Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Dossier: L’ACIC fa deu anys

Els actes de celebració del desè aniversari es van concretar en una jornada de reflexió i debat oberta a tothom, que tingué lloc el dissabte 9 de novembre de 2002 a la Casa Elizalde de Barcelona, i un dinar amb tots els socis i col·laboradors que en diversos moments ens han ajudat de forma pacient i desinteressada a tirar endavant tasques o iniciatives diverses.
La jornada de reflexió, divulgació i debat va tenir per lema “Deu anys treballant per a la integració, deu anys lluitant per suprimir barreres”. L’acte es va desenvolupar en tres àmbits diferents: en primer lloc, a la sala d’actes es dugueren a terme una conferència a càrrec de la professora Núria Pérez de Lara i una taula rodona amb representants d’associacions de persones amb disminució física i sensorial (la transcripció de les quals trobareu en aquestes pàgines); en segon lloc, en una sala annexa es podia participar en diversos tallers que, sota el títol “Es tracta de tacte”, permetien descobrir i practicar el sistema Braille, veure i tocar contes en relleu, jocs de taula, mapes en relleu, etc, així com conèixer la utilitat del sistema Braille quan s’aplica als estris i productes necessaris per a la vida quotidiana; finalment, en un tercer àmbit, es podia obtenir i recollir informació sobre la nostra enttitat, ja fos mitjançant documentació o mirant els plafons explicatius d’algunes de les tasques dutes a terme per l’entitat durant aquests anys.
La jornada la vam dedicar a Louis Braille, en el 150è aniversari de la seva mort. En aquest sentit, vam organitzar els actes de forma que no només era possible adonar-se de la importància d’aquest codi de lectura per a les persones cegues tot mirant i tocant els diversos materials, sinó que en aquest context també vam donar a conèixer un document elaborat per la nostra associació en defensa d’aquest sistema de lectura. El text íntegre el trobareu en aquest dossier.
En aquestes pàgines també podreu trobar el document en què l’Associació fa un balanç de la feina feta i de les dificultats de treballar per contribuir a fer una societat més justa i solidària.


Presentació dels actes a càrrec de Neus Salvat, Presidenta de l’ACIC

Bon dia. En primer lloc, voldria agrair-vos la vostra presència aquí, ja que ens complau molt que hagueu volgut compartir amb nosaltres aquests actes de celebració dels deu anys de l’ACIC. Tot seguit, passo la paraula a Ricard Cordonccillo, que va ser el primer president de l’ACIC i que ens parlarà dels inicis de l’entitat.
Hola, bon dia. Aquí només em proposo evocar d’on i com va néixer l’ACIC. Per
fer-ho, he d’esmentar CSI, un grup polític sorgit dins del
procés de democratització de l’ONCE. Es caracteritzava per tenir
com a objectiu bàsic, central, la integració dels cecs, des
d’unes posicions plurals d’esquerra.
En el debat intern de CSI, a començaments dels noranta, sorgeix
la idea: no és l’ONCE l’única institució amb responsabilitats en
el tema de la integració, també les diverses administracions
públiques tenen la seva parcel·la de responsabilitat; per tant,
sense abandonar el treball dins l’ONCE, podíem crear associacions
reivindicatives davant els poders públics. Això es va fer
realitat a Euzkadi amb una associació centrada en el tema de la
integració laboral.
I va ser el Joan Heras qui va veure clara la possibilitat
de fer realitat aquesta idea a Catalunya, eixamplant els
objectius si la comparem amb l’associació d’Euzkadi, limitada a la integració laboral, com ja he dit. La idea no va suscitar un entusiasme general, no ens enganyem, però, sortosament, de seguida s’hi va sumar una colla de persones, i ara en celebrem els deu anys.
Constatem que la feina costa: els guanys són petits, l’esforç continuat cansa. Però, per diverses raons, sembla que els temps que vénen no seran fàcils i, en la tasca de la integració, la consciència dels cecs mateixos és un factor indispensable.
Gràcies i ja li passo la paraula a la Neus.

Bé, doncs, ara el que m’agradaria fer, perquè avui no és moment d’explicar tota la tasca que hem fet, és només remarcar els èxits obtinguts, que són pocs, però a nosaltres ens agrada ser optimistes, malgrat tot. Hem de dir que normalment les tasques que fem són compartides amb altres institucions, de manera que és difícil parlar d’èxits nostres, però sí que podem remarcar dos casos en què pensem que la nostra insistència ha estat decisiva per aconseguir les fites que s’han assolit. Són dos casos en què pensem que podem dir això amb una certa raó:
- el primer seria la derogació de l’annex del Decret 238/87, que era un decret relatiu a la integració laboral que paradoxalment impedia la integració laboral de les persones cegues a l’Administració Pública. Després d’unes negociacions que es van allargar uns cinc anys, es va promulgar un nou decret, el 66/99 del 9 de març. Alguns recordareu que a l’ACIC vam fer un sopar per celebrar-ho.

- Després, també volem remarcar la instal·lació de la megafonia a les andanes dels Ferrocarrils de la Generalitat, malgrat que inicialment es negaven a fer-ho i a complir, per tant, la legislació vigent en aquest àmbit. Finalment, i també després de molts contactes, es va aconseguir.
Una altra cosa que podem considerar molt positiva és la presència que hem tingut als mitjans de comunicació. Veureu per aquí fora uns plafons on hi ha molts articles que han aparegut als diaris i que es fan ressò de diverses actuacions nostres, especialment de les campanyes de sensibilització, com ara la que vam fer sobre els cotxes i les motos mal aparcades o l’acció a l’estació de Sants.

En un altre sentit, volem destacar com a positiu el reconeixement que hem tingut per part de les institucions. Creiem que ens consideren un interlocutor vàlid i que ens tenen en compte, encara que després això no vulgui dir que ens facin gaire cas.
També pensem que l’ACIC ha estat i és encara -i esperem que per molts anys- un lloc de reflexió, un lloc on poder parlar i pensar sobre temes que ens preocupen a les persones cegues i probablement a totes les persones amb discapacitat.
Ara voldria també fer un record per als nostres socis que han mort, de manera que d’alguna forma siguin presents també aquí en aquesta celebració, tal com ens agradaria que pogués ser.

En primer lloc, un record per al Sr. Manuel Caragol: no podem oblidar com va ser d’important per a la nostra Associació que una persona amb una trajectòria personal i professional tan destacada confiés en nosaltres al final de la seva vida i ens transmetés una dosi tan gran d’energia, encara que lamentablement fos durant un temps massa breu. Estem segurs que la seva presència ens hauria continuat essent de gran ajuda si
hagués estat més anys entre nosaltres.

-També volem recordar el Sr Josep Gómez Ibars: ens honora que
una persona amb prestigi dins l’àmbit de les persones cegues a
Catalunya volgués pertànyer a la nostra entitat i ens ajudés a elaborar plantejaments tot oferint-nos punts de vista molt personals que estimulaven el debat.

I finalment, un record per a Jaume Daudé que, a més de ser un company de l’Associació, per a molts de nosaltres ha estat també un amic MOLT entranyable. Avui el recordem perquè va estar present a l’ACIC des de moments molt inicials i va ocupar càrrecs dins la junta, tot fent durant anys una tasca difícil d’esborrar, amb entusiasme i imaginació; i, malgrat que en els últims temps no va tenir
un paper tan actiu dins l’entitat, sabem que sempre va tenir-la
en gran consideració, tal com va demostrar el fet que en el seu
testament fes una donació a l’ACIC.

També volia agrair la col·laboració de tantes persones que, sense ser socis, ens han ajudat amb la seva activitat, sobretot a les campanyes de sensibilització, a l’acció que vam fer a Sants o d’altres maneres, com ara participant en els debats. No direm noms perquè seria molt llarg i sempre podríem oblidar algú.
Finalment, presentaré els actes. Però abans voldria dir que ens agradaria que dintre de deu anys, o de molts més, poguéssim fer altres celebracions com aquesta, perquè això voldria dir que la nostra entitat té energies i idees noves. Això és el que necessitem, i per això ens caldria la participació de gent nova a qui interessés el nostre projecte, perquè sempre és enriquidor comptar amb noves visions.

Bé, avui per celebrar aquests deu anys tenim, com sabeu pel programa, una conferència, que presentaré de seguida, i després hi haurà una taula rodona que es titula “1992-2002, deu anys d’evolució per les diverses discapacitats". També tenim simultàniament els tallers titulats “Es tracta de Tacte, descobrim un Món de Sensacions”, que es desenvoluparan des d’ara mateix fins a la una trenta. I, a part d’aquestes activitats, també tenim a fora una taula amb documentació en diversos suports -Braille, tinta, disquet-; volem remarcar que, donat que l’escriptura en Braille ocupa molt espai i, per tant, no podíem portar una gran quantitat de documentació, si a algú li interessa algun document en aquest suport que no sigui a la taula, que ens ho faci saber i li faríem arribar. Destaquem el document que hem fet per a la sessió d’avui, que és un escrit a favor del Sistema Braille, una qüestió que volem reivindicar, i que va acompanyat d’una exposició pensada a l’entorn d’aquest tema. Després hi ha els plafons on es mostra la presència de la nostra entitat a la premsa.

Bé, ara sí que ja passaria a presentar la Núria Pérez de Lara, que tot seguit ens oferirà la conferència “De la Integració a la Inclusió, diferents mirades, diferents realitats?”. La Núria és professora Del Departament de Didàctica, Orientació i Experimentació de la Universitat de Barcelona. Imparteix classes a les carreres de Pedagogia i d’Educació Social i, a més d’aquesta tasca, ha treballat al llarg de molts anys en l’àmbit de la integració tot oferint formulacions teòriques en llibres com “Imágenes del otro” 1997, y “La Capacidad de ser Sujeto” 1998. També ha treballat aquest tema directament en àmbits diversos de l’educació especial. A més, a mi em complau molt de presentar-la perquè, com a alumna seva, com segur que altres persones que també ho hagin estat, jo podria dir que el que vaig aprendre a les seves classes em va ajudar a elaborar molts dels plantejaments que després m’han servit per a la meva feina de mestra d’educació especial i, de forma més general, per a la feina que estem fent aquí a l’Associació i també des del punt de vista personal pel fet de ser una persona amb un problema visual important.
Bé, no voldria prendre-li més temps a ella. Esperem que us semblin interessants aquests actes organitzats per a avui. Ara passarem la paraula a la Núria.


De la integració a la inclusió: Diferents mirades, diferents realitats?


1. Noves paraules, nous conceptes, noves realitats?

Pensar aquestes paraules que, en un acte com el d’avui, tenim clar que es refereixen a alguna cosa sobre el que ha suposat per a les diverses discapacitats el pas dels anys, amb les diferents polítiques socials al respecte, les diferents pràctiques educatives, els diferents criteris per fer realitat unes i altres..., suposa darrerement una mena de gest repetitiu que, com tota repetició, acaba cansant.

Aquest cansament que jo comparteixo amb companys i companyes, discapacitats o no ¿discapacitats o no? podria fer me endormiscar en una mena de còmoda fugida cap a la poltrona si no fos perquè, tot sovint , amics com la Neus i en Joan truquen a la meva porta reclamant que desperti amb ells per repensar totes aquestes coses que a uns i a altres ens afecten.

I ens afecten no precisament des de les paraules, molt menys des del canvi de paraules, sinó, precisament i concretament, per la realitat de la vida de cada dia, que és l’única cosa que ens fa despertar i l’única cosa que provoca en nosaltres vivències i experiències per les quals el nostre cap i el nostre cor continuen pensant.

Tot i que integració o inclusió són conceptes sobre els quals i des dels quals cal pensar, jo avui m’acolliré a aquella encertada reflexió de la María Zambrano quan ens diu que si anem convertint totes les realitats en conceptes ens quedarem sense realitat. Procuraré pensar aquests conceptes juntament amb la realitat a la qual volen referir se.

La primera cosa que em diuen aquests dos conceptes quan es posen en relació per un nexe temporal " de la integració a la inclusió" és que es refereixen a una realitat que ha canviat i que ha canviat justament en el breu termini d’aquests deu anys que avui celebrem. Aquesta relació temporal entre la paraula "integració" i la paraula "inclusió" em remet doncs a una idea molt pròpia de l’actualitat que vivim. Aquesta idea és que la nostra societat canvia a un ritme vertiginós, ja que un problema social de tanta magnitud com és el fet que durant segles i segles una part de la població hagi viscut marginada, reclosa i exclosa d’això que anomenem societat, estigui avui vivint una nova situació en la qual ja no cal parlar d’ella en termes de separació, ni tan sols de processos d’integració, sinó en termes d’inclusió.

Si penso aquestes paraules des de la meva realitat de professora compromesa en la formació de noves generacions d’educadores i educadors, em cal immediatament posar me "al dia" i girar la mirada cap els llocs des dels quals es parla d’aquesta ¿nova? realitat amb veu autoritzada. M’’adono immediatament que no en tinc prou amb allò que dia a dia vaig veient gràcies als meus alumnes en pràctiques en centres educatius de tot tipus, perquè no veig gaire diferència entre allò que anomenàvem processos d’integració, experiències integradores a l’escola, projectes d’integració social, i tot el que elles i ells m’aporten de les realitats educatives que viuen. He de girar la mirada cap a un altre lloc amb la confiança que hi trobaré què és això de la inclusió i podré explicar-los-ho. Com ja deveu haver endevinat, no em queda més remei aleshores que dirigir me cap els llibres que parlen d’això de la Inclusió amb l’esperança que sigui alguna cosa nova que ve de fora, d’algun lloc, d’algun país, d’algunes persones que tenen el privilegi, la capacitat i les condicions per poder crear això nou anomenat inclusió a les seves pràctiques quotidianes.

Fixeu vos que dic que he hagut de dirigir la meva mirada cap a un altre lloc que no són les escoles i centres educatius del meu país, que no són les experiències que estan vivint les meves alumnes i els meus alumnes en pràctiques, que no és tampoc la meva universitat, en la qual no veig gaires alumnes i -per què no dir ho?- no hi veig quasi cap professor ni professora tocats per això que diem de discapacitat... Sinó que he de girar la meva mirada cap a un altre lloc.

On és doncs la nova realitat que anomena aquest terme nou,
Inclusió, on puc trobar la? De seguida neix en mi la sensació que em cal aprendre quelcom nou que ve de fora...
...mirar a fora per aprendre quelcom del que hi ha a dins?...
... mirar als altres per aprendre quelcom de nosaltres?...
... mirar allà per aprendre quelcom d’aquí?...
és un gest que em sona molt, aquest d’haver de mirar a un altra banda, és un gest que em fa sospitar... i em recorda la meva mare quan de petita em deia " no, no miris a una altra banda" advertint me, ella tan sàvia, que estava fugint d’estudi.

Malgrat aquesta infantil sospita meva sobre mirar a una altra banda, jo he fet el gest de mirar cap allà on es parla d’inclusió. I ja us deia que aquest fet de girar la mirada cap a un altre lloc no em permetia cap altra cosa que dirigir me cap els llibres. I això vol diranar a comprar el llibre més nou, el llibre de professors o professores autoritzats per l’acadèmia per parlar de les noves realitats educatives de l’escola inclusiva i, certament, aquests autors i autores autoritzats són d’un altre lloc, d’un altre país, d’unes altres universitats..., segurament més autoritzades que la nostra per parlar de "novetats". El que passa és que quan jo i altres professors i professores comencem a "consumir" aquestes novetats acadèmiques, des de la nostra humil condició de lectors aprenents ens adonem que, pel que fa al sentit d’allò que ens diuen, això de la inclusió no significa res de nou: en poques paraules, vol dir el mateix que aquell ideal de transformació de l’escola i de la comunitat que alimentava ja en la nostra joventut el que després es va anomenar la integració:
Calia igual que cal ara per als que parlen d’inclusió que quelcom essencial canviés a dins de l’escola,
...calia com ara cal per als qui parlen d’inclusió que tot el claustre s’hi sentís compromès,
...calia com ara cal per als qui parlen d’inclusió que no fos l’alumne o l’alumna discapacitat l’únic punt de mira de la intervenció integradora,
... calia com ara cal per als qui parlen d’inclusió que no fossin els mestres d’educació especial els que carreguessin amb tot el pes de les pràctiques integradores,
...calia com ara cal per als que parlen d’inclusió que tots els alumnes i les alumnes canviessin a través de la relació quotidiana entre uns i altres...
...calia també que l’escola s’obris a la comunitat i fos la comunitat mateixa la que s’impliqués en aquest procés que anomenàvem integració.

Res de nou, doncs, pel que fa al sentit; alguna cosa nova, creativa, potser, pel que fa a les estratègies, els recursos, les maneres concretes de fer ho. El que passa és que aquestes coses precisament són les que sempre cal trobar, i no als llibres sinó amb les pròpies experiències concretes, a la pròpia realitat concreta, perquè són coses que precisament perden tot el valor si es converteixen en fórmules. Però el més important d’aquests llibres que ens parlen d’inclusió és, sobretot, que ens parlen d’una realitat, d’una experiència, que té quinze o vint anys de continuïtat: Això és el més important, no que sigui nou, sinó que sigui viu. Perquè no vull que penseu que em llegeixo aquests llibres esperant que no em diguin res de bo, sinó amb la confiança que, quan algú escriu un llibre d’educació, és perquè sent que ens vol dir alguna cosa de veritat.


Tornem a mirar bé la nostra realitat

Tot això que dic serveix per pensar que res no ha canviat entre nosaltres en els darrers vint anys? No, no és això el que jo vull dir. Sé que hi ha hagut moltes coses bones en el gest que ens va fer defensar la integració: el fet que uns i altres puguem relacionar nos quotidianament i no com a cosa excepcional, perquè cada dia més persones amb discapacitats comparteixen amb tothom cases, carrers, escoles, llocs de treball, espais d’oci i diversió. És un canvi bo per a tots nosaltres. Hi ha, també, més persones amb discapacitats que han arribat a llocs de saber, de productivitat i de poder, i això és mostra d’una normalització a la vida pública. S’han creat més serveis específics i alhora s’han obert serveis comuns a les necessitats de tothom. Han disminuït les barreres arquitectòniques i simbòliques. Han augmentat les associacions que vetllen pels interessos de les persones amb discapacitats...

Tot això és cert i cal reconèixer que és així. Ara bé, aquestes millores responen a unes determinades polítiques pel sentit de les quals cal que ens preguntem. Podríem fer nos, per exemple, preguntes com aquestes:

Hi ha hagut un canvi real i vertader en les relacions o ha estat un canvi únicament formal dins d’allò que anomenem "políticament correcte"?

Totes les persones ens sentim reconegudes en aquestes formes "políticament correctes" ?

Ha canviat alguna cosa en la política i en l’exercici del poder pel fet que algunes persones amb discapacitat hi hagin ocupat llocs rellevants?

Hi ha algun senyal que ens indiqui que en les relacions entre nosaltres i els altres ( tots i totes formem part en algun moment d’una i altra d’aquestes dues bandes) ha canviat alguna cosa dins de nosaltres? Ha canviat alguna en la part anomenada dels normals?

Totes aquestes preguntes penso que poden formar part d’un petit diàleg entre vosaltres i jo al final d’aquesta reflexió. Ara m’interessa pensar una mica més en veu alta sobre aquesta darrera pregunta:
Ha canviat alguna cosa en la part anomenada dels normals?

Perquè si certament jo penso que tots i totes som a les dues bandes segons els moments i les circumstàncies de la nostra vida, cal que reconegui també que el meu ofici em situa constantment a la banda de la normalitat, a la banda dels que –suposadament- saben, a la banda dels que pensen les polítiques "dels altres". És per això que, com diu un molt bon amic meu, en Carlos Skliar, un professor que treballa amb persones sordes a la universitat de Portoalegre, la pregunta principal que ens hem de fer quan es parla del que ell anomena "la política de l’altre" es formularia així: ¿La política del otro? Creo que primero hemos de pedirle el debido permiso. Per tan, em preguntaria, en primer lloc, si aquells que formem part de la normalitat que pensa l’anormalitat de l’ altre, li hem demanat alguna vegada aquest permís fonamental. I això seria el que crec necessari plantejar nos a partir d’ara.

D’altra banda, també d’acord amb una altra bona amiga, Milagros Rivera de la universitat de Barcelona, que diu que "la transformación de sí es el corazón de la política", crec necessari preguntar nos si alguna cosa s’està transformant dins de cada un i de cada una de nosaltres quan pensem i actuem en relació a l’altre ( l’altre disminuït, l’altre discapacitat, l’altre que és l’alumna o l’alumne que té dificultats per seguir la pedagogia que ara s’anomena de la diversitat...). Perquè si no fos així, si res no estigués canviant en nosaltres, a la política o a les polítiques pensades per a l’altre els mancaria el més fonamental, es a dir, el cor. I ja se sap que sense cor poc pot durar la vida.

No vull dir amb això que la política de l’altre només pugui ser pensada des del nosaltres de la normalitat. Vull dir només que fins ara, segurament, l’única banda des d’on ha estat pensada és la banda dels "normals" ( dels que hi veuen, dels que hi senten, dels que caminen drets, dels que saben, dels que jutgen, dels que tenen poder....) i que cal procurar un altra política pensada des de l’altra banda o, si més no, amb el seu permís de l’altre.

Aquest seria, al meu parer, un canvi vertader, perquè comportaria que nosaltres, els "normals", hem començat a abandonar l’arrogància i la prepotència que ens fa pensar que sabem tot el que necessita, desitja i mereix l’altre: integrar se en la nostra normalitat, gaudir de la nostra manera de viure, tenir els drets que la nostra justícia defensa. I si això fos així, si aquest canvi fos vertader, començaria a haver hi una veritable política que jo diria que no seria només una política de l’altre, sinó també una política amb l’altre.

3. Per últim, alguna cosa sobre la diferència i la diversitat

En aquestes darreres paraules he deixat que aparegués una parauleta d’aquestes que en castellà en diem "comodín" perquè fan el mateix paper que el jóquer a les cartes, serveixen per a tot, per jugar a tots els colls. I és la paraula "diversitat". Un terme políticament correcte per referir se a totes i tots els altres: dones, criatures, immigrants, discapacitats, bojos, disminuïts... Sí, la diversitat som tots, però sempre és a la banda dels altres: doncs què és l’escola de la diversitat si no l’escola pensada des del punt de vista que hi van criatures de diferents capacitats, de diferents ritmes, de diferents cultures, de diferents sexes, de diferents races...? Què és la festa de la diversitat si no la festa pensada per celebrar les diferents cultures, les diferents races, les diferents....? Diferents de qui? Diferents de què? Sí..., la diversitat és dels altres.

Però fins i tot podríem dir que això no és així, que és una mala pensada que estic fent jo ara per continuar parlant des de la banda dels uns, els iguals, els d’aquí, els normals... D’acord, acceptem que la diversitat som tots i totes... I això què vol dir: Que tots som igualment diferents?, Que és igual ser dona normal que home normal?, Que és igual ser blanc que disminuït?, Que és igual la diferència que hi ha entre un infant i un immigrant?, Que tota diferència és indiferentment diferent?

Aleshores què és el que no vol dir la paraula "diversitat"? Jo crec que el que no vol dir és que la diferència és aquí, és en nosaltres, en tots i totes, i que la diferència és en ella mateixa una relació necessària que suposa la necessitat de la relació amb allò que és diferent i amb qui és diferent. I quan dic necessària vull dir que és imprescindible per viure. Quina és la diferència que tots i totes compartim siguem o no discapacitats, siguem o no immigrants, siguem o no infants? Quina és la diferència present en qualsevol nosaltres que pensem o des del que ens pensem?

Pensar el nosaltres, qualsevol nosaltres a què ens referim, requereix pensar seriosament en això: la diferència és aquí, entre nosaltres, en mi mateixa, en mi mateix, i l’he necessitat i la necessito per ser viu, per continuar vivint. La diferència és a l’origen de la meva vida, és la mirada de l’altre diferent que m’ha fet i m’està fent a mi. Reconèixer que a l’inici de la meva vida hi ha la diferència entre dos éssers humans, que a l’inici de la meva vida és la mirada d’un altre, el mirall que em reflecteix i el mirall en què em miro, i saber que aquesta mirada ha estat la mirada de la mare m’ajudarà a pensar en una qüestió important: el primer altre que ens ha acollit en aquest món ha estat una dona. Un altre que per als homes és l’altre de la seva diferència i per a les dones és l’altre de la seva semblança. Les dues maneres possibles de ser l’altre entre nosaltres, un altre semblant i un altre diferent, tot alhora. Si pensem en la manera com els éssers humans hem organitzat i viscut aquesta relació, crec que entendrem moltes coses. Si pensem en els sentiments que aquesta relació provoca en cada un de nosaltres i com els fem extensius a totes les nostres relacions amb els altres, si pensem en les polítiques que fins ara aquesta relació ha produït -de negació, d’exclusió, de submissió, d’integració, d’igualtat, de compensació...-, potser començarem a entendre dins mateix de nosaltres alguna cosa més, també, de les discapacitats humanes de les quals tots i totes participem.

I ara només em queda formular les mateixes preguntes que feia abans però tenint en compte aquesta diferència que hi ha aquí entre nosaltres, dins de nosaltres, i potser així s’entendrà millor el que vull dir:

Hi ha hagut un canvi real i vertader en les relacions entre homes i dones o ha estat un canvi únicament formal dins d’allò que anomenem "políticament correcte"?

Totes les persones, homes i dones, ens sentim reconegudes en aquestes formes "políticament correctes" ?

Alguna cosa ha canviat en la política i en l’exercici del poder pel fet que algunes dones hi hagin ocupat llocs rellevants?

Hi ha algun senyal que ens indiqui que en les relacions entre homes i dones ( tots i totes formem part d’una o altra d’aquestes dues bandes) ha canviat alguna cosa dins de nosaltres? Alguna cosa ha canviat en la part anomenada dels Homes?

D’aquestes quatre preguntes formulades de les dues maneres, la de les discapacitats i la dels homes i les dones, en podem parlar ara si us sembla per començar a parlar d’una política de l’altre, amb el seu permís.


Núria Pérez de Lara Ferre
Barcelona 9 de Novembre de 2002

Intervenció: Em sembla molt interessant tot el que s’ha dit. Penso que és important reflexionar sobre els conceptes. Sembla que la inclusió es relacioni amb la situació que viuen aquelles persones que han quedat fora de la societat i que en intentar tornar-hi a entrar, integrar-s’hi, tenen problemes o dificultats. Sens dubte, hi ha persones que necessiten ajudes per poder-se integrar, i per aquesta raó crec que es pot parlar de persones que tenen determinades necessitats més que de persones amb discapacitats. En concret, però, voldria preguntar-li què es pot fer per sensibilitzar les persones de tot això des del punt de vista educatiu.

Núria: El que diu em suggereix força coses. En primer lloc, faig referència al títol d’aquesta xerrada. Em refereixo a la qüestió dels conceptes d’integració i d’inclusió. Sembla que darrere les paraules hi ha un canvi de concepte, ja que la integració sembla que suposa que les persones estan “fora”. Miri, jo vaig començar a treballar a finals dels anys 60 amb nois i noies amb tot tipus de necessitats -o de discapacitats, perquè de necessitats tots en tenim de molts tipus-, nois i noies que tenien grans dificultats per anar a l’escola, per viure una vida quotidiana normal, amb grans dificultats de moviment, etc. Per conèixer-los, per trobar-los, un grup d’estudiants vam haver d’anar a casa seva, a l’hospital on s’estaven, a les Llars Mundet... Alguns d’ells i d’elles pràcticament no havien sortit mai de casa seva o del llit. Així, la paraula "integració" tenia una raó: el reconeixement per part dels “normals” que la història de la humanitat havia creat una clara exclusió. Si pensem en el segle XV, per exemple, aquestes persones estarien rodant pel món, si bé el tracte que podien rebre ja és una altra cosa. El que és cert, però, és que l’exclusió és una creació de la nostra civilització. En el moment actual podríem dir que “potser” aquest tipus de situacions ja no existeixen, i dic “potser” perquè sé que sí que n’existeixen. Però si acceptem que aquestes situacions són coses del passat -i ja sabem que no és així-, haurem d’acceptar també que avui, quan neix una criatura amb unes necessitats evidents diferents de les de la resta, aquesta criatura, que és semblant al seu pare i a la seva mare, cada vegada es fa més diferent del seu pare i de la seva mare. I qui fa que, de les dues maneres de ser, l’altre -semblant i diferent- tendeixi a ser diferent, cada vegada més diferent? El que aprenem a la universitat és que cada vegada -i no vull dir tothom, és clar- hi ha més diferència: els diagnòstics i paraules que s’utilitzen, el tipus de contacte que fa que cada vegada els pares i les mares entenguin menys el que li passa a la criatura. Hi ha una cosa que veig clara: si bé és cert que ha canviat la relació quotidiana a les escoles per part d’alguns professionals en un sentit més integrador, els programes i la manera com es transmet tot allò relacionat amb l’educació especial a la universitat reforça clarament la situació que ara us comentava, és a dir, que fan cada vegada més estrany el que és diferent. Més estrany en les paraules tècniques, més estrany en la complexitat de tècniques d’intervenció, més estrany perquè necessita una gran quantitat de professionals que hi intervinguin... Tot això -i em refereixo a la formació que es dóna des de la universitat- demostra que hi ha un procés clar d’exclusió, per la qual cosa no em sembla malament mantenir la paraula integració. I més encara si tenim present que la paraula inclusió no significa exactament un canvi real. Si realment signifiqués un canvi, aquesta paraula m’agradaria molt. Com diu María Zambrano, “si convertim la realitat només en conceptes, ens quedem sense realitat”. Per aquestes raons m’ha vingut de gust reflexionar sobre aquestes paraules, i no simplement estudiar-les perquè ara toca estudiar-les -en el context d’universitat- i prou.
La pregunta que em feia era com i què podríem fer perquè canviés la mirada des de la normalitat i sobre la normalitat. La veritat és que no sé com es pot fer. El que sí sé és que allò que ha fet canviar en mi aquesta mirada va ser la relació directa amb persones amb necessitats educatives especials quan jo era estudiant. Aquesta relació directa em va fer veure que tot allò que diuen els llibres sobre les persones amb plurideficiències -que fan servir per parlar-ne unes paraulotes que déu n’hi do- no reflectien la realitat: eren criatures plenes de vida, capaces de riure, capaces d’un munt de coses que les feia assemblar-se a mi i que feien que la relació amb elles em proporcionés gust, satisfacció d’establir una relació amb elles. Aquestes persones em mostraven una cosa molt diferent de la que explicaven els llibres o deien els professors i professores de la universitat d’aquells anys. I avui encara es continuen dient massa les mateixes coses. Aquell fet va fer-me canviar. I en aquest sentit, penso que una de les coses bones i que han canviat amb els programes i les lleis d’integració és que podem trobar pel carrer, a l’escola, al teatre, a les sales d’esbarjo, etc, moltes més persones amb discapacitats evidents que abans. Aquest fet és molt bo, ja que una de les primeres coses que fa canviar és l’emoció, la commoció, que produeix en tu aquesta relació, una commoció o efecte que en un primer moment provoca o pot provocar rebuig, o por, o no saber, però si això serveix i s’aprofita per pensar què significa, s’aprofita per acostar-te i no per a allunyar-te, és una cosa molt i molt útil. Aquest fet ha canviat a fora i pot permetre que canviï a dins de nosaltres. En un altre nivell, intentar que a les classes es trenqui amb el model típic d’explicació o de transmissió de tot això que en diuen educació especial, i això ho intentem fer a les classes tot procurant reflexionar sobre allò que produeix en nosaltres el fet d’acostar-se, de parlar, de conèixer, d’ajudar una persona amb diferents necessitats. Intentem, doncs, basar-nos en l’experiència viscuda pels estudiants: l’experiència d’algun company de l’escola que miraven com a diferent, la primera vegada que es van decidir a ajudar algú pel carrer... Reflexionar, doncs, a partir de l’experiència viscuda. I procurar no treballar amb textos que utilitzin conceptes tècnics, que ens allunyen de les necessitats de l’altre o que ens acosten a voler ser uns grans tècnics, sinó treballar amb textos poètics, literaris, narratius, textos escrits per les persones mateixes o pels seus familiars, que ens permetin acostar-nos a l’altre -textos que a la llicenciatura sembla que no siguin els adequats per treballar. Això que us comento és el que intento fer jo a les classes.
Un altre factor que penso que és molt interessant és l’existència d’associacions mixtes i plurals que es preocupin de tot això.
I també considero molt important i bona la reflexió de la diferència sexual, és a dir, que es pensi sobre els altres de la mateixa manera que es pensa sobre les dones. Cal pensar polítiques d’igualtat de la mateixa manera que se’n pensen per a les dones, de la mateixa manera que es fan polítiques sense demanar permís als altres -com se’n fan sense demanar permís a les dones... Cal que la diferència de l’Home Normal Blanc Occidental comenci a canviar alguna cosa dins d’ell -i les dones, naturalment, també, si bé és cert que continuen esssent els homes els qui dominen en la “normalitat” i també és cert que quan les dones arriben al poder no sembla que canviem gaire respecte de tot això.

Intervenció: Voldria plantejar la qüestió de l’objectivació del jo, és a dir, la manera de mirar l’altre, el diferent. La mirada sobre l’altre, si aquest altre és una persona amb disminució, és diferent, i aquesta diferència es fonamenta en una objectivació. Potser si aquesta mirada a l’altre fos plural i rica, començaríem a trencar les barreres mentals, que en realitat són les més fortes.

Núria: No sé si sabré respondre bé la teva pregunta, però em pots ajudar tu mateixa a fer-ho, d’acord? Quan parles de l’objectivació del jo, penso en allò que ja he apuntat en la xerrada: qui és el primer altre per al qual sóc un objecte amb jo? La mare. La mare, en la nostra cultura educativa, no s’ha considerat mai com la persona que educa, sinó com la persona que cria. El seu paper no ha estat el paper cultural, sinó l’instintiu, el natural. La pedagogia no parla de l’educació infantil des de la mare, sinó des de l’escola infantil. En aquest moment es parla -i tots i totes ho acceptem- de l’escola des dels 0 anys. No voldria que es pensés que defenso tornar enrere en certes coses: només vull que es pensi en aquestes coses. Així doncs, si reduïm aquesta primera relació de la mare amb la criatura a una relació purament instintiva, natural, de criança, no tenim en compte que aquesta és la primera relació educativa, que és la que constitueix el nostre jo i que és una relació social. Fixem-nos que es diu que és a l’escola on el nen es comença a socialitzar: i penso que aquí hi ha l’error. El nen i la nena es comencen a socialitzar amb la relació amb la mare o amb qui ocupi el seu lloc. Per donar suport a aquesta afirmació, vull recordar què diu un biòleg molt reconegut avui, en Maturana, que ens diu que l’única relació que crea societat entre les persones és l’amor. Hi ha altres tipus de relacions entre les persones -el compromís, les relacions de poder- que no creen societat: relacionen les persones per un interès o un fet puntual, però això no crea societat. Si només hi ha interès, es pot trencar en qualsevol moment. I les relacions de poder són immorals perquè estan basades en la negació de l’altre o d’un mateix. Aquesta relació de domini la podríem fer extensiva a la ciència envers la natura. Per tant, doncs, com diu Maturana, la primera i més bàsica relació biosocial que crea societat en l’espècie humana és l’amor. I això s’aprèn amb la mare, i si no s’aprèn amb la relació amb els altres, però sempre tenint present que si no s’ha après un mínim de relació amb la mare, és difícil que es pugui recuperar aquest tipus de relació eminentment social. Per tant, des del punt de vista educatiu, repensar la manera com les mares accepten els seus fills -encara que des dels tècnics es parli de la no-acceptació dels fills disminuïts- és pensar l’educació des de l’amor. Aquesta és la qüestió fonamental: tornar als orígens, tornar enrere, en l’educació formal (en la pedagogia, en la teorització de l’educació). No vull dir tornar enrere en el sentit de retrocés, sinó en el sentit de girar la mirada per veure els orígens de l’aspecte social en la relació d’amor.

Intervenció: En les escoles, el professorat no coneix la realitat social de les persones amb disminucions més enllà de les qüestions estrictament educatives. Seria bo que es fessin programes per tal que el professorat conegués la realitat i les necessitats de les persones amb disminució en general, no només en l’àmbit escolar. Es parla molt de necessitats educatives especials, però sembla que, més enllà d’estratègies concretes en l’àmbit pedagògic, no se sap què vol dir això.

Núria: Sí, però a mi no em preocupen tant les paraules com la realitat. Tu planteges una realitat -i després li has posat una paraula-: la realitat és que el professorat no distingeix gaire entre unes necessitats i unes altres. Jo, però, tampoc n’estic tan segura: crec que el bon mestre, la bona mestra, tot allò que li diu el psicòleg ell o ella ja ho sabia. També és veritat que no tots són bons mestres, però això passa també amb els psicòlegs. No ens preocupem, doncs, més del que cal. El bon mestre sap el que li passa al seu alumne, a la seva alumna. El que passa és que el rebombori dicotòmic que estem vivint, de si educació especial separada o integrada, de si nens i nenes han d’estar junts o no, etc, es basa en un pensament excloent -o una cosa o l’altra-, i això a la vida no es produeix així. A la vida es donen les dues necessitats alhora: de vegades es dóna la necessitat d’estar sol, de vegades d’estar només entre dones, de vegades només entre homes, de vegades necessitem estar amb persones a qui els passa el mateix que a nosaltres i de vegades es té la necessitat d’estar amb persones que no els passa el mateix que a tu perquè et donin punts de vista diferents... Totes aquestes necessitats es donen. Ara bé, en l’educació tot això no es preveu: pensem que tots els nens amb necessitats educatives especials han d’estar amb la resta de nens o separats, si fem una aula separada ja és excloent..., i això no és així, tot depèn de com es faci. Necessitem espais plurals i diversos. De vegades necessitem estar tots els sords junts perquè ens entenem més -són els altres més semblants a nosaltres- i de vegades necesssitem estar a l’aula amb altres nens i nenes que no són sords perquè aquests altres tenen una altra visió de les coses, un altre tipus de vida, una altra forma de parlar que ens ajuda a nosaltres a aprendre totes aquestes altres coses. Hi ha coses que els nens i les nenes necessiten fer per separat. Això es veu molt clar en l’educació física,en l’educació sexual,quan parlem de pubertat i adolescència. I aixó no es vol reconèixer: el fet de no voler estar junts es veu com un problema. I de vegades necessitem estar junts amb un nosaltres fet de més semblants. I de vegades amb un nosaltres de més diferents. Aleshores, per què es pensen els programes i les polítiques educatives sense tenir en compte que hi ha aquests dos tipus de necessitats? No es tracta de dir que cal tornar a l’educació segregada, a l’educació especial que exclou, sinó que es tracta de dir que cal buscar i respectar totes les necessitats. Insisteixo que estic parlant d’homes i dones, no de discapacitats: tots tenim necessitats d’estar de vegades junts i de vegades sols, d’estar de vegades només amb els que s’assemblen més. Tothom té aquestes necessitats diferents. I això passa en tots els àmbits: no em sembla adient que els avis i les àvies estiguin tancats al mateix lloc per viure el final de la seva vida: segur que moltes estones tenen necessitat d’estar amb gent de la seva edat, però també necessiten estar amb gent jove, amb criatures... Totes aquestes coses del sí o el no en l’organització de les relacions em sembla que no funcionen.
Pel que fa al que deies que la noció mateixa de necessitats educatives especials confon, crec que tens raó. Passa una mica el mateix que amb la paraula diversitat, que sembla que totes les diferències són igualment diferents. No és cert: cal tenir en compte unes coses molt concretes si parlem d’un nen o una nena que té problemes afectius i de relació, i unes altres coses si té problemes motors o problemes visuals. Cal tenir en cada cas molt clar quines necessitats concretes i específiques es produeixen. Quan es parla de les necessitats educatives de les persones amb deficiència visual sempre es parla de la necessitat d’un ordre fix, però si hem d’estar tots junts, és cert que aquest ordre fix impedeix que tots plegats ens moguem en un ordre mòbil. Aleshores, què passa aquí? Doncs que no sempre ho hem de pensar tot tots junts i que hi ha diversos camins per passar d’un ordre fix a un de mòbil. En realitat, tots tenim necessitat de moure’ns en dos ordres. El que no podem fer és rigidificar l’escola perquè tenim en compte les necessitats educatives especials. En aquest sentit, sempre recordo la meva experiència amb les persones amb les quals vaig treballar en un inici, que eren persones amb grans deficiències motores. Es plantejava la qüestió de programar activitats que poguessin fer les persones que no es podien moure. No és això: cal planificar activitats diverses i pensar com ho farem per fer-les junts, i fins i tot com acceptar que no les podem fer junts. A la vida cal acceptar les coses, com en l’amor -acceptar que algú no vol estar amb tu, i això no convertir-ho en una destruccció absoluta de tu-, fins a les coses més quotidianes (un vol anar a un lloc diferent que la parella per passar-s’ho bé). Es tracta de fer un aprenentatge dels límits, que és fonamental. I en relació amb les necessitats educatives especials, que estan pensades des d’un plantejament de la igualtat -que jo poso entre interrogants-, sovint ens obliguen a pensar d’una manera que no ens ajuda a acceptar i a reconèixer els límits. Hi ha límits. Tots tenim límits. I cal acceptar-los, reconèixer-los.

Intervenció: La qüestió dels límits és que, pel que fa a les persones amb disminució, aquests límits els marquen des de la suposada normalitat, és a dir, que no són les pròpies persones amb disminució qui els defineixen.

Núria: Aquesta qüestió em fa pensar en la relació entre les dues mirades que abans citava, la de la discapacitat i la de la diferència sexual. Jo no parlaria només de límits, sinó també d’horitzons. En el cas de les dones, sembla evident que se’ns han imposat des de l’home els horitzons masculins. I això ens converteix en súper-dones sense límit, ja que tenim els horitzons dels homes i mantenim els nostres propis (mantenim el nostre interès per comprendre l’altre, per tenir cura de les coses domèstiques, i alhora també tenim la competitivitat d’arribar a llocs alts...). No hem trobat la mesura. I aquesta mesura s’ha de posar des d’una mateixa, en relació amb els més semblants. I, per tant, això que dius que els límits els han posat sempre des de la normalitat és totalment cert. I per això m’agrada tant la idea de Carlos Skliar “La política de l’altre? Amb el seu permís”. A mi em sembla que aquest és el punt d’arrancada. Cal que associacions com aquesta o la vostra plantegeu que els límits i els horitzons els heu de dir vosaltres abans que ningú. Això no vol dir imposar-los, sinó presentar-los com un punt d’inici del diàleg.

Intervenció: Sens dubte el col·lectiu de cecs és minoritari i per aquesta raó cal que prengui la paraula i que continuï lluitant. En un altre sentit, però, voldria fer aquesta pregunta: els cecs ens coneixem a nosaltres mateixos? Voldria saber si hi ha estudis psicològics sobre aquesta qüestió. Diuen que una discapacitat comporta una sobrecapacitat.

Núria: Una altra vegada em remeto a la meva diferència: els cecs ens coneixem a nosaltres mateixos? Jo crec que aquesta és la pregunta que les dones ens vam haver de fer en un altre moment: ens coneixem nosaltres entre nosaltres?, sabem el que volem entre nosaltres?, per què no pensem en els nostres desitjos en lloc d’estar sempre reivindicant contra l’altre? Aquesta és una pregunta fonamental, però la resposta a aquesta pregunta no la podem trobar en els estudis psicològics sobre els cecs, potser sí en els estudis psicològics dels cecs. El problema dels estudis psicològics és que són sobre l’altre -o si ho voleu, sobre un mateix en tant que estudis humans i són humans els que els fan. Però quan aquests estudis són estudis sobre una diferència o una necessitat, d’una determinada manera de construir "l’estar en el món", això demana que aquests estudis estiguin fets pels que viuen d’aquesta determinada manera. En tot cas, cal que els estudis psicològics sobre els cecs estiguin pensats i siguin llegits des de la idea que els cecs s’hi reconeixen: si no s’hi reconeixen els cecs, no hem de pensar que ja que són estudis científics tenen raó, cal pensar que no són vàlids. Hem de ser capaços de plantejar-nos davant la ciència si la ciència ens reconeix i si nosaltres ens hi reconeixem. Em sembla, doncs, important aquesta qüestió de conèixer-nos, nosaltres, els cecs. Hem de pensar que el fet de conèixer-nos entre nosaltres ens dóna, d’entrada, una cosa molt bona: la relació entre nosaltres. Per tant, estudis psicològics sí, dels cecs, però no sobre els cecs. I si llegim estudis psicològics sobre els cecs, cal preguntar-nos: on sóc jo?, m’hi reconec?, em reconeixen? Com deia abans, aquestes són les preguntes que s’han fet les dones, i que es fan els adolescents. Apliquem-ho aquí a la diferència visual.
Pel que fa a si els cecs tenim altres capacitats excepcionals. Sí, és cert: els cecs, els sords, els que hi veiem i hi sentim, tots tenim altres capacitats excepcionals. El que passa és que només es desenvolupen aquelles capacitats que l’entorn facilita que es desenvolupin. De vegades, si té valor és perquè és excepcional. Això no és una capacitat de les persones cegues, sinó que és una capacitat humana. La qüestió és que la normalitat que se’ns imposa dificulta el desenvolupament d’aquestes capacitats excepcionals a tothom, i més encara a les persones considerades no-normals.

Intervenció: Els mitjans de comunicació poden fer un paper important per donar a conèixer la realitat de les diverses necessitats de les persones amb discapacitats?

Núria: Penso que és cert que els mitjans de comunicació tenen molta força, però penso que en allò que tenen més força és en la creació d’un determinat tipus de normalitat esportiva, triomfadora, bella... Al costat d’això, en la majoria de programes es parla sobre els altres; en alguns casos fins i tot els altres poden parlar. Però el que domina és una invasió de missatges que defineixen què és ser jove. Crec que tots, discapacitats o no, hem d’influir en aquest model que s’està donant a la societat. Ens hem de fixar en la discapacitat d’aquesta societat, que no accepta que algú sigui gros, que no accepta un defecte, que no accepta la vellesa, que no accepta una casa sense tots els electrodomèstics del món... Essent diferent, no tenint allò que es creu que s’ha de tenir, no es pot viure. I això és el que els passa als joves d’avui. La qüestió és veure com en el “tot“ que ens ensenyen jo no hi sóc.

Intervenció: És important que les persones amb una disminució ens coneguem a nosaltres mateixes i que la resta de persones ens puguin conèixer. Però no és gens fàcil conèixer les necessitats de totes les persones. Pensem que les persones sense discapacitat no coneixen, per dir-ho així, ni la resta de persones que viuen en el mateix edifici. Perquè ens coneguin cal que ens hi acostem.

Núria: Tens raó sempre que plantegis les dues coses alhora. No ho plantegem com una disjunció: o conèixer-nos a nosaltres mateixos o obrir-nos als altres. Estic convençuda que les dues coses s’han de donar alhora. La normalitat, aquesta normalitat disminuïda de la qual estem parlant, té molta força: si us obriu a aquesta normalitat i deixeu de mirar-vos a vosaltres mateixos, aquesta normalitat dominant guanyarà. No estem parlant d’una normalitat en les relacions entre nosaltres, sinó de la normalitat disminuïda que precisament dificulta aquestes relacions.

Article anterior: EditorialArticle següent: Taula Rodona: Balanç d’una dècada

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons