Associació Catalana per a la Integració del Cec

Sou aquí:

Taula rodona: Susana González. Professora d’institut de llengua i literatura castellana

El que volia fer primer era agrair la invitació de l’ACIC per intervenir en aquest dia tan important. Ara us explicaré quina ha estat la meva trajectòria. Intentaré no estendre’m molt perquè si puc sí que ho faig, però m’he fet un esquema perquè si no...
.
Bé, la meva intervenció començarà fent una al•lusió a la meva discapacitat entre cometes. Jo tinc una malaltia congènita degenerativa, una retinosi. És una malaltia que consisteix en què vas perdent el camp visual. Des de petita, a casa meva ja sabien que jo tenia aquesta malaltia. El que passa és que no va ser fins als 23 anys quan se’ns va dir què era aquesta patologia que us he dit.
La meva educació o inserció a l’escola va ser sempre a l’escola integrada, amb alguna adaptació molt casolana com era estar davant a la classe o bé tenir alguna làmpada i alguna lupa. Aquesta lupa que tinc aquí i que alguna gent suposo que podrà veure, és la lupa que em van comprar els meus pares quan tenia 10 anys i amb la que podia llegir el diccionari. Llavors, amb l’ajut de la família, vaig poder anar fent. Era una nena que tenia curiositat, que volia aprendre coses. Una nena molt desperta. A l’escola és cert que vaig tenir molt de recolzament dels meus professors. En certa manera, la circumstància que ara jo sigui docent els hi dec a aquests professors. El que està bastant clar és que a mi m’agradava molt i m’agrada aprendre coses i el que també està bastant clar és que a mi m’agrada ensenyar com ells i d’aquí ve la meva dedicació d’ara. És una professió, la que estic fent ara, que des de petita és la que m’havia interessat fer. És una cosa molt vocacional. Aquí s’ha parlat de la perseverança. Jo sóc una persona molt i molt tossuda i això m’ha dut a insistir a les oposicions. Com he dit abans, als 23-24 anys vaig acabar la carrera de filologia hispànica a la Universitat de Barcelona. Em vaig trobar que hi havia una realitat: la retinosis. Se’m va parlar clar i se’m va dir que continuaria perdent vista, tot i que la vista que ja tenia era bastant poca. Haig de dir que en aquella època no era conscient de la discapacitat. Ara, en aquests últims anys, és quan estic començant a aterrar i obrir els ulls en aquest aspecte. El que va passar és que jo volia dedicar-me a la carrera docent, vaig intentar fer oposicions i vaig ser una de les primeres persones, juntament amb en Joan, amb la Neus i amb altres persones que ens vàrem topar amb aquell decret, que si no recordo malament és el 238 de l’any 87, que a les persones amb discapacitat visual important ens barrava el pas. A l’any 93 em vaig presentar a oposicions en un estat de nervis i tensió molt gran, però m’hi vaig presentar com per despit. Era una època en la que m’estava situant i començava a acceptar el que estava passant. Vaig anar a les oposicions i vaig aguantar fins al final, em vaig quedar amb un 4,9, però hi vaig anar. En altres oposicions vaig aprovar però no vaig poder aconseguir plaça. Haig de dir que pel que fa a la legislació i el que vaig tenir ocasió d’experimentar és que cada comunitat s’ho munta de diferent manera. Vaig anar a opositar a l‘any 95 a Castelló i allà no hi havia aquesta burocràcia. Jo vaig anar allà, vaig estar de conya amb un tribunal que em va acceptar molt bé, no em van demanar cap certificat d’aptitud, sinó que em van escoltar. Quan vaig acabar, que estava per allà fora, va venir el president i em va dir: “eres un pozo de sabiduria” jo no sabia on posar-me però haig de dir que allò em va fer pujar molt la moral. Ja després d’això vaig començar a treballar a Catalunya en llistes de substitucions i a l’any 95 vaig començar a treballar a esparreguera en un IES. Vaig estar 5 mesos i a l’altre any vaig estar durant un any d’interinatge a l’ institut on estic ara. A l’IES Abat Oliva de Ripoll. A l’estiu següent, any 97, vaig aprovar les oposicions, no va ser la millor de la meva vida, però allí estava jo. Ara intento accelerar però el temps m’agafa. Allà a l’ institut, hi estic des de l’any 96. Fa 12 anys que hi sóc. Estic molt integrada perquè tothom em coneix, a l’institut, pel carrer, a les botigues, al supermercat, el revisor del tren, és una passada.

La discapacitat fa molta por, a la gent li costa. Quan tu arribes a una feina, la gent pensa: “ostres, i aquesta noia com s’ho fa?” i això a mi em sembla que prové d’una idea que està instal•lada en l’inconscient col•lectiu i que està present en la nostra educació i que hi ha moltes vegades que es torna contra nosaltres mateixos. Tu intentes anar cap endavant, però hi ha idees una mica fosques que van apareixent. Hi ha instal•lada a la societat nostra la idea que la persona que és diferent, perquè té alguna discapacitat, no pot, que es menys. Amb els alumnes, que és la qüestió que tothom s’estarà demanant. El tema al començament és el mateix. A mi em va costar molt els primers dies i els primers anys. Dir “aquí estoy yo y aquí dentro del aula la que manda soy yo” ja sé que pot sonar una mica autoritari, però els que es dediquen a la tasca docent, el que saben és que això s’ha de fer i que t’has de fer respectar. Hi ha alumnes que amb el pas del temps s’han oblidat de què tenen una professora que té una deficiència visual greu. Si al principi els hi costa acceptar-ho, és perquè la seva actitud no és més que un reflex del que han sentit dir a casa seva. També tenen la idea ficada al cap que “el ciego es el que vende números. Sí, a ver, hay ciegos que lo hacen, pero los hay que no.”

Les adaptacions, què utilitzo? Utilitzo tot tipus de lupes, ja us he comentat abans que la que tinc aquí és la de quan era petitona. El meu pare és electricista, i totes les làmpades que jo he dut, a la facultat a les oposicions, allargadors, algun tipus de làmpada amb piles, me les havia fet el meu pare i les que tinc ara a la meva cuina també. Si sortim d’aquí, el que tinc actualment és una telelupa que em fa possible corregir els exàmens i llegir d’una manera còmoda tot el que vull. El que també tinc i si ho hagués tingut quan era petita... tinc un programa d’ordinador que és un magnificador de pantalla amb sintetitzador de veu. Amb això puc escriure, puc corregir, em puc connectar a Internet, bé, puc fer tot el que vulgui. Fa dos anys cap aquí que estic utilitzant el bastó blanc ja, perquè com només hi veig pel centre, les coses que queden als costats del camp visual no les capto i he tingut algun ensurt i és qüestió d’anar adaptant-se.

Com a conclusió, i acabaré amb això, haig de dir que per tirar endavant calen dues coses. La primera cosa és intentar canviar aquesta idea negra de la persona que no hi veu o la persona que hi veu poc. Suposo que estem aquí per aquest tema, el dia que no s’hagin de fer actes com aquest suposo que és quan es podrà parlar de la plena normalització de les persones com nosaltres.
L’altra cosa que volia dir és que tot i que ens ha costat de vegades acceptar la situació en la que ens trobem... A mi m’ha costat una mica estar en la situació en la que estic ara, perquè la situació va ser molt incerta i no sabia on estava. Però s’ha d’intentar tenir optimisme i poder demostrar, com ha dit el senyor Zurita:” que somos una constelación de cosas, y uno, aunque no ve” té altres capacitats.

Bé, per tancar això el que voldria dir és que una prova que no se sap ni com tractar-nos ni on situar-nos, ni el que podem fer està en que moltes vegades les paraules són insuficients per expressar aquella idea que volem expressar. Quan es parla de discapacitat, em sembla que aquesta paraula no s’ajusta al que som. Perquè el que cadascun de nosaltres som és molt més que el fet de no veure-hi.

Article anterior: Taula rodona: Héctor Cuesta. Lletrat de l’assessoria jurídica de l’Ajuntament de Madrid

Compartir

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Compartir a Delicious
  • Compartir a Meneame
  • Enviar per e-mail
  • XHTML 1.0 Strict vàlid
  • CSS Vàlid
  • RSS vàlid
  • nivell doble-A de conformitat, pautes d’accessibilitat als continguts web 2.0 del           W3C WAI

Creative Commons License Obra de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec subjecta a una llicència de Creative Commons