Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Braille, Noves Tecnologies i Educació


Miquel Albert Soler Martí

En aquest article, tal i com ens indica el seu títol, partim de 3 conceptes fonamentals que si bé, d’entrada, analitzarem per separat, estan íntimament relacionats: Braille, Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i educació.

El Braille, com bé sabem, és un codi de lectoescriptura i, per tant, és aplicable a qualsevol llengua tant en la seva part verbal quan llegim, com en el seu vessant gràfic quan escrivim. Es tracta, com també ja sabem, d’un codi de lectoescriptura tàctil i funcional, per la qual cosa, ha estat l’invent que ha possibilitat l’autèntica alfabetització de les persones cegues conferint-les plena autonomia per llegir i escriure i, per tant, accés a la informació i expressió escrita de la mateixa.

L’obtenció directa de la informació i la seva comunicació escrita, són procediments culturals, educatius, recreatius, socials i laborals que, en poder ser realitzats per les mateixes persones cegues, augmenten considerablement les oportunitats d’integració i inclusió amb èxit en tots aquests àmbits. Però el codi Braille no ha ajudat només a les persones cegues en els termes exposats, sinó que també a moltes persones amb disminucions visuals greus que s’han beneficiat del codi tàctil com a complement del codi visual que perceben amb dificultats aminoradores, inherents a la baixa visió. Actualment, aquestes dificultats aminoradores han estat reduïdes gràcies als ajuts òptics; tot i això, segueixen persistint dificultats aminoradores importants com ara la baixa resistència lectora, la qual pot ser superada gràcies al complement del Braille. Val a dir que el codi Braille ha tingut també el seu company complementari: el que actualment s’anomena l’audiollibre. El llibre parlat o audiollibre va sorgir, d’una banda, per suplir la mancança en la producció de llibres en Braille que eren costosos de fer; i per altra part, pensant en aquelles persones que, per pèrdua visual, s’havien quedat sense el seu codi de lectoescriptura i eren ja d’edat avançada cosa que els dificultava l’aprenentatge del Braille. Cal considerar, però, que l’audiollibre no es llegeix, sinó que s’escolta; per tant, no es tracta d’un codi lectoescriptor complementari en aquest cas, sinó d’un sistema complementari d’accés a la informació, com qui escolta la ràdio.

Les tecnologies de la informació i la comunicació, per la seva banda, faciliten i dinamitzen l’arxiu, la circulació i l’accés a la informació emprant mitjans electrònics i informàtics. Aquestes tecnologies, que ja no són tan noves perquè van fent anys al mateix temps que sempre són noves perquè es renoven constantment, es fonamenten en els codis de lectoescriptura i sistemes que permeten l’emmagatzematge i comunicació de la informació. En el cas de les persones amb diversitat funcional visual, les TIC han tingut molt en compte, com és lògic, el codi Braille, el seu codi de lectoescriptura per excel·lència. Però també han tingut presents els seus companys de viatge: els sistemes de comunicació auditiva i els ajuts òptics.

El codi Braille mai ha estat ignorat pels artífexs i impulsors de les TIC, perquè són ben conscients de la seva funcionalitat i importància en la diversitat funcional visual, de manera que formen part de la llista d’invents del nostre temps tota una sèrie de dispositius basats en el mateix codi que va elaborar en Louis Braille, el qual s’ha vist fins i tot enriquit amb el Braille computeritzat. Així, avui podem gaudir d’una gran varietat de línies Braille, alhora que s’està treballant intensament en l’àmbit de la recerca en l’anomenat paper electrònic Braille: un full de material flexible amb gran capacitat de modificació, que un cop connectat a un ordinador o altre aparell informàtic, pot mostrar en Braille no només una línia, sinó tota una pàgina; al mateix temps, això obre una nova porta a la presentació de gràfics en relleu prèviament digitalitzats. Igualment, han aparegut les impressores Braille, domèstiques o industrials, sense oblidar les de darrera generació que són, alhora, màquines d’escriptura Braille electròniques i amb memòria, i impressores Braille (com per exemple la Perkins intel·ligent); fins i tot, han aparegut les impressores que fan Braille i tinta, relleu i color; totes elles, siguin del tipus que siguin, han contribuït a la facilitació i abaratiment de la producció de llibres en codi Braille, així com també de revistes, butlletins i altres documents escrits en aquest codi. Tampoc hem d’oblidar aquí, tot el reguitzell de dispositius específics de nova tecnologia fonamentats en el codi Braille que han anat sorgint en les darreres dècades: podríem dir que el prototipus va ser el Versabraille, el pioner el Braille’n Speak, i els líders actuals són els aparells tipus Pronto, Voice Sense, Braille Sense, Perkins Mini, etc. Per tot això, es fa ben palès que Braille i noves tecnologies van agafats de la mà, amb bona convivència i harmonia.

Encara que no siguin codis lectoescriptors, les TIC han tingut en compte també els sistemes de comunicació per a l’accés a la informació que són de gran utilitat per a les persones amb diversitat funcional visual. Així, basats en el sistema de comunicació auditiva, han aparegut, d’una banda, diversitat de programes lectors de pantalla o de text digitalitzat, que proporcionen informació oral a l’usuari i que són prou coneguts a l’actualitat. D’altra banda, han aparegut també diferents programes o dispositius especialitzats en la gravació i reproducció del sistema DAISY, emprat internacionalment en els audiollibres. En aquest mateix sentit, i en base a la utilitat dels ajuts òptics, han aparegut també diferents magnificadors o ampliadors de pantalla.

L’educació, per la seva part, és l’encarregada de vetllar per a què, mitjançant les diferents ciències pedagògiques o ciències de l’educació, hi hagi un bon ensenyament, un bon aprenentatge i una bona aplicabilitat pràctica, tant del Braille com de les TIC. Actualment considerem que hi ha un principi pedagògic fonamental: el dels aprenentatges integrats; així, apareixen conceptes com els de interdisciplinarietat, transdisciplinarietat, aprenentatge global, aprenentatge significatiu, etc. O sigui, que si un alumne aprèn matemàtiques per una banda, i ciències socials per una altra, però no aplica la matemàtica a les ciències socials, ni les ciències socials a les matemàtiques, no estem acomplint el principi esmentat. per tant, en el cas que ens ocupa, ha d’aconseguir necessàriament que el Braille i les TIC s’ensenyin, s’aprenguin i s’apliquin en la pràctica, en forma interdependent i equitativa. Si l’aprenentatge de les TIC comporta una disminució en l’ús del Braille, o bé, l’aprenentatge del Braille suposa un retard en el domini de les TIC, no s’està aplicant correctament el principi dels aprenentatges integrats. Exemples: un alumne que des que té el portàtil amb lector de pantalla, ja no escriu gairebé mai en Braille i disminueix igualment la seva lectura; o un alumne que aprèn el Braille al marge de les noves tecnologies. Quan no s’aplica el principi dels aprenentatges integrats, sobretot en el primer exemple, s’originen problemes importants d’ortografia, d’estructuració del text en la pàgina, de realització de lectures poc aprofundides, etc. I en el segon exemple, s’originen problemes de desvinculació del Braille envers les TIC. Per això, és imprescindible interrelacionar equilibradament els aprenentatges del Braille i les noves tecnologies, per la qual cosa, cal potenciar l’ús d’estris anteriorment esmentats que ja els integren: línia Braille, dispositius Braille de nova tecnologia, impressores Braille, màquines d’escriptura Braille intel·ligents, lectura Braille de llibres tot aprofitant que les noves tecnologies faciliten la seva producció, etc.

Una altra ciència de l’educació molt important, és la didàctica. A ella li correspon determinar com s’han d’ensenyar les diferents matèries, dissenyant el gradient de continguts (conceptuals, procedimentals i actitudinals), els recursos i estratègies més adequats en cada moment i situació, amb la finalitat que els alumnes consolidin i apliquin els aprenentatges. Per tant, cal establir una didàctica del Braille i les noves tecnologies, considerant els aspectes concrets de cada matèria però, sobretot, considerant alhora els aspectes que els interrelacionin, de manera que quan ens referim a persones amb diversitat funcional visual, no es concebi el Braille sense les TIC, ni les noves tecnologies sense el Braille. De fet, en les darreres dècades, ja s’ha ampliat en aquest sentit, la definició de tiflotecnologia, inclosa dintre la tiflologia.

A nivell didàctic, podríem escriure un llibre sencer sobre aquest tema, i segurament seria necessari, però de moment, en aquest article, desgranarem alguns aspectes interessants tot formulant-nos les següents qüestions:

- Què ensenyar? Codi Braille i TIC, emprant recursos tradicionals i de nova tecnologia. En cas de ceguesa total o visió molt limitada, cal no oblidar l’ensenyament del dispositiu específic d’escriptura Braille de nova tecnologia més desenvolupat en cada moment; al nostre país això no s’està produint a l’actualitat, de forma que es passa directament de la màquina d’escriptura Braille a l’ordinador portàtil de teclat QWERTY, produint-se així una alteració en el gradient de continguts que ha originat una gran diferència estadística en l’ús d’aquests aparells en el nostre país envers altres països europeus i els Estats Units.

- Qui ho ensenya? Professionals especialistes, o sigui, que han rebut una formació tècnica i didàctica específica en centres reconeguts, tot potenciant als usuaris directes que, a més, poden transmetre coneixements de gran valor basats en la seva pròpia experiència.

- A on s’ensenya? Des de l’escola d’Infantil i Primària, havent rebut una estimulació sensorial adequada.

- A qui s’ensenya? A totes les persones amb diversitat funcional visual d’acord amb programes personalitzats que responen a les necessitats individuals, de manera que aquests programes han de contemplar sempre, en el grau d’aprofundiment que correspongui, l’aprenentatge tant del Braille com de les noves tecnologies. Alguns professionals creuen, encara, que les persones amb baixa visió que poden llegir en tinta, no necessiten saber res de Braille. Això és erroni. Però com que no és l’objectiu d’aquest article argumentar-ho, només ens limitarem a donar a conèixer un cas que no és aïllat, és a dir, és molt representatiu pel que fa al tema del Braille; recomanarem fervorosament la lectura del primer premi del concurs mundial de relats en Braille organitzat per la Unió Europea de Cecs (European Blind Union). Es tracta d~un escrit fet per Roobi Roobi, una noia de 18 anys d’origen pakistanès que viu a Itàlia, i que porta per títol "El Braille pot fer-te Volar". Existeix la traducció al castellà.

- Quan ensenyar-ho? Quant abans millor. És un greu error ensenyar Braille complerts els onze anys, principalment quan hi ha una limitació visual greu o s’ha diagnosticat una patologia visual progressiva. Moltes persones a les que s’ensenya el Braille superats els onze anys, no aconsegueixen un aprenentatge funcional del codi per manca de velocitat i de resistència lectora; només un reduït percentatge no determinat assoleix un aprenentatge funcional. En aquests casos, això s’hagués pogut evitar ensenyant Braille abans dels onze anys. Avui, les ciències neurològiques, tenen l’explicació a aquest fenomen observat en l’experiència pedagògica i docent. En aquest sentit, citarem a la Dra. Cheryl Kamei Hannan (Universitat d’Arizona): "Es consideren molts factors quan s’avalua un estudiant per ensenyar-li Braille. Sovint els factors més decisius són l’acceptació emocional del problema visual i la disposició a aprendre una forma alternativa de lectura. Els investigadors mèdics tenen raons anatòmiques establertes sobre la importància de l’ensenyança del Braille a edat primerenca. Han arribat a la conclusió que l’edat pot limitar l’espectre d’oportunitats per crear connexions neuronals en l’escorça visual primària; per tant, destaquen la necessitat d’habilitats de alfabetització primerenca en Braille". (Extret de l’article titulat "Review of Research: Neuroscience and the Impact of Brain Plasticity on Braille Reading" a la revista "Journal of Visual Impairment and Blindness" del juliol del 2006, vol. 100, n. 7, p. 397-413.

- Com ensenyar-ho? En forma atractiva i motivadora, ja que el Braille no és àrid, ans el contrari. Presentar-lo a la família i a l’alumne com un recurs altament positiu en tots els àmbits, i no perquè sigui una simulació falsa, sinó perquè és una realitat. Aleshores, el Braille és molt agraït i ràpidament es veu la seva necessitat i funcionalitat. Presentar-lo, igualment, interrelacionat amb les TIC, amb l’estudi a qualsevol etapa, amb la integració social i laboral, etc. Cal també fer esment en aquest paràgraf, que és necessari produir llibres Braille més motivadors, més atractius, amb estructura clara, amb gràfics i dibuixos en relleus de sensació agradable i colorejats, etc., coses que avui, gràcies a les noves tecnologies, és possible.

- Per què ensenyar-ho? Perquè està demostrat que és un factor afavoridor en l’autonomia, els aprenentatges, i la integració laboral, el fi més important de l’educació.

Per acabar, parlarem molt breument d’altres dos principis pedagògics molt importants:

. el principi d’igualtat d’oportunitats. perquè tots som iguals davant les oportunitats educatives, alhora que tots som diferents quant a les necessitats. Per això, cal fer assequibles tot tipus d’aparell Braille de nova tecnologia; primerament, cal apostar pel disseny per a tothom, és a dir, la normalització dels materials tecnològics de manera que surtin al mercat essent accessibles per a tothom; això possibilita la fabricació en sèrie i, com a conseqüència, el seu abaratiment. Però si l’especificitat de vegades pot fer inviable la normalització (cosa que creiem no hauria de ser freqüent), aleshores cal pensar en subvencions, ajuts econòmics, facilitats de pagament, implicació directa de l’administració, etc. Val a dir que si ens comparem amb d’altres països d’Europa, tant Catalunya com Espanya pateixen una important carència en aquest sentit.

. el principi de sensibilització social. Perquè cal incrementar l’ús social del Braille, en general i en les TIC. Això només s’aconseguirà conscienciant des de l’escola. Per això, són tan importants activitats en aquest sentit com les que es porten a terme des de l’ACIC amb la maleta pedagògica, o les que giren al voltant del conte infantil Els Sis Clauets Màgics, editat en català, castellà i properament, en format electrònic i en diverses llengües.

Conclusió

Es fa difícil expressar en poques paraules tantes idees com han anat apareixent al llarg d’aquest article. Per tant, és preferible concloure’l amb una frase extreta del relat "El Braille et pot fer volar", escrit per Roobi, una noia de 18 anys, i del qual abans ja hem recomanat la seva lectura completa. Diu així:

"Gràcies a totes les eines que he après a utilitzar, i sobretot gràcies al Braille, em sento més segura i independent; espero que els nous avenços tecnològics no reemplacin al Braille, perquè és veritat que són molt còmodes, però amb el Braille poden ser inclús més útils".

Miquel Albert Soler Martí

Professor i Pedagog

Article anterior: Braille i tecnologia han de coexistirArticle següent: La música i el Braille no són incompatibles

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons

Col·laboració en el disseny web: OBVIUS3