Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Altres veus, altres àmbits: Una aposta per la solidaritat. Entrevista a Josefina Miret

--Josefina Miret és mestra del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, adscrita al Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals Joan Amades, i ha col•laborat amb la Plataforma Premià pel Sàhara (ACAPS), un col•lectiu de persones que treballa per la millora de les condicions dels nens i nenes dels campaments de refugiats saharauis del Polisario, situats al sud d’Algèria, prop de Tinduf. En aquesta ocasió, responent a una demanda d’ajuda per organitzar una escola per nens i nenes cecs.
Ella mateixa ho explica als redactors d’”El Setè punt”.


S.P.: Josefina, com va ser que t’embarquessis en aquesta tasca de voluntariat?

J.: L’any passat per aquestes dates vaig rebre la petició de l’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Saharaui) per anar a uns campaments de refugiats del Frente Polisario i veure què es podia fer, en relació a l’ensenyament, pels nens i nenes cecs, perquè no van a l’escola: ni a l’escola ordinària, que en tenen, ni a l’escola especial, que també en tenen... I hi vaig anar, aprofitant una expedició que es feia, per portar material a una escola especial... vaig conèixer les persones que volen tirar endavant aquest projecte, vam avaluar la situació i les necessitats, i vam quedar que miraríem d’ajudar-los des d’aquí i, de fet, aquest any tenim previst tornar-hi i fer formació.

S. P.: Què et va decidir a fer aquest pas?

J.: Ja sabem que sempre hi ha llocs on s’ha de fer feina. Però el que a mi em va decidir va ser la demanda concreta: el fet que vinguessin i em diguessin: "Mira, Josefina, en aquests campaments hi fa falta algú que entengui de cecs”, em va fer pensar que no podia dir que no.

S.P.: Has dit que els nens cecs no van a l’escola. Per què?

J.: Fins fa no gaire, suposo que tampoc no se n’havia valorat la necessitat. D’altra banda, han d’anar sempre acompanyats: allà no hi ha carrers i és molt difícil trobar punts de referència....les escoles poden quedar força lluny de les cases i per a les famílies haver d’acompanyar els nens a l’escola és força complicat... A l’escola especial els que hi van són nens que pateixen altres discapacitats, com ara la sordesa.

S. P.: Què vas experimentar quan vas arribar allà? Et vas sentir satisfeta de participar en aquest projecte?

J.: Sempre estàs més contenta fent una cosa que creus que està bé que no pas al contrari. Però, realment, allà el que vaig trobar va ser una situació inimaginable per a mi des d’aquí. I vaig passar-me els dies amb tots els sentits ben alerta per tractar d’entendre la seva situació, perquè realment allò és un altre món, una altra història. Em vaig sentir privilegiada i alhora confosa, veient com es viu aquí i com es viu allà.

S. P.: Com és la vida allà, Josefina?

J.: La vida allà és molt dura, perquè és un desert absolut, pedregós, sense ni gota d’aigua.... La gent viu en tendes o bé en petites edificacions que construeixen amb maons fets amb sorra del desert i excrements de camell. No tenen bones condicions sanitàries i l’alimentació és precària. Hi ha molts nens amb dèficit alimentari i moltes malalties que allà són força problemàtiques i que aquí no ho serien....

S.P.: I els joves, en quines condicions es troben?

J.: Els joves reben formació a Cuba o a Algèria, perquè hi tenen convenis, però quan arriben als campaments no poden aplicar els seus coneixements, perquè són uns campaments provisionals, tot i que fa trenta anys que duren.... Des que el Marroc va deixar de ser espanyol, molt poc abans de la mort de Franco el 1975.

S. P.: On estan situats aquests campaments?

J.: Aquests campaments són en territori algerià, perquè quan el poble saharaui va fugir del Sàhara el van anar perseguint i es va instal•lar a Algèria, prop de la frontera amb el Sàhara. Les autoritats algerianes els han permès estar-s’hi. En aquest territori hi tenen la seva organització, el seu país amb el seu president i els seus ministres: la República Àrab Saharaui Democràtica. Els algerians no interfereixen en la seva organització. Els proporcionen gas i gasolina.

S. P.: Les terres on s’estan no són seves?

J.: No, perquè les que ells reclamen són les de l’antic Sàhara espanyol, que actualment està dividit entre Marroc i Mauritània.

S. P.: I davant d’aquesta vida tan dura que porten com reaccionen ells?

J.: Tenen molta paciència. Procuren acceptar la seva situació. Són molt hospitalaris, malgrat que no tenen res... Et regalen coses, t’ofereixen el que tenen... Els joves són els que he vist més neguitosos, més que perquè la vida sigui dura, perquè no poden treballar pel futur.

S. P.: Creus que algun dia aconseguiran la independència?

J.: No tinc prou coneixements històrics, però em fa la impressió que no... Penso que la situació actual no la podran resistir gaire temps: per una banda, Algèria darrerament els ha dit que han de marxar i, per una altra, l’ONU ha fet uns tractes amb el Marroc perquè els ofereixin una autonomia. Per això em sembla que tot plegat farà que es vegin forçats a acceptar-ho, encara que si un saharaui em sentís dir aquestes coses, potser no hi estaria d’acord... No ho sé, no tinc dades, no estic prou ficada en el tema. Crec que és una situació molt difícil d’aguantar i que la independència ningú els l’ha ofert.

S. P.: Recordes alguna anècdota, alguna vivència que t’hagi impactat especialment?

J.: Tot m’ha impactat, però com a anècdota recordo aquesta:
Ells tenen el costum, quan reben alguna visita, de ruixar-la amb un perfum molt fort, que compren a Mauritània. I recordo un dia que vaig anar a veure una família i una àvia em va ruixar amb un perfum i va anar corrent a buscar encens, perquè també tenen costum de cremar-ne. Jo entre el perfum i l’encens estava una mica K.O. Llavors em va penjar un collaret de clau, que és una espècia que fa una olor molt forta. Aleshores jo vaig pensar: “ara cauràs, amb aquesta barreja d’olors.... no donaràs la talla”....
Dissimuladament vaig apagar l’encens, em vaig treure el collaret i vaig poder resistir. És que ells respecten molt la gent que va a treballar allà i de seguida volen demostrar-t’ho. A més aquesta àvia després em va donar aquell cremador d’encens, que era el seu, i va insistir molt perquè me l’emportés. També us haig de dir que tenen molt bon concepte de Catalunya, perquè es veu que en reben bastants ajuts.

S. P.: Repetiries l’experiència?

J.: Bé. de fet, la repetiré a l’abril d’aquest 2004. Perquè amb la gent que vaig conèixer, vam quedar que des d’aquí miraríem d’ajudar-los a tirar endavant el projecte de formació. Hi ha una sèrie de mestres i monitors que es volen especialitzar en l’educació de nens i nenes cecs. He demanat ajuda a l’equip del CREC i em penso que algú s’apuntarà.

S. P.: Quins aspectes tocareu en aquest projecte adreçat a la formació de futurs mestres de nens i nenes cecs?

J.: Intentarem tocar-los tots. Una mica la part psicològica de l’evolució del nen cec, i després el coneixement de l’espai, orientació y mobilitat, habilitats motores, aprenentatge específic del Braille, habilitats socials, de la vida diària... Intentarem fer una pinzellada sobre diversos temes. La idea és que ho posin en pràctica i el curs següent valorarem quines necessitats creuen que requereixen una atenció més urgent.

S. P.: Un cop formats els mestres que s’especialitzin en l’educació dels nens i nenes cecs, on tindrà lloc l’aprenentatge d’aquests nens?

J.: No hi ha cap escola actualment, però l’ajuntament de Torrevella a Alacant ha enviat una dotació de material per als campaments específic per a cecs, que em van demanar que revisés i penso que és una dotació força correcta.... han enviat els diners per construir una aula per a nens cecs i també han enviat una furgoneta per anar-los a buscar a les cases. Sembla que en principi tindrem el més necessari per a aquest projecte de formació.

S. P.: Se’n beneficiaran molts nens cecs, d’aquest projecte de formació?

J.: Encara que la formació es donarà en un campament que es diu Aaiun, perquè Aaiun era la capital del Sàhara ocupat, vindran mestres i monitors de tots els campaments, de manera que a poc a poc, a mesura que es construeixin més escoles, se’n podran beneficiar tots els nens dels campaments.

S.P.:Són tots d’allà els mestres i monitors que rebran aquesta formació?

J.: Sí, tothom és d’allà. Hi ha monitores, bàsicament dones, que ja fa temps que estan aprenent el Braille amb alguns mestres, que estan fabricant materials....que estan començant a fer coses...

S. P.: Si alguna persona que llegís aquest article s’interessés pel tema i volgués ajudar d’alguna manera, podria fer-ho?

J.: La necessitat més important que tenim ara és l’econòmica. Anar allà costa diners, el bitllet d’avió és car. A més està organitzat d’una manera que no pots anar directament als campaments: has de passar una nit a Algèria. Quan ets allà, encara que ells et donen un lloc per dormir i et fan el menjar, tu has de deixar uns diners per les despeses... També hem de portar materials....

S. P.: No rebeu cap subvenció?

J.: Un cop aprovat el projecte per l’ACAPS i el Polisario ara l’hem d’anar presentant a diferents llocs, a veure qui ens dóna diners.... De moment l’ONCE cobreix els sous del personal que hi va i a més els dóna dietes... en canvi els que pertanyem a la Generalitat de moment no ho tenim cobert, tot i que miraré què s’hi pot fer. Com que de material de moment en tenen, si alguna institució ens donés alguna cosa, ens podrien sortir els números, perquè tampoc representen costos massa elevats.

S.P.: Josefina, t’agraïm molt que ens hagis introduït en aquest tema, que, sens dubte, els lectors de la nostra revista llegiran amb interès.

Article anterior: Perspectiva: Debat ACIC: Paternitat i ceguesaArticle següent: Altres veus, altres àmbits: Carta de Pedro Zurita a Louis Braille

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3