Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Club del Racó: Manuel A. Caragol: lluitar fins al final

Als setanta-tres anys, després d’una existència marcada per una constant activitat, la vida va decidir d’enfrontar-lo a una última prova en el camí cap a la pròpia descoberta: Manuel Antoni Caragol i Mas-Bagà, nascut a New Jersey (E.E.U.U.) l’any 1915, d’ascendència catalana, que havia participat com a enginyer electrònic en la II Guerra Mundial i havia desenvolupat una activitat professional com a gerent d’empresa i secretari general a Espanya de la Cambra de Comerç americana (operant sempre des de Barcelona), es va quedar cec i va voler començar de nou, perquè el seu tarannà entusiasta no li hauria permès marxar del món amb la recança de sentir-se una persona buida. En comptes de conformar-se a gaudir plàcidament de la merescuda jubilació, Manuel va aprofitar el seu interès per la tècnica i els seus contactes internacionals per convertir-se en tot un expert en informàtica aplicada a cobrir les necessitats de lecto-escriptura de les persones cegues: No sols va seleccionar els components del seu propi equip informàtic entre els de millor relació qualitat-preu del mercat mundial, sinó que va arribar a assolir-ne un domini que li permetia orientar d’altres usuaris que va engrescar a imitar-lo.


“Com pots comprendre, aquesta tecnologia és quelcom de fantàstic per a un cec. Fins ara per a un cec era materialment impossible consultar un diccionari, enciclopèdia o directori (una guia de telèfons), però si tenim els directoris telefònics de la ciutat de Nova Iork en un sol CD Rom, és possible que un cec ho faci en qüestió de segons. No és fantàstic? Bé, doncs jo vull tenir aquesta tecnologia al meu PC”, deia Manuel en una carta adreçada a una cosina seva, vint dies abans de morir. El seu engrescament era tan gran que, en la mateixa carta, confessava: “El meu amic Mike Busboom vindrà dintre d’uns quants dies a instal•lar-me totes aquestes novetats i també a visitar els usuaris de l’Open Book. En nomenarà un distribuidor per a Catalunya i Espanya. Si jo tingués deu o vint anys menys, consideraria la possibilitat d’assumir aquesta responsabilitat”. Fins i tot, va gosar escriure a S. M. Joan Carles I de Borbó per oferir a la infanta Margarida tota la informació de què disposava sobre el tema. Però, a més a més, va aprofitar l’experiència de la ceguesa en un altre sentit: va créixer en humanitat i en maduresa. En un article de l’any 1992 deia: “Confío que estas consideraciones sirvan al objetivo que persigo: un, cada vez mayor, sentimiento de solidaridad, compañerismo y amor. Todos estamos sujetos al mismo destino. Que todos seamos capaces de aceptar este final y que cada uno de nosotros haga lo más posible para causar la menor pena y dolor posibles a quienes nos sucedan”. Hi percebem com Manuel estimava la família i els amics: “Lo más difícil de asumir es ver de qué modo el paso de la edad afecta a nuestros seres queridos, familia y amigos (…) y llegamos a la conclusión de que lo que les ha ocurrido a ellos nos afecta a nosotros vitalmente. Cada uno de nosotros morimos un poco a medida que cada uno de nuestros seres queridos sufre la pérdida de una u otra función corporal”. I hi descobrim l’home que treu partit de tot allò que li ha portat la vida i es troba a si mateix: “Naturalmente, yo estoy mejor preparado para asumir lo inevitable, puesto que ya tengo literalmente una pierna en la tumba (es refereix a una amputació que va patir als 36 anys, com a conseqüència d’un accident de moto); además, he perdido la vista. Cada una de estas aflicciones me ha colocado parcialmente en la recta final”.

Malgrat l’edat, les limitacions i la seriositat de les seves reflexions, Manuel Caragol va ser fins al final un home intensament vital. Es va fer membre de l’A.C.I.C. a la tardor de l’any 1994 i, durant el poc temps que va estar entre nosaltres, mai no va deixar d’aportar iniciatives ni d’animar-nos a seguir endavant. El recordarem amb afecte.

La seva obsessió era aconseguir que les persones mancades de visió no tinguéssim entrebancs insuperables per fer-nos una cultura, cursar estudis o estar informades. Ara, la seva vídua, els seus vuit fills, els més grans dels seus néts i alguns dels seus amics estan tractant de convertir en realitat l’últim somni d’aquest lluitador incansable: acaben de crear la “Fundació Manuel A . Caragol”, amb seu a Barcelona, amb l’objectiu d’apropar a tots els cecs de l’Estat espanyol tota mena de tecnologia que faciliti als disminuïts visuals l’accés a la informació,per tal que poguem escollir els nostres propis equips sense restriccions imposades per la manca d’informació. Els desitgem éxit en un projecte tan agosarat com interessant.


Nota: Agraïm a la Sra. Joana Urgellés de Caragol l’atenció que ha tingut amb els redactors d’aquest article a l’hora de facilitar-nos la informació i els documents que l’han fet possible.

Article anterior: En Comptagotes

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons