Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Calidoscopi: Un curs a les palpentes

A finals de 1998, Carme Alcoverro, directora de la revista "Escola catalana", em va demanar un article en què donés a conèixer al col·lectiu d’ensenyants de Catalunya la meva trajectòria fins esdevenir cega i arribar a superar les proves d’oposició per accedir al cos de professorat de Secundària del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, així com la meva experiència com a professora de català cega a l’IES Barres i Ones del barri de Llefià de Badalona durant el curs 97 98. Aquest article va sortir publicat al número de febrer de 1999 de l’esmentada revista, i m’ha semblat que podia resultar d’interès per a alguns dels lectors del "Setè punt". Així, doncs, us el faig a mans.


Un curs a les palpentes
per Eva Criado i Diumenge

Preliminars

Vaig arribar a la docència gràcies a la ceguesa, després d’un breu període d’exercici professional dins del camp de la medicina de capçalera. Tenia 24 anys i la imparable necessitat que el fet que m’haguessin apagat els llums sense demanar me’n permís no representés una aturada forçosa en l’emocionant tot i que dura aventura de viure. No sabia res de cecs, però sabia que me’n sortiria, perquè estava disposada a aprendre’n.
De seguida vaig aprendre a llegir en sistema Braille i vaig tenir la sort que em contractessin a l’ONCE per organitzar un servei d’integració d’estudiants cecs i deficients visuals als instituts de Secundària: els adolescents que van haver de patir la meva inexperiència tenien tantes ganes de sortir se’n com jo i el mateix entusiasme.
Sempre, fins i tot en l’època d’absoluta dedicació a la medicina, m’havia preocupat la formació de les persones, però vaig decidir que no n’hi havia prou per dedicar m’hi professionalment i vaig aconseguir de compaginar treball i estudi, per treure’m la llicenciatura en pedagogia. Uns anys més tard, em van encarregar de fer classes de català als alumnes d’FP de l’escola "Joan Amades" de l’ONCE a Barcelona, i hi vaig veure l’oportunitat d’introduir me en el món de la llengua i la literatura, que m’havia apassionat des de petita. De manera que vaig tornar a la universitat a llicenciar me en filologia catalana. El mes de juliol de 1997 vaig superar les proves d’oposició per accedir al cos de professors de secundària de la Generalitat, i l’1 de setembre vaig aterrar, sense previ avís, a l’IES Barres i Ones de Badalona.

Aterra hi com puguis

Abans de parlar de l’ensurt que es van endur els meus actuals companys de feina, he de dir que el fet que algú com jo hagi pogut arribar a ser funcionària de carrera de la Generalitat es deu a la insistència i a l’esperit de lluita d’uns quants companys i companyes visualment discapacitats que, convocatòria rere convocatòria, van tenir la força de no donar se per vençuts fins i tot quan els feien presentar a l’oposició amb un certificat d’idoneïtat per a la feina que els desqualificava totalment . Afortunadament, ara les coses, si no resoltes, comencen a ser un xic diferents i algun d’aquests pioners està fent suplències pels instituts de Catalunya (tasca molt més feixuga que no pas la de formar part d’una plantilla concreta durant almenys un curs sencer).
Quan em vaig presentar com la nova professora de català, els companys del Barres i Ones es van quedar de pedra. M’ho van confessar uns mesos més tard, quan començaven a tenir me confiança, però no calia: per a una persona cega, les inflexions de la veu i fins i tot els silencis són, per força, una font d’informació impagable (a banda que era lògic esperar aquesta reacció). El curs anterior havien tingut alguna substituta que havia abandonat abans del mes d’incorporar se a la plantilla perquè, tot i no patir cap discapacitat de les que es veuen, no va ser capaç de suportar l’estrès que la feina comporta. Com és lògic, no devien patir només per mi, sinó, sobretot, pel terrabastall de curs que els podia caure al damunt, ja que, a més a més, m’havien tocat en sort dues classes, de trenta alumnes cadascuna, de primer d’ESO. El cert és que imagino que de grat per força van fer el cor fort i que, donat que jo era una professional que havia accedit com qualsevol altre a la feina, van deixar totes les portes obertes per tal que l’evidència dels fets ens demostrés a tots plegats si es tractava d’un miratge o d’una possibilitat real.
No diré que no va ser dur: recórrer els racons del centre com un ratolí dins d’un laberint, per incorporar al repertori dels meus paisatges habituals la imatge mental de l’institut, amb la certesa de ser observada pels desconcertats col?legues que devien imaginar se a si mateixos bo i palpant les parets, les finestres, els mobles de l’edifici, sense acabar de fer se càrrec de la quantitat d’informació que un cervell entrenat pot arribar a processar a partir de dades tàctils, auditives, olfactives, intuïtives; memoritzar les veus dels 51 docents, els 4 PAS i els 95 alumnes amb qui hauria de tractar durant el curs (amb l’agreujant que els nens i nenes de 12 anys tenen tots veu de nena); fer transcriure, cuita corrents, al sistema Braille els textos que havia de treballar durant el curs; buscar una persona amb qui m’avingués perquè em fes de lectora dels deures i exàmens manuscrits...
Els companys em van ajudar molt, especialment amb les seves ganes d’ajudar me. Sé, encara que no m’ho ha dit ningú,que hi va haver un treball de la nova situació, a nivell de tutories i de junta directiva, amb els alumnes. A alguns els he d’agrair el fet d’haver estat sempre a l’aguait, d’una marera gairebé imperceptible per a qualsevol menys acostumat a observar que jo; a d’altres, el d’haver estat exigents amb la meva feina com amb la de qualsevol altre; però la seva sorpresa i el meu propi desconcert pesaven només sobre les meves espatlles, perquè era conscient que, si jo no em creia cegament que me’n podia sortir, no s’ho creuria ningú. Al cap i a la fi, per a la majoria D’ells es tractava de la primera topada amb la ceguesa.

Un jurat de dotze anys

Ells no ho van sospitar mai, però la resposta als dubtes que els adults ens plantejàvem estava en mans d’aquells nois i noies de dotze anys que, per primera vegada a la vida, es trobarien amb una professora cega a l’aula.
. Sabia que havia de jugar amb la part atractiva de la discapacitat ben assumida: sabia que, si ho enfocava bé, per als alumnes petits seria una mena de mascota, abans de convertir me en la seva professora de català, alhora que aprenien a conviure quotidianament amb aquesta diversitat de la qual, darrerament, tant se’ls parla. Vaig jugar aquesta carta: els vaig anar descobrint les petites i grans coses que m’ajuden a funcionar amb normalitat amb aquesta relativa normalitat, a la qual, en el fons, tots estem un xic sotmesos i que a ells els semblaven misteris fascinadors (s’alçaven de la cadira per veure’m signar la llista de les faltes d’assistència; els desconcertava el fet de veure’m escriure a la pissarra; els fascinava el petit ordinador parlant que duc sempre al damunt; els inquietava que descobrís qui estava xerrant, fins i tot quan em girava d’esquenes...); alhora que s’adonaven que podien comptar amb mi, que en ocasions depenien de mi com de qualsevol altre adult.
Un dia una alumna no pas de les millors va dir me que, quan li feia classe, no se’n recordava que jo era cega, i vaig pensar que aquell era l’objectiu fonamental que, no gaire conscientment, m’havia proposat d’assolir, perquè la intuïció em deia que, si allò no era la normalitat, s’hi assemblava molt.

El difícil art d’educar

Potser, el fet que es tractés d’alumnes de primer, en els quals és tan important treballar les actituds i que són encara tan permeables, em va facilitar la tasca, tot i l’aparent dificultat de fer los creure. Vaig procurar de fomentar en ells i elles un principi de responsabilitat: cadascú havia de fer se càrrec de la pròpia actitud a classe, encara que la professora no els veiès, justament perquè la professora no els veia. Vaig aprendre que havia de tenir molta paciència i em va costar uns quants moments de desànim, però, excepció feta d’aquells casos en què es barregen situacions familiars extremes, vaig aconseguir que a final de curs fossin capaços de manifestar espontàniament que havien fet alguna malifeta, quan n’eren responsables.
A meitat de curs ja tenia clar que havia guanyat la batalla de la relació interpersonal amb els alumnes, però em preocupava molt el fet de ser capaç de trobar l’equilibri entre aquest objectiu i el de transmetre continguts, procediments i valors específics de l’àrea de llengua i literatura.
A final de curs, quan els alumnes sabien que les notes ja estaven posades, vaig passar los un qüestionari perquè m’avaluessin anònimament. El resultat em va sorprendre agradablement: els alumnes deien, majoritàriament, que havien après coses que abans no sabien sobre la llengua catalana, essent capaços de posar ne exemples concrets, i que entenien molt bé les explicacions de la professora de català; que s’havien adonat que les persones poden fer coses que d’entrada semblava que no podien fer i que havien de ser responsables amb la seva feina.
Una de les fites que em fa sentir més convençuda que l’esforç esmerçat durant el curs passat no ho va ser en va és el fet d’haver aconseguit que la majoria dels seixanta alumnes de primer dels quals no n’hi havia cap que procedís d’un entorn catalanoparlant acabessin el curs adreçant se a mi en català i que encara ho facin enguany, que no els tinc a classe, quan els trobo pels passadissos.

Amb una mà al davant i l’altra al darrere

La integració està de moda, però, malgrat parlar ne i sentir ne parlar a totes hores, per a la majoria no és més que un concepte purament teòric. Aquesta situació és perfectament comprensible, ja que no fa pas gaire temps que les persones discapacitades hem deixat de quedar nos a casa per vergonya o per manca de recursos personals i materials o econòmics que ens permetessin superar les dificultats que, un món pensat des de paràmetres de normalitat aparent per professionals aparentment normals, ens oposava.
Ara, tots plegats comencem a adonar nos que la normalitat és assumir nos amb les pròpies limitacions, de la mena que siguin d’aquestes que ens humanitzen a tots plegats, ens agradi o no i que, per força, no només el món ha de ser una llar per a tothom, sinó que necessitem la col?laboració de tothom per tirar lo endavant sense llasts inútils.
Ara que la gent del carrer comença a estar ne convençuda, per pròpia experiència, és imprescindible que hi hagi una entesa entre les institucions, públiques i privades, per tal de fer funcionar les coses amb coherència: no és admissible que una professora de català treballi sense tenir accés de manera autònoma al Diccionari normatiu o al programa d’avaluació que fan servir els seus companys visualment no discapacitats, sobretot quan la informàtica està a l’abast de qualsevol cec, i fóra tan senzill eliminar les barreres que ens priven d’utilitzar aquells recursos; resulta impensable que, amb tota la propaganda que s’emet a través de tots els mitjans de comunicació, un professional discapacitat que ha accedit amb normalitat a un lloc de treball normalitzat, no pugui desenvolupar la seva feina sense haver d’invertir hi un sobreesforç considerable, només perquè les institucions no s’han posat d’acord sobre la fórmula per compartir la responsabilitat de facilitar li les adaptacions que necessita per fer ho.
No és de savis ni tan sols resulta rendible ignorar l’evidència: comença a existir un col?lectiu de persones amb diferències evidents, disposades a demostrar que són capaces de rendir com qualsevol altre a l’hora d’assumir responsabilitats. Ajudar los a aconseguir ho no és només una prova de respecte envers els drets dels ciutadans, sinó també una estratègia per no desaprofitar el seu esforç.

Un horitzó de normalitat

Aquest curs segueixo al Barres i Ones. Tot és molt més senzill: m’he estalviat la feinada de començar de zero (em conec l’edifici; em conec la veu dels companys i companyes; sé com funciona l’institut i tothom, tret d’aquells professors i professores de nova incorporació al Centre, esperava trobar m’hi). No he de demostrar res: la gent és conscient de les meves limitacions, però sap que pot comptar amb mi, perquè ho ha anat descobrint sobre el terreny. Segueixo amb la coordinació lingüística del Centre, tasca que em va permetre, ja el curs passat, dur endavant una sèrie d’iniciatives més o menys engrescadores a l’entorn de la difícil escomesa de la normalització lingüística. Torno a tenir dos grups de primer i m’estreno amb un parell de crèdits variables. La coordinadora de l’ESO m’ha recolzat com a tutora individual dels vuit alumnes de primer amb necessitats educatives especials; formo part de la comissió organitzadora de les festes escolars i del grup de professors que tracta de motivar els alumnes en temes de solidaritat.
És cert que encara falta molt perquè, quan em destinin a qualsevol institut del país, la meva arribada deixi de representar, en un primer moment, un trasbals emocional per a la junta directiva; perquè algú com jo pugui accedir sense entrebancs a l’ordinador de la sala de professors o, fins i tot, a la informació més quotidiana, aquella que se sol escriure a la pissarra o penjar al tauló d’anuncis; perquè pugui picar les notes al disquet d’avaluació sense haver de demanar que algú li’n faci el favor; perquè tingui a l’abast qualsevol eina de treball que li calgui; però el fet que una colla de docents, d’alumnes i de pares hagin assumit sense escarafalls la circumstància que algú evidentment diferent pugui compartir amb ells responsabilitats educatives, en igualtat de condicions, demostra que comença a fer se la llum en el nostre el de tots plegats horitzó de normalitat, perquè, al cap i a la fi, educar és qüestió de vocació, de caràcter i de capacitat per fer se entendre; mai, d’agudesa visual.

Article anterior: Altres veus, altres àmbits: David Blunket, Ministre d’Educació i Treball del govern britànicArticle següent: Club del racó: Monasterio de piedra, un exemple d’accessibilitat

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3