: una cridòria espectacular, persones parlant diverses llengües, venedors anunciant amb veus estentòries les seves mercaderies..., No hi havia qui s’hi aclarís.

Vam visitar la part nova –que, per cert, no té res d’interessant- sense incidents, Però els problemes van venir quan vam voler entrar a la part vella, la palestina, on hi ha els símbols de les tres religions. Tots els taxistes que tractàvem d’aturar es negaven en rodó a portar-nos-hi. Deien que no hi anirien ni que els matessin, ni per tots els diners del món. L’única manera d’entrar-hi era en viatge organitzat amb autocar blindat i sota escorta policial. Així, doncs, no vam tenir més remei que anar-hi pels nostres propis mitjans: un noi de 27 anys i un cec agafat de la seva espatlla amb una petita bossa, d’aquelles que es portaven abans en bandolera. Vàrem travessar la Porta de Damasc i cap a la part vella falta gent!

Vam visitar el Sant Sepulcre, el Mur de les Lamentacions i una mesquita àrab que crec recordar que es deia mesquita d’Al-Aqsa. Com que hi havia grups que duien intèrpret ens hi vam afegir i ens vam assabentar de tot el que explicaven.

Indiscutiblement el que més em va impressionar va ser el Mur. Jo, que sóc catòlic però no practicant, he de reconèixer que allà se sent alguna cosa molt especial: és com una pau que t’embolcalla i una sensació com si t’empenyés fora del món, cap dins del més pregó de tu mateix. A Tots aquests llocs s’hi ha d’entrar descalç i amb el cap tapat amb una petita gorra. Després vam sortir pel mateix lloc per on havíem entrat i vam agafar un autobús amb destí a Natzaret, a una distància de dotze quilometres, on havíem pensat dinar.

Natzaret era un poble molt endarrerit, amb les gallines pels carrers i roba estesa que et tocava el cap. L’única cosa important és l’església de l’Anunciació. Com que teníem gana, vam entrar al millor lloc que vam veure: ens van donar una amanida que picava mortalment i amb dret a escollir entre un be que pudia a dimonis i un peix, que en diuen de san Peter, que veritablement era bo, però que estava farcit d’espines. De manera que, amb més gana que abans de dinar, carretera i manta cap a Jerusalem, on ens van donar el cafè més bo que he pres en tota la meva vida i tot seguit cap a Tel-Aviv, perquè a les 5,30, al pavelló La Mà d’Elías, hi començava la competició esportiva.

Primer van Jugar el Barça i la Penya (Joventut de Badalona) i van guanyar amb facilitat els badalonins. Després els va tocar a l’Olimpiakós i al Panatinaikós que són dos equips d’Atenes d’una rivalitat comparable a la que hi ha entre el Barça i el Madrid a espanya.

Al nostre grup li va tocar estar situat entre totes dues afeccions i, com que van començar a llançar-se coses els uns als altres, ens havíem d’ajupir tant com podíem perquè no ens toqués el rebre. Això, juntament amb els cants, que no paraven..., formava un ambient infernal que et feia parar boig.

En acabar l’esdeveniment esportiu, ens informaren que, donat que ja era molt tard, no trobaríem obert enlloc. O sigui que dos sandvitxos al mateix pavelló i tornada cap a l’hotel a dormir.

L’endemà no hi havia partits perquè era la jornada de descans i això ens donava més temps. De manera que vam decidir aprofitar-lo.

Al matí passàrem per Jerusalem, perquè no hi havia cap més remei, i ens vam dirigir a Betlem per veure l’Església de la Nativitat, que ens havien dit que era preciosa... Però, vet aquí que, quan arribàrem a la placeta on hi ha la Basílica, ens sobtà un gran xivarri: trets i pedrotes que rebotien contra una paret. Era una de tantes batusses DE LES que es produeixen, gairebé cada dia, entre israelians i palestins i que ens va agafar al mig.

De sobte, em vaig sentir empès cap a un costat i un individu, que em va dir que era policia, em va posar una metralleta al pit i ens va preguntar on cony anàvem. El meu cosí, que domina l’anglès, li va explicar que érem a Israel per presenciar uns partits de bàsquet, que érem espanyols i que, com que havíem sentit parlar de la fama de l’Església de la Nativitat, volíem visitar-la. El policia digué que no, però, com que ja i érem, el meu cosí va tenir la pensada de dir-li que jo era cec i que havia fet la promesa d’entrar al recinte.

El poli no s’ho va pensar dues vegades i, sense treure’m l’arma del damunt, m’agafà pel braç i...cap dins! Ens va ensenyar l’església i, en sortir, escortats per dos combois militars, ens va treure de la ciutat i ens va advertir que no volia veure’ns més per allà.

Vam Dinar a Jerusalem en un restaurant italià i a la tarda, per tal de relaxar els nervis i també perquè, encara que érem a l’abril, allà hi feia calor, vam decidir anar a fer una remullada al Mar Mort. La veritat és que va ser un encert: quina felicitat! Primer una bona nedada i després unes terrassetes on hi havia una música excel·lent i on s’hi podia prendre el que volguessis... Era una invitació al romanticisme i a la nostàlgia.

I finalment arribà l’últim dia, que no fou menys interessant que la resta. Al matí vam anar a la fortalesa de Masada, fronterera amb Jordània. Allà, l’any 50, quan l’Emperador Titus va enderrocar Jerusalem, un grapat de jueus van aguantar durant tres mesos el setge dels romans, fins que van morir de gana. Primer hi ha una pila d’escales i després, per acabar-ho d’adobar, un parell de quilòmetres de pujada per una muntanya escarpada i pelada...., de manera que quan arribes a dalt, amb una temperatura de 48 graus i la petita gorra que t’obliguen a posar-te, et trobes al límit de les teves forces, completament esgotat. El pitjor va venir després, perquè per allà no hi havia ningú que sabés angles i vam tenir molts problemes per trobar el camí de tornada.

A la tarda vam Tornar a perdre i vam quedar els últims, mentre que els badalonins guanyaven la Copa d’Europa. Els grecs continuaren fent de les seves. I, només amb un petit mos, vinga, cap a l’aeroport!, on va passar el més sorprenent i impensable. Als catalans ens dugueren a una sala, mentre els grecs n’ocupaven una altra. En ajuntar-se els de l’Olimpiakós i els del Panatinaikós, es van enganxar amb tanta fúria que hi va haver d’intervenir la policia hebrea, fent servir gasos lacrimògens i disparant trets a l’aire.... Es va organitzar un batibull terrible. Quan aconseguiren controlar-los, els van ordenar que embarquessin a l’avió i ens quedàrem sols. Llavors vam tenir una bona sorpresa, quan ens van fer posar en fila i, a mesura que ens anava tocant, ens havíem de despullar i un “tio” ens registrava la roba -la que ens acabàvem de treure i la de la maleta- i ens palpava tot el cos. Tot seguit, una agent dels serveis secrets israelians ens entrevistava un per un. Ens preguntava què hi havíem fet allà, a més de veure partits de bàsquet. Jo li vaig dir la veritat: que m’havia aventurat dins la part vella de Jerusalem, saltant-me a la torera la prohibició de fer-ho tots sols, i es va organitzar un bon embolic. No ens volia deixar sortir del país. Argumentava que com sabia ella que no portava als palestins qualsevol carta, paquet o alguna informació constitutiva de delicte. Finalment, van haver d’intervenir els directius del Barça i crec que el fet de no veure-hi em va salvar.

Després de tres hores a l’aeroport, ens deixaren enlairar. Eren les sis del matí quan arribàvem a Barcelona i, sense temps ni per deixar les coses a casa, au!, cap a la feina, que és salut. En definitiva, va ser un viatge molt interessant que, si les circumstàncies polítiques canvien, m’agradaria repetir.

Jesús Serrano Gonzàlez

Article anterior: món laboral: Meritxell Aymerich, periodistaArticle següent: El club del racó: Exposició de Salvador Mañosa

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3