Reflexions a proposit dels 10 anys de feina de l'A.C.I.C.
Ara fa deu anys un grup de persones cegues vam crear l'ACIC (Associació Catalana per a la Integració del Cec) amb la intenció que aquesta entitat pogués
servir com a instrument útil per a col·laborar en tot allò que d'alguna manera s'encaminés a fer realitat la integració social de les persones amb alguna
deficiència visual. Han estat deu anys plens de trobades en què hem posat en comú experiències personals i idees, i hem elaborat un bon grapat de propostes,
fonamentalment en el camp de la promoció de l'accessibilitat, l'accés a la informació i a la cultura i el foment de la integració laboral. Aquestes propostes
les hem fet arribar a diversos departaments de la Generalitat, ajuntaments, consells comarcals, partits polítics i sindicats, entitats prestadores de serveis
públics, organismes del camp de les persones amb disminució, etcètera.
La nostra feina no és la d'oferir serveis a les persones cegues, ja que aquesta tasca és competència de les administracions públiques i de l'ONCE. La nostra
feina consisteix afer arribar la veu d'un grup de persones que creiem en la necessitat de construir una societat en la qual tothom hi tingui un lloc -independentment
de les seves capacitats o discapacitats- a aquells qui tenen la responsabilitat i els mitjans per fer possible o no aquest objectiu. podem dir, doncs,
que fa deu anys que estem fent política en un sentit original i autèntic, és a dir, participant activament, tant com les nostres modestes possibilitats
ens ho permeten, en els afers de la nostra societat.
En aquest escrit no volem, però, fer un balanç de la nostra feina durant aquests deu anys ni dels resultats obtinguts, sempre molt per sota d'allò desitjat
i fins i tot d'allò esperat, però amb algunes satisfaccions prou importants per a nosaltres. (D'entre aquestes satisfaccions, podem destacar la instal·lació
de l'anunci en veu de la destinació dels trens a les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat.) El que pretenem en aquestes ratlles és apuntar dos elements que, viscuts amb l'experiència quotidiana del treball de l'Associació durant aquesta dècada,
se'ns presenten com a elements preocupants i malauradament significatius del nostre moment històric. Per enunciar-los breument, i essent molt conscients
que les generalitzacions no reflecteixen la complexitat de la realitat, ens preocupa constatar els dos punts següents:
- La manera d'actuar de la majoria d'administracions públiques, d'organismes i d'entitats de serveis davant les necessitats de les persones cegues o amb
deficiència visual es concreta en una de les següents possibilitats:
- Simplement no es tenen en compte les necessitats d'aquest grup de ciutadans, malgrat l'existència de normatives específiques o drets fonamentals constitucionalment
reconeguts, talment com si no fóssim una part de la població. Per exemple, tenim aquesta sensació quan se celebren esdeveniments culturals com l'Any Gaudí
sense preveure cap mesura que els faci accessibles (elaboració de maquetes que es puguin tocar, previsió de visites guiades específiques per a persones
amb deficiència visual, edició de materials en braille, etc.), o quan trobem als carrers una gran quantitat d'obres mal protegides (bastides i forats),
que representen una greu amenaça a la nostra integritat física.
- Es prenen iniciatives o es fan actuacions sense cap mena de rigor, sense la voluntat de contrastar si allò que s'endega serà realment útil per a les persones a qui va destinat. D'aquesta manera sovint fa la impressió que l'objectiu no és solucionar un problema d'un col·lectiu, sinó que aquella actuació
serveixi com a element propagandístic o d'imatge. Aquesta manera d'actuar és molt perjudicial, no només perquè els diners i els esforços s'hi esmercen
inútilment, sinó també perquè creen la sensació a les persones cegues que no val la pena lluitar per a res, ja que al capdavall si es fa alguna cosa segur
que es farà malament. Per exemple, RENFE es va gastar molts milions fent una adaptació de l'estació de Sants de Barcelona que no ha funcionat mai; va instal·lar
uns intercomunicadors que havien de servir per facilitar l'orientació per dins de l'estació. Un altre exemple són els recorreguts amb paviment diferenciat
que es van posar a la línia 2 del metro de Barcelona per tal de facilitar l'orientació a les persones cegues i que són difícils de diferenciar, la qual
cosa no es va saber fins després de la inauguració d'aquesta línia, perquè abans cap responsable de les obres no va demanar opinió ni als usuaris amb problemes
visuals ni a cap tècnic que pogués oferir assessorament en aquesta matèria.
- Es duen a terme actuacions interessants i molt ben assessorades, però no se'n garanteix la continuïtat, el manteniment o la renovació. La supressió de
barreres arquitectòniques o de comunicació no és una qüestió vàlida només per un dia. Per exemple, els Ferrocarrils de la Generalitat van implantar un
sistema de navegació per veu a les màquines expenedores de bitllets quan van suprimir les taquilles. Aquest sistema era molt eficaç, però quan es va produir
la integració tarifària de gener de 2001 i es van modificar les màquines, ningú de la Companyia no va pensar que també s'havia de reformar el sistema per a les persones cegues; va caldre que nosaltres ho denunciéssim perquè es prenguessin les mesures adients. També podríem citar la instal·lació de semàfors sonors a ciutats com Terrassa o Sabadell, el manteniment dels quals no ha assumit ningú i que, per tant, avui ja no funcionen correctament.
- La concepció tecnificada i restringida de la política i la gestió de serveis dominant actualment deixa molt poc espai a l'actuació de moviments associatius
de base. Aquella "societat civil" tan citada fa uns anys sembla que queda reduïda a ben poca cosa. En la societat catalana d'avui és una tasca molt difícil
intentar fer arribar propostes, discutir-les, analitzar-les en profunditat i col·laborar a posar-les en pràctica, tot assumint la corresponsabilitat dels
possibles encerts i errors. Existeixen, certament, moltes comissions de participació que en gran part no tenen cap funció pràctica perquè només serveixen
per validar les propostes ja decidides per les autoritats o per entretenir les qüestions fins a l'infinit. La majoria de responsables, absolutament desconeixedors
de la realitat de la discapacitat visual, estan molt més preocupats per mantenir el càrrec que per treballar seriosament en propostes noves i realistes.
També hi ha molts tècnics que no dominen gens ni mica allò de què s'ocupen i, d'altra banda, els que tenen coneixements i voluntat de treballar són anul·lats
en estructures jeràrqiques i polititzades -en el mal sentit de la paraula. Així doncs, encara que una associació com la nostra destini temps i esforços
a participar en comissions de tota mena i a mantenir entrevistes amb polítics, responsables d'àrees de gestió de serveis i tècnics diversos, això no implica
que aquests esforços tinguin resultats més o menys positius. No diem que no siguem escoltats, però les nostres converses gairebé mai no són un punt i seguit
i massa sovint esdevenen punts i a part. Aquest fet l'hem pogut constatar en els nostres contactes amb molt diversos responsables polítics i tècnics com, per exemple, el Cap de Manteniment i Serveis de l'Ajuntament de Barcelona, amb el qual vam tractar el tema de la protecció de les obres; alts responsables
del Departament de Cultura de la Generalitat, a qui vam fer arribar diverses iniciatives en el camp de l'accés a la cultura i la informació (adaptació del Museu Nacional de Catalunya i del Teatre Nacional, entre d'altres); les converses amb responsables de l'Associació de Municipis per endegar projectes dels quals mai no han volgut tornar a parlar. Per tot això, estem quasi inevitablement abocats a la queixa i a la denúncia pública dels problemes, ja que el diàleg serè i rigorós no es valora com a camí adient. La democràcia actual, reduïda a un exercici electoral i que, malgrat tot, manté un discurs de foment de la participació dels ciutadans en els afers públics, no elabora prou mecanismes veritablement democràtics de discussió i corresponsabilització
de la societat civil.
Pensem que el primer punt que hem assenyalat pot ser perfectament compartit pel conjunt del moviment associatiu de persones amb discapacitat: només cal
canviar els exemples. I el segon punt pensem que pot ser compartit pel conjunt del moviment associatiu en general, ja que reflecteix una mancança democràtica
fonamental del nostre sistema polític.
En definitiva, la conclusió que podem treure de tot plegat és força evident i força decebedora. En termes generals, les actuacions que es fan en el camp
de les persones amb discapacitat visual molt sovint no pretenen veritablement resoldre problemes, superar barreres, sinó que responen només a una actuació
sense criteris clars o orientada per la voluntat propagandística i d'imatge davant la societat. En un sentit més profund, podem dir que no existeixen prou mecanismes que permetin la participació dels moviments de ciutadans en els afers que afecten la nostra societat.
Malgrat tot, però, continuem creient que és molt important que els moviments associatius de base siguin una realitat viva i plural. Nosaltres estem commemorant els 10 anys de l'ACIC i esperem commemorar-ne molts més, ja que volem continuar contribuint modestament, bo i aportant idees, propostes, temps i esforços, a la construcció d'una societat catalana sense barreres, justa i democràtica.
