Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Altres Veus, Altres Àmbits: La Jove Cambra organitza unes jornades de sensibilització sobre l’accessibilitat

Els dies 31 de maig i 1 de juny, la Jove Cambra de Catalunya va organitzar en diverses ciutats del país unes jornades de sensibilització sobre la problemàtica de les barreres arquitectòniques i les dificultats en l’accessibilitat que tenim els diversos col.lectius de persones amb disminució.
Sota el lema "I jo què? Contra les barreres...accés!" aquesta entitat va organitzar un seguit d’actes. Reproduïm a continuació el pregó que va obrir les jornades a Terrassa. Aquest pregó va ser escrit per una persona amb disminució física i va ser llegit a la Plaça Vella d’aquesta ciutat per una representant de l’ACIC. Després de la lectura del pregó, i durant tot el dia, es va oferir al públic la possibilitat de dur a terme diverses activitats relacionades amb l’experiència quotidiana dels discapacitats, com ara, un itinerari amb obstacles -simulant un carrer qualsevol de les nostres ciutats- ja fos amb cadira de rodes o bé amb els ulls tapats i un bastó blanc.
Des de la nostra Associació valorem molt positivament que entitats com la Jove Cambra es facin seva una problemàtica com és la de lesbarreres arquitectòniques i dediqui esforços a contribuir a la sensibilització del conjunt de la ciutadania.

"Sempre se’ns ha tractat al marge de la història. Encara, ara, de tant en tant, es denuncien fets aberrants com el d’amagar una persona any rere any o el de tenir-la lligada a la pota d’un llit perquè pateix alguna anomalia. Si es tractés d’animals, senzillament se’ls mataria, se’ls sacrificaria; en canvi, a aquestes persones se les amaga. Si per alguna raó poden estar-se entre els seus semblants, es converteixen en motiu de riota, burla o picaresca mal entesa. Quantes vegades no hem vist escenes medievals en les quals no pot faltar un bufó nan o un geperut lleig. No és això un crim contra la condició humana?

Resulta lògic, llavors, que amb aquestes idees els nostres avantpassats, en la seva marxa gloriosa cap a un món millor,aixequessin ciutats amb palaus per als nobles, cases per als treballadors i oblit per a nosaltres. Persones paralítiques, coixes, manques, cegues... han hagut de sobreviure gràcies a la caritat familiar o l’almoina aliena. Amb el sorgiment de les grans urbs, es van aixecar cap al cel torres, ascensors, escales cap als ascensors, plans cap a altres plans de formigó enganxats per escales de marbre fred. Sempre m’he preguntat, perquè els palaus de justícia tenen aquestes infinites altures de graó rere graó on un Cèsar caigué apunyalat? Què pretenien els constructors de la torre de Babel allunyant-se de la nostra vista? Són les nostres ciutats un monument al cel espartà per llençar al buit els qui no servien per a la vida militar? Quanta ironia! Quantes guerres no han contribuït a augmentar el nombre d’invàlids per després refusar-los al treball, allunyar-los dels transports, fer-los sentir ignorats per aquells qui no s’hi barallaren. Surrrealisme social de segles i segles amuntegats.

La veritat és una flor que sempre reneix. A la porta de l’any 2000 tots sabem que ningú tria ser com és, que ningú tria els seus gens i que ningú està exempt d’una anomalia genètica o de ser víctima d’un accident. A la porta de l’any 2000 sabem perfectament que allò que ens diferencia dels animals és la intel.?ligència i que el discapacitat té la capacitat i, sobretot, el dret de poder-ho demostrar si així ho pretén. A la porta de l’any 2000 notem tímits símptomes de canvi envers les minusvalies, algun esdeveniment esportiu, algunes mostres culturals..., algun discurs ben intencionat... però se’ns continua tenint llàstima i això és, estimats amics, un error. Tots som iguals i les ciutats han d’arribar a ser accessibles a tothom. El gest és d’agrair però no n’hi ha prou. L’atenció ha de ser en funció del respecte a un semblant i no a un inferior. L’ésser humà no es mesura pel seu aspecte exterior sinó pel seu esperit de superació, per la seva capacitat d’enlairar-se per sobre dels inconvenients que la vida pot plantejar, siguin aquests físics, psíquics, emocionals... i que aquesta capacitat no té per què trobar barreres, aquestes separen països, a nosaltres ens separen de la societat... S’exigeix un canvi, una presa de consciència... Un intercanvi real d’acció i opinió entre individus i estat... Hem de construir el futur amb el criteri més ampli possible... Sense límits ni impediments... Que ningú, per la causa que sigui, quedi fora d’un cinema, un teatre, una botiga, un restaurant, una escola... Que els passejos i les places siguin realment públics... Que els transports resultin aptes per a tothom que pagui el seu bitllet... Que es pugui fer servir una cabina telefònica, un caixer automàtic... Que cap porta no es tanqui als nassos de ningú... Que cap festa se t’escapi de l’ànima...

Som aquí, amb el caliu humà de la Jove Cambra de Terrassa per inaugurar aquestes jornades sota el lema: "Jo què? Contra les barreres... Accés". La intenció? Especialitzar-nos en fer caure barreres físiques, psicològiques, laborals, educacionals, a l’oci... Som aquí per aprendre i ensenyar a dir i sentir un "no" rotund a la discriminació en la convivència humana".

Article anterior: Món laboralArticle següent: Altres veus, altres àmbits: Entrevista a Nobuko Ishida, treballadora social de l’Ajuntament de Tokio

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons