Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Perspectiva: IV Debat ACIC: "Anar pel carrer, una gimcana quotidiana"

En aquesta ocasió la jornada de debat i de reflexió que l’ACIC convoca cada any durant el primer trimestre del curs es va dedicar a analitzar els principals problemes que les persones cegues o amb deficiència visual ens trobem a l’hora de moure’ns autònomament pels carrers. El títol que encapçalava la jornada, "Anar pel carrer: una gimcana quotidiana", pretenia al·ludir, de forma irònica, a la quantitat d’obstacles amb què ens trobem quan ens desplacem per la via pública.
L’objectiu de la sessió era doble: en primer lloc, fer una relació tan exhaustiva com fos possible de tots els obstacles o impediments que dificulten el desplaçament autònom i segur de les persones amb disminució visual pels carrers i, davant de cada problema concret, suggerir-ne les possibles solucions; en segon lloc, anar més enllà dels obstacles o impediments físics i analitzar altres aspectes que també hi intervenen i que també formen part de la mateixa realitat: l’actitud de la persona amb disminució visual -l’ús que fa de les tècniques d’orientació i mobilitat, l’actitud davant d’aquells vianants que li ofereixen ajuda, etc.-, les legislacions sobre supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l’accessibilitat existents i el seu grau de compliment real, etc.
Per tal de preparar el debat, uns dies abans es va fer arribar a tots els socis, sòcies i altres persones que es va convidar al debat, un document en què es recollia un seguit de problemes que ens trobem a la via pública i algunes de les possibles solucions. També s’hi adjuntà un guió amb preguntes per anar pensant en diversos aspectes relacionats amb aquesta problemàtica.
La sessió es va introduir amb dos vídeos: "Ciudades sin barreras" i "Qué hace usted cuando ve a un ciego?".

Una part de la sessió es va dedicar a estudiar i completar el document que prèviament s’havia elabvorat i al qual es recollia tots els obstacles i impediments que ens trobem quan anem pels carrers. En aquest sentit, al document s’establien els següents apartats:

a) motos i bicicletes aparcades en qualsevol lloc damunt de les voreres que esdevenen obstacles per als vianants i que poden, fins i tot, causar lesions donada la seva estructura;
b) cotxes, furgonetes o camions aparcats damunt de les voreres o als passos de vianants;
c) terrasses de bars i de restaurants que ocupen una part -o la quasi totalitat- de les voreres i hi dificulten el pas;
d) exteriors de les botigues (tendals baixos, aparadors que sobresurten de la façana i altres elements com caixes, plantes, jocs recreatius per a nens, etc.), elements tots ells que es converteixen en obstacles si incompleixen les normatives d’accessibilitat;
e) obres a la via pública, que sovint no estan correctament senyalitzades i protegides i poden ocasionar caigudes i altres lesions;
f) estat de la via pública (desnivells al paviment, forats, excrements d’animals, obstacles aeris, etc.) que pot crear incomoditat i sensació d’inseguretat i, mobiliari urbà (papereres, pals, contenidors, cabines telefòniques, fitons, etc.), que molts sovint es converteixen en obstacles perquè no són detectables per al bastó;
Davant d’aquests problemes es va suggerir les possibles solucions que, en general, anaven en les següents línies:
a) Es evident que per a la pràctica totalitat dels obstacles indicats hi ha una reglamentació, una normativa, que els elimina. Cal, doncs, insistir i recordar la necessitat del compliment de les diverses normatives existents. Aquesta tasca és la que han de realitzar aquells qui tenen les competències per fer complir la legislació, és a dir, les administracions públicques.
b) cal sensibilitzar els diferents sectors implicats sobre la necessitat d’evitar els obstacles al carrer i fer així de la via pública un espai accessible i transitable per a tots els vianants, la qual cosa va en benefici de tota la col.lectivitat.
c) en alguns casos, sobretot en relació al mobiliari urbà, es considera important garantir que el disseny sigui adient per assegurar l’accessibilitat i evitar que esdevingui una barrera.

Tothom que vulgui conèixer el document que va resultar de tot aquest debat el pot consultar a la nostra pàgina Web o ens el pot demanar al nostre apartat de correus.

L’altra part del debat es va dedicar a analitzar altres elements no físics que intervenen en la nostra seguretat i comoditat a l’hora de desplaçar-nos pels carrers. Apuntem aquí, d’una forma sintètica, algunes de les idees que van anar sorgint. L’ordre d’exposició no indica un ordre jeràrquic d’importància.

1. Per garantir la seguretat als desplaçaments per la via pública, a més a més de la necessària supressió dels diversos obstacles indetectables, cal que la persona cega tingui un domini suficient de les tècniques d’orientació i mobilitat i les utilitzi correctament. La formació inicial, i també la permanent, en aquest camp és una peça important de l’autonomia de la persona amb disminució visual. L’entrenament d’orientació i mobilitat que rebem ha d’incloure la reflexió sobre la manera com cal fer la feina d’educació de totes aquelles persones que, en el nostre dia a dia, ens volen ajudar i no saben com fer-ho. Aquesta formació també hauria d’aportar a la persona amb disminució visual un coneixement d’aquells elements relacionats amb el trànsit que siguin més significatius (com són i què volen dir determinats senyals de trànsit, com estan visualment indicats els passos de vianants, algunes indicacions sobre la direcció dels cotxes o quin són els carrils on poden estacionar-se, etc), amb l’objectiu de conèixer millor l’espai i els símbols que estan presents en els carrers per on ens desplacem. També es considera important que s’estableixi sistemes eficaços i àgils que permetin a les persones amb disminució visual conèixer aquelles novetats que siguin significatives per a la mobilitat (canvis als mecanismes d’obrir portes d’accés a transports públics, la implantació de semàfors sonors, etc) per evitar, d’aquesta manera, la incerrtesa que provoquen els canvis que no són prèviament coneguts.

2. Es constata que d’uns anys ençà ha crescut la sensibilització del conjunt de la població en relació a les persones amb disminució. Un aspecte en què es concreta aquesta creixent senssibilització és el nombre cada vegada més important de persones que ofereixen ajuda d’una forma més natural, amb un cert coneixement de les estratègies bàsiques (com és ara, sobretot, preguntar si es necessita ajuda abans d’oferir-la, oferir el braç a les persones cegues perquè aquestes s’agafin segons la tècnica guia). Malgrat això, també és cert que encara hi ha una part important de la població que no sap oferir la seva ajuda a les persones cegues de la manera més adient, la qual cosa té com a conseqüència que la pretesa ajuda esdevé més un impediment que altra cosa. Davant d’aquest fet, i com ja apuntàvem al paràgraf anterior, la persona cega és qui millor pot -i ha de- realitzar la tasca d’educació, tot explicant allò més bàsic i elemental per tal que la persona que ofereix ajuda comprengui qina és l’actuació més correcta. També és cert, però,. que la persona cega no sempre està en condicions de fer una tasca d’educació -pot tenir pressa estar de mal humor, etc- i també cal remarcar que hi ha una franja de població que no és massa receptiva a certes explicacions i que difícilment canviarà les formes d’actuació.
Es considera, doncs, necessari que sigui el mateix/la mateixa deficient visual qui faci la tasca principal d’educació a aquelles persones que no saben oferir-li l’ajuda de la manera més adient, però esssent conscients que això no és possible en totes les ocasions i que no sempre la persona cega pot estar en disposició d’educar.

3. En estreta relació amb el punt anterior, es considera que hi ha poca informació que ensenyi, d’una manera gràfica i entenedora, quina és la millor manera d’actuar quan un vianant vol oferir ajuda a un altre vianant amb disminució visual. Existeix algun material àudiovisual, com el segon vídeo que es va passar per introduir el debat, i algun material imprès, però és molt necessari que se n’elabori de nous i més adequats a la nostra realitat (és a dir, produïts a Catalunya) Es valora com a molt interessant la redacció d’una proposta on s’expressi la necessitaqt de produir materials d’aquestipus per presentar-la a la Generalitat.L’objectiu d’aquests materials seria el de poder disposar d’unes eines didàctiques adients per ser difoses en escoles, instituts, el món associatiu, etc .
Es discuteix sobre el contingut adequat d’aquests materials: hi ha un acord en el fet que siguin molt clars i il.lustratius, amb un missatge central -que hauria de fer insistència en el fet que allò bàsic és preguntar si es necessita ajuda i, en cas afirmatiu, ajudar en allò que la persona cega sol.liciti. Es discuteix sobre l’oportunitat d’incloure en aquests tipus de materials informacions més concretes, més especialitzades, sobre estratègies o tècniques de mobilitat. En aquest darrer punt, sembla que hi ha un cert acord en el fet que unes indicacions bàsiques són imprescindibles, si bé caldria que els especialistes en aquest àmbit en seleccionéssin lesque consideressin més adients.
A nivell general, les idees bàsiques que semblaria oportú remarcar podrien ser: la necessitat de fer una indicació clara perquè la persona cega sàpigaque se li estan dirigint, com ara un contacte al braç; la noció que la millor manera de guiar una persona cega és oferir-li el braç perquè s’hi agafi; la certesa que cal no deixar la persona cega al mig d’un creuament sinó acompanyar-la fins a l’altra vorera, etc.
Malgrat tot, allò que es considera més important és fer arribar al comjunt de la població el missatge central: cal preguntar si es necessita ajuda i entendre, també, que la persona cega no la necessiti en aquell moment sense viure aquest fet com un rebuig o un menyspreu. La millor actitud a transmetre és dons, sens dubte, la de viure amb naturalitat el fet d’oferir i acceptar ajuda. La resta pot derivar-se’n, fruit del diàleg i de ’lintercanvi.
En un altre sentit, també es valora que aquest tipus de materials didàctics o de divulgació es facin ressó de la diversitat de realitats que existeixen sota l’etiqueta de "disminució visual". Amb això volem dir que, fins ara, la pràctica totalitat de materials de divulgació en aquest àmbit té com a protagonistes les persones cegues totals i no s’ocupa mai de les persones amb visió parcial. Caldria, doncs, sensibilitzar la població respecte a la problemàtica d’aquest col.lectiu de persones amb disminució visual i donar a conèixer les ajudes òptiques que utilitzen (lupes, telescopis, etc.). Cal tenir en compte que les dificultats de les persones que conserven una resta de visió són molt desconegudes pel fet de ser menys aparents (aquestes persones es desplacen per la via pública sense mostrar de forma visible, la seva problemàtica perquè, molts cops no porten bastó i, en canvi, tenen serioses dificultats, per exemple, per veure el número de l’autobús).Cal tenir en compte que, actualment, hi ha una franjha molt important de persones amb problemes visuals entre la gent gran.
En definitiva, doncs, cal que les institucions endeguin campanyes de sensibilització i d’educació de la població de Catalunya pel que fa al coneixement de la deficiència visual i de la seva diversitat, i que li facin arribar unes indicacions clares, atractives, entenedores, sobre la manera com oferir ajuda a aquest col.lectiu dde persones.
Cal evitar, de totes totes, fórmules massa denses o poc atraients: cal trobar un sistema atractiu, divertit i rigorós alhora., que permeti que de mica en mica, s’avanci en una creixent sensivilització de la població.
Som conscients, com ja s’ha apuntat abans, que s’ha avançat en aquesta línia, però encara cal anar més lluny, si bé evidentment la feina en aquest sentit és lenta i els resultats no es manifesten, d’una forma palpable i amb certesa, fins que no ha transcorregut un grapart d’anys.

4. També es constata que d’uns anys ençà la preocupació per la supressió de barreres arquitectòniques és una realitat molt més present, viva i real que en temps passats. Les administracions p´úbliques, entitats prestadores de serveis, moviments associatius, etc,demostren una preocupació i una voluntat en aquest terreny. Sens dubte,, però, quan es parla de barreres arquitectòniques o de problemes d’¡accessibilitat, es pensa en les persones amb disminució física, la qual cosa és lògica ja que per a elles les barreres arquitectòniques representen un obstacle dramàtic. Ara bé, també és cert que, per aquest motiu, alguns problemes de les persones amb disminució visual (com per exemple, la importància fonamental de la megafonia als autobusos per avisar de la propera parada) queden en un segon pla o ni tan sols s’hi pensa.
Aquesta realitates pot explicar a partir del fet que les persones amb disminució visual constituïm un col.lectiu reduït o perquè tradicionalment no ens hem manifestat públicament.
Per tant, cal exigir a les administracions públiques que s’ocupin de les barreres arqitectòniques i de comunicació que afecten les persones amb dificultats visuals. Així doncs, sense menystenir en cap moment les enormes dificultats que suposa per a la mobilitat de les persones amb disminució visual l’existència d’obstacles a la via pública -com els que s’enumeren al document-, també cal demanar des del nostre punt de vista que es tinguin en consideració alguns aspectes que les persones amb disminució visual necessitem.

5. També constatem que, sens dubte, a nivell legislatiu, s’ha avançat moltíssim, ja que ara tenim un seguit de normatives molt interessants que tenen com a finalitat la supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l’accessibilitat (recordem, per exemple, el Codi d’Accessibilitat, i la prescripció d’aquest decret que cada ajuntament ha d’elaborar un pla d’accessibilitat). Ara bé, també constatem que a la majoria d’administracions públiques -Ajuntaments i Generalitat- no hi ha una actitud veritablement responmsabvle, seriosa i rigorosa d’aplicar les normatives que tenen per objetiu la supressió de barreres. Sovint hem constatat que a les mateixes àrees d’urbanisme de moltsajuntaments ni tan sols coneixen les normatives de supressió de bvarreres arquitectòniques. També ens preocupa molt el fet que molt sovint les mateixes administracions púbvliques, a l’hora de realitzar adaptacions per a persones amb disminució, no adopten criteris rigorosos i tècnicament comprovats (en aquesta línia ,recordem el "Manifest sobre l’adequació de les adaptacions per a personesamb disminució visual en matèria detransport públid" que van presentar p´bublicament l’estiu de l’any 96, on denunciàvem la manca de rigor en la realització d’adaptacions importants que, al capdavall. es queden en no-res). Per altra banda, constatem que en alguns casos, i afortunadament cada vegada més freqüents, quan un Ajuntament remodela determinats espais de la via pública té en compte les necessitats de les persones amb disminució, però encara cal una determinació seriosa del compromís polític d’aplicar aquella legislació vigent en aquest àmbit. Dins d’aquest tema, també es consideera que l’ONCE no ha complert amb la funció de pressionar les administracions perquè tirin endavant polítiques veritablement serioses i rigoroses en l’àmbit de la supressió de barreres arquitectòniques i de promoció de l’accessibilitat.

6. Com a element significatiu de la dificultat d’integrar plenament les necessitats de les persones amb disminució dins dels programes i dissenys dels especialistes en urbanisme i en política urbanística, és important assenyalar que dins els estudis d’urvanisme la qüestió de les barreres arquitectòniques i de l’accessibilitat no forma part del currículum obligatori i només figura en el d’estudis de postgrau.

Com a conclusió del debat, n’assenyalem els següents aspectes en forma de proposta de treball per als propers mesos:
-fer arribar el document sobre els problemes d’accessibilitat a la via pública, que s’ha aacabat d’elaborar en aquesta jornada de debat, a les diverses administracions amb competències en matèria d’urbanisme i de via pública;
-fer arribar a diversos sectors aquelles parts del document que tenen relació amb el seu àmbit (gremis decomerciants i hosteleria, associacions de veïns, professionals de l’arquitectura i el disseny, constructores, autoescoles, etc);
-elaborar i fer arribvar a Acció Cívica de la Generalitat la proposta de realittzació de materials àudiovisuals que difonguin d’una forma didàctica les actituds més adients per ajudar una persona amb problemes visuals al carrer;
-dissenyar una petita campanya de sensibilització sobre la necessitat d’aparcar motos i cotxes correctament, sense obstruir el pas per les voreres o pels passos de vianants. Aquesta campanya es faria principalment a partir d’una "multa" sensibilitzadora que es deixaria a cada vehicle mal aparcat (seguint la idea d’una campanya realitzada per la Generalitat fa uns anys) i es completaria amb altres actuacions a través dels mitjants de comunicació;
-difondre missatges de sensibilització a través de revistes sectorials o gremials
- Fer arribar als responsables de l¡’ONCE (Cap de Serveis per a Afiliats i Tècnics de rehabilitació) la necessitat d’incloure als programes de rehabilitació continguts com: qüestions bàsiques d’educació vial (els senyals de trànsit existents, com s’indica els passos de vianants, algunes normes de trànsit, etc.), reflexions sobre la relació amb els vianants que ens ofereixen la seva ajuda al carreri, per altra banda, contemplar la possibilitat d’oferir alguna mena de formació permanent o reciclatge, tant pel que fa a la revisió de tècniques ja apreses, com a l’aprenentatge de la forma d’utilitzar nous elements (caixers, nous mitjants de transport, semàfors amb comandament, etc.), i a la reflexió sobre les actituds en la relació amb els vianants.

Article anterior: Perspectiva: Document sobre accessibilitat a actes culturals i esportiusArticle següent: Perspectiva: Convergència i Unió presenten dues preguntes a la comissió d’Afers Socials i Ocupació del Congrés dels Diputats sobre qüestions d’accessibilitat per a deficients visuals

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons