Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Club del racó: Miquel Albert Soler publica un estudi sobre la didàctica multisensorial de les ciències

Miquel Albert Soler és Doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, pedagog, porfessor diplomat en ciències. Treballa des de fa setze anys com a mestre al Centre de Recursos Educatius de l’ONCE de Catalunya. Recentment ha publicat el llibre Didáctica multisensorial de las ciencias (Un nuevo método para alumnos ciegos, deficientes visuales y también sin problemas de visión), número 40 de la col.lecció "Papeles de Pedagogía" de l’editorial Paidós .Aquest llibre és una part de la seva tesi doctoral i el fruit d’una investigació de molts anys en el camp de l’ensenyament de les ciències a alumnes cecs o deficients visuals. Ja està disponible en sistema Braille i en gravació al Centro Bibliográfico y Cultural de l’ONCE -Madrid. El seu autor està fent gestions per poder editar la seva obra en llengua catalana.


Setè Punt: Aquest llibre que has publicat recentment és una part de la teva tesi doctoral...
Miquel Albert: Sí, és el resum de la part més divulgativa de la tesi. Ens hem menjat la part més pròpiament d’investigació, perquè és una part massa tècnica que interessa, naturalment, per a la tesi, però en el llibre ho hem reduït a un petit capitolet, només perquè es tingui notícia dels estudis que avalen la investigació, però no hi dediquem una part important del llibre. Però si bé és cert que aquest llibre és una part de la tesi, en realitat és la culminació de molts anys d’interès, estudi i treball en aquest tema.Jo sempre dic que tot això va començar quan estudiava: a mí sempre m’han agradat moltles ciències. Quan vaig estudiar BUP i COU, i quan vaig fer els estudis de professorat per la branca de ciències, m’adonava que a mi tot allò que m’ensenyaven m’agradava molt, però que hi trobava a faltar alguna cosa, perquè les explicacions dels llibres, les pràctiques al laboratori eren només visuals. Jo tenia altres interessos i de vegades demanava informacions als professors, que sovint no sabien què dir-heper exemple, quan em vaig interessar molt pels sons naturals, pels cants d’ocell, no hi havia professors de la universitat que en sabessin. A partir d’aquí, i ja que a la mateixa universitat no podies trobar respostaa aquests interessos, em vaig començar a moure pel meu compte. Aleshores em vaig trobar amb gent gran, sobretot de pobles, que els ocells els coneixien tots pel seu cant i que sabien moltes coses sobre herbes i olors. Vaig començar, doncs, a ser com un autodidacte en tota aquesta part de l’assignatura que la universitat no em donava. Una mica després, quan vaig acabar la carrera de magisteri i vaig entrar a treballar com a professor a l’escola de l’ONCE d’Esplugues, ja no va ser només una qüestió de curiositat personal, això de voler saber coses de les ciències que no entressin només per la vista, sinó que hi havia la necessitat de trobar la manera de transmetre als meus alumnes aquells conceptes bàsics sense fer-ho de la forma visual, que era la típica que es feia en tots els llibres. Es tractava, doncs, de transmetre els conceptes que establien els programes oficials d’una manera diferent, adaptada als alumnes cecs, tot utilitzant alhora les formes visuals per als alumnes amb resta visual. Amb tota aquesta pràctica vaig anar recopilant un seguit d’¡experiències i de coneixements que són l’origen d’aquest nou mètode, que he anomenat "didàctica multisensorial de les ciències". En dic didàctica multisensorial perquè es tracta d’ensenyar i aprendre ciències utilitzant tots els sentits, deixant enrere l’enfocament exclusivament visual, que és el que encara avui es fa a tots els nivells, sigui primària, secundària o a les universitats. Sí que és veritat que cada vegada més es tenen en compte coses com els sons de la natura, i això està molt bé, és un primer pas, però es nota que encara s’utilitza d’una forma ametòdica, com una curiositat i prou. El que pretén la didàctica multisensorial és que tot això ja estigui previst des d’un principi, programat en l’assignatura, perquè sigui part de la formació científica. Cal abolir el tòpic que només és científic allò que entra per la vista. Aquesta didàctica no està pensada només per als nens petits, sinó que és vàlida per a totes les edats, per atots els nivells formatius.

Setè Punt: El llibre presenta, doncs, un nou mètode didàctic.
Miquel albert: Sí, proposa un nou mètode que es fonamenta en un enfocament diferent de l’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències naturals. El llibre té una primera part que pretén conscienciar la gent que les persones cegues i deficients visuals poden fer ciències, perquè volia trencar amb el tòpic, molt generalitzat, que les persones cegues poden fer molt bé tot allò que es relaciona amb les "lletres", però que no poden fer gairebé res de la branca de "ciències". La segona part del llibre està dedicada als diferents sentits. Hi ha un capítol per a cada sentit, menys per a l’oïda que en té dos. I quan dic "a tots els sentits" també hi incloc, es clar, la vista, parlant de la resta visual (no està dedicat a la vista en si, perquè l’enfocament estrictament visual de les ciències ja és més que sabut: és el que s’ha fet sempre). En cadascun dels capítols dedicats a un sentit hi ha, d’entrada, un estudi biològic del funcionament del sentit, perquè ens fem una idea de les possibilitats que té cada sentit; en segon lloc, hi ha un apartat dedicat a com educar el sentit des de petits; seguidament, i ja concretant en el cas de les ciències naturals, s’explica allò que hem de fer amb els nens des de petits perquè puguin aprendre ciències naturals amb aquest sentit. Un cop hem estudiat tot això, presentem tot un recull de pràctiques, experiències de laboratori, i conceptes de ciències naturals que poden entrar a través d’aquella via sensorial. Una altra part del llibre fa referència als recursos didàctics que necessitem per posar en marxa aquest nou mètode. La darrera part presenta una proposta de generalització del mètode: si bé és cert que aqeust mètode va néixer primer amb la intenció que fos vàlid per a alumnes cecs i deficients visuals, després la investigació demostra que és un mètode igualment vàlid per a alumnes sense problemes visuals , la qual cosa el fa interessant no només per a les escoles de nens cecs -o les escoles en les quals hi ha nens cecs integrats-, sinó que també és útil per als nens vidents: amb aquest mètode els nens que hi veuen tenen més estímuls, no centren tota l’atenció només en l’estímul visual, sinó que centren l’atenció de diversos sentits en el fenomen que estan estudiant. Aquesta particularitat del mètode és interessant molt especialment per a aquells nens que tenen problemes d’aprenentatge, ja que centra i reforça la seva atenció: l’infant no rep només un estímul per una via, sinó diversos estímuls per diverses vies. Sens dubte, treballar amb els diversos sentits és un element motivacional per a tots els nens, siguin cecs o hi vegin bé. Aquesta és la generalització del mètode, que és l’aspecte que tanca el llibre.

Setè Punt: Pel seu contingut, sens dubte és un llibre que pot interessar a un públic ampli i divers...
Miquel Albert: Jo diria que pot interessar a estudiants de mestres de primària, estudiants de ciències en general -que podran ser professorsde secundària-, a mestres que ensenyin ciències naturals -sigui al nivell educatiu que sigui-, a pedagogs -perquè la qüestió de la multisensorialitat pot donar idees generals- i, també, crec que pot interessar a la gent que treballa en esplais a l’hora de preparar activitats a la natura. I, en general, pot interessar a qualsevol persona que li agradila natura, encara que no tingui una activitat docent, perquè potser aquest llibre li servirà per fixar-se en coses en les quals no s’havia fixat mai.

Setè Punt: Es tracta, doncs, d’un mètode que pot ser aplicat i pot interessar en àmbits molt diferents.
Miquel Albert:Sí, crec que la didàctica multisensorial de les ciències espot aplicar a qualsevol nivell educatiu. No és només per a nens petits, es pot aplicar també a lamateixa universitat. La raó d’això és que qualsevol fenomen científic té un vessant no visual. Dues premisses bàsiques fonamenten aquesta nova didàctica:
1. Tot fenomen científic té estímuls que no són visuals.
2. Si un fenomen científic és estrictament visual, es pot extrapolar al camp perceptiu no visual.

Setè Punt: Posa’ns alguns exemples...
Miquel Albert: Un exemple del segon pressupòsit és el de la refracció de la llum. Aquest fenomen és estrictament visual, però és extrapolable al camp sonor. Si agafem un diapasó, acoblat a la seva caixa de resonància per sentir-lo millor, i el fem percuptir, aquelst diapasó emet una ona sonora: si apropem, enfoquem, l’ona sonora cap a l’aigua, notem que la freqüència de so també canvia; és a dir, el comportament de l’ona sonora ha estat el mateix que el el raig de llum -ha canviat la seva freqüència: el so s’ha refractat en passar de l’aire a l’aigua. Aquest, doncs, és un exemple de com un fenomen científic, per visual que sigui, pot ser extrapolable.
I com a eexemple del primer pressupòsit, podem parlar de la detecció de la clorofil.la: sempre es fa amb l’experiència de laboratori que permet veure com un líquid normalment l’alcohol- queda tenyit de color verd. Doncs bé, podem fer la mateixa experiència picant unes fulles al morter, hi posem aigua -i no alcohol, que la seva olor ens destorbaria- i ens podem adonar que la clorofil.la dins de l’aigua, no només la tenyeix de verd, sinó que fa una olor especial. Tots els llibres diuen que l’aigua s’ha tenyit de color verd, però cap explica que l’aigua ha agafat una olor especial, típica de la clorofil.la verda (és l’olor de quan es talla gespa). I un segon exemple d’aquell primer pressupòsit és l’estudi dels ecosistemes: quan es vol estudiar elsocells d’un determinat entorn natural, tothom corre amb els prismàtics, però gairebé tothom ha oblidat el casset per enregistrar el so dels ocells. . I és que és molt més fàcil detectar ocells, amfibis, insectes pel so que emeten que no pas veient-los, perquè s’amaguen. En canvi, el so és la seva forma de comunicar-se i n’emeten constantment i tranquil.lament. Aquests són uns exemples. Al llibre hi ha recollits aproximadament un centenar de casos i d’experiències.

Setè Punt: Explica’ns una mica el procediment de la investigació.
Miquel Albert:Jo vaig agafar la tècnica d’investigació qualitativa i em vaig centrar en la tècnica d’investigació/acció. Aquest model d’investigació té com a etapes pròpies: la planificació, l’acció, l’observació i la reflexió. La reflexió et porta a unes determinades conclusions, a partir de les quals tornes a iniciar el cicle. Vam fer servir com atècniques l’observació directa i participativa, tècniques com la triangulació i també alguna demés quantitativa -com el qüestionari. Per analitzar dades vam fer servir el que s’anomena anàlisi semàntica. La tècnica de l’anàlisi semàntica permet englobar les conclusions en diferents grups; nosaltres, seguint l’esperit dela reforma educativa, les agrupavem en grups segons com influïa aquest mètode didàctic en els aprenentatges conceptuals, com influïa en els aprenentatges procedimentals, com influïa en els aprenentatges d’actituds i valors i, encara, un quart grup que feia referència a la qualitat de la percepció envers la qualitat de l’aprenentatge (ja que durant la investigació an’àvem veient que segons la qualitat amb què es percebien els estímuls -ja fossin sonors, tàctils, etc.- els resultats eren diferents). Tota aquesta investigació la vam fer, seguint la tècnica de la triangulació, en tresambients, que és el que es considera necessari per poder generalitzar una investigació d’aquest tipus: una part la vam fer al laboratori de l’escola especial per a cecs -al Centre de Recursos-, que era un ambient tancat, controlat, típica experiència de laboratori escolar; un segon ambient el constituïren tot d’experiències al Museu de Zoologia de Barcelona, que era també un ambient tancat, controlat, però que era extern a l’escola i disposava de més recursos que en un laboratori; finalment, un tercer ambient va ser el Centre d’Educació ambiental Can Coll, on s’estudiava un ecosistema en un espai obert -el bosc, la basa...-, és a dir, espais pròpiament naturals, oberts, sense control humà .

Setè Punt: I era un mateix grup de nois i noies que pasaven pels tres ambients?
Miquel Albert: D’una banda, un mateix grup de nanos passava pels tres ambients durant el curs. Però amb un sol grup no n’hi havia prou per a lainvestigació: aquest cicle de planificació, acció, observació i reflexió s’ha d’anar repetint, perquè sempre s’ha d’anar investigant i hi ha coses que cal modificar. Aleshores, el curs següent repetíem el cicle i de vegades ja no era possible fer-ho amb el mateix grup de nanos, perquè potser ja no els teníem a l’escola. Per altra banda, no només vam treballar amb grups de nois i noies de l’escola específica, sinó que també ho vam fer amb grups de nois i noies vidents on hi havia un alumne cec integrat (concretament va ser amb l’escola Tavor, on hi havia un noi cec). Sempre que ens vèiem forçáts a canviar de grup, intetàvem agafar una mostra paralel.la, és a dir continuar treballant amb una mostra de nanos que s’assemblés tan com fos possible a la mostra amb qè ja havíem treballat; es tractava d’evitar introduir factors estranys a les mostres. En aquestes mostres, si eren de l’escola específica, sempre hi havia nois cecs totals, nois amb resta visual, nois amb facilitat per aprendre les ciències i nois amb dificultats per aprendre-les. Sempre es va treballar en la franja de sisè, setè i vuitè d’EGB -perquè vam començar a treballar quan encara hi havia l’EGB-, o bé de sisè de primària i de primer i segon d’ESO. Evidentment, la investigació és generalitzable, però per realitzar-la cal centrar-la en un sector determinat.

Setè Punt: El sentit de la teva investigació és potenciar l’ús de tots els sentits en el coneixement de les ciències. Tal com has dit, aquesta voluntat xoca amb el mite, el tòpic -que, de fet, està present a tots els llibres de text i els programes educatius- que la ciència només es pot conèixer a través de la vista. També és curiós el que has comentat que la gent que viu al camp té molt més interioritzat l’ús dels diversos sentits -com l’oïda en el reconeixement dels sons. Per què creus, docns, que la ciència oficial, la de les universitats, els laboratoris, etc., històricament ha descuidat tant els altres sentits?
Miquel Albert: Penso que vivim en una cultura de la imatge. Ara se’n parla moltíssim pel tema de l’anorèxia. Però és que aquesta cultura de la imatge ve de fa molt de temps, si bé és cert que cada vegada les conseqüències són més greus: es valora les persones per la imatge que ofereixen, l’estètica d’un lloc només es valora per la imatge (penso en locals on es fan actes oficials, conferències, etc., en què s’ha cuidat molt l’estètica visual, però potser en aquell local hi fa una calor terrible, s’hi respira un ambient molt carregat, les butaques són molt incòmodes...). Aquesta cultura de la imatge també es nota en el fet que als nens els entren millor els vídeos que els llibres, en la influència poderosíssima de la televisió. S’està avançant molt i estudiant molt en com impactar a través de la imatge perquè és això el que es valora més. Aquesta cultura de la imatge ho ha influït tot, l’educació, la ci’ència. En canvi, potser la gent que viu en altres entorns on la influència de la televisió no és tan gran, o que viu en entorns rurals i relativitzen més el tema de la imatge -perquè l’estètica del camp, de les cases, és diferent- respon molt millor a l’hora de fixar-se en tot allò que proporcionen els altres sentits. En certa manera, la qüestió rau en el fet de ser conscients que l’home forma part de la natura, perquè sovint les cultures que anomenem desenvolupades, urbanes, separen molt la persona de la natura, com si la persona fos una cosa al marge de la natura. Les persones del camp, dels pobles, potser se senten més integrats en la pròpia natura i és llavors que s’hi fixen més, l’escolten més, es fixen en les olors...

Article anterior: En comptagotes

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons