Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

La música i el Braille no són incompatibles

Martí Batalla i Busquets

Si poguéssim mirar vint anys enrera, no podríem escriure aquest article ja que gairebé estàvem a les basseroles. Si recordem a compositors com Joaquín Rodrigo, podem veure que les seves obres van ser conegudes gràcies a la seva fidel muller que li transcrivia tot allò que ell havia escrit en Braille.

A finals dels anys 80 i principis dels 90, hi havia un programa informàtic anomenat La Mano De Guido. No era pensat per als cecs, però no era difícil el seu funcionament. Aquest programa editava únicament partitures en vista. El desaparegut músic cec de Madrid, Juan Briz, utilitzava aquest programa i per llegir la pantalla feia servir l’Optacon.

A finals dels 90 aparegué un programa de música que portava per nom Cake walk. Aquest programa gravava la música en un format Midi, ja que mitjançant un teclat de piano acoplat a l’ordinador, era possible crear melodies i acompanyaments emprant diferents pistes que permetien seleccionar diferents instruments. Un cop finalitzada la gravació, el programa Encore convertia l’esmentat enregistrament en partitura susceptible d’ésser impresa en tinta. No era doncs, posssible obtenir-ne una impresssió en braille, però calia la presència d’una línia Braille que constituïa l’element indispensable per orientar-se a través de les diferents pistes. Per tant, el Sistema Braille en quedava exclòs però la nova tecnologia relacionada amb el sistema tàctil de lectoescriptura aportava una ajuda important.

Aquests programes tenien moltes limitacions ja que malgrat que s’escollís l’instrument que es desitjava, a l’hora de transcriure realment, el programa transcrivia exclusivament per a piano, i santes pàsqües!. Per tant, les veus més agudes estaven escrites per a la mà dreta del piano i les veus més greus per a la mà esquerra. Tanmateix tampoc hi havia la possibilitat d’utilitzar dinàmiques de valor (i encara menys d’incloure el text d’una lletra a una partitura).

Fou als inicis de la primera dècada del segon mil·leni, quan els senyors Geani Bertoni i Giuseppe Nicrota, de l’empresa italiana Arca Progetti, crearen un programa anomenat Braille Music Editor (BME), que permetia per fi, obtenir una partitura en sistema braille amb l’ordinador. El que feia el programa era convertir el teclat de l’ordinador en un teclat de màquina Perkins i ho feia de la manera següent: les tecles corresponents a les lletres F, D i S, esdevenien els punts 1, 2 i 3 mentre que les tecles J, K i L, corresponien als punts 4, 5 i 6.

Amb aquest programa, no tant sols es podia llegir i escriure la música en Sistema Braille, sinó que també es podia escoltar allò que s’escrivia. Per escoltar-ho, calia activar la combinació de tecles -control B-.

Un cop finalitzada la partitura, a través del programa Finale, versió 2004, es transformava, si calia, la partitura del BME a tinta.

Aquest fet va significar un avenç ja que hi havia una connexió directa entre un programa de Braille i un programa en vista. Podríem dir que a partir d’aleshores ja es podria començar a parlar d’integració. Per tant, en finalitzar una partitura se n’obtenien dues versions: la primera en versió Play que corresponia al BME, és a dir braille, i la segona en la versió de format Mus que corresponia al programa Finale 2004, és a dir, tinta.

El funcionament d’aquest programa no era gaire complex perquè era semblant a un document Word. Per això calia prémer les tecles -control L-. Amb aquesta combinació es podia reconèixer la partitura escrita. En cas d’haver algun error el programa indicava on s’havia produït.

Aquest programa donava ja més possibilitats de treball, com per exemple incloure dinàmiques de valor (fortes, pianos, crescendos, decrescendos, etc), però encara no es podia incloure un text llarg. Per tant, si es volia escriure la lletra d’una cançó, no quedava reflectida a la partitura en tinta. En conseqüència calia transcriure-la en un altre document Word.

Cap a l’any 2013 aproximadament sortí al mercat la segona versió del BME, ara anomenada BME2, la qual sembla que tingui més possibilitats ja que deixa incloure el text d’una cançó i permet escriure per a més instrumentació. Fins i tot per a trompeta en si bemoll major. Però fins al dia d’avui encara hi ha dubtes a resoldre donat que en el nostre país es troba en una fase d’experimentació i estudi. El que sí que s’ha pogut provar és que es pot editar una partitura en altres editors a més del Finale, per exemple el Sivelius, però malauradament són totalment inaccessibles.

Existeixen altres programes d’escriptura musical que no utilitzen directament el Sistema Braille, però que requereixen la presència d’una línia Braille. És el cas del programa Lilypond, un programa basat en el sistema alfanumèric, amb el qual es pot compondre una partitura i compilar-la en quatre arxius diferents: un en format Ly, corresponent a la versió de Lilypond; un altre, corresponent a la versió Log, que és el que dóna la informació dels arxius i confirma que han quedat ben transcrits o no; una altra versió en format midi en la que es pot escoltar el que s’ha escrit; i una última versió en format PDF que ja dóna la partitura transcrita directament en tinta. Per tant, no cal utilitzar cap altre programa d’edició de partitures ja que en un de sol apareix transcrit.

Lilypond, pel fet de ser software lliure, tant es pot utilitzar en Mac com en Windows i, a més a més, és gratuït.

Article anterior: Braille, Noves Tecnologies i EducacióArticle següent: Editor matematic Lambda

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3