Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Món laboral: Escarlata sanmartín, fisioterapeuta

Escarlata San Martín fa quasi nou anys que treballa com a fisioterapeuta. Va fer l’educació bàsica al col?legi de l’ONCE (en aquell moment situat a Esplugues de Llobregat) i després va fer el Batxillerat en un centre educatiu del seu barri de sant Andreu de Barcelona. Els estudis de fisioteràpia els va cursar al Centre Gim Bernat. Actualment té una resta visual que li permet veure el contrast de llum i foscor i certs volums , la qual li és útil com a complement en la mobilitat i orientació, però no, en l’exercici de la feina ni per llegir o escriure.


Setè Punt: Explica’ns una mica la teva feina.

Escarlata: Treballo com a fisioterapeuta per a una Mútua d’accidents laborals des de fa ja vuit anys i mig. La meva feina consisteix a fer els tractaments, la rehahabilitació dels meus malalts. Em trobo amb malalts que tenen múltiples fractures, que són tetraplègics o paraplègics. Ara tenim molts malalts que es fracturen alhora una cama, un braç i una mà. I quan es troben en una fase aguda o el traumatisme és molt recent, no poden aixecar se per anar al gimnàs i llavors has d’anar tu a l’habitació. També hi ha casos que estan molt malament i que llavors són a la Unitat de Cures Intensives.

S. P.: Per tant, no tens un espai concret on treballes sinó que t’has de moure per tot l’hospital...

Esc.: Sí. Em moc en un espai físic de quatre plantes, des del soterrani 2 fins a la planta segona. Una part important de la feina la faig a la zona de rehabilitació, que està situada a l’ala est de l’hospital, i que es composa d’un gimnàs, d’una àrea d’hidroteràpia, una àrea d’electroteràpia (on hi ha tots els aparells de corrents), els diferents despatxos i l’àrea de teràpia ocupacional. Però també tinc malalts a les plantes i a la UCI. ës a dir que si tu em truques per telèfon a l’hospital és difícil de trobar me. Vaig allà on em demanen, igual que els meus companys.

S. P.: El fet d’haver te de moure constantment per un espai tan gran no et representa una dificultat de mobilitat?

Esc.: Em conec bé les cinc plantes per on treballo. L’any 1996, quan la clínica que era a Sarrià es va traslladar a Sant Cugat, vaig tenir el suport d’un Tècnic en Rehabilitació bàsica de l’ONCE per conèixer les noves instal?lacions. Calia que conegués bé el lloc nou perquè no se’m endarrerís la feina, ja que es tractava d’acabar un divendres a la clínica de Sarrià i començar dilluns al nou hospital de Sant Cugat. Jo tenia, doncs, la necessitat prèvia de conèixer l’espai. Tant l’empresa com l’ONCE van col?laborar sense cap problema. Durant pràcticament un mes l’empresa em va inhibir de la meva feina perquè pogués conèixer perfectament les noves instal?lacions i poder treballar hi des del primer dia. Ara em desplaço per l’hospital amb el bastó, no perquè no me’l conegui, sinó perquè la gent em reconegui. Porto el bastó en vertical, sense fer lo servir, però el porto perquè se sàpiga que jo no hi veig. Et trobes constantment amb malalts, amb familiars de malalts, i faria molt mal efecte que anés topant per tot arreu. Primer es queden una mica així, dient "què passa", però com que et van veient cada dia, tothom et respecta i ningú no et diu res: al contrari;.La gent et mira però com que tu vas segura fent la teva feina ningú no et diu res. Ara, dins de la meva àrea de rehabilitació no utilitzo el bastó, perquè necessito les mans per treballar i perquè allà ja no hi ha trastos. També és cert que els meus companys estan bastant sensibilitzats amb el tema. A més a més, treballem amb moltes cadires de rodes . Estan bastant sensibilitzats a no col?locar trastos pel mig, a tenir les coses organitzades. Potser a mi m’agradaria que ho estigués una mica més, però tampoc els hi puc demanar tant; no puc estar exigint tot el dia. També he de mirar una mica per ells, i no posar los en una situació d’estrés.

S. P.Anar trobant l’equilibri...

Esc.: Sí, un equilibri. Però en aquest sentit jo estic molt i molt contenta. Tinc uns companys fantàstics. M’hi trobo molt bé.

S. P.: Hi ha altres fisioterapeutes?

Esc.: Sí, i tant. Som sis fisios, quatre auxiliars, una terapeuta ocupacional i un auxiliar de teràpia ocupacional. I tots ens estem movent constantment. Fins i tot a dins el gimnàs també ens anem movent. Al principi tenia un espai de dues camilles per a mi que sempre me’l reservaven, perquè m’era una mica més fàcil, però ara ja no. Ara ja m’és igual.

S. P.: Segurament deus utilitzar alguns aparells. Els tens adaptats?

Esc.: Sí. Els aparells d’electroteràpia els tinc tots adaptats. Com que normalment són senyalitzacions de dosis i d’intensitat els tinc marcats amb dymo. Aquesta adaptació amb dymo la vaig fer amb el consentiment de l’hospital i amb l’ajuda de la Terapeuta Ocupacional, que és una persona molt sensibilitzada amb aquest tema. Hi ha un aparell, però, que l’han fabricat especialment per a mi: és un aparell que jo ja tenia però preparat per a persones vidents. Llavors aquesta casa, que està molt sensibilitzada amb les qüestions dels cecs, va consstruir aquest mateix aparell fent sortir per veu tot allò que sortia en pantalla. Es tracta d’un aparell d’electroestimulació. Vaig haver de demanar aquest aparell perquè els aparells que utilitzaven els meus companys jo no els podia utilitzar: podia memoritzar els programes on posen les freqüències, dosis, etc...i llavors sí que els podia fer servir, però el que passava era que moltes vegades les memòries em saltaven i de vegades no funcionaven o me les variaven i és clar, vaig haver de fer un pensament i vaig demanar un aparell que jo pogués utilitzar. Aquest aparell el tinc des del 1994. Malgrat aquestes adaptacions de vegades necessito l’ajuda d’algun auxiliar ?escolta’m, diguem això o allò". Hi ha un aparell que, ni amb adaptació ni sense el puc usar, perquè és un aparell de làsser, i el làsser és purament visual (és un espectre de llum): en aquest cas he de demanar ajuda i llavors ho demano al company de la tarda amb el que comparteixo el malalt. Mai m’han dit: ?Ostres, si és un malalt teu, fes ho tu". he tingut la sort que mai m’ho han dit, i si algun dia m’ho diuen... no ho sé...no ho faré.

S. P.: I adaptacions per accedir a la informació?

Esc.: Sí, al despatx que tinc a l’hospital, hi tinc un escàner, una línia Braille i el programa tiflowin per accedir al sistema windows. Aquests aparells són cedits per l’ONCE. Aquests aparells em permeten accedir a les històries clíniques que estan en una xarxa, en un programa En aquestes històries els metges i les infermeres hi escriuen cada dia, nosaltres, els fisios, no ho fem cada dia perquè no hi ha valoracions diàries tan importants a fer i perquè encara no tenim el programa ben fet, ben construït per poder anar molt ràpid. Però per a mi la línia Braille és meravellosa perquè em dóna una autonomia importantíssima per consultar i introduir anotacions als historials clínics. ABans ho havia de demanar als companys. Espero que duri molt temps aquest programa, que no el treguin i tornem endarrera perquè tothom es queixa que ha d’escriure a l’ordinador i això porta un temps, però una vegada està fet queda fantàstic.

S. P.: Comenta’ns una mica la situació que es produeix amb els teus pacients quan s’adonen que ets una fisioterapeuta cega.

Esc.: La primera impressió és de desconfiança. És molt important que el primer dia et vegin tranquil?la, segura, relaxada. Però el primer dia sempre xoca. Ara, despprés sempre s’ha establert una bona relació, excepte en alguns casos en els que hi ha una incompatibilitat de caràcters que a mi m’ha passat alguna vegada i llavors no funciona perquè no hi ha feeling, però això no depèn de ser cec o no. Penso que a mi els malalts em respecten molt, que es troben bé amb mi: la veritat és que després no volen marxar... .Intentes donar la màxima confiança al malalt.

S. P.: A tu aquesta situació del primer contacte amb el malalt, quan se n’adona que tu ets cega, et produeix angoixa?

Esc.: No, angoixa no, perquè ho tinc clar. Sóc el que sóc: sóc cega. Mira, jo ho entenc, perquè m’ho plantejo a l’inrevés: m’imagino que estic al llit i que estic molt malament i que arriba una tia que és cega. Planteja’t què pensaries. Jo m’ho plantejo i estic convençuda que seria reticent, desconfiada. Segur. I això no vol dir que jo no confiï en els cecs, sinó que és una primera reacció natural.

S. P.: I pel que fa a la relació amb els teus companys de feina?

Esc.: Jo tinc uns companys que, no sé si per sort o per desgràcia, de vegades han estat molt cruels amb mi, i això jo els ho agraeixo moltísssim perquè em tracten com si hi veiés, perquè de vegades se n’obliden que no hi veig. De vegades em diuen: "És que no li has vist la cara, perquè si li haguessis vist segur que hauries canviat la reacció". Per a mi això és molt important. El fet d’estar amb persones que hi veuen t’ensenya moltes coses. De vegades comento als meus companys que és normal que els malalts els mirin a ells i no a mi, perquè busquen la mirada, i això és normal.

S. P.: I no creus que entre els teus companys hi ha una admiració sobrevalorada de la teva actuació? A veure, no volem dir que no facis bé la feina, sinó si has detectat aquella sobrevaloració que de vegades es produeix quan veuen que te’n surts bé...

Esc.: No, o almenys a mi mai no m’ho han manifestat. Suposo que ho explica el fet que tots som gent jove, al voltant dels trenta anys. Evidentment que jo tampoc no vull que ho manifestin. La veritat és que tots som més o menys de la mateixa edat i que tots hem treballat en condicions més o menys semblants. Jo crec que moltes vegades se n’obliden. Pensa, però, que quan treballes amb gent vident ells imposen un ritme molt fort i jo intento seguir lo; de vegades no m’adono que protesto perquè no el segueixo i penso que no el segueixo perquè no hi veig. Ells van molt forts i jo quasi vaig igual al seu ritme, però no del tot: reconec que ells sempre seran més ràpids que jo. I això no es compensa de cap manera: Ara, jo sóc molt conscient que això és així.

S.P.: Retrocedim en el temps i anem als orígens: als estudis i a la incorporació al món laboral. Tu vas fer els estudis a l’Escola Universitària de Fisioteràpia Gimbernat. que era i continua essent la única existent avui a Barcelona. Quan tu vas fer aquests estudis ja existia l’Escola de Fisioteràpia de l’ONCE de Madrid. No et vas plantejar mai d’anar a aquella escola universitària?

Esc.: No m’ho vaig plantejar perquè en aquell moment vaig pensar que seria una incoherència: jo tenia tot el meu entorn fet aquí, tenia els meus pares aquí, i havent hi una escola de fisioteràpia aquí què hi feia jo allà a Madrid?. Possiblement si hagués anat a l’escola de Madrid hauria sortit tècnicament més ben preparada, però el meu entorn era aquí, on jo podia treballar era aquí i la meva família era aquí. Si hi hagués anat, hauria estat millor o pitjor? No ho sé, però la veritat és que tinc feina i que n’estic contenta.

S. P.: Vas tenir problemes remarcables a l’hora de fer els teus estudis?

Esc.: NO, amb això mai he tingut problemes.

S. P.: I de seguida que vas acabar els estudis ja et vas posar a treballar...

Esc.: Vaig acabar d’estudiar al juny i al juliol ja estava treballant a l’Hospital de sant Pau fent una substitució. Després vaig estar en una consulta privada d’un fisio que treballa per a l’ONCE. De fet, jo ja havia estat en aquesta consulta fent pràctiques voluntàries als estius mentre feia la carrera, com també en vaig fer al Gutmann. Vaig estar en aquesta consulta els matins, però durant aquest període del setembre del 1989 fins al febrer del 1990 vaig anar buscant feina, presentant me a totes les entrevistes. Era un moment bo perquè hi havia moltes places de fisio, tant per a vidents com per a invidents. Em vaig anar presentant, doncs, a tot el que podia. Jo volia treballar en un hospital, jo volia experiència hospitalària. I llavors em va sortir això de la Asepeyo. A mi em van avisar a través de l’Institut Municipal de Persones amb Disminució, perquè suposo que l’empresa volia complir la LISMI amb el 2 per cent de treballadors amb disminució. A la casa hi ha dos treballadors amb discapacitat: una noia que té una amputació de mà i que és telefonista i jo. Em van trucar, doncs, i després de fer unes proves em van fer un contracte de tres anys per cobrir una excedència. I un cop passat aquest temps ja m’hi he quedat definitivament. En el moment que em van avisar de Asepeyo també em van trucar d’un altre lloc i vaig haver de decidir. Però és que aquell era un moment molt dolç per a la fisioteràpia.

S. P.: Creus que ara és més complicat?

Esc.: Ara sí, ara és molt complicat. A més a més, si ara trobes feina has de ser molt polivalent. Jo en el moment que vaig començar fei a una feina molt específica. Jo vaig entrar amb unes condicions molt bones de feina i compte: tothom que ve a treballar amb nosaltres ja s’hi quedaria , i si ara em diguessin que haig d’anar a fer una substitució en un gran hospital em podria morir, t’ho dic de veritat. I no ho dic per la feina sinó per l’entorn, per les condicions: has d’estar en sales fent substitucions, o bé et posen en un lloc on tens 250 persones en una tarda...Jo no sé si ara m’arreglaria. Però, vaja, amb les ganes que en tenia, en aquell moment suposo que hagués fet qualsevol cosa.

S. P.: I per acabar, què li diries a un estudiant cec d’avui que vulgui ser fisioterapeuta?

Esc.: Mira, precisament ara he tingut un alumne de pràctiques invident. I en general els diria que això no és fàcil, que el més important són les ganes de fer ho i sempre tenir molt present que ets un cec i que per tant tindràs limitacions. És molt important tenir clar que primer cal acceptar les limitacions i, un cop fet això, ja es pot fer tota la resta. Cal lluitar, perquè és un camí on es va avançant lentament i a poc a poc, que no tot s’aconsegueix en un dia. Requereix un esforç que has de fer cada dia i que has d’estar content de fer lo. Sempre hem de tenir present la nostra realitat i que fem les coses de manera diferent però arribem al mateix lloc.

Article anterior: Perspectiva: L’ACIC dedica el 10 per cent del seu pressupost a activitats solidàriesArticle següent: Altres veus, altres àmbits: David Blunket, Ministre d’Educació i Treball del govern britànic

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3