Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Perspectiva: V Debat A.C.I.C.: Les persones cegues, animals socials?

El propassat 21 de novembre de 1998 es va celebrar el 5è debat d’A.C.I.C. a la sala cedida pel Centre Galleg de les Rambles de Barcelona.

En aquesta ocasió cal assenyalar l’alta assisténcia de socis i simpatitzants de l’associació, tan persones cegues com vidents.

Sota aquest títol, preteníem reflexionar tots plegats sobre les relacions que es generen entre les persones cegues i deficients visuals amb la societat en general: família, amics, parella, veïns, etc.
"Ens accepten?" "Els acceptem? "Fem tot allò que cal per millorar ne les relacions¿" Aquestes són algunes de les preguntes que ens van servir per reflexionar.

En un debat com aquest, no és fàcil extreure conclusions, però sí us podem fer cinc cèntims del què s’hi va dir.
Com a punt de partença de la discussió, es va llegir
un document elaborat per la comissió que es va encarregar de la preparació del debat. Tot seguit, es va iniciar el debat amb dues preguntes clau: "Ens acceptem com a cecs¿". "Tenim una idea clara d’allò que som i d’on volem arribar¿".

A partir d’aquí, tothom hi va dir la seva, expressant les següents opinions:

* Abans que cecs o deficients visuals, som persones. Elfet de la ceguesa és secundari. Hem de saber conviure amb laceguesa i fer hi conviure les persones amb què ensrelacionem, amb plena naturalitat i acceptant el que tenim,les nostres limitacions i les nostres capacitats.

* Som un element de la societat i com a tal ens hem decomportar, assumint les nostres responsabilitats. Lasocietat pot prescindir de nosaltres, però nosaltres nopodem prescindir de la societat. Per tant, qui s’had’esforçar a integrar s’hi som nosaltres. Cal que esbrinemsi volem servir nos de la societat o integrar nos hi.

* Les persones vidents tendeixen a considerar elsdeficients visuals molt superiors o, de vegades, massalimitats, per la qual cosa manifesten dues actituds bendiferents: admiració o sobreprotecció. Nosaltres hem dereconèixer, però, les nostres limitacions i no les que ensimposen els altres.
Davant d’aquesta afirmació, les persones vidents que vanassistir al debat van considerar que hem d’elevar la nostraautoestima i que ens hem de sentir inclosos dins lasocietat. També van assenyalar que hem d’ésser conscients deles limitacions que tenen en certs moments i que encara hand’aprendre moltes coses referents a les persones cegues,coses que aprendran a força de repetir conductes.

* Tots som iguals dins la societat; tots partim del mateixi tots hem de tenir les mateixes oportunitats en tots elsámbits.
Malgrat això, la nostra societat té uns criteris denormalitat i la manca de visió és una anormalitat moltmanifesta, com n’hi ha d’altres. Hem de tractar d’acostar nos tant com sigui possible a aquest patró de normalitat queestableix la societat. Però també hem d’exigir que aquestasocietat vagi canviant els seus valors de fons idemocratitzant aquest patró, entenent que a la societat hiha d’haver diversitat i que tothom ha de poder expressar laseva diferéncia.

* Com a persones que som, no tots els cecs tenim lamateixa problemàtica, però és cert que som "quelcom quegrinyola" dins els eixos de la societat: necessitem ajuda,moltes vegades en depenem. Hem de saber establir unequilibri consistent a demanar només allò que necessitem i no sobrecarregar els vidents que ens envolten.
Per la seva banda, els vidents també han de saber trobar aquest punt d’inflexió just en el tracte amb els deficients visuals.
Les actituds de les persones cegues cap a les ofertes d’ajut de la resta de persones influiran, positiva onegativament, en el concepte que la societat tingui dels cecs. S’ha de considerar, però, que com a persones que som,l’estat d’ànim fa que no sempre es rebin de la mateixa manera les propostes d’ajut.

* La persona cega serà més o menys acceptada dins lasocietat segons el seu grau de pròpia acceptació i de laidea que tingui de la pròpia situació, idea que es formaràen part per influència de la família on hagi anat a raure,per la manera com l’hagin educat i per la idea que li hagintransmès de la societat en la qual es troba inclosa.

* El cec, com a persona amb minusvalidesa, ha de saber comunicar a la societat allò que necessita, però també ha d’aportar quelcom a aquesta societat.

* Ha de quedar clar que cada cec té les seves particularitats i que no es pot generalitzar.
La societat tendeix a personalitzar quan la persona cega destaca per alguna cosa positiva, però en canvi tendeix ageneralitzar quan el que destaca és alguna cosa negativa. Això és perillós perquè podria donar se el cas que hi hagués discriminacions entre les persones cegues que destaquen positivament i les que sobresurten per motius no gaire favorables.

* S’assenyala el fet que moltes persones no només les quepateixen alguna minusvalidesa depenen dels altres en molts aspectes de la vida. El problema sorgeix quan lesdependències s’atribueixen a la ceguesa, passant aquest concepte per damunt de la persona.
Es necessari que la societat s’acostumi a veure’ns primer com a persones i després com a minusvàlids.

* Es va arribar a la conclusió que, socialment, s’han produït canvis envers les persones cegues. Ja no esconsidera la ceguesa com un càstig diví i s’aprecia unamillor acceptació en tots els àmbits.
No obstant, encara s’ha d’educar la societat per qué cadadia sàpiga tractar les persones cegues amb més naturalitat.

* La integració és haver trobat, malgrat les limitacions,
una manera satisfactòria de viure. Però per viure d’aquestamanera satisfactòria cal tenir en compte que, com totes
les persones, tenim uns drets, molts dels quals no estangarantits i que hem d’anar conquerint los. Per assolir los,però, el conjunt de la societat no ha de tenir barreresfísiques ni mentals que facin que, pel fet que siguem cecs,tinguem dificultats sobreafegides.

* Finalment, es va remarcar l’existència de les personescegues que mai assistiran a un debat sobre aquest temaperquè no creuen en la integració. Probablement, no viuenuna vida satisfactòria, no assumeixen la ceguesa nis’accepten, però no volen ni sentir a parlar d’aquells quelluiten per aconseguir la igualtat d’oportunitats, ja que hoconsideren una utopia.


Article anterior: Perspectiva: La derogació de l’annex del Decret 238/87: per fi, una realitatArticle següent: Perspectiva: L’ACIC dedica el 10 per cent del seu pressupost a activitats solidàries

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3