Pensar aquestes paraules que, en un acte com el d'avui, tenim clar que es refereixen a alguna cosa sobre el que ha suposat per a les diverses discapacitats el pas dels anys, amb les diferents polítiques socials al respecte, les diferents pràctiques educatives, els diferents criteris per fer realitat unes i altres..., suposa darrerement una mena de gest repetitiu que, com tota repetició, acaba cansant.
Aquest cansament que jo comparteixo amb companys i companyes, discapacitats o no ¿discapacitats o no? podria fer me endormiscar en una mena de còmoda fugida cap a la poltrona si no fos perquè, tot sovint , amics com la Neus i en Joan truquen a la meva porta reclamant que desperti amb ells per repensar totes aquestes coses que a uns i a altres ens afecten.
I ens afecten no precisament des de les paraules, molt menys des del canvi de paraules, sinó, precisament i concretament, per la realitat de la vida de cada dia, que és l’única cosa que ens fa despertar i l'única cosa que provoca en nosaltres vivències i experiències per les quals el nostre cap i el nostre cor continuen pensant.
Tot i que integració o inclusió són conceptes sobre els quals i des dels quals cal pensar, jo avui m'acolliré a aquella encertada reflexió de la María Zambrano quan ens diu que si anem convertint totes les realitats en conceptes ens quedarem sense realitat. Procuraré pensar aquests conceptes juntament amb la realitat a la qual volen referir se.
La primera cosa que em diuen aquests dos conceptes quan es posen en relació per un nexe temporal " de la integració a la inclusió" és que es refereixen a una realitat que ha canviat i que ha canviat justament en el breu termini d'aquests deu anys que avui celebrem. Aquesta relació temporal entre la paraula "integració" i la paraula "inclusió" em remet doncs a una idea molt pròpia de l'actualitat que vivim. Aquesta idea és que la nostra societat canvia a un ritme vertiginós, ja que un problema social de tanta magnitud com és el fet que durant segles i segles una part de la població hagi viscut marginada, reclosa i exclosa d'això que anomenem societat, estigui avui vivint una nova situació en la qual ja no cal parlar d'ella en termes de separació, ni tan sols de processos d'integració, sinó en termes d'inclusió.
Si penso aquestes paraules des de la meva realitat de professora compromesa en la formació de noves generacions d'educadores i educadors, em cal immediatament posar me "al dia" i girar la mirada cap els llocs des dels quals es parla d'aquesta ¿nova? realitat amb veu autoritzada. M''adono immediatament que no en tinc prou amb allò que dia a dia vaig veient gràcies als meus alumnes en pràctiques en centres educatius de tot tipus, perquè no veig gaire diferència entre allò que anomenàvem processos d'integració, experiències integradores a l'escola, projectes d'integració social, i tot el que elles i ells m'aporten de les realitats educatives que viuen. He de girar la mirada cap a un altre lloc amb la confiança que hi trobaré què és això de la inclusió i podré explicar-los-ho. Com ja deveu haver endevinat, no em queda més remei aleshores que dirigir me cap els llibres que parlen d'això de la Inclusió amb l'esperança que sigui alguna cosa nova que ve de fora, d'algun lloc, d'algun país, d'algunes persones que tenen el privilegi, la capacitat i les condicions per poder crear això nou anomenat inclusió a les seves pràctiques quotidianes.
Fixeu vos que dic que he hagut de dirigir la meva mirada cap a un altre lloc que no són les escoles i centres educatius del meu país, que no són les experiències que estan vivint les meves alumnes i els meus alumnes en pràctiques, que no és tampoc la meva universitat, en la qual no veig gaires alumnes i -per què no dir ho?- no hi veig quasi cap professor ni professora tocats per això que diem de discapacitat... Sinó que he de girar la meva mirada cap a un altre lloc.
On és doncs la nova realitat que anomena aquest terme nou, Inclusió, on puc trobar la? De seguida neix en mi la sensació que em cal aprendre quelcom nou que ve de fora... ...mirar a fora per aprendre quelcom del que hi ha a dins?... ... mirar als altres per aprendre quelcom de nosaltres?... ... mirar allà per aprendre quelcom d'aquí?... és un gest que em sona molt, aquest d'haver de mirar a un altra banda, és un gest que em fa sospitar... i em recorda la meva mare quan de petita em deia "no, no miris a una altra banda" advertint me, ella tan sàvia, que estava fugint d'estudi.
Malgrat aquesta infantil sospita meva sobre mirar a una altra banda, jo he fet el gest de mirar cap allà on es parla d'inclusió. I ja us deia que aquest fet de girar la mirada cap a un altre lloc no em permetia cap altra cosa que dirigir me cap els llibres. I això vol diranar a comprar el llibre més nou, el llibre de professors o professores autoritzats per l'acadèmia per parlar de les noves realitats educatives de l'escola inclusiva i, certament, aquests autors i autores autoritzats són d'un altre lloc, d'un altre país, d'unes altres universitats..., segurament més autoritzades que la nostra per parlar de "novetats". El que passa és que quan jo i altres professors i professores comencem a "consumir" aquestes novetats acadèmiques, des de la nostra humil condició de lectors aprenents ens adonem que, pel que fa al sentit d'allò que ens diuen, això de la inclusió no significa res de nou: en poques paraules, vol dir el mateix que aquell ideal de transformació de l'escola i de la comunitat que alimentava ja en la nostra joventut el que després es va anomenar la integració: Calia igual que cal ara per als que parlen d'inclusió que quelcom essencial canviés a dins de l'escola, ...calia com ara cal per als qui parlen d'inclusió que tot el claustre s'hi sentís compromès, ...calia com ara cal per als qui parlen d'inclusió que no fos l'alumne o l'alumna discapacitat l'únic punt de mira de la intervenció integradora, ... calia com ara cal per als qui parlen d'inclusió que no fossin els mestres d'educació especial els que carreguessin amb tot el pes de les pràctiques integradores, ...calia com ara cal per als que parlen d'inclusió que tots els alumnes i les alumnes canviessin a través de la relació quotidiana entre uns i altres... ...calia també que l'escola s'obris a la comunitat i fos la comunitat mateixa la que s'impliqués en aquest procés que anomenàvem integració.
Res de nou, doncs, pel que fa al sentit; alguna cosa nova, creativa, potser, pel que fa a les estratègies, els recursos, les maneres concretes de fer ho. El que passa és que aquestes coses precisament són les que sempre cal trobar, i no als llibres sinó amb les pròpies experiències concretes, a la pròpia realitat concreta, perquè són coses que precisament perden tot el valor si es converteixen en fórmules. Però el més important d'aquests llibres que ens parlen d'inclusió és, sobretot, que ens parlen d'una realitat, d'una experiència, que té quinze o vint anys de continuïtat: Això és el més important, no que sigui nou, sinó que sigui viu. Perquè no vull que penseu que em llegeixo aquests llibres esperant que no em diguin res de bo, sinó amb la confiança que, quan algú escriu un llibre d'educació, és perquè sent que ens vol dir alguna cosa de veritat.
Tot això que dic serveix per pensar que res no ha canviat entre nosaltres en els darrers vint anys? No, no és això el que jo vull dir. Sé que hi ha hagut moltes coses bones en el gest que ens va fer defensar la integració: el fet que uns i altres puguem relacionar nos quotidianament i no com a cosa excepcional, perquè cada dia més persones amb discapacitats comparteixen amb tothom cases, carrers, escoles, llocs de treball, espais d'oci i diversió. És un canvi bo per a tots nosaltres. Hi ha, també, més persones amb discapacitats que han arribat a llocs de saber, de productivitat i de poder, i això és mostra d'una normalització a la vida pública. S'han creat més serveis específics i alhora s'han obert serveis comuns a les necessitats de tothom. Han disminuït les barreres arquitectòniques i simbòliques. Han augmentat les associacions que vetllen pels interessos de les persones amb discapacitats...
Tot això és cert i cal reconèixer que és així. Ara bé, aquestes millores responen a unes determinades polítiques pel sentit de les quals cal que ens preguntem. Podríem fer nos, per exemple, preguntes com aquestes:
Hi ha hagut un canvi real i vertader en les relacions o ha estat un canvi únicament formal dins d'allò que anomenem "políticament correcte"?
Totes les persones ens sentim reconegudes en aquestes formes "políticament correctes"?
Ha canviat alguna cosa en la política i en l'exercici del poder pel fet que algunes persones amb discapacitat hi hagin ocupat llocs rellevants?
Hi ha algun senyal que ens indiqui que en les relacions entre nosaltres i els altres ( tots i totes formem part en algun moment d'una i altra d'aquestes dues bandes) ha canviat alguna cosa dins de nosaltres? Ha canviat alguna en la part anomenada dels normals?
Totes aquestes preguntes penso que poden formar part d'un petit diàleg entre vosaltres i jo al final d'aquesta reflexió. Ara m'interessa pensar una mica més en veu alta sobre aquesta darrera pregunta: Ha canviat alguna cosa en la part anomenada dels normals?
Perquè si certament jo penso que tots i totes som a les dues bandes segons els moments i les circumstàncies de la nostra vida, cal que reconegui també que el meu ofici em situa constantment a la banda de la normalitat, a la banda dels que –suposadament- saben, a la banda dels que pensen les polítiques "dels altres". És per això que, com diu un molt bon amic meu, en Carlos Skliar, un professor que treballa amb persones sordes a la universitat de Portoalegre, la pregunta principal que ens hem de fer quan es parla del que ell anomena "la política de l'altre" es formularia així: ¿La política del otro? Creo que primero hemos de pedirle el debido permiso. Per tan, em preguntaria, en primer lloc, si aquells que formem part de la normalitat que pensa l'anormalitat de l' altre, li hem demanat alguna vegada aquest permís fonamental. I això seria el que crec necessari plantejar nos a partir d'ara.
D'altra banda, també d'acord amb una altra bona amiga, Milagros Rivera de la universitat de Barcelona, que diu que "la transformación de sí es el corazón de la política", crec necessari preguntar nos si alguna cosa s'està transformant dins de cada un i de cada una de nosaltres quan pensem i actuem en relació a l'altre ( l'altre disminuït, l'altre discapacitat, l'altre que és l'alumna o l'alumne que té dificultats per seguir la pedagogia que ara s'anomena de la diversitat...). Perquè si no fos així, si res no estigués canviant en nosaltres, a la política o a les polítiques pensades per a l'altre els mancaria el més fonamental, es a dir, el cor. I ja se sap que sense cor poc pot durar la vida.
No vull dir amb això que la política de l'altre només pugui ser pensada des del nosaltres de la normalitat. Vull dir només que fins ara, segurament, l'única banda des d'on ha estat pensada és la banda dels "normals" ( dels que hi veuen, dels que hi senten, dels que caminen drets, dels que saben, dels que jutgen, dels que tenen poder....) i que cal procurar un altra política pensada des de l'altra banda o, si més no, amb el seu permís de l'altre.
Aquest seria, al meu parer, un canvi vertader, perquè comportaria que nosaltres, els "normals", hem començat a abandonar l'arrogància i la prepotència que ens fa pensar que sabem tot el que necessita, desitja i mereix l'altre: integrar se en la nostra normalitat, gaudir de la nostra manera de viure, tenir els drets que la nostra justícia defensa. I si això fos així, si aquest canvi fos vertader, començaria a haver hi una veritable política que jo diria que no seria només una política de l'altre, sinó també una política amb l'altre.
En aquestes darreres paraules he deixat que aparegués una parauleta d'aquestes que en castellà en diem "comodín" perquè fan el mateix paper que el jóquer a les cartes, serveixen per a tot, per jugar a tots els colls. I és la paraula "diversitat". Un terme políticament correcte per referir se a totes i tots els altres: dones, criatures, immigrants, discapacitats, bojos, disminuïts... Sí, la diversitat som tots, però sempre és a la banda dels altres: doncs què és l'escola de la diversitat si no l'escola pensada des del punt de vista que hi van criatures de diferents capacitats, de diferents ritmes, de diferents cultures, de diferents sexes, de diferents races...? Què és la festa de la diversitat si no la festa pensada per celebrar les diferents cultures, les diferents races, les diferents....? Diferents de qui? Diferents de què? Sí..., la diversitat és dels altres.
Però fins i tot podríem dir que això no és així, que és una mala pensada que estic fent jo ara per continuar parlant des de la banda dels uns, els iguals, els d'aquí, els normals... D'acord, acceptem que la diversitat som tots i totes... I això què vol dir: Que tots som igualment diferents?, Que és igual ser dona normal que home normal?, Que és igual ser blanc que disminuït?, Que és igual la diferència que hi ha entre un infant i un immigrant?, Que tota diferència és indiferentment diferent?
Aleshores què és el que no vol dir la paraula "diversitat"? Jo crec que el que no vol dir és que la diferència és aquí, és en nosaltres, en tots i totes, i que la diferència és en ella mateixa una relació necessària que suposa la necessitat de la relació amb allò que és diferent i amb qui és diferent. I quan dic necessària vull dir que és imprescindible per viure. Quina és la diferència que tots i totes compartim siguem o no discapacitats, siguem o no immigrants, siguem o no infants? Quina és la diferència present en qualsevol nosaltres que pensem o des del que ens pensem?
Pensar el nosaltres, qualsevol nosaltres a què ens referim, requereix pensar seriosament en això: la diferència és aquí, entre nosaltres, en mi mateixa, en mi mateix, i l'he necessitat i la necessito per ser viu, per continuar vivint. La diferència és a l'origen de la meva vida, és la mirada de l'altre diferent que m'ha fet i m'està fent a mi. Reconèixer que a l'inici de la meva vida hi ha la diferència entre dos éssers humans, que a l'inici de la meva vida és la mirada d'un altre, el mirall que em reflecteix i el mirall en què em miro, i saber que aquesta mirada ha estat la mirada de la mare m'ajudarà a pensar en una qüestió important: el primer altre que ens ha acollit en aquest món ha estat una dona. Un altre que per als homes és l'altre de la seva diferència i per a les dones és l'altre de la seva semblança. Les dues maneres possibles de ser l'altre entre nosaltres, un altre semblant i un altre diferent, tot alhora. Si pensem en la manera com els éssers humans hem organitzat i viscut aquesta relació, crec que entendrem moltes coses. Si pensem en els sentiments que aquesta relació provoca en cada un de nosaltres i com els fem extensius a totes les nostres relacions amb els altres, si pensem en les polítiques que fins ara aquesta relació ha produït -de negació, d'exclusió, de submissió, d'integració, d'igualtat, de compensació...-, potser començarem a entendre dins mateix de nosaltres alguna cosa més, també, de les discapacitats humanes de les quals tots i totes participem.
I ara només em queda formular les mateixes preguntes que feia abans però tenint en compte aquesta diferència que hi ha aquí entre nosaltres, dins de nosaltres, i potser així s'entendrà millor el que vull dir:
Hi ha hagut un canvi real i vertader en les relacions entre homes i dones o ha estat un canvi únicament formal dins d'allò que anomenem "políticament correcte"?
Totes les persones, homes i dones, ens sentim reconegudes en aquestes formes "políticament correctes" ?
Alguna cosa ha canviat en la política i en l'exercici del poder pel fet que algunes dones hi hagin ocupat llocs rellevants?
Hi ha algun senyal que ens indiqui que en les relacions entre homes i dones ( tots i totes formem part d'una o altra d'aquestes dues bandes) ha canviat alguna cosa dins de nosaltres? Alguna cosa ha canviat en la part anomenada dels Homes?
D'aquestes quatre preguntes formulades de les dues maneres, la de les discapacitats i la dels homes i les dones, en podem parlar ara si us sembla per començar a parlar d'una política de l'altre, amb el seu permís.
Nuria Pérez de Lara Ferre Barcelona 9 de Novembre de 2002