Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Calidoscopi


Ens accepten les persones vidents?
Fem nosaltres tot el que cal per facilitar- los la tasca?

Som cecs però treballem, caminem, vivim i gaudim o patim entre persones vidents.
Cada dia, tot just sortim de casa ens trobem amb algun veí; al carrer contactem amb vianants; possiblement, esmorzem o dinem en un bar. Assistim a alguna escola o treballem. Anemm a tota mena de reunions, llocs d’esbarjo i tot un seguit d’activitats que seria llarg i pesat enumerar.
La gent que ens envolta pot comportar-se de molt diferents maneres, les quals dependran:
- Del concepte que tinguin de nosaltres.
-Del seu nivell cultural.
-Dels condicionants a què estiguin sotmesos en cada moment: una persona que té molta pressa, si ens intenta ajudar a creuar un carrer, difícilment será eficaç; algú molt angoixat en un consultori mèdic poc ens podrà solucionar o, segurament, ja no se’ns adreçarà, encara que ens faci falta, cosa que és molt natural.

Quan ens relacionem amb persones vidents, als llocs o situacions més comuns o en d’altres menys usuals, ens podem trobar amb tot un seguit d’actituts ben variades i diferents:
- Ignorar-nos totalment.
- Tractar d’ajudar-nos inadequadament: es precipiten, parlen de pressa, manifesten un accentuat nerviosisme...
- Ens parlen, peró sense oferir-nos ajuda, com si no notessin les nostres dificultats.
-D’altres ens ajuden eficaçment, i es comporten amb naturalitat.

A què es deu aquest ventall tan ampli de comportaments? els hem enunciat abans, però ens proposem aprofundir-hi una mica.
La primera cosa que un cec està obligat a fer, si vol comprendre mínimament el tema que tractem, ès procurar analitzar quina persona tè al davant.
La gran majoria de la gent vident de nivell cultural baix tendeix a quedar-se molt parada quan topa amb un cec, perquè immediatament es planteja què faria si de sobte, en aquell mateix moment perdès la vista; i l’ensurt és tan fort que es bloqueja i manifesta conductes realment insólites.
Si una persona ha pensat, s’ha cultivat, ha tingut ocasió d’assolir un gran nombre d’experiències té una ment més oberta, i comprèn que el cec ha hagut d’adaptar-se a la seva situació: que necessita ajuda, però que també ha desenvolupat habilitats per contrarestar la seva discapacitat.
Un altre tipus és la persona amb voluntat d’ajuda i que podria donar-la eficaçment, peró que no sap si es passa o no hi arriba, si ofèn o no és adequada la seva actitud. Personalment, m’he trobat amb molta gent que m’ha manifestat aquestes inquietuds.
En ambients on tot depèn de la comunicació i de la participació, hi ha vegades que ens converteixen en el centre d’atenció i esperen grans coses de nosaltres; en altres ambients es prescindeix totalment de nosaltres, talment com si no hi fóssim..En altres ocasions se’ns tracta com si no hi sentíssim bé, com si fóssim minusvàlids motòrics, com si mentalment no poguéssim comprendre allò de què es tracta...
Però el que és més determinant és amb quin tipus de cec es trobi el vident.
és indiscutible que, si volem rebre, haurem de donar, que no podem esperar que els altres ens arrangin la vida i que, moltes vegades, hem de prendre la iniciativa. No podem negar que estem en inferioritat de condicions: ens falten informacions que ells reben sobre nosaltres perquè ens veuen. Peró hem de suplir amb atenció i habilitat aquesta mancança. Un cec nerviós, desorientat desorientarà i posarà nerviós el vident amb què contacta.

Una actitud somrient farà molt més fàcil la comunicació que una excessiva seriositat. Si quan s’adrecen a nosaltres al carrer contestem que "no necessitem ajuda" els nostres interlocutors tindran problemes quan estiguin amb un altre cec, perquè recordaran la nostra negativa, i pitjor encara si contestem amb manca d’educació, perquè molts pensaran que aquest comportament és inherent a tota la resta dels cecs. En canvi, sí podem, amb amabilitat, indicar-los la manera més correcta d’ajudar-nos i tractar-nos
En llocs públics -escoles, tota mena de reunions, llocs de treball, espais recreatius, etc- hem de ser força participatius, parlar, no semblar massa cohibits, perquè això facilitará força la nostra integració. Malauradament el cec amb frequència tendeix a amagar els seus problemes i la majoria de les famílies han inculcat als seus fills cecs una absurda por al ridícul que ha minvat la seva agilitat de comunicació a l’edat adulta.

Encara que costi admetre-ho la gent moltes vegades vol adreçar-se a nosaltres i no saben com fer-ho:
Massa sovint el vident pren amb qui no hi veu una d’aquestes dues actituts: o intenta superprotegir-lo perquè no s’adona de les seves possibilitats o pensa que está sobrenaturalment dotat i que sabrá sortir-se’n de qualsevol situació i, per tant, fins i tot el sorprèn que aquest necessiti ajuda.
En una societat on es tendeix a models preestablerts, de la mateixa manera que molts altres col’lectius amb factors diferencials, el dels cecs també és un gran desconegut.
Com a col·lectiu hem d’endegar campanyes dirigides a tots els sectors de la nostra societat per donar a conèixer els nostres problemes, allò que necessitem i alló que podem aportar.

Francina Garcia.

Article anterior: Altres veus, altres àmbits: Entrevista a Nobuko Ishida, treballadora social de l’Ajuntament de TokioArticle següent: En Comptagotes

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons