Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Altres veus, altres àmbits: Entrevista a Nobuko Ishida, treballadora social de l’Ajuntament de Tokio

Nobuko Ishida ens explica en aquesta entrevista alguns aspectes remarcables de la situació de les persones cegues al Japó. Nobuko i la seva gossa-guia Ceres venen sovint a l’Estat espanyol. En un castellà força correcte, Nobuko ens presenta una realitat per a nosaltres aparentment llunyana, però en molts aspectes comuna.

Setè Punt: Nobuko, explica’ns de què treballes.
Nobuko: Sóc una treballadora social de l’Ajuntament de Tokio. Treballo en una Institució d’aquest Ajuntament destinada a persones cegues amb altres disminucions -físiques, amb retard mental...Aquestes persones hi viuen -hi ha una residència- i hi treballen, sobretot en tasques manuals com empaquetar. La meva feina és ensenyar-los a llegir i a escriure, ja sigui en Braille o en tinta, i a utilitzar els ordinadors amb les seves adaptacions.

Setè Punt: Fas de professora, vaja!
Nobuko: Sí, però no només això. També forma part de la meva feina donar conferències, ensenyar el Braille, etc, a les persones del barri on es troba la nostra institució per tal que coneguin millor la realitat de les persones que estan dintre de la institució i s’hi puguin comunicar. Ara, al Japó, les institucions com aquesta en la qual jo treballo fan una feina cap endins, però, cada vegada més, també cap enfora, cap a les persones que no tenen una disminució.

Setè Punt: I quina edat tenen? Són nois i noies?
Nobuko: No. Són adults. Des dels setze fins als seixanta-cinc anys. Però ara entren a partir dels vint anys.

Setè Punt: I és molt gran la Institució on treballes?
Nobuko: Hi ha unes cinquanta persones i una trentena de treballadors (comptant tot el personal).

Setè Punt: Totes les persones que ateneu són de Tòkio?
Nobuko: Sí. La nostra Institució depèn de l’ajuntament de Tokio. L’ajuntament de Tokio també té una altra institució en la qual s’atenen les persones cegues amb una disminució psíquica profunda. També hi ha altres institucions privades, tant per atendre persones cegues com amb altres disminucions.

Setè Punt: Vas haver de fer unes oposicions per tenir aquesta feina...
Nobuko: Sí, vaig fer unes oposicions. En aquest cas, l’ajuntament de Tokio té previst adaptar les proves per a cecs donant-nos-les en Braille, però encara hi ha alguns ajuntaments i alguns governs de província del país que no ho fan.

Setè Punt: I hi ha moltes persones cegues que treballen per a l’ajuntament de Tokio?
Nobuko: No sabria dir-ho exactament, però fent la mateixa feina que jo faig, de treballadora social, som uns deu. Després hi ha alguns massatgitstes que treballen als hospitals públics (on, lògicament, treballen amb altres treballadors..."normals" -a mi no m’agrada gens aquesta paraula-...doncs, amb treballadors que hi veuen).

Setè Punt: Tens algun tipus d’ajuda per fer la teva feina?
Nobuko: Sí, en el meu cas, tinc una senyora que ve al meu despatx quatre hores la setmana i em llegeix totes aquelles informacions d’interès, com poden ser les informacions que arriben del Govern, i també m’ajuda a corregir textos a l’ordinador o a escriure aquells que tenen coses difícils com gràfiques.

Setè Punt: Aquesta senyora que t’ajuda cobra de l’ajuntament de Tokio.
Nobuko: Sí, sí. Es una ajuda que tenim els treballadors socials.

Setè Punt: Així doncs, no tots els treballadors cecs de l’ajuntament de Tokio tenen ajudes com aquesta...
Nobuko: No, tots no. Depèn del Ministeri per al qual treballis. Per exemple: els treballadors socials de benestar social sí que tenim ajudes com aquesta, però els massatgistes, que depenen del Ministeri de Sanitat, no en tenen.

Setè Punt: Has dit que hi ha cecs treballant com a assistents socials i com a massatgistes, quines altres feines fan els cecs al Japó?
Nobuko: Alguns treballen a les biblioteques: cada província o cada ciutat té biblioteques, i en alguns casos aquestes tenen serveis per a cecs i en aquests serveis hi treballen algunes persones cegues. També hi ha telefonistes. Però la majoria són massatgistes : un 80% o 90% dels cecs que treballen fan aquesta feina. És com aquí amb la venda del cupó.També hi ha professors, la majoria treballen a les escoles per a cecs i alguns, molt poquets, treballen en escoles ordinàries. També n’hi ha alguns que es dediquen a la música, que fan de programador informàtic...

Setè Punt: Molts massatgistes, doncs.
Nobuko: Sí, la majoria. Abans, fa potser més de trenta anys, la feina de massatgista i acupuntor era reservada exclusivament a les persones cegues, però ara ja no, ara ja la pot fer tothom, hi vegin o no. Però malgrat això encara hi ha molts cecs que fan aquesta feina que durant molt de temps era la sortida professional gairebé obligada per als cecs. També cal dir que a cada província hi ha una escola superior on els cecs poden estudiar aquest ofici.

Setè Punt: I és difícil, avui, al Japó, fer alguna feina, com ara la teva, que no sigui de massatgista i acupuntor?
Nobuko: Sí, sí, és difícil. Hi ha cecs que treballem en altres coses, però la majoria fan de massatgista i acupuntor.

Setè Punt: I un cop tenen el títol de massatgista i acupuntor?
Nobuko: Llavors han de passar un examen nacional i, si l’aproven, poden treballar en un hospital públic o posar una consulta particular. Des de fa poc, alguns fan de massatgista en grans magatzems per atendre les dolències derivades de la feina en aquests establiments.

Setè Punt: L’Estat dóna algun tipus de prestació econòmica a les persones amb disminució?
Nobuko: Sí, però no és d’una quantitat alta. Només amb aquesta quantitat és molt difícil viure: no n’hi ha prou. I quan guanyes un sou, aquesta pensió es rebaixa o es perd en funció de la quantitat de diners que cobris.

Setè Punt: Parla’ns una mica dels nens i nenes. Com és la seva escolarització?
Nobuko: La majoria de nens cecs que no tenen cap altre problema van a l’escola ordinària.

Setè Punt: I tenen alguns professors de suport?....
Nobuko: Sí, però el tipus o sistema de suport depèn de cada província. Precisament d’aquest tema en vaig fer un treball quan era a la universitat. Hi ha casos en què hi ha el professor que ensenya i un assistent que està quasi sempre a la classe, per atendre tots els alumnes, però si n’hi ha un de cec li dedica una atenció especial; en altres casos, hi ha un professor de suport només per al nen cec; i també hi ha casos en què la professora sola s’ho fa tot.

Setè Punt: I queden escoles només per a cecs?
Nobuko: Sí, gairebé a cada província n’hi ha una. També n’hi ha alguna de privada i una de nacional. Jo vaig estudiar en aquesta escola nacional.

Setè Punt: No hi ha cap escola que sigui d’una organització de cecs?
Nobuko: No, allà no tenim una organització de cecs. Hi ha dues grans associacions però que no tenen una quantitat d’associats gaire alta...

Setè Punt: Teniu, doncs, dues associacions de persones cegues en tot el país?
Nobuko: Sí, de grans sí, només dues. Després hi ha moltes associacions petites per a temes concrets.

Setè Punt: Però d’àmbit de tot el Japó són dues...¿Com es diuen?
Nobuko: Uf! És molt difícil traduir-ho! A veure, una és més o menys Unió de Cecs del Japó i l’altra Associació Nacional per a la Protecció de la Vida i els Drets dels Cecs. Cadascuna d’elles respon més o menys a unes idees o tendències polítiques. Podríem dir que una és més de dretes i l’altra més d’esquerres.

Setè Punt: Aleshores tu t’apuntes a una o a l’altra en funció de les teves idees.
Nobuko: Jo no pertanyo a cap de les dues. Hi ha molts cecs, sobretot els joves, que no estan afiliats a cap de les dues associacions.

Setè Punt: I aquestes dues grans associacions ofereixen algun tipus de servei a les persones cegues?
Nobuko: Sí, algunes coses sí, però tampoc no moltes. Per exemple, la Unió de Cecs del Japó és una associació però funciona com una empresa, i a la seva delegació de Tokio hi ha biblioteca, hi ha professores que ensenyen el Braille, etc. I si tu vols, per exemple, aprendre a cuinar, pots fer un curs en aquesta delegació però és l’ajuntament de la ciutat qui ho paga a l’associació.

Setè Punt: Però escoles no en tenen.
Nobuko: No, escoles no.

Setè Punt: Quantes persones cegues hi ha al Japó?
Nobuko: Unes tres-centes vint mil.

Setè Punt: I la majoria d’aquestes persones són autònomes en els seus desplaçaments?
Nobuko: Pràcticament a tots els ajuntaments del país hi ha un servei al qual tu truques si necessites que algú t’acompanyi per anar a fer una gestió, al metge. etc. Quan tu truques, l’ajuntament busca una de les persones que ja tenen concertades perquè t’acompanyi. No és una feina de voluntariat: l’ajuntament els paga.

Setè Punt: A veure, Nobuco, aclarim una mica les coses. Tota l’estona parles de ciutat, província i nació. Digues, en quantes províncies es divideix el país?
Nobuko: A veure...són quaranta-vuit províncies.
Setè Punt: I Tokio és una ciutat o una província?
Nobuko: Tokio és la província. El que passa és que ella està dividida en 23 parts, com si fossin districtes o ciutats, i cada part té el seu sistema propi. Depèn de la part on visquis, és millor o pitjor. Tokio és molt gran i la seva organització és difícil d’explicar. També és diferent de la resta de províncies.

Setè Punt: Tu tens una gossa-guia, la Ceres. Quina escola te la va proporcionar?
Nobuko: Una de les vuit escoles que hi ha de gossos-guia en tot el Japó. és l’escola de Tokio, que està a prop de casa meva, i que és on molts cecs van a buscar un gos-guia perquè és una bona escola. És l’escola més antiga, la primera en tot el Japó.

Setè Punt: I de qui són les escoles de gossos-guia?
Nobuko: Són totes privades. Però tu no pagues: si vols un gos-guia, és la teva província que ho paga. Cada província paga un nombre determinat de gossos-guia, per això a Tokio no és problema tenir-ne un, perquè cada any en paga, no ho sé exactament, però potser uns deu, i això fa que de seguida en puguis tenir, de gos-guia. Però hi ha províncies que paguen només un gos-guia cada dos anys.

Setè Punt: I tu no pagues res...
Nobuko: Bé, ara a la meva escola es paga una mica, només el menjar de les quatre setmanes que dura el curs. El meu professor em va explicar que ho feien per evitar que anessin a buscar un gos-guia persones que després no se’n preocupen gens o que el porten molt malament. També volia comentar que un dels problemes que ens trobem els cecs que anem amb gos-guia és que no hi ha cap llei que ens protegeixi. No hi ha cap llei, ni a nivell nacional ni provincial que parli dels gossos-guia. Només se’n parla en una norma del trànsit que diu que sempre que un conductor vegi que un cec, amb un gos-guia o amb un bastó blanc, vol creuar el carrrer, ha d’aturar-se: si no ho fa, el conductor en tindrà la culpa i haurà de pagar el que calgui.

Setè Punt: No hi ha, doncs, cap norma que permeti entrar amb el gos-guia a restaurants, transports públics, etc.
Nobuko: No. I tenim força problemes. Als transports públics normalment s’hi pot viatjar sense dificultats, però els problemes els tenim en hotels, restaurants, botigues de menjar...Cada vegada has d’explicar que és un gos-guia i tot això. Jo viatjo sovint per Espanya i no m’he trobat mai amb cap problema als hotels o restaurants...

Setè Punt: Dona!, de vefades encara hi ha algun problema, però, en general, hi ha força consciència.
Nobuko: El que trobo diferent és que al meu país a tothom li agrada molt fer carícies als gossos i em sembla que aquí no tant. Allà quan vas pel carrer amb el gos-guia tothom el vol tocar, tothom se’t queda mirant i tothom et fa moltes, moltes, preguntes sobre el gos.

Setè Punt: Aquí també passa això, però potser és veritat que no tant.
Nobuko: És que allà al meu país es fa difícil caminar. Tothom el vol acariciar. Fins i tot una vegada un senyor em va donar uns diners perquè comprés menjar a la meva gossa.

Setè Punt: Parlant de transports públics, estan adaptats?
Nobuko: A Tokio, hi ha megafonia a les andanes de les estacions per anunciar el tren que arriba i també hi ha megafonia dins els trens. Pel que fa als autobusos, tenen anunci de parades amb veu a dins els vehicles però a les parades no n’hi ha. Per a nosaltres la megafonia és molt important. Però també cal anar treballant perquè poc a poc els transports estiguin més ben adaptats: no fa gaire, per exemple, una associació que lluita per la superació de barreres -no només de persones cegues, sinó en general- va aconseguir que les targetes de viatges tinguin una marca per saber com s’han de posar a la màquina cancel.ladora.

Setè Punt: I els carrers?
Nobuko: Hi ha molts obstacles, sí. Però, cada vegada més, hi ha a les voreres una marca amb paviment diferenciat per anar en línia recta i que també té indicacions sobre si arribes a una escala, a un semàfor, a una parada d’autobús. És el que nosaltres coneixem com "broke Braille". Això encara no està a tots els carrers però poc a poc es va fent. Ara a Tokio hi ha una llei de supressió de barreres als carrers i es va fent de mica en mica.

Setè Punt: Has parlat de semàfors: són sonors?
Nobuko: Sí, n’hi ha a molts carrers, però encara en falten. Quan tu prems un botó s’activa, quan es posa verd, un piu-piu o una musiqueta. Això és útil. Però al meu país el que passa és que la gent t’ajuda molt poc, fins i tot quan demanes ajuda per saber, per exemple, quin és el número de l’autobús en una parada, no et diuen res. Aquí al vostre país la gent t’ajuda molt més pel carrer.

Setè Punt: Bé, Nobuko, ja em repassat alguns aspectes interessants de la realitat de les persones cegues al teu país. Explica’ns, abans d’acabar, una cosa que ens interessa molt: els sistemes d’escriptura en japonès i com és el Braille en japonès.
Nobuko: Hi ha tres sistemes. Un és el kangi, que és una mica similar al xinès: consisteix en uns símbols que tenen el significat de coses o idees (com ara "lluna", "sol", "cosa", "vell", "nou"...). Per exemple, el meu nom, Nobuko, es pot escriure amb els símbols que representen el seu significat: "Nobu" vol dir "cor valerós" i "Co", "nen", i pel que fa al cognom "Ishi" vol dir "pedra" i "Da", "camp". Un segon sistema expressa síl.labes, com ara ma-mi-mu-me-mo. I el tercer sistema és l’alfabètic, que utilitzem per escriure aquelles paraules estrangeres que no podem representar en cap dels dos sistemes anteriors.

Setè Punt: I els nens, en quin sistema aprenen a llegir?
Nobuko: Primer es comença pel segon que us he explicat, el sil.làbic, perquè és més fàcil. I després es va introduint de mica en mica el kangi.

Setè Punt: I quan escriviu, quin feu servir? Per exemple,als diaris, llibres, etc.
Nobuko: Tots tres, es combinen. El kangi necessita de síl.labes per fer, per exemple, la funció de les preposicions en castellà. El sistema alfabètic serveix per les paraules estrangeres que s’incorporen.

Setè Punt: I en Braille?
Nobuko: El Braille només s’escriu en un dels tres sistemes: el sil.làbic. El kangi no es pot fer. El tercer, de fet, s’incorpora en certa manera al segon. També passa que, en alguns casos, no en tenim prou amb els sis punts del Braille i necessitem dos caràcters més per representar cadascun dels sons.

Setè Punt: I per escriure a màquina...
Nobuko: és molt difícil perquè hi ha moltes tecles, una per cada síl.laba (a-i-u-e-o, ka-ki-ku-ke-ko, ma-mi-mu-me-mo, etc). Ara, però, amb els processadors de textos és molt més fàcil: primer, perquè puc escriure directament a través dels sis punts del teclat Braille, i segon, perquè allò que he escrit amb el sistema sil.làbic ho puc imprimir en kangi si vull. I aquesta conversió la puc fer jo sola, sense problemes. El que és molt difícil encara és convertir de kangi a Braille: hi ha un programa que ho fa, però encara no ho pot convertir tot.

Setè Punt: Molt bé, molt interessant. I no podem acabar sense que ens expliquis per què t’agrada tant Espanya. Vens sovint per aquí....
Nobuko: M’agrada molt, sí. Ho he pensat molt i no sabria dir exactament per què. M’agrada molt el menjar, la música, passejar per ciutats antigues, m’interessa la cultura...però el que més m’agrada, en el fons, és la gent, que és molt oberta i agradable.

Setè Punt: Sabem que vols escriure un llibre sobre Espanya.
Nobuko: Sí, m’agradaria fer-ho. D’aquí a uns anys...

Setè Punt: Amb quin tema?
Nobuko: sobre "la meva Espanya".

Article anterior: Altres Veus, Altres Àmbits: La Jove Cambra organitza unes jornades de sensibilització sobre l’accessibilitatArticle següent: Calidoscopi

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons