Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Altres veus, altres àmbits: David Blunket, Ministre d’Educació i Treball del govern britànic

David Blunket és Ministre d’Educació i Treball al govern britànic presidit per Tony Blair. Cec de naixement, va fer els seus estudis primaris i secundaris en una escola per a cecs en règim d’internat. Nascut a Sheffield l’any 1947, va perdre el seu pare en un tràgic accident laboral quan ell tenia 12 anys. Actualment viu a Londres, pRop de la Casa dels Comuns. Té una gossa guia, la Lucy, que va aparèixer a les fotografies oficials de presentació de l’equip de govern. És amic de Tacher (ella li va escriure una carta quan va morir el seu anterior gos guia). Té tres fills i actualment està separat de la seva dona.

Hem cregut interessant reproduir aquí uns fragments de l’article que publicà Tim Walker a les pàgines del diari "Daily Mail" el dissabte 7 de febrer de 1998. No hem considerat necessari traduir tot l’article sencer, d’una extensió força considerable, i n’hem seleccionat aquells fragments que ens permeten dibuixar el perfil del personatge. Hhem deixat de banda, doncs, les referències a la seva vida particular i ens hem centrat en aquells elements biogràfics i de pensament que ens permeten conèixer una mica el ministre d’educació i treball britànic.


(...) "El que passa amb la meva vida personal és que si en parlo, deixa de ser personal, per tant no ho faré. Vull dir, els polítics acaben com els actors i les actrius si no guarden per a ells mateixos cap part de la seva vida i crec que això els desqualifica". La gent necessita el seu espai, alguna cosa que sigui pròpia.
(...)És comprensible que el excel?lentíssim Sr. David Blunkett, Secretari d’Estat d’Educació i Treball, posi particular èmfasi en la privacitat. Als quatre anys, va ser apartat cruelment dels seus pares i, després de la intervenció del Consell Estatal de Sheffield, va ser enviat a un internat per a cecs a l’altra banda de la ciutat.

L’Arthur i la Doris Blunket no tenien cap altra alternativa perquè no hi havia altres escoles per a cecs a la zona. A més va ser un temps especialment dolorós per a ells perquè l’escola havia establert que només es podien endur el nen una setmana cada mes.

El David trobava a faltar un munt de coses quan era allà: els petons i les abraçades de la seva mare, els jocs a què jugava amb el seu pare, els llibres que li llegien, però el que trobava realment difícil de soportar, diu ell, era "la manca de privacitat". "No hi havia cap lloc tranquil i privat on poder estar sol o on les coses de cadascú fossin segures", ens diu. "Durant els 16 anys que vaig haver de compartir dormitoris d’escoles i col?legis, mai no m’hi vaig acostumar".

Fins que va començar l’escola, David no es va adonar que era cec. El nervi òptic que hi ha darrera dels seus dos ulls no es va desenvolupar correctament degut a una incompatibilitat dels gens dels seus pares, una possibilitat entre un milió. Pel fet que mai no se li havia negat que portés a terme cap repte, mai no havia sentit que hi hagués alguna cosa que no podia fer. Probablement va ser també perquè, durant la seva primera infantesa, els seus pares mai no li van dir que ell fos diferent en cap aspecte; fins i tot, mai no van pronunciar la paraula cec".
"Crec que és molt important que, si ets cec o tens alguna mena de disminució, la gent que t’envolta no posi límits als teus horitzons quan ets petit i no et faci creure que pateixes una desgràcia. Ara m’adono, quan miro enrere, que el meu pare no va fer mai cap concessió a la meva ceguesa; es passava hores jugant amb mi, amagant se sota la taula i fent veure que estava espantat quan jo tirava dards de goma amb el meu arc o disparava amb la meva pistola plena de pilotes de ping pong. No crec que a la meva mare sempre li semblés bé tot el que féiem, però ella també va obrir altres móns per a mi. No hem de menystenir el plaer pels llibres. Es passava hores llegint me històries curtes d’Enith Blyton i d’altres escriptors així com repassant els diaris. Si bé el meu pare em feia creure que ho podia fer tot, la meva mare em va donar humilitat; sempre que jo aconseguia alguna cosa, ella em recomanava que m’assegués i em prengués una tassa de tè; mai perdia el seu sentit de la perspectiva".
(...)

Et pots preguntar si, després de les seves experiències, ell aprova els internats com a opció en general.
"El meu sentiment personal és que no són dolents en petites dosis, però estar hi dels quatre als dinou anys com jo vaig fer, no és una cosa que jo recomanaria. Si uns pares em comentessin que estan pensant en la possibilitat d’enviar el seu fill a un internat, jo els diria que s’ho pensessin molt bé, però això ho dic més per motius socials que educatius".

Ell accepta que la seva estada a l’escola va fer que creés una cuirassa entorn seu".
ës molt important per als nens creure que algú es preocupa per ells i saber que hi ha seguretat i estabilitat a les seves vides i que són estimats i necessitats", diu ell "els meus pares em feien sentir tot això quan estava a casa, però hi havia molts intervals llargs de temps, quan estava a l’escola, que em sentia profundament insegur i poc estimat. Després d’un temps, es fa difícil expressar les pròpies emocions i compartir les amb els altres i un tendeix a tancar se en sí mateix".
(...)
"La política realment es va convertir en substitut d’un matrimoni poc afortunat" diu ell.
(...)

"Desgraciadament, avui en dia quan parles per televisió la gent s’interessa més per la manera com vas vestit que pel que has de dir".
(...)

Blunket evidentment ha demostrat que hi ha molt poques coses a la vida que un vident pugui fer i un cec,no. Però el que està clar és que el cec, alguns cops necessita una mica més d’ajuda i una mica més de temps. Ell desitjaria, per exemple, poder agafar un informe i simplement examinar lo de la mateixa manera que ho fan els seus companys de gabinet, però a ell l’hi han de gravar o transcriure al Braille i aquests processos consumeixen temps i això pot ser un problema per a un polític que vol fer la feina ràpidament.

"Jo desitjaria poder saludar efusivament la gent mentre camino per la Casa dels Comuns, donar los cops a l’esquena, encaixant los la mà, perquè això és molt important, però evidentment molt sovint passo pel costat de la gent i semblo molt tivat i distant ".

Et pots preguntar si es va posar en política només per demostrar que un cec ho podia fer o perquè realment ho volia fer.
"Crec que jo volia demostrar me a mi mateix que jo ho podia fer" Diu ell, "Jo, conscientment, mai no em vaig dir que ho estava fent per demostrar el que pot fer la gent cega. Realment al llarg de la meva carrera política, m’ha molestat sentir que la gent preguntava, sovint amb la millor intenció, si jo seria capaç de fer la feina que m’assignaven. Sempre he estat preparat per afrontar la circumstància que la gent estigui en desacord amb mi o que em digui que pensa que estic procedint de forma equivocada, però mai no he acceptat que em diguin que no puc fer la meva feina perquè sóc cec. Crec que de vegades potser realment he volgut provar excessivament que ho podia fer. Hi ha hagut nits en que m’he trobat escoltant cintes fins tard o fent altres coses i he pensat que potser estava anant massa lluny, ficant me en massa complicacions".

Ell diu que, encara que no hagués estat cec, una terrible tragèdia que va afectar la seva família (la mort del pare) li hauria donat també un desig d’intentar fer alguna cosa per ajudar els qui estan en desavantatge dins la societat".
(...)
"Hi havia gent al Partit, que venien d’orìgens més pròspers, que elogiaven el fet de ser pobres. No veien que no hi ha res a elogiar del fet de ser pobre. Si ets pobre, només vols deixar de ser ho".
(...)
Diuen que no és el que es diria el típic polític d’esquerres.
Només s’ha sortit un cop de les normes marcades pels polítics laboristes (del que se suposa que han de fer): quan es va publicar una carta sobre la pensió d’invalidesa. Ell diu que van filtrar informació d’un document intern que ell no volia que es publiqués. Era alguna cosa sobre el suport del govern en relació a aquest subsidi.

Parlem dels polítics que envien els fills a escoles privades i ell no vol contestar gaire, ho troba difícil de respondre.
"Hem d’afrontar les responsabilitats col?lectives per les coses que fem. La supervivència del nostre govern,que té una agenda radical, depèn molt del fet que ens recolzem uns als altres i que no ens desqualifiquem". No vol criticar, diu que hi ha desacords normals com en totes les relacions.
Parla de la diferència entre ser a l’oposició i governar, com si li retreguessin coses i diu que cal trobar l’equilibri entre l’idealisme i el realisme perquè un govern tingui èxit. Admet que ha hagut de canviar.

"Si bé els seus punts de vista han canviat, Blunket com a persona no ha canviat gens. Els que el coneixen bé realment et diuen que, entrar al govern l’ha afectat sorprenentment poc. Fins fa poc, la majoria de dies anava en metro a l’oficina des del seu pis del Sud Oest de Londres i només recenment ha anat a viure a una residència del govern a Belgravia".

No està gaire content d’haver ho fet i diu "la meva llar és encara a Sheffield i també el meu cor; i el que em diu la gent d’allà és el que compta per a mi. Em pregunten alguns cops si em podran separar de les meves arrels però no pots anar cap a la ciutat, la llar del Full Monty, i no sortir ne escaldat si et dones aires de grandesa".
(...)

Des que va començar al Departament, només s’ha hagut de fer algunes concessions a la seva ceguesa. Entre elles, la instal·lació d’una unitat especial de lectura per suministrar documents enregistrats, l’ampliació d’alguns armaris per posar hi papers en Braille i l’establiment d’uns torns per assegurar que la Lucy pot fer el seu passeig diari".
Hi ha hagut només un gran error i va passar, com si la sort ho hagués volgut així, en la seva primera reunió ministerial amb Tony Blair. Recorda el moment amb horror: va treure les seves notes impreses en Braille i, quan va passar les mans per sobre, es va adonar que no entenia res, però no va ni empal?lidir i va improvisar tant brillantment que el primer ministre no va tenir ni idea del que havia passat. Fins que Blunket va tornar a la seva oficina, no va descobrir que els papers havien estat impresos en Braille suec perquè la impresora que havia comprat el Departament provenia d’Escandinàvia. Podeu imaginar, que molts d’altres ministres davant d’aquesta incompetència tan flagrant haguessin demanat el cap dels responsables, però Blunket només riu.

Article anterior: Món laboral: Escarlata sanmartín, fisioterapeutaArticle següent: Calidoscopi: Un curs a les palpentes

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons